"LOONEY TUNES" El Mundo 13.02.21

He format part del govern local de Castelló, del que per decisió pròpia opine el mínim possible en públic; i ara forme part del Govern Botànic, del que opine, també per decisió pròpia, una miqueta massa. En qualsevol cas no és intenció meua ara criticar coses concretes, o valorar-ne unes altres. Vull fer una aproximació més global.

He escrit alguna vegada que un govern de coalició té avantatges sobre un de monocolor. La primera perquè visions diferents ben gestionades, sumen a l'hora de trobar respostes als reptes. Respostes complexes a problemes complexes. La segona, perquè el fet que qui seu a la taula del costat siga alhora soci i adversari, desincentiva la temptació a pràctiques poc honestes, i si encara així es donen, seran denunciades. A diferència del que va passar amb el govern-règim popular, que ningú no sabia res, però generacions de dirigents fan cua als jutjats. I encara no s'ha acabat.

El problema és decidir si som adversocis o sociversaris. Això és fonamental, perquè determina que pesa més, i com ens aniran les coses. I molt em tem que hi ha qui no només no està disposat a rebaixar tensions, o a resoldre-les en privat; sinó que hi ha qui busca la confrontació permanent pensant que qui guanye la batalla interna guanyarà la guerra electoral. I no és així. No ho és. Si no sumem, tornen.

Crec que fins i tot hi ha qui ha creat una estratègia de tensar, potser pressionat pel congrés de la seua organització (no busquen pistes que tots tenim congressos pendents). I és veritat que en eixa estratègia de podar el Botànic, uns estan millor situats, perquè tenen, o creuen tindre, alternatives. Nosaltres no en tenim. No és previsible que governem sols, i només tenim socis possibles en els socis actuals. Crec que m'explique, i això que als adversocis els hi sembla un avantatge competitiu a favor seu, a l'electorat progressista potser li sembla l'única garantia botànica, i juga a favor nostre.

Tot això ho explica millor Josep Mº Reniu al seu llibre "Pactar para Gobernar. Dinámicas coalicionales en la España Multinivel", però clar, cadascú té els referents que té. Altres són més dels Looney Tunes i s'inspiren en “Ralpf y el Coyote”. Si no els recorden, eren dos amics, un era un gos d'atura i l'altre un coiot, que anaven junts i amigablement a treballar, i un cop havien fitxat assumien el paper d'enemics, davant la perplexitat del ramat d'ovelles que no entenien tant de teatre.