Si portes una camisa de màniga llarga arromangada el mes de juny... sembles del PP. Si portes unes ulleres fosques perquè fa un sol que bada les pedres... sembles Carlos Fabra. Si vas de blau... uses el color del PP. El “món del festa” és un cau de gent del PP. El blau, estic segur que no els descobriré res, és anterior al PP. Sí, abans que els seus gavinots creuaren en vol rasant (i arrasant) les institucions, el cel ja era blau. I el mar també, tot i que fos per reflex. S’imaginen al Rei Neptú dient que el mar no podia ser blau, perquè era el color del cel? En canvi nosaltres ho fem constantment.
Recordaran que fa uns anys el PP va fer una variació cromàtica del seu logo passant del blau al taronja. Val a dir que la variació va durar menys que una subvenció al tercer món en una Conselleria de Blasco. Però mentre durà, vaig haver de sentir varies vegades a gent del PP que en vorem amb una carpeta amb el logo taronja del BLOC em deia…”ieee, que el taronja és el color del PP”, i jo sempre contestava: “no, el BLOC és taronja, el PP carabassa” i ells no reien, però jo sí.
El marc cognitiu és el conjunt de filtres mentals que, de manera conscient o inconscient, ajuden a interpretar la realitat; l'habitus, en termes de Bourdieu. I forma part de la nostra presa quotidiana de decisions, de la nostra forma d’actuar diària. Abandonem espais, abandonem actituds, abandonem colors, abandonem col·lectius, perquè han aconseguit que creiem que “són del PP”.
El “món de la festa” és del PP? Doncs probablement la majoria de la gent que en forma part els vote, sí, com reflex de la majoria de la societat que encara ho fa. Però és obvi que no tots ho fan, i sobretot és obvi que mai no canviarà eixa percepció si renunciem a eixe món. En bona lògica, el nacionalisme, el valencianisme polític hauria de tenir unes relacions privilegiades amb el món de les tradicions. Compromís a València ha aconseguit un canvi substancial en el mar cognitiu de les falles, en molt poc de temps. Alguns, fa anys que reclamem eixa aproximació a determinats espais que hem abandonat. El valencianisme s’ha ocupat molt de la cultura d'elit, i poc de la cultura tradicional i popular. I hauria d’ocupar-se de tota.
Recorde que en una ocasió vaig acudir a una trobada d’organitzacions i particulars, preocupats per l’urbanisme depredador de la ciutat. Gent amb un discurs molt sòlid i molt ben elaborat sobre la sostenibilitat, sobre els transports urbans... Un discurs mimètic al que jo defensava (i defense) a l’Ajuntament que és on, també, s’han de dir estes coses. Per tant, el grau d’identificació del missatge era altíssim. Però jo vaig anar a la reunió amb americana i corbata, i la gent allí reunida usava una estètica posthippie, la qual cosa va fer que quan vaig entrar em miraren de dalt a baix, amb certa prevenció, amb evident disgust alguns. Marc cognitiu.
Esta mateixa gent és la que quan entra al banc, i la senyora Paquita de torn agafa fort la bossa, o veuen que el caixer els mira amb malfiança, s’emprenyen amb tota la raó del món. Perquè hi ha un marc cognitiu en els benpensants, que identifica eixa estètica amb el risc social. “Igual no es dutxen”, “podria ser que vingueren a robar carteres”, “segur que són mal educats”... Estúpid i injust. Tant, com quan ells miren als que porten corbata pensant “segur que no tenen consciència social”, “segur que són deshonestos”, “probablement ens odien...” Marc cognitiu.
Tinc el convenciment que tot és molt més complexe. Jo em moc amb patinet... i sovint gaste corbata. De vegades duc uns texans estripats, però demane les coses per favor i dic bon dia i gràcies. A l’estiu duc camises de màniga llarga i me les arromangue. M’agrada el menjar japonés, i el vi bo, però dos dies a la setmana dine a un baret de Maria Agustina, un refresc i una rua, per 2’5€. M’agrada la música clàssica i el pop comercial. Quan vaig a prendre café vaig al bar que em dóna la gana, i que em dóna bon café. I tant se me'n dóna si hi va gent així o aixà. No m’agraden les etiquetes, però quan toca respecte l’etiqueta.
Em negue a fer-li el joc al PP i a cedir espais, colors, col·lectius a la seua avarícia. El món de la festa no és del PP, aquell dissenyador no és propietat del PP, no renunciaré a cap color perquè el PP, o un altre partit o grup, l’use. No renuncie a res que no es contradiga amb la meua manera d’entendre el món.
Sovint, eixos espais que amb desconeixement titllem de “territori del PP”, són en realitat hostatges del PP, que els han segrestat amb la complicitat dels que els hem abandonat. I si volem governar, i volem fer-ho, haurem de governar per tothom. Amb les nostres conviccions i amb els nostres principis, però per a tothom. Si alguna cosa fa ingovernable una ciutat o una societat, no és la pluralitat parlamentària, sinó la fractura social.
1 comentari:
Cuanta raó! De vegades he discutit amb companys progressistes que es deslligaven de certs blocs ciutadans com les falles per estar estes (malament) etiquetades com "peperes", i només per això les deixaven de costat, inclús les volien fer desaparéixer. Llegint-te pense en què res no mereix ser abandonat, i em reafirme en què el patrimoni valencià és dels valencians, té igual si li diuen PePe o Josep, paella o cuina d'autor.
Publica un comentari a l'entrada