03 de desembre, 2016

"HO PODRIEM FER MILLOR" LEvante-EMV 03.12.12


És la Conselleria d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball. I del Conseller Climent depenem dos Secretaris Autonòmics. Blanca Marín, que ho és d'Economia Sostenible, Sectors Productius i Comerç; i jo que ho sóc d'Ocupació i al mateix temps Director General del SERVEF.
Després estan les direccions generals. De la meua Secretaria Autonòmica en depenen tres. Dos dins del mateix SERVEF i una que s'ocupa del treball i benestar laboral, vinculada a la Direcció de l'Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball.
És a dir, que les meues competències tenen a vore amb la seguretat i benestar laboral, i sobretot en la formació ocupacional i en tot el procés d'intentar casar oferta i demanda, en allò que li diem "mercat laboral".
En el cas de l'altra Secretaria Autonòmica hi ha quatre Direccions Generals. Una d'economia, emprenedoria i cooperativisme. Un d'indústria i energia. Una tercera d'internacionalització. I finalment una de comerç i consum.
Tot l'equip junt, treballem (amb la resta del Consell, clar, però nosaltres de forma molt especial) en la transformació del sistema productiu valencià. Tenim el convenciment, i acumulem proves empíriques, científiques i treballs acadèmics, que ens demostren que el país necessita una revisió d'eixe sistema, o estem abocats a mantenir taxes de desocupació inassumibles. Un fracàs social.

Si repassen els primers dos paràgrafs, podran deduir que jo m'ocupe bàsicament de les persones aturades. No només d'això, però sí que hi dediquem una quantitat de recursos econòmics i humans, considerabilíssims. Mentre que la meua companya es dedica a les polítiques que de forma més nítida poden ajudar a canviar eixe model productiu al qual m'he referit.
Ara una xifra. Aproximada. 365 milions d'euros. Milió amunt, milió avall (quina barbaritat parlar així de milions d'euros!!!) eixe és el pressupost que té la Conselleria, abans del tràmit parlamentari. No sé a hores d'ara com acabarà el pressupost de la Generalitat, però no canviarà extraordinàriament. I en tot cas, per al que vull dir, no hi fa res. I és que el que vull dir és que d'eixos 365 milions d'euros, uns quants els gestionem al SERVEF, però és que s'hi sumem els diners que ens arriben del Ministeri i de la UE el servei públic de formació i ocupació, gestiona més de 320 milions. Gaire bé tant com recursos propis té la Conselleria en el seu conjunt.
És obvi que el treball que nosaltres fem és importantíssim, sobretot, perquè dista molt de ser un treball pal·liaitu de la situació d'ocupació. Tot el contrari, els diners els dediquem a incentivar la contractació i molt especialment a la formació de persones desocupades, i també a la formació continuada d'aquelles que sí que estan treballant. 
El mal de la cosa, és que eixes desenes i desenes de milions públics que invertim en formació mai no han estat avaluats. La UE els envia, ens controla com els gastem, però mai no s'ha molestat en preguntar si els seus diners (que a sobre són finalistes, ells decideixen en que gastar-los) estan ajudant a resoldre la situació. Podriem dir el mateix dels fons SEPE, els que envia el Ministeri. Un despropòsit tot plegat. Nosaltres ara anem a analitzar-ho, ho fem amb col·laboració amb les universitats públiques, que ens ajudaran també a diagnosticar les necessitats reals de formació. Per edats, per sectors, per comarques, per gènere... Avaluar per optimitzar. 
Però de veritat del que volia parlar és de que en realitat, destinem molts diners a formació de persones aturades i pocs per a ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, és a dir, per ajudar a buscar nous mercats per als nostres productes, nous clients que ens permeten vendre més, i per tant produir més, i en conseqüència, contractar més gent per fer eixos productes. Pocs diners per a la indústria valenciana, tant necessitat com està el país d'un nou pla de reindustrialització comarca a comarca. O poc per a l'energia, que segons no pocs estudis, podria representar un jaciment d'ocupació important, i una modernització social que generaria grans estalvis econòmics. Molt pocs diners per donar suport al cooperativisme, com a fórmula d'economia social, que tan bons resultats ha donat en altres llocs. O per acompanyar a l'emprenedoria en els primers compassos. A eixes persones físiques o jurídiques que volen crear una empresa. I un altre pessic menut per al comerç valencià, que representa una part poc menystenible dels llocs de treball del nostre sistema. Totes estes polítiques sumen massa poc.

És molt possible que si poguérem dedicar tants milions d'euros a totes estes polítiques, com els que dediquem al SERVEF, el SERVEF en necessitaria molts menys. El món al revés. El fet urgent no ens deixa fer el que és realment important. Invertim ingents quantitats de diners en resoldre els problemes de les persones desocupades, sense gran capacitat de generar ocupació; mentre no tenim diners per dedicar-los a canviar un model i aconseguir crear ocupació, que és el que realment els ajudaria. De bojos

26 de novembre, 2016

"COM UNA BANDA MÖBIUS" Levante-EMV 26.11.16


Hui toca repassar. Si recorden, hi havia tota una classificació de la relació entre dues circumferències, en funció del contacte de l'una amb l'altra. Les exteriors, que no tindrien cap coincidència espacial. Les interiors, que una estaria dins de l'altra i podrien compartir o no el centre. Les tangents, que tindrien un punt en comú, bé siga intern o extern. O les secants, que compartirien dos punts.
Bé, doncs tradicionalment, el serveis socials i els serveis d'ocupació han funcionat de forma similar, en funció del model concret que cada administració haja decidit. Recorde que a l'Ajuntament estant, de tot això n'havíem parlat bastant amb els responsables municipals de totes dues àrees. Quin model de relació han de tindre els serveis socials i els d'ocupació. Cercles concèntrics? Tangents?
En parlàvem també molt quan debatíem com tancar un altre cercle, el dels desnonaments. Fills de la pobresa sobrevinguda. I el govern entenia que més enllà d'oferir una eixida urgent a les famílies en risc d'exclusió (solucions habitacionals, ajudes a l'alimentació, a la higiene, als estudis...) allò que calia era reintegrar a eixes famílies al «circuit normalitzat», que els permetera ser autosuficients. Empoderar-los amb una treball que els garantís l'accés directe a allò que ara, per la seua situació precària, els havia de proporcionar l'administració.
I teníem raó els que defensàvem això. De fet, les persones expertes reunides a Brussel·les ara fa 15 dies, explicaven exactament això. La necessitat de que els cercles interrelacionen. No podem seguir fent polítiques socials i d'inserció laboral dissociades, perquè tenen tal grau d'influència mútua, que és absurd poder pensar en cercles que, com a poc, no es toquen. En polítiques, que com a poc, no és parlen. No es coordinen. No es complementen.
En l'actual estat del mercat laboral, amb tot el ai al cor que vulguen, haurem d'acceptar que hi ha determinats col·lectius que difícilment tornar a ser actius laboralment. I posaré un exemple que no fa més que confirmar la trista realitat de que la pobresa es feminitza a marxes forçades. Una dona amb un baix nivell d'instrucció que supere els 49 o 50 anys ho té francament molt difícil. Molt. No ens agrada, i des de la meua responsabilitat m'hi rebel·le, però ara com ara és un fet.
Davant esta situació el que cal preguntar-se és si paga la pena continuar oferint-li cursos de formació que el màxim que li aportaran són esperances vanes, amb risc de frustració. O si pel contrari, li hem de parlar clar i explicar-li que serà des d'un altra àrea de l'administració pública que rebrà el suport necessari per tindre una vida digna. I al contrari. Hi ha famílies que hui són usuàries dels serveis socials, tot simplement (quasi res!) perquè no tenen ingressos. No per ser una unitat familiar desestructurada o qualsevol altra situació de risc. Tot simplement estan rebent ajudes, perquè acabades les prestacions, no han trobat una feina. Però són persones que estan en rangs d'ocupabilitat. Persones a les que els hem de seguir formant, orientant, i ajudant en la recerca activa d'ocupació.

El món ha canviat. Molt. Ja ningú de nosaltres rebrà un rellotge d'or per 50 anys de fidelitat a la mateixa empresa. Difícilment ens donaran eixa oportunitat. La gent no només canvia varies vegades de treball al llarg de la seua vida laboral, canvia fins i tot de professió. I això és important, perquè ens dona una pista clara de que la formació ocupacional no ha de ser només de millora i perfeccionament, sinó també de reciclatge professional.
Ha canviat el món, i amb ell el món laboral. En canvi, tinc la poderosa sensació que les polítiques d'ocupació no han canviat al mateix ritme, a la mateixa velocitat, en la mateixa direcció. Mentre no canviem el sistema productiu, i estem en situació de crear ocupació de qualitat, tot el que fem és donar medicina al malalt. Hi haurà famílies, o individus, que passaran d'un cercle (ajudes socials) a l'altre (serveis ocupacionals) com si fos una Cinta Möbius. Dos cercles interrelacionats. El que preocupa de tot això, és que la Cinta Möbius és també el signe d'infinit. I eixe no pot ser de cap de les maneres, el futur que volem. Hem de trencar els cercles. Els hem d'obrir. I en això treballe jo ara, si ho volen saber

20 de novembre, 2016

"COTXES, MENTIDES I CINTES DE VÍDEO" Levante-EMV 19.11.16


S'alça el diputat socialista Miguel Ángel Herédia, s'enfila a la trona, emboca el micro i diu que el republicà Rufian critica els cotxes oficials, però en gasta un per anar a l'estació. Rufian demana la paraula per al·lusions i reclama del socialista que retire eixa afirmació per falaç i que conseqüentment no aparega en l'acta. Preguntat per la Presidenta, el socialista s'hi nega, i diu que té un video i que el pot enviar. El següent que es veu, és a Rufian aprofitant un recés, acostar-se als escons socialistes i mirar el mòbil d'Herédia on suposadament hi ha el vídeo.
El vídeo no l'ha vist ningú. Si creiem a Rufian, no només el que hi surt no és ell, sinó que li ho hauria fet notar a Herédia i este hauria contestat "ya lo sé, pero dónde las dan las toman". De ser així, Herédia és un autèntic cínic, un mentider. I sent com és el Secretari General del Grup Socialista al Congreso, el PSOE té un problema amb ell. I fins ací la història, no dóna més de .
Bo, sí, Toni Cantó va aprofitar per fer dos tweets parlant d'un "zasca" gloriós que hauria rebut Rufian i que havia estat fortament celebrat per gran part de la càmera. Tot sense haver-se molestat en saber si com sembla Herédia petaria un polígraf, o Rufian havia fet garrames. Ell va disparar i au. I és que Toni Cantó mai no perd una oportunitat per clavar la pota en les xarxes. Ni a la tribuna.
No em ve de nou això. Quan jo era regidor de l'Ajuntament, un regidor del PP em va fotografiar a mi, i a tres regidores més, baixant d'un cotxe oficial en un acte oficial. Un d'aquells actes, on per cert, sempre s'han posat tots els vehicles oficials a disposició de tota la corporació. Quan governava el PP també. Especialment aleshores que és quan es gastaven més cotxes, més vegades i per més persones. El PP va pujar la foto a les xarxes i va dir que érem uns mentiders, i que si tal i que si qual.
Tant quan vaig ser Vicealcalde com ara al nou càrrec, sempre he mantingut el mateix, si cal agafar un vehicle oficial, jo l'agafe. Ho dic ara, i ho deia quan estava a l'oposició. Hi ha un parell d'articles publicats sobre el tema. També deia aleshores i ara, que el que no faré serà un ús impropi com feien alguns. Jo he vist Tinents d'Alcalde anar en cotxe oficial a l'escoleta a vore al seu nebot, a regidores portar les compres a casa amb cotxe oficial, he vist a qui el portaven a fitxar a la seua feina al marge de la política, o a qui l'anaven a buscar cada dia a casa perquè no conduïa. Un destarifo.
El que jo crec és que el PP ha estat massa temps al govern, i s'ha cregut que els mitjans públics eren propis seus, i que eren privatius. I també crec que alguns hem/han passat massa temps a l'oposició i quan ja no sabien que criticar acabaven fent reduccions a l'absurd. Sobre vehicles, sobre sous, sobre qualsevol cosa. I quan els de l'oposició han passat al govern, i quan els del govern han/hem passat a l'oposició, totes les desmesures han saltat per l'aire.
És el que li ha passat a Herédia amb Rufian. Rabiós com està el socialista per retrat que els hi va fer el republicà l'altre dia, s'agafa a una mentida conscient que hi ha gent que té ganes de creure-la. Altres, acusen els adversaris de fer coses que no fan, però que ells sí que feien. És el món dels disbarats. Una mentida és creïble, precisament perquè ells van fer tantes barbaritats, que ara tothom està disposat a creure's qualsevol cosa. El bo de tot això, és que té solució.
Amb els governs del PP a l'ajuntament no es portava cap registre dels usos dels vehicles oficials. Cap. A ningú semblava preocupar-lo. Tot valia. Barra lliure. Campe qui puga! Ara el PP a l'oposició demana (si més no mentre jo presidia la comissió) els llistats de moviments, que s'entregaven puntualment. Fins i tot els hi vaig donar el diferencial del consum de combustible que els deixava francament en evidència. A València, les poques vegades que he de fer ús del cotxe oficial, he de signar un document dient on m'han de recollir i deixar, i per a fer que. Control absolut que l'oposició rep a petició. En el cas de Rufian hauria de ser senzill, hauria d'haver-hi una relació d'usos. És tan fàcil com que la Presidenta el demane i el mostre a la cambra, i de passada a tothom. Els uns van abusar dels mitjans, els altres de les promeses. Ara no tenim credibilitat. És greu.

12 de novembre, 2016

"PIJOMUNISTAS I CHONIJOS" Levante-EMV 12.11.16

Llig en un blog un article amb sintaxi francament millorable, i amb sis o set afegitons que si l'autor se'ls estalviés, el text ni seria tan demagògic, ni supuraria tanta ràbia mal continguda. Però li reconec la gràcia del neologisme «pijomunistas», i la certesa en definir-los.

Diu l'autor que són eixa colla de joves, fills de famílies acomodades (en general hereus de professionals liberals, amb un nivell d'ingressos clarament superior a la mitjana), que els hi han permés estudiar a la universitat, sense haver-se de llogar de reposadors a un supermercat o de «fregataules» un local de fast food. Fins ací tot està bé, el problema comença quan estos joves s'inventen un joventut plena de privacions perquè «només ingressava 480€ d'una beca», obviant que a casa dels pares no els faltava de res. I eixe relat del seu passat l'invoquen per justificar la raó de la seua actual rebel·lia política, i els seus posicionaments en l'esquerra transformadora.
Tinc la poderosa sensació de que es tracta de mala consciència (de classe). Em sembla més honest dir que s'arriba a determinades posicions polítiques pel camí de la reflexió, que com a conseqüència d'un passat de penúries i limitacions, que no és tal. Perquè si un jove universitari amb una beca de 480€ al més i tot el suport econòmic de la seua família benestant, esdevé per això filocomunista; què no hauria de fer un jove que no va poder anar a la universitat, que no tenia beca, i que en tota la unitat familiar no ingressaven ni eixos 480€ mensuals? Agafar les armes?
Alguna d'esta gent fa un discurs tan carregat de força dramàtica, tan dur en les formes, i clarament dirigit a un grup social (del que forma part la seua família i de retruc ella) que convida a pensar a la mala consciència, s'hi suma l'autoodi.
A l'altre costat de l'arc ideològic, un altre neologisme, els «chonijos» i «canipijos». Són els «canis» i les «chonis», disfressats de «pijos». Aquella gent d'una extracció social més humil, que ha buscat la seua progressió social en la política, fent-se passar pel tradicional «pijerio» de la dreta més plastificada, però que en obrir la boca, posen en evidència la seua impostura.
Res en contra de que l'origen econòmic i social de la gent no determine necessàriament la seua ideologia, només caldria! Però així com els «pijomunistas» recreen el seu passat per oferir un relat de privacions inexistents; els «chonijos» amaguen els seus orígens, com avergonyits de no ser fills de la polla rossa. I expliquen a qui els vol escoltar, i de vegades a qui no vol, tots els esforços que han fet per arribar on estan. Estiguen on estiguen.
Perquè en este grup hi ha molt de "self-made man" i "self-made woman" que obliden que ací qui no té padrí no es bateja. Gent que et diu que el seu lloc de treball l'ha aconseguit gràcies al seu esforç, obviant que l'oferta li va arribar a ella i no a un altra persona, perquè havia estat ensobrant paperetes durant tres campanyes a la seu del partit. Gent que treu pit dient que va aconseguir el treball gràcies a una entrevista, però que oculta que el treball és una de les moltes organitzacions paral·leles a l'administració pública, que va muntar el seu partit, per poder facilitar la contractació a qui no volia, sabia o podia, aprovar una oposició. I esta gent, és la que quan ara desmuntes els «xiringuitos», et diuen que els acomiades per què eres un sectari. Tornant a obviar que van aconseguir el treball sense lliure concurrència, que garantís els principis d'igualtat, mèrit i capacitat. És a dir, de forma sectària, per ser membres de la seua secta política.
És eixa gent que menysté les xifres oficials de pobresa estructural, que aboquen a la misèria centenars de famílies, d'allò que coneixíem com a famílies normalitzades. És eixa gent que dóna un del seus dos sous públics (el menor, clar) a organitzacions de caritat.

Un altre dia parlem dels «chomunistes» i dels «comunijos», que també n'hi ha.