"L'EFECTE COBRA" -EDITERRÁNEO - 24.03.21

El nom prové d'una situació que es va produir en temps de la dominació britànica a l'Índia. El govern britànic estava preocupat pel nombre de cobres verinoses en Delhi. I no va tindre altra ocurrència que oferir una recompensa per cada cobra morta que s'entregués a les autoritats colonials.

En allò que els britànics veien una solució a un problema greu, alguns locals hi van vore un negoci, i van començar a criar cobres només per a matar-les i cobrar-ne la recompensa. El govern es va adonar de seguida del que estava passant, i en una altra decisió precipitada, decidí retirar les recompenses. Cosa que va fer que els criadors alliberassen immediatament les cobres, en deixar de ser una font d'ingressos. Com a resultat, la població de cobres salvatges va augmentar. L'aparent solució al problema el va fer encara pitjor.

Un exemple de com polítiques públiques d'assignació de recursos, tenen com a resultat un empitjorament de la situació. Això s'associa al fet d'emprar el mateix indicador per a avaluar una política pública i assignar recursos.

Salvant les distàncies, hauríem d'aprendre alguna cosa d'estes experiències. No diré jo que ningú munte un bar o un restaurant, o una agència de viatges per a poder rebre 2500 euros miserables. Clar que no. Però quants negocis no viables estan mantenint-se en l'UVI econòmica gràcies a les ajudes públiques? Siguen a fons perdut, crèdits a baixíssim interés, condonació de taxes o impostos...

Els fons europeus de recuperació poden ser una oportunitat per a canviar el model productiu valencià, o una cacera de cobres. I em banyaré. Estem competint amb altres comunitats per a vore qui s'emporta la hipotètica macrofàbrica de bateries elèctriques, i jo no recorde el debat sobre si això és o no és una bona idea, que hauria de ser previ. I no parle només del cost mediambiental que una indústria així té, i que no és menor, sinó fins i tot des del punt de vista econòmic i d'ocupació.

Entenc i defense la necessitat que des de l'esfera pública es participe en determinats sectors, i se'ls acompanye i incentive. Però... La realitat és que si no es fabriquen més cotxes elèctrics no és per falta de bateries, és perquè continuen tenint menys prestacions que els de motors d'explosió, i perquè s'està produint una davallada important en la compra de vehicles particulars. Els joves ja no es trauen el carnet el dia que fan els 18. I és una tendència que ja s'ha estabilitzat i sembla anar a més.

Amb una alegria poc científica ho fiem tot a l'eixida de la crisi sanitària que ha dut terribles conseqüències econòmiques. Però això ve d'abans. No eixirem d'eixa crisi, no hi haurà recuperació duradora per al sector de l'automòbil. Tots els indicadors porten a pensar que el sector seguirà en declivi, la mala evolució del sector, seguirà. I aleshores? Per a què una macrofàbrica de bateries? Si no té demanda! Si tot sembla indicar que cada dia en tindrà menys!

Ens diran que el transport públic, que el transport de mercaderies per carretera, podrien compensar la manca de demanda de l'automòbil particular. No. Darrere del projecte no hi ha cap empresa de transport per carretera, perquè ara mateix un camió elèctric és impossible. Ni Adif. Qui empenta és Volkswagen, Ford, Seat, o la mineria extremenya del liti o Iberdrola. Si el projecte fos rendible, no necessitarien els fons públics, ni hagueren esperat a la pandèmia per descobrir-ne la urgència. No. El que passa és que cau el consum de vehicles particulars, com des de fa anys cau el consum d'electricitat a Espanya. Tot este projecte no és més que una excusa per a rebre diners públics, per a recapitalitzar-se prometent que faran coses que en el millor dels casos no necessitem. I en paral·lel massa administracions defensant donar ajudes als caçadors de cobres, per poder dir que fan alguna cosa davant un problema tan greu.

I tant de bo foren només les bateries. El més greu és que cada dia sembla més evident que estem a punt de convertir esta oportunitat històrica de transformar la nostra economia, en un nou Pla E gegantí. Tot seran rotondes econòmiques. És a dir, invertirem en propostes que ens faran pegar voltes sobre un eix equivocat, i del que ningú no sap exactament per quin carril circular per eixir sense tindre un accident.