Com els joves, que en època de crisi, més que mai, es troben en una situació d'especial vulnerabilitat, cosa que genera una lògica i dolorosa desesperança. És en este context que l'extrema dreta troba el que ara se li'n diu finestra d'oportunitat. Assistim a una revolució larvada, allunyada d'aquelles conquestes sobtades del poder. Ara les revolucions són lentes, intenten guanyar posicions creant hegemonia de forma gradual en la societat, a poc a poc, i a base de xicotets canvis.
És cert que tradicionalment la gent més jove tendeix a abstenir-se en els processos electorals, però eixa voluntat d'arribar a ells, és una inversió a mitjà termini. Tard o d'hora, els i les joves acabaran prenent la paraula. I si des dels partits democràtics no som capaços de bastir un discurs creïble i polítiques que generen oportunitats, l'extrema dreta amb el seu discurs fal·laç però efectista, guanyarà posicions i tindrà el camí aplanat. No és nou. Als anys 20 i 30 del segle passat, els totalitarismes europeus van fer calaix entre els joves. Les Joventuts Hitlerianes a Alemanya, l'Opera Nazionale Balilla a Itàlia o el Front de Joventuts a Espanya, són alguns exemples de l'enquadrament de la gent jove en organitzacions fortament jerarquitzades per impartir disciplina i adoctrinament. Tot com a pas previ a esclafar tota oposició, i començar a controlar l'activitat política que els permeta reformes educatives d'adoctrinament per a modelar una societat al seu gust.
Com a algú interessat per la política, vore que eixa desesperança de gran part de la nostra joventut els pot acostar a posicions populistes i d'extrema dreta, em preocupa. Però com pare, com a oncle, com a ciutadà, hi ha una altra cosa que em preocupa encara més d'eixe desànim. Em referisc a la Teoria de la Desesperança de la Depressió. Sabem que la forma en la qual interpretem els successos negatius en les nostres vides, influeixen en l'aparició de problemes emocionals, com ara l'ansietat i la depressió. La desesperança és un greu factor de vulnerabilitat per a cert tipus de depressió, fins i tot per al pensament en el suïcidi.
No tindre un treball decent, ni esperança de tenir-lo d'ací a poc temps; no poder emancipar-se; la impossibilitat d'imaginar un futur estable que permeta dissenyar un model de vida autogestionat, porta a les persones afectades a explicar els successos negatius a partir de causes internes, estables i globals, i a pressentir conseqüències negatives. També a culpabilitzar. Els joves estan en l'atzucac d'autoculpar-se d'allò que no en són responsables, la qual cosa els deixa en una situació d'indefensió i de fragilitat; o de buscar culpables en els més dèbils que ells, que és el que intenta fer-los-hi creure l'extrema dreta.
Negue que siguen una generació perduda. Tenen capacitat i talent per eixir-se'n, bàsicament perquè el primer error és fer el que jo he fet, posar a tots els joves en el mateix grup, però han de tindre opcions. I això a ells no els hi ho podem exigir. Ells a nosalt sí.
Pedro Sánchez en ser investit president l'any passat va crear l'Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia de País a Llarg Termini amb l'objectiu de dissenyar l'Espanya de les properes dècades. ¿La Generalitat Valenciana té un organisme similar? Cal pensar bé quin País volem i quines estratègies a curt, mitjà i llarg termini cal implementar. El problema rau en el fet que els polítics espanyols i valencians sempre han pensat en el curt termini. Això no és seriós. Com tampoc és seriós entabanar els ciutadans amb fantasies de fer una DUI impossible. Hem de pensar seriosament quin futur volem per als joves i també per a les altres generacions. Dissenyar el futur i treballar perquè es faça realitat. Això espere dels polítics.
ResponElimina