ARA CONGRÉS

Els resultats electorals del BLOC l’any 2003 van ser uns bons resultats. Però no suficients. Aleshores pensava que calia un revulsiu, i que calien canvis a l’organització. També en el lideratge. Continue pensant el mateix.
Pere Mayor va haver de dimitir el 2003, sobrepassat pels mals resultats, malgrat ser un capital polític de primera magnitud. Pensava aleshores i pense ara, que no podia continuar conduint el BLOC. Pensava aleshores i pense era que era millor candidat que dirigent. Millor polític, que Secretari General.
El Congrés subsegüent va iniciar un camí de cainisme i desencontres que no paga la pena de recordar ara. Però va fer que molta gent, massa gent, dediqués o dediquéssim més esforços en la baralla interna que en escoltar la gent. I eixa endogàmia, va fer créixer les diferències i va radicalitzar postures, per la vocació de diferenciar-se dels companys-adversaris. El ròssec més dolorós son els abandons d’alguna gent molt valuosa. I òbviament, això ha tingut conseqüències electorals.
Ho resumiré matusserament, uns pensaven que no podíem créixer i avançar sense aliances. D’altres dèiem que si era possible. “BLOC, tu pots”, déiem. Però això volia dir que calia dedicar-nos a “arrelar i créixer” (ho dic sense sorna, però amb intenció). Van guanyar els que pensaven que calien aliances.
Va ser un temps de compulsions internes. De desencontres. De temps i energia perduda, i d’una irresponsable actuació compartida, d’oblidar la realitat per dedicar-nos a la metapolítica.
Els intents de sumar línies d’opinió, ampliant, per exemple, l’Executiva, no van resultar fructíferes del tot.

El Congrés següent, va ser quasi bé de tràmit. Millorà la relació inerna, però va tornar a evitar el debat d'idees, així que les diferències van continuar.

No ens anà bé el 2007. el Compromís va fracassar a les urnes. El BLOC no va fracassar del tot, va aconseguir dos diputats. Però l’operació va fer fallida. Obviem que hi havia qui ja ho havia advertit, perquè no ens conduiria a res de bo eixe camí.
Pel que fa a les municipals...les lectures sempre són interessades, però el que és cert és que no vam millorar en termes generals. Potser com diuen alguns, si sumarem els vots de València (o no vam concórrer a les eleccions) o Elx i algun altre lloc on ho férem en coalició, vam obtindre resultats molt similars a quatre anys arrere. És, doncs, un fracàs, atès que el BLOC duia una trajectòria ascendent que resultà lamentablement truncada.
Amb un partit debilitat i més preocupat pel que passava a Compromís, i fins i tot a EU, ens van caure damunt les eleccions Generals.
I de la mateixa manera que l’esser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, el nacionalisme valencià és l’únic capaç d’ensopegar tres vegades amb el mateix cudol. També quatre?
Noves-velles aliances, noves-velles baralles internes, nous escàndols, el BLOC de nou deixant-se dur per les circumstàncies, incapaç d’assumir el lideratge que li correspon...abocats a un fracàs. Estrepitós ara. Sense pal·liatius. Dur. Definitiu.

I les coses dures i definitives, fan reaccionar. Vaig ser el primer en demanar una Conferència ideològica. No s’ha fet. Es va fer un altra cosa, que també va ser útil. Il·lusionadora. Interessant. Però el debat ideològic queda per fer.
L’anàlisi intern de la salut de l’organització, no és este el lloc per debatre-la. Vull pensar que més enllà de les conclusions oficials, qui havia d’escoltar va escoltar. I confie en que va entendre.

Mentre, el Compromís que havia mort el dia després de les eleccions valencianes, mantenia en estat vegetatiu un grup parlamentari lamentable, que només era capaç de generar vergonya i disbarats. I no per manca de dedicació, no per què els diputats del BLOC no treballaren de valent, fent política, POLÍTICA en majúscules, sinó per què és impossible que un organisme funcione amb una infecció com la que patia. Eixa gangrena necessitava d’una amputació. Feta l’amputació, falta vore si algun altre òrgan ha quedat danyat per la metàstasi. Si és així, caldrà amputar més.
Els qui no volíem compromís reclamàvem uns solució. Els qui consideraven Compromís com una mera estratègia per entrar a les Corts, reclamaven una solució. Els qui creien en Compromís, reclamaven una solució, confie, que convençuts ja que eixe espai somniat per ells ni existeix ni es podria construir-se amb segons qui.

I ara el Congrés.
Un Congrés que ja s’havia avançat davant el clam de la militància. I que ara s’avança de nou sobre la data prevista, per què a molts els semblava urgent. Al BLOC Jove, per exemple.
Un Congrés en el que inajornablement caldrà parlar d’ideologia, d’idees, de posicions polítiques. Un debat massa vegades obviat, que no hauria de vores desdibuixat pel debat dels noms. Per això demanava jo una conferència ideològica. Per què ens ensenya la nostra pròpia història que quan hem de triar càrrecs o candidats, les idees queden en segon terme. I això és el fracàs de la política. Hem de parlar del “que”, no del “qui”. El “que” és el que interessa a la societat, el “qui” ja ens encarregarem nosaltres de fer-ho interessant.
I un debat sobre el “que”, sobre les idees, per a què? Ni per anar cap al centre, ni per anar més a l’esquerra, ni per anar a la dreta. Un viatge cap al pragmatisme, cap a la realitat. I no només la realitat que ens envolta (a la que amb massa freqüència em donat l’esquena), sinó i sobretot, la realitat del que som. Allò que ja som. No cal anar enlloc. Hem d'eixir de l'armari.

Perquè en política no som el que diem, sinó el que fem. I hui per hui, el BLOC és, bàsicament, el que fem poble a poble. El que fan els nostres alcaldes i alcaldesses, els nostres regidors i regidores. Els nostres col·lectius locals.
És eixa força municipal, que ha demostrat sempre que és cert allò de “BLOC, tu pots”, qui dibuixa el dia a dia de la política del BLOC. Qui ofereix els millors resultats, qui té més credibilitat, qui és més i millor comprés per la societat, i qui millor la compren.
És ridícul, i és suïcida, que continuem ignorant allò que el municipalisme nacionalista, que és el principal actiu del partit, fa poble a poble, ciutat a ciutat. Tenim una experiència fantàstica, positiva, activa. Tenim un electorat més que raonablement fidel. A que esperem?
Toca un Congrés, i si ho fem bé, pot ser el Congrés del rellançament definitiu del BLOC. Però no ho serà si tornem a obviar les idees per centrar-nos en les persones. Per això toca responsabilitat, intel·ligencia i valentia, per part de qui ha de dirigir este projecte, i generositat per part de tothom. Des d’ara ja dic, que jo faig un pas enrere.
El Secretari General pot disposar del lloc que ara ocupe a l’Executiva nacional. No estaré en la batalla pels noms. Convide a fer el mateix a totes les companyes i companys. Des dels que ocupen llocs de molta responsabilitat, fins als que com jo, som un membre més de l’Executiva. Necessitem un lideratge sòlid, sense rèmores. Un lideratge que il·lusione. Fresc. Amb idees, amb discurs, amb orgull. Amb voació de guanyar.

Però necessitem sobretot, un debat d’idees, i en eixa batalla, jo si que hi seré. Des del primer dia. Fins al darrer minut.