"QUINA ADMINISTRACIÓ PÚBLICA?" - La Vanguardia - 27.04.21

Ja deia Fukuyama que la forma bàsica d’organització social és mitjançant xarxes de familiars i amics, entre els que es produeixen intercanvis recíprocs. De fet, este és encara hui el mètode més exitós de trobar treball. Les xarxes de coneixement segueixen sent l'agència més gran de col·locació. “Tu no coneixeràs algú de confiança per al magatzem?" Però clar, això traslladat a l’administració ens instal·la en un univers d’arbitrarietat, clientelisme i corrupció.

Per això Weber va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics, individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració, col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín (Charles Landry, The creative bureaucracy).

Però la convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a l’administració pública. La realitat, però, és que això de què el sector privat està millor gestionar que el públic, és una opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta idea.

El Model Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”, que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat, quasi sempre guanya el neoclientelisme.

L’Estat Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de consciència social. La política ha de delegar l’activitat reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels polítics els elements més crítics que afecten la vida de la ciutadania.

Que les administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…

Detectat el problema, i descartades les falses solucions, ens queda la Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional. Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural, horitzontal, democràtic i participatiu.

Coordinar tots estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú, reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa. Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible, i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge. Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei públic.

Perquè ara mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les administracions. I això és extremadament greu.