COSES D'ANAR PER CASA, O TOT EL CONTRARI.

El divendres Lizbeth va convidar a dinar a unes companyes de feina. És una practica habitual entre la gent civilitzada. Organitzes un dinaret entre col·legues, aprofitant que fas vacances.
Lizbeth és un dona molt atenta, molt detallista. També és molt treballadora. Així que va passar-se mitja setmana pensant que faria per dinar, anant a comprar àpats, triant les estovalles entre les dues últimes que varem comprar. “Quines t’agraden més? Les llistades o estes?” “Quins plats posaràs?” vaig preguntar, perquè clar segons els plats el color de les estovalles... Va passar-se mig dijous per la nit a la cuina i tot el matí del divendres. Va fer pisco sour, un mil fulles de porro (és la seua més recent descoberta gastronòmica. Per xuplar-se els dits!), entrades per picar, em va demanar que l’ajudara a triar el vi. Varem triar un negre valencià, què comencem a tindre’n que queden bé davant els paladars més entesos. I que se jo!
Vaig passar al mig dia i vaig saludar-les mentre feien el vermut. Parlaven del pis. Tenim una casa mig en construcció, per dir-ho així. Un piset vell que estem reformant a mida que el conter corrent ho permet. Hem tirat envans, la sala de bany és nova de trinca, hem fet un armari, una llibreria fantàstica. Bé, he de dir que ho ha fet tot ella, sobretot la part de la fusteria. Lizbeth, és mestra, però volia ser fustera professional. Va estudiar fusteria i no va poder exercir perquè és un ambient molt masclista. Però ella ha dissenyat i construït la taula del centre del saló, la llibreria... Això de la fusta és la seua passió, per això deu haver-se casat amb un tarugo com jo.

Em deia per la nit que ho havien passat molt bé, que havien parlat de la casa, que tot i no estar acabada (la cuina està per inventar, hem de canviar el terra) és un pis amb molta personalitat. Ho van dir les seus amigues i és cert. És el fruit de barrejar estils. Els seu i el meu. Els seus mobles i els meus mobles, el que a ella li agrada i el que m’agrada a mi; i també totes les coses, que són prous, que ens agraden a tots dos.

Bé, tot això per dir, que a mi m’agrada la casa, m’agradaria comentar els detalls i les solucions que hem anat inventat sobre la marxa, amb els meus amics. Per dir també que m’agrada cuinar, i acomboiar els convidats. Però...si mai quede amb els amics per fer un dinarot, encara que no siga un dinar canalla, mai ho faria a casa.

Sóc idiota, perquè de fet m’encantaria, però em fa la sensació que els homes som així d’estranys. No fem el que ens ve de gust, sinó alguna cosa similar. Quedaríem a un restaurant, que és molt més incòmode que a casa. Menjariem el que fa un altra persona, que ni seria tan bo, ni estaria preparat amb tanta cura com si cuinara jo. Tampoc no podríem escoltar el darrer disc que vaig comprar, ni mirar la llibreria (ja se que sóc pesat, però és que n’estic molt de la llibreria)...

Per què fem això els xics? Per no escurar? Per no cuinar (però si a molts ens agrada, i no només fer la paella del diumenge, sinó cuinar-cuinar, quotidianament)? per... Qui ho sap?

Els meus amics no són precisament els típics “maxirulos”, són -en general- gent sensible, amb qui compartisc gustos, i segurament qualsevol d’ells podria escriure res semblant al que estic escrivint jo ara. Però, el dia que quedarem per dinar, anirem a un restaurant. Segur. Definitivament, els tios som més rarets que un orinal amb tirants.