12 d’agost, 2017

"NO ÉS EL QUI, ÉS EL QUÈ" Levante-EMV- 11.08.17

Ha de ser dur viure en la frustració constant de vore com passen els trens i no tens bitllet per a cap. Ha de ser dur tindre el convenciment que eres la gran esperança blanca, i vore que gent del teu partit a qui en privat desprecies, et passa la maneta per la cara i va ocupant tots els llocs de poder, i tu tornes a quedar-te a l’estació, amb el mocadoret a la mà i posat de cara de pà sucat amb oli. I tot això es va acumulant, i comences a hiperventilar, buffffff, bufffff, bufffff, que veus que passa el temps, i cada cop que hi ha una plaça de prestigi o de poder que et podria fer goig, se l’emporta un altre. En el fons saps que a tu se t’havia fitxat perquè tenies unes característiques que podien obrir espais… Però a l’hora de la veritat ni els han obert, ni les caracteristiques són apreciades al teu club. Per això vas canviant. Canvies fins i tot de llengua sempre que pots, I puges el to. Per a desmarcar-te del que consideres la mediocritat dels teus companys, espigoles els discursos de citacions de saberuts, somniant que això servisca per a que algú crega que el saberut eres tu. 
Però res, i esbufegant, hiperventilant, arriba l’estiu. I fas un refregit de coses que ja has escrit més vegades, i el deixes preparat, i li’n dius article. Sí, fas un article de pedassos, de maledicències, perquè així t’estalvies haver de fer-ne un de nou, i en el mateix article acuses, sense cap argumentació (deus creure que no cal, eixint de tu és paraula divina!) al govern de treballar poc. És una curiosa contradicció, resultaria divertida si no fóra patètica.
Em tornes a dir bocamoll, i jo et dic inútil. Incompetent. Dius que els “progres” no rectifiquen. Jo no sóc un “progre”, però rectifique quan cal. No rectifique en allò que vaig dir del corralito, perquè era i és cert. En la teu àrea, sense anar més lluny, els diners que quedaven en maig per a la resta de l’any dividit pel número de dies era exactament de 60€. Es dóna la circumstància que els càlculs els vaig fer precismanet en l’àrea de cultura. On t’havies polit el pressupost gairebé sancer. I no només perquè haguéres avançat programació, sinó perquè gestiones amb el cul. Es va haver de fer una modificació de crèdit, per tal que la ciutat tingués una programació cultural al llarg de tot l’any. De fet, és el que tenieu pensat. Tirar de veta abans de les eleccions a vore si enganyem a l’electorat i li fem creure que estem fent coses, i després ja ho arreglarem. Però ací el més saberut de tots nosaltres, el més intel·ligent, és precisament l’electorat. I va dir que no. I al final, la modificació la vam haver de fer nosaltres.
Dius que sóm un govern aritmètic. Clar. La mateixa aritmètica que la nit electoral va dir dues coses: El PP no podrà governar ni en coalició, perquè baixa de 15 a 8 regidories, “Que hòstia” que diria Rita. La segona cosa que va dir és que tu no entrares a la corporació. Va dir que fins a 8 i a tu no et tocava. Així que posats a parlar de bocamolls, potser caldria una mínima discreció, una mínima elegancia, sobretot perquè si contraposem l’aritmètica que ens fa govern (que és l’aritmètica pública, la que decideix el poble), amb l’aritmètica que et fa a tu regidor (que és l’interna del PP, la de les dimissions, la de les fugides, la de qui no accepta ser oposició), la veritat és que no hi ha color.
S’ha de ser molt atrevit per deixar el bony que vas deixar en patrimoni, junt al teu company que també hiperventila en els articles de fer riure, i intentar treure pit. S’ha de ser un galtes per formar part d’un govern que anava a crits per les escales i els salons per vore qui ocupava places quan quedaven vancants i dir que este govern té males relacions internes… Saps que passa? Que no et queda un gram de decència en l’acció pública. Eixe és el problema. 
I no t’enganyes gens ni mica, no és la fòbia al PP el que ens uneix. És el rebuig clar, frontal i democràtic, al que el PP representa. La corrupció, la ineficàcia (fa molta gràcia quan parleu de que vau millorar els comptes i oculteu que els havieu gestionat vosaltres els 15 anys anteriors!), els favoritismes, la inoperancia de deixar-nos sense PGOU, com vau estafar a la gent de la marjaleria, la xarxa clientelar que volieu fer passar per participació ciutadana, el malbaratament de fons públics en projectes no nats… No és contra unes sigles, és contra el que eixes sigles representen.  Que és precisament el que et degué seduir a tu.

05 d’agost, 2017

"GRÀCIES DE REBOT" -Levante-EMV- 05.08.17

Si he de ser sincer, i tinc eixe perillós costum, confessaré que quan el Govern català anuncià que aprovaria les lleis de desconnexió pel procediment exprés, i que per fer això caldria una reforma urgent del seu reglament, alguna cosa em va grinyolar des del punt de vista de la pulcritud democràtica. Entenc que s'enfronten a una situació absolutament excepcional, però no m'agradaven les formes. Això de poder aprovar lleis sense gairebé temps perquè l'oposició esmene, no em fa el pes. Després ho vaig contextualitzar un poc, en adonar-me que no és en absolut un procediment tan extraordinari ni tan singular, de fet l'aprovació de lleis pel sistema de lectura única, és d'allò més habitual a l'ordenament jurídic de l'Espanya autonòmica.

El reglament del Congreso de los Diputados ho recull al seu article 150, i el Senat en el 129. El reglament del Parlament andalús ho recull en el 136, i el d'Astúries en el 165. Castella-Lleó ho regula en el seu en l'article 168, i Castella-La Manxa en el 130 del seu. El reglament de l'Eusko Legebiltzarra ho desenvolupa en el 163, i el Parlament gallec en el 134. El Parlament de les Illes Balears determina el procediment en l'article 145, mentre que el Parlament canari ho fa en el 148. I Madrid? Doncs Madrid en el 167 i Cantàbria en el 139. L'Asamblea d'Extremadura ho incorpora en l'article 157. I les Corts Valencianes, sí, també el nostre legislatiu, en l'article 135.

Este tipus d'articles estan pensats per a lleis menors, per així dir, per a processos urgents però sense gran transcendència. Però el cert és que se n'ha fet un ús en qüestions més que fonamentals. Un parell d'exemples d’ací i allà. Les Corts Valencianes van usar eixe article per a tancar la RTVV. Així, amb presses i sense debat. Però encara n'hi ha de més gruixudes. El Congreso es va servir de la lectura única per modificar la Constitució en 24 hores, canviant el text que havia estat aprovat en referèndum, per entregar la sobirania econòmica d'Espanya als poders financers, privilegiant el pagament del deute per davant dels serveis públics. I també van usar eixe procediment abreujat, per canviar de Rei. Sí, sí. Per a aprovar una llei per a poder canviar el cap d'estat en 24 hores. I és que aquells «Pares de la Constitució» als que alguns volen convertir en paradigma de la saviesa jurídica i ponderació democràtica, no havien previst com es podia fer un canvi de Rei sense la mort d'este. I en més de 30 anys de legisladors, tampoc no es va desenvolupar. Supose que en el moment de la redacció de l'anomenada Carta Magna, ningú no pensava que caldria desempallegar-se del Rei, perquè es dedicaria a empaitar coristes, matar elefants, i fer negocitèrbols amb els xeics més sàtrapes d'Orient. Els que financen la gihad.

I com és que ara actua el Tribunal Constitucional, en sessió urgent i extraordinària, si només s'aprova un article d'un reglament que és rotundament constitucional? Doncs perquè el Tribunal pressuposa (i en política se li val, però no en dret) que es voldrà fer ús d'eixe mètode per aprovar lleis d'immens calat, i difícil o nul encaix en la Constitució. Però encara no ha passat res d'això! El Tribunal Constitucional suspén cautelarment una norma constitucional, per si de cas en volgueren fer un ús inadequat. És molt greu.

Em sembla la ruptura d'una de les darreres fronteres de la separació de poders. Els que saben d'estes coses, diuen que al TC hi ha ja un creixent malestar amb el govern de Rajoy, per l'ús abusiu que fa de l'alt tribunal per resoldre qüestions polítiques que el Gobierno no sap, no vol o no pot resoldre. L'intent d'atorgar poders al TC perquè pogueren destituir càrrecs públics es saldà amb fracàs, al tindre alguns dels membres del Tribunal, un rampell de dignitat legal i democràtica, just el que li falta a Rajoy i al seu partit.

Resum. Hi ha una cosa que els demòcrates li haurem d'agrair al procés català (amb independència de si s'hi està a favor o en contra) i és destapar les vergonyes d'un estat en fallida democràtica. Amb clavegueres i guerra bruta al Ministeri d'Interior, sense separació de poders, i tot sotmés a un govern suportat per un partit corrupte, un President mentider, i amb el vistiplau de Ribera i l'exercit cunyat.

29 de juliol, 2017

"ÉS CONTRA TU" - Levante-EMV- 28.07.17

És contra la llengua. Clar que és contra la llengua, com explicar sinó que prohibisquen l'acord de tres governs de relacionar-se entre ells en la seua llengua? Quin sentit pot tenir, si no la voluntat fèrria d'impedir que el valencià siga una llengua vehicular entre administracions, una llengua d'ús públic, una llengua normalitzada. Una llengua útil i prestigiada. 
És contra la llengua perquè s'ataquen a la llei de posada en marxa de la televisió pública valenciana, conscients que és un instrument imprescindible per la recuperació del valencià. Sabedors de què d'ella depén en gran mesura la producció cultural en valencià. Productes televisius, però també teatre, cinema, música... Fins i tot la possibilitat d'informar-se del que passa al nostre món, sense haver de canviar de llengua.
És contra la llengua perquè ataquen la legislació d'ús del valencià en l'administració pública. No volen que el valencià siga llengua destacada en la relació entre administradors i administrats. Com no volen que siga un requisit que un servidor públic conega el valencià obligatòriament, tot i que és llengua oficial d'aquells a qui ha de servir.
És contra la llengua perquè recorren el Decret de Trilingüisme. Clar. I diuen que el suport prioritari al valencià, tot i que legítim, no està ben ponderat. Però no diuen quina és la ponderació justa. Possiblement la que hi ha hagut fins ara, quan malgrat matricular-te en valencià a la universitat... Rebies el 80% dels crèdits en castellà. I ells callaven. I el poder judicial s'ho mirava impertèrrit.
És contra la llengua, sí, però no és només contra la llengua. Més enllà de la qüestió identitària està la qüestió social. La voluntat de diferenciar entre ciutadans de primera i ciutadans de segona, que veuen contínuament vulnerats uns drets que no poden exercir en peu d'igualtat.
És contra la llengua, però la llengua és l'excusa per perpetuar un sistema abocat a la guetització i a aconseguir que fora de l'escola la gent acabe abandonant la llengua perquè més enllà de la primària no hi ha un ús normal i equitatiu. No hi ha problema per a ells, saben que els que s'ho poden pagar aniran a col·legis bilingües, aprendran anglés, i els col·legis privats faran calaix. Que no oblidem, això també ho ataquen. Els governs de la dreta ataquen i desnodreixen durant anys l'educació pública per afavorir la concertada, i res no passa. I quan s'intenta regular l'espai educatiu, no se'ns deixa legislar en defensa de l'interés general i en protecció de la despesa pública.
És contra un model social, perquè no ens deixen rebre refugiats. No permeten al país ser solidari amb qui més ho necessita. És contra la justícia social, per això recorren la Llei de funció social de l'habitatge. Una llei progressista que reconeix drets fonamentals, que ara no estan protegits, i que no ens volen deixar protegir. Que busca solucionar jurídicament la terrible xacra dels desnonaments que són fills de la cobdícia dels bancs i els seus comissionistes en forma de portes giratòries i consells d'administració.
És contra la sanitat universal i pública, perquè han recorregut la norma que evitava el copagament farmacèutic per als pensionistes, els menors i els adolescents amb rendes inferiors a 18 mil euros anuals. És contra el pla bianual de dignificació d'hospitals i centres de salut. O la compra de medicaments a la central de productes farmacèutics, que permetria abaratir-ne substancialment el cost. És contra els cognoms de la Conselleria de Sanitat. No la volen pública, ni la volen universal. No volen que puguem protegir la salut de la gent. Tampoc la salut mental, perquè també han atacat jurídicament el Pla específic. No ens permeten ser un poble sa… Ni ben morir. També han recorregut la Llei de mort digna.
I la Llei Trans. Nosaltres volem el reconeixement de les diferents identitats, perquè pensem, creiem, sabem, que la gent ha de poder estimar-se per a poder estimar i ser estimada. Però ells mai no parlen d’amor. Ens volen rendits. Ens necessiten pàries. 
Clar, supose que el més senzill és pensar que és "només" contra la llengua. Però no, és contra la igualtat, contra l'equitat, contra la solidaritat, contra la justícia social, contra la salut universal. Deixeu-me dir que és contra la dignitat. És contra el país que volem ser. És contra tu.

22 de juliol, 2017

"SENTENCIANT SENTÈNCIES" - Levante-EMV- 22.07.17



A la facultat vaig tindre dues assignatures semestrals que eren l'una continuació de l'altra i que en la pràctica consistien a aprendre a llegir i analitzar sentències. La professora era una dona jove, bastant allunyada dels cànons típics d'una professora de dret, i que era titular d'una sala del TSJCV. 
A mi l'assignatura, o les dues parts de l'assignatura em van agradar molt. Bàsicament apreníem a saber llegir, interpretar i entendre el llenguatge sovint innecessàriament rebuscat i tècnic de les sentències que analitzàvem. Totes de diferents TSJ, del TS, del Constitucional, o fins i tot de la Cort Europea. Vaig aprendre a saber deslliurar la palla d'allò més substancial, cosa especialment important quan parles de sentències de desenes i desenes de folis. El plantejament de l'assignatura era absolutament pràctic. De vegades ens facilitava els antecedents, i el nostre treball era trobar els fonaments jurídics i dictar sentència. D'altres, teníem la sentència i els antecedents i havien de trobar la base jurídica (llei, jurisprudència...) que havia dut als magistrats a dictar aquella sentència. Fins i tot en alguna ocasió ens va facilitar la sentència i els fonaments jurídics, i havíem de suposar quina havia estat la demanda. Tot això era feina que fèiem individualment a casa, i a la classe següent, debatíem. Vaig gaudir com un cadell. Arribà a apassionar-me.
Per això, treballava molt, vaig aconseguir la clau d'accés a les dues bases jurídiques més importants, i vaig dedicar molt de temps a buscar jurisprudència, a localitzar sentències a les quals es feia referència i jo volia conéixer amb profunditat. Una de les coses que més em va agradar de la professora era que la nota anava en funció del teu raonament jurídic, no del fet que les teues conclusions coincidiren o no amb la sentència dictada. De fet, amb certa freqüència, algunes de les opinions jurídiques que vaig manifestar, eren contràries a les sentències analitzades. I no em va anar malament. En tots dos semestres vaig saldar la cosa amb un excel·lent. I este plantejament de la professora, té lògica. De fet, em recorda el que un dia ens va dir el professor de dret processal, un altre dels que va aconseguir que jo tragués un excel·lent, perquè era un excel·lent professor. Ens digué: «el dret és sempre interpretable. Cas contrari, introduiríem a Google o a qualsevol buscador la frase: "robatori de dues gallines" i ens contestaria: "tres mesos i un dia", I això, saben bé que no és així».
Si volen, es poden agafar tot això escrit com antecedents i fonaments jurídics, per a emmarcar la crítica que vaig a fer a algunes sentències recents. Ja poden suposar que a aquelles que fan referència a la concertació d'aules d'infantil i instituts, i al Decret de Plurililingüisme. La sala quarta del TSJ valencià ha admés a tràmit algunes demandes de particulars, i una de la Diputació d'Alacant en el segon cas. La Diputació no té cap competència en eixa matèria, i la sala força la interpretació fins al punt de considerar que allò que no li és propi, és autoritzat! Un disbarat jurídic, que permetria a la Generalitat assumir competències estatals, per exemple. Això per la part procedimental. En el fons de la qüestió, el que fa en tots els casos, és acceptar a tràmit, i dictar mesures cautelars. És a dir, prohibeix l'aplicació de la norma amb l'argument de què si finalment quan es jutge tingués raó el demandant, el mal seria irreparable. Això és fals en tots els casos. En primer lloc perquè la Diputació, com s'ha dit, no és part implicada; i els que sí que ho són, que és l'alumnat, té garantida la seua formació de forma adequada. En llengües. I en centres públics pel que fa a les demandes sobre la concertació. I en tot cas...com es valora el dany a l'administració, garant de l'interés general per molt que una de les sentències ho pose en dubte perillosament, en cas que la norma s'ajuste a dret? Jo els ho diré. És tan obvia la desproporció de la mesura, és tan evident la vocació política de la Sala, que no té més remei que dir en el seu escrit que la paralització cautelar només serà efectiva, en cas que els demandants ingressen en un compte judicial l'import de la concertació més els interessos del temps que puga tardar a sentenciar-se. Parlem de xifres d'aproximadament mig milió d'euros per centre, que és el que li costa a la Generalitat mantenir eixe concert. Recordem que el concert venç en el curs 2016-2017, recordem que és ensenyament no obligatori, recordem que la demanda de places ha estat assumida pels centres públics de la zona. 
El dany que estes sentències, que jo considere tenen una mala fonamentació legal i una clara intencionalitat política, poden fer a l'administració ja l'he fet palés més amunt. Però i el dany polític al conseller, a la Conselleria i al Consell? Com es rescabalarà? Recorde que en una d'eixes pel·lícules de judicis tan americanes, l'advocat es dirigia al jurat i deixava anar un grapat de greus suposicions que no podia demostrar, però que sembraven un gran dubte. El jutge li retirà la paraula i digué al jurat que no havien de tenir en consideració eixes afirmacions. L'advocat tornà al seu lloc, i quan el client li preguntà "com s'ho faran per no tindre en consideració tot això que ha sentit?", ell amb un somriure contestà: "no poden". I esta és la història.
El PP, que ho sap, presenta ara una demanda de paralització cautelar de la normativa d'usos lingüístics del valencià a l'administració. Busca la paralització cautelar, perquè així guanya temps i alimenta la impressió que el Consell pren determinacions "il·legals" com afirmen alegrement, passant-se la tan reclamada per ells presumpció d'innocència per allà on els hi diré un altre dia.
Estem davant d'una operació política, on el PP i els sectors econòmics que va afavorir durant anys enfront de l'interés general fan una campanya política a la porta del TSJ, incapaços com són de fer política a les Corts. Tot simplement perquè no en saben. Mai n'han fet. Han passat del decret i l'«ordeno y mando» a l'intent de prohibir governar al Consell. 
Tot això ho dic, assumint el risc que el TSJ, o algú més, vrega que estic intentant coartar la seua independència de criteri. Però és que a mi m'ho va ensenyar a fer així una jutgessa del TSJ.