Ha estat un cap de setmana especial. Primer perquè és el darrer abans de les mini vacances i segon perquè hi ha hagut dues festes que han sabut combinar la part emotiva amb la lúdica.
Dissabte a casa de Tian i Lia (fantàstics amfitrions) varem celebrar un simpàtic sopar temàtic (quan tinga les fotos, crec que tampoc no les penjaré, una miqueta de dignitat em queda, i m’agradaria guardar-la). És un sopar que celebrem tot els e
stius, però enguany hi havia un motiu que el feia singular. L’amic Peralta se’n va a viure a Praga uns quants anys, com agregat comercial de l’ambaixada, segons ell, i com a espia segons nosaltres. Tocava fer-li un comiat. Va estar força bé. Vam menjar, vam beure, vam cantar i vam riure. No se per quin ordre, o si va ser tot a l’hora. A les mil i quart ens en vam anar a dormir, això si, per ordre i no tots a l’hora.
Ahir dissabte, 11 d’agost, teníem una cita des de fa exactament un any. Tal dia com aquell, Lizbeth i jo estàvem a Xile de viatge, vaig llegir el meu correu electrònic, i Marta i Pierre ens informaven, que per sorpresa (per nosaltres, ells ho havien decidit feia 15 dies, que tampoc és com per a...), s’havien casat a Pittsburgh, ciutat on viuen per qüestions de feina. Així, que havien
decidit organitzar una macrofesta mig aniversari de noces mig matrimoni nou, l’11 d’agost, a la casa de Lluïsa i Vicent (els pares de Marta, uns altres amfitrions de luxe).
Ha estat una festa espectacular, més de 150 persones als jardins, una nova cerimònia aprofitant que la mara de Pierre és regidora al seu poble a França. Marta i Pierre es conèixen des que estudiaven amb beques Erasmus per eixe món. A França, a Catalunya, a Tailàndia. Marta ja havia viscut als EUA abans. Molta gent francesa, molta gent d’ací, i també de l’Aragó d’on prové Lluïsa. Gent dels EUA, gent que viu a Pittsburgh, però que són d’ací i d’allà. A la festa vaig sentir parlar valencià, francés, alemany, castellà, angles i italià. També hi havia una hindú però parlava anglès. El que més m’ha agradat és vore la generació dels vint-i-tants i dels trenta-i-pocs, que tots parlen correctament no menys de tres llengües. Tots han viscuta a un parell de països, si més no. La majoria tenen més d’un carrera, algun màster, cursos de post grau... No he pogut evitar recordar el que alguns m’heu sentit dir moltes vegades, este país té la generació de joves més preparada que mai no ha tingut. Tenim l’obligació de deixar en mans d’estes generacions un país en les millors condicions possibles. Són el futur, i amablement comencen a fer força per ser el present. Són el millor que ens pot passar. Tant de bo ens passe ben prompte.
Sort a Peralta en la seua nova i excitant singladura professional.
Sort a Marta i Pierre en la seua vida com parella.
I ara si, vacances.
Dimarts Lizbeth i jo marxem de vacances. Una setmaneta com a molt. He
m triat una gran ciutat per fer una escapadeta. Volem vore teatre, museus, passejar per l’estiu urbà i les seues terrassetes, restaurants, segurament també compres. Però les circumstàncies han fet que al mateix temps passem vacances a una ciutat del tercer món. Amb greus problemes de transport i mobilitat, amb zones sense llum... Si. Ho heu encertat, ens en anem a Barcelona.
Estaré, doncs, alguns dies sense estar gaire pendent del bloc. Segur que hi entraré alguna vegada (vos trobaria a faltar si no ho fera), però no tan quotidianament com ara. Feu bondat. No tardaré.
Dissabte a casa de Tian i Lia (fantàstics amfitrions) varem celebrar un simpàtic sopar temàtic (quan tinga les fotos, crec que tampoc no les penjaré, una miqueta de dignitat em queda, i m’agradaria guardar-la). És un sopar que celebrem tot els e
stius, però enguany hi havia un motiu que el feia singular. L’amic Peralta se’n va a viure a Praga uns quants anys, com agregat comercial de l’ambaixada, segons ell, i com a espia segons nosaltres. Tocava fer-li un comiat. Va estar força bé. Vam menjar, vam beure, vam cantar i vam riure. No se per quin ordre, o si va ser tot a l’hora. A les mil i quart ens en vam anar a dormir, això si, per ordre i no tots a l’hora.Ahir dissabte, 11 d’agost, teníem una cita des de fa exactament un any. Tal dia com aquell, Lizbeth i jo estàvem a Xile de viatge, vaig llegir el meu correu electrònic, i Marta i Pierre ens informaven, que per sorpresa (per nosaltres, ells ho havien decidit feia 15 dies, que tampoc és com per a...), s’havien casat a Pittsburgh, ciutat on viuen per qüestions de feina. Així, que havien
decidit organitzar una macrofesta mig aniversari de noces mig matrimoni nou, l’11 d’agost, a la casa de Lluïsa i Vicent (els pares de Marta, uns altres amfitrions de luxe).Ha estat una festa espectacular, més de 150 persones als jardins, una nova cerimònia aprofitant que la mara de Pierre és regidora al seu poble a França. Marta i Pierre es conèixen des que estudiaven amb beques Erasmus per eixe món. A França, a Catalunya, a Tailàndia. Marta ja havia viscut als EUA abans. Molta gent francesa, molta gent d’ací, i també de l’Aragó d’on prové Lluïsa. Gent dels EUA, gent que viu a Pittsburgh, però que són d’ací i d’allà. A la festa vaig sentir parlar valencià, francés, alemany, castellà, angles i italià. També hi havia una hindú però parlava anglès. El que més m’ha agradat és vore la generació dels vint-i-tants i dels trenta-i-pocs, que tots parlen correctament no menys de tres llengües. Tots han viscuta a un parell de països, si més no. La majoria tenen més d’un carrera, algun màster, cursos de post grau... No he pogut evitar recordar el que alguns m’heu sentit dir moltes vegades, este país té la generació de joves més preparada que mai no ha tingut. Tenim l’obligació de deixar en mans d’estes generacions un país en les millors condicions possibles. Són el futur, i amablement comencen a fer força per ser el present. Són el millor que ens pot passar. Tant de bo ens passe ben prompte.
Sort a Peralta en la seua nova i excitant singladura professional.
Sort a Marta i Pierre en la seua vida com parella.
I ara si, vacances.
Dimarts Lizbeth i jo marxem de vacances. Una setmaneta com a molt. He
m triat una gran ciutat per fer una escapadeta. Volem vore teatre, museus, passejar per l’estiu urbà i les seues terrassetes, restaurants, segurament també compres. Però les circumstàncies han fet que al mateix temps passem vacances a una ciutat del tercer món. Amb greus problemes de transport i mobilitat, amb zones sense llum... Si. Ho heu encertat, ens en anem a Barcelona.Estaré, doncs, alguns dies sense estar gaire pendent del bloc. Segur que hi entraré alguna vegada (vos trobaria a faltar si no ho fera), però no tan quotidianament com ara. Feu bondat. No tardaré.
I bon estiu a tothom.
Bon estiu!!!!
ResponEliminaIgualment.
ResponEliminaa descansar i a recarregar energies.
ResponEliminagràcies rei, però la veritat és que això de posar publicitat en els blocs dels altres és una practica molt agressiva, i poc educada.
ResponEliminaDis-me fonamentalista, però a mi l'única samarreta que m'interessa és aquella que cantava Ovidi.
Bones vacances per tu Enric i la teua parella. Espere que quan tornes ens contes alguna anécdota.
ResponEliminaUs dessitgem bones vacances a tots aquells que podeu gaudir-ne d'elles. Auuu
ResponEliminaDes de Barna, records i besets a tothom i tota dona!
ResponEliminaI no cal que tornes per ací. Pega-li al acelerador del teu cotxe a les curves.
ResponEliminaHome, a tu no t'havia vist. Un valent. Trobe que això ja és una miqueta massa no? Podriem fer una cosa, podries tindre el valor de donar la cara. Ja que sembla que desitges la meua mort (la tindras, tranquil, procuraré que tarde, però la tindras, no sóc immortal afortunadament), podries si més no, tindre el valor suficient de donar la cara. Podriem quedar a prendre un café, i m'explicaries d'on ve tanta ràbia. Què de menut els pares et maltractaven? Potsér ton pare quan estava borratxo et fotia el raspall electric pel cul?
ResponEliminaLa mare no s'ocupava de tu, ocupada com estava fent la carrera?
Mira, jo si que té dic cosetes clares, i signe amb noms i cognoms. Ens dius qui ets, i així podrem fer un concurs de fills de puta i gravar la placa si guanyes?