Dissabte vam conèixer Paula. La meua darrera neboda. Ha vingut a fer companyia a la seua germana Carla, una nana d’ulls vius i rinxols rossos com el Sol. El mateix dia vam saber que havia nascut Santiago, el fill d’uns amics mig del Grau mig de Moró. Fa ben poc vaig conèixer els bessons d’una amiga del PP. Estos populars fins i tot a l’hora de tindre fills tenen majories absolutes! I no fa gaires setmanes, vaig riure una bona estona amb Claudia i Virginia, dues entremaliades xiquetes filles de dues parelles d’amics. Tant de crio, vulgues que no, et desajusta el rellotge biològic. A casa intentem posar-lo en hora, si més no, un parell de vegades a la setmana.No sóc persona donada a la mandra, però com a qualsevol, de tant en tant em costa alçar-me. Alguns dissabtes no em ve de gust anar a la Pèrgola o al sopar de pa-i-porta d’un barri. Hi ha reunions que se’m fan tediosament pesades. I amb freqüència, quan a poqueta nit obri la porta de casa, desitge sense fortuna que el telèfon reste mut. No me n’amague. Però després recorde la son tèbia de Paula entre els meus braços protectors, i sé que és a nosaltres a qui ens toca facilitar
un futur millor a esta generació, com altres generacions ho feren per nosaltres. I des de la política m’esforce en intentar aportar les millors propostes per la ciutat. Per construir el futur. Per això em costa tant d’entendre que em diguen demagog quan em queixe dels barracons a les escoles, o del inconclús mapa sanitari. No vull saber que votarà Paula, però hem de garantir-li una escola pública decent. 
2 comentaris:
No saps quan t'admire!
Els teus escrits hem fan somriure i reflexionar a la vegada.
Gràcies enric...
estic molt agrait, però...no sé. Fantàstic que somrigues i reflexiones, i fantàstic si és per un article meu. PErò admirar és una miqueta massa. De veres. En persona perc. ;)
Publica un comentari a l'entrada