13 d’abril, 2021

"CALVÍ I EL PEIX" Actualitatvalenciana -13.04.21


Hi ha un deliciós llibret de Josep Vicent Marqués, de nom "Amors impossibles", que m'agrada rellegir de tant en tant. Alguns dels relats els protagonitzen un socràtic i un sofista, que contraposen permanentment les seues personals formes d'entendre el món, amb un llenguatge costumista. Hi he pensat estos dies, perquè tinc un encàrrec que no sé si trobaré el temps, o tindré el talent per a complir, o això meu amb el món dels editors serà un altre amor impossible.

I ho vinc a dir, perquè igual que Marqués contraposava dues escoles filosòfiques, hagués estat interessant contraposar a Max Weber i a Karl Marx, discutint sobre l'origen del capitalisme. O fins i tot a Calví i al Papa Lleó XIII barallant-se intel·lectualment sobre el valor del treball en l'ànima del fidel.

Mentre Marx mantenia que la mentalitat capitalista procedia del desenvolupament econòmic capitalista, Weber al seu llibre "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" es demanava si l'origen d'eixa mentalitat capitalista moderna no provindria més aviat del mode de vida generat pel protestantisme calvinista.

I és que contràriament a la concepció catòlica, la reforma protestant va accentuar la dimensió ètica i religiosa del treball. El catolicisme manté que encara portem la màcula d'aquell pecat original, i la condemna del seu déu: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", Gènesi 3:19. Fins que tornes a terra! Ni jubilació, ni vacances pagades. Poca broma!

En canvi el protestantisme en fa una lectura ben diferent. Luter encara té alguna cosa de tradicionalista, amb l'assumpció de la professió com una que cosa que l'home havia de fer com una missió imposada per Déu. Però Calví ho fa saltar tot pels aires. Perquè mentre per als catòlics el treball és un càstig, el calvinisme el sacralitza considerant-lo la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Encara més, el creient calvinista havia de portar una vida austera, però la riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Ara bé, com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s'havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives. 

Encara arrosseguem aquella visió! I és ací és on troba Weber el suport a la seua visió, i ho concreta: «el capitalisme victoriós no necessita ja d'estesuport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que assentat el capitalisme pren vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana, ni més déu que el Fons Monetari Internacional, el Fòrum de Davos i el Banc Mundial. La Santíssima Trinitat del capitalisme.

Crec que Marqués hagués escrit alguna cosa així:

"Un catòlic pescava a la platja, mentre un calvinista el mirava amb atenció. El pescador va notar un fort sotrac a la seua canya, va estirar amb determinació i l'ham va complir amb la seua funció. Uns breus minuts d'estira-i-arronsa entre el peix i el pescador, i a recollir fil. El bon home havia capturat la seua presa.

Amb parsimònia la va desenganxar de l'ham, va posar el peix a la cistella, i va començar a recollir els seus estris. El calvinista que el mirava li va dirigir per primer colp la paraula.

-Ja marxa? No pesca més?

-Sí senyor, ja marxe. Ja tinc un peix per al sopar.

-I per què no en pesca un parell més?

-No tinc tanta fam.

-Però els podria vendre. Vosté es menja el seu peix, i la resta els ven.

-Per a què fer?

-Home, amb els diners dels guanys podria comprar-se una segona canya.

-Una altra canya? Per a què?

-Podria pescar el doble, i vendre el doble de peixos, i guanyar més i més diners.

-I què se suposa que podria jo fer amb tots estos diners?

-Home de déu! Podria estalviar i comprar-se una bona barca pesquera.

-Una barca? Però per a què vull jo una barca?

-Podria entrar mar endins. On hi ha més peixos, i pescar moltíssim més que la vora.

-Ja ho entenc. Però és que no sé que podria fer jo amb tots estos peixos.

-Doncs una xicoteta fortuna, home. Ben administrats els diners de la venda, li permetrien comprar una segona barca, i després una tercera fins a tindre la seua pròpia flota de barques de pesca.

-Jo no podria fer-me càrrec de tot això.

-Però podria contractar a gent del poble que ara no té feina. Altres pescadors treballarien per a vosté.

-I aleshores jo que faria?

-Home... Podria anar tranquil·lament a la platja a pescar."

De tot això va també el debat sobre la setmana laboral de 4 dies. De treball just el que necessitem per a sopar, i dedicar la resta del temps a estimar-nos els uns als altres. Paraula de Nomdedéu



10 d’abril, 2021

"CANVIAR D'OPINIÓ" - El Mundo - 10.04.21

Fa poc més d'un any, quan vam començar a intuir que allò del rat penat ens anava a costar vides i hisendes, vaig fer un tweet: "Algú té el telèfon de Keynes"? Que diga això un socialdemòcrata com jo, no pot ser una sorpresa. Que l'ultraliberal Garicano fos un dels primers a valorar la intervenció estatal en l'economia, potser sí que no l'havíem vist vindre. Ell ho va adornar dient que no era moment d'ideologies. En realitat sí. El que no era és el moment de la seua d'ideologia, ni ara, ni potser mai.

Adam Smith va crear la metàfora de la mà invisible, que segons ell és la que permetria que l'economia de mercat tinga la capacitat d'assolir el benestar màxim mentre busca el seu propi interés. El que no va dir Smith és que la mà era la de Keynes.


I és que la història es repeteix en espirals. El president americà Woodrow Wilson va impulsar fa ara un segle i un pessic, un programa polític de tall progressista per intentar aturar l'avanç de l'anarquisme i socialisme que creixia pel descontentament social. A les classes mitjanes s'hi havia instal·lat la convicció que la pinça entre els més rics i els més pobres, posava en perill la seua democràcia liberal. Wilson va abanderar polítiques redistributives, és a dir, impostos als de dalt i ajudes als de baix, des de la convicció que el sistema exigia l'enfortiment de les classes mitjanes, i que les desviacions de pobresa extrema i de gran acumulació, havien de ser modulades des de l'estat.


En anys d'entreguerres i la Gran Depressió van acusar Keynes de canviar d'opinió, perquè ell sempre havia mantingut que les anàlisis econòmics i l'acció del govern haurien d'estar dirigits per la raó i no per la ideologia de partit o interessos de grup. John Maynard Keynes va pronunciar la que probablement és la frase més honesta que mai no ha pronunciat un economista: "Quan els fets canvien, jo canvie d'opinió. I ¿vosté què fa?" Garicano, i tots els garicanos i garicanes de la dreta conservadora que es vol fer passar per liberal, podrien tindre el valor i l'honestedat de l'economista, i reconéixer que han canviat d'opinió. No ho fan. No han canviat.


Els Chicago Boys no han entés ni a Wilson! Exigeixen ajudes per a tothom, grans propietaris inclosos. Però es neguen a què els rics paguen més impostos. És impossible redistribuir el que no pots recaptar. Faré un tweet: "Algú té el telèfon de Pitàgores? És per a uns amics"

27 de març, 2021

"LA FUNCIÓ PÚBLICA" - El Mundo - 27.03.21

Quan treballava a l'ajuntament i hi havia algun acte de presa de possessió de nous treballadors públics, m'agradava participar com a espectador de l'acte protocol·lari. Em semblava que algú que ha preparat i aprovat amb esforç unes oposicions, perquè ha decidit dedicar la seua vida professional al servei públic, mereixia eixe acte de reconeixement. Sempre em va sorprendre això de fer-los prometre guardar i fer guardar la Constitució. Supose que una auxiliar de biblioteca, la guardarà i farà guardar, pel codi ISBN.


I és que això de la Constitució... Per quina raó un auxiliar administratiu, una enginyera, un brossaire han d'estudiar la Constitució per a exercir el seu ofici? No seria millor que passaren proves relatives a la funció que han de desenvolupar, i si aproven, que tingueren un any per a aprendre's la Constitució? O més encara, que saber-se les disposicions transitòries siga un mèrit, no una obligació. Al cap i a la fi, és poc probable que a la funcionària que emet els certificats d'empadronament, un ciutadà li demane que li explique l'article 132.2. Però ningú no es planteja això. El plantejament és simple: si vols presentar-te a les oposicions, has de complir amb els requisits, i un és que et sàpigues la Constitució. Ningú no ho discuteix, per poc útil que siga.


En canvi sí que hi ha qui diu que hauries de poder ser funcionari sense saber valencià, que en tot cas hauria de ser un mèrit que dona mig puntet, o que primer aproves i després si de cas ja l'aprendràs. I mira, no. Això no pot ser. Perquè és molt més probable que a la bibliotecària li pregunten "On guardeu la traducció de La feréstega domada que signà Giménez Lloberes?", que no pas que li pregunten si abans de nomenar al Fiscal General de l'Estat, el Rei ha d'escoltar o no al CGPJ.


El valencià és llengua oficial, i això vol dir que té el mateix estatus que el castellà. No que el castellà siga preeminent en ordre jeràrquic, que molt estudiar la Constitució, i poc de semàntica! Plantejar el requisit de coneixement de la llengua pròpia com una limitació de drets dels futurs funcionaris, és un despropòsit. Això no va dels drets dels treballadors públics, sinó de la ciutadania. L’Administració no té drets, sinó deures i una de les obligacions de l’Administració, i de qui hi treballa, és tractar a tota la ciutadania per igual. Per tant, preval el dret a ser atés i entés en valencià, i qui no entenga això difícilment serà un bon servidor públic.

24 de març, 2021

"L'EFECTE COBRA" -EDITERRÁNEO - 24.03.21


El nom prové d'una situació que es va produir en temps de la dominació britànica a l'Índia. El govern britànic estava preocupat pel nombre de cobres verinoses en Delhi. I no va tindre altra ocurrència que oferir una recompensa per cada cobra morta que s'entregués a les autoritats colonials.

En allò que els britànics veien una solució a un problema greu, alguns locals hi van vore un negoci, i van començar a criar cobres només per a matar-les i cobrar-ne la recompensa. El govern es va adonar de seguida del que estava passant, i en una altra decisió precipitada, decidí retirar les recompenses. Cosa que va fer que els criadors alliberassen immediatament les cobres, en deixar de ser una font d'ingressos. Com a resultat, la població de cobres salvatges va augmentar. L'aparent solució al problema el va fer encara pitjor.

Un exemple de com polítiques públiques d'assignació de recursos, tenen com a resultat un empitjorament de la situació. Això s'associa al fet d'emprar el mateix indicador per a avaluar una política pública i assignar recursos.

Salvant les distàncies, hauríem d'aprendre alguna cosa d'estes experiències. No diré jo que ningú munte un bar o un restaurant, o una agència de viatges per a poder rebre 2500 euros miserables. Clar que no. Però quants negocis no viables estan mantenint-se en l'UVI econòmica gràcies a les ajudes públiques? Siguen a fons perdut, crèdits a baixíssim interés, condonació de taxes o impostos...

Els fons europeus de recuperació poden ser una oportunitat per a canviar el model productiu valencià, o una cacera de cobres. I em banyaré. Estem competint amb altres comunitats per a vore qui s'emporta la hipotètica macrofàbrica de bateries elèctriques, i jo no recorde el debat sobre si això és o no és una bona idea, que hauria de ser previ. I no parle només del cost mediambiental que una indústria així té, i que no és menor, sinó fins i tot des del punt de vista econòmic i d'ocupació.

Entenc i defense la necessitat que des de l'esfera pública es participe en determinats sectors, i se'ls acompanye i incentive. Però... La realitat és que si no es fabriquen més cotxes elèctrics no és per falta de bateries, és perquè continuen tenint menys prestacions que els de motors d'explosió, i perquè s'està produint una davallada important en la compra de vehicles particulars. Els joves ja no es trauen el carnet el dia que fan els 18. I és una tendència que ja s'ha estabilitzat i sembla anar a més.

Amb una alegria poc científica ho fiem tot a l'eixida de la crisi sanitària que ha dut terribles conseqüències econòmiques. Però això ve d'abans. No eixirem d'eixa crisi, no hi haurà recuperació duradora per al sector de l'automòbil. Tots els indicadors porten a pensar que el sector seguirà en declivi, la mala evolució del sector, seguirà. I aleshores? Per a què una macrofàbrica de bateries? Si no té demanda! Si tot sembla indicar que cada dia en tindrà menys!

Ens diran que el transport públic, que el transport de mercaderies per carretera, podrien compensar la manca de demanda de l'automòbil particular. No. Darrere del projecte no hi ha cap empresa de transport per carretera, perquè ara mateix un camió elèctric és impossible. Ni Adif. Qui empenta és Volkswagen, Ford, Seat, o la mineria extremenya del liti o Iberdrola. Si el projecte fos rendible, no necessitarien els fons públics, ni hagueren esperat a la pandèmia per descobrir-ne la urgència. No. El que passa és que cau el consum de vehicles particulars, com des de fa anys cau el consum d'electricitat a Espanya. Tot este projecte no és més que una excusa per a rebre diners públics, per a recapitalitzar-se prometent que faran coses que en el millor dels casos no necessitem. I en paral·lel massa administracions defensant donar ajudes als caçadors de cobres, per poder dir que fan alguna cosa davant un problema tan greu.

I tant de bo foren només les bateries. El més greu és que cada dia sembla més evident que estem a punt de convertir esta oportunitat històrica de transformar la nostra economia, en un nou Pla E gegantí. Tot seran rotondes econòmiques. És a dir, invertirem en propostes que ens faran pegar voltes sobre un eix equivocat, i del que ningú no sap exactament per quin carril circular per eixir sense tindre un accident.