El meu nebot diu que vol deixar el piano. Em sap greu, fa anys que va a classe, i estic convençut que la música no només és enormement educativa, sinó que és un vehicle personal per canalitzar tota mena de sentiments. Ha tret bones notes el seu primer any d'institut, i sembla que té un prometedor futur esportiu, així que amb un seny superior al que cal esperar d'un nano de 14, ha fet números i li falten hores. Es deixa la música. Tant de bo no se'n penedisca mai.També és possible que el meu disgust no siga més que la projecció de la meua frustració. Jo maltracte el saxofon. Voldria fer música, però faig pena. La culpa és meua, no assage gens, no estudie. I clar, quan vull tocar com Steve Coleman, m'ix Gaby el de "Los payasos de la tele", i que no s'enfade cap membre del consell de RTVV que no va per ells.
Sobre la música s'han escrit molts tòpics. Que amansa les feres, això ho diuen els que no van anar al Viña Rock. Que és un llenguatge universal, de veres els hi sembla que l'escala pentatònica xinesa és la ma
teixa llengua que l'occidental? Hi ha músics de tota classe i condició. Quan ningú escoltava Mahler, va aparéixer Alfonso Guerra reivindicant-lo. Han passat vint i cinc anys, i ara ningú no escolta Alfonso Guerra. Tampoc no és greu.En la política és igual. Tot és música, però hi ha ritmes diferents, melodies dispars, intèrprets de tota mena i varietat d'instruments. Alguns polítics aposten per Brahms, altres pels brams. L'ajuntament hauria de ser una orquestra, però a falta d'un bon director, sembla una banda. I ho dic amb tot el respecte per les bandes, però una orquestra té més varietat, més matisos, més colors.
12 comentaris:
Hola Enric
Després de les teues dissertacions sobre la música i el teu nebot no he pogut resistir la temptació d'escriure i dir-te algunes coses. La meua gran vocació sempre va ser la música. En la meua època de més jove (he dit més jove, no jove) era tot més difícil per a accedir a estudiar solfeig. Però mai és tard si s'arriba. Vaig començar a estudiar solfeig als 30 anys complits. Els meus primers professors van ser Juan Ramón Herrero Llido ja difunt, i Diego Ramia, director i subdirector del conservatori ubicat en el carrer Antonio Maura. Eren els inicis del conservatori. És veritat que vivim en una societat molt competitiva, i se necessita molt de temps per al muntó de coses que han de fer diàriament els jóvens de l'edat del teu nebot. Eixa és la raó per la qual es deixa la música per a més avant, perquè lo primer és lo primer. A saber… que cosa hauria de ser lo primer i lo segon, a saber... Vaig acabar la carrera de piano als 41 anys. T'assegure que de tots els meus esforços personals, l'haver acabat piano és del que em sent més orgullós. Orgull del bo… clar.
Has fet una comparació de la política amb la música, i és que la música sent un art més sutil que la política, en alguns aspectes té pareguts. En música s'estudia l'harmonia. Quanta carència d'harmonia en alguns ambients polítics veritat?, inclús dins del mateix partit. Serà perquè en política no s'estudia l'harmonia?. Molts polítics desentonen en algunes manifestacions, ferint la sensibilitat d'altres. I és que en música l'art d'entonar és difícil i requerix treball i pràctica. Treball i pràctica, ferramentes que alguns polítics nouvinguts no les tenen com a mitjà per a portar-los a cotes de positivisme i èxit. Sí que és veritat que una orquestra sense director no dóna de si el que deguera. En alguns ajuntaments ni l'alcalde director ni els músics regidors, estan preparats per a realitzar un bon treball, i és que clar, com els músics, no passen una oposició per a ocupar el lloc de regidor... els vota el poble, moltes vegades manipulat pels mitjans de comunicació, poderosos i altres. Als músics se'ls contracta, i com a ferramenta de treball porten el seu instrument. La ferramenta dels polítics és els diners dels contribuents, i eixos diners son una gran temptació…
Hi ha una cosa que no estic d'acord amb tu, les orquestres no tenen més matisos i colors que una banda, és més, fer música per a banda és més difícil que per a orquestra, perquè en l'orquestra, de per si hi ha més contrastes de so; violí i oboé se senten els dos pel seu contrast, molt més que clarinet i oboé. Per a fer música de banda cal dominar prou els matisos de so. Potser serà per això que compositors com Brahms que tu anomenaves, feia poca música de banda. Si hagueres estat fa un temps en l'Auditori a escoltar la banda de Madrid que va dirigir el mestre Asensio, recordaries amb goig el pasdoble del senyor Paco Signes que va interpretar de forma magistral la dita banda.
I és que clar, per a arribar a eixa banda cal ser molt professional. Ací no val la manipulació ni la compra de voluntats, si així fóra la interpretació de l'obra de Signes no haguera sonat com va sonar, només amb professionalitat, honradesa i esforç, s'aconseguixen cotes per a deleite i servici de la societat.
Què bé sona veritat? Pos a veure si aprenen els polítics dels bons músics, i entren en els ajuntaments per a benefici i disfrute dels què estan davant.
Jesús de Torreblanca. Music
Escriure dos o tres articles a la setmana té els seus riscos. Intentar, com intenete jo fer articles que conviden a certa reflexió, sense entrar en adoctrinaments o tempes massa concrets, multiplica els riscos. El primer risc és triar temes que no domines bé. Quan este matí he escrit l'artícle sabia que podia ferir sensibilitats sense voler (pensava especialment en Victor de l'Alcora). Quan deia que una orquestra tés més matisos que una banda volia dir que el ventall d'instruments és més gran.
A la banda, si no vaig massa errat, hi ha quasi exclussivament vent i percussió. En una orquestra pot haver-hi, a més a més, corda, corda-percussió...
Volia fer una metàfora. Al meu ajuntament el PP són una banda. Uns marquenel ritme(percussió) i altres esbufeguen (vent). Només això. Com no en sé, de música, i menys d'orquestració, demane disculpes si he molestat algú.
L'altra opció com articulista, seria fer com la regidora del PSOE del teu poble, que hui mateix tornava a publicar un litre i mig de diarrega intel·lectual pseudoesquerrana, que no pot ocultar que escriu des de l'odi al BLOC. I entre ser una sectaria com ella, que a més a més, escriu amb la part del cos amb la que pensa i seu, i no ser massa acurat amb les metàfores, trie continuar el meu camí.
Hola Enric
No crec que amb el teu escrit hages ferit cap sensibilitat ni molestat a ningú, en absolut. Per seguir amb la metàfora musical, crec que sentir la regidora a qui et referixes és, com escoltar un gran bombo tocat amb els peus i amb els cuiros trencats.
Una salutació. Jesús
Ens oblidem de la banda de l'empastre aquella tocada en alguns ajuntaments on la majoria absoluta i la falta de consens fan que poc a poc certs polítics-músics vagen desafinant
a l'amic Al-Azrak felicitats per la nova etapa que enceta, encara que les circumstàncies no han sigut les més òptimes. Molt bé. Em vaig assabentar del tema anit en un sopar marjaler amb molt bona companyia.
jo també me n'alegre per ell, però sobretot per la gent que es beneficiarà d'un treball ben fet. Tot i que com dius, haja estat el fruit d'una carambola. L'atzar ha jugat a favor d'Azrak
Qui és Azrak??? i que ha conseguit???
Ací volem enterar-mos de tot! jajaja
PVS
Al-Azrak, jeje, per la seua vinculació a Alcoi i la seua història de moros i cristians, li diuen Al-Azrak, a un militant del BLOC assidu d'este bloc.
El que ha fet és que és el nou secretari del grup nacionalista a la Diputació de Castelló. I com és un tio molt pencaire i eixerit, n'estem contents.
Moltes gràcies a tots. Però ara no toca parlar de mi. L'equip de govern de l'Ajuntament no és ni una orquestra ni una banda. És una colla de dolçainers desafinada. D'eixos que queden per a xamar i menjar tramussos. Els dolçainers serien Alberto Dolçainer, Mulet (li ve de casta) i Moliner, amb eixes jupes o americanes de fa cinquanta anys. Els tabaleters son la resta d'equip. El tabaleter principal serie Miquel Soler. Que empastrada darrere empastrada va a batre el rècord d'empastrades municipals per regidor. I la resta o estan aprenent o estan majors o parlen llengues estranyes.
Eixa és la comparació que a mi més m'agrada per a fer un simil amb un col·lectiu de gent desafinada i sense ordre ni conducta.
Sé que no t'agrada que parlem de tu a este post amic Jordi però mira, m'acabe d'assabentar ara, enhorabona company.
Respecte a l'article, crec que has sabut trobar un símil per definir una opinió sense adoctrinaments com molt bè has apuntat.
Tot i escriure dues voltes per setmana tens molta imaginació per trobar una situació i aixina enllaçar-la amb el tema que vols tractar.
gràcies albert. sempre tan generós.
No ès generositat sinò que reconec eixa qualitat que tens.
Publica un comentari a l'entrada