A l’hora de la migdiada, seia jo voreta la mar, a una terrassa de la que 
n’era l’únic client. Va passar ella, descalça, shorts, samarreta i el cap cobert. Vaig alçar els ulls del llibre en sentir-me observat. Ella va baixar els seus en sentir-se, al seu torn, observada. Vam repetir un altra vegada la cerimònia. Ulls dalt, ulls baix, sense poder evitar que a mig camí es descobriren escrutadors. Finalment vaig tornar a la lectura, i aleshores, els seus peus descalços i silents, la van dur fins a frec de taula. Sorprés per una presència insospitada, vaig fer un gest ràpid que potser li semblà violent. “Eres Enric? El del BLOC?” va preguntar-me amb veu melosa. Vaig confirmar. “Sóc Lola –va dir- sóc pintora.” I afegí que era “un poc hippie” mentre dibuixava un somriure. Es disculpà per interrompre la meua lectura i em va dir que em llegia. I ha de ser cert, perquè va comentar un parell d’articles, publicats amb distància de setmanes i en mitjans diferents.
Lola és jove, i si ho vaig entendre bé no fa gaire que viu a Castelló, li costa encara parlar valencià. I li costa, em va dir, obrir-se camí. Vam parlar d’una recent exposició seua. Sembla desimbolta per la forma en que se’m va acostar, i decidida, si com vaig entendre, ha vingut a Castelló per poder donar eixida a les seues inquietuds artístiques. I amb tot, es queixa que Castelló és una societat hermètica, quasi impenetrable, gelosa de si mateixa. He coneg
ut més “loles”, que volent integrar-se, se’ls-hi fa difícil. No tenia eixa sensació, sempre he pensat que Castelló és una ciutat acollidora i generosa. Però ho he sentit dir massa vegades com per seguir ignorant-ho. Tan tancats som?
n’era l’únic client. Va passar ella, descalça, shorts, samarreta i el cap cobert. Vaig alçar els ulls del llibre en sentir-me observat. Ella va baixar els seus en sentir-se, al seu torn, observada. Vam repetir un altra vegada la cerimònia. Ulls dalt, ulls baix, sense poder evitar que a mig camí es descobriren escrutadors. Finalment vaig tornar a la lectura, i aleshores, els seus peus descalços i silents, la van dur fins a frec de taula. Sorprés per una presència insospitada, vaig fer un gest ràpid que potser li semblà violent. “Eres Enric? El del BLOC?” va preguntar-me amb veu melosa. Vaig confirmar. “Sóc Lola –va dir- sóc pintora.” I afegí que era “un poc hippie” mentre dibuixava un somriure. Es disculpà per interrompre la meua lectura i em va dir que em llegia. I ha de ser cert, perquè va comentar un parell d’articles, publicats amb distància de setmanes i en mitjans diferents.Lola és jove, i si ho vaig entendre bé no fa gaire que viu a Castelló, li costa encara parlar valencià. I li costa, em va dir, obrir-se camí. Vam parlar d’una recent exposició seua. Sembla desimbolta per la forma en que se’m va acostar, i decidida, si com vaig entendre, ha vingut a Castelló per poder donar eixida a les seues inquietuds artístiques. I amb tot, es queixa que Castelló és una societat hermètica, quasi impenetrable, gelosa de si mateixa. He coneg
ut més “loles”, que volent integrar-se, se’ls-hi fa difícil. No tenia eixa sensació, sempre he pensat que Castelló és una ciutat acollidora i generosa. Però ho he sentit dir massa vegades com per seguir ignorant-ho. Tan tancats som?
9 comentaris:
Cada dia soy mas cerrado. Que no quiere decir maleducado.
Pero, es que ultimamente, da miedo entablar conversaciones con personas desconocidas. Demasiados fraudes.
Además, ya tengo bastantes amigos y conocidos.
De todas formas no creo que seamos mas o menos cerrados que el resto de Comunidades.
Vas a otro lugar, preguntas por una calle ..... y a lo mejor ni se paran.
Per error havia penjat una versió de l'artícle a la que li faltava un paragraf.
Sobre el fons...jo tampoc no ho se si som més tancats que altres, però amb massa freqüència, gent vinguda de fora, que té vocació de quedar-se i integrar-se se'n queixa. No ho sé. Per això he tancat l'artícle amb un interrogant. Fent públics els meus dubtes, per si encetem un debat amable.
Pienso que no somos menos abiertos que otros.
Es cierto que si vas a Pamplona (un ejemplo)por San Fermín, todos somos hermanos. Una vez cantado el "pobre de mí", se acabó la hermandad.
Serrat tiene una canción sobre el tema.
Y tambien opino que la predisposición a relacionarte con todos está cambiando, y en mi caso no por mi culpa. Demasiadas decepciones.
Mi mujer es manchega. Cuando empezamos a salir un familiar le dijo a mi madre:
Dona, amb tantes valencianes que hi ha i el teu fill ha anat a
agafar-ne una de fora?.
De eso hace 40 años.
Recuerdo que a los de Cuenca, Albacete etc. se decía que eran "de la volta a francia".
Tengo relación con algún extranjero (paises de Este)y se quejan de que no pueden integrasre.
Tengo un amigo que ha ido a Rumanía, y ha venido diciendo que sus habitantes no destacan precisamente por su amabilidad.
Nada está claro.
Veremos si alguién aporta mas comentarios.
anònim, lo que li va comentar un familiar a la teua mare, es una expressió típica, no un sentiment "anti-foraster". Només tens que començar a eixir amb una xica del poble del costat, per a que te solten "en tantes de Moncofa que hi han i el teu fill ha anat a
agafar-ne una de fora?( o una de xilxes, nules,...)". Som així...
i no crec que sigam tancats, de cap manera, però de "jili..." hi han arreu del món.
en això dels pobles del costat tens tota la rao. sempre passa.
A Castelló, cagalló
A Borriol caguen al vol
A Vila-real borratxos.
A Nules genolluts.
A Canet amb la merda fan pared.
A Benicarló tots tenen cara de bacó.
A...........
Som així, volem molt als nostres veïns.
Cary Grant: «¿Nos conocemos?». Audrey Hepburn: «Conozco ya a muchísimas personas, y hasta que no haya bajas, no me queda lugar para nuevas amistades». Cary Grant: «En cuanto uno de sus amigos muera, avíseme, por favor...». (Charada).
Mira que m'agrada aquest fragment de la pel·licula i hui venia que ni pintat!
Com ja saps, no sóc de Castelló malgrat que el freqüente prou...però no he trobat que es siga més o menys tancant que a altres ciutats. Al contrari, Castelló m'agrada, entre altres coses, perquè malgrat ser una ciutat conserva part dels encants del pobles, com ara la vida que es fa al carrer.
Una abraçada!
Quina setmaneta de referents cinematogràfics! Besets
Publica un comentari a l'entrada