"ULLERES". Mediterráneo. 11.10.07

En complir els quaranta, vaig haver d’anar al metge. Tenia dues opcions, o anava al traumatòleg per tal que m’allargues els braços, o a l’oculista per posar-me ulleres. Vaig triar l’opció b i em van diagnosticar presbícia. Fins aquell dia sempre havia pensat que la presbícia era una dignitat de l’església catòlica, com cardenal o bisbe. Diu l’òptic que és vista cansada. La veritat es que em va tranquil·litzar, pensava que era un mal trienni per la literatura, i el problema era que al no vorem bé em cansava de llegir. Ara porte ulleres. T’hi has d’acostumar. Pels matins, mig adormit no és senzill trobar les ulleres sense ulleres. I encara que intentes dormir amb ulleres, els somnis no milloren. Ara ja ho sé.
Gran invent això de les lents. Al cinema n’eixien unes d’utòpiques que permetien vore les dones nues (supose que també n’hi havia que permetien vore els homes nus, però no a les pel·lis que jo mirava). Fa uns anys en van aparèixer unes que eren la canya, un vidre blau i un roig, havien de permetre vore algunes pel·lícules en tres dimensions. N’haurien d’inventar unes per a polítics que permeteren vore-li créixer, en temps real, el nas al portaveu de l’adversari, cada colp que diu una mentida. Unes altres que permeteren vore el futur i estalviar-nos així fer obres que després hem de desfer i refer. Evidentment eixes amb un vidre blau i un roig no valen, són les que gasten ara PSOE i PP, per fer política bifocal. I n’urgeixen unes per a l’equip de govern, que els hi permeta vore les propostes positives que fa l’oposició. Que no es possible que estem sempre enganyats! Que fins i tot un rellotge aturat dona dos colps per dia l’hora bona!