Nomdedéu: "Confieu en mi, jo confie en vosaltres"

"JO NO EM DISCULPARÉ"- Levante-EMV - 28.01.12

2012-01-27T19:21:00.003+01:00

Doncs jo no em disculparé. No em disculparé perquè res del que he dit o escrit al llarg d’estos llarguíssims mesos des que esclatà tot això dels vestits de Camps ha resultat fals, ni injuriós.

Recorde que va haver amics que es van disgustar quan els vaig recriminar que en la romeria de la Magdalena escridassaren a Camps dient-li que no es pagava la roba. Més, he de confessar, per respecte a la Magdalena, que a Camps. Tot i què.

I després, les vegades que n’he escrit o opinat, sempre he intentat ser prudent, i no imputar allò que no puc demostrar. Tinc un sentit de la justícia molt estricte, i les crítiques que he fet a Camps són, crec, sempre polítiques.

Doncs tots i cada una d’elles les repetiré ara ací. He passat vergonya com a valencià, de vore l’estreta relació “comercial”, diu el jurat, entre el President del meu país i una banda de presumptes delinqüents econòmics, del lumpen de sabata bona i bigoti emmidonat.

Jo he acusat al President del meu país, i a la gent que l’ha acompanyat en el seu viatge al dèficit enfollit, de fer impossible l’estat del benestar, amb decisions econòmiques megalòmanes i improductives. He acusat a Camps, de creure’s Rei a un reialme inexistent, amb una cort de bufa-ampolles aduladors. He acusat a Camps de fer un govern on la gent amb talent i capacitat es pot comptar amb els dits d’un peu de foto. De constituir una guarda pretoriana de lleugers d’esperit, sense capacitat gestora, ni vergonya política.

He acusat i acuse a Camps d’afavorir els negocis d’alguns en contra dels serveis públics. De dilapidar els nostres diners, els nostres, en inversions fallides abans de néixer. Acuse a Camps d’haver creat un entramat d’empreses públiques i semipúbliques on col·locar irregularment milers de persones (unes 15.000 segons el Síndic de Comptes), malgrat que l’activitat comercial ha estat poca o nul·la, i en tot cas sempre han generat pèrdues.

No demanaré disculpes per dir res de tot això, perquè això és el que diu el PP en la boca menuda... bé... o ho deia. Que en la casa popular també hi ha molta covardia. Tret d’una reduïda colla d’incondicionals, tothom havia ja deixat caure a Camps, i es posava les mans al cap pensant en el forat que la seua pèssima gestió ens havia deixat. He sentit populars invocar el nom d’Alberto Fabra (sense massa fe, també ho he de dir) com a regeneració necessària d’un partit que fa la mateixa ferum que la Dinamarca de Hamlet.

No, no em disculparé, mentre no siga el propi Camps qui es disculpe amb el país que ha arruïnat per la seua absurda i personalista manera de gestionar la res pública. I amb ell, Cotino i els seus negocis. Font de Mora i el seu fracàs a educació (que ha generat un malestar com mai abans havia patit un sector que hauria de sentir-se recolzat per l’administració), Cervera, que va arruïnar la Sanitat (i va tindre la barra de dir un colp acomiadat que en dos mesos no es podrien pagar les nòmines). Han demanat ells disculpes?

No, i tant que no. Font de Mora i Cotino han estat premiats amb una canongia cada un a la Mesa de les Corts on s’omplen les butxaques a costa del país que han contribuït a arruïnar econòmicament, i moral. A Cervera el van premiar fent-lo cap de llista a les Generals. No volia tornar a l’Hospital, sabia que no cobraria.

I ara Camps. Senyor Camps, és cert que no ha quedat provat que vosté no es pagava els vestits, però és cert també que té vosté unes relacions molt perilloses amb una trama corrupta, i això i la seua pèssima gestió l’inhabilita per a representar dignament este país. No em disculparé, perquè el que vosté ens ha fet no té disculpa.

"AQUÍ NO PAGA NI DÉU" - Mediterráneo -26.01.12

2012-01-26T09:45:00.003+01:00

La Diputació de Castelló ha rebut este mes onze sol·licituds d'assistència lletrada per part de l'Hospital Provincial. És a dir, que ens demanen, i la Diputació accepta, posar els advocats de la casa al servei de l'Hospital en les onze demandes que per impagament han estat interposades les darreres setmanes per diferents proveïdors, bàsicament de medicaments.

L'Hospital no paga, segons se'm va informar en la meua condició de membre del Consorci, perquè la Generalitat no paga el que deu. Entenen la perversió? La Generalitat no paga, raó per la qual el Hospital és demandat, i en virtut d'un conveni d'assistència lletrada, la Diputació paga els advocats per defensar a la Generalitat d'allò indefensable. No complir amb les obligacions encareix el producte i cal sumar-hi costos addicionals.

L'Escola d'Hostaleria, que aprofite per dir que forma excel·lents professionals, porta setmanes sense matèria primera. Sense carn, sense bajoques, sense fesols, sense farina. Han de fer les pràctiques amb plastilina. Per què? Perquè la Generalitat no paga. Tampoc no paga al Centre els dos darrers quadrimestres de l'exercici 2011 (47.000€), i el vigent del 2012. El Conservatori Superior s'ha declarat en fallida i li deu a l'Elemental vora 2.300€.

Les escoles públiques i concertades porten setmanes sense cobrar les despeses de manteniment. Algunes concertades han començat a demanar diners a les famílies “mentre no pague la Generalitat”, algunes AMPES s'han ofert a portar fulls o llapisseres a col·legis públics per tal d'evitar que deixen de fer-se determinades activitats extraescolars. Activitats que han quedat en suspens, tot simplement, perquè la Conselleria no té un clau.

L'Ajuntament de Castelló està pagant interessos d'un préstec que va haver de demanar per pagar un estudi del TRAM, perquè la Conselleria li va dir que “cuando las ranas canten flamenco” ja li ho pagaria.

L'any 1974, Dario Fo va escriure l'obra teatral Non si paga, non si paga!, ací traduïda per a Bromera amb l'expressió que he manllevat per titular l'article. Ara i ací, potser caldria recordar aquell mal acudit que venia a dir: “els valencians són tots uns morosos”. Al que es replicava: “tots no, la Generalitat”.

"UN PLA MALVAT" - Levente-EMV- 21.01.12

2012-01-20T18:23:00.001+01:00

La crisi és una excusa perfecta per alimentar el discurs jacobí. Per segon colp des de la transició, autoritzades i destacades veus del PP i el PSOE plantegen organitzadament la possibilitat de que les autonomies retornen competències al govern central, en un procés d’involució democràtica. UPyD apunta i PP executa, mentre PSOE bascula entre el desconcert i l’acceptació.

Durant la transició, ho he recordat en algun article, en alguns territoris es reclamava “libertad y amnistía”, mentre que altres exigíem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. No és gens banal la diferència. Però hi ha qui va pensar que per tal d’apaivagar les expectatives nacionals d’alguns, calia posar en marxa allò del “café para todos”, és a dir, incentivar artificialment l’autonomisme de territoris que mai l’havien imaginat, desitjat o reclamat (Madrid com a paradigma), per tal d’unificar a la baixa la vocació nacional d’algunes reivindicacions.

Però no els va funcionar com esperaven. Ni Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia, ni prou endarrere el propi País Valencià, van afluixar en les seues reivindicacions. I en paral·lel, no pocs socialistes i populars van descobrir en el poder autonòmic una plataforma de fer carrera dins el partit, les baronies. Els barons ho volien tot, fins arribar al paroxisme d’aquella “clàusula Camps” de patètica memòria jurídica, que venia a dir: “jo no és que vulga res en especial, però si algú té alguna cosa jo en vull un, o dos si en són xicotets”.

Fracassada la via legal, intentada pels socialistes amb la LOAPA, els populars, més espavilats, han ordit un pla més complex. I m’hi jugaria les comissions d’Urdangarin, que darrera hi ha la FAES. Puc imaginar un informe documentadíssim, molt ben travat, ben construït, que respon a la pregunta: “Què hem de fer per fer fracassar l’Estat de les Autonomies”? I entre d’altres coses diu: “territorialitzar els sistemes de salut”.

Qualsevol expert, i en FAES n’hi ha de totes les disciplines, dirà que un sistema sanitari no pot reeixir amb menys de dos milions d’habitants/usuaris. Per tant, si parlem d’un sistema de salut propi, el de Castella La Manxa, inviable, el de Castella-Lleó al límit, Extremadura inviable, Astúries, Cantàbria, inviables. No cal seguir. I com a sobre, com passa en el cas valencià, junt a les competències es transferia el dèficit... fracàs garantit.

Durant uns anys, eren pocs els territoris amb sistemes propis, i quedaven la resta en un sistema comú. Però va ser precisament el President Aznar qui va transferir a tothom la sanitat, conscient que era insostenible. Per tant, no és descabellat pensar que formava part d’un pla. Pèrfid pla perfectament executat amb l’ajut de la incompetència o maldat gestora de molts populars com Camps o Matas, i d’alguns socialistes com Barreda per exemple.

Així s’escriu la història. Mala fe, perversitat, premeditació, incompetència gestora, i un execució suau i perllongada en el temps, tot esperant l’esclafit.

I vet ací, que la crisi ha servit en safata de plata l’escenari imaginat per a que Rajoy pose en marxa la força centrípeta. Així s’escriu la història.

"LES CREÏLLES SIDERALS" - Mediterráneo - 19.01.12

2012-01-18T12:51:00.001+01:00

Sorprén que la premsa no s’haja fet més ressò de la insòlita troballa a París estos darrers dies de l’XI Centúria de les Profecies de Nostredamus. M’interessa subratllar unes quartetes que fan referència a “Castàlia”.

“Sobre la metàl·lica femella de la mar, un llamp caurà. El plateret volador de mans multicolors, enviarà el senyal. Donarà vida a totes les creïlles panxudes que habiten el burg. El gran aconseguidor que no veu vols, dirigirà la revolta. Les mans alliberaran els coloms. I aquets ho esquitaran tot de mil colors. Finalment, els habitants seran sotmesos al nou ordre”.

Els experts en l’encriptat llenguatge de Michel de Notre Dame, no han dubtat en identificar el nostre Castelló amb l’esmentada Castàlia. I la resta ja vingué tot rodat.

La metàl·lica femella és la primera obra que Ripollés aconseguí vendre a la ciutat, per cert, en època socialista. Està al costat del planetari (res no és casual) i ben mirat ben bé podria ser un parallamps. Sobre el plateret volador hi ha pocs dubtes, fa referència a allò que ens van vendre com un sol, i que està custodiat per les creïlles dites “menador” i “filador”. L’exèrcit que segons la profecia cobraria vida, està disseminat per la ciutat, des del que porta llibres al cap i sembla esperar (com tothom d’altra banda) que arribe el TRAM a la Plaça el Rei; fins al Sol que s’arrapa a un edifici, la font apagada, l’hospital, o les vaques amb un paelló al cap (ara sabem que probablement són parabòliques), etc. “El gran aconseguidor” és la gegant i caríssima creïlla instal·lada a l’aeroport (possiblement la base on aterraran altres creïlles siderals per dominar-nos). Les mans que alliberaran els coloms és obvi que fa referència a la mastodòntica escultura de l’entrada a la ciutat venint de València.

Segons Nostradamus totes les escultures de Ripollés podrien formar part d’una antiquíssima estratègia alienígena per dominar Castelló i sotmetre’ls als dictats del nou ordre. L’estratègia compta amb la complicitat dels “residents”, alguns dels més populars habitants de la Plana que han estat preparant el camí per una invasió que ja ha començat.

(Este article està basat en fets reals.)

"ENDERROCANT L'ESTAT DE BENESTAR" Diari de Benicàssim i La Plana al dia- 16.01.12

2012-01-16T15:30:00.001+01:00

Segons el sociòleg T. H. Marshall, l’estat de benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal. Estos serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones queden desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic. L'estat garanteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat i als subsidis de malaltia, incapacitat, atur i jubilació. Marshall deia que es tractava d’una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme.

Doncs sembla que l’estat de benestar està en ple enderroc.

Vegem-ho. El sistema democràtic, tal com el coneixem, i l’havíem concebut a casa nostra, està en qüestió. Com a poc, es somouen els seues pilars fonamentals. El descrèdit d’allò que alguns anomenen classe política és evident i creix a ulls vista. I sent cert que els putrefactes del món de la política, els bandits, els estafadors, els aprofitats, els malfainers, els lladres i els poca-solta en són una minoria, és tristament comprensible que la gent prenga el tot per la part. Està en qüestió el sistema electoral. Hui més que mai, creix el crit estrident d’aquells que des de fa anys reclamem un sistema de representació més just, que no afavorisca el bipartidisme (pas previ del partit únic). És qüestiona el model.

I pel que fa al benestar... L’ensenyament públic, que havia de tenir vocació i condició d’universalitat i qualitat, està rebent el més dur atac en dècades. L’atac frontal d’un partit, el popular, que ha fet pública i deshonrosa confessió de la seua voluntat de que l’educació privada iguale en nombre de places de la pública. I ho pretén per la via d’ofegar esta darrera, de rebentar les ràtios, de deixar els centres sense personal suficient, de retardar els pagaments, de permetre que es deterioren els edificis, de no construir-ne els suficients. Passa el mateix per la sanitat. L’Hospital de la Vall promés i jurat, no es farà, i si s’acaba fent serà privat. L’hospital Gran Via continua buit, mentre les institucions retallen les ajudes a qui presta els serveis a, afectats de fibromiàlgia, esclerosi múltiple, o malalts mentals o amb Alzheimer, entre d’altres. L’Hospital Provincial ha d’enviar malalts oncològics a casa, sense el tractament, perquè la Generalitat no paga la medicació. Retallen els sous del personal sanitari, les farmàcies tanquen perquè no cobren, les urgències redueixen el seu horari, tanquen llits hospitalaris...

Abarateixen l’acomiadament, i endureixen les condicions per accedir a subsidis de desocupació. Allarguen l’edat de jubilació, al mateix temps que es retarda la d’incorporació al mercat laboral, per manca d’oferta. Als funcionaris ja els hi han reduït les prestacions per incapacitat i malaltia; i darrera dels funcionaris anem la resta.

Severament qüestionada la democràcia (no com sistema, sinó el sistema de la nostra), en evident retrocés el benestar; dels tres puntals del sistema, només queda el capitalisme.

I el capitalisme té una excel·lent salut. Una de les principals premisses del sistema és crear pobresa, perquè sobre la pobresa d’uns s’edifica el sistema. I hui hi ha més pobres que fa 5, 10 ó 15 anys. Mentre, les grans corporacions financeres presenten uns beneficis superiors als de fa 15, 10 o 5 anys.

Estat de benestar és un traducció del concepte anglés de Welfare State, que va naixer per comparació amb el terme alemany de Warfare state (estat de guerra). Doncs bé, o plantegem una batalla intel·lectual, ideològica i moral, o les generacions futures viuran com ens explicava la iaia que vivien en la postguerra, quan va nàixer el sistema que estan enderrocant.

"ALLÒ QUE FABRA HAURÍA DE FER" - Levante-EMV- 14.01.12

2012-01-13T21:03:00.000+01:00

Quan les altes instàncies populars de Madrid van decidir que el President de la Generalitat Valenciana havia de ser Alberto Fabra, en pocs dies vaig rebre prous telefonades i correus demanant-me informació sobre ell. Des de l’Executiva Nacional del meu propi partit, passant per polítics catalans que volien saber com podia afectar les relacions València-Catalunya i, molt singularment, de mitjans de comunicació dels veïns de dalt. No perquè jo siga un fi analista, que no ho sóc; ni per que siga un reputat fabròleg, que ni ganes; simplement, perquè he treballat vuit anys al mateix Ajuntament que l’actual President. Conec a Fabra des d’abans que ni ell ni jo fórem càrrecs electes, i amb ell he debatut durant anys sent ell portaveu popular i jo portaveu adjunt nacionalista. El conec com a Regidor d’Urbanisme i com a Alcalde.

A tothom que em va preguntar li vaig contestar el mateix. Alguns apunts de perfil humà, adobats amb alguna anècdota il·lustrativa; i, sobretot, vaig dir que políticament era un diesel. Lluny de la imatge que alguns tenen d’ell, jo mai no he cregut que Fabra siga un titella sense caràcter, un pusil·lànime. He vist actuacions de Fabra de molt a prop i en diferents àmbits, oficials i més informals. I Fabra escolta, pren decisions, i després les executa. Amb fermesa.

És cert que ara Fabra és hostatge de qui l’ha triat, que no és el poble valencià sinó l’executiva espanyola del PP. Però això li dóna també una tranquil·litat en els moviments que considere que ha de fer. Tota esta prescindible introducció, és per dir que està cometent un greu error.

Miren, la responsabilitat del desastre econòmic del nostre país és dual. D’una banda el deficient finançament pactat per PP i PSOE, i d’altra l’enfollida (i ja vorem si no també delictiva) acció de govern del PP. No de Camps, sinó del PP. No només dels anteriors Consellers, sinó també dels actuals qui majoritàriament formaven part dels cercles de decisió de l’anterior Consell. Però Fabra té una oportunitat d’or de carregar les culpes a qui mai no va ser honorable. Un Camps abandonat per quasi tots els seus, que mostra la cara més patètica d’un home moralment destruït per la seua pròpia inconsistència ètica i personal.

Fabra hauria d’eixir a Canal 9 i fer una intervenció solemne des del seu despatx, amb bandera i tota la parafernàlia. I hauria de dir: “valencianes, valencians, en nom del PP demane disculpes”, i aleshores explicar que en els darrers anys, des del seu partit s’han comés abusos, errors greus, s’havia encetat una línia de govern erràtica i insostenible, i que eixa és la raó per la que el propi partit ha reaccionat, fent els canvis necessaris. Tant en les persones com en les polítiques. No cal que diga el que (em consta) pensa de Camps, no cal ni que el nomene. Només cal que diga que ell està ací, amb el seu partit, per corregir el que aquells que s’havien apoderat del projecte popular havien fet els darrers anys.

Rajoy l’aplaudiria amb les orelles. Diria: “veuen vostés? El PP és un partit capaç d’extirpar tumors i regenerar-se. Per això vaig fer dimitir a Camps i he triat a Fabra”.

I la societat, que malauradament té una capacitat d’anàlisi endormiscada, i una tendència a oblidar molt acusada, li compraria ulls clucs el discurs a Fabra. I este, passaria de ser un “Comunity manager” imposat pel partit, contra el propi partit, a l’exemple espanyol de la regeneració política popular. El campió de l’ètica, del rigor, de la seriositat. Una aposta de futur. Un exemple.

Però Fabra no ho farà, convertint-se així, en còmplice.

"EL BADULAKE" - Mediterráneo - 12.01.12

2012-01-11T19:26:00.000+01:00

De fa anys, el PP local ens vol vendre allò de La Ciudad de las Lenguas com una aposta segura pel turisme idiomàtic. La veritat és que fins ara no ha estat més que una estafa política i també econòmica. És res. És i ha estat un abeurador econòmic per un grup selecte d’amics de la casa, capitanejat per l’anterior alcalde, bé, l’anterior de l’anterior.

Anys i anys de sous, de projectes, d’anuncis de la vacuïtat més absoluta, de canvis de Conselleria, de promeses incomplertes, de terminis vulnerats... Cap suport de cap institució educativa, ni l’Institut Cervantes, ni universitat alguna. Cap pla de negoci explicat en seu parlamentària. Res. Res de res de res, més enllà de la nòmina dels nominats. I tot perquè els xinesos vindran a Castelló per milers, ens diuen, a aprendre castellà. Obviant que és més econòmic anar a Perú, Argentina o Xile, que estan igual de prop o de lluny de la Xina. I també fa sol i tenen platja.

Ara surt l’alcalde que va substituir a l’alcalde que va substituir a l’alcalde que marxà a La Ciudad de las Lenguas i diu que més que espanyol s’estudiarà xinés i “indi”. És fascinant!

Em puc imaginar el Cap de Personal de General Motors explicant al Consell d’Administració que, si volen guanyar quota de mercat a la Xina, els seues quadres dirigents han d’aprendre xinés mandarí. I que el lloc ideal no és Xina, sinó el Grau de Castelló, a Europa. I el Consell aplaudirà l’ocurrència. O el que és millor, els BP Oil decidiran que per guanyar quota a la Índia han de vindre a estudiar al Grau.

En fi, que aquell projecte per a que la gent de tot el món vingués a estudiar castellà ací, ara s’ha reconvertit en l’acadèmia d’idiomes més cara del món, per a què els d’ací estudiem per a marxar allà. Perquè... siguem seriosos, qui ha de vindre a Castelló a estudiar assamès, bengalí, bodo, dogri, gujarati, hindi, canarès, caixmiri, konkani, maithili, malaiàlam, manipuri, marathi, hepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu o urdú que són les llengües oficials de la India? Perqué l’“indi” no és cap idioma, algú li ho hauria de dir a l’alcalde.

Qui dissenya tot això? El mateix que l’aeroport?

"MENTIDES I CINTES DE VIDEO" - Levante-EMV - 07-01-12

2012-01-06T15:54:00.002+01:00

Fa no tants anys, per saber qui era el polític amb menys memòria, el més falsari, el qui canviava més aviat d’opinió, aquell que feia, en quant podia, tot just el contrari del que havia promés fer, calia escabussar-se a les hemeroteques, i vulgues que no era una feinada i donava mandra.

Alegria! Hui no cal res de tot això. La senyora internet ho sap tot. Qualsevol cercador de la xarxa et troba en fraccions de segon un munt d’entrades que et donen (o et lleven) la raó. Hui trobar declaracions contradictòries dels principals dirigents polítics és ràpid i senzill. I està a l’abast de tothom. Tant és així, que sovint no cal ni molestar-se en fer personalment la recerca, serà suficient en connectar-se a alguna de les xarxes socials, i els nostres amics, o seguidors, segur que ja han fet la feina.

Rajoy per exemple. No sé si el recorden. És un senyor amb barba del que recentment hem sabut que de jove li van haver de fer una cara nova (segons el seu cirurgià amb èxit, qüestió de gustos), que malgrat que ningú no ha vist des de fa més d’una setmana, és el President del Govern de totes les Espanyes.

Este bon home i González Pons (per cert, els hi passa a vostés com a mi, què no el troben a faltar gens ni miqueta?) i Saénz de Santamaria i totes les veus del PP es van passar dos anys dient que pujar els impostos era contraproduent, i afectaria negativament a l’economia. Doncs bé, la primera decisió del govern presidit pel desaparegut Rajoy va ser augmentar la pressió fiscal d’una manera dràstica. Mític és el video que roda per la xarxa, on la Vicepresidenta Soraya Saénz intenta justificar les raons de la pujada amb l’herència rebuda i afirmant que és temporal. Mític perquè algú ha tingut la paciència de fer-lo coincidir amb un episodi dels Simpson, on Lisa, la filla, és triada Presidenta dels EUA i diu exactament el mateix. El mateix. I si m’apuren, amb la mateixa cara i tot.

Que Rajoy i els seus han mentit és una obvietat tal, que l’intent de justificació per part de la tropa popular, resulta tan esgarrifós com patètic. I parlant de patetisme...vinguem al País Valencià.

No fa ni cinc setmanes Enric Morera, Síndic de Compromís va preguntar a Alberto Fabra “el rescatado”, si pensava retallar els sous dels funcionaris. I Fabra negà. Negà i negà. Només li faltava dir “yo también me pago mis trajes”. I el mateix dia que el Govern Central anunciava la segona tongada de retalls, el Consell de Fabra, anunciava més increment d’impostos i retallades de drets laborals (contra els funcionaris, i per tant, contra la qualitat dels serveis públics).

Els de Rajoy es justifiquen en l’herència rebuda, però...i Fabra? Hagués estat bé que el President Fabra hagués tingut el valor d’explicar que estes mesures (i les que falten per anunciar) són també la conseqüència de l’herència rebuda. L’herència d’un Partit Popular que ha estat durant 16 anys governant el nostre país. Creant empreses fantasmes, inútils i trufades d’incompetents als consells d’administració. Amb una política de “grandes eventos” que ens ha arruïnat a canvi de no aportar absolutament res a l’economia del país. Res. Ni turisme, ni teixit cultural, ni industrial, ni res de res de res.

Ara Fabra vol fer reformes. Bé està, però és necessari un minut de valentia, cal que isca a dir que els seus ens han enganyat, robat i arruïnat. Cas contrari assumirà idèntiques responsabilitats, serà còmplice.

En fi, que tothom diu que el 2012 serà un any difícil. Molt difícil. I jo estic tot simplement acollonat pensant que l’any que ve, acaba en 13.

"LA NIT DE REIS"- Mediterráneo - 05.01.12

2012-01-04T23:21:00.000+01:00

Segons la tradició, esta nit vindran els Reis d’Orient i duran regals als més menuts de la casa, a condició de que hagen fet bondat al llarg de tot l’any, cas contrari, carbó. Este costum s’arrela al que diu el Nou Testament, segons el qual uns mags van portar regals a Jesús, tot seguint un estel. Bonic!

A l’Evangeli de Sant Mateu, que és l’únic llibre bíblic que en parla, tots tres serien sacerdots zoroastrians. Que tot siga dit, degueren ser uns sacerdots amb crisi de fe, si van anar a rebre com nou déu a un diferent al que servien.

El cas és que en la iconografia religiosa i popular van anar prenent les actuals formes (reis, mags, savis i astròlegs) i la tradició va acabar fixant-los fins i tot un nom a cadascun.

Els cristians siríacs anomenen els reis: Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, noms d'origen persa. L'església etiòpica els anomena: Hor, Karsudan i Basanater; els armenis, Kagpha, Badadakharida i Badadilma. A Occident els noms s’assentaren al segle VII en llatí, i donaren la traducció valenciana de Melcior, Gaspar i Baltasar.

Dit això (i ara si hi ha menors per ací, que vagen a jugar fora) els Reis són els pares. O per algú els sogres i bé que se n’aprofita el galtes! Dic això, perquè demà de matí, quan els menuts troben al balcó els regals, estaran molt contents amb independència de qui els haja pagat. Però si la satisfacció ve adobada per un tremolor de cames i un neguit de difícil contenció, és precisament perquè hem creat una il·lusió, i això és un valor afegit.

D’esta crisi no ens trauran els Reis, sembla que ni a Urdangarin, sinó nosaltres. Pagarem nosaltres les factures. Totes. Però la cosa ja és prou fotuda i pinta prou malament, com per pasar-nos el dia dient que els Reis són els pares.

Hem de fer un esforç per reil·lusionar-nos, com si tornarem a ser menuts, entre d’altres coses perquè l’optimisme ajuda realment a eixir de la crisi. El pessimisme, les cares llargues, el “no hi ha res a fer”, l’aprofundeix. És possible que demà no tinguem més que encens i mirra, l’arribada de l’or tardarà. Però vindrà.

I tant se val com es diguen els Reis, el que importa és creure-hi.

"CANÇÓ DE NADAL (VERSIÓ) - Levante-EMV - 31.12.11

2011-12-30T16:23:00.001+01:00

Jo ja sé, que d’uns anys cap ací, en Nadal és costum que les televisions que ens deixen vore (Volem TV3!) facen pel·lícules com ara: “ET” (que no narra precisament el naixement d’un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, sinó l’abandó d’un infant sideral més lleig que un ornitorinc amb xarampió), però jo sóc antic i els meus referents iconogràfico-nadalencs són més clàssics.

Jo pense en “Cançó de Nadal”, del magnífic Charles Dickens. Supose que la coneixen, és la història d’Ebenezer Scrooge un vell avar que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor. La nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat, el fantasma del present i el fantasma del futur. El record dels seus inicis, la realitat actual, i la visió d’un lúgubre futur, produeixen un canvi en el caràcter d’Scrooge.

Em permetran que per acomiadar l’any revise el clàssic i convertisca en protagonista a un dels polítics d’estes comarques, que ha aconseguit major progressió en els darrer anys, Javier Moliner.

No crec que Moliner siga avar ni que tinga esclavitzada la gent que treballa per a ell, però sí que em consta la seua dedicació, el seu grau d’autoexigència, i d’exigència al seu entorn. I per tant, trobe absolutament plausible una imatge zenital de Moliner al seu despatx de la Diputació, al capvespre, i en solitud. I que en eixe moment se li aparega l’esperit del passat. Un esperit que posem es diu Carlos, i hauria estat President de la mateixa Diputació.

Carlos el duu de la mà a fa no tants anys, quan un jove Moliner es va presentar a la seu del partit, amb entusiasme, convicció, i ganes de treballar. De seguida el van fer assessor a l’Ajuntament, i en molt poc temps regidor de via pública, d’urbanisme després i Vicealcalde en només cinc anys. Carlos estava fascinat amb ell, que a sobre, havia estat un bon estudiant i professor associat a la UJI (això a Carlos, que va ser un mal estudiant, sempre el va impressionar). Moliner veu en el seu passat un camí senzill que li va fer creure que tot era possible.

En la meua versió, després d’això se li apareixeria l’esperit del present, que seria, posem per cas, un alt funcionari de la Càmera de Comerç. L’esperit arrossega a Moliner a un escenari real, la casa d’una jove diputada, de carrera meteòrica, que està trista. Després li mostra a dos ex Vicepresidents enfadats perquè ja no ho són, a assessors cabrejats perquè els hi ha baixat el sou, a altres assessors que han deixat de ser diputats per voluntat de jove Moliner. I tot una seguit de gent molesta amb les decisions del nou President. I Javier, reflexiona sobre el dolor causat i els enemics que s’ha creat.

Per últim, apareix l’esperit del futur. Carlos, sempre Carlos, el perenne Carlos, ara en la seua condició de President del partit, i acompanya a Moliner a un viatge a l’any 2012, al Congrés provincial. I allà veu moviments intensíssims contra la seua candidatura a la Presidència. Veu al propi Carlos elaborant llistes, imposant vicepresidències, secretaries generals. Veu el partit dividit, i Moliner que és llest com la fam, sap que la falta d’unitat és el primer pas per la derrota electoral.

Torna el plànol zenital, Javier està al seu despatx, sol, en penombra, pensa en el seu passat, en el present, en el futur, i pren una decisió: fa a Esther Pallardó Vicepresidenta. Feliç any

"BROMES DE MAL GUST" - Mediterráneo - 29.12.11

2011-12-28T19:36:00.002+01:00

Segons Mateu (Mt 2,1-16) Herodes el Gran, Rei de Judea, va ordenar matar tots els xiquets menors de dos anys per desfer-se del tal Jesús, que segons la profecia havia de competir amb ell per tron del reialme. A Herodes li ho havien explicat els Reis d’Orient (el Pare Noel amb el seu vestit apelfat no hagués aguantat el clima d’Orient Mitjà), però Josep, el bon fuster, estava més ben connectat i en somnis se li aparegué un Àngel que l’avisà, permetent a la família que més tard coneixeríem com “la sagrada” picar sola i fugir a Egipte.

Ara, veges tu quines coses, el dia 28 de desembre, dia que es commemora la matança d’innocents, es celebra arreu Espanya i a diferents països hispanoamericans fent bromes a familiars i amics. Simpàtic, no? A altres països menys macabres també fan bromes, però l’1 d’abril. A França li’n diuen el Peix d’abril, i a la tradició anglosaxona, la festa dels bojos.

Bo, el cas és que seguint la tradició local, alguns mitjans de comunicació tenen el costum de publicar alguna noticia falsa que intenten fer empassar als incautes lectors. Això, clar, genera tot un seguit de malentesos. Com a servei públic i gratuït, voldria informar-los que algunes coses que semblen innocentades no ho són en realitat.

La casualitat va fer que es fes públic ahir que Esther Pallardó seria la nova vicepresidenta de la Diputació, i pot ser una broma, però no és una innocentada. I tampoc no és mentida que l’expresident de la Generalitat està sent jutjat per suborn, junt a alguns dels seus estrets col·laboradors. Ni és una broma que la Generalitat, segons el Síndic de Comptes, estiga en situació de fallida, és a dir, no pot fer front als compromisos de pagament amb les previsions d’ingressos que té. Tampoc no han de creure que és una innocentada que l’Ajuntament de Castelló retalle línies d’autobús, o dies de Bicicas (ara que és de pagament) mentre és mostra incapaç de fer funcionar el TRAM des de fa 15 dies.

Els ho dic per a que no s’enganyen. En esta ciutat i país nostre, les coses més increïbles són el pa de cada dia. El “dia dels bojos” a casa nostra dura tot l’any.

"UN PAÍS EN MANS DE TAFURS" - Levante-EMV - 24.12.11

2011-12-23T16:20:00.001+01:00

Bé, doncs ja està. Mariano Rajoy ja és President del Govern. No vaig poder seguir tot el debat d’investidura, perquè mentre a Madrid trien el President, la vida a la resta del món no s’atura, i Ajuntament i Diputació continuen funcionant, si més no per aquells que creiem que la representativitat pública vol dir treballar tots els dies. No només el dia del Plenari i quinze dies cada quatre anys.

Estic perdent el fil. Deia que no vaig vore tot el debat, però després en diferit he pogut veure allò que els francesos en diuen “morceaux choisis” i que podríem traduir com “trossos triats”, i clar, d’entre ells vaig triar els 8 minuts (al final va aconseguir tres minuts més dels que li havien estat assignats) en els que el valencianisme progressista presentava les seues credencials a la nova Espanya popular. Setanta anys després, una veu valenciana de progrés tornava a sonar a la trona del Congrés dels Diputat.

I sonava amb un discurs que a mida que passen els dies esdevé més contundent i políticament oportú. Joan Baldoví, ex alcalde del BLOC a Sueca, i ara Diputat de Compromís-Q a Madrid, va explicar amb cruesa les raons per les quals, per a ell (i per a nosaltres) com a valencià, el discurs de renovació, esperança i canvi que pretenia vendre Rajoy, no tenia cap credibilitat. I la raó era senzilla: el nostre país està governat pel mateix partit del Sr. Rajoy fa 16 anys, anys en els que hem vist desaparèixer el nostre sistema financer, víctima de la incompetència política, de la desídia econòmica i de la voluntat espanyolitzadora. Hem vist deteriorar-se l’estat de benestar per les polítiques populars que han descapitalitzat el sector públic que el sosté, per beneficiar a les empreses amigues que el converteixen en negoci. Hem assistit a la destrucció del teixit industrial i comercial, com a conseqüència de l’aposta per l’economia especulativa. Hem vist desviar fons públics que haurien de suportar l’educació, la sanitat, els serveis socials, o l’atenció a la dependència, als esdeveniments (“events” que en diuen els horteres) de cartró pedra. Hem vist crear i fracassar Terra Mítica. Hem vist com es privilegiaven arquitectes de renom per a canviar la fisonomia de la ciutat, en lloc de canviar-hi l’estructura social, que s’ha descompensat de forma alarmant en estos anys. Hem vist com no ens arriben les infraestructures necessàries, mentre es gasten milions d’euros en infraestructures innecessàries i destinades al fracàs. Hem vist arruïnar un país, mentre en paral·lel es deteriorava la qualitat democràtica en les institucions. I mentre una colla de sangoneres immorals s’omplien les butxaques. Som el país que mentre ha estat governat pel partit del President Rajoy, hem vist tancar a la presó un ex Conseller per robar a les monges, dimitir i ser jutjat el President per haver deixat de ser Molt Honorable per la seua desvergonya i la nostra vergonya. El País on les llistes del partit del govern tenen quasi tants imputats com diputats.

Rajoy es va enfadar moltíssim, ens contestà amb més duresa que a ningú, fins i tot amb més duresa que a Amaiur, la seua bèstia negra. I ho va fer dient que eixe no era el retrat correcte del País Valencià. Deia que el nostre és un país de gent honesta i laboriosa, que s’alça de matí per anar a treballar. De gent que estudia. De gent que paga puntualment els seus impostos. De gent decent.

I té raó Rajoy. Eixe és el nostre país, el país a qui nosaltres volem representar i el país al que pertanyem. El retrat que va fer Baldoví no era el d’un país, sinó el del Partit Popular al nostre país. I Rajoy ho sap, per això es va emprenyar com una mona.

"JAZZ" -Mediterráneo- 22.12.11

2011-12-22T00:45:00.000+01:00

Com sóc una persona observadora, el dia que vam inaugurar la Fira del llibre vell i d’ocasió, vaig fixar-me en quins llibres cridaven més l’atenció a l’alcalde Bataller. No per xafarderia, sinó perquè el conec poc, i a mi m’agrada conèixer a la gent amb qui treballe. L’alcalde va comprar un llibre de jazz. No cal ser Sherlock Holmes, per intuir que té afició pel gènere. Mira tu que bé, ja tenim alguna cosa en comú.

El jazz té com base una composició ad hoc, o una cançó popular, i sobre eixa base rítmica, sovint sincopada, els intèrprets improvisen. Abandonen la base, evolucionen, creen i després han de tornar.

Doncs bé, el primer pressupost que ens presenta l’alcalde Bataller té alguna cosa de jazz. Hi ha un esforç en la composició de la base, un esforç de contenció i d’estalvi que sona prou bé. No és una obra mestra, ha fet de la necessitat virtut, però sona bé.

El problema ve amb alguns dels intèrprets, alguns dels instrumentistes, alguns dels regidors volen lluir-se tant en les seues improvisacions que un colp abandonada la base rítmica no saben per on tornar. Volen lluir-se tant que s’obliden que el compositor de la melodia l’havia titulat: “austeritat per a un any difícil”.

Quin sentit té gastar-se 76.000 euros en becar pintors de fora, per a que vinguen a pintar ací? Què hi guanya Castelló? No seria millor becar artistes d’ací, que paguen impostos ací, per formar-se fora?

Quin sentit tenen els milers i milers d’euros repartits entre associacions de tota mena i condició, que justifiquen la despesa amb factures diverses, però que mai no han justificat el compliment de l’objectiu de la subvenció? Quin sentit social pot tenir? Hi ha menys absentisme escolar? Menys drogoaddicció? Menys maltractament?

Quin sentit té que la regidoria de joventut malbarate milers d’euros en cursets i assessories que ja preste altres administracions?

I així un intèrpret rere l’altre. No seria millor cenyir-se a la melodia marcada? No allunyar-se tant de l’objectiu de l’estalvi? I tot per al lluïment personal de cada membre de la banda (amb perdó).

En fi, que l’Alcalde Bataller no sembla mal compositor, però com director encara fluixeja. Massa “star system” té al seu càrrec.

"DONCS JO, CABUT, CONTRA LES DIPUTACIOS"- Levante-EMV-17.12.11

2011-12-17T13:37:00.000+01:00

Això no afluixa ni cara a Nadal. Quan no és una cosa, n’és un altra, el cas és no parar. El President Moliner que diu que no li preocupa el debat sobre el futur de les diputacions i el has been Carlos Fabra amb la seua proverbial i florida desimboltura, diu que “muerto el perro (govern socialista) muerta la rabia”. Tot això en un acte en defensa de les Diputacions (per a no estar preocupats s’han molestat molt en muntar l’acte de...”adhesión inquebrantable”) al que estava convidat tothom, però en el que només podien parlar els que hi estaven a favor.

I només dues hores més tard, el propi Moliner anuncia que ha demanat una reunió bilateral Consell-Diputació, al President Fabra, per tal de vore com encaixen les diputacions en l’actual sistema, i en l’actual crisi. L’Honorable li ha dit que d'un tu a tu, tururú. Que el que farà serà una quadripartit entre el Consell i les tres diputacions valencianes. En tot cas, el que queda clar és que preocupats o no, són conscients, al·leluia!, que cal repensar el paper de les corporacions provincials.

I per un altre costat, els estudiants de l’assignatura de llibertats públiques de la UJI, aconsegueixen el que encara no havia aconseguit ningú, seure en la mateixa taula a representants dels partits polítics amb representació i a representants, portaveus, líders... del moviment 15-M. Quan dubte a l’hora de definir els interlocutors, no és per maldat, és perquè ells mateixos es negaven la representativitat. La representant de l’assemblea de València (que va ser candidata al senat, per EU, i no va eixir) va dir només començar: “yo no represento a nadie”, la qual cosa ja dibuixa un escenari confús front als que sabem a quanta gent representem. I el representant de la de Castelló, que va llegir un document aprovat a la seua assemblea. Doncs bé, en esta interessantíssima taula redona, una de les coses que van quedar més que clares és que no podem seguir mantenint, ni democràticament ni econòmica, la duplicitat i triplicitat d’institucions. I l’exemple que va reeixir amb més força va ser el de les diputacions. Una institució sense capacitat de generar ingressos i sense competències pròpies. Per tant, rep diners d’altres institucions, per prestar serveis d’altres institucions. D’això se’n diu mitjancer, i tant se val que siguen serveis públics o taronges, els intermediaris només serveixen per encarir el producte. Per exemple, pagant sous de diputats i diputades (el meu sense anar més lluny) i l’staff, que en el seu conjunt suposen una xifra similar a la que dedica la diputació al pla d’obres i serveis per a tots els pobles. Absurd, no troben? Un company de corporació em va dir un dia: “això que dius Enric, és tirar pedres sobre la teua teulada”, i jo li vaig haver de contestar que era tirar pedres contra el meu compte corrent, però a favor de la meua ètica, i de la teulada comuna dels ciutadans que el voten a ell i a mi.

Doncs bé, això que ho sap tothom, semblen ignorar-ho els qui van imaginar, suspendre per electoralista, i tornar a presentar, la cimera de Cabanes, aquella de nom poètic de cors i batecs.

I com es dóna la circumstància de que qui organitzà tot això és gent intel·ligent, resulta obvi que esta defensa numantina té més a vore amb la cartera de clients polítics i la cartera personal, que no amb les necessitats organitzatives del país i la societat. Així ho vaig explicar en la taula rodona del 15-M, i crec que el grau d'acord era elevadíssim.

En canvi, el representant popular se sorprenia, quan parlava de democràcia participativa, estalvi, racionalitat en la despesa, etc, hi havia somriures sardònics entre el públic. I l'home, tot fent-se l'ofés va interrompre el seu discurs per dir: “hi ha somriures que em fan més mal que una galtada”.

Veges tu! Si creus que les diputacions no són necessàries, no pots parlar als actes oficials que organitza una institució de la que formes part per decisió popular, i si algú somriu quan troba cínic el discurs popular, el renyen. Demòcrates dels de tota la vida, que deia aquell!

"L'ESTACIÓ SENSE APARCAMENT"- Mediterràneo- 15.12.11

2011-12-14T23:58:00.002+01:00

A mi m’agrada escriure, però els confessaré que de vegades eixa pressió d’haver de publicar tal o qual dia se’m fa incòmoda. I també se’m fa incòmode haver de parlar sempre de política, però ja entenc que si Mediterráneo em convida a escriure és per la meua condició de polític. Tot i això, jo procure escapolir-me mínimament de les dues coses. De la temàtica, adobant l’opinió política amb alguna anècdota o buscant un fil conductor que puga semblar-me atractiu. De la pressió de la data per entregar, amb disciplina. Però quan estic sec a més no poder, demane ajuda. Ho he fet en un parell d’ocasions al Facebook, preguntant al meu mur sobre què podria escriure.

La matinada (entre molts altres defectes, també sóc insomne) del dimarts al dimecres vaig demanar ajuda, i un altre insomne em va dir que podria escriure sobre la manca d’aparcament a l’estació de Renfe.

Jo sóc del barri de la Guinea, i la meua memòria nocturna d’infantesa té per banda sonora el terrabastall sorollós i grinyolant dels trens per la via. L’única forma que va tindre Castelló de deixar d’estar dividit per les vies (la frontera fins on la mare em deixava anar en bicicleta) va ser que vingués El Corte Inglés i exigís per instal·lar-se el solar que alliberaria el trasllat i soterrament de les vies. Així vam aconseguir l’estació nova, que des del primer dia tingué problemes de goteres, i un greu dèficit en el planejament en superfície. Es va destinar un espai per a instal·lar empreses de lloguers de cotxes, però cap espai per aparcar els vehicles particulars dels usuaris del tren. Això és especialment greu per la mala combinació d’autobusos que té l’estació. Autobusos que encara no s’han traslladat tots a l’estació feta ad hoc, al costat de la de trens. Despropòsit que creixerà quan el TRAM funcione.

Una estació sense aparcament de cotxes és com una botiga sense porta d’entrada, no hi pots accedir. Hi ha un projecte d’aparcament dormint en un calaix, esperant que passe la crisi, ja que no es va fer quan tocava. Per cert, enderrocant un edifici habitat. Tot plegat, una infame manca de previsió, indigna i inacceptable per una ciutat com Castelló, que es vol moderna. I parlen de mobilitat!

"EL MATEIX I EL CONTRARI" - Levante-EMV- 10.12.11

2011-12-10T10:31:00.001+01:00

Obris el diari, i et trobes les fermes i incisives declaracions del diputat benicarlando Jaime Mundo, exigint a les Corts, i en nom del PP, que el govern central (encara en mans del PSOE) no retarde més l’arribada de l’AVE a Castelló. I un pensa...home, porten vostés no sé quants anys dient el mateix, i posant en evidència els retards del govern socialista. Retards ara que les coses van maldades, i retards quan encara es lligaven gossos amb llonganisses (comprades a crèdit a una xarcuteria dels Lhemans brothers). I un segueix pensant que no els hi falta raó quan parlen d’incompliments, però que la veritat és que ha estat amb un govern socialista que l’AVE ha arribat a València des del melic de totes les espanyes. I penses també, les vegades que el PP i no sé ara si el propi Mundo han afirmat que tot el que va avançar amb el PSOE era gràcies als governs populars precedents. I finalment un pensa, que sent cert tot això i algunes coses més que Mundo no diu; no és menys cert, que resulta quasi de mal gust reclamar això a mig camí entre la Constitució i la Puríssima, bàsicament perquè el PSOE ja està fent les maletes per abandonar la Moncoloa, que és com la casa del Big Brother de la política estatal. És a dir que és com si Mundo continués pegant-li colps a l’adversari quan l’àrbitre ha comptat ja fins a deu i ha sonat el gong. I un tanca el diari.

I quan agafa el següent rotatiu de la pila dels que ha comprat, no li cal ni obrir-lo, perquè en portada, amb grans lletres s’anuncia que Rajoy ha manat parar les màquines. Ha exigit que es retarden tres mesos les licitacions (fins que ell es faça amb el control de la cosa pública), entre les que destaca l’AVE València-Castelló.

Ai caram! El diputat Mundo pateix Jet lang polític, un decalatge horari (quasi bé diari, o mensuari fins i tot) que fa que no s’haja assabentat que els seus han guanyat les eleccions i que s’ha de ser molt prudent a l’hora de continuar reclamant coses a Madrid, que ara és quan els hi toca a ells complir-les.

Jo una miqueta per provocar, que ja sóc jo de la cosa de provocar, quan algun amic em deia mig apesarat: “ai mare! Que guanyaran estos del PP. La que ens espera”, jo deia: “doncs si han de guanyar que guanyen per majoria absoluta, que puguen governar sense demanar permís”. Els meus amics, que majoritàriament no són precisament proclius a riure-li les gràcies al PP em miraven estabornits. I jo explicava la meua teoria.

La situació econòmica és molt greu, la situació social més greu encara, i continua empitjorant cada dia que passa. Així que si és veritat que els del PP saben com resoldre la situació, que ho resolguen el més aviat possible, i ací pau i allà glòria. I jo seré el primer en reconéixer que la meua desconfiança respecte a algunes de les fórmules de govern que el PP ha assajat en les comunitats autònomes on governa, eren infundades. Demanaré perdó públicament per desconfiat, em pegaré tres colps al pit, i aniré de genolls fins a casa de la mare del soldat desconegut, que tenia l’alqueria al costat d’aquella on es va perdre un xiquet.

I si no tenen solucions, si tot era parlar i parlar i de forment ni un gra, aleshores els hi podrem tapar la boca amb contundència als ploramiques populars de la Generalitat i ajuntaments, que sempre posen per excusa de les seues malifetes i incompetències, al pèrfid govern central.

I miren...encara no ha pres possessió el PP i ja comencen les estridents contradiccions entre el que porten anys reclamant i el que comencen a fer. Hem passat de: “el PSOE retada l’AVE” a donar ordre executiva de retardar l’AVE a Castelló. “Hay otros Mundos, pero estan en este” que diria aquell.

"RETORN SOCIAL" - Mediterráneo - 08.12.11

2011-12-08T19:57:00.001+01:00

Fa anys que portem dient que cal un control sobre el retorn social de les subvencions i ajudes que prestem les institucions públiques. I sincerament pensava que això de “retorn social” era un concepte comunament reconegut. Esta setmana van preguntar a la regidora de serveis socials, per esta qüestió. “El BLOC-Compromís –li van dir- qüestiona la utilitat de les ajudes”, la resposta de la regidor fou sorprenent: “les ajudes són útils, la prova és que els ajudats tornen a per més”. Doncs mire, això és la prova de que no funciona.

Serveis socials ofereix diferents tipus de prestacions, i les úniques que encaixen en la fascinant lògica de la regidora, són les ajudes puntuals per a pagar el lloguer o ajudes d’aliments. Precisament perquè són pal·liatives i finalistes. És a dir, no pretén canviar una situació, sinó resoldre un problema urgent. La manca de diners per omplir la nevera.

Però després hi ha tota una sèrie d’ajudes i subvencions que sumen milers i milers d’euros, molts milers d’euros, que si que pretenen canvis estructurals. Per exemple, subvencionem un col·lectiu per a que evite l’absentisme escolar, subvencionem associacions per a que lluiten contra algunes malalties, o contra certes addiccions, o contra la violència de gènere. Tenen èxit? Els diners invertits ajuden a canviar eixes situacions? No ho sabem. No hi ha cap tipus de control per part de l’ajuntament. Cap ni un.

Quan diem això, salta de seguida d’equip de govern escudant-se darrera la intervenció (a qui per cert, no fan cap cas quan els recorda els compromisos d’estalvi i contenció) tot dient que les associacions justifiquen documentalment les subvencions. No és així. Allò que certifica la intervenció és que presenten factures que coincideixen amb el import subvencionat. Res més. Per exemple, la factura d’un sopar, o d’un conferenciant. Però...el sopar ha aconseguit que 13 joves deixen de consumir haixix? El conferenciat ha dissuadit a 4 jovenetes gitanes (i les seues famílies) de que la nova talla de sostenidor i els estudis no són incompatibles? És això el que significa “retorn social”, saber si els diners serveixen al fi, i no es prou una factura d’una impremta o del Bar Berecho.

TOT ALLÒ QUE JO PENSE DE COMPROMÍS I (QUASI) NINGÚ NO HA GOSAT PREGUNTAR-ME

2011-12-07T11:40:00.001+01:00

L’acceptació de la realitat.

Compromís funciona.

Sembla una obvietat, però jo hohe de dir. Ho he de dir, perquè vaig ser contundentment i tossuda contrari a laprimera coalició; i si bé és cert que no m’hi vaig oposar, vaig ser crític amb lescondicions de la segona.

Funciona perquè així ho haratificat l’electorat, premiant el treball institucional i el treball a peu decarrer.

També és cert, que a aquellsllocs on per diferents raons no va ser possible un pacte (per faltad’enteniment dels diferents actors, o per no compareixença d’alguns d’ells), elBLOC en solitari també ha funcionat. I els exemples que demostren eixecreixement són tants, que no m’entretindré ara a enumerar-los.

No sóc un analista polític, sócun treballador de la política que veu les coses des de dins (per tant,possiblement tinga una visió viciada). El que jo diga, doncs, no és més que unaopinió personal, no especialment qualificada.

Amb esta coalició hem aconseguittres fites històriques:

a) Entrar a l’Ajuntament de València (sens un bonresultat electoral a la capital, les altres dues no hagueren estat possibles)

b) Hem ratificat la nostra presència a les Corts, icom tercera força nacional (la qual cosa demostra el que deiem alguns, EU inosaltres tenim electorats diferents. Si bé és cert, que més que probablement,sense la primera coalició els resultats actuals no s’hagueren donat)

c) Hem aconseguit el primer diputat al Congrés dela nostra història com organització, i el primer diputat valencianista en 70anys (per als puristes matisaré: el primer diputat valencianista triat per unallista valencianista, i triat pel país.)

Negar això seria negar larealitat. I qui vulga entendre això com una rectificació de les meuesposicions, fa bé.

Una espineta clavada

De vegades, quan he manifestatorgànicament la meua preocupació pel futur del BLOC se m’ha recordat que estemmillor que mai.

Bé, jo afirme que hi ha com a pocdues qüestions internes que han empitjorat substancialment respecte a fa anys,però com són internes les exposaré on toca.

Però és cert que tenim majorimplantació (territorial i en militància) que mai, més càrrecs públics que mai.De fet, ningú no discuteix que un dels principals actius de l’èxit de lacoalició és precisament la fortalesa territorial i militant del BLOC. En aixòningú no ens fa ombra, ni de bon tros.

Ara bé, dins de la coalició, pereixa vocació igualitària, hem minorat voluntàriament el pes que ens pertoca.Ara no ho critique, ho constate. És possible que això precisament haja donatmajor credibilitat a eixa pluralitat que sembla tan valorada. Que el logo sigamés menut té una importància discutible, que cedim llocs de privilegi en lesllistes (molt especialment al sud del país, on sembla que el BLOC sigaminoritari al si de la coalició, quan no ho és en absolut) forma part de lamateixa estratègia de pluralitat...Tot això haurà de resoldre’s de la maneramés proactiva i intel·ligent possible en els acords d’estabilitzió de lacoalició. (Fins i tot és possible que siga més útil “no meneallo”).

Però també ens hem minorat en elmissatge, i això em sembla més greu. Definim la coalició com valencianista,progressista i ecologista.

Amb major o menor grau, això jadefinia al BLOC, per tant sembla raonable pensar que la definició no ha deincomodar al gruix de la militància. Això és tan cert, que només cal ferseguiment de les declaracions de la gent del BLOC (a les xarxes, a la premsa,en campanya, en la tasca institucional...) per vore que hem passat de dir quesom “nacionalistes” a dir que som “valencianistes, progressistes iecologistes”. Tinc poc a objectar.

Ara bé, quan escoltes amb atencióels actes unitaris, t’adones que eixa identificació ideològica en forma detrinca, només la manté en públic la militància del BLOC. Els nostres socis, lesnostres sòcies, s’autodefineixen com progressistes (o d’esquerres) i/oecologistes. No sentim assíduament que candidats i càrrecs electes dels partitscol·ligats es definisquen regularment com valencianistes o nacionalistes. Per tant, el discurs i la ubicació ideològicade Compromís que percep la societat ésque som un partit instal·lat més clarament en l’eix esquerra-dreta, que en elnacional. I sense queixar-me de la primera part, reclame correspondència per lasegona. El nostre fet diferencial és la valencianitat. De la resta, hi ha mésofertes (tot i que pitjors) al mercat electoral. No ho hauríem d’oblidar.

I ara què fem?

Després de les eleccionsvalencianes, alguns representants del BES, amb lògica satisfacció, vanintervenir en un Consell Nacional per recordar la paternitat de la idea. Fins itot un d’ells, indissimuladament em mirava a mi (que seia al pati de butaques)i recordava que alguns havíem dit que enlloc de muntar Iniciativa, els i les dissidents d’EU havien de vindre al BLOC.Deia el company, que això hagués estat un error, perquè l’èxit electoral essustenta precisament en el fet de que Compromís va més enllà de l’estructuratradicional d’un partit a l’ús. Afirmava que això garanteix major pluralitat. Ila pluralitat, per a la gent del BLOC, sempre ha estat, i ha de seguir sent, unvalor irrenunciable.

Sembla raonable el que diu elBES.

Recentment, Monica Oltra en elConsell Nacional (no sé si li’n diuen així) d’Iniciativa, ha afirmat que calsuperar l’estatus de Coalició.

No ho sé. Si el que vol dir ésque cal consolidar-la, i fer-ho orgànicament, crec que té raó. Però hem detrobar la formula adequada, la que sense fer malbé eixa imatge de “pluralitatque supera la concepció clàssica d’un partit polític”, evite les tensions i refreguesprèvies a cada contesa electoral. I les formes de resoldre això són plurals.Hem de triar pelgats la que millor s’adeqüe, no només a les formacionspolítiques integrants de Compromís, sinó i sobretot, la que més puga adequar-sei satisfer al nostre electorat.

Amb certa freqüència s’ha acudita l’exemple de CiU pel que fa a la relació estable entre dos partits. Bé, huien dia, CiU és una Federació de partits, té un òrgan directiu comú, però elseus socis integrants continuen tenint els seus propis òrgans. I per arribar aeste estatus actual, han aguantat 25 anys com a coalició. Amb tensions també,no ho oblidem.

Jo no dic que tinguem quemantenir-nos 25 anys com a coalició, és possible que puguem aprendre del’experiència d’altres i saltar-nos algun pas...però amb prudència.

Prudència, perquè no podem restarimmòbils davant la nova realitat sociopolítica, i hem d’assumir laresponsabilitat que ens pertoca, però prudència perquè les presses, mai no hanestat bones conselleres.

Les coses tenen un temps, iunes formes. Anar lent et fa perdre oportunitats, anar ràpid et fa cometreerrors.

Fem el que calga però fem-ho bé.No podem decebre el cabdal de confiança que ens ha prestat la societatvalenciana. I ara assumiré un risc de futuròleg, la meua sensació personal, ésque no hem acabat de créixer. Si ho fem bé, no hem acabat de créixer.

Què hem aconseguit?

Els resultats electorals ensavalen com la millor oposició.

Mentre continua produint-se eltradicional transvasament de vots entre el PSOE i EU, Coalició Compromís creixper si sola (cert que també per raons al·lòctones, no només conjunturals, sinóclarament estructurals) creant un espai propi, nou. En parlarem.

Però no és prou. He afirmat quepodem créixer més. Com?

Hem de canviar el paradigmamental segons el qual a nosaltres ens va bé quan li va malament al socialisme.No és cert. La realitat és que al socialisme li va malament quan ens va bé anosaltres. Mai ningú ha militat al valencianisme dient: “és la meua segonaopció, jo realment sóc un socialista espanyol, però com el socialisme espanyolés incapaç de crear una oferta electoral creïble i sòlida, vote valencianismeuna miqueta a contrapèl”. En canvi, si que coneixem desenes de persones que hanvotat al PSOE perquè, tot i dir-se (i sentir-se sincerament) compromesos amb elpaís, trobaven que no havíem estat capaços de bastir una oferta electoralcreïble. Ara ho hem fet, i tornen. I més que en tornaran si sabem serreceptius.

Vull dir que davant d’això espoden fer dues coses, recriminar-los-hi que si hagueren estat amb nosaltres toteste temps, l’oferta electoral hagués quallat fa molts anys evitant així tantesrenuncies i traïcions com ha perpetrat el socialisme al nostre país. O bé, i joaposte per això, rebre’ls sense preguntar on han estat estos darrers 25 anys.D’un en un o de deu en deu. Electors i militants.

És una via de creixement segura,segura.

I hem de canviar un altreparadigma mental. També tenim una frontera electoral, tot i que molt menorrespecte a l’anterior, amb el PP. Possiblement coste de vore a nivell nacional,però és més nítida a nivell local. En els pobles i ciutats on som veraalternativa de govern, o directament govern, rebem transferència de vot de gentque a les eleccions nacionals o a les estatals voten al PP. No propose quetinguem que fer cap políticad’acostament en esta direcció, dic que hauríem de procurar no espantar-los.

I finalment, hem començat arescatar gent de l’abstenció, i hem incorporat nous electors que s’estrenendemocràticament votant Compromís.

A tall d’exemple relataré unahistòria real que ens va passar a Castelló a estes generals. Es va presentarper demanar ser apoderat un jove que ens va informar que no ens votava i que noens anava a votar, perquè era pròxim als plantejaments abstencionistes del 15M,però que volia col·laborar amb nosaltres, que érem, després del seuplantejament abstencionista, la millor opció. Si se’m permet, ja està tendre, ales properes serà el suficientment madur com per votar-nos.

Què hem d’aconseguir?

Hem d’aconseguir com coalicióallò que com BLOC hem aconseguit ja a molts municipis, que la gent comence avore’ns com alternativa de govern.

El nostre objectiu ha de ser governareste país. Poble a poble, ciutat a ciutat, fins governar la Generalitat i tenirun pes important al Congrés i Senat i a l’Europarlament.

Eixe ha de ser l’objectiuprincipal. Això és lent (si ho fem bé, menys del que pot semblar) però ésl’objectiu.

Un partit nacionalista (el BLOCho és, i jo sóc del BLOC) i la coalició que pivota al seu voltant ha de tenircom vocació la governabilitat.

L’oposició és una granoportunitat per a treballar pel país. Ho demostrem cada dia a les Corts, hodemostrem a les Diputacions de València i Castelló, ho demostrem a moltíssimsajuntaments arreu la geografia valenciana, ho demostrem a l’Europarlament icomençarem en breu, a demostrar-ho al Congrés. (Jo mateix ho sé bé, gràcies ala meua experiència institucional.)

Però el govern és una oportunitatencara millor (també he tingut el privilegi d’experimentar-ho durant quatreanys).

Governar és la fórmula mésràpida, àgil i eficient de canviar les coses, de millorar les condicions devida de la nostra gent. La millor forma d’influir en la sostenibilitat nacional(que jo sempre dic que inclou la l’econòmica, la social i la mediambiental,bàsicament, perquè eixe és el país i la societat que somniem i que volemconstruir).

I en eixa voluntat degovernabilitat, el BLOC ha de jugar un paper primordial.

Vaig insistir moltíssim en lanecessitat de que Enric Morera assumís el rol de Síndic de Compromís, no nomésper ser de justícia, sinó perquè pensava, pense i crec que ha quedat demostrat,que era qui millor podia assumir-l’ho de tot el grup parlamentari.

Perquè (estic intentant defugirla personalització, però crec que tothom entén el que intente dir) la potènciadel discurs opositor, de reformulació de l’ètica política que fa el nostregrup, amb veus plurals, és inqüestionable. Però eixa tasca indispensable decontrol, ens situa, ja ho he dit, com la millor oposició. Però això no etconverteix directament en alternativa de govern.

La millor oposició no és la quefa enfadar més vegades al govern (per molt d’autocomplaença i cofoisme que aixòens genere), sinó la que el fa canviar més vegades d’opinió.

I això demana un altre tempus, unaltre tarannà, unes altres formes, un discurs més constructiu, méspropositiu... I en això al BLOC som millors. Som els millors, curt i ras.

No podem oblidar, ho sé, queestem a l’oposició a quasi tot arreu, però tampoc no podem oblidar que no enshi volem quedar per sempre. O sí? O alguns viuen millor a la contra?

El redreçament nacional (amb unasocietat més justa, amb una economia al servei de les persones, amb serveissocials i públics de qualitat, amb respecte mediambiental i un llarg etcètera)depén de nosaltres. No és una missió mística, és una responsabilitat política.

I això es fa des del govern.

Ara toca saber gestionar l’èxit,i començar a dibuixar escenaris futurs. Hem de ser alternativa de govern, calque siguem percebuts com a tals. La percepció aliena arribarà quan internamentpreguem consciència de que eixa és la nostra vocació. I la percepció externa ésel primer pas, indispensable pas, per convertir-nos realment en l’aternativail·lusionadora.

I per això, Compromís had’amarar-se de la cultura política del BLOC, i això, encara està per fer.

"SENTIT COMÚ" - Levante-EMV. 03.12.11

2011-12-02T22:20:00.005+01:00

Alberto Fabra, que és un senyor Molt Honorable gràcies a la falta d’honorabilitat del seu antecessor al càrrec, recomana als seus que per estalviar quan dinen fora de casa demanen el menú del dia. Un redactor d’esta casa em pregunta què em sembla a mi. Doncs a mi em sembla bé, què volen que els diga!

Quan un treballador per imperatiu laboral ha de desplaçar-se lluny de casa i per tant dinar fora, sembla raonable que l’empresa li pague el dinar. Està a quasi tots els convenis. I en tots els convenis també, s’estipulen unes dietes. Apel·lar al sentit comú em sembla una falta de sentit comú, si em permeten el gir. Que no s’ha actuat amb trellat ni prudència és una obvietat tan gran, que ha d’intervindre el President del país per demanar que la seua tropa no abusen de la VISA.

El que caldria és limitar-ho reglamentàriament. Així evitaríem els abusos, els que en un dinar de feina aprofiten per demanar un vi que val més que els sou del xofer que seu a la taula del costat, i els que demanen al xofer que es desvie uns quants quilòmetres amb aquella excusa de que: “si hi ha camioners, és que es dina bé. O hi ha putes”, que ja hem vist el cas Emarsa.

Això és el que el grup municipal BLOC-Compromís ha demanat a l’Ajuntament. Regular eixes despeses. Quins límits de consum, si cal, han de tenir els telèfons públics, i qui n’ha de tindre. Un control dels viatges que fan els cotxes oficials. Volem saber qui el gasta i per anar on. També haurem de parlar dels dinars protocol·laris que fa l’Ajuntament. És evident que caldrà reduir-los, però és també evident que l’Ajuntament té unes mínimes obligacions en eixe sentit, i que per tant alguns d’eixos dinars i sopars de cortesia caldrà mantindre’ls. Allò que haurem de decidir és quanta gent hi ha d’assistir invitada, deixant la porta oberta a que si un Grup Municipal vol tenir-hi major presència, pague els coberts suplementaris, per exemple, amb les subvencions de diners públics que rep. Volem saber qui aparca en les places municipals dels aparcaments cèntrics, i algunes cosetes més.

Ho vam demanar el 5 d’octubre, i Miguel Ángel Mulet ens va negar la informació. Va dir que ens donaria algunes coses sí i altres no, perquè no es fiava de l’ús que poguérem fer-ne. Això ho diu el senyor que guardava les seues Vespes de col·lecció a dependències municipals. Com qui subscriu, amb el suport de la resta de membres de la junta de portaveus li va explicar que la seua opinió m’era del tot prescindible, el vam urgir a recopilar la informació. Han passat dos mesos, hem hagut de fer ús de la norma legal, concretament de l’article 17 del Reglament Orgànic Municipal que diu que tenen cinc dies per entregar la documentació. Així ho confirma el Secretari, i així també m’ho va ratificar el Sr. Alcalde qui em manifestà que no entenia el problema, perquè era obvi que teníem dret a rebre eixa informació en les condicions i terminis que el reglament estipula. Doncs res, l’amic Mulet que no afluixa.

Usa allò de “pensava que amb això en tindríeu prou”, “exactament què és el que vols?”, “ara que més et falta?” Ara? Ara Mulet? Em falta el que vaig demanar per escrit el 5 d’octubre, document del que guarde còpia firmada que en confirma la recepció, i document del que l'hi he hagut de fer dues còpies en dues ocasions, perquè ens convoca a reunions absurdes sense la documentació sol·licitada. L’home usa maniobres dilatòries esperant que jo em canse. En va.

l sentit comú que reclama el Molt Honorable Alberto Fabra, és el que li va faltar al nomenar a Mulet portaveu, en eixa successió pactada que no ha deixat content més que a l’Alcalde Bataller. I fins i tot este, comença a preguntar-se si Mulet no serà una herència enverinada, que està deteriorant la relació amb l'oposició a marxes forçades.

"PRESSUPOSTOS" Mediterráneo - 01.12.11

2011-11-30T21:23:00.004+01:00

Quina setmana! Se m’han acumulat els pressupostos. Dilluns, l’alcalde Bataller ens va avançar uns dies, no tots els pressupostos municipals, però almenys el llistat de despeses probables al llarg del 2012. Divendres junt amb Alícia Brancal, portaveu adjunta a Castelló i Josep Maria Pañella, Diputat a Corts, presentarem en roda de premsa un bon grapat d’esmenes als pressupostos de la Generalitat, per tal d’intentar dur a la ciutat un feix de bitllets de 500 en forma d’inversions. I el dilluns que ve debatrem i votarem a la Diputació els pressupostos provincials. L’any que ve, hi afegirem els pressupostos generals de l’Estat, ja que per primer colp en la història el nostre partit té representació a la Carrera de San Jerónimo. Estic segur que entendran que això són molts números per a tan pocs diputats i regidors, així que a vore si a les pròximes eleccions fan el favor de reforçar-nos.

I què hem de demanar d’uns pressupostos? Doncs voldríem, clar, ajudar a crear llocs de treball, prestar bons serveis als nostres conciutadans, anar amortitzant deute, i un etcètera més llarg que allò que els ingressos permeten. Per això el que cal és aprendre a prioritzar.

Dimarts Miguel Barrachina, portaveu econòmic del PP a la Diputació, deia que no comprenia les raons per les que vaig votar en contra d’una modificació de crèdit que consistia en amortitzar uns crèdits abans d’hora. Hi havia raons de caràcter tècnic (com la compensació d’eixa amortització amb nous crèdits), però bàsicament hi havia una raó de prioritats. Tornàvem diners al banc en el mateix plenari que retallàvem diners per inversions en els municipis. Deia Barrachina que així la banca tindria liquiditat per donar més crèdits. Bona eixa! I no seria més lògic invertir directament en el benestar dels municipis, abans d’engreixar els immorals guanys de la banca privada?

Qüestió de prioritats, ja els dic. Segur que els pressupostos (per cert, tots ja de la factoria PP) no són els que nosaltres faríem, però també els hi dic, que afrontarem la nostra acció política de forma responsable, i sent conscients que si n’entren 3 no en podem gastar 7. Serem justos, serem sensats.

"UN JUSTO RECONOCIMIENTO"- El Mundo - 29.11.11

2011-11-28T20:34:00.005+01:00

El 16 de noviembre del año pasado, firmé en mi despacho del Ayuntamiento de Castelló, una declaración institucional en la que pedíamos a la Conselleria de Cultura, que declarase BIC, de acuerdo con lo que establece la Ley 4/1998 de 11 de Junio de Patrimonio Cultural Valenciano, en la categoría de Bienes Inmateriales, a Les Normes de Castelló.

Pedíamos también informes previos al Consell Valencià de Cultura, la Universidad Jaume I y la Academia Valenciana de la Llengua. Votamos afirmativamente todos los grupos municipales presentes en aquel momento en el Consistorio. Alberto Fabra, hoy President de la Generalitat, era Alcalde de la ciudad, y seguro que me guardaría de mentir, si afirmo que con su beneplácito, fui yo personalmente quien hice una serie de gestiones para desbloquear el informe que una de las entidades retrasaba de forma injustificada. Finalmente todos los informes fueron favorables, y el expediente llegó a Conselleria.

Hoy (ayer para el lector) me ha llamado por teléfono Josep Maria Pañella, nuestro Diputado por Castelló, para informarme que la Comisión había dictaminado favorablemente y por unanimidad, la declaración de las Normes de Castelló, como Bien de Interés Cultural.

Pañella y yo nos hemos felicitado mutuamente, conscientes de que estábamos honrando la memoria del P. Lluís Fullana, de Lluís Revest, de los miembros de la Castellonenca de Cultura: Salvador Guinot, Ángel Sanchez Gozalbo, Gaetà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Ramon Huguet, Joan B. Porcar, Maximià Alloza, Emili Calduch, Honori Garcia, Lluís Sales Boli… junto con otros ilustres valencianos como J. Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu, Teodor Llorente Falcó, E. Martínez Ferrando, Carles Salvador, Ignasi Villalonga, F. Almela i Vives, E. Soler Godes, Thous Llorens, E. Duran i Tortajada (que por cierto era primo hermano de mi abuelo), F. Mateu Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual y F. Bosch Morata.

Todos ellos hombres (malos tiempos para las mujeres) de cultura, que hicieron un esfuerzo por codificar y unificar nuestra lengua. Ni fue fácil entonces, ni incomprensiblemente lo es aún ahora. Por eso, la declaración de Bien Inmaterial de aquel sencillo texto normativo es un éxito colectivo que viene a recalcar, a pocos días del aniversario de su firma, la vigencia de aquellas bases, la importancia casi visionaria de aquellos “lletraferits” y la vocación de futuro de una lengua viva y útil.

La lengua en la que Joanot Martorell, señora Consellera, escribió Tirant lo Blanch. La lengua, en la que miles de valencianas y valencianos queremos educar a nuestros hijos e hijas. “Quin fillol oblidaria la rabassa maternal?”

"SER BANYUT I PAGAR EL BEURE" Levante-EMV- 26.11.11

2011-11-25T23:06:00.003+01:00

Com sóc una persona endreçada, tire mà dels apunts de quan vaig estudiar dret administratiu, i trobe com definició del servei públic: “El conjunt d’activitats administratives amb la finalitat de prestar una utilitat necessària per al normal desenvolupament de la vida social i personal dels ciutadans”.

També em recorden els apunts que hi ha dos models de gestió dels serveis públics, bàsicament la gestió directa i la indirecta. No cal haver aprovat l’examen per comprendre que la directa la presta l’administració amb medis propis, i la indirecta es presta per persona (normalment jurídica) interposada. I dins d’este apartat hi ha diferent fòrmules. M’interessa l’anomenada concert.

La idea bàsica del concert era que l’administració, en lloc de crear un servei nou, arribava a un acord econòmic amb una empresa que estigués prestant eixe servei en la zona adequada. Col·legis i hospitals són els exemples més reconeguts.

Molts de vostés, amables lectors de dissabte, podran posar-li nom a un exemple. Vull dir, coneixeran d’un barri concret del seu poble, on algú va crear una escola privada, i al cap dels anys, quan el mapa escolar hi reclamava d’una escola pública, el que es va fer va ser concertar el servei amb la ja existent. Podria acceptar com avantatge del sistema la rapidesa de la prestació del servei, ja que no cal construir un nou edifici, és suficient en signar un contracte amb l’escola preexistent. Però hi ha enormes desavantatges. Per exemple la falta de control de l’administració sobre el personal contractat i les seues qualificacions, o sobre el currículum escolar, o sobre altres prestacions paraescolars. Per no parlar de l'evidència tossuda que ens diu que els alumnes de la pública ixen millor preparats que els de la concertada i privada.

I no és que tinga jo un interés especial en controlar el que fa este o aquell, però ja que es paga amb diners públics el grau de control hauria de ser idèntic a les escoles públiques, per tal de homogeneïtzar les prestacions. Ara no es fa, es diga el que es diga. Per això els concertats rebenten les ràtios; per això oculten places per no matricular nouvinguts condemnant així als “white magdaleneros boys” a desconèixer l’entorn real en el que viuen.

Des de que el PP ens governa, la proporció de concertats respecte als públics ha crescut exponencialment. I la cosa va a més. La darrera ocurrència d’esta tropa que es fa passar per govern és una modificació legal, per virtut de la qual els ajuntaments puguen cedir sòl públic dotacional a inversors privats que vulguen fer una escola, que un colp acabada, el Consell concertarà. Els primers esborranys de la llei parlen de cessió per 75 anys. Com un aparcament soterrani. Com si els nostres fills fóren un Panda.

Un despropòsit dels grans. Quin serà el pas següent? Cedirem sòl públic a algú que vulga muntar una fàbrica perquè generarà ocupació? Deixarem els baixos de l’Ajuntament per a que munten una merceria i es posen a vendre betes i fils, fent competència deslleial a Ca Elietes?

Quan un fa una ullada als pressupostos de la Generalitat s’adona que l’import complet de la partida de construcció de col·legis està destinat a pagar deutes d’anys anteriors. Altrament dit, que no hi ha un sol cèntim d’euro per construir cap de les desenes d’escoles que calen arreu el país. Només a Castelló ciutat en calen dos.

Eixe és el rerefons. Han de forçar la legalitat fins al paroxisme perquè no tenen diners per prestar serveis públics. Saben quan costa un col·legi nou? 3 milions d’euros, el mateix que es van polir en un cap de setmana al torneig de golf de La Coma. I fins ací puc llegir.

"11.857"- Mediterráneo- 24.11.11

2011-11-23T23:17:00.003+01:00

A les sis del matí del dilluns següent a les eleccions, Roger Mira, candidat de Compromís, eixia de viatge cap a Dublín. No era un viatge de plaer, era feina. Mira és un xicotet empresari que exporta al mercat anglosaxó taulell fet ací. Estic segur de que li hagués agradat fer este article (o un de millor) per agrair a les 11.857 persones que van donar suport a la candidatura que ell encapçalava. En la seua absència, ho faré jo.

Este resultat electoral és un èxit d'una dimensió que paga la pena de ser subratllada. Més enllà que s'hagen fet més actes electorals que en cap altra campanya a les generals, més enllà de que haguem mobilitzat més gent que mai, més enllà que Mira s'haja guanyat un enorme respecte dins el partit i la coalició per la seua capacitat de treball i la seua entrega, més enllà d'haver aconseguit el primer diputat nacionalista, Joan Baldoví, en 70 anys; vull entretindre'm en algunes xifres que trobe fonamentals.

En números rodons 12.000 persones (poc més de 3000 el 2008) han dit que tot i les dificultats d'aconseguir un escó per la circumscripció de Castelló, preferien votar a Compromís abans que votar formacions que traurien diputats, però que no els representaven. Així de clar. Un avís per alguns, que segueixen mirant cap un altre costat, convençuts que el seu fracàs es puntual i generat per la crisi mundial, sense entendre que la seua davallada és estructural i té vocació de perpetuïtat. Al valencianisme no li va bé quan li va mal al socialisme, és a l'inrevés, al socialisme li ha anat bé mentre a nosaltres ens anava malament. Ara que tenim una formula electoral d'èxit, ha quedat clar.

Més xifres. A la ciutat de Castelló la llista encapçalada per Mira ha aconseguit només un centenar de vots menys del que va aconseguir la llista municipal al 2007. Això el que significa és que eixe 5% pelat és el nostre sòl electoral, fins i tot en les generals, on tradicionalment hem aconseguit pitjor resultat. I per tant la lectura ha de ser forçosament la de la consolidació i creixement (multipliquem per 5) dels nostres resultats, la qual cosa albira, sempre que treballem bé, uns excel·lents resultats el 2015, que ens poden posar l'alcaldia a l'abast.

"EL FALCÓ MALTÈS" - Levante-EMV- 19.11.11

2011-11-18T15:47:00.002+01:00

Supose que molts de vostés coneixen la novel·la de Dashiell Hammett que dóna nom a este article. Novel·la traslladada com a poc tres vegades al cinema, i que va aconseguir el seu màxim esplendor amb la versió de John Huston amb el gran Humphrey Bogart i la sosaines de Mary Astor.

La trama, com quasi sempre passa amb Hammett, és complexa, però en resum matusser diguem que el detectiu Sam Spade havia de trobar una figureta coneguda per “El falcó maltès”, que segons la llegenda hauria estat regal de l'Ordre de Malta per a Carles V. La peça era d'or macis i pedreria fina, i per tant objecte d'intrigues i assassinats, que alimenten la mare de totes les pel·lícules de cinema negre que l'havien de seguir.

Bogart va incorporar al guió una frase de Shakespeare, que en la seua boca esdevindria mítica per als amants del cinema clàssic, el falcó seria “del material del que estan fets els somnis”.

El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre dormim. Bàsicament en les anomenades fases REM, és a dir quan movem ràpidament els ulls, com buscant capturar tot el que hi ha al nostre voltant. La son és reparadora, i els somnis també ho són. I jo els hi vull parlar d'algunes coses que estan fetes del mateix material que els somnis.

De vegades, el somni continua quan obrim els ulls, i aleshores és més intens. Somniem una política diferent, amb gent diferent, amb tarannà diferent, que trenquen amb eixa grisor del bipartidisme imperant. Gent que s'acoste nova a la política amb vocació de resoldre problemes, més que no de disputar amb l'adversari per qui té la culpa d'això o allò. Somniem una política fiscal progressiva i progressista, per la qual pague més qui més té i més guanya, i pague aquell que trenca, o contamina. Somniem amb uns polítics amb responsabilitats legals i penals sobre les decissions que prenen. Amb una educació pública de qualitat, sense barracons, sense regalar terrenys públics per als qui volen fer de l'educació un negoci. Somniem amb una administració sensata, que no estire més el braç que la màniga, que contracte amb transparència i pague puntualment pels treballs fets. Apareix potent al somni una sanitat pública, universal i de qualitat, per la que no calga pagar de nou per allò que ja hem pagat.

Somniem amb un Sam Spade que esbrine que feia aquell a la gasolinera, i l'altre a la rebotica de la farmacèutica. Amb un Bogart que fume a les terrasses dels bars, i no a la barra. Un país on els matrimonis es diguen matrimonis es diguen com es diguen els qui el formen. Somniem amb gent vivint en pau, benestants i amb i amb dignitat.

Somniem amb un societat on les úniques mirades tristes siguen les dels imitadors de Humphrey, i no la d'aquells que fan cua a l'INEM, que esperen l'aplicació de la llei de la dependència o que les llistes d'espera de la sanitat córreguen més que la Parca.

Somniem amb un País Valencià representat al Congrés, per gent que creu que és d'un país, i no d'una comunitat de veïns. Somniem en tindre les claus del calaix i poder actuar amb solidaritat amb aquells que estan pitjor, no com fins ara, que ens saquegen impunement amb l'ajut dels diputats muts d'este nostrat país nostre, i muts i desapareguts en el cas dels triats per Castelló.

Jo sé que hui no puc demanar el vot per a Roger Mira, cap de llista de Compromís, i no ho faré. Però m'hauràn de deixar que els diga que compartisc amb Roger el compromís de fer realitat estos somnis. El compromís de treballar honestament i incansable per allò en el que creiem, la sostenibilitat nacional. Que implica la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.

El vot de demà pot estar fet de confrontació dels de sempre contra els de sempre, o “del material del què estan fets els somnis”.

"QUÈ VOTEM EL 20?" -Mediterráneo- 17-11-11

2011-11-16T17:33:00.004+01:00

Des de fa alguns anys tinc el privilegi de dirigir-me a vostés des d'esta columna al Mediterráneo. Jo, clar, i molta altra gent. De fet este espai té el nom genèric de La Rueda, perquè anem rodant per ella opinadors i opinadores de diferent pelatge.

Personalment em resulta interessant llegir allò que diuen els adversaris polítics, perquè de tot s'apren. De vegades aprens allò que no has de dir o no vols fer, altres vegades la cosa resulta més positiva. Ara, immersos en esta campanya electoral, he prestat especial atenció als nostres adversaris. Ahir mateix escribia la meua companya de corporació, la portaveu socialista. Parlava de les eleccions i citava a Zaplana, Rajoy i Rodriguez Zapatero. Ni una paraula de Ximo Puig que és el candidat. No perdré ni 11 segons en tirar sal (de dessaladora) a les ferides internes del socialisme, no és la idea; el que vull dir és que s'obvia a qui és candidat per Castelló, a la persona per la qual es demana el vot.

La publicitat electoral que m'arriba a casa d'EU també és així, una carta de Cayo Lara i xim pum. Ni menció a la candidata per Castelló, ni paperetes, ni res de res. Els del PP escriuen menys, i quan ho fan, també parlen més de Rajoy que de Cervera. Els comprenc.

Amb tot això el que vull dir és que des de la majoria dels partits s'alimenta una confussió sobre l'objecte d'estes eleccions, que vull recordar, no són presidencials. Ací el que es vota són els diputats per Castelló. I encara més, no es tracta només de triar el partit que ha de governar, sinó també, i això és molt important, el que ha d'estar a l'opoisició. I això vostés ho saben bé, és fonamental, perquè amb massa freqüència és l'oposició qui ha de defensar-nos dels diferents governs, que sovint obliden Castelló.

Per això m'agrada tant que Roger Mira, el nostre candidat, siga autònom. Els autònoms saben que si no treballen no cobren, que si enganyen als clients els perden i que si no paguen als proveïdors ensorren el negoci. I jo voldria que em represente un diputat que porta això a l'ADN. No un professional de la política sotmés a la ferrea disciplina d'un partit, per al que Castelló no és més que una parada en la “gira por provincias”. Vostés trien.

"ESCÓ 28" - Levante-EMV - 12.11.11

2011-11-12T23:20:00.007+01:00

Hui creuem el Rubicó de la campanya electoral. Una campanya en la que veiem dia a dia com la cara dels nostres militants i simpatitzants va mimetitzant-se amb eixe logo de Compromís, que vam batejar com BLOC-Esponja. Ja saben què vull dir, eixe quadrat taronja que des dels cartells ens cluca complice l'ull mentre dibuixa un somriure.

Jo que comence a tenir una edat provecta, que diria Toni Porcar, i he participat en totes les campanyes electorals des de 1977, puc assegurar que mai abans una campanya a les generals havia generat tanta il·lusió, i tant de treball (dues coses que impossibles de dissociar). I això que tot no són flors i violes. El PSOE es va encabotar en que a Compromís només li tocaven 11 segons de temps per participar als debats de Canal 9. El PP va dubtar una miqueta però al final va donar suport a la castrant proposta socialista. “On mengen dos, si mengen tres, mengen menys” degueren pensar.

Una de les regidores de Compromís a ciutat de València va demanar un debat a quatre en la Televisió local pública de València. PP i PSOE van decidir fer un debat a dos. Ells, clar. Ho repetiré per si no han captat la magnitud de la malifeta. La Televisió local pública de València (a l'ajuntament estan representats PP, PSOE, EU i Compromís) accepta la proposta de la regidora de Compromís de fer un debat, però amb els vots del PP i PSOE s'acorda que només intervindran ells dos. Si això no frega la prevaricació, que baixe un llamp catòdic i que ens il·lumine!

El que vull dir és que estem patint greus intents d'entrebancs a la campanya, per part d'aquells que no creuen en la pluralitat. I no hi ha democràcia sense pluralitat. Així que la conclussió és clara, els hi costa de creure en la democràcia.

I front a estes actituds poc respectuoses i poc democràtiques, nosaltres apostem per eixamplar la democràcia, per donar més espais a la pluralitat. Dijous presentàvem a la Diputació de Castelló una iniciativa que hem batejat com a ESCÓ 28. El que hem proposat és que aquells municipis de la província governats per formacions diferents a les que tenim representació a la Diputació puguen participar en comissions i ple quan en l'ordre del dia hi haja temes d'importància per al seu municipi. Pensavem, i pensem, que eixos municipis juguen amb desvantatge, en no tindre un representant directe a la institució. No podràn votar, obviament, però si defensar on toca determinades accions o inversions, i convencer-nos als diputats de les seues raons. I proposem que puguen ocupar l'escó que ara queda buit, i que fa el número 28.

A banda de la possiblitat que alguns municipis puguen defensar inversions en millors condicions, Escó 28 té un rerafons profilàctic. Vol donar confiança a la gent que lícitament ha decidit votar formacions municipals o agrupacions de electors, i fer-los-hi saber que nosaltres defensem el seu dret. I el defensem contra les pressions dels dos partits grans, per aconseguir atraure cap a les seues òrbitres a tota formació nova que aparega. Pressió que executen amb eixa tècnica pseudomafiosa de “vas a necesitar a alguien que te defienda en la diputación”.

I ara, el que fa cara de BLOC-Esponja sóc jo. Estic molt orgullós d'estar en una formació política que quan es sent coartada, pressionada i censsurada per part dels que no creuen en la pluralitat, respon fent una proposta que dóna veu als que encara són més menuts que nosaltres.

Estic molt orgullós, lícitament orgullós, de formar part d'una organització que fa el que reclama dels altres, i que contesta a les agressions bipartidistes i reduccionistes, obrint espais nous per a la democràcia. Orgullós de tindre un compromís amb la pluralitat.

"XIRINGUITOS, ANEM PER PARTS" -Mediterráneo -09.11.11

2011-11-08T21:51:00.004+01:00

Primera part. L’ajuntament dóna la possibilitat de muntar xiringuitos a la platja. Quatre empreses en munten. La veritat és que sobrepassen en molt l’espai acordat, raó per la que el Ministeri sanciona a l’ajuntament, qui paga les multes i les repercuteix a les empreses. Però estes, recorren judicialment les sancions, més que res per guanyar temps, ja que saben que efectivament han sobrepassat en molt l’espai acordat. El BLOC diu que s’hauria d’afegir una clàusula al concurs que impedís presentar-se a empreses que tenen pendents sancions per mal ús de les condicions de la cessió. El PP ens acusa de voler acabar amb el sistema judicial, d’atemptar contra la llibertat d’empresa i de donar-li pistes a Islero, de per quin costat entraria a matar Manolete. El cert és que hui, les empreses encara deuen més de 90.000 € a l’Ajuntament. Algunes van pagant a mida que perden els recursos, n’hi ha una a la que ni se li ha pogut comunicar la via executiva, perquè ha desaparegut! Tot i estar desapareguda se li va renovar la concessió per al 2009. Any en que tornà a incomplir les condicions i tornà a deixar a deure la sanció.

Segona part. Les empreses es senten utilitzades com ariet d’una batalla contra el govern central. Diuen que l’Ajuntament els va deixar creure que podrien obrir més temps i durant més hores. Però després les llicències es retardaven. Acusen a l’Ajuntament d’una obvietat, haver permés els grans “botellons” a les immediacions dels seus negocis. La qual cosa és il·legal, està prohibida per l’ordenança municipal, per ells és competència deslleial, i dóna mala imatge a l’entorn. Diuen també que l’Ajuntament té retinguts més de 200.000 € en concepte de fiances ja vençudes i que no els paga. Han denunciat a l’Ajuntament. I per últim es queixen de la desproporció entre el que Costes cobra a l’Ajuntament per l’ocupació i el que l’Ajuntament els cobra a ells, que es multiplica per qui sap quant, arribant de vegades a exigir més de 40.000 € per local.

Epíleg. Les empreses han de pagar, i el PP ha d’explicar si amb estes pràctiques es finança immoralment l’Ajuntament (no ells), tot extorsionant i usant als empresaris. I s’han de tornar les fiances.

"BATECS, POIS I ALTRES MANDANGUES"- Levante-EMV-05.11.11

2011-11-04T16:53:00.006+01:00

Per Aristòtil, el cor era el centre suprem de tot: de l'ambició, l'amor, l'odi, el coratge, el valor...

Hi vaig pensar quan Javier Moliner, President de la Diputació va presentar aquella innecessària i propagandística cimera en defensa, deia, de l'acció de la Diputació. Dic que era propagandísitica, i així ho va entendre la Junta Electoral que manà la seua suspensió. Bé està. Jo ja havia advertit al President que no hi acudiria, al considerar que era un acte preelectoral, on no hi havia espai per a la reflexió sobre el futur de la institució.

L'acte es deia “Un sol cor, 135 batecs”, títol que aconsegueix un suggerent maridatge, que es diu ara, entre la poesia i la fisiologia. Una bella metafora que feia referència a la Diputació com l'organ vital que dóna vida als 135 pobles de les nostres comarques.

Més enllà de reiterar l'oposició del meu partit a les diputacions per considerar-les obsoletes i anacròniques en l'Estat de les autonomies, vull centrar-me en els batecs. Ho vaig mirar a Google, que ho sap tot, i 135 batecs són els que genera un cor sa d'una persona adulta fent un exercici aeròbic. Per tant, salut, força, determinació... la metàfora funciona.

Però vet ací, que Moliner i el seu equip (un altre maridatge suggerent, este entre membres de confiança i membres heretats que no li mereixen gaire confiança), ha provocat un daltabaix poètic, en escapçar la metàfora deixant-la en 119 batecs. Sí. Els POIS, són l'única línia d'ajudes reglades a les que des dels primer de gener podien acollir-se amb garanties tots els municipis, per tal de quadrar el seu pressupost i aconseguir inversions segures. Moliner ha decidit deixar fora a tots els municipis de més de 5.000 habitants. Per tant, el cor ja només batega per a 119. I Google, que ja hem dit que ho sap tot, afirma que 119 són els batecs d'un cos en repòs o malalt.

És a dir que amb una decissió en forma de tisores esmolades, Moliner ha convertit un cos adult, sa i esportiu, en un cos malalat en repòs. Quasi res porta el diari! Quina és l'explicació? De caracter econòmic, clar, afimen ufans que es deu a que han de tornar una milionada al Govern central perquè el Ministeri va ingressar diners de més, ara no hi ha diners per a tot. Sent cert això, que ho és, no és menys cert que l'excusa només ha colat perquè tenen 18 diputats acrítics que s'empassen això i una pedra de Molí restaurada per la Blasco d'Alagón.

Els POIS respresenten poc més del 2% del pressupost de la Diputació. Segur que no podien treure eixos tres milions d'euros d'altres partides? Saben vostés que el capítol de sous de polítics i personal de confiança supera el capítol dedicat als POIS? Dit d'un altra manera, ens gastem més diners en polítics que en ajudar als nostres pobles a través dels plans d'obres i serveis. O dit d'un altra manera més nítida encara, la Diputació em donarà més diners a mi que a Benicarló, per posar un exemple.

Quina és la trampa? Com és que els alcaldes populars dels municipis afectats callen sumant el seu silenci al dels diputat muts? Doncs que en realitat algunes ajudes sí que rebran, però fora del programa reglat. És a dir, hauràn de negociar convenis singulars. I jo mantinc que se'ls hi diu singulars per la manca de pluralitat. No hi ha normes, t'agafes el RDL 781,/1986, la llei 7/1985... t'agafes la legislació i la mires com la mires, els convenis singulars són ajudes discrecionals que decideix el President. Tu me das cremita, yo te doy cremita.

I és que clar, tornem a Aristòtil, el cor (la Dipu en la nostra metàfora) no només és la font primigenia de l'amor. També ho és de l'odi. De vegades l'odi al que no és com tu.

"NEOLEOCRÀCIA" - Mediterráneo - 04.11.11

2011-11-02T13:56:00.005+01:00

Deu ser perquè estic a punt de fer els cinquanta, però darrerament pense molt en això que la joventut, per se, és un valor que pot aportar un diferencial en positiu a la política. I no ho tinc clar.

La joventut és una casualitat cronològica que se’n va més ràpid que no arriba. I per tant, fiar les decisions sobre qui ens ha de representar a esta circumstància és tan temerari com ofenedor per a qui s’engloba sota l’epígraf de “jove”.

Fran Ferri, per exemple. Ferri és el diputat més jove de les Corts valencianes, i és el Secretari General del BLOC JOVE. Amb massa freqüència s’emfatitza la seua joventut com característica definitòria. És un error que redueix Ferri a ser fill de les circumstàncies (i d’una dècada recent). Al BLOC JOVE tots tenen la mateixa edat si fa no fa, i de Secretari General només n’hi ha un, ell. I ho és, com ara és diputat, perquè és un home preparat, treballador, tenaç, capaç i té la vocació necessària i la voluntat ferma de dedicar una part de la seua vida a la política. No per tenir menys de 30 anys. I podria dir alguna cosa similar d’Alfred Remolar, alcalde de Betxí. Ho és, no per jove, sinó perquè ha aconseguit que el BLOC passe de dos a cinc regidors, i ser el candidat més votat del poble. Per davant de PP i PSOE.

És necessària un visió jove de la política. I tant que sí! Però l’edat no pot ser l’única característica determinant. Entre d’altres coses perquè ser jove implica obligatòriament tenir poca o nul·la experiència laboral (i escassa vital), i necessitem polítics amb professió, i que coneguen la realitat del mercat (amb Ferri –enginyer a una gran empresa- i Remolar –professor-, tenim sort).

Però eixa vocació juvenil per la política negligint “la vida real” té riscos. El risc de la dependència. De no saber fer res més que política i ser-ne hostatge, i això porta als Zapatero i Camps. El primer sense cap experiència laboral i incapaç d’entendre els problemes, el segon sense compromís ètic amb el treball i incapaç de comportar-se honestament.

“Així com la joventut és bonica, el temps de l’efervescència i de les lluites; l’envelliment i la maduresa tenen la seva pròpia bellesa i felicitat” Hermann Hesse: Elogi de la vellesa.

"FALCONS, TORDS I ALTRA FAUNA" - Levante-EMV- 29.10.11

2011-10-28T18:02:00.003+02:00

Esta setmana que estem a punt de rematar, ha estat la setmana de les aus, els pardals i altres animals de ploma. Al Ple de la Diputació vaig denunciar que el servei de falconeria de l’aeroport de la Vilanova era sospitosament més car que el que ja està en marxa a l’Altet (on hi ha un trànsit aeri important) i que el de l’aeroport de Manises (que està encara més atrafegat que el de l’Altet). Clar que no té gaire mèrit que un aeroport tinga més moviment que el de Castelló...

No deixa de ser curiós que un aeroport on encara no tenim avions, i on s’espera que algun dia hi haja un moviment francament menor, gastem més diners en falcons i falconers, que en els altres dos aeroports esmentats. Per quina raó és més car a Castelló? Doncs evidentment perquè algú (el PP que és qui ens governa) fa malament les coses. No té cap altra explicació. O és què els falconers de Castelló estudien a la prestigiosa facultat de Falcon Crest? No, el que passa és que a la ciutat on es paga a Calatrava per dissenyar un edifici que no es farà, o a Gehry per imaginar la seu de la VIU que ha mort com a projecte, o que es gasta milers d’euros en llogar animals dissecats, etc, tothom vol fer calaix.

També en aquell plenari el PP va presentar un moció en defensa del parany. Per què? Perquè el dia 20 hi ha eleccions generals, per això i perquè Pasqual Batalla, regidor del BLOC i primer tinent d’alcalde de Vila-real, ha dimitit per no poder continuar dedicant-hi tant de temps a la presidència d’APAVAL. I ara, el PP, creu que pot rendibilitzar tot sol la defensa del tradicional mètode de cacera.

Oblida el PP que la llei va eixir amb el suport del BLOC i PSOE a banda del seu propi. Però ara intenta patrimonialitzar els sentimens, com intenta patrimonialitzar-ho tot, excepte les institucions que les estan despatrimonialitzant, arruïnant, d’inútils com són.

Qui no oblida qui va fer la llei és EU, per això presenta moció al ple de l’Ajuntament, perquè com ara venen eleccions, va a vore si pot patrimonialitzar el sentiment contrari al que vol patrimonialitzar el PP. És sabut allò de que els extrems es toquen.

Ni al PP li agrada menjar pardalets amb alls picats tot el dia, ni a EU els interessa tant la salut dels tords i família. Les seues són moció-parany, pensades per enviscar els altres partits, i vore si és possible que no puguen tornar a alçar el vol. Quina tropa!

Bé, a tot això, que no se m’oblide una bona bascollada per al PSOE, que si estem on estem és perquè mentre el PSOE valencià vota a favor de la llei, el govern socialista de Madrid la porta al Tribunal Constitucional, envaint les competències pròpies. I els socialistes d’ací callats i ofrenant glòries... Bé, tornem al PP i EU. El cas és que estos dos no volen altre que usar electoralment qualsevol cosa que els hi vinga a mà. Tant se val siga la cacera tradicional valenciana, com una infraestructura, o ves a saber què.

Però deixem les coses clares respecte al Parany. Al BLOC hi conviu gent que troba que és un mètode de cacera a eradicar, i altra gent que n’és ferma defensora (sovint, clar, als pobles més paranyers). I el partit en el seu moment va apostar per una llei que exigeix la condició de selectiva, en el mètode de cacera. Així de simple. Així de complex. I ara la cosa és que mentre el Constitucional no es pronuncie, la llei valenciana no està en vigor. I nosaltres diem el que diu el President d’APAVAL, mentre estiga prohibit, no s’ha de caçar. Un altre debat és si ha d’estar o no prohibit. Però a PP i EU això no els importa, el que els obsessiona és caçar-nos a nosaltres. Pardalets.

"PLURALITAT PER UN FORAT" - Mediterráneo - 27.10.11

2011-10-26T21:52:00.003+02:00

Això va així, quan el BLOC vol fer una roda de premsa a l'Ajuntament de Castelló hem de demanar hora a la cap de premsa del PP. Sí, sí, no dic a la cap de premsa de l'Ajuntament, que no en té, sinó a la cap de premsa del PP. L'avantatge és que és una persona correcta i educada, amb qui tenim bona relació, el desavantatge és que això és un despropòsit que frega la immoralitat.

El PP sap abans que nosaltres, al cap i a la fi ells decideixen quan ens donen dia i hora, quan nosaltres podrem fer una roda de premsa. I quan ens ho confirmen per escrit, envien copia de la confirmació a tot l'staff popular. Diuen que ho fan per evitar que el PP programe res en una hora que ocupem nosaltres. Però en canvi, es neguen a donar-nos a nosaltres la informació de quan pensa fer rodes de premsa el PP. “¿Para qué lo quieres?” em va preguntar un dia, “per al mateix que vosaltres -li vaig dir-, per poder organitzar la meua agenda”. “No”.

Després ve allò del web municipal. A l'enllaç “zona de premsa” figuren totes les rodes de premsa previstes per al dia... bé, totes totes, no, en realitat només les del PP. Es neguen a que figuren les dels altres grups, dificultant així el treball dels periodistes, i patrimonialitzant indecentment un web municipal que paguem entre tots.

Ni parlar ja de la possibilitat de penjar al web les nostres notes de premsa. Les del PP les pengen totes. Quan els hi dius que democràticament això grinyola més que el genoll del Pirata Pata-palo, et diuen que ells no opinen, informen. I quan els contestes que nosaltres també volem informar a Castelló del que estem fent des de l'oposició o faríem des del govern, miren cap un altre costat, cara al sol, per exemple.

Més. Les revistes sectorials pagades amb diners públics que suposadament informen de les activitats. Per exemple, la de Comerç, Consum i Sanitat; si parla de la OCU, foto de la regidora, si parla de dieta mediterrània, foto de la regidora. Quan vaig ser regidor de sanitat, en els fulls on s'explicava el que fèiem mai va eixir el meu nom, i per il·lustrar posaven fotos de rates o paneroles. Les guarde emocionat.

El PP respira pluralitat i democràcia per tots els forats. Bé, en realitat només per un.

"ETA NO DEIXAVA VORE EL BOSC" - Levante-EMV- 22.10.11

2011-10-21T17:27:00.002+02:00

Ara fa alguns anys, no sabria dir exactament quants, sota els porxos de l'Ajuntament, després d’un minut de silenci per una víctima d’ETA (i reconec amb vergonya que sóc incapaç de recordar-ne el nom) una periodista em va posar una gravadora i em va preguntar com em sentia. Recorde que li vaig dir que doblement indignat i cabrejat. Doblement, sí. Primer, com demòcrata, em revelava contra l’assassinat, el xantatge i el terror. Segon perquè en la meua condició de nacionalista, jo em sentia també agredit.

I això la periodista no ho va acabar d’entendre. Li vaig explicar, que ETA ha estat durant molts anys l’excusa perfecta que ha trobat l’espanyolisme més caspós per criminalitzar tots els nacionalismes.

El País Basc ha patit durant molts anys un clima de falta de llibertat. És així, i s’ha de dir. La presència (de vegades obvia, de vegades subtil) d’ETA en la vida quotidiana ha fet que ni tan sols els resultats electorals sigueren creïbles. I no ho dic només per l’exclusió d’algunes forces polítiques del sistema per la via de la llei de partits, sinó també per la por clavada al moll dels ossos de molta gent. Atemptats i assassinats, clar, però també pintades amenaçant, atacs a seus de partits (el Govern del PSOE diu que una bomba casolana a la seu del BLOC forma part de la normalitat democràtica) i fins i tot mirades recriminatòries si compres el diari que al veí no li agrada. I en un país terroritzat la mirada dels violents fa por.

Este clima ha estat l'excusa perfecta per tal que veus molt autoritzades del PP i el PSOE (amb la col·laboració matisada d’EU i UPyD) reclamen reformes electorals que minimitzen els resultats democràtics de les forces nacionalistes. Algun baró socialista ha tingut el lleu de dir en públic que els nacionalistes ni tan sols hauríem de poder presentar-nos a les eleccions generals. No creuen en la democràcia, curt i ras.

El comunicat de dijous d’ETA és importantíssim. No sóc un passerell i sé que encara queda molta feina. S’hauran d’entregar les armes, s’haurà... no ho sé. No és este tampoc el sentit d’este article. Que ETA eren uns assassins no es qüestiona, i que part del món abertzale no ha acceptat tradicionalment els principis democràtics, tampoc sembla oferir gaires dubtes. Però... no estan sols en eixa actitud.

No sorprén gaire el poc entusiasme de molts càrrecs del PP amb l’anunci d’ETA, no sorpren perquè alguns practiquen allò de que “contra tal vivíem millor”. Finalitzada la lluita armada, és l'hora de les paraules. Ara, alguns descobriran que la paraula és l'arma més poderosa, perquè té la capacitat de convéncer i no de derrotar. Convéncer suma, derrotar resta.

Però ara és també el moment de conéixer quines són les conviccions democràtiques del PP i el PSOE, i francament, el que fins ara diuen resulta preocupant. A nivell estatal, parlen de reduir el nombre d'escons passant de 350 a 300, amb l'òbvia voluntat de marginar els partits més menuts, per garantir majories absolutes alternatives del PP i el PSOE, del PSOE i el PP. A nivell valencià negocien tots dos una llei electoral per districtes amb la mateixa voluntat, la de marginar als que no pensen com ells, als que posen en evidència les seus mancances, els seus desencerts, les seues corrupteles, les seues incompetències. Tenen por a les paraules. Tenen por dels arguments. I criminalitzen idees.

Sense pistoles, un sistema democràtic ha de ser capaç d'escoltar i assumir qualsevol discurs. Sense pistoles, un país ha de tractar en peu d'igualtat a aquells que volen reforçar-lo, a aquells que volen transformar-lo i a aquells que volen abandonar-lo. El vot independentista basc és alt, i creix. I durant quasi cincuanta anys, el terrorisme havia ocultat una poderosa realitat: el conflicte polític. I ara es farà present amb contundència. I em tem, que evidenciarà la falta de solidesa de les conviccions democràtiques del nacionalisme espanyol.

"UN CORREDOR MEDITERRANI D'OPTIMISME" - Mediterráneo -20.10.11

2011-10-19T13:35:00.002+02:00

J’ai l’honneur d’annoncer que le Comité International Olympique réunit en session plénière à Lausanne a attribué l'organisation des jeux du la 25e Olympiade 1992 a la ville de....Barcelona. Segurament, molts dels lectors recordaran aquesta frase pronunciada per Samaranch, el 17 d'octubre de fa 25 anys.

A aquell anunci seguí un esclat d'alegria. Era, així ho va entendre tothom, una gran oportunitat. Una oportunitat econòmica, de promoció exterior i una fantàstica excusa per modernitzar la ciutat. Tant és així, que va aconseguir fer la pràctica unanimitat entre els actors socials. Tothom entenia que això era intrinsecament bo, i que per tal calia fer pinya. Va significar una injecció econòmica, sí. Però sobretot una injecció d'optimisme. I això és fonamental.

Este mateix dilluns, convidat per este diari, va vindre a Castelló Antonio Garrigues Walker, el que hagués pogut ser cap visible d'una dreta plural i moderna si el PRD hagués quallat. Més enllà de compartir o no les receptes econòmique liberals que ens va prescriure, va fer un discurs apel·lant, sense dir-ho, a la intel·ligència emocional. Cal fer un esforç per ser optimistes. Necessitem ser optimistes, perquè segurament només amb això no eixirem de la crisi, però el que és segur és que els missatges derrotistes que tots els agents econòmics i polítics transmetem de fa mesos, només ajuden a iduir en la societat un estat de letarg i desesperança.

El Corredor Mediterrani són els nostres jocs olimpics, amb l'avantatge que no duren dues setmanes, sinó una vida. Oblidem ara que el PP no ho va voler el 2003. Oblidem ara l'incertesa generada pel PSOE amb els seus cinc absurdes corredors. Europa ha dit que sí. La lògica s'imposa al partidisme.

Clar que caldrà trobar el 90% del finançament, que serà lent, i tal i qual. Però...pensem en positiu. Els trens transporten grans volums a grans distàncies. Per tant, tenim una excusa perfecta per produir més i millor i obrir i consolidar mercats. Tenim motius per ser optimistes, i això, ens ha d'empenyer a treballar. Treballar molt i treballar bé. I d'això nosaltres en sabem, i molt. Podem guanyar la batalla a la crisi.

"SINTROM" - Levante-EMV 15.10.11

2011-10-14T15:46:00.002+02:00

Javier Moliner és un home complex, polièdric. Li agraden els bous, com a les vaques. És aficionat als plats de cullera, en això coincidim. Té afició per la taxidèrmia, en això disentim, veus? Jo tot això de la naftalina... I atresora també una marcada vocació d’emular a Juanito Olazabal fent cimeres de forma compulsiva. Va començar ideant les cimeres de l’Alcalde Fabra, i ara, com President de la Diuputació ja està llençat a pel record Guinness. Però això no és tot, i potser sobte a alguns, té una secreta passió per la poesia. La seua afició per Èrato, musa de la poesia lírica, només s’havia manifestat en els plens de l’ajuntament del que tots dos som regidors, quan parlava admirativament de la poesia de Juanma Calles, per tot seguit posar-lo a baixar d’un ase com a polític.

Ara ha tingut l’oportunitat de compaginar dues d’estes passions. Ha organitzat una cimera en defensa de les diputacions i ho ha fet amb el poètic nom de: “Un cor, 135 batecs”. Xa! Bonic i avant!

Estic segur de que Moliner sap que en un adult (i les Diputacions ho són, les actuals tenen 178 anys. Més que Fraga) més de 100 batecs, indiquen una clara taquicàrdia. Esta disfunció és una reacció normal a diferents situacions fisiològiques o patològiques com la febre (alguns plenaris s’han escalfat massa), ansietat (alguns diputats volen marxar, algunes diputades manar), anèmia (la caixa està buida) , hipoxèmia (insuficiència d’oxigen possiblement per la incineradora), deshidratació (ara que han despenjat la pancarta), tromboembolisme pulmonar (algun trombe va deixar l’anterior president que dificulta la bona circulació), processos inflamatoris (massa “enxufats” diuen els sindicats) i alguns símptomes més.

La poesia de Moliner no podia ser més encertada. La Diputació està malalta. Molt. Esta i totes. El valencianisme polític sempre ha apostat per la desaparició de les províncies, pel que tenen de disgregador. Ja n’hem parlat massa i no hi tornaré ara, serveixen bàsicament per enfrontar valencians contra valencians, i els beneficiats de l’enfrontament, mai són els valencians. I obviament, sense províncies, no calen diputacions. Les competències han de passar a la Generalitat..

Em permetrà el President Moliner, retre pública pleitesia a Cal·líope, musa de la poesia èpica, per dir-li que des del valencianisme mantindrem ferma la bandera de la desaparició de les diputacions, i ho farem en defensa d’un model territorial valencià diferent, i d’un altre model d’estat. Un estat que evite la duplicitat i triplicitat d’administracions. Que estalvie en recursos públics, i que es guie per criteris d’eficàcia i eficiència, oblidant els tractes de favor i la discrecionalitat amb la que moltes administracions (especialment les diputacions) actuen ara.

I mentre aconseguim esta aposta per la racionalitat en l’arquitectura administrativa i política de l’Estat, que l’aconseguirem perquè en eixa direcció camina la història; nosaltres continuarem lluitant políticament per estar en quanta institució es prenguen decisions que afecten als nostres conciutadans.

I estar-hi, per fer front a la discrecionalitat amb la que es signen massa convenis singulars amb uns pobles sí i amb altres no, per exemple. Per seguir amb això del cor, el BLOC tenim la ferma voluntat, mentre la Diputació existisca, d’actuar com el Sintrom. És a dir, facilitar-ne la bona circulació de projectes i idees.

"ALFONSO EL FUNCIONARI" - Mediterráneo - 12.10.11

2011-10-12T20:45:00.003+02:00

Alfonso és funcionari, i s’ha enamorat, diu, de La Vecchia Signora. Són coses que poden passar. Alguns diuen que l’amor no és ver, que són interessos, que així no ha de tornar a fitxar cada matí, com li exigia la condició de treballador públic. Altres diuen que és mitomania o, encara, que són només ganes d’aparentar. La gent parla, sovint parla massa i sense saber-ne prou.

La Vecchia Signora no és precisament novençana. Ja havia estat casada abans. Dels dos anteriors marits, tingué descendència. Uns es dediquen a la cultura, altres al urbanisme, altres a les obres de caritat, i alguns, forts del cabdal familiar, al doce far niente. I la majoria d’ells no veuen amb bons ulls el nou matrimoni de la mare (de la mare pàtria xica). Els qui es consideraven hereus, no volen compartir amb el nouvingut hisenda, prestigi i projecció pública. Consideren que com Gollum, el tresor els hi pertany. Per això ha calgut repartir l’herència en vida. “Tu parlaràs en nom de la Casa”, va ser el llegat per a un. “Tu heretaràs el títol a la llarga” li prometé a l’altre. “Tu tindràs una assignació mensual com mai abans havies somniat” per un tercer. “Tu podràs seure a primera fila a tots els actes públics” s’assegurà a un altre del hereus... I així fins intentar cobrir les expectatives personals de tots els membres de la Casa. Però ningú no quedà content. I tots miren de reüll al funcionari Alfonso, que s’ha vist obligat a signar capitulacions matrimonials. Com el Borbó, regna però no governa. Són els fills dels anteriors matrimonis els qui fan i desfan.

Molts pensen que este és un matrimoni de conveniència. Ella no es refiava gens ni mica de la seua pròpia estirp, acusant-ne fins i tot a una part, d’intentar fer-li el llit. Encara ara es parla d’este romanç tan peculiar, entre la tradició i la història, i un novençà d’edat madura, al que no se li coneix experiència prèvia. La gent del carrer mira amb malfiança, la família amb estupor. El futur és molt dubtós. L’única cosa que sembla certa és que ella el sobreviurà a ell.

Hi ha gent que creu que parlar de la Casa d’Alba és una banalitat. Jo també ho crec. Per això parle de Castelló.

"EL 9 D'OCTUBRE CAU EN 20-N"- Levante-EMV- 08.10.11

2011-10-07T15:18:00.003+02:00

Demà, si passa com sempre, els fulls d'este diari (i els dels altres diaris) aniran petats d'articles conmemoratius del 9 d'octubre. Honorables personalitats, Il·lustríssimes i Digníssimes autoritats, doctes professors universtaris, acadèmics, i algun lletraferit que altre, escriuran allò tan suat de que som l'únic país d'Europa que tenim data de naixement, i tot un compendi de llocs comuns, de topics valencianistes de pa sucat amb oli, i algunes proclames plenes de pretés valor patriòtic.

Alguns d'ells, tornaran a publicar el mateix article mal revisat, perquè ja no és cert que siguem l'únic país europeu amb data de naixement coneguda. En els darrers 25 anys a Europa s'han autodeterminat unes quantes nacions, la qual cosa, per cert, ens carrega de raó a nosaltres i deixa sense raó als nacionalistes (espanyols) que diuen que això no pot ser i que tal i que qual.

Els articles en el seu conjunt són tan ben intencionats com insustancials; més enllà d'alguna dada aportada per algun erudit, són un compendi de frases fetes i de bons sentiments, quan no són, directament, una lloa a la primera estrofa de l'Himne. Tot allò d'ofrenar noves glòries als veïns de ponent, que hui alguns han mutat en “somos la comunidad líder (en atur) y merecemos infraestructuras (que no van fer quan governaven ells), para abandonar el vagon de cola de la economía (que ells han desmuntat en estos anys de govern)”.

I jo dic que la valencianitat, el valencinisme, la valenticultura (de la que parlava Faustí Barberà) s'exerxeix dia a dia o no serveix de res. Haver de llegir declaracions de valencianisme i colpets al pit, nascudes de la ploma dels botiflers que ens governen ací i allà, i dels botiflers que fan 'oposció majoritària allà i ací, fot més engúnia que fer vacances a una bassa de purina.

Vergonya, cavallers, vergonya! No podeu enganyar ningú. Com qui treu a passejar la Reial Senyera un dia a l'any, vosaltres treieu a passejar un pretés patriotisme, una pretesa fidelitat a la llengua i al país que obvieu en el dia a dia, quan no la combateu directament. PP i PSOE vos oposeu junts al requisit lingüísitic per als funcionaris, vos oposeu junts a que les universitats valencianes formen part de la Ramon Llull. Junts.

I per separat la cosa no millora. Els del PP des d'ací (“que ens poseu la cova en casa i des d'ella ens governeu”) desmuntant l'educació pública, la sanitat pública. Desassistint els més necessitats, desviant fons de les ONG's per fer inversions immobiliaries. Malbaratan milions i milions en espectacles elitistes, mentre els serveis públics bàsics estan en una situació dramàtica. Destruint l'economia a base de no pagar el que es deu a milers d'autònoms i empresaris del país...

Els del PSOE des d'allà, deixant la caixa més pelada que l'entrecuix de la Barbie. Amb un Ministre que intenta convencer Europa de que no financie el Corredor Mediterrani, amb un govern desnortat que considera el País Valencià territori hostil, i per això no hi inverteix (sí, ja sé que dijous van publicar unes ajudes, però molt inferiors al que reben altres territoris).

Enguany, heu de saber-ho, el 9 d'octubre cau en 20-N. Eixe dia tenim l'oportunitat de reviscolar un país ocult i silent. Un país laboriós i honrat. Un país orgullós de ser país. Que vol tenir veu propia a Madrid. Un país que té un compromís amb el futur, amb el present, i amb la seua història. Un país que té un compromís amb ell mateix.

Molts maulets, bolic al muscle, busquen on alçaran casa; porten pelfes i catifes, els teixidors de la llana; passen porcs i botiflers, botiflers i sargantanes, renegats i delators, socarrats i socarrades, lladres, bisbes i marquesos.

Escribiu, escribiu els vostres articles, però no oblideu: que el conjur no dura sempre. I la història ja és passada, però el mal que vingué d'ella, Mal d'Almansa, rossega encara i alcança tot el poble. I la culpa és vostra.

CAIXA O FAIXA - Mediterráneo - 06.10.11

2011-10-05T22:10:00.003+02:00

Tot i haver rebut quantitats ingents de diners procedents de les arques públiques per ser salvats, tot i els ajuts rebuts gràcies als nostres impostos i les ferides d’una crisi que ha disparat la xifra de desocupats fins gairebé 5 milions, la cobdícia d’alguns directius de la banca, no té límits.

Mentre l’exdirectora de la CAM va blindar el seu futur amb un sou vitalici (negat ara per un tribunal, i recorreguda la decisió per ella) de 370.000 euros anuals, els màxims executius de Novacaixagalicia es van repartir un botí de 20 milions d’euros. Més del que disposen algunes comarques senceres per poder fer inversions als seus pobles.

Són una colla de voltors immorals? Són uns sàtrapes que viuen al marge de les normes ètiques de la societat? Són uns plenipotenciaris personatges impossibles de ser controlats? No. Un Edelweiß és una flor improbable, que neix al mig de la neu, sola, inesperada. Però ells són com un esclat de roselles a un bancal. (Ben mirat no mereixen tanta poesia, amb dir que són una tropa ja hauríem fet el pes).

Estos personatges són la conseqüència lògica d’un brou cuinat a foc lent. En el cas de la CAM, per exemple, hi havia un Consell d’Administració que va admetre estes indemnitzacions i una comissió de retribucions que van donar el seu vist i plau.

I en estos consells d’administració hi seuen un grapat de polítics del PP i el PSOE, que més que permetre, alenen estes actituds; sabedors que això els hi permet a ells cobrar nòmines insultants (i que en la seua vida professional, cas de tenir-ne, mai no hagueren somniat), i amb la tranquil·litat que els dóna el fet que tant el Consell, com el Govern són coneixedors i avalistes d’estre lladronici. I tot, mentre els incompetents del Banc d’Espanya, en lloc de controlar i vigilar, aprofiten el matí per aprendre alemany, pel que puga passar. Dirigeixen les caixes una colla de delinqüents, que presten diners a bon preu al PSOE i el PP a canvi que estos no maregen gaire als Consells d’Administració. I tenen els sants collons (no se dir-ho d’altra forma) de cobrar 1’05 euros de comissió al pobre desgraciat que demana que li retornen els 10 euros de fiança del Bicicas.

"QUI MANA NO PAGA" - Levante-EMV -01.10.11

2011-09-30T16:29:00.004+02:00

Seguint la teoria del PP de que els serveis públics que presta l’ajuntament els han de pagar aquells que els gasten, el BLOC va presentar una moció en la que demanava que els càrrecs públics paguem una part d’aquells usos privatius que fem de vehicles oficials, telèfons, aparcaments gratuïts o dinars i sopars de gorra.

Però com ací qui no corre vola, després de la junta de portaveus van eixir PP i PSOE penjant-se medalletes. El PP dient que havien proposat una comissió per analitzar el tema. Ridícul. El PP governa amb majoria absoluta, no cal que cree cap comissió. Que deixe de fer ús abusiu dels mitjans públics, i que limite, si cal, el que en fem l’oposició. No ho ha volgut fer mai. Si ara proposen la comissió és a canvi de que el BLOC-Compromís retirés la moció. Cosa que no hem fet, tot simplement, l’hem deixat sobre la taula per donar una oportunitat a la negociació. Després tornaré sobre el tema.

El PSOE també va fer una nota de premsa atribuint-se mèrits per la creació de la comissió. No sé pas quins! Callaren quan el tema dels sous, i va ser el BLOC qui va presentar la moció que evità l’augment de salaris polítics. I ara, hem estat també nosaltres. El PSOE va a rebufo, que se’n diu, la qual cosa és bona, perquè sempre que vagen a rebufo nostre ens garantim que actuen en la direcció correcta. I perdonen la immodèstia, però si ells s’intenten atribuir mèrits del treball nostre, és lícit que jo els acuse de xuplar roda.

Deia que vam deixar la moció sobre la taula, perquè el PP va advertir que no hi estava d’acord, amb la qual cosa podíem haver aconseguit una victòria formal al ple, deixant en evidència als populars, però no haguérem aconseguit estalviar un sol euro als contribuents, que és el nostre objectiu. Si de la comissió no ix un acord acceptable, reviscolarem la moció. I el que més xiule capador.

No puc però passar de llarg l’argumentació del PP per dir-nos que la moció no era una bona idea. Deien: “això fa molt de mal a la política, ens perjudica a tots, sou irresponsables perquè per fer-nos mal a nosaltres, feu mal a la política”. Quins pebrots! La nostra moció no desprestigia la política. La nostra moció arriba perquè les actituds d’alguns desprestigien la política. El que de veritat fa mal a la política és que alguns gasten el cotxe oficial per a que els duguen a la residència d’estiu a Benicàssim, que altres el gasten per passar per l’escola a vore un nebot, que a una inauguració d’obra arriben tres cotxes oficials amb tres membres de l’equip de govern que venen del mateix lloc i tornaran al mateix lloc, però als que no els agrada compartir. El que fa mal a la política és que una senyora per anar a comprar al Mercat Central gaste la tarja de l’aparcament que té el seu marit per ser regidor; o que una regidora li deixe la tarja a la filla, perquè ella aparca als baixos municipals, just al costat d’on un altre regidor guardava un parell de motos de col·lecció. I si volen, desgraciadament, podem seguir amb els exemples.

I com ací es tracta de ser honestos, la moció del BLOC proposa que tots, govern i oposició, assumim un part del cost, perquè igual a ulls d’alguns jo faig massa ús del telèfon públic. Doncs si és així, pagaré el que em toque. Eixa és la idea.

ROGER MIRA - Mediterráneo - 29.09.11

2011-09-28T23:34:00.006+02:00

Deu fer uns tres anys més o manco, Roger Mira em va enviar un correu, jo li vaig contestar, i ell a mi, fins que vam establir una e-conversa que encara dura. Després va vindre el Facebook, crec recordar, i per fi, una visita al despatx de l’Ajuntament.

Roger, explicant les raons per les que volia sumar-se al projecte, em va dir aquell dia una cosa que no he oblidat: “ho he viscut a casa, de menut, i no sé si per això he tingut una certa prevenció. Hui vinc ací per tu, per gent que, com tu, treballen sovint en solitari donant la cara per una manera d’entendre la ciutat, el país, la societat. Vull ajudar”. Crec que va ser alguna cosa així, i a mi em va emocionar. M’agrada pensar que Roger va mantenir trobades i converses amb més gent, al que els hi va dir alguna cosa similar. Perquè hi ha més gent que mereix tant o més que jo un reconeixement com el que la frase atresora i que jo tan agraisc.

A Roger Mira, el valencianisme li ve efectivament per nissaga. Però no ha estat fins ara que s’ha implicat directament en la política. Primer va estudiar i va dissenyar la seua vida professional. Fa vora 18 anys es dedica a exportar ceràmica castellonenca a les illes britàniques. És autònom. Sap el que és matinar, pagar impostos, patir, lluitar, guanyar i perdre. Fer calaix i passar-les magres. I la seua experiència professional i humana, unida a un trajecte vital paral·lel a la política, obri espais. Ens permet arribar a gent a qui abans no arribàvem. Gent que ens coneixia poc o gens, i a la que ara hem tingut ocasió d’explicar el nostre model de ciutat. Amb èxit si atenem als resultats electorals.

Ens va costar poquíssim adonar-nos de la seua vàlua personal, capacitat de treball, intel·ligència, compromís... En les passades eleccions municipals va formar part de la nostra candidatura i va ser quan va esclatar com a polític. Participatiu, actiu, propositiu. Defugint el populisme i la demagògia.

Ara l’hem triat com a candidat de Compromís per al Congrés dels Diputats. Un excel·lent candidat. Som conscients que aconseguir el primer diputat valencianista per Castelló és una tasca difícil. Però encara resulta més difícil d’entendre que, ací, els vots continuen emportant-se’ls els de sempre.

"ELS DINERS DELS SERVEIS SOCIALS" -Levante-EMV- 24.09.11

2011-09-23T23:57:00.003+02:00

Quan el Partit Popular va presentar els pressupostos municipals per al 2011, nosaltres hi vam votar en contra, argumentant profusament que no eren els pressupostos que la ciutat necessitava.

No vull ara fer un repàs del pressupost, temps tindrem d’ací a poc més de 100 dies quan n’analitzarem l’esquifit grau d’execució.

I això serà resultat, ja ho avance ara, de la imaginativa arquitectura comptable, amb la que dissenyen uns pressuposts els quals, a manca d’ànima global, no són més que la suma dels egos de cada un dels responsables d’àrea; i un capítol fictici de venda impossible de sol públic, per fer creure que farien dotacions i inversions que mai no fan. Que mai no han fet, i que mai no faran.

Per raons molt similars hem votat en contra de les modificacions de crèdit. Dèiem que no eren les modificacions necessàries, que no arreglaven uns mals pressupostos, i que no milloraven la qualitat de vida dels nostres conciutadans.

De vegades perquè es treien diners d’actuacions que consideràvem importants, altres perquè es destinaven a actuacions no prioritàries, i sovint per les dues coses a la vegada. I vam dir, i repetir, que caldria una modificació de crèdit per poder mantenir el ritme de despesa dels serveis socials. Així consta en les sessions plenàries d’enguany, fins a tres ocasions.

Com nosaltres teníem raó, ara presenten eixa modificació. Un increment de 200.000€, però cap justificació. No sabem si en calen 300.000 o amb 187.000 seria suficient. Una xifra sospitosament rodona. 200.000.

Ixen de sobrants, d’obres i actuacions que havien estat pressupostades per sobre del que han costat finalment, i també de dues partides que paga la pena esmentar.

Hi ha un altra partida de 16,500 euros que són les ajudes per a lloguers d’habitatges de gent gran amb pocs recursos. Es va fer una estimació, es va dotar pressupostàriament, es van treure les ajudes i només se n’han concedit dues. Amb la que està caient, no sembla raonable pensar que tan poca gent complisca les condicions. Per tant, ens temem que com ve sent habitual en l’equip de govern, la publicitat de les mesures ha estat clarament insuficient. El PP es gasta els diners en propaganda, quan hauria de fer-ho en publicitat. Eixos diners ara “sobren”, i d’ací a final d’any és administativament impossible traure unes noves bases, o ampliar les actuals, per la qual cosa els diners quedaran ociosos fins a final d’any. Un despropòsit. Per això ens sembla raonable que diners que anaven a serveis socials i que per una mala gestió popular podrien quedar com a romanents, formen part d’esta modificació i vagen, precisament, a serveis socials.

Passa el mateix amb la partida de 14,250 € prevista per a la tasca social del Padre Ricardo. Ací el problema no és de l’Ajuntament, sinó d’un altra administració que retarda la posada en marxa de la fundació del mateix nom, que és els subjecte subvencionat. Si no hi ha fundació, és impossible atorgar la subvenció, i també quedarien els diners al calaix. Per això sembla raonable que vagen a Serveis Socials, segur que el Padre Ricardo hi està d’acord.

En això, per una qüestió de rigor, no podem coincidir amb la resta de l'oposició que esmenen la modificació, tot demanant que els diners es queden al calaix sense opció de ser gastats.

Ara bé, tampoc no podem votar que sí. Ja he dit que ningú no ha fet un estudi de les necessitats reals dels serveis socials d’ací a final d’any. I el que és pitjor, queda per fer allò que el BLOC, i només el BLOC, porta anys reclamant: una avaluació de les polítiques socials. Hores d’ara no sabem si estes polítiques són útils per salvar gent de l’exclusió, o tot simplement els estabilitzen allà, convertint-los en professionals de la subvenció pública.

"NO DEIEN QUE NO PUJAVEN?" - Mediterráneo- 22.09.11

2011-09-21T18:27:00.004+02:00

Definitivament este no està sent l’any polític de Pérez Macián. Primer, el fitxatge d’Alfonso Bataller per part de Fabra, el va deixar sense la presidència de la Comissió d’Hisenda. Després, la fugida (endavant) de Beatriz Gascó, va convertir en regidor de veritat a Pepe Masip, adquirint així més protagonisme en l’àrea compartida d’Hisenda.

Més tard, va vindre allò de l’altra fugida, primer de Camps, i de rebot la de Fabra, el que va convertir (contra el criteri de la gent que té criteri al PP) a Bataller en alcalde, deixant la presidència de la comissió d’hisenda vacant. Presidència que finalment ocupà qui en bona lògica continuista hagués hagut d’ocupar des del primer dia, és a dir, Pérez.

I ara, en en eixa condició, el bo de J.J. ha d'explicar el que van ocultar durant la campanya: que ens van a pujar totes les taxes i preus públics. I com no tenen arguments creïbles diuen aquella mentida grossa i peluda que això significarà una reducció de la pressió en la resta dels ciutadans. Fals de tota falsedat. Que augmenten els preus públics no vol dir que qui no gaste els serveis vaja a tindre una reducció en la seua factura fiscal. Mantindrà la mateixa. Tot simplement, altres ciutadans pagaran encara més.

Diu també el portaveu adjunt que és lògic que pague qui gasta el servei i no la resta. Val, com jo no sé volar, no vull pagar l’aeroport; i com ja he acabat d’estudiar no vull pagar per a la UJI (i menys per a la VIU); com ja vaig fer la mili vull que acomiaden a Chacón (i si no l’hagués fet també ho voldria); com no pense parir, no vull pagar per l’epidural... cal allargar el despropòsit? Crec que no.

Augmentarà el preu de l’escola matinera, el Bicicas serà de pagament, han augmentat l’IBI, serà més car casar-se, tindre gual, presentar-se a exàmens per oposicions (que no convocaran!), tindre vehicle...

És a dir, que si té vosté pensat casar-se, anar a la boda en bici, o cotxe particular, si té pensat tindre fills i dur-los a l’escola matinera, o comprar-se un aparcament soterrani per tal que la grua (que també puja) no li retire el cotxe, no havia d’haver votat al PP. L’arruïnaran. I això que Rajoy diu que no s’han d’apujar els impostos.

"FOC i AIGUA" - Levante-EMV- 17-09-11

2011-09-17T09:56:00.001+02:00

Malgrat el discurs del seu portaveu en el que va afirmar que era una petició infundada, el PSOE de la Diputació no va trobar cap motiu per votar en contra del minitransvassament. Per això no va votar que no el volia.

Va trobar, intuïsc, dos arguments per no votar que sí. El primer (desconec si per ordre d’importància) era per no afrontar al govern socialista de Madrid. Cal no oblidar que la justificació de la proposta al ple venia donada per una sentència recent, que dona la raó a un recurs de la Diputació contra el silenci del govern central. La sentència ve a dir que el Govern ha de contestar si avala o no el minitransvassament. I després de sis anys de silenci governamental, el PP van trobar en la sentència una justificació raonable per tornar a presentar la moció.

El segon motiu és el temor de que prop d’unes eleccions que no són fàcils per als socialistes, el PP torne a alçar la bandera de l’aigua, com arma electoral(ista). Temor fundat, crec, malgrat que ara la situació ha canviat, ja que el PP governa a l’Aragó, i a Catalunya no volen emprenyar més a CiU.

Nosaltres vam votar que sí, no al costat del PP, sinó al costat de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià que donen ple suport a la reivindicació. I ho vam fer en esta ocasió puntual, perquè la sentència va fer oportuna la moció. Però no hi tornarem.

Compartim amb el partit socialista la temor que el PP vulga tornar a treure redit polític d’una qüestió que s’ha de tractar amb molta prudència i amb poca demagògia. Tot just al contrari que sol fer-ho el PP. Per tant, anunciem ja que no alimentarem esta batalla de l’aigua si és que algú pretén tornar-la a revifar.

Perquè... per a què serveix l’aigua? Doncs per apagar el foc. I el PP té dos focs encesos. Un bon feix de flames que no sap apaivagar. D’una banda, les flames socials del incendi que va assolar ara fa quatre anys L’Alcalatén. I per culpa de la supèrbia, l’arrogància dolosa, i la deficient gestió de la Generalitat Valenciana hem vist com es perdien més de dos milions d’euros dels tres que va aportar el Govern Central per intentar mitigar els greus danys ecològics i econòmics.

D’altra banda, l’altre foc, el de la incineradora de L’Alcora. Una incineradora autoritzada per la Conselleria del PP (davant la passivitat de l’anterior govern municipal socialista que no va presentar cap al·legació contra la incineradora) i a la que tot el poble s’hi oposa.

El PP viu, amb les incineradores, una gran contradicció. Per una banda, les defensa com una fórmula acceptable dins el cicle del fem, i per altra s’oposa a que se n’instal·le una a L’Alcora. Però no ens vol dir on s’han d’instal·lar. Vorem que voten al ple de final de mes, davant la moció del BLOC que reclama a la Conselleria que informe a la Diputació dels pobles on tenen previst instal·lar plantes incineradores en les nostres comarques.

Esta és la història de la moció de l’altre dia. Una reivindicació justa per part dels nostres llauradors, que en mans del PP esdevé una perillosa arma per fer demagògia, actuant com actuen, des d’una irresponsabilitat impròpia d’un partit de govern. I una cortina d’aigua per tapar el fum.

"VERDURES, MELONS, POLÍTICS" - Mediterráneo- 15.09.11

2011-09-14T22:08:00.002+02:00

D'entre els milers de coses de les que se’ns acusa als polítics, algunes són certes. Una de les crítiques més recurrents és la de que els polítics hauríem perdut el contacte amb la societat. És allò que se’n diu la síndrome de La Mocloa, o en el nostre cas, de Ca la Vila. Clar que no tots els polítics som iguals, clar que no resulta cert que només mantinguem contacte amb la societat cada quatre anys, quan a l’aire s’ensuma ferum urnes, però...

Cada partit, cada polític diria jo, té la seua tècnica per intentar trencar eixe aïllament. Uns convoquen grans actes per tal que la gent els escolte a ells, en lloc d’escoltar ells a la gent. Altres compren voluntat amb càrrec al pressupost municipal, i quan els hi porten el xec en forma de lloguer de local, subvenció, etc, els hi donen la mà, i donen per complida la missió.

Nosaltres busquem fórmules de proximitat. Personalment faig moltes hores de carrer, sóc molt actiu a les xarxes socials i procure conéixer gent que en principi no representa el prototip de votant del BLOC, si és que hi ha un prototip.

Quin és el “ciutadà ideal” en el sentit de “ciutadà representatiu”? Difícil de dir. Hi ha una persona que vaig conéixer a una xarxa social, i que després he conegut personalment, que representa amb fonament eixos ulls i orelles aliens que tot polític necessita a la ciutat.

És un senyor castellanoparlant, dels que et demana que continues parlant-li (o escrivint-li) en valencià, que sinó mai no l’aprendrà del tot. Una persona que de la política li interessa bàsicament la gestió acurada, i la vocació de servei; i li és bastant indiferent la separació ideològica entre els partits. “Això és bo, això no”, li sembla suficient diferenciació. És autònom, ven verdures a un barri, i és pare de la bella Helena.

Parle amb ell amb relativa freqüència, del dia a dia municipal, de problemes de la ciutat, d’això de ser pares, d’economia. Ell segurament no ho sap, per jo aprenc moltíssim d’ell. De com és la gent “normal” de Castelló. De com ens veuen als seus representants. Tinc amb ell un deute de gratitud, i no només perquè un dia em va regalar un meló dolcíssim. Per això li volia regalar este article.

"UN INFERN PRIVATITZAT" Levante-EMV - 10.09.11

2011-09-09T18:02:00.005+02:00

Ahir, parlant amb un amic socialista, li vaig explicar una teoria que em sembla d'allò més palusible, i que ha defensat fins i tot a les Corts el nostre diputat Josep Maria Pañella.

Voran, parlàvem d'això de la privatització de serveis públics com l'educació o la sanitat. En general, des de postures progressistes es diu que això té a vore amb la lectura liberal que, de l'economia, fan els conservadors, i que passaria bàsicament per aprimar l'administració pública, convertint eixos serveis en unitats de negoci per a empresaris subvencionats-subvencionadors (vostés ja m'entenen). Val a dir que no és objecte d'este article discutir el paradigma de que l'empresa privada gestiona de forma més eficaç i eficient que la pública. El que és objecte és una visió diferent de les raons per les quals ho fan.

La teoria ve a dir que no és una decisió econòmica, ni tan sols política en el sentit ideològic, sinó estratègica en els sentit electoral. És a dir, manté la teoria que mentre que quan fas un hospital (o institut, o escola o ves a saber què) públic, i fas una oposició, el que tens és un grapat de funcionaris amb uns drets i uns deures que com administració has d'acceptar. (De la netedat d'alguns processos opositors en faré un apunt al final). En canvi, si privatitzes serveis (ara el menjador escolar, ara concertes una escola, ara un hospital sencer) el que tens són empreses amb capacitat de triar el personal que contracten i acomiaden. I clar, ací tens un importatíssim grau d'influència com a administració que delega el servei.

Diguem-ho ras. Pots col·locar via empresa un munt de persones, que restaran agraïdes (o acollonades per si les acomiades) i elles i la família et pagaran el contracte de la millor forma que sàpiguen, que normalment és votant. I això són decenes de centenars de persones que resten fidels any rere any i decanten majories electorals, convertint el sistema en alguna cosa semblant a un règim.

El meu amic socialista va fent que sí amb el cap. Li sembla raonable. I afegeix que fins i tot en el cas dels funcionaris la capacitat de pressió és molt gran. Diu que hi ha un partit que no és el seu ni el meu, que en alguna ocasió ha “dissenyat” el candidat ideal en este o aquell poble, i que per convencer-lo de presentar-se ha recordat a la filla que treballa a l'hospital de la Vall d'Uixò (així és evident que no és un exemple real, ja que l'hospital no existeix), que si son pare encapçalés la llista del poble, seria molt més senzill aconseguir aquell trasllat que va demanar a l'Hospital Gran Via (que, òbviament, tampoc no està operatiu i per tant és també un exemple inventat). O s'ha fet el contrari. Se li ha explicat al professor que està a Castelló que si el seu germà, tan ben vist al poble, no es presenta com a cap de llista, és possible que l'hagen de destinar a ell a una plaça absurda a Sant Collonets de les Macetes.

El meu amic socialista considera que eixe partit que no és el seu ni el meu és un cau de dimonis amb cua i banyes, que privatitzarien si pogueren les calderes d'En Pere Botero.

I aleshores li explique que em va dir l'Alcalde de Girona que quan van guanyar les eleccions després de 32 anys de ininterromputs governs socialistes, van fer una ullada en profunditat a la relació de llocs de treball, i que dels més de 1.100 treballadors, els hi va sorprendre la proporció de personal de lliure designació.

El meu amic socialista intenta justificar-se “sí, de vegades tots abusem de la fòrmula, és possible que n'hi hagueren més dels necessàris...” I jo em veig obligat a interrompre'l: “no, no, només hi havia tres persones entre les més de 1.100. A la resta, desenes, els havíeu convertit a tots en funcionaris. Gent que havia entrat com lliure designació, i a la que havieu fet

una oposició a mida”.

El meu amic es mira el rellotge i diu que ja xerrarem que ara té pressa. Em quede pensant que té raó, que el PP si pogués privatitzaria l'infern, i que és probable que siguen ells els que han fet funcionari a Pere Botero.

"UN ARTICLE DE RETALLS" - Mediterráneo - 08.09.11

2011-09-07T09:38:00.001+02:00

Arribe a casa a les dues del matí, després d’un sopar amb gent interessada amb el que el BLOC representa en la política local i valenciana. Tenen disposició i busquem la formula de col·laboració més adequada. Això t’alegra la nit, una nit que es preveu llarga. Encara no tinc article, i l’he de fer sí o sí abans de gitar-me. Demà de matí entregue.

Se m’acut preguntar al facebook si algú té una proposta. Són, ja ho he dit, les dues tocades, i en pocs minuts en tic quatre.

Una persona (informàtic de professió i pare voacional) em proposa parlar del Bonollibre i els preus dels llibres. No conéc bé el tema, Gal·la és massa menuda, però espere que s’acoforme si faig constar ací el meu cabreig paternal i la meua indignació política, pel retall dels bonos per a les escoletes que ha fet la Generalitat. Les escoletes públiques de Castelló han sofert enguany un increment de preus d’entre el 12 i el 22% respecte a l’any passat. La Generalitat subvenciona menys, per tant les famílies paguem més. Són faves comptades. I ells faves sense comptar.

Un xicot de Granollers que estudia llengües, em proposa que parle de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística de Catalunya. Faré el mateix que amb l’anterior corresponent, parlaré d’un tema similar que ens afecta més a nosaltres. Celebraré que el Conseller valencià d’educació haja deixat en suspens l’absurdament mal plantejat decret del trilingüísme. Volem que l’escola valenciana siga en valencià, i que s’aprenga castellà i anglés, com a poc. Però volem que les coses es facen bé. Per això donem suport al model d’Escola Valenciana. Una associació que defensa allò que hauria de ver d’ofici la Conselleria: ofertar una educació pública de qualitat i en valencià.

Un alumne de la UJI vol que parle de l’agència espacial espanyola que diu ha proposat el PP. Em pilla en la lluna, no en sé res. Però crec que el PP no toca de peus en terra. No sé si m’explique. I per últim, un gracioset d’Alzira em recorda el 5 a 0 que ens van fotre l’altre dia i vol que parle de l’eslògan del PP: “Empieza el cambio”. Doncs mira Beteta, fes-te a la idea. El Castelló també ha començat el canvi, d’ací a un any plorareu quan ens voreu pujar de categoria.

"LA LOAPA REEIXIDA" - Levante-EMV- 02.09.11

2011-09-02T16:04:00.002+02:00

La ludopatia és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa. Es tracta d'una addicció greu, reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut. Primer es juga un poc, i com ho vas tolerant bé, augmentes les quantitats jugades. L'abstinència es fa difícil de suportar, i acabes jugant quan estàs malament per estar bé, quan estàs bé per millorar, o fins i tot per revenja, perquè la darrera aposta no et va eixir tan bé com esperaves.

És una dinàmica que porta a la mentida. Amagues a la teua gent l'estat real dels comptes, ocultes les quantitats jugades, dius que són molt menors del que en realitat són. Finalment acabes perdent el control, i acabes cometent fins i tot actes il·legals. Jugues, clar, amb recursos aliens. De la família, d'amics... de qui siga. Els hi dius que és per una causa noble i finalment els perdes, i perds les relacions.

És com passa amb totes les addiccions, difícil d'acceptar que estàs malalt, que actues malament. Alguns, quan el drama ja té difícil solució acaben per assumir la realitat, i conscients de que són incapaços de contenir-se per si mateixos, acudeixen a l'autoprohibició. Així es personen al Casino o al Bingo del cantó i es fan prohibir l'entrada. Conscients que la seua conducta es repetirà, demanen al altres que els hi barren el pas.

És exactament això el que han fet PP i PSOE. Conscient que són uns pèssims gestors, uns balafiadors de cabdals públics, uns “ludòpates de les primeres pedres”, uns insensats econòmics, han anat al Congrés i han demant a la senyora Constitució (que és com si fols la Gerent del bingo polític) que els deixe jugar més de quatre cartrons. Quatre i avant.

Patètic. Patètic perquè per limitar la despesa no calia tocar la Constitució. Era suficient amb una llei orgànica. D'altra banda, perquè el Tractat de Maastricht ja extableix límits (-3% per al dèficit i -60% del deute total) per als països de la zona euro. I per últim, perquè la reforma constitucional no és cap garantia definitiva de res. Els EUA tenen limitat constitucionalment el dèficit, i els diferents governs demòcrates i republicns han vulnerat el principi constitucional 28 vegades. És evident doncs que de poc serveix la limitació constitucional, si els gestors no en saben més.

Ací la història és molt més senzilla. Allò que han de fer PP i PSOE és fotre fora del partit gent com Camps o Rodríguez Zapatero, megalòman i al·lucinat l'un, inconsistent i desnortat l'altre; que malgasten els diners públics. Tan senzill com això. I qui diu estos diu Barreda, Chaves o Mata (a no, que Mata amb una miqueta de sort el tancaran a la presó).

Però en realitat, la reforma constitucional no va d'això. La reforma és la formula triada pel, cada colp més estable, tandem PP-PSOE, per retallar l'autonomia financera, conscients com són que sense financera mo hi ha autonomia política. La reforma constitucional és la LOAPA reeixida. És la pòcima màgica creada pels gurús de Espanya amb Ñ.

Els opiniadors de ràdios, diaris, televisions i barres de bar poc o molt recomanables afirmen amb una argumentació ben inconcistent, que això del dèficit ha crescut de forma tan desmesurada per culpa de l'ambició dels nacionalismes, que mai no en tenen prou. I això justifica, diuen, la reforma.

El cert, però, és que a Catalunya governa CiU des de fa menys d'un any, i està fent retalls dràstics per compensar les malifetes del govern del tripartit, del que només una de les potes era nacionalista, però que no oblidem, presidien i controlaven els socialistes. El País Basc no compta perquè el seu sistema fiscal és diferent, i en tot cas, fa tres anys que governa el PSOE amb el suport del PP. I a Canaries, CC governa ara amb uns ara amb altres. Tot plegat tres i no res. No ens enganyem, ací el dèficit brutal, el forat negre econòmic, l'han creat el PP i el PSOE. Ja està bé de tant de cinisme!

"KEYNES BURIED" - Mediterráneo - 01.09.11

2011-08-31T10:24:00.003+02:00

No cal ser becari de la NASA, ni tan sols haver entés tots els programes de Redes amb el gran Punset, per ser conscient que les obres públiques obeeixen a cicles electorals, la qual cosa per si sola demostra que no es regeixen per criteris de necessitat social.

Ho diré d'un altra manera. Qualsevol persona mitjanament observadora, se n'haurà adonat que les obres s'anuncien, programen i inauguren en dates triades en funció dels diferents calendaris electorals. És a dir, cada quatre anys (si parlem del cicle municipal), els partits es treuen de la mànega un grapat de propostes noves (o reediten les que han incomplert reiteradament en anys anteriors), convertint les campanyes en una subhasta perillosa de demagògia, cada colp més estrafolària. No cal més que recordar el concurs de “yo la tengo más larga” que van protagonitzar el 2007 el PSOE i el PP amb el Nou Castàlia, quan el que calia era un nou accionariat.

Es forcen les inauguracions en les prèvies electorals. Tant és així que s'ha hagut de regular per llei, i sancionar a qui ho incompleix.

És per una raó electoral que es privilegien determinades obres icòniques, abans que obres necessàries. És més urgent i necessari (i molt més econòmic) un nou clavegueram al Grau, que el Calatrava en forma d'ou bullit. Però mentre a ningú se li acudisca una forma digna d'inaugurar un embornal, les obres necessàries van postergant-se sine die.

Este final d'estiu, hi ha novetats a la cartellera política. Dels autors del Plan E i Plan Confianza (Zapatero i Camps són fills del mateix déu menor), pròximament en les seues pantalles “Buried”, la història d'un economista de nom Keynes, soterrat davall una llosa en forma de lífting constitucional. Els mateixos que el van ressuscitar, ara el rematen.

En campanya electoral vaig relatar l'anècdota d'un professor d'economia, que m'havia suggerit que expliqués que nosaltres no prometíem grans obres, però que pagaríem tot el que havien deixat a deure els del PP. I és molt. Ara afegiré una reflexió nova. Què espera la gent de nosaltres? Fer més o mantenir en bones condicions el que tenim? Quin és l'objectiu? Créixer més i més i més fins l'hipertròfia social, o viure millor?

"Provincia Vs Autonomia"- Levante -EMV - 27.08.11

2011-08-26T02:08:00.004+02:00

En les darreres setmanes s'han encetat dues polèmiques, que no sembla raonable pensar que hagen sorgit espontàniament i per separat. D'una banda, la recentralització de l'Estat per la via de la renuncia de competències plantejada per alguns gestors autònoms (no per les autonomies com falsament es diu, ja que cap s'ha pronunciat via referèndum, ni tan sols, via parlamentària), i d'altra, el futur de les diputacions, i consegüentment de l'utilitat de les províncies. Mantinc que és un únic debat. El del model administratiu, organitzatiu i de poder polític de l'estat.

No és casual, que els primers en proposar un retorn a l'Estat jacobí siguen els mateixos que reclamen la permanència de les Diputacions i ben evidentment de les províncies. I ho fan des d'un discurs tan profundament espanyolista com ignorant. Perquè haurien de saber aquells que reclamen la cessió de competències cap a l'Estat, des de postures “d'espanyoleitat” que el model que proposen és una importació de França. I no haurien d'ignorar que això de les províncies és invent d'un reconegut afrancesat , Francisco Javier de Burgos y del Olmo. Polític, periodista, i traductor espanyol conegut principalment per la seva participació en la divisió territorial d'Espanya en províncies. Este bon senyor, quan la Guerra del Francés passà al servei de l'ocupant, com si diguérem a la França de Vichy. Ocupà diversos càrrecs a Andalusia, i al 1812, va haver de fugir a França.

Va tornar a Madrid el 1819, i el 1822 va ser nomenat director d'El Imparcial, diari de tendència “afrancesada”. Va anar ocupant diferents càrrecs en l'adminsitració espanyola, i va ser com a Secretari d'Estat del Ministeri de Foment sota les ordres de Cea Bermúdez, des d'on establí la divisió territorial de les Províncies d'Espanya.

El decret de 30 de novembre de 1833 que mana fer les províncies estableix de forma clara, que són una divisió d'entitats històriques, així, diu què: “El Reino de Valencia se divide en las Provincias de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana”.

Queda palès, que les províncies tenen escassa tradició i curta història i que pretenen esquarterar una realitat identitària preexistent. Per dir-ho de manera entenedora un senyor de Fondeguilla, el 1350 era valencià. El 1750 valencià i espanyol. Però només és oficialment valencià, espanyol i castellonenc des de 1833. I encara no sap gaire bé, que li aporta ser “castellonenc”, que no li ho puga aportar ser valencià.

Una pregunta que toca fer-se, és per quina raó, quan amb la Constitució de 1978 es donà pas a l'anomenada Espanya de les Autonomies, recuperant així l'estructura històrica (excepte en el cas de Madrid i potsér algun altre), no es va decidir la dissolució de les províncies? Cal no oblidar, que en el procés preautonòmic, les competències que anava assumint el Consell, eren cedides (no sempre de bon grau) per les Diputacions. Més encara, les autonomies uniprovincials han vist reconvertir les Diputacions en Parlaments autònoms. Evidenciant-se per tant, el possible conflicte de comptències entre els nous ens autonòmics i els provincials. I l'elevat cost de manteniment d'una arquitectura adminsitrativa excessivament farragossa, i amb excés de càrrecs polítics.

És possible que en l'Espanya unívoca del segle passat, les províncies tingueren un sentit de descentralització administrativa, però establert el sistema autonòmic com model organitzatiu, deixen de tindre sentit. És per que les províncies no tenen sentit, que sobren les diputacions. No a l'inrevés.

La província només serveix a interessos de fraccionament nacional. Planteja (i és una cosa molt meditada) enfrontaments entre “provincians”, que alimenta eixe discurs desintegrador de “sóc de Castelló, no valencià”, de fàcil rèplica amb un “sóc de Betxí, no de Castelló”. Per això coincideixen els qui volen buidar de competències les autonomies amb els que defensen la permanència de les Diputacions i Províncies. No oblidem que El nom província es d'origen romà. Es creu que ve del llatí pro ("abans") i vincere ("conquerir"). El significat aproximat és el de «territoris per conquistar». A mesura que anaven conquerint territoris, els romans van organitzar el seu Imperi en províncies.

No estan bojos estos romans. I a Madrid ho saben.

"CEDIR COMPETÈNCIES" Levante-EMV- 19.08.11

2011-08-19T01:04:00.000+02:00

El President Fabra, va fer fa poc (fa molt no era President) unes declaracions en les que es mostrava partidari de retornar competències al Govern Central si així ho acordaven més autonomies.

Supose que és la seua lectura de la clàusula Camps, aquella que diu que si altres (per manca de valor per dir directament Catalunya) aconseguien augmentar el seu sostre competencial, nosaltres volíem el mateix. Ara és la lectura inversa, si altres renuncien a un cert grau d’autonomia, nosaltres també. Tot plegat, el que demostra és que ni Camps abans, ni Fabra ara, ni el PP abans i ara, creuen en el dret de valencianes i valencians a l’autogovern. Perquè mai reivindiquen més (o menys) argumentant el nostre dret històric, la nostra voluntat d’autogestió...no, no, ells sempre en funció del que diguen o facen els altres. “Lo que diga la rubia” que deu ser Cospedal, imagine.

Home (o dona), sense entrar a fons en el debat del sostre competencial, algun apunt que ens centre el tema si que caldria fer. A vore, això que diu el Molt Honorable té a vore amb el que va dir l’altre dia l’ex Conseller de Sanitat, Cervera, de que d’ací a sis mesos no es podran pagar les nòmines.

És a dir el debat sobre el nostre sostre competencial té a vore amb la crisis econòmica. Al País Valencià molt més greu que a altres llocs, conseqüència directa de les estúpides polítiques econòmiques del megalòman Camps i la seua tutora Barberá.

I sent cert que cal fer un esforç per alleugerir els costos de les administracions que sovint dupliquen i tripliquen competències (pròpies o impròpies) no és menys cert que hi ha altres solucions. Per exemple acabar amb les Diputacions, ja que les seues funcions són perfectament assumibles pel Consell, i de passada podríem acabar amb les províncies (com acaba de decidir Itàlia), invent tan recent com extemporani en l’Espanya de les autonomies.

O podríem evitar la duplicitat de competències estat-autonomia, per la via de transferir les estatals als territoris autònoms. Perquè...ací de que estem parlant? Si tornem competències de sanitat i educació com s’ha proposat, des de Madrid podran prestar millor o igual servei a menor cost? Sí? Aleshores és que vostés, els d’ací, com gestors són uns inútils. Canviem de gestor, no de sistema!

Però en realitat, darrera de tot això el que s’amaga és l’ “España una y no cincuenta y una”. És la sensación de la dreta (i bona part de l’esquerra col·laboracionista) de que “esto de las autonomias se nos ha ido de las manos”.

El que fa Fabra enb parlar de cessió de “sobirania”, és demanar-li a Espanya que ens rescate. Però no sembla que Espanya estiga en situació econòmica de fer-ho, més aviat sembla ser candidata a ser rescatada ella.

I francament, botem-se un pas. Jo sóc partidari de que el País Valencià siga rescatat directament per la RFA. Que ens convertim en un dels seus länder. No ens aniria pitjor, segur.

“PASEANDO A MISS DAISY” - Mediterráneo-24.08.11

2011-08-16T23:36:00.003+02:00

Fa tres o quatre anys, com portaveu del BLOC havia d’acudir a un concurs del que era jurat. Bé, en realitat, eren diferents concursos de diferents disciplines. La deliberació havia de durar no menys de quatre hores, així era cada any. Era al Grau, i hi vaig anar amb el meu cotxe. Un colp aparcat em vaig trobar a pocs metres de l’entrada del Casal Jove a un xofer de l’ajuntament. El que havia baixat a la regidora de l’equip de govern. El xofer l’esperava a la porta, sabedor, que estaria tres o quatre hores de braços creuats, tot esperant la seua passatgera. Mentre, a l’ajuntament, hi havia un altre xofer, el que estava de guàrdia per la vesprada, tot esperant per si hi havia una urgència o una necessitat. Això sense comptar, clar, els conductors de l’alcalde, el videalcalde, o la tienent d’alcalde del Grau.

Hi ha regidora, que com no condueix, és recollida a sa casa, o fins i tot a l’apartament de Benicàssim si és estiu, i retornada allà al final de la jornada. Això va així. Hi ha un determinat nombre de cotxes oficials assignats directament a alguns càrrecs, i altres, que en principi estan a disposició de la corporació, tot i que en un 98% els gasta només l’equip de govern. Més enllà del debat sobre si calen tants cotxes, o quina és la línia que separa l’acte oficial, de “Paseando a Miss Daisy”, com a poc, toca racionalitzar l’ús dels vehicles públics, i fer-ho per la via de l’organització racional d’horaris.

Quin sentit té que havent un xofer que probablement no haja de fer més que una eixida en tota la vesprada, s’haja de pagar hores extres a un altre, perquè tal o qual tinent d’alcalde ha dit que per la vesprada en necessitaria un? De què serveix que algú estiga de guàrdia, si quan hi ha un servei, es paguen hores a un altre per a que estiga al servei del regidor amb complex de marqueseta nova rica? Hi ha hagut mes en el que s’han pagat fins a trenta hores extres a un sol xofer, per estar al costat d’un telèfon, per si era requerit.

Això s’ha d’acabar ja! Davant la irresponsabilitat del govern, haurem d’actuar des de l’oposició. No està la cosa com per llençar els diners.

"ESCENARIS MENTALS" - Levante-EMV- 13.08.11

2011-08-13T14:52:00.001+02:00

En una reunió del BLOC a València a finals de juliol, ho explicaven i ho explicaven bé Rafa i Josep. En part, és qüestió d'escenaris, d'espais mentals. El socialisme (ja vaig avisar la setmana passada que hui parlaria d'això) ha estat d'una immensa habilitat al llarg de les tres darreres dècades, per fer creure que els vots progressistes els hi pertanyen.

Si m'és permés, voldria en este punt fer una pirueta argumental. Vull dir que és una obvietat que només els necis no entenen, que els vots no tenen més propietaris que els electors. I que estos, ni tan sols els dónen, sinó que els presten a la formació política que en un moment donat, i sotmés a unes circumstàncies modificables, millor sembla poder representar els seus interessos. Interessos econòmics, socials, mediambientals... Importa subratllar la condició de préstec per l’argument d’este article. I convé també assenyalar eixa condició de provisionalitat, de mutabilitat de la decisió dels electors.

Bé, doncs fet este matís imprescindible, tornem al nus. El socialisme valencià, o millor encara, la franquícia valenciana del PSOE porta des de la dècada dels 70 convençuda de que els vots progressistes són d’ells. I que quan l’esquerra comunista (el PC en el seu moment, EU ara) creix, o creix el valencianisme polític progressista (dis-li UPV, dis-li BLOC, dis-li Compromís), no és més que un préstec que ens fan.

És més, he sentit a destacats dirigents dels socialisme valencià, manifestar sense pudor que els altres créixen a costa d’ell. O més directament que els hi hem “furtat” els vots. A mi m’han arribat a dir que si a Castelló hem guanyat una regidora, és perquè els hi he pres a ells, i que ens hem aprofitat de la mala fama de Zapatero. Més encara, que nosaltres només tenim bons resultats, quan ells els tenen roïns, i que per tant, som un opció de pas, condemnada a créixer i decréixer en funció de com els hi vagen les coses a ells.

Si fem una anàlisi estrictament numèrica, la seua teoria sembla quadrar. No amb exactitud matemàtica, però si que sembla haver-hi una mena de vasos comunicants. Quan el PSOE baixa, altres forces progressistes i el valencianisme, pugem. Però...és realment així?

Eixe és l’escenari, l’espai mental inventat pel socialisme, perquè és el que els hi convé. Sovint ens hem deixat enlluernar per eixa teoria, i des d’eixe moment hem començat a perdre la batalla. Si depenem d’ells...si els vots són seus i només ens els deixen quan els hi va mal...si...

Girem l’escenari. I si és just a l’inrevés? I si som nosaltres els qui hem prestat històricament eixos vots al socialisme, només perquè no hem estat capaços d’articular una alternativa creïble, sòlida, forta, plural i possible?

De fet, el valencianisme progressista, el socialisme valencianista era relativament fort i present als 60-70. PSV i PSPV en són les sigles més reeixides. I el PSOE era poca cosa més que algunes desenes de militants ocults i algú com Lerma, estudiant universitari, que encara no sap com va arribar a President de la Generalitat, fent, això sí, Consellers als dos professors que encara no l’havien aprovat quan accedí al Palau de Benicarló. Per una mena d’efecte crida, l’èxit del socialisme espanyol i espanyolista, va fer que el valencianisme progressista s’entregués majoritàriament al paraigües que proporcionava el molsut Felipe González.

Per tant, seguint la doctrina dels socialistes, podríem afirmar amb una certa base argumental, que en realitat el que ha passat és just el contrari. Des dels 70, el valencianisme polític ha “prestat” no només un important cabdal de vots, sinó també una bona part de la seua militància. I la culpa no és del socialisme, que no ha fet més que intentar fagocitar el nostre regal generós, sinó nostra, que fins ara no havíem estat capaços de bastir eixa alternativa nacional i de progrés.

Potser l’èxit actual no és el fruit del descrèdit o el fracàs socialista, sinó just el contrari. Potser ara sí que hem trobat el camí. El temps ens ho ha de dir. L’electorat torna a casa, ara hem de ser generosos per obrir les portes a la militància. Als qui fa 30 anys es van sumar al PSOE pensant que des d’allà es podia treballar pel País Valencià. Ara ja saben que no, hem de ser capaços d’acollir-los sense gaires preguntes i amb cap retret. Benvingut siga qui a sa casa torna.

"GENT DE CLASSE" - Mediterráneo - 11.08.11

2011-08-11T14:49:00.001+02:00

No es pot dir que els meus articles siguen especialment elaborats, o doctes, o saberuts... ho sé. I no ho lamente, és el to en el que em trobe còmode. I encara que sé que excusatio non petita, accusatio manifesta, dic això com anunci d’un article, este, especialment lleuger. Però és que és estiu.

Com sóc molt pesat i ho explique tot, segurament ja saben que estos darrers tres anys he dedicat una part important del meu temps (i del de la meua família) a fer una llicenciatura en la UJI. Tot ha anat bé, i a juliol vaig fer el darrer examen. Bé està.

Però ara que ja ha passat vull donar les gràcies a la gent amb la que he compartit l’experiència. Més enllà del professorat, o les divertides cambreres de la cantina de jurídiques, em vull referir a les companyes i companys de classe.

És evident que no sóc Ricky Martin, afortunadament per a ell (i per al seu marit), però tinc un cert grau de popularitat, gràcies entre d’altres coses a esta col·laboració setmanal amb Mediterráneo. Això, i el fet que per edat més bé semblava el professor que un alumne, hagués pogut convertir-se en un element desestabilitzador del meu pas per la facultat. Una incomoditat per a mi, i per les companyes i companys, que hagueren pogut, més o menys involuntàriament, no reconèixer-me com a “un del seus”. Lluny d’això!

Al llarg d’estos anys, ens hem passat apunts, hem fet treballs de grup que hem exposat, també en grup. Hem compartit hores (i hores, i hores, i hores) d’estudi. I hores (i no tantes, però també moltes hores) de cantina.

I per damunt de la col·laboració, diguem-ne, acadèmica, vull subratllar el grau d’intimitat (púdica, això sí) que s’ha produït amb bona part de la classe. Això ha estat fonamental per algú com jo, que feia 20 anys que no xafava una facultat, i que vaig començar amb cert desconcert i no pocs nervis.

Xiques, i xics, ha estat fantàstic trobar-vos. M’heu fet el camí més planer. Als que encara no heu acabat, ànim. I als que ja només vos falta, com a mi, pagar (el caríssim) títol, felicitats. I a uns i altres, recordar-vos com hem quedat. A setembre, soparot. Ja no necessitem excusa per quedar, crec que d’això li’n diuen amistat. Gràcies per ajudar-me a créixer.

"CAP DE L'OPOSICIÓ" - Levante-EMV- 06.08.11

2011-08-06T14:46:00.002+02:00

La figura del Cap de l’Oposició és, si no estic enganyat, una tradició britànica, que serveix per donar un cert pes protocol·lari al perdedor de les eleccions. Òbviament, té sentit en un sistema bipartidista, però menys en un de multipartit. Si mal no recorde, va ser el President Felipe González qui va conferir la condició formal (que no legal) a Manuel Fraga Iribarne.

A Catalunya s’ha legislat. La llei 13/2008 de 5 de novembre de la Presidència de la Generalitat i del Govern crea la figura. I com el Parlament català té fins a sis grups i subgrups, sembla evident que la figura, que formalment i legal, correspon al portaveu socialista, està un poc sobredimensionada. Vull dir que l’oposició és molt plural. I segurament la senyora Sánchez Camacho considera que la seua oposició és millor que la que fa el PSC-PSOE, i el mateix pensarà qui lidere (els jure que ara mateix no sé qui és, però ells tampoc) ERC, o ICV, o SI, o C’s o Laporta que no sap si va o bé.

Dic això perquè l’altre dia, en el ple d’investidura com a alcalde de la ciutat i terme de Castelló d’Alfonso Bataller, el representant socialista va referir-se al seu grup com el “principal de l’oposició”. És el més gran, és cert, malgrat la brutal davallada de maig i malgrat que per diversos motius encara no han estat mai junts els nou electes, són el grup més nombrós. Però... el principal partit de l’oposició?

Pensem-hi. Certament, el socialisme local segueix pensant que ells són el millor referent de l’oposició a la ciutat. Malgrat haver perdut 10.000 vots. Malgrat haver perdut tres escons. Però clar, tots eixos “malgrats” ells els compensen amb el convenciment que no és més que una transferència temporal a altres formacions menors, creuen que els vots els hi pertanyen. A sobre, presumptuosament pressuposen que en cas de necessitat hi tornaran o, en el pitjor dels casos, tots els altres partits de l’univers progressista els hi donaran després de fer una reverència, si els hi falten per formar govern. En tot cas, tot això dóna per un article sencer, igual la setmana que ve...

Ara el que vull subratllar és que el socialisme es considera a si mateix com el principal referent de l’oposició. Tot i que siga l’únic partit de l’oposició que es desinfla, com diuen es va desinflar un pit d’Ana Obegón, a no sé quants peus d’alçada.

Segurament Carmen Carreras deu considerar que l’oposició més novadora, més radical, més singular i més esquerrana, és la que fa ella en nom del seu grup. I segurament considere, no ho sé, no n’hem parlat, que el seu model opositor és el més potent, i per tant la millor oposició.

I el BLOC? Com és lògic, nosaltres també considerem que la nostra línia política, el nostre model d’oposició, és el més adient, per desgastar un govern com el popular, alhora que es construeix una alternativa en positiu, realista, assenyada, sincera.

Dissabte, en eixir del debat d’investidura de l’alcalde Bataller (encara em costa fer-me a la idea) un periodista em va dir: “Enric, hui has deixat clar que tu eres el vertader cap de l’oposició”, i després em va explicar com d’encertat li havia semblat el to i el contingut de la meua intervenció.

No se’ns pujarà al cap. Nosaltres mantenim que no hi ha un cap de l’oposició, per la senzilla raó de que no hi ha una oposició. Si no comptem l’oposició interna del PP, n’hi ha tres. I això precisament és el que la fa més poderosa. S’enganyarà, i no reeixirà, qui pretenga estratègies comunes. Estarem d’acord en allò que coincidim, i dissentirem en allò que calga. La pluralitat és un valor positiu irrenunciable. Que ningú no espere fronts comuns. El sentit comú no ho aconsella.

"Cendres i flames" - Mediterráneo- 04.08.11

2011-08-03T13:54:00.003+02:00

Parle amb algun amic periodista (sí, sí, tinc amics en la premsa, segurament perquè intente respectar tant el seu treball com ells respecten el meu. Cada ú a sa casa i Nomdedéu a la de tots) d’allò que es coneix com “las serpientes del verano”. Eixes notícies irrellevants o increïbles que s’allarguen durant dies per tal d’omplir els fulls dels diaris, davant el inusual mutisme dels polítics, més ocupats en decidir si toca llet merengada, orxata o aigua de civada, que en pontificar sobre l’EPA o ves a saber què.

Dur ofici el de periodista, més en les condicions laborals que un mercat rebentat oferta ara, i més dur encara intentar fer de notari de la quotidianitat, quan la quotidianitat és silent, tancat per vacances.

Però algunes de les notícies recurrents quant la canícula asfixia no són inventades, són la trista constatació d’una realitat fixa discontinua, com la dels collidors de taronja. Parle, per exemple, dels incendis forestals.

Quan comença l’estiu, i alguns canviem corbates per xancletes, d’altres s’enfunden el mono de feina i les botes de seguretat, i estan alerta, perquè un insuficient manteniment dels nostres boscos i matolls a l’hivern, units a alguna imprudència temerària, fan del nostre paisatge de natural poc verd un camp de cendres i flames, amb troncs d’arbre recargolats pel dolor. Un paisatge gris, cendrós, trist i depriment, que tarda, en el millors dels cassos, dècades en tornar a florir amb força.

És evident que la solució no és pagar indemnitzacions, però quan passa, cal indemnitzar els pobles i persones afectades. Ací no ho fem. Ací l’Estat posa tres milions condicionats a que la Diputació en pose tres més. Però la Diputació no hi posa res.

I el Conseller del ram (ram de què si està tot cremat?) preguntat per la reforestació, va dir que ja eixirien per si sols “brotes verdes”, com un Zapatero qualsevol. Tot plegat un desgavell.

Li dic al meu amic que tant de bo no sàpiga de què escriure este estiu. Que no hi haja flames, ni cendres, ni hidroavions sobrevolant-nos, seria la millor noticia. I si cal omplir fulles de diaris, sempre ens queda allò tan recurrent de preguntar als turistes si la clara és millor amb gasosa o amb llimonada.

"SESSIÓ DOBLE" - Levante-EMV- 30.07.11

2011-07-29T17:26:00.005+02:00

Si recorden la fantàstica pel·lícula “Una nit a l'òpera”, dels germans Marx, pensen per favor en aquella mítica i sublim escena del cambrot.

Tot comença quan Otis B. Driftwood (Groucho), al qual li han assignat una habitació molt menuda al vaixell, fa que fiquen dins el seu enorme bagul. Allà s'havia citat per deu minuts més tard amb Margaret Dumont. En obrir el seu bagul, descobreix que dins estan Chico, Harpo i el cantant honrat, que han entrat com polissons. Ja són quatre persones, un llit i un gran bagul, dins d'un habitacle de dimensions molt reduïdes. Chico li diu a Groucho que no sortiran d'allà fins que no els demane alguna cosa de menjar. Groucho demana el menjar a un cambrer al passadís, i cada vegada que demana alguna cosa Chico diu des del cabina: "I també dos ous durs", i Harpo fa sonar el seu botzina, de manera que Groucho li diu al cambrer "En lloc de dos posa tres". Després apareixen dues empleades per fer el llit. Arriba el lampista, després la manicura, l'enorme ajudant del lampista, una jove que pregunta per la seva tia Micaela, la dona de la neteja per fregar la cabina i per fi quatre cambrers amb el sopar.

En total, quinze persones. Quan Margaret Dumont arriba a la seva cita, obre la porta i tots surten a pressió cap al passadís. Fent un terrabastall sorollós i hilarant. Una escena de com intentar encaixar quinze persones (i també dos ous durs) que van canviant, en un espai insuficient.

I ara, posem-se més transcendents. Segur que coneixen la pel·lícula del realitzador Edward Dmytryk, que ací s’estrenà com “El Motí del Caine”. És, més que pel·lícula bèl·lica, una història d’ordre moral i el que posa en escena és la legitimitat d’uns oficials de amotinar-se.

Què han de fer uns oficials quan consideren que el seu capità perd de tant en tant el seny assetjat per fantasmes paranoics? On són les fronteres entre la lleialtat immediata a un comandament i la responsabilitat de vetllar per una tripulació? Fins a quin extrem i en quins moments es pot qüestionar no només les ordenances, sinó l’autoritat de qui està al comandament d’una empresa?

De totes aquestes qüestions s’ocupa “El motí del Caine”. La peripècia s’explica des de les experiències d’un jove oficial, un alferes de família acomodada que després d’haver realitzat una brillant carrera acadèmica s’incorpora al dragamines en la seva primera missió.

La pel·lícula es basa en una novel·la de Herman Wouk. La novel·la lògicament, aprofundeix més en la psicologia de personatges i situacions, especialment la interessant transformació del jove oficial Willie Keith des que la seva mare el deixa a l’escola de guàrdies fins que acaba com a últim comandant del Caine. La pel·lícula tampoc no contempla el procés que pateix el principal instigador a l’ombra del motí l’oficial Thomas Keefer, atès que ha d’assumir el comandament del vaixell després de sortir absolt en el judici. Llavors, i només llavprs, compré la immensa "soledat del comandament" i la "estreta senda de decisions justes i de bona sort, que voreja un abisme fosc de possibles errors" a la qual s’enfronta un Capità, el destí li obsequiarà a més amb una prova de foc, un kamikaze que s’estavella contra el Caine, que, com Lord Jim, el farà saltar del vaixell sense necessitat i carregar amb el seu acte de covardia per sempre.

Són només dues pel·lícules (la primera més popular), que no tenen res a vore amb la política local, de veres, però ves per on, em venia de gust recordar-les.

GROUNDHOG DAY - Mediterráneo -28.07.11

2011-07-27T13:52:00.002+02:00

No li faltava raó a la portaveu d’EU quan l’altre dia qualificava la situació que viu l’ajuntament amb el títol de la pel·lícula “El día de la marmota”. Vivim atrapats en el temps, cada dia és idèntic al dia anterior, i al que l’ha de seguir.

Des de que varem prendre possessió la nova corporació municipal no hem fet més que repetir i repetir els mateixos actes administratius i protocol·laris. Aquell dia varem prometre uns, van jurar altres, la seua condició d’electes. Pocs dies després, una de les regidores populars presentava la seua dimissió perquè li havien fet una oferta més temptadora en l’administració a autonòmica. De manera, que el Membre no electe de la Junta de Govern, que havia jurat discretament el seu càrrec, tornava a jurar-lo ara en sessió plenària adquirint, per fi, i després de 4 anys de pràctiques, la condició de regidor. La marxa, va significar també, la modificació d’un grapat de delegacions de competències signades només una setmana abans.

El primer acord municipal adoptat pel govern del PP va ser augmentar els sous dels càrrecs públics, i en el plenari següent, una moció del BLOC els va obligar a recular, a deixar sense efecte la primera decisió municipal i tornar a la situació anterior.

Ara, Alberto Fabra ha estat designat pels seus, per succeir al dimitit Camps, creant una vacant a la capçalera de l’organigrama. Seguint un guió previst com probable per a d’ací uns mesos, Fabra ha designat (no sense disgust de part de la tropa) com nou general al neòfit Bataller. Nova remodelació governamental! Pérez Macián que havia estat apartat de la direcció de la delegació d’hisenda per Bataller, reprén el seu lloc de responsabilitat. La marxa de Fabra implica l’arribada d’una nova regidora (canviem algú amb més de vint anys d’experiència, per algú de poc més de vint anys sense experiència), que torna a trastocar les competències. Es farà càrrec de joventut en detriment de l’actual regidora que serà ascendida a tinent d’alcalde.

I a sobre, torna Calles, recuperat si més no medicament, i també ha de prendre possessió, en el seu cas de la cadira que li haja reservat el seu grup. En fi, dissabte tornem a començar. Atrapats en el temps.

"NORMA MORAL I NORMA JURÍDICA" - Levante-EMV - 22.07.2011

2011-07-21T22:08:00.003+02:00

Camps ha dimitit perquè no vol acceptar, a diferència dels seus còmplices, que va rebre suborns de la trama corrupta del Gürtel. Ell parla d'una qüestió de consciència personal.

En general, les persones tenen una consciència recta que els indica el que està bé i el que està malament, i actuen en conseqüència. La gent en general no roba, ni mata, ni lesiona uns altres, no per temor al càstig de les lleis penals, sinó perquè senten que això està malament, i ni tan sols es prenen la feina de llegir els codis penals per a no caure en el delicte, simplement actuen pel seu instint de bona persona. Estan subjectes al que se’n diu normes morals.

En general, les normes morals coincideixen amb les normes jurídiques, o haurien de coincidir. Però com les normes morals no tenen sanció efectiva, més enllà del remordiment, i preveient que algunes persones tenen una consciència no gaire recta, que els hi permet fer allò que als altres ens sembla immoral, ens hem dotat de normes jurídiques que castiguen a qui delinqueix amb multa, presó, reclusió o accessòria d’inhabilitació. Si tots tinguérem una consciència moral ben conformada i ens comportarem amb adequació a ella, les normes jurídiques no tindrien raó d’existir.

En qüestions essencials com l’homicidi, el robatori, el furt o les lesions, hi ha unanimitat sobre el que és bo o el que no ho és. No obstant això, existeixen dilemes o conflictes ètics que fan que el límit entre el bé i el mal siga difús. En estos casos és necessària la norma jurídica que dirimisca la qüestió, per exemple, si ha de ser o no punible l’avortament, o la tinença de drogues per a consum personal. El debat serà ètic, però la solució ha de ser jurídica, ja que segurament no a tots els jutges la consciència els brindarà les mateixes solucions, cosa que atemptaria contra el principi de seguretat jurídica.

Les normes morals neixen amb nosaltres, però les anem rearmant dia a dia, en base a les nostres experiències, del que ens van ensenyar què es fa i què no, i dels valors que se’ns transmeten en el món en què vivim. Són canviables, mutables, evolucionen.

A tenor dels resultats electorals, sembla que a la majoria de la societat valenciana no li sembla greu tindre per President un senyor que rep regals d’una trama corrupta. Camps es sotmetrà a un judici amb jurat en defensa de la seua, diu, honorabilitat.

Per tant, si la composició del jurat és proporcional al pensar de la gent, és molt possible que el jurat no considere punibles els fets jutjats i Camps resulte absolt.

I ara el dilema. Si quedem que és norma moral tota norma acceptada per la comunitat, i esta diu majoritàriament que el suborn és moralment acceptable, què hem de fer amb la llei? No havíem quedat que la norma jurídica havia d’estar en consonància amb la norma moral?

La moral social influeix decididament en la moral individual. Si es dóna la hipòtesi de l’absolució, podem tots els càrrec públic acceptar regals per valor de milers d’euros?

M’hi negue. I torne al principi de l’article, sé que hi ha coses que no s’han de fer perquè així m’ho dicta la consciència, l’ètica personal, la meua moralitat, amb independència que a un jurat “popular” li semble bé o malament. Amb independència de si un jutge em castigaria o no. Bàsicament, perquè estic educant una filla, i vull poder-la mirar als ulls sense passar vergonya. I als de ma mare, i als de la meua dona, i als de vostés.

"FURTA TARONGES" - Mediterráneo - 21.07.11

2011-07-19T22:19:00.001+02:00

Qualsevol percona de qualsevol estat y condició que sia que serà atrobada furtant de qualsevol heretat de la present Vila qualsevol gènero de fruits, per dits fuits e o presa de mà, encorre en pena de 30 sous, lo ters al señor rey, lo ters a l'amo de la heretat y lo ters a l'acusador, lo qual és cregut ab son jurament, y qualsevol pot ser acusador, y en la mateixa pena encorren los que en dites heretats furtaran lleña. Y, admés de la dita pena pecuniària qualsevol percona que serà atrobada furtant herba, palla, raïms y altres qualsevols fruits encorre en pena de estar a la vergoña ab una cadena al coll en la plaça pública de dita Vila.

Això estableixen les ordenances de Castelló de l'Edat Mitjana, per a aquells que entren a furtar a camps i horts dels veïns de la Vila.

Els que tenim una mitjana edat (no confondre amb l'Edat Mitjana) recordem les històries dels guàrdies de camp perseguint jovenelos entre tarongers, i en el pitjor dels casos, disparant al seus culs postes de sal.

Han passat els anys i no sembla hui sensat proposar que aquells que siguen enxampats furtant als camps, hagen de dur un esquellot al coll i unes cadenes, mentre són exposats en plaça pública, per la burla i l'escarni ciutadà. Tampoc sembla raonable que se'ls hi haja de salar el cul, com si les seues natges foren dos amables sardines de bota. Però alguna cosa haurem de fer!

El nostre camp ha sofert l'empenta brutal de la industrialització primer, el turisme més tard i finalment la rajola, i les fanecades que no estan ermes, els hi falta ben poc.

Una llàstima, no només perquè la taronja forma part de l'ADN de la Plana, sinó perquè és també un pulmó verd indispensable a l'entorn de les nostres ciutats. Hem proposat manta vegades fer un banc de terres, on els propietaris que no volen o poden conrear-les les posen a disposició d'aquelles persones que voldrien fer-ho i els hi manca precisament la terra. Un tracte just que convé a totes les parts. Un camp més viu, que dificultaria la feina dels lladregots furta collites. Però ací no fem res, bé, sí, desarticular la guarda rural.

I alguns collint a casa aliena. Una pena.

"HAN OBLIDAT A KANT" - Levante.EMV- 16.07.11

2011-07-16T10:36:00.006+02:00

El principi de publicitat definit per Kant diu que "Són injustes totes les accions que es refereixen al dret d’altres persones, i que els seus principis no suporten ser publicats". Encara que aquesta formulació sembla difícil, es refereix en realitat a una qüestió molt senzilla. Per Kant, la manera més segura de saber si són justes o injustes una intenció política, una llei o una decisió d'un governant és traient-les del secret i exposant-les a la vista de l’opinió pública. Només discutint obertament sobre la naturalesa d’aquestes accions polítiques, només donant raons enfront d’un públic capaç d'avaluar, dubtar, discutir, criticar i proposar, es que es construeix un argument genuïnament públic i es prova la validesa del que proposa.
No puc evitar pensar en Kant en el dia a dia municipal. Eixa vocació d’opacitat amb la que envolta el PP tota la seua acció de govern. Eixa voluntat de dificultar l'accés a la informació per part de l'oposició. Eixe costum de posar entrebancs, de dilatar injustificadament les respostes en el temps, de vegades, durant trimestres.
L’altre dia, per exemple, davant una demanda d’informació d’una regidora de l’oposició, el Vicealcalde deia (i ho deia sense que se li escapés el riure, l’home) que no es preocupés, que si els tècnics deien que era així, estaria tot bé i no calia que ens ocuparem de res. Faltava dir "deje, deje, señorita, que ya gobernamos nosotros."
Obviava el Sr. Vicealcalde algunes realitats. La primera és el legítim dret (l’obligació diria jo) de l’oposició d’interessar-se pels temes de govern. I oblida també que darrere d’una qüestió formulada no sempre hi ha una crítica.
Ho dic, perquè amb el seu argument (xa tu! Estic generós hui!) semblava voler que donarem per bona una pretesa infal·libilitat dels funcionaris, com si tots foren Papa a Roma, en els seus "moscosos".
No home no, que el problema no és eixe! Quan el govern li comunica al cos tècnic que en aquella cruïlla volen fer una rotonda, els funcionaris, en general de forma molt solvent, troben el camí tècnic, jurídic i econòmic, per fer-la. Però farien exactament el mateix, i amb idèntica solvència, si els hi hagueren comunicat la intenció de posar-hi un semàfor. I és ací un rau el quid de la qüestió. Quan des de l’oposició demanem informació, ho fem no (només) sobre els informes tècnics o l’expedient administratiu sinó, sobretot, per les raons polítiques per les que s’ha pres tal o qual decisió. Perquè és probable que un govern diferent, amb una sensibilitat distinta, hagués pres una altra decisió, però esta hagués vingut perfectament documentada i avalada pels tècnics. Els mateixos. Per tant resulta tan ociós dir-nos que no ens preocupem perquè els tècnics fan bé la feina, com acusar-nos de criticar als tècnics quan critiquem l’equip de govern.
Convindria que el PP no ho oblidés. La informació és un dret, un dret que ens assisteix als càrrecs electes, però sobretot a les persones a les que representem.
Aquella idea de Kant, ha pres cos amb Habermas, qui afirma que quan es trenca una de les quatre pretensions (intel·ligibilitat, veracitat, veritat i rectitud) es trenca el diàleg i la comunicació. Per això eixa ocultació sistemàtica de les raons que porten al govern local a decidir tal o qual cosa, preocupa terriblement. Quan algú oculta és normalment perquè té alguna cosa que ocultar.
I ja em disculparan si em pose didàctic, però estic estudiant ètica, possiblement perquè al meu voltant, a l’Ajuntament, en trobe ben poca.

"SOM AIXÍ" - Mediterráneo - 14.07.11

2011-07-13T12:16:00.004+02:00

“Com no teniu responsabilitat, dieu el que voleu”, afirmen alegrement els representants dels partits més grans, quan des del BLOC fem propostes concretes. Res més lluny de la realitat. De fet, tenim una immensa responsabilitat. En general, la de fer una bona oposició, constructiva, il·lusionadora, útil per la societat, i que sovint posa en evidència altres models opositors. Però en alguns llocs tenim també la responsabilitat de governar.

En estos primers compassos de l’actual legislatura, s’han celebrat els primers plenaris municipals. Uns plens que mentre no hi haja una decisió d’instàncies superiors que ens vinculen, han d’ocupar-se definir els sous dels membres de la corporació, i els càrrecs de confiança. A Castelló, el BLOC, només el BLOC, i des de l’oposició estant, hem fet fer marxa arrere al PP, que havia pujat injustificadament els sous.

A L’Alcora, per exemple, el nostre portaveu Victor García ha aconseguit un estalvi de 9.000 € anuals, respecte al que cobrava l’anterior equip de govern. Aquells, els socialistes, estan molt ofesos perquè queden en evidència: és la mateixa proposta que van rebutjar quan governaven ells.

A Borriol, on la llista encapçalada per Silverio Tena ha tingut un èxit notable passant d’un a tres regidors i convertint-se en la segona llista més votada al poble, l’alcalde del PP s’ha apujat un 27% el sou. Amb la complicitat necessària de l’ex-socialista, hui a VdB, que fa uns mesos demanava que es baixés el sou del mateix alcalde. Això sí, amb les pujades de sou el representant de VdB fa calaix personal. L’ètica va per barris (sembla no arribar a les urbanitzacions).

Però l’exemple més clar és Betxí. A Betxí, Alfred Remolar, encapçalant la llista del BLOC ha guanyat les eleccions. Clar i ras. I en este primer ple ha pres la decisió de retallar-se el sou en un 13%: en concret rebrà per any 6.100€ menys que l’anterior alcalde popular. Escolta així les recomanacions de la FEMP per poblacions d’entre 5 i 10.000 habitants. Les mateixes recomanacions que van guiar-nos a Castelló en presentar una proposta de retalls més severs, que no prosperà pel vot contrari del PP i l’abstenció socialista.

Així som. A l’oposició, i al govern.

"LA MAFIA AL CENTREVILA" - Levante-EMV- 09.06.11

2011-07-09T12:06:00.002+02:00

Fer un tomb pel centre vila és sempre recomanable, de fet si el fan amb els ulls ben oberts i encuriosits segur que podran descobrir alguna singularitat arquitectònica amable, en un conjunt que fa plorar. Només per això ja pagaria la pena.

Paga la pena també per adonar-se’n de la baixa qualitat de les obres que corre-cuita van fer fer esta gent del PP a tres setmanes de les eleccions municipals. Per exemple, el reasfaltat del carrer Major en els trams pròxims a la Plaça Santa Clara. Els clots que hi havia ja hi tornen a ser. De fet, van reaparéixer només una setmana després. Si volen prendre consciència física, i són homes, els aconselle que passen pel carrer en bicicleta com faig jo de tant en tant. I segur que guardaran la memòria dels clots a la part menys robusta de la seua anatomia. Això sí, l’equip de govern no li han demanat responsabilitats a l’empresa que va fer les obres. Per ells es tracta de fer i mostrar que es fa, no de resoldre problemes.

Hi ha més motius per passejar pel melic de la ciutat. Voran, per exemple, que per fi començat les obres a les teulades de Santa Clara, aquelles que es van cremar fa... quant? Any i mig? Any i mig amb tot allò cremat al bell mig de la ciutat, i més de dos anys de retards en la remodelació d’eixa plaça i de la Plaça Major. Tot plegat, una nova demostració de la manca d’inversió de la Generalitat a la ciutat, i l’enèsima prova de la nul·la capacitat reivindicativa de l’Alcalde. Un alcalde que per fer-se l’interessant va dir que tiraria a Osuna, Blasco i Laparra de la ciutat, “de una patada en el culo”, però que és incapaç d’alçar-li la veu a Camps.

Estos dies també paga la pena fer el tomb, perquè als nostres comerços hi ha rebaixes. Algunes de molt notòries. I si vostés tenen la possibilitat de gastar-se uns dinerets, jo els aconsellaria que ho feren, perquè al final el benefici és col·lectiu. 30 euros al banc no fan res (més que fer rics als Oliva, Rato i companyia), mentre que a un comerciant li pot salvar el dia, o el pot ajudar a salvar un lloc de treball.

Però si fan ara eixa volteta que els recomane, descobriran que el centre de la ciutat està espigolada de pidolaires nous en un nombre molt superior a l’habitual. I, amb una alarmant proporció, es tracta de persones amb greus malformacions físiques. I fins i tot jo, poc amic de teories conspiratòries, no li veig més explicació que una màfia en acció.

Tinc la sensació, la poderosa sensació, que a trenc d’alba alguna furgoneta arriba a la ciutat, fa baixar esta gent (ells no són culpables, són l’indigne instrument d’uns immorals) i els dissemina pels cantons de la ciutat. I la tinc perquè és una història recurrent dels mitjans de comunicació. Periòdicament es denuncien estes màfies.

I front a això, no entenc el silenci i els braços creuats de la regidoria de Serveis Socials i de la Policia Local. No només perquè la mendicitat estiga prohibida a la ciutat (totes les formes, també els persistents “gorrilles” cada colp més agressius), sinó perquè en este cas tot fa suposar que al darrera d’aquesta pobra gent hi ha una situació d’abús i explotació. I això caldria investigar-ho, i resoldre-ho. No és una qüestió d’estètica, no és que done mala imatge, és que no podem permetre actuar a les màfies amb esta impunitat. No podem admetre que s'explote esta gent.

"AVE sí, però ací" - Mediterráneo. 07.06.11

2011-07-07T11:53:00.001+02:00

Diu el Ministre Blanco que res no és pitjor que un AVE sense passatgers i un aeroport sense avions. I jo dic que sí, que hi ha una cosa pitjor, un Ministre sense memòria, un govern sense idees, i un país sense un duro a la caixa. I quan estes tres coses coincideixen en el temps i l'espai, estem davant d'un ver “acontecimiento histórico planetario”, que deia aquella senyora.

Blanco no té memòria, perquè oblida i obvia les reiterades promeses de dur l'AVE a terres castellonenques, no com final del ramal madrileny, sinó com melic del corredor mediterrani. El govern central està absolutament superat per la realitat, entre d'altres en temes de mobilitat geogràfica i infraestructures viaries, i no té ni idea de què fer. I la caixa està més buida que la panxa del meu amic Paco que fa la dieta Dunkan, entre d'altres coses per la mala gestió d'un govern d'aficionats.

Quan ara RENFE anuncia l'eliminació de l'AVE entre Toledo i Albacete, perquè tenia 9 passatgers diaris, un es pregunta: quanta gent ha estat acomiadada? Quants polítics i tècnics que van decidir invertir en eixa infraestructura ruïnosa formen part de les llarguíssimes cues d'aturats? Tenim dret a saber el nom dels irresponsables que van donar llum verda al Bono-tren més car de la història. A un traçat sense traça, sense present ni futur, que no obeïa a cap necessitat ni econòmica ni social, soterrant així milers de milions d'euros.

Uns diners que ara falten per posar en marxa el ramal mediterrani de l'AVE, precisament el ramal que segons tots els estudis internacionals (i des de fa dècades) afirmen que és el més rendible econòmicament (i social) de tots els traçats.

L'Alcalde vol fer bandera d'este tema. És lògic, és just, és necessari. Nosaltres portem fent-la fa molt de temps, i continuarem reivindicant-lo fins que no estiga inaugurat. Ací la història està en saber que farà el PP local amb un hipotètic govern popular a Madrid d'ací un any. Continuarà sent reivindicatiu? Perquè a estos també ja ens els coneixem, no oblidem que el corredor mediterrani de mercaderies no està ja inaugurat i a ple rendiment, perquè precisament el PP (Loyola del Palacio) va decidir que no era ni urgent ni prioritari.

"POLICIA I DEMOCRÀCIA" - COPE-Castelló - 05.06.11

2011-07-06T20:46:00.002+02:00

Quan jo era jovenet (eren els primers setanta) considerava que la policia era un mal. I és possible que no em faltés del tot la raó, era un mal aquella policia predemocràtica, servidora entusiasta d'un govern ilegítim i d'un regim dictatorial. Jo vivia al costat mateix de la caserna de la policia nacional, adjunta a la presó, quan esta estava a la Ronda Magdalena. Des de la finestra es veia el pati i als presos. A la meua finca hi vivien mitja dotzena de “grisos”, i tots ens coneixíem.

Això sí, van fer vore que no em coneixien quan a la mateixa habitació on ara fan els DNI em van apallissar, després de detindre'm a casa a punta de metralleta. Els veïns miraven cap un altre costat mentre el sergent m'interrogava com s'interroga a les dictadures, a colps. Després emmanillat i en un Jeep em van dur a Maria Agustina, on el jutge de guarda em va prendre declaració fins a quatre vegades, abans de permetre que telefonés a la meua família. Em van acusar de fotografiar secret d'estat! Total, perquè des de la finestra de casa se'm va ocórrer fotografiar els entrenaments tàctics dels anti-avalots vinguts de Lleida i Saragossa, que hores després atacarien durament a Vila-real a la gent que tallava la carretera demanant que deixés de passar pel poble. Vaig acabar al Tribunal Tutelar de Menors. Perquè no ho havia dit, però la pallissa li la van fotre a un menor.

Amb estos antecedents (jo no en tinc, em van amnistiar el 1978) comprendran que pensés que la policia era un mal.

Després, amb l'edat, i alguns canvis estructurals i culturals a la policia, vaig començar a pensar que era un mal necessari. És evident que de tant en tant cometien excessos, és obvi que dins del col·lectiu havien sobreviscut agents i oficials educats en la dictadura que no havien sabut o volgut reciclar-se. I que seguien entenent que el gruix de la seua feina era repressor, i no de protecció dels bens (físics o no) dels seus conciutadans.

Encara hui n'hi ha d'excessos. De vegades l'actitud d'un agent, d'altres, l'acarnissament amb el que actuen contra manifestants ací o allà. Les agressions dels mossos catalans als okupes quan el Conseller era d'Iniciativa o als indignats amb un Conseller convergent. Excessos que han de ser depurats, si volem fer un pas cap al sentiment global que crec que pertoca. El de deixar de considerar la policia com un mal o com un mal necessari, per sentir-la com un bé necessari.

Un bé ho serà quan nítidament tinguem la sensació que estan al nostre servei.

Esta setmana s'ha desallotjat a les nou persones que pernoctaven en un campament a Maria Agustina. Allà s'hi havia muntat una infraestructura de tendes, sofàs recollits del fem, casetes fetes amb palets, etc, sobredimensionada per a l'ús que se'n feia ja. El desallotjament es va fer sense cap problema d'ordre públic. Les persones que hi pernoctaven no van posar cap problema i educadament van recollir els seues ensers i van alçar el campament. He llegit que hi ha a qui li sembla desproporcionat el desplegament policial. Massa cotxes i massa agents, diuen. No ho sé. El que sé és que quan es van presentar allà, les 9 (repetisc, 9) persones que hi dormien, van marxar sense problemes. Hagués estat igual si hagués anat un sol cotxe patrulla amb dos agents? O dos? I quatre? Quina era la proporció acceptable?

Des del meu punt de vista, un colp presa la decisió de desallotjar la plaça pública i retornar-li l'ús col·lectiu, el que calia era fer-ho sense estridències ni problemes. Amb una actuació policial neta, ràpida, tranquil·la i educada. I és exactament com va passar. Per tant, no li veig cap problema, sincerament.

Clar, que supose que jo he evolucionat, i altres continuen pensant que la policia és només un cos repressor i castrador de llibertats. Jo vull pensar que, malgrat els punibles i criticables excessos que es produeixen, són un cos que ha de protegir les llibertats.

Al final el més progressista no és que hi haja menys policia, és que hi haja menys delinqüents. I ho deixaré clar per evitar les interpretacions tendencioses. La gent que acampava a Maria Agustina no eren delinqüents, eren somniadors d'un món millor. I són útils. Confie en que continuen reunint-se per a debatre.

"SEAMOS CANTON" - EUROEFE - 05.06.11

2011-07-05T12:44:00.003+02:00

Que digo yo, querido Alcalde, que igual deberíamos recuperar el espíritu cantonal de la Primera República, y proclamar Castellón como ciudad independiente. Ciudad Estado. Cómo Mónaco, y luego ya si eso…pues casamos a la Reina de las Fiestas con alguien de Gran Hermano 32 y lanzamos unos sellos y a vivir.

Y en el peor de los casos, siendo independientes, siempre podemos acogernos al Plan Renove Nacional de la UE, y pedir que nos rescaten. Porqué… ¡Anda que nos hemos lucido, Alcalde, anda que nos hemos lucido!

Yo no quiero dármelas de listo, pero llevo años avisando que una ciudad no se puede gobernar con esa alegría y desparpajo, con la que tú y tu Corte habéis actuado los últimos 15 años. Como si fuéramos todos hijos adoptivos de la Lomana. ¡Venga a tirar de VISA!

En Castellón se ha construido en estos años mucho más que en ninguna otra ciudad de nuestro entorno, y eso que en el entorno se construía más del doble que la media europea. Pero en lugar de sanear la economía, tenemos un agujero negro que haría las delicias de Stephen Hawking. Y vosotros, en un alarde de ingenio, no os habéis preocupado de solicitar la revisión del catastro desde hace 16 años. Así que mientras aquí quien más quien menos ha jugado al Monopoly con nuestras casitas, nuestros hoteles y nuestras calles, (y cómo en el Monopoly sin ir a la cárcel ni pasar por la casilla de Salida), el Ayuntamiento ha pasado la mano por la pared.

Que aquí todos a ganar dinerito, pero a la hora de pagar impuestos, lo han hecho sobre la base del precio de hace 20 años. Además, avisas que con la revisión actual, aflorarán miles de recibos nuevos. Precisamente todos los que no han pagado cuando las vacas eran gordas. Hay oficinas bancarias (que ya han cerrado, más fundidas que fusionadas), que han tributado durante una década por su local de 300 metros cuadrados, que en nuestro padrón aparecía como cochera. ¡Si es que sois unos genios!

Y mientras, para poder prestar servicios, hemos tenido que pedir créditos y más créditos, que tenemos que pagar ahora que las cosas van mal, y que tenemos menos pasta que los gnoquis de degustación de Ferran Adrià.

Pues eso, a lo que íbamos, que yo creo que deberíamos pedir a nuestros socios europeos que nos rescaten de nosotros mismos. Que venga la Canciller Merkel y nos explique eso de que no se puede gastar más de lo que se ingresa, y nosotros, a cambio la invitamos a un fresquito gazpacho, sin pepino, que a ella le repite.

Y aún tenemos el cinismo de mirar a Grecia, Portugal o Irlanda con cierta desconfianza, y nos permitimos decir que si Papandreu no ha controlado el gasto, o que si…

En fin Alcalde, hazme caso hombre, el 19 de julio de 1873, Castellón se declaró cantón. Aprovechemos la efemérides, y que nos rescaten, porque si nos tiene que salvar tu gobierno municipal, estoy yo por llamar a Pamela Anderson.

"EL FIL D'ARIADNA" - Levante-EMV- 02.07.11

2011-07-02T11:59:00.003+02:00

El passat dijous, en sessió plenària i a proposta del BLOC vam debatre sobre els sous dels membres de la Corporació, amb el resultat de fer recular al PP en la seua pretensió d’augmentar-los. El debat va ser interessant i clarificador.

Com és lògic, els diferents grups van expressar les seues opinions. I d’alguna manera ens vam endinsar en un laberint de difícil eixida. Perquè és un debat complex i, sobretot, perquè no tots els grups deien el que realment pensaven.

El debat s’havia plantejat sobre els sous de cada regidor, però el PSOE el va ampliar en parlar del cost de cada un d’ells. És obvi que així els números els hi eixien millor, i els permetien defensar un augment de sous dels electes que menys cobren. Una postura esta lícitament defensada a la Junta de Portaveus, però emmascarada al debat plenari.

Per alimentar eixe discurs, la portaveu socialista va sumar els sous de cada regidor de cada grup amb el dels seus assessors i amb el de les aportacions que cada grup rep per a la seua activitat política, i ho va dividir després pel nombre de regidors. Així, com és obvi, i donat que els portaveus i portaveus adjunts tenen un plus sobre el sou dels regidors, els grups més menuts de l’oposició apareixen com a beneficiats. No se li pot dir que faltés a la veritat. Però la portaveu no va respondre a les meues preguntes. Per evitar això, què és el que proposa? Que es baixen els sous dels portaveus i portaveus adjunts, o que s’incrementen els de la resta de regidors? Pretén que cada grup no tinga un mínim fix per al seu funcionament que es completa en funció del nombre d’electes? Considera que l'acord que fa 20 anys que funciona sobre el nombre d'assessors per grup s'hauria de modificar?

Té raó la senyora Marco: si el que volem saber és el cost total, no se li val a computar només els salaris. Però ja posats en farina... segur que hem de considerar el diners pagats als polítics com un cost? Jo crec que, com a qualsevol empresa, la nòmina és una inversió. Perquè llegir el import com a despesa és tant com dir que els càrrecs electes no són productius per la ciutat. I els ben assegure que si més no els del BLOC ho som, i amb escreix. Sempre hem dedicat moltes més hores de les que apareixen en nòmina. I estic segur que la Senyora Marco s’esforçarà, i molt, en fer que en esta corporació el grup socialista siga productiu per la nostra ciutat.

Aprofitant que el debat prenia un caire teòric molt interessant, i donat que la gestió de personal és la meua especialitat, vaig afegir a esta equació una nova variant. L’avaluació de la productivitat, de l’eficiència i eficàcia del treball dels electes. Allò que ara se’n diu l’avaluació de l’acompliment. Que podríem definir com la periòdica i sistemàtica estimació quantitativa i qualitativa del grau d’eficàcia amb el que les persones duen a terme en els seus llocs de treball, o en les seues responsabilitats públiques. Ja siga al govern, ja a l’oposició.

Trobe que és fonamental. Perquè al final, és tot això el que cal valorar, la inversió en personal polític i si el treball fet a canvi del salari és suficient i útil.

I no se m’acut millor manera d’avaluar-ho que demanant l’opinió de la ciutadania. Per tant, ratifica l’actual sistema democràtic. No hi ha formula millor. Això sí, cal augmentar les formules de participació i la transparència, perquè l’avaluació ha de ser continua, no només cada quatre anys.

I vet ací que l’actual sistema millorat se’ns rebel·la com la fórmula per escapar del laberint d’este debat. El fil d’Ariadna, aquell que va permetre a Teseu retrobar l’eixida del laberint del Minotaure. Resumint, si som cars o útils per la ciutat ja ho decideix la ciutadania. De la darrera decisió no han passat ni cinc setmanes.

"NÒMINES POLÍTIQUES" - Mediterráneo - 30.06.11

2011-06-30T11:17:00.002+02:00

El meu amic Puchi sempre diu que els metges no haurien de cobrar, perquè la seua és una professió vocacional. Una mena d'apostolat laic en favor dels malalts i ferits. Els nostres amics comuns que exerceixen la medicina, el miren de reüll i riuen per davall del nas. De fet saben, que el que ell vol és anar a la consulta de bades.

Ben mirat, quasi totes les professions i oficis ho són vocacionals, quasi ningú tria feina a punta de pistola. Amb la política també passa. I això ens ho recorda molta gent. “Esteu en política perquè voleu”, i és cert. Joan Fuster deia, però, que la política que no fem nosaltres, la faran uns altres en contra nostra. Però en tot cas, feina voluntària, sí. Vocacional sovint, també. Però gratis no.

Si no es cobrés pel treball polític, això voldria dir que només podrien fer política els rics. O bé els immorals que estigueren disposats a rebre un sou opac per part de tal o qual empresa o grup de pressió, condicionant el seu vot.

No sembla el més raonable.

Ja comprenc que amb la que està caient parlar dels sous de la política grinyola. Però el pitjor que podem fer és ocultar el debat. Tractar a la societat com si fóren menors d'edat. Els nostres sous els paguen ells, tenen dret a saber quan cobrem, i per fer què.

I el PP en este tema ha fet les dues pitjors coses que podia fer. La primera pujar els sous, en un moment on toca ser prudents. I la segona, mentir. Han venut públicament la revisió unilateral de sous com una rebaixa quan, xifres en mà, representa un augment. I davant d'això, el BLOC ha presentat una moció reclamant retalls dràstics, d'acord amb el que deiem al nostre programa, i provocant un debat públic.

I ho fem perquè nosaltres no creiem en absolut que hàgem d'amagar la realitat, tot el contrari. Hi ha gent en este ajuntament que no es guanya el que cobra (siga dels que cobra poc o dels que cobra molt), i altra que treballa moltes més hores de les que figuren a la seua nòmina. I això són vostés qui han de jutjar-ho (ho acaben de fer, de fet). La nostra obligació ha de ser exemplificadora. Guanyar-nos tots i cada un dels euros que vostés ens paguen, i tindre salaris acords amb la realitat socio-econòmica que ens envolta.

"MASSA JOVES PER ESCOLTAR ROCK" - COPE Castelló - 27-06-11

2011-06-28T20:59:00.004+02:00

L’altra nit, com cada any i des de fa anys, sopàvem al pati de casa d’un grauer de pro, una d’aquelles fideuades acompanyades del polp amb allioli, i bona cosa de peix de gust, per celebrar que el senyor estiu ja és entre nosaltres. Enguany, per raons d’agenda dels mariners, que són els qui cuinen (i després sopen, clar) es va retardar una setmana sobre la data habitual, cavalcant-se així amb les festes de Sant Pere.

Per eixa gràcia del calendari, el que sempre havia estat una festa de taula i conversa amable es va vore afectada severament pel terrabastall que feien un grup de joves de la vorera d’enfront, parlant des d’un punt de vista cardinal, no pas sexual. Un grup de joves, tot xics, amb els caps rapats, o el cabell tallat a l’estil dels marines de pel·lícula americana. Tots lleugerament musculats, amb samarretes de tirants... bé, ja coneixen el gènere. Ells es fan dir llatins, ignorant segurament que els valencians també som llatins, i ho són els romanesos, i els francesos. Escoltaven hip hop, i reggaeton. El reggaeton va néixer en les festes de Miami, Los Àngeles i Nova York, quan els DJ’s punxaven la cara B dels disc de reggae, però a 45 rpm en lloc de fer-les sonar a les 33 previstes. Així eren més ballable. No cal ser Bibiana Aído per tal que les lletres de reggaeton et foten ganes de vomitar. No hi ha res més masclista, crec.

El cas és que els xics posaven la música a una potència tal que nosaltres, que estàvem en una casa diferent, i teníem el carrer pel mig, érem incapaços de lligar una conversa.

El propietari els hi va demanar un parell de colps que la baixaren, i la resposta va ser pujar-la més. El terra tremolava, fins al punt que l’allioli es va alçar tot sol al morter. Brutal. També va vindre la policia avisada per alguns veïns, la baixaven just el temps que tardaven els agents en girar el cantó.

Com era evident que no podíem competir amb la seua tossuda voluntat de decidir la banda sonora de tot el carrer, vam optar per prendre’ns-ho de broma. Vaig convèncer dues amigues per a que anaren a preguntar si tenien algun disc de Betty Missiego. Òbviament (i afortunada) no sabien qui era, però un colp trencat el foc, les nostres amigues els hi van dir que ja que no la baixaven, podrien posar una música que ens agradés a tots. “¿Cómo què?” va dir el que tenia pinta de ser el Sergent de Marines Jhonatan Jesús Gutierres. “Poseu Rock” va dir una de les ambaixadores de la pau. “Somos demasiado jóvenes para escuchar Rock” van dir.

Massa joves per al Rock and Roll! Què grans! No cal dir que les dues amigues van tornar esmaperdudes, i corpreses per tota la nit. “Massa joves per escoltar Rock”, no paraven de repetir elles, com un mantra que en realitat amagava una pregunta dirigida a elles mateixes “quin coi d’edat devem tenir tu i jo?“

I és que sí, que més enllà de la falta d’educació d’estos xicots, que imposen el seu gust musical (o la manca d’ell) a tota la contornada, el que tots els convidats vam tenir clar és que ens hem fet majors. Que res no és per sempre. Que allò de ¿que habrá tras la puerta verde? que ens cantaven entranyables Los Llopis, és el pleistocé inferior, i els Rolling són unes iaies biòniques per a estes generacions. I en realitat supose que està bé. Als pares dels nostres pares el Rock els hi semblava que no era música sinó soroll (si fa no fa el que jo pense del Hip hop i el Reggaeton), la història està en acceptar les diferències. Ens fem grans, i si estos no abaixen els decibels, quasi que agrairem quedar una miqueta sords. A mi, en el fons m’agrada vore que les coses canvien, però res no ha canviat. Lampedusa tenia raó.

"SANT JOAN DE LES DIPUTACIONS" - Levante-EMV- 25.06.11

2011-06-25T22:30:00.002+02:00

Sec a escriure, encara amb l’olor del fum a les narius i a la roba, venint de la revetlla de Sant Joan. A la vora de la mar, a l’alqueria de Josep, on ja fa anys en convidem un grup d’amics que creix i creix. Enguany les filles preadolescents d’una de les amigues, convocades al voltant de la foguera purificadora, llençaven trossos de les seues llibretes d’estudiantes aplicades. Sa mare explicava que havien aprovat tot i amb nota, i que com a sobre, la societat de consum sense mesura, fa que els llibres no servisquen d’un any a l’altre, té el costum d'en estes dates, baixar tots els apunts i llibres al contenidor de paper per reciclar. Però que en una nit com esta, li semblava quasi una mena exorcisme amable per part de les seues filles, el botar-li foc a les parts de les llibretes que més les han fet patir. “Au! La gramàtica” cridava la xiqueta major mentre llençava un grapat de fulls plens de lletra.

Mentre assitia a la cerimònia pagana, amb la meua filla al coll cridant “poc, poc” (que en gaèl·lic vol dir “foc”), pensava que hui, justament hui, havia participat pel matí en un altre acte màgic, en un altre sortilegi, en un altra foguera purificadora que acaba amb un grapat d’anys de governs provincials presidits pel Sr. Fabra.

Este matí –dijous per al lector- he pres possessió de la meua condició de Diputat Provincial, i com a portaveu he tingut l’oportunitat d’explicar amb quin esperit arribe a la institució. I és amb esperit constructiu, amb vocació de servei, amb disposició al treball. És la forma de fer política del BLOC, estem amarats de la cultura de l’esforç, del pacte, del consens. He recordat també que la societat està partida. Emprant un exemple d’un amic de Sagunt, podríem dir que la societat recorda poderosament l’argument d’aquella pel·lícula d’Amenabar de nom “The others”, els altres. En un mateix espai físic conviuen dos mons, dos universos, dues realitats que evolucionen en paral·lel. És a dir, que mai no es toquen. Vius que intenten connectar amb els morts. Morts que no es reconeixen com a tals, i viuen la seua vida de morts, morts.

També la política de carrera i la societat civil, viuen com dos universos distants, ignorant-se. A la pel·li, tot passava a una casa senyorial. I molt em tem, que el Palau de la Diputació és escenari perfecte per identificar eixa divorci, eixos dos mons que s'ignoren. La Diputació ha estat referent, ho he dit al meu discurs, per a tots els mitjans de comunicació d'ací i de més enllà del Tractat d'Almizra. I ho ha estat per les males pràctiques, la grolleria, els insults, els atacs a la llibertat d'expressió, les acusacions i les males formes. Tot plegat una vergonya col·lectiva a la que ens han arrossegats les actituds d'alguns i les formes de fer política, a colp de titular cridaner. Un despropòsit, un desastre. El nom de les nostres comarques arrossegat al fanguissar innoble del circ mediàtic.

I tot pivotant al voltant d'un nom, el d'aquell que ha presidit la institució amb mà de ferro durant els darrers anys. Ara ha marxat. Ja hi ha nou President a la institució, i trobe, que d'alguna forma l'acte d'ahir era ben bé això, una foguera de Sant Joan, on cremar, cremar definitivament i amb ganes, una etapa passada. Un moment, on sense tancar els ulls (en política no se li val a badar) s'ha de demanar un desig de progrés per les nostres comarques.

I sembla que en els discursos (val a dir que en uns més nítidament que en altres) es sentia eixa voluntat de passar pàgina. De cremar els fulls de la infàmia i la baralla tavernaria, per començar a fer política de debò. Amb vocació de servei.

Per la nostra part no quedarà. Per la del PSOE va dir el seu portaveu que tampoc. I Moliner, el nou President, va fer un discurs conciliador. Vorem si es de veres, que tots els grups sabem estar a l'alçada, per retornar-li a la institució la dignitat perduda, la imatge emmascarada per anys d'un poder absolutista, i una oposició sense to. Més ens val. I cas contrari, que les urnes ens castiguen.

"ÀGORA" - Mediterráneo - 23-06.11

2011-06-22T23:50:00.002+02:00

En el Cant I de la Ilíada, Aquil·les convoca a l’àgora (l’assemblea en plaça pública) per resoldre el problema de la pesta causat pel déu Apol·lo. La decisió de convocar l’àgora és inspirada a Aquil·les per la deessa Hera, la qual cosa demostra el caràcter gairebé sagrat de la reunió. Hera, segona esposa de Zeus, es caracteritza per la fúria i l’ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit.

No sé si està ben trobat, però de fa algunes setmanes a moltes places es convoquen assemblees. Possiblement no inspirades per Hera, però si causades per les constants infidelitats del sistema a la ciutadania. Per una mena de pesta, que té a vore amb la corrupció, l’abús de poder, el balafiament de cabdals públics, un sistema electoral poc representatiu i tot un seguit d’entrebancs més, que s’instal·len entre la gent del carrer i la política de carrera.

A Castelló es concentren a la Plaça de Maria Agustina. Maria Agostinha va ser una esclava emancipada, una liberta, no em diran que la metàfora no és bona.

Quan baixe de la universitat totes les vesprades, passe per allà amb el cotxe. Els veig asseguts en rogle, no els puc sentir, clar, però m’agrada imaginar que estan debatent sobre com millorar el nostre sistema. Tot i que probablement debatran sovint sobre com canviar el sistema per algun altre que encara no han definit. Són poca gent, mai menys de 20, tampoc n’he vist mai més de 40. Tant se val els apòstols del de Nazaret eren 12 i mira si els hi ha anat bé. (Bé, igual ara me n’he passat amb les metàfores!)

El que vull dir és que fa un any, quan també passava per allà hi havia menys gent. Alguns xiquets als gronxadors (ara inutilitzats per les Quechua), un grapat de nouvinguts als bancs, algunes iaies, i quatre joves mig festejant. Estava molt bé, però a mi, malgrat discrepar en algunes coses, m’agrada saber que ara la gent considera més important debatre sobre el sistema, que sobre si allò de diumenge era o no fora de joc. No sé on ens durà, si ens duu enlloc, tot això de l’àgora. Però m’agrada que la plaça recupere l’esperit de fòrum públic, de melic del sistema. Un melic, per cert, que ens recorda que en som fills.

"PROVÍNCIES, FINAL DE TRAJECTE" - COPE Castelló- 20-06-11

2011-06-20T21:02:00.002+02:00

Província és un vocable que ve directament del llatí, i està format per les veus pro (abans) i vincera (vèncer o conquerir). En matussera traducció diríem que eren territoris per conquerir. I en tot cas, com a província s’entenia: unitats administratives inferiors al Regne. Ja no és el cas en un estat autonòmic. Després de les reformes borbòniques (ells fan reformes però resulten difícils de reformar) les províncies passaren a designar una divisió territorial regida per un governador. Això també ha canviat. Ara és un mer Subdelegat del Govern, que és un funcionari públic, no un polític, tot i l’obstinada tendència a oblidar-ho.

De tot això m’interessa subratllar la definició de “divisió territorial”, perquè això és exactament el que és. Una artificiosa divisió amb voluntat d’escapçar l’unitat nacional (valenciana, of course), i fraccionar el sentiment de pertinença. Això és molt obvi en els inspirats (ehem!) discursos del Molt Honorable (ehem, ehem!) Camps, on sovint usa els tendenciosos gentilicis de “castellonencs, valencians i alacantins”, moletejant en la pràctica les consciencies col·lectives, amb voluntat fraccionadora. Si eres castellonenc no eres valencià, per a ells. Ser valencià és una cosa exclusiva de la província de València sembla voler dir. Un absurd. Una senyora d’Olocau del Rei no és valenciana però és castellonenca? Insostenible.

Per als nacionalistes, les províncies sempre han estat un entrebanc, i la seua administració per Diputacions una innecessària i onerosa càrrega per els contribuents. Un instrument de separació entre valencianes i valencians.

El PP i el PSOE, en canvi sempre les havien defensat aferrissadament, però en les darreres setmanes sembla que alguna cosa es mou.

El PSOE, que des del 22 de maig governarà un nombre absolutament residual de diputacions provincials, es planteja ara la seua supressió. Ho demana fins i tot Ximo Puig, antic portaveu a la institució. El PP, que des del 22 de maig governa fins i tot la meua escala (el President de la comunitat no perd ocasió de recordar-me que ell és “popular”, “Como Belen Estéban” li conteste jo) planteja una reforma electoral tallada a mida (com li agrada a este home això de la costura prêt-a-porter!) Una reforma que mereix una anàlisi en un article més saberut que este; però per al que ens interessa, una reforma que es carrega la circumscripció provincial.

Així que tenim a uns que volen llevar-li a la província un dels seus sentits administratius, la condició de districte electoral; i uns altres, que volen suprimir els seus òrgans de govern, i conseqüentment la seva existència administrativa, que no em veig jo al PSOE apostant per territoris sense govern, contaminats per l’efervescència llibertària d’alguns membres del 15-M.

I tot això passa quan per fi s’enceta el debat públic sobre la triplicitat d’administracions i el cost econòmic i social que este entramat orgànic ens costa.

Ja ens va bé este debat. Alguns han descobert ara amb la crisi la duplicitat d’administracions i competències, i reclamen retallar les de les autonomies. Nosaltres des de fa dècades parlem de triplicitat, i reclamem la supressió de les diputacions transferint competències a les autonomies, i fer desaparèixer de l’estructura administrativa estatal tots els organismes que s’han quedat buits de competències gràcies a les autonomies, però plens de funcionaris i pressupostos.

I és en este interessant context que el meu partit m’envia a la Diputació de Castelló. M’hi envien, no sé si en pla forense a certificar-ne la mort, com ha fet el forense Font de Mora amb el valencià a l’escola. No em tremolaria el pols.

"PSICOPATOLOGIES POLÍTIQUES" - Levante EMV- 18.06.11

2011-06-17T22:12:00.002+02:00

Segons els psicòlegs socials, el mobbing és l’assetjament emocional a una persona, normalment a causa d’un conflicte mal resolt. I es produeix gràcies a que l’entorn més pròxim hi participa o ho permet mentre mira cap un altre costat. El pas següent està relacionat amb la resposta que dona al fet l’organització on passa. I ací val a dir que algunes vegades és la pròpia organització qui alena el mobbing, d’altres tot simplement permet que passe; però sempre i en tot cas, en té una part de la responsabilitat. El final del procés significa la desestabilització moral i la destrucció psicològica de la persona assetjada. De vegades perquè un altra vol ocupar el seu lloc, o tot simplement perquè destorba els interessos d’altres.

La psicologia social s’ocupa de tota mena d’organitzacions. Empreses, ONG’s, societats culturals... partits polítics. Hi ha mobbing en els partits polítics? Segur que no cal que els hi diga que no pensen en un elefant roig, perquè ja hi estan pensant.

I de burn-out? També se’n troba a la política. La mateixa disciplina de la psicologia explica que és una situació d’esgotament emocional per haver estat exposat durant un període molt llarg de temps a un estrés traumàtic, sovint provocat per la no adequació dels medis disponibles per fer el treball encomanat. Esta pressió porta al subjecte a la despersonalització i finalment, a una competència personal baixa. És a dir, deixa de ser útil, o de ser tan útil com podia haver-ho estat.

El burn-out es dóna especialment en oficis o treballs amb contacte directe amb les persones. Sempre es posen els exemples del col·lectiu sanitari o educatiu. Però per què no el polític? Els polítics estem en contacte directe amb la gent (bé, alguns hi estem, altres van del cotxe al despatx i del despatx a la tribuna). De vegades el burn-out polític es manifesta quan no et posen al lloc de la llista que esperaves, o no et donen les responsabilitats de govern per les que sospiraves. Ara no pensen en elefants blaus.

I si en este ofici de la política (no ha de ser una professió però és un ofici) estem sotmesos a dues de les meus greus patologies psicosocials del moment, i a sobre estem tan absolutament mal considerats per la societat a qui pretenem representar... per què esta afició? Per què eixes ganes de participar d’este món que sovint resulta desagraït? Un món on estàs sotmés als atacs dels altres i dels teus, als jocs no sempre nets dins dels partits, i a la confrontació sovint gens amable ni intel·ligent entre gent que pensem diferent?

Doncs miren, jo crec que per dues raons bàsicament. Estan els que volen servir i els que volen servir-se. Els que estan en política per canviar ells, d’estatus, de relacions, de posició social... I els que estem en política per canviar les coses. I sí, encara som una majoria de somniatruites (a tots els partits) que estem en este món amb la voluntat i la vocació de millorar coses, de resoldre problemes, més que de crear-ne. Però és veritat que una minoria (perillosament gran, però minoria afortunadament) de gent de l’ofici vénen a altres coses. A fotre la mà al calaix, a aparentar, a lluir tipet... i són els mateixos que no tenen escrúpols en comprar vots (amb diners o favors), en empadronar fraudulentament per guanyar i mantindre’s sobre el matxet.

I no som iguals. No ho som. I convindria que això no ho oblidés ningú, i menys els qui reclamen una democràcia més transparent i participativa. Perquè si no saben distingir un grup de l’altre, no sabran diferenciar les ovelles negres del seu ramat.

"LA CORONA D'ARAGÓ"- Mediterráneo -16-06-11

2011-06-15T21:24:00.003+02:00

Segurament, el títol d'este article els conduirà a pensar en un passat de justes, tornejos, reis, batalles... Potser els convide a pensar en la fundació del Regne de València, el Consolat del Mar, els Furs. A d'altres possiblement els hi recorde el certamen de danses tradicionals que fa 28 anys es celebra a la nostra ciutat, amb dansaires d'aquells països i i altres territoris convidats.

Però en realitat, té molt a vore amb el nostre present, i molt especialment amb el nostre futur. La nostra ciutat i el seu entorn pateix una injusta situació a l'hora de competir amb altres territoris, per manca d'infraestructures. Les més importants d'estes tenen una vinculació clara i directa amb els nostres territoris veïns.

Quan parlem del Corredor Mediterrani, que via Catalunya ha de connectar les nostres exportacions amb la resta d'Europa, hem de ser conscients que ens estem disputant el traçat amb l'Aragó. És amb l'Aragó i amb Catalunya també amb qui hem discutit per qüestions d'aigua. Ara, José Luís Gimeno, l'anterior alcalde, ens fa cas i reclama l'aigua del Roine! Un dia explicaré la seua manca de classe i estil en una entrevista amb Artur Mas, parlant precisament de l'aigua. Si parlem de l'AVE, és obvi que connectarem amb Catalunya per seguir Europa enllà. Si parlem del creixement de Port Castelló, no podem obviar els de València i Barcelona. Quan parlem de turisme de creuers, sembla evident que no podem obviar les Balears. I hi ha més exemples, la CV-20, la N-340... tants com vulguen.

I francament, no podem perdre més temps en disputes o competències innecessàries. Hem d'aprendre a ser complementaris, a debatre, a estudiar plegats. Per això al ple d'investidura vaig proposar a l'alcalde que aprofitant que el 2013 celebrarem el 30 aniversari del Festival de la Corona d'Aragó, hauríem d'organitzar un cimera de Presidents autonòmics a la nostra ciutat, que haurà de cloure les prèvies reunions tècniques i polítiques. Es tracta de projectar Castelló com seu d'un gran pacte entre territoris veïns. Però sobretot, de sumar energies per aconseguir les infraestructures que ens han d'ajudar a eixir de la crisi.

INDIGNA(N)TS- COPE-Castelló - 13-06-11

2011-06-13T21:40:00.002+02:00

A finals dels setanta i principis dels huitanta, hi havia una mena de moda lamentable, consistent en escridassar les autoritats democràtiques, en tota ocasió que vingués bé. Això es va viure molt especialment a la ciutat de València, on l'Alcalde Pérez Casado i el President Albinyana, entre molts altres, les van passar molt magres.

Era un grup organitzat, amb connexions amb la dreta més palentodemocràtica, connexions que eren obvies, doncs se n'amagaven entre poc i no gens. Hi havia una premsa que els hi feia el joc, i determinats partits sense representació o amb una representació minsa. Gent en definitiva, incapaç d'acceptar el veredicte de les urnes, i que no acceptaven com representants propis els triat pel poble. Probablement perquè ni entenien, ni respectaven, ni volien la democràcia.

Tot això m'ha vingut tristament al cap, perquè dissabte passat la Plaça Major de Castelló es va desdejunar acordonada per una cinta de la policia local, i un respectable nombre de funcionaris del cos, guardant l'entrada a l'Ajuntament. Era el dia que es constituïa la nova corporació, i és cert que hi havia molta gent convidada, i que és un acte de portes obertes, i per tant cal un cert ordre i control. Però és cert sobretot, i això motivà el dispositiu molt més ample que en ocasions anteriors, que aquells que es fan dir “indignats” havien convocat una concentració a les portes. I allà van estar.

Cridaven “no nos representáis”. I jo em preguntava per què? Podria ser que no els representem perquè no han anat a votar, o han votat en blanc; i en eixe cas, ho lamente per ells, però sí que els representem. Representem a tot el poble de Castelló, als que voten i als que no. I si no els agrada la representació, la culpa és d'ells, per no exercir un dret, per el que en alguns llocs encara mor gent.

Podria ser també que no els representem perquè voten altres formacions. Aleshores, és relatiu això de que no els representem. Podríem discutir els sistema electoral, de fet, seria una bona cosa fer-ho; però si participes del sistema i perds, aleshores no se li val a jugar a ser antisistema. O tots frares o tots canonges. Entre els que increpaven a les autoritats democràtiques hi havia un conegut activista, que encapçala la mateixa llista electoral ininterrompudament des de 1987, i mai no ha aconseguit passar del 1%. No el representem? El qui no representa ningú és ell!

També hi havia un càrrec electe i gent del seu partit, entre el grup que insultaven als electes dels que forma part. Curiós. Al carrer brames contra els electes, però des de la teua condició d'electe formes part d'això tan denotat de la política oficial.

En acabar l'acte la cosa va anar a més. Els autoanomenats indignats esperaven sota els porxos l'eixida de les autoritats, però també dels familiars, funcionaris i convidats; i sense gaires distincions, ens escridassaven, ens deien que anàvem a omplir-nos les butxaques, que érem corruptes i tornaven a repetir allò de que no els representem. Per a ells tothom que eixia de l'ajuntament era igual. Vaig vore com insultaven gent que no sé ni qui eren, segurament familiar d'algun regidor o convidats de pedra. També vaig vore increpar a funcionaris. A mi em van reconèixer i provocar fins i tot amb el megàfon. No els vaig fer cas i vaig seguir camí. Es van encarar amb ma mare, de 78 anys, que la dona només estava allà per orgull de mare. Li van dir que el seu fill roba i que és un deshonrat. Vaig haver d'anar a obrir-li pas.

Vaig vore grups perseguint, rodejant, increpant i insultant a famílies, menors inclosos. Els perseguien pel carrer, i després d'insultar-los tornaven a buscar un altre grup. Assetjament se'n diu. I és punible.

Trist. Trist que esta colla de cretins s'hagen apoderat del nom, “indignats” i de l'esperit d'un moviment que naixia com un esperança en una societat civil endormiscada des de fa temps.

Personalment ni tan sols compartia totes les reivindicacions que aquell primogènit grup plantejava, però tenien no només el meu respecte, sinó la meua simpatia. El periodistes em van preguntar en campanya, i ho vaig dir. M'alegra saber que estan vius, m'agrada saber que la gent a la que aspire representar, es mou per fi, es queixa, fa propostes, ens fa saber el que estem fent malament. Però això d'ara...

Este moviment l'encetaren ciutadans indignats, que volien una democràcia de més qualitat. Llistes obertes, desqualificació dels corruptes, polítiques actives contra l'atur, compromís d'estalvi i gestió pública pulcra... Tot compartible. La gent del dissabte no deia res d'això, ni volia res d'això. Una llàstima perquè aquell moviment cal. Ara són com els estornells del ficus de Maria Agustina, insignificants i sorollosos éssers que embruten i escridassen. Recorden terriblement als feixistes de fa trenta anys.