L'any 1988 jo dirigia el departament d'impagats de la corporació financera del BHA, i a través del meu col·legi professional, vaig rebre una oferta laboral per fer-me càrrec del departament de personal d'una taulellera. Estava ben considerat a l'empresa, guanyava un molt bon sou, i m'agradava la feina. Però també és cert que jo m'havia format en dret del treball i en recursos humans, i esta era una oportunitat que després d'una reflexió profunda, vaig decidir no desaprofitar.
Era un càrrec amb dependència directa del director administratiu, i del president del Consell d'Administració. Val a dir que em vaig trobar amb una desorganització que no esperava. Mala gestió dels horaris, hores extres innecessàries i repartides amb criteris d'amistats amb caps de torn... Un despropòsit. Amb el vistiplau de la direcció vaig dedicar quatre o cinc setmanes a posar-me al dia. A conéixer al comité d'empresa, a repassar nòmines i contractes, a passejar-me per les línies de producció per vore exactament què feia cadascú, per a conéixer a la gent i per a donar-me a conéixer. Volia crear un espai de diàleg.
Passat el periode, havia preparat tot un pla de recursos humans, amb una estratègia acordada amb el comité d'empresa i amb les direccions tècnica i administrativa, que ocupaven dos excel·lents professionals. Racionalització de les hores extres, acabar amb els desequilibris salarials injustificats, alguna millora tècnica i de seguretat laboral amb un pla d'implementació progressiu, una proposta de manual de benvinguda amb acompanyament per veterans... Un poc el que havia aprés a la facultat, adaptat al que em semblava que podia necessitar l'empresa. Amb el dossier sota el braç em vaig presentar al despatx del president del Consell d'Administració.
Vaig començar amb un genèric "jo crec que la nostra empresa..." I em va interrompre. "Nostra? -preguntà- "Que vosté ha comprat accions?" D'acord. És una anècdota idiota, però trobe que significativa. Que un empleat recent, com era el meu cas, hagués interioritzat la seua vinculació a l'empresa fins al punt de parlar de "la nostra empresa", trobe que és un valor que hauria d'haver estat celebrat per la propietat. Lluny d'això, el comentari era un avís de quina frontera no es podia creuar. Malgrat la sorpresa i la decepció, vaig continuar amb l'exposició. La seua resposta va ser que a ell el que li agradaria era posar un cartell amb la foto de l'operari del mes, a l'entrada de les oficines. Li vaig intentar fer entendre, que Dionisio, el de l'atomitzadora, un senyor gairebé analfabet i a qui havien estat enganyant alguns companys amb les hores extres, essentiria més agraït si deixaren d'abusar d'ell, o fins i tot si el convidàvem a una cigarreta, que posant una foto seua a un cartell, en la porta per la qual no podien entrar els operaris. La meua proposta no va despertar gaire interés en ell.
És segur que el meu pla de modernització mereixia matisos, però el que no podia esperar era un desinterés per les millores reals, i una aposta pel model de les pel·lícules americanes. En eixir de la reunió amb la propietat, vaig anar a parlar amb el director administratiu per explicar-li el que havia passat i la meua sensació de desànim. Va entendre el meu desencís, i em va encoratjar a seguir, i en els mesos següents em va donar tot el suport en la meua determinació de dur endavant les reformes, malgrat la incomprensió i menyspreu de la propietat, que estava enrocada en el "sempre s'ha fet així, i no vindreu ara vosaltres a dir-nos com dirigir la nostra empresa".
La propietat i els costums intuïtius, enfrontats al model de professionals formats, i amb vocació reformista. Llenguatges incompatibles. Casualitats de la vida, o no, el director administratiu i jo vam presentar la nostra dimissió el mateix dia, pocs mesos després. Ell va fitxar per una altra empresa, jo vaig obrir despatx. Un parell d'anys després l'empresa tancà. La propietat és hereditària, les habilitats empresarials no necessàriament. O els empresaris es formen, o han de contractar gent formada per a la direcció. No hi ha altre camí.
1 comentari:
Enric, no pots dir eixes coses... La propietat és hereditària, sí, però les habilitats empresarials també ho són, d'hereditàries. ¿Per quina raó sinó tenim com a cap de l'Estat, en el principal càrrec públic de l'Estat, a una persona per l'únic motiu de ser fill de son pare? ¿No te n'adones que l'actual rei Felip (V de València, VI de Castella) és la persona més preparada de tota Espanya? Heretar el lloc de treball és garantia d'excel·lència. ¿Què és això de valorar el mèrit i la capacitat...? El millor treballador és aquell que hereta el treball de son pare. Clar que sí.
Un respecte envers els càrrecs hereditaris, per favor. De fet, tots els càrrecs públics, tots, haurien de ser hereditaris: jutges, fiscals, funcionaris... Quina enveja de nosaltres deuen tenir els alemanys, perquè ells malauradament no tenen un cap d'Estat hereditari. I així els va als alemanys, pobrets ells.
Publica un comentari a l'entrada