27 d’agost, 2016

"SALES, T'HA CAIGUT LA (MALA) LLET" - Levante-EMV - 27.8.16

Fa uns anys, prop de les antigues vaqueries, s'instal·là una escultura que representa una mare mirant de forma desaprovatòria a un xiquet al qual li ha caigut el càntir vessant tota la llet per terra. Com la història que he d'explicar és poc edificant, ometré el nom de l'autor, que no mereix ser associat a una polèmica en la qual res hi té a vores.
El cas és que segons ha relatat el mateix autor, va regalar a la ciutat de Castelló una reproducció a escala d'aquella peça. En aquell moment era regidor de cultura, i també diputat provincial de cultura, Miguel Ángel Mulet, que és qui la va recepcionar. I ara, quan hem fet l'inventari artístic que mai va fer el PP ens hem adonat que eixa és una de les peces que falta.
Sales, en un article en el qual em titllava de bocamoll, diu quatre setmanes després de la denúncia, que la peça sí que està, i que està al despatx del diputat de Cultura. He de confessar que quan hi vaig ser, junt amb Sales, fa 15 dies per tractar un tema editorial, no la vaig vore. Igual ha aparegut després, o igual no era eixe despatx, o bé vaig justet de vista. Tant se li val.
El més sorprenent d'això és que Sales ens havia acusat de tardar a fer pública la magnitud del desastre dels 61.000 llibres abandonats, i en canvi ell calla durant setmanes abans de dir que la peça la té ell a la Diputació. I clar, això genera dubtes. No ho sabia i això vol dir que a banda de no saber el que hi havia a l'ajuntament tampoc no sap el que hi ha a la diputació? I si ho sabia...com és que no ho va dir abans? Personalment davant d'una acusació tan greu com la de què han descontrolat el patrimoni municipal, fins al punt de perdre peces, hagués tardat dos minuts a tapar la boca als "bocamolls progres". Ell no. Curiós. Però en tot cas...no s'adona Sales, far d'occident, que acaba de confessar que la Diputació té una obra propietat municipal, sense cap tipus de documentació que ho justifique. És més, no han fet constar a l'inventari l'entrega de l'obra... Així és difícil de seguir-la, degué pensar algú.
Però saben que... Que igual resulta que ni tan sols és eixa la peça desapareguda. Voran. En febrer del 2015, la sala Sar Alejandria va acollir una exposició solidària de sis artistes, en favor de la Fundación Borja Sánchez. Repassant l'hemeroteca, podem vore que la periodista Patricia Mir actuà com mestra de cerimònies. L'autor a qui ens referim, era un d'ells. I en aquell acte va fer donació d'una segona reproducció de la mateixa peça, "S'ha caigut la llet". Diuen les cròniques (beneïda hemeroteca) que al final de l'acte, l'autor prengué la paraula en nom dels artistes allí congregats, per explicar que tots ells havien fet donació de les peces, i que tots els diners que es pogueren recollir anirien destinats a la Fundació. Em recorda un dels assistents, que era regidor en aquell moment, que l'autor també va fer una proposta concreta. Donat que la seua peça era la més cara, proposava que la Diputació la comprés i fes donació dels diners a la Fundació. Allí hi havia dos diputats provincials, el de Cultura, Jarque, i també Vicent Sales que era diputat de personal, però regidor de Cultura a Castelló. Els diputats es van mirar i van acceptar. Una bona acció que hauria d'ajudar a la Fundació a comprar el robot pediàtric "Lokomat" que pot ser de gran ajuda per als pacients a qui la Fundació defensa.
L'obra va ser entregada setmanes després pel mateix autor al President de la Fundació, qui la va entregar a la Diputació. El valor era de 2300 €. Passat algun temps, la Diputació es va adonar que no podien fer una donació directa a la Fundació, i que per tant, el que calia era comprar l'obra a l'autor i que este entregués l'import a la Fundació. L'autor facturà, però mai no va arribar a cobrar. Posats en contacte amb la Fundació ens confirmen que no han rebut els 2.300€.
Així que vull agrair a Vicent Sales la seua proverbial actuació que ens ha permés saber dues coses. La primera és que segons ell a la Diputació tenen una peça propietat municipal, sense cap acord de cessió, i que ja poden anar tornant. I la segona, que s'han quedat una segona peça, que havia de servir per a ajudar a la Fundació Borja Sánchez amb 2.300€, que no han pagat, i que a sobre la peça no apareix. O n'hi ha dues al despatx de Sales?
No sé si se'n diu apropiació indeguda a estes accions. La deslleialtat institucional de la primera peça no ens sorprén, no és el primer cop. La segona és encara més reprovable moralment, sobretot perquè el PP de Sales, a l'ajuntament presentava mocions fent demagògia amb la Fundació, quan l'ajuntament no té cap relació administrativa amb l'Hospital Provincial, mentre en confisquen l'obra i el seu import.

20 d’agost, 2016

"QUADRES, LLIBRES, MAQUETES I EMBOTITS" Levante-EMV 20.08.16

Falta patrimoni. Falten quadres i escultures propietat municipal. I n'apareixen altres que no figuren a cap mena d'inventari. Hi ha quadres catalogats, propietat municipal, que apareixen en una herència d'una família de la ciutat... Hi ha autors que es queixen amargament, perquè expliquen amb tot detall quan i a qui va fer donació de la seua obra, i ara veuen que l'obra no apareix.
Arribem a les conclusions després d'una llarga investigació. Verònica Ruiz, responsable de cultura, alarmada per la manca d'un inventari, encomana la catalogació del patrimoni municipal. Després és la pròpia policia local qui fa una nova revisió. Finalment, no es troben més d'una quarantena d'obres.

El PP es molesta. Diu que és una cortina de fum. Si es tractés d'això, o de fer mal, ho haguérem dit en plena campanya electoral, que els vull recordar, que n'hem tingut dues en pocs mesos. Es diu quan s'ha acabat el treball de catalogació. Quan s'ha parlat amb els (ir)responsables de cultura anterior per part de la policia, han dit coses tan sorprenents com que alguns es van cedir a un altre municipi... Però sense fer papers, o a Llemotges allà a la França, també sense papers. Un escàndol. Una confessió d'irresponsabilitat que afecta directament als regidors de cultura i al de patrimoni. El tema acaba a fiscalia.
Dies després fem públic que ja s'ha acabat la catalogació dels fons bibliogràfics que vam trobar en pèssimes condicions en prendre possessió. Més de 60.000 exemplars. Llibres editats fora de cap de les col·leccions existents, preus que no coincideixen amb les tarifes oficials de les ordenances, milers de CD's que no es poden vendre perquè no existeix un preu públic... Llibres fets malbé, altres que s'amunteguen sense sentit. Humitat. Brutícia. Descontrol.
Mulet i Sales ixen a contestar. Menteixen en algunes coses com allò de què s'editava per consens dels grups. I diuen autèntiques bestieses intentant justificar-se. Mulet recorda que hi ha llibres editats encara pel PSOE... Posant en evidència que en 20 anys de regidor de cultura no ho ha resolt. Sales diu que jo ja el vaig advertir l'estiu passat d'allò què havíem trobat, què no sap per què tardem un any a dir-ho! Home Vicent, no fotem! Fa un any t'ho vaig dir que ho havíem trobat, sí. El més greu és que tu havies estat quatre anys regidor de cultura i aparentment ni ho sabies. Què no havies entrat a totes les dependències de la Casa de Cultura, o de la mateixa regidoria de Cultura? En quatre anys? O és que et donava igual?
Quin poc trellat! Doncs ho diem ara, perquè Verònica Ruiz és el paradigma del rigor. Ha detectat el problema, l'ha avaluat amb tècnics, ha fet fer un inventari, l'ha fet quantificar econòmicament... I en paral·lel, ha començat a fer redactar una ordenança que permetre vendre'ls, i m'ha encomanat a mi com regidor de modernització que posem en marxa un catàleg electrònic i una botiga en línia. Una de les inversions sostenibles a les quals el PP va presentar al·legacions, perquè no només han fet una malesa en la gestió patrimonial, sinó que no volen que nosaltres ho arreglem. També ho haguérem pogut dir en plena campanya electoral... Però nosaltres ho diem quan tenim la solució. Se'n diu rigor.
Entre els llibres han aparegut els exemplars d'aquell de l'Alcalde Gimeno. Gimeno és un home al qual el PP li deu majories absolutes, i que se'l va treure de sobre de forma innoble (enviant-lo, això sí, a cobrar un sou públic en Castelló Cultural per gestionar la no nata Ciutat de les Llengües). Doncs bé, Gimeno afirma que el sorprén que haja desaparegut patrimoni de Castelló perquè no creu que tinga gaire valor ni interés artístic! Això explica l'actitud dels seus successors, i potser també explica més coses quan afig, que a ell li van robar el portàtil. Que quan va deixar de ser alcalde el deixà al despatx, i quan tornà per ell, havia desaparegut. El despatx el va seguir ocupant el PP. I ja els dic jo, que entrar al despatx d'alcaldia no està a l'abast de tothom. Ells sabran.
I rematem la setmana amb la maqueta de Calatrava d'aquell megalòman projecte de Centre de Convencions. Cap informe garantia que això millorés el turisme de congressos. Cap. I ja no érem capaços ni d'omplir l'Auditori i Palau de Congressos. (Per cert, recordem que hi ha una sentència ferma dient que el PP el va construir de forma il·legal en zona verda). Aquell projecte, junt a la VIU que havia de fer Gehry, van formar part del projecte especulatiu de Mestrets. Va arruïnar a moltes família, va disparar el preu del sòl que se'l quedà tot una UTE en fallida, mai no s'han fet ni es faran uns habitatges dels quals no hi havia informe de necessitat que els avales...i a sobre, l'operació era il·legal. Així ho han dictaminat els tribunals.
La maqueta es va presentar a la Casa dels Caragols, va viatjar a Fitur a l'estand de Castelló i va estar exposada durant mesos al rebedor de l'Ajuntament. Després semblava que havia desaparegut, però no, estava amagada i tapada amb un llençol mostós a un vestuari del Patronat Municipal d'Esports que dirigia la Portaveu popular Begoña Carrasco.

14 d’agost, 2016

LOST IN TRANSLATION Mediterráneo 14.08.16

Escric des de l'habitació 1644 de l'hotel. Des dels finestrals tinc a Tòquio als meus peus; ja hauran deduït que estic al pis que fa 16, i això, és ben amunt! Podria dir que escric amb un quimono assegut als peus del llit, i amb unes d'eixes sabatilles d'un sol ús que hi ha als hotels. Sí, me n'he anat a la imatge de Bill Murray fent del pobre Bob Harris. Però no.

Escric la darrera nit de la meua estada ací, mentre a la televisió hi ha una colla d'otakus que no tinc ni idea del que estan dient i, francament, tampoc no sé si m'interessa gaire. És una cara del Japó que corre cuites he conegut estos 4 dies, una altra són les persones vestides segons la tradició, amb quimonos, els hanhaba obi i les geta. Però per sobre d'estes dues imatges, queda en la meua memòria la formalitat, l'obsequiositat, la laboriositat, l'amabilitat, la formalitat i l'organització mil·limètrica de tot el que fan. 
Han estat quatre dies representant la nostra ciutat per delegació de l'Alcaldessa Marco en els quals he mantingut dues reunions amb l'alcaldessa d'Ube, la senyora Kimiko Kubota. La primera per manifestar-li que, malgrat el canvi de govern, la voluntat de la ciutat de Castelló continuava sent ferma respecte a l'agermanament. A la segona, ja més protocol·lària, vam confirmar l'acord de voluntats de col·laboració signat fa tres anys, en el qual es parla de cultura, de medi ambient, de turisme i d’esport, afegint una referència als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. I és que Ube està dins la prefectura de Yamaguchi, agermanada des de fa anys amb Navarra i candidata a albergar els olímpics espanyols. És per això, que la representant del govern regional va voler reunir-se amb nosaltres. Volia conéixer de primera mà l'acord signat amb Ube, ja que és candidata a Host Town per a esportistes olímpics, especialment els de Castelló. 
Una altra de les gestions importants va ser la reunió amb els màxims responsables de la Universitat de Yamaguchi, en este cas com a enviats de la nostra Universitat Jaume I, per obrir les portes a una col·laboració que permeta intercanvis d'alumnes, i de professorat. Diria que va anar més que bé.
Com és lògic, vam mantenir també reunions amb els màxims representants d'Ube Industries Ltd, empresa establerta en Castelló des de fa 22 anys, i autèntic motor econòmic de la ciutat de qui pren el nom. El "mètode Ube", de cooperació amb la ciutat i els científics, que va permetre ja fa anys que la ciutat que estava mediambientalment molt deteriorada, haja estat internacionalment guardonada per la bona tasca de recuperació mediambiental, va estar sobre la taula. I vam poder visitar les seues mines, i les seues instal·lacions.
Este matí ja a Tòquio, m'ha rebut l'ambaixador qui ha mostrat un enorme grau de coneixement del que ha fet la nostra delegació estos 4 dies a Japó. He aprofitat per a entregar-li una carta de l'alcaldessa Kubota. Sincerament, i així ho pensa la resta de la delegació, el viatge ha estat un encert. Ara li donarem contingut real.
La setmana pròxima explicaré amb detall al govern com han anat les reunions, i compareixeré públicament per donar compte del que en cap cas ha sigut un "viatge vacacional”, com he llegit.

13 d’agost, 2016

"EL LLENGUATGE NO ÉS NEUTRAL" - Levante-EMV - 13.08.16

L'altre dia vaig vore en xarxes una nota reivindicativa feta per una associació de persones gitanes, en ella es queixaven del fet que alguns mitjans havien ignorat la condició de gitano del boxador Samuel Carmona Herédia.
En una primera lectura hauria de dir que la seua condició ètnica no aporta res a la notícia del seu èxit esportiu, per tant, i en principi, jo tampoc no voria per quina raó s'hauria de subratllar el fet. Crec que la condició ètnica, religiosa, l'estat civil, etc., no ha de formar part de la notícia, tret que aporten alguna informació addicional que puga tenir certa rellevància. Que no hi hagen gaires esportistes d'elit pertanyents a eixe col·lectiu, no sé si és suficient com per a fer constar el fet.
Ara bé, resulta poc discutible que eixa condició sempre es posa de manifest quan es tracta d'una conducta delictiva, un furt, un assalt, una baralla amb navalles... I ací torne al principi. Que siga, o no, gitano el pispa que t'alça la cartera a la cua del supermercat no aporta res i no hauria de formar part de la notícia. Però en forma, contribuint així a l'estigmatització del col·lectiu. I és precisament per compensar este despropòsit habitual que caldria, al meu entendre, subratllar la condició de gitano del boxador.
Quan vaig pujar al meu mur eixa reivindicació, vaig tenir tot un seguit de respostes. Algunes molt airades. Uns quants deien que sí que s'havia dit. Segur que algun mitjà ho va dir, segur fins i tot que es faria algun reportatge subratllant la singularitat (tampoc no em sorprendria que hagués estat ben maniqueu, però no ho sé). I la vocació emfatitzadora d'alguns per recordar que no sé en quin canal sí que s'havia dit, no fa més que alimentar el que dic. Calma tothom.
Em tem que els que rebaten la meua opinió no protesten quan s'afegeix la condició de gitano a un delinqüent, malgrat que no aporte res a la notícia. Jo faig les dues coses, per això crec que el que dic té sentit de l'equilibri.
L'associació gitana recorda els programes recents d'algunes televisions que han servit per augmentar l'estereotipització del col·lectiu. Joies, malfeiners, incultes, amb una estètica d'una cutror que fa que Paris Hilton puga semblar elegant... Entenc perfectament eixa reivindicació puntual ara de dir: "eixe al que aplaudiu és gitano, i s'ha de dir". Alguna gent al meu mur diu: "espanyol i avant, és prou", però segurament que quan veien "Los Gipsy King" no pensaven que eixe programa s'hauria de dir "Espanyols i avant, és prou". Vet ací la diferència.
Els Jocs Olímpics en este sentit ha donat per a molt. Els comentaris masclistes respecte a les esportistes són quotidians, davant un penetrant silenci còmplice de la major part de la societat. Una doble medallista es presentada com "la dona del jugador de no sé què", una campiona olímpica veu el seu èxit titulat com: "la dona que guanyà gràcies al seu home", una saltadora de perxa ha de llegir que és igual que guanye, o perga, perquè és "bona de mirar", o l'equip d'arc es converteix en "les tres grassonetes" en la portada d'un diari italià. Són dues parts d'un mateix debat. El de la qualitat del llenguatge periodístic, especialment l'esportiu.
Mireia Belmonte ho va dir molt bé ja fa uns anys: "importa més el pentinat de Sergio Ramos que el meu record". Mireia Belmonte, catalana, paia, alta, rossa i propietaria d'un Yorkshire Terrier blanc de nom London... És més senzill, Mireia Belmonte, campiona olímpica!


"EL LLENGUATGE NO ÉS NEUTRAL" - Levante-EMV - 13.08.16

L'altre dia vaig vore en xarxes una nota reivindicativa feta per una associació de persones gitanes, en ella es queixaven del fet que alguns mitjans havien ignorat la condició de gitano del boxador Samuel Carmona Herédia.
En una primera lectura hauria de dir que la seua condició ètnica no aporta res a la notícia del seu èxit esportiu, per tant, i en principi, jo tampoc no voria per quina raó s'hauria de subratllar el fet. Crec que la condició ètnica, religiosa, l'estat civil, etc., no ha de formar part de la notícia, tret que aporten alguna informació addicional que puga tenir certa rellevància. Que no hi hagen gaires esportistes d'elit pertanyents a eixe col·lectiu, no sé si és suficient com per a fer constar el fet.
Ara bé, resulta poc discutible que eixa condició sempre es posa de manifest quan es tracta d'una conducta delictiva, un furt, un assalt, una baralla amb navalles... I ací torne al principi. Que siga, o no, gitano el pispa que t'alça la cartera a la cua del supermercat no aporta res i no hauria de formar part de la notícia. Però en forma, contribuint així a l'estigmatització del col·lectiu. I és precisament per compensar este despropòsit habitual que caldria, al meu entendre, subratllar la condició de gitano del boxador.
Quan vaig pujar al meu mur eixa reivindicació, vaig tenir tot un seguit de respostes. Algunes molt airades. Uns quants deien que sí que s'havia dit. Segur que algun mitjà ho va dir, segur fins i tot que es faria algun reportatge subratllant la singularitat (tampoc no em sorprendria que hagués estat ben maniqueu, però no ho sé). I la vocació emfatitzadora d'alguns per recordar que no sé en quin canal sí que s'havia dit, no fa més que alimentar el que dic. Calma tothom.
Em tem que els que rebaten la meua opinió no protesten quan s'afegeix la condició de gitano a un delinqüent, malgrat que no aporte res a la notícia. Jo faig les dues coses, per això crec que el que dic té sentit de l'equilibri.
L'associació gitana recorda els programes recents d'algunes televisions que han servit per augmentar l'estereotipització del col·lectiu. Joies, malfeiners, incultes, amb una estètica d'una cutror que fa que Paris Hilton puga semblar elegant... Entenc perfectament eixa reivindicació puntual ara de dir: "eixe al que aplaudiu és gitano, i s'ha de dir". Alguna gent al meu mur diu: "espanyol i avant, és prou", però segurament que quan veien "Los Gipsy King" no pensaven que eixe programa s'hauria de dir "Espanyols i avant, és prou". Vet ací la diferència.
Els Jocs Olímpics en este sentit ha donat per a molt. Els comentaris masclistes respecte a les esportistes són quotidians, davant un penetrant silenci còmplice de la major part de la societat. Una doble medallista es presentada com "la dona del jugador de no sé què", una campiona olímpica veu el seu èxit titulat com: "la dona que guanyà gràcies al seu home", una saltadora de perxa ha de llegir que és igual que guanye, o perga, perquè és "bona de mirar", o l'equip d'arc es converteix en "les tres grassonetes" en la portada d'un diari italià. Són dues parts d'un mateix debat. El de la qualitat del llenguatge periodístic, especialment l'esportiu.
Mireia Belmonte ho va dir molt bé ja fa uns anys: "importa més el pentinat de Sergio Ramos que el meu record". Mireia Belmonte, catalana, paia, alta, rossa i propietaria d'un Yorkshire Terrier blanc de nom London... És més senzill, Mireia Belmonte, campiona olímpica!


09 d’agost, 2016

CARTA OBERTA A FERRAN BELDA




 Ferran Belda, a Las Provincias em dedicava ahir una columna (que ja no apareix en la versió digital) plena de mentides i judicis de valor. He contestat acollint-me al dret de rectificació, no sé si LP el respectarà. En tot cas, ací el seu libel, i la meua resposta.
Per cert, la roda de premsa, com anunciat, s'ha fet hui



La delegació de Las Provincias a Castelló va tancar fa temps, la qual cosa ajuda al fet que el diari tinga poca difusió a Castelló, això no obstant, una amiga em fa arribar la columna d'ahir de Ferran Belda.
En la quarta línia, Belda es reconeix ignorant. Jo sincerament no crec que ho siga, i això em preocupa, perquè el seguit de desinformacions, i directament mentides que publica en la columna, no sent fruit de la ignorància, només ho poden ser de la maldat. I això, sí que resulta desqualificant per a un periodista.
Escriu el xativí al voltant del meu viatge a Japó, i qüestiona amb lleugeresa el sentit d'eixos agermanaments, arribant a suggerir que caldria agermanar-se amb el municipi del costat perquè compartim carril bici o abocador. Ací sí que hauré d'acceptar un cert grau d'ignorància, no deu conéixer La Charte des villes jumelées, signada a Aix-les-Bans el 1957. Ni òbviament els diferents models d'agermanament que avala la Unió Europea, i que donen tot el sentit al que nosaltres pretenem, i li'l lleven tot a eixa peregrina idea, d'agermanar-te amb el poble del costat.
Després de fer algunes consideracions singulars obre el que jo escric en xarxes diu que acabe d'arribar del Japó, i textualment escriu: "País al que se trasladó de incognito para negociar el hermanamiento con Abe". I després de tornar a valorar la meua gestió de xarxes continua: "...se fue de incognito y únicamente contó y mostró cuanto quiso mostrar cuando ya estaba de camino". Doncs mire, no. Menteix el Sr. Belda. El viatge programat des de feia setmanes havia estat comunicat oficialment al PP, Ciudadanos i Castelló en Moviment, i òbviament al Govern. I la premsa local n'era coneixedora. És més, per primer cop en la història de la Ciutat, vaig comunicar per escrit el Pla Departamental d'Agermanaments per a esta legislatura. I com es dóna el cas, que a més a més de tindre competències en agermanaments, en tinc en Transparència i Govern Obert, ja abans de marxar vaig anunciar que donaria complida informació de totes les gestions fetes, dia a dia, institució a institució. Per cert, el nivell de veracitat de les informacions queda palesa quan escriu Abe, per referir-se a Ube.
Afirma que no es va explicar si viatjava sol o acompanyat, la qual cosa és una fal·làcia. Es va informar tota la corporació i als mitjans que la delegació local estava composta per la meua persona i el Cap de Protocol. El Sr. Belda recorda la visita a Ube (Abe per a ell) de l'anterior govern local del PP. Aleshores van viatjar l'Alcalde, el Regidor de Relacions Institucionals i el Cap de Protocol. I la resta ja són directament mentides. Diu que en xarxes vaig penjar acudits d'Eugenio (?) i "la variedad de platos que le servian." Ni en Facebook ni en Twitter (úniques xarxes en les quals mantinc presència) hi ha ni una sola fotografia de cap àpat. Per afegir després que els meus 2.033 (2.037 ara) seguidors en xarxes no es queixen. Per aclarir-ho, eixa xifra són els seguidors sindicats de Facebook. En realitat el compte és obert i el pot llegir qui ho desitge, i té els 5.000 faceamics màxims que permet l'aplicació en un compte personal. A Twitter els seguidors són 7.416 en este moment. Convide al Sr. Belda a seguir-me, i així possiblement s'estalvie el paperot de dir les mentides que ha dit en la seua columna.
I acaba el periodista referint-se al viatge oficial com "escapadita" i disgustat perquè vaig dir que compareixeria en Roda de Premsa el dimarts (48 hores després de tornar) a donar explicacions del resultat de les nombroses gestions. Ell ho intenta arreglar dient que el que el molesta és que no ho expliqués en xarxes. Potser tindria algun sentit, si no m'hagués acusat uns paràgrafs abans d'estar sempre de "cháchara internáutica". En fi. 

08 d’agost, 2016

"AIXÒ NO QUADRE" Levante-EMV -06.08.16



 Aquesta setmana escric l'article més prompte que mai. Encara és dimarts, i tot i que no es publicarà fins dissabte, el deixaré fet. Primer perquè ja sé el que vull escriure, i segon, perquè divendres em serà impossible. Estic al Japó. A la ciutat d'Ube, on estem avançant en la línia encetada per l'anterior govern municipal, d'establir uns llaços fraternals que ens duguen més tard que prompte a tancar un protocol d'agermanament. Demà, dimecres passat per al lector, tindré una jornada de treball amb els tècnics per trobar espais de col·laboració futura. Parlem de l'esport, on tenim un equip d'atletisme líder continental, o potents equips femenins en bolei o handbol. Per exemple.
Per parlar només de disciplines que compartim. Tenim molt d'espai de col·laboració cultural. L'any passat ja van presentar obra a la biennal d'escultura dos artistes de Castelló, i ara ens conviden a participar-hi de nou l'any vinent. Però hi ha més possibilitats. Hem parlat d'intercanvis d'artistes. Ho he de parlar amb Verònica Ruiz, la regidora de Cultura, que té un munt de projectes per donar una empenta als creadors locals. Òbviament que volem fer valdre les nostres festes fundacionals, que, poden anar associades al turisme. Un dels espais de confluència d'interessos. Parlaré amb Porcar, amb Usó, amb Puerta... Segur que podem tancar un excel·lent programa òmpliga de sentit l'agermanament.

Però en realitat no volia parlar d'això, sinó dels regals protocol·laris. En nom de la ciutat, hem dut diferents presents (la cultura japonesa és extremadament obsequiosa). Coses senzilles i del terreny. Pins de la ciutat, agulles de corbata i mocador, clauers... I també productes de la zona. Vi de les nostres comarques, un formatge de Catí, oli del terreny, i fins i tot una ginebra dels carmelitans. No sé, això ho trien a protocol. El primer que ha fet el seu cap de relacions públiques, és anotar amb cura cada un dels regals. Un clauer per al Sr. Noseke, una botella per a la Senyora Nosekuantos... No calia preguntar, òbviament era per qüestions de transparència.
Jo també he demanat que anotaren els presents rebuts, un parell de botelles de Sake i la reproducció a escala d'un koto, instrument ritual japonés, que quedarà exhibit al nostre ajuntament. Nosaltres encara no tenim reglamentat com s'ha de fer. I dic encara, perquè com responsable de transparència tinc especial interés en què es reglamente. De fet, és una de les qüestions que he demanat als especialistes universitaris que treballen en la revisió del nostre codi ètic municipal, incorporen a la seua proposta. I que vaja en la línia de la reglamentació de la Generalitat Valenciana. Fa 10 dies a València en vaig estar parlant amb el Conseller.
El control dels regals públics, sense caure en actituds esperpèntiques com tornar un clauer, ni en actituds reprovables com acceptar un creuer, s'ha d'establir en una norma clara. És el signe dels temps. Qui regala que i per què. I no acceptar allò que no ho és d'acceptable.
Mentre jo estic al Japó sé que a Castelló, la Regidora de Cultura, acompanyada pel de Patrimoni, i el cap de la policia local, anuncien que no es troben al voltant de 50 peces artístiques propietat municipal, de valor divers. La investigació s'inicia a instàncies de la regidora, quan veu sorpresa que no hi ha un inventari confirmat i que genere seguretat. No sé si recorden que un dia al ple vam parlar de què el patrimoni estava "inventariat" en carpetes blaves, d'aquelles de gomes. Centeners i centenars de papers, sense massa ordre i amb poc control. Primer ho van inventariar becaris de la UJI, i davant del resultat dramàtic, actuà la policia local, que afinà més. Va trobar algunes de les peces que no havien estat identificades pels alumnes, i també d'altres, que no figuraven en cap inventari.
Hi ha de tot. Quadres de molt de valor localitzats en una col·lecció particular, quadres cedits a altres ajuntaments d'ací prop, sense cap mena de document que permeta reclamar-lo. Fins i tot una cessió, diuen, a un museu francés... Que tampoc no està documentada. S'adonen de la gravetat dels fets? Del menyspreu amb el qual s'ha tractat el patrimoni municipal? Sense un inventari regular, sense un catàleg... Terrible. A el Japó, preguntant que pot valer un formatge de Catí, mentre aquests gestors que teníem deixaven perdre obres valorades en milers i milers d'euros. Al japó es farien l'harakiri, o seppuku que en diuen ells. Els nostres no es tallen ni de dir xorrades com resposta.