No seré jo, europeista convençut i militant, i candidat al Parlament Europeu, qui qüestione el poder econòmic de la Unió Europea. El seu pes com a mercat i la seua capacitat de crear ajudes per sectors econòmics en crisi.
No seré jo, castellonenc convençut i militant, i regidor del seu Ajuntament, qui qüestione la necessitat de reviscolar l’economia local, ni qui intente entrebancar cap esforç en eixa línia.
Tampoc no seré jo, qui discutisca la importància de parlar amb un grapat d’europarlamentaris, una ex comissaria europea i el Secretari General del Comité de les Regions, qui ha oferit un espai al Hall per exposar el mostrari.
Però si que seré jo qui, des d’una reflexió que crec s’ha fet molta gent més, em pregunte en veu alta, perquè l’alcalde de Castelló ha anat a Brussel·les en defensa de l’economia, sense intentar coordinar el viatge amb els alcaldes de les tres ciutats més importants en producció ceràmica, Vila-real, Onda i L’Alcora. No és que em semble malament que Alberto Fabra s’esforce en aconseguir obrir mercats, ans al contrari, el que em sap greu és no coordinar els esforços de tot el clúster de la ceràmica, i que haja tornat a fer el mateix de sempre.
El mateix de sempre, sí, el que va fer amb aquelles cimeres on reclamava infraestructures per Castelló, sense comptar amb l’oposició de Castelló. O convidant només ciutats mediterrànies governades pel PP.
I també seré jo qui es pregunte, en veu més alta encara, si l’Alcalde de Castelló, diputat a les Corts Valencianes i Coordinador General del PP valencià, no hauria d’esforçar-se primer en aconseguir que el govern amb majoria absoluta del seu partit, ajudés al sector, cosa que no fa. És més el PP va votar en contra de les ajudes a la ceràmica que va proposar en el seu moment el BLOC. Abans d’anar a Brussel·les, s’hauria de guanya el sou de diputat valencià per Castelló.
I també seré jo qui li replique a Javier Moliner. El dia després del viatge d’Alberto Fabra, Vicent Sales i Ana Rosa Sanfeliu a Brussel·les, un periodista de Radio Castelló li va preguntar pel cost del viatge. Moliner va contestar que la pregunta "trata de empañar" el viatge. No Sr. Moliner, els diners públics han de ser públics també en la comptabilitat. Jo puc estar d’acord amb que és anecdòtic, però si un ciutadà, o un mitjà de comunicació per i
nformar a milers de ciutadans, pregunta quants diners costa una cosa pagada amb diners públics, se li ha de contestar. S’ha de ser transparent. És vosté amb el seu ocultisme innecessari, qui "trata de empañar" la missió comercial de l’Alcalde. Missió, per cert, a la que des de la discrepància en les formes, desitge tots els èxits pel bé del sector i la gent que el sector ocupa.
És una cosa que de sempre m’havia cridat poderosament l’atenció, però ara que sóc pare i passejo la meua filla en carro per la ciutat, he pogut confirmar algunes manies un tant sàdiques respecte als nadons, que té una part gens menyspreable de la societat. Em referisc a eixa dèria de despertar-los quan dormen plàcidament, de pessigar-los amb més o menys força, d’amenaçar amb menjar-se’ls, de grapejar-los, de cridar coses absurdes com ara: “maaaaareeeeeee, quin carquinyoli!!!”
La majoria de les vegades, a la meua filla això li fa por. I pel que parle amb altres conductors de carro, eixa por no és privativa Gal·la. I tampoc és ella l’única que es desperta amb una mala llet considerable, quan algú l’estira del peu, li crida a cau d’orella o li tira l’alè a sobre, posant la seua cara, desconeguda per ella, a quatre dits del seu nasset. Si ens ho feren als grans, reaccionaríem pitjor.
Jo li dic a la meua filla que memoritze les cares d’esta gent, i li explique que gràcies a l’estat de benestar (ai!), l’esperança de vida és molt llarga, i d’ací un bon grapat d’anys, eixa mateixa gent, anirà en cadira de rodes espentada per un assistent (que si el PSOE es decideix d’una vegada a finançar, i el PP a deixar d’obstruir-ne l’aplicació, es pagarà amb la Llei de la Dependència).
“Queda’t amb les seues cares –li dic- i d’ací 30 anys els hi pessigues tu les galtes, els hi crides a cau de sonotone, o els hi embafes les ulleres respirant-los-hi a tres dits com et fan ells ara”.
I es que amb els més menuts, tothom s’hi atreveix. Tothom n’
abusa conscients de la dificultat que tenen per defensar-se, per queixar-se. Els veuen tan solets a la cadira, que els “matxuxots” no tenen cap objecció en molestar-los i en imposar el que ells volen.
Com en política. PP i PSOE es creuen en dret de demanar explicacions al BLOC de perquè vota en este o aquell sentit, mentre ells s’atorguen la potestat de decidir que és allò que està bé i allò que està malament. Obliden però, que per llei de vida, els menuts creixen, es fan més forts. En canvi els grans, van perdent elasticitat, habilitats motrius, capacitat de reacció. Els menuts es fan grans, els grans vells.
Sentir al PP dir ara que van a fer un concurs d’idees per treure endavant la Ciutat de les Llengües resulta ofensiu. Francament ofensiu.
Algú em pot dir que ha estat fent Gimeno i el seu staff tots estos anys? Algú em pot dir per a què els hi hem pagat sous milionaris? El PP funciona així. Olivas, va passar de la Generalitat a Bancaixa, sense que li donara temps a imprimir targetes de Molt Honorable. A Gimeno, el van enviar a la improbable Ciutat de les Llengües perquè molestava a l’Ajuntament. I ell va fer saber al partit que no estava content, triant un assessor que incomodés tothom.
Han passat els anys, i s’han succeït els Consellers, ningú no ha fet res. De fet, en un rampell de sinceritat una consellera va dir que això no tenia cap trellat, i va traure el projecte de l’àmbit de la seua Conselleria.
Ara anuncien un concurs, i en les bases, pràcticament desapareix la famosa Ciutat i apareixen miraculosament unes dotacions esportives d’alt nivell. I jo que me n’alegre! Ja ens diran on ha d’anar el BLOC a recollir el premi per haver guanyat el concurs d’idees. Perquè resulta que en plena campanya electoral nosaltres vam proposar crear en l’actual aeròdrom un centre d’alt rendiment esportiu, vinculat a la facultat de ciències de la salut que ha de tenir la UJI, amb dotacions esportives d’excel·lència que posen a Castelló en condició de ser seu dels més importants esdeveniments esportius. Amb un nombre limitat de places hoteleres (lògicament amb la volumetria mínima que la zona reclama, i sense més altura que la permesa en la marjaleria) que convertisca el complex en lloc ideal per a concentracions de clubs i equips de diferents disciplines, en un lloc privilegiat i respectant el medi.
Tothom estem d’acord amb que el turisme local necessita un cognom, un valor afegit. I quin millor que l’esport? Associar Castelló al nom de l’esport, és la millor marca que li podem donar al nostre turisme. Ens internacionalitza i ho fa amb un impacte saludable i positiu. Nosaltres fa anys que ho diem, i ara, ho ha confirmat Vicent Sales, regidor del ram, quan amb xifres a les mans, ha demostrat que són les competicions esportives que ha celebrat la ciutat qui ha aportat major nombre de turisme, i més diners a la ciutat. El turisme esportiu és un turisme de qualitat, d’estada mitja curta (la qual cosa permet rotació) i alt poder adquisitiu. Trenca, a més a més, l’estacionalitat. Sales ho hauria d’explicar a Gascó, i la regidora de turisme, ser valenta, i donar per morta l’absurda aventura del turisme idiomàtic, que va heretar,
i encetar un nou camí, carregat de futur per Castelló.
Saben què? El BLOC renuncia al premi, que es penge les medalles qui vulga, el regidor d’esports, la regidora de turisme, l’Alcalde o Josety, però que se les posen dalt del pòdium dels campions, al bell mig de gran complex esportiu que hem de construir a l’espai de l’actual aeròdrom.
Confesse que no ho he pogut confirmar a les actes municipals, però la història és tan fascinant que no puc resistir-me a gastar-la. Es veu que fa un bon grapat d’any, el consistori va decidir comprar uns cignes per embellir l’anomenada "basseta dels patos" del Parc Ribalta. Al cap de no gaire, els animals van morir un darrera l’altre. En poc temps es va passar de la bellesa afegida, a l’aflicció popular. Els experts van dir que els animal havien mort de solitud. Tots eren mascles, i tot i tenir ploma, aparentment heteros. El polític que va prendre la decisió, no hi va pensar en eixos detalls, pensen poc en els sentiments la majoria dels polítics.
Varen passar alguns anys. Un dia, en sessió plenària, el govern municipal va anunciar la decisió de donar un al·licient romàntic a la basseta, esta vegada, havien decidit de comprar una gòndola. Com a Venècia, per tal que els enamorat i turistes, pogueren passejar dolçament entre ànecs i molles de pa. A tothom li semblà bé, però un regidor, recordant que els signes havien mort de pena, va fer ús de la paraula per dir: "està molt bé, senyor Alcalde, però per a que no ens torne a passar el mateix, compren una gòndola i un gòndolo."
No em negaran que no és fantàstic. Amb independència que el pobre home tingués poca cultura orinotològica, el cert és que va parlar des del cor, des dels sentiments. No volia que la gòndola, per manca de qui estimar, morís com el bestià del llac dels cignes.
L’actual equip de govern no hi entén gaire de sentiments. Tant se val les actuacions del fiscal, o els milers de signatures dels veïns, l’alcalde anuncia que només puguen el TRAM travessarà el Ribalta sobre una infame plataforma de formigó, que dividirà el Parc, i serà un rierol els dies de pluja, que s’abocarà al carrer Saragossa. 
El parc mai més serà aquell que vam conèixer, i el TRAM i la plataforma s’endurà per davant un nombre important de records, d’emocions, d’imatges que tenim la gent de Castelló. A ells els hi és ben igual. Ni bellesa, ni sentiments. Al final, i amb la que està caient, un comença a pensar que volen el TRAM, per a què la trama no acabe morint de pena.
No seré jo, europeista convençut i militant, i candidat al Parlament Europeu, qui qüestione el poder econòmic de la Unió Europea. El seu pes com a mercat i la seua capacitat de crear ajudes per sectors econòmics en crisi.
nformar a milers de ciutadans, pregunta quants diners costa una cosa pagada amb diners públics, se li ha de contestar. S’ha de ser transparent. És vosté amb el seu ocultisme innecessari, qui "trata de empañar" la missió comercial de l’Alcalde. Missió, per cert, a la que des de la discrepància en les formes, desitge tots els èxits pel bé del sector i la gent que el sector ocupa. 
