Bé, sembla que Espanya va guanyar un importantíssim partit de futbol que trenca un hipotètic malefici, segons el qual la selecció futbolera, no seria capaç de passar mai d’eixa posició en la classificació. Ja ha quedat clar que no és així. Enhorabona als premiats. I a tots els que ho celebren. Encara que ho celebren tocant les dallonses als que no ho celebrem, o dit d’un altra forma tocant els clàxons dels cotxes mentre fan voltes a una rotonda o enfilen carrer amunt, carrer avall, amb el cap fora de la finestra. Això quan no els hi pega per tocar les trompetetes de plàstic a les que els hi ha pegat per batejar com “vuvuzelas”, i que estic segur farien caure les muralles de Jericó.
Bé, tampoc no em queixe massa, que ho celebren si són feliços,
total, dura una estoneta, i si em tornen a despertar la filla, la tornaré a dormir i avant.
Però tot este enrenou i les desenes de banderes als balcons, em porten a pensar algunes coses. Primer eixa mania que tenen alguns de posar publicitat d’Osborne a la bandera espanyola, estampant aquell bou increïblement amnistiat, quan per llei es tragué la resta de publicitat a peu de carretera, que pogués distreure els conductors. Però el lobby de la banya, es va posar molt nerviós, tot dient que representava no sé quina mena d’esperit patriòtic! Carn de psicoanàlisi. Jo, tot i ser un irreductible i confés nacionalista, sóc molt poc de banderetes, però m’incomodaria que al bell mig de la senyera els hi pegués per posar un got d’orxata sobre dos fartons creuats, com si fos la bandera d’un Jack Sparrow de Massamagrell. I no serà perquè al Consell no hi haja instal•lat algun pirata.
Eixes banderes a les finestres i balcons, abans no les penjaven. Han començat a aparèixer bàsicament quan els futbolistes van guanyar la copa d’Europa. Es veu que un es sent només orgullós de ser espanyol si marca el tal Villa. Si perden no. I també només si juguen al futbol. Per exemple, Gemma Mengual i les seues companyes han aportat a Espanya més èxits internacionals que el futbol, i no he vist mai dos dotzenes de panxuts passejant per la Plaça del Rei En Jaume, amb un banyador de licra i un gorret florejat al cap. Cosa que agraisc sincerament.
Els que ho entenen diuen que tots necessitem una identificació grupal per sentir-nos millor. Et fas d’una tribu urbana, d’un equip de futbol, fan d’un grup musical, o milites a un partit. Supose que deu ser veritat. Personalment sóc bastant independent i poc gregari, però tot i així, he creat la meua pròpia família, milite a un partit polític, sóc membre d’una associació cultural, de Creu Roja o d’Amnistia Internacional. Per tant, segur que no sóc jo qui ha de tirar la primera pedra, però jo sóc nacionalista tot el dia i tots els dies. No només no me n’amague, sinó que ho dic amb orgull. Si m’hagués d’esperar a que els valencians guanyarem alguna cosa, difícilment tindria ocasió de ser-ho. En canvi, em sorprén que eixe “español, español yo soy español”, o eixos “orgulloso de ser español”, només apareguen quan els futbolistes passen de quarts. No és que les trobe a faltar, però la resta de l’any, ni banderes, ni orgulls, ni samarretes.
Bé, tret d’alguns regidors i regidores del PP, que van tot l’any amb pulseretes “rojigualdas” o clauers amb la bandera. Si se m’acudís a mi anar amb la senyera al canell, em dirien radical. En fi, això que deiem, que des d’allò d’Hendaya, mai havia tingut Alemanya tan de poder sobre el nacionalisme espanyol. El dimecres més.
1 comentari:
Però ja deus saber que molts ultranacionalistes espanyols, en un exercici de paranoia, se senten profundament ferits en sentir parlar de "la Roja". Aquest nom és una provocació per a un bon ciutadà espanyol. Hauríem de dir més bé la "rojigualda". Aprenem dels d'Interoconomia.
Publica un comentari a l'entrada