"TÒTEMS I MITES" - El Mundo -30.05.20

La darrera obra publicada per Freud va ser una trilogia amb el títol «Moisés i el monoteisme». A l'assaig es fa un paral·lelisme entre l'evolució del poble jueu i els casos de neurosi individual, un procediment que també realitza a «Tòtem i tabú». El que ve a fer és aplicar la teoria psicoanalítica com a mitjà per generar hipòtesis sobre esdeveniments històrics.

El llibre sosté que Moisés no és jueu, sinó un egipci que transmet al poble jueu el monoteisme del faraó Akhenaton. Els jueus, sempre segons estatesi, assassinen Moisés (matar al pare), abandonant la religió que els havia transmés, oblidant el fet col·lectivament al cap d'un temps. Quant, posteriorment, el record reprimit ix a la superfície, s'originen el poble jueu i la seua religió.

Òbviament la teoria, que posava potes enlaire no només el judaisme, sinó també el cristianisme, just en el moment que els nazis marxaven a pas de l'oca per tota Europa, va fer molt de soroll i generà moltes polèmiques i debats. Salo Wittmayer Baron, per exemple, opinà que el llibre és «un magnífic castell suspés en l'aire», però aclarint que «quan un pensador de la talla de Freud pren posició sobre un tema d'interés vital per ell, tothom ha d'escoltar».

I atenció que ara ve el gir argumental, perquè en realitat volia parlar d'un castell en l'aire que es repeteixen permanentment i donem per bo, sense haver-hi reflexionat gaire. Parle del món econòmic i de l'empresa. Per exemple allò del fet que són les empreses les que creen la riquesa. Tret que fem com amb «església» i «Església» que signifiquen coses diferents, això no és cert. La prova és que totes les empreses afectades per ERTOs, o tancades estosdies, han deixat de crear riquesa. Sense la gent que hi treballa, no hi ha riquesa. «Empresa» o «empresa». La institució o la gent que la forma.

Tampoc no resulta exactament cert dir que són les empreses les que creen ocupació. Així, sense més. Perquè ara tampoc no se n'ha creat cap de lloc de treball. L'ocupació la crea la demanda, en tot cas. Si ningú compra cadires, cap empresa no contracta fusters per fer-les. Més encara, si l'empresa pot mecanitzar-se i produir amb el mínim possible de mà d'obra, ho farà. I encara més, pretendre que la creació de l'ocupació és un mèrit únic i independent del món, de les empreses, és afirmar per passiva, que l'atur és responsabilitat exclusiva de les empreses. I tampoc no és cert. En tots els castells, hi ha fantasmes.

"LA CLAU I EL CLAVIJO" -El Mundo- 23.05.20

Victor Clavijo és un actor gadità, format a Madrid, on ha fet pràcticament tota la seua carrera. Un grapat de pel·lícules, un parell de sèries de TV a les que bàsicament deu el seu reconeixement pel públic més jove, i bona cosa de doblatge. Això és important, perquè té una preciosa veu greu i sap declamar els versos amb una cadència i sensibilitat que el fan reeixir.

Conscient que la seua veu i la seua nítida dicció és un instrument fantàstic per expressar emocions, ha aprofitat el confinament per a divertir-se pujant a les xarxes, vídeos molt curtets, amb un primer pla de la seua cara amb un fons tenebrós mentre recitava. I no recitava només versos de Lorca o dels més sentits poetes, sinó qualsevol mena de text. De fet, esta activitat es va viralitzar precisament per recitar textos poc canònics, com ara «dame más gasolina» i altres (lamentables) èxits de la (pitjor) música dels darrers anys. I després d'allò, les xarxes reaccionaren amb tot un seguit de peticions esbojarrades, que ell amablement acceptava com a repte. La cançó de Heidi revisitada amb ritme i cadència d'Stevenson. Una cançó de Rosalia, reggaeton... Clavijo ha demostrat un talent versàtil magnífic. Una poderosa i profunda veu; una dicció acurada; un recitar harmònic... Però no ens enganyem, molts dels textos recitats continuen sent una merda.

«Veo, Veo... ¿Que ves? Una cosita. ¿Y que cosita es? Empieza conla letra'A'. Qué será, qué será, qué será? -Alefante! No, no, no!»

I tot això val per a la política. Que algú pose el seu talent comunicatiu, o tire de càrrec públic per emmascarar la mascarada al servei d'una mala idea, no converteix l'ocurrència en genialitat, i menys encara en Generalitat. Afortunadament, perquè hi ha una mena d'incontinència verbal, d'urgència comunicativa que fa que alguns repetisquen el que senten o llegeixen, sense que les paraules tinguen temps de passar un minut al seu cervell.

Un bon poema de Salvat-Papasseit en la boca de MariaTeresa Campos, que deia que hi ha una varietat de raïm que es diu «charelo 10» és un desficaci. El mateix poema en la veu d'Ovidi, era i és una obra d'art. En política, i en les arts escèniques, calen bons textos i bons intèrprets. Qualsevol altra combinació és un camí al desastre.

Tenim més veus que idees i: «eso no, no, eso no no no, es así! Con la A se escribe amor, con la A se escribe adiós». Jo vigilaria, és la clau.

"UN COMPROMIS QUAQUER" - El Mundo - 16.05.20

La recerca aferrissada de la unitat d'actuació, la unitat de pensament, la unitat d'interessos, la unitat d'objectius són, al meu judici i en la major part de supòsits, una innocent invocació a les doctrines totalitàries de segle passat que aspiraven a la superació de la conflictivitat social i entre classes mitjançant la instauració de l'anomenat Estat corporatiu. I crec que el govern central hi està instal·lat. «Unidos saldremos adelante, unidos venceremosal virus» diu el President.

Es parla molt sobre la necessitat o no de consensos. Però i si em perdonen la immodèstia, jo diria que es parla sense saber gairebé de què. El consens fa referència a l'acceptació d'una proposició, per exemple, per part d'una comunitat, i mitjançant un procés concret. I el procés és fonamental. Un consens només és possible sense derrotes. I això vol dir que ningú no guanye per tal que ningú no perda. A l'acord s'hi arriba a partir d'unes normes a definir per la mateixa comunitat; per votació, per debat, etc. Però la decisió per consens és un procés que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també té com a objectiu resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria. Consens significa alhora el fet d'arribar a un acord general i el procés que ha fet possible arribar-hi. La presa de decisions per consens tracta fonamentalment esteprocés.

No sé si ho saben, però el model de debat i arribada a acords que coneixem com «consens», té origen i matriu a la comunitat Quàquera. L’església dels Quàquers es diu Societat Religiosa d'Amics. No és banal el que dic. Les normes de conducta dels Quàquers es fonamenten en el sentiment de pertinència a un grup sòlid format per iguals. Sense jerarquies. Al Congreso, però, la cosa no va així. El President Sánchez entén que «la unidad"és deixar-li fer i aplaudir-li acríticament. La Ministra Monteroconsidera que reclamar allò que és just és enredar. I UP aplaudeix eixa desvergonyida forma de fer!

Amb l'actual repartiment de rols, i les relacions polítiques entre grups, el consens no és possible. Haurem de fer un esforç per canviar l'escenari. Segurament no cal l'amistat, que és una relació afectiva, però si alguna de les seues característiques: confiança, respecte... Ha d'haver-hi una relació de reciprocitat basada en l'entrega desinteressada, l'acceptació d'un compromís mutu. I a hores d'ara, molt em tem que estem lluny d'això. Nosaltres estem determinants a intentar-ho. Algú més?

"INVERSIONS ESTRATÈGIQUES" - El Mundo - 9.05.20

La lectura més conservadora sobre el paper del sector públic a l'economia, vindria a dir que en el millor dels casos es redueix a facilitar el dinamisme econòmic del sector privat; i en el pitjor a molestar amb la seua burocràcia, lenta i pesada. I atribueix al sector privat, al que considera àgil i capaç d'assumir riscos, tota la capacitat innovadora que alimenta el creixement econòmic. Segons esta visió, l'estat només ha d'intervindre  per resoldre «errors del mercat», o evitar abusos establint normes de joc clares.

És una visió reduccionista, amb algunes falsedats argumentals. Com pretendre que la innovació és sempre privada, o que la pública només intervé en aquells àmbits on el sector privat no veu negoci. Per exemple, medicaments per a malalties rares on els laboratoris privats no entren, perquè no poden vendre prou tractaments per a fer calaix. Esta  lectura considera als actors econòmics privats com innovadors, creadors de riquesa, i capaços d'assumir riscos; mentre que relega a l'Estat al paper de detractors de riquesa, o com a molt distribuïdor. I això impossibilita una vertadera col·laboració publicoprivada.

La realitat és ben diferent. Darrere dels països (o les regions més dinàmiques d'alguns països) que deuen el seu creixement econòmic a la innovació, sempre hi trobem un estat que no s'ha limitat a administrar i regular la riquesa, sinó que ha jugat un paper determinant, sovint assumint més riscos que les empreses. I en tota la cadena innovadora. Investigació bàsica i aplicada, comercialització i fins i tot finançament inicial de les empreses. Darrere de la imatge bucòlica d'Steve Jobs en sabatilles o el garatge de Bill Gates, hi ha anys d'investigació pública, i milions de dollars gastats en crear la base tecnològica, sobre la que, una vegada abandonades les vies mortes, els joves talentosos han alçat els seus imperis globals.

Si els diners públics serveixen per a obrir camins, que després el sector privat explota comercialment, i si serveix per a rescatar, subvencionar, o reflotar empreses dels sectors més diversos quan les coses venen mal dades, per quina raó no hauria de participar també dels beneficis? Perquè no hauria de poder ser un motor de la reorientació econòmica participant en activitats empresarials privades que es puguen considerar d'interés estratègic, a través, prioritàriament, de participacions directes en el capital de les empreses? Es tractaria d'emular pràctiques públiques ja desenvolupades als països nòrdics o asiàtics, que han mostrat ser eficients per reorientar l'estructura econòmica d'una forma intel·ligent, a través d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública. En parlem?

"UNA VIDA DE PEL·LÍCULA" - El Mundo - 02.05.20

"No és un problema greu si no ho converteixes en un problema greu" (Obert fins a la matinada), o dit d'una altra forma "Totes les oportunitats marquen el transcurs de la nostra vida, fins i tot les que vam deixar anar" (El curiós cas de Benjamin Button), i esta situació ens recorda precisament la necessitat d'afrontar la crisi, com una oportunitat.

"- Per què caiem, Bruce? -Per aprendre a aixecar-nos" (Batman Begins). I això que tot començà per un ratpenat! S'entén el cabreig de la gent, però "La meua conclusió és que l'odi és un llast. La vida és massa curta per estar sempre emprenyat" (American History X), i de res no serveix seguir mirant tot el que probablement hem perdut, perquè "El passat és només una història que ens expliquem a nosaltres" (Her). Esta patacada econòmica, no ens pot desviar del camí. "Algú que vaig conéixer va escriure que abandonem els nostres somnis per por de poder fracassar, o pitjor encara, per por de poder triomfar" (Descobrint a Forrester). I personalment "Necessite creure que una cosa extraordinària és possible" (Una ment meravellosa).

L'actitud amb la qual cadascú de nosaltres afrontem el futur, serà determinant. Perquè "No són les habilitats que demostra el que som, són les nostres decisions" (Harry Potter i la cambra dels secrets) i no sé si és cert que "Només hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix" (Ciutadà Kane), però el que és segur és que "Només tu pots decidir què fer amb el temps que se t'ha donat" (El senyor dels anells: La comunitat de l'anell), i és que "Crec que de vegades és la gent de la qual ningú espera res la que fa coses que ningú no pot imaginar" (The Imitation Game). "La meua regla número u és: espera el millor i preveu el pitjor" (L'ultimàtum de Bourne), per això ara ens ha agafat amb gran part dels deures fets. Sabem on volíem anar, i seguim anant-hi; sense mirar pel retrovisor perquè "Oh, sí ... El passat pot fer mal, però tal com jo ho veig pots fugir d'ell o aprendre" (El Rei Lleó); "Al cap i a la fi, demà serà un altre dia" (Allò que el vent s'endugué).

"Allà on hi haja algú lluitant per assentar-se en algun lloc, o per un treball decent o una mà amiga, allà on hi haja algú que lluite per la llibertat, mira en els seus ulls mare perquè allà hi seré jo" (Els raïms de la ira).