14 de gener, 2017

"UN RELLOTGE D'OR" Levante-EMV- 14.01.16


Si bé és cert que la crisi econòmica ha afectat gairebé a tots els sectors, no és menys cert, que els canvis estructurals en el mercat laboral que s'han anat produint en les darreres dècades, han afectat especialment a les rellotgeries. O és que vostés coneixen algú de menys de 70 anys al que li hagen regalat un rellotge d'or per complir 25 anys de fidelitat a l'empresa?

Esta era una pràctica bastant habitual fa algunes dècades. Quan un treballador complia 25 anys en el seu lloc de treball, o com a poc, dins de la mateixa empresa se li regalava un rellotge. Bo si tenia sort. Era una convenció social molt estesa. S'ha perdut perquè ja no queda molta gent que conserve el mateix lloc de treball durant 25 anys.
Quan jo estudiava tot això dels mercats de treball, ja era un fet que la gent canviava d'empresa com a mitjana tres vegades al llarg de la seua vida laboral. Però és que a més a més, es veia vindre el model nord-americà, en el que no només canvies de feina, sinó també d'ofici. Dues, i fins a tres cops en la vida.

No és només el metge de les pel·lícules de Hollywood, que fart de guanyar diners amb la cirurgia bascular, decideix anar a viure a Ottawa i fer-se fuster. No. És l'economista que deixa el ram per fer-se agent immobiliària. El treballador siderúrgic, que es fa taxista. I no dic la cambrera que acaba complint el somni de ser actriu de musicals, perquè això no passa ni en els musicals. I esta tendència està més consolidada que la de Rajoy de seure en una cadira al brancal i esperar que passen els cadàvers dels seus adversaris.

Ara dues coses més, que després lligaré amb el que he escrit fins ara. La primera és que cada cop vivim més anys. Ens fem vells esperant fer-nos vells. La segona. Els canvis tecnològics que experimentem en el nostre entorn en el transcurs de la nostra vida laboral, són equiparables en nombre i importància als que vivien tres generacions dels nostres avantpassats. Quan encara hi ha analfabetisme digital en molts sectors, ja estem parlant de la Indústria 4.0.

I ara és quan ho lligue tot. Si vivim més anys que mai. Si els sistemes productius i la tecnologia en els nostres treballs canvia i evoluciona a ulls vista. Si canviem vàries vegades d'empresa, i fins i tot un parell de vegades de professió. Si, si, si... Si després de tots estos condicionals no entenem que no és una bona idea concentrar tota la formació en els primers anys de vida, i no reciclar-nos, segurament tampoc no entendrem per quina raó hi ha tanta gent amb greus dificultats per trobar un nou treball. No dic en absolut que siga l'única raó, però n'és una de molt de pes.
Estudiem fins als 20 o 25 anys. I ens queden per davant 40 o 45 anys de vida laboral. De veres a estes alçades encara creu algú que el que estarem fent professionalment l'any 2037 té molt a vore amb el que hem aprés a l'FP, o a la Facultat el 2011? No els sembla evident que és un error acumular tota la formació en els primers anys de vida, perquè és obvi que sense reciclatge serem molt poc efectius, molt poc productius, 20 anys després?

La gent que es queda sense treball, té l'oportunitat de reciclar-se professionalment amb els cursos que ofereix el Servei Valencià d'Ocupació i Formació. Cert. Però sense cap mena de dubte insuficient. Una de les principals missions d'este servei públic, és formar (continuar formant, millorar la formació, reciclar coneixements) a la gent que està treballant. I ací he de dir que no estem sent efectius.

Cal un canvi de mentalitat profund. Necessitem que els sindicats i les empreses entenguen este nou paradigma (ja està! Ja he colat «nou paradigma» en un article! Ja sóc guai). I necessitem que uns i altres comprenguen que hem de treballar plegats per canviar el model de relació entre la formació i l'ocupació. Que la formació no es pot acumular al principi de la vida, que ha de ser un procés continu, permanent, perenne. Que les empreses poden i han de donar formació a les seues plantilles, i que l'Administració hem de ser capaços de facilitar eixa tasca. I amb eixe objectiu treballem conjuntament les Conselleries d'Economia i d'Educació.
Necessitem una profunda reflexió social, i un nou marc legislatiu de relacions laborals, que facilite tot això. Que permeta crear itineraris mixtes entre formació i ocupació. Guanyarem tots.

07 de gener, 2017

"COSES QUE SÍ, COSES QUE NO" - Levante-EMV 07.01.16

Diu l'antic testament que per culpa d'Adam i Eva, que van convertir el fruit de l'arbre del bé i del mal en el logo d'Apple, estem condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del front. Tot i que els més espavilats porten dècades i dècades, guanyant-se el pa (i la xocolata) amb la suor dels d'enfront. El cas però és que durant molts anys el treball es considerà un càstig. Després vingué tot allò de l'ètica protestant del treball de la que parlava Max Weber, però em tem que per a la majoria de la gent de la contornada, amb educació de clara influència judeo-cristiana, té més de càstig, que no pas allò que plantejava el calvinisme de què treballar de valent era un component de l'èxit i l'atractiu personal.
Tant se val la història. Tornem al present. Poc importa si és càstig, dret, o virtut, per al que vull dir. I és que el fet de ser un càrrec públic, com és el meu cas, fa que el teu treball tinga unes peculiaritats que el diferencien d'aquells qui treballen per compte propi o d'altri. Per exemple, l'exposició al públic que t'hauria d'obligar a una conducta ètica irrefutable, i això és una cosa que sí. Ara bé, no et pot sostreure el dret a divertir-te o a vore First Dates, perquè això és una cosa que no.
Perquè d'això va este article. De què hi ha coses que sí, i coses que no. De què al fet de ser càrrec públic porta associades condicions especials, però hi ha coses que sí, que entren en el sou, que van en concordança amb el càrrec. Però hi ha coses que no. Que de cap manera són acceptables.
Una cosa que sí, és l'obligació d'atendre a tothom, d'intentar resoldre els seus problemes si són de la teua competència, d'orientar-los a un altre lloc si no ho són. Una cosa que no, és la guàrdia permanent 24/24 i 365/365. No. A mi m'han aturat pel carrer un diumenge de vesprada, passejant amb la meua parella i empenyent el carro de la meua filla quan era un nadó, per consultar-me no sé quines coses de l'ajuntament. I després de ser amable durant cinc minuts, quan li vaig intentar fer vore que no era lloc ni moment, el matrimoni es va sentir més que ofés. Ell té una botiga, segur que si el diumenge toque el timbre no m'obrirà.
Una cosa que sí, és usar la meua presència a les xarxes socials per projectar el meu treball, o per proposar un tema de debat que m'ajude a millorar la meua opinió sobre això o allò. Però una cosa que no, és haver de contestar obligatòriament a debats que proposen altres persones el dia i hora que els hi ve de gust, només perquè com sóc una persona pública, es creuen en el dret d'interpel·lar-me i interrogar-me amb exigències, a les onze de la nit d'un dissabte.
Una cosa que no, ara canvie l'ordre per no ser massa anafòric (això existeix?), és haver de donar explicacions d'on vaig en vacances so pretexte que com el meu sou ix de l'erari (dir erari públic seria un pleonasme -estic setciències hui-) tenen dret a saber-ho. I això, m'ha passat també. Una cosa que sí, és explicar amb detall on toca i quan toca, les despeses públiques generades per un viatge oficial, per exemple. I sempre ho faig.
Una cosa que no, és insultar a la gent amb la qual no estic d'acord. Una cosa que sí, és contestar quan m'insulten. Perquè hi ha molt de troll (analògic i virtual) que creu que em pot insultar, i que jo no tinc dret a contestar amb la contundència que considere oportuna. I mira no. Jo conteste.
Una cosa que no, és no permetre les crítiques. Una cosa que sí, és contestar eixes crítiques amb arguments. I una cosa que no, és acceptar les sentències dels que en vore que els hi contesten et diuen que tu no acceptes crítiques. Per a esta gent, és d'aplicació el punt anterior. Jo conteste. I tant que conteste.
Una cosa que no, que en este cas seria legítim, però poc intel·ligent per part meua, és només acceptar comentaris en xarxa de coreligionaris, aduladors i llagotejadors. Una cosa que sí, és bloquejar. A les xarxes i al carrer. O és que no em queda el dret de dir-li a eixa persona que ni conec i que acaba d'asseure's a la meua taula a la cafeteria, que no vull parlar amb ella i que la vull fora de la meua vida? Doncs tampoc la vull al meu món virtual. Que caram! I no és no.

31 de desembre, 2016

"ENTRE CHURCHILL I BUD SPENCER" -Levante-EMV- 31.12.16


L'altre dia vaig llegir les declaracions d'una diputada popular, posant a caure d'un ase al Conseller d'Educació. Bé, la crítica sempre està bé. Quan és justificada perquè t'ajuda a millorar. Quan no ho és perquè posa en evidència al crític.
Després està la qüestió del to. La diputada Gascó incloïa en la seua nota de premsa fins a cinc desqualificacions personal, de l'estil «inútils», «incapaços», «sense preparació» i altres coses semblants. Jo a Gascó la recorde de la seua època a l'ajuntament de Castelló. Recorde per exemple, quan descoberta per l'oposició, va voler justificar que havia carregat als comptes municipals la matrícula d'un Master d'igualtat impartit a la UJI. La seua explicació va ser que, ja que havia de dirigir la regidoria d'igualtat, i no en sabia, bé havia de formar-se! Es veu que la possibilitat de reconéixer la seua incapacitat i no acceptar l'encàrrec no la va valorar. Tampoc no degué valorar la possibilitat de formar-se i pagar-se ella la formació. Jo per exemple ho he fet, i no m'ha passat res.
El resultat d'aquell despropòsit va ser que es va reintegrar a la comptabilitat municipal l'import ja abonat de la matrícula, i ella no es va formar. Per això els seus quatre anys en la regidoria d'igualtat, van ser quatre anys en blanc. Tocava fer l'anàlisi del Primer Pla d'Igualtat d'Oportunitats Home-Dona, que havia posat en marxa la legislatura anterior, Marta Gallén. Ni això es va fer! Eixe va ser el meu Treball Acadèmicament Dirigit, de final de carrera. Vaig pensar que, ja que no ho feia fer la regidora delegada, i que jo havia de fer un treball de final de carrera, ompliria aquell buit. Em van posar un 9'8, ja em perdonaran si sona a fer-se el fatxenda. No és la intenció. Ho dic perquè havent estat avaluat com a bo, el vaig oferir a l'ajuntament. La regidora que substituí a Gascó, tampoc li va fer gaire cas. Tant se val. Nosaltres som inútils, incapaços i no tenim preparació. 
Cadascú en política té els referents que té. Recorde que un dels darrers anys del govern municipal popular, per fer el Pregó del Dia del Llibre van triar a la diputada. No deixa de ser curiós, perquè en general, eixe tipus de pregons els sol fer gent de lletres. Escriptores, dramaturgs, llibreters... El PP però tenia una certa predilecció per oferir el micro a personatges polítics,  de la seua corda per descomptat. La Directora General, càrrec que ocupava aleshores, va llegir el text i va voler acabar amb una cita literària. Una cosa bastant raonable en una efemèride com aquella. I ho feu anunciant que recorreria al poeta que més li havia influenciat en la seua vida. No era Kavafis, ni Homer, ni Gabriela Mistral, ni Lorca, ni Benedetti, ni Alfonsina Storni, ni Dante Alighieri. Tampoc no era Byron, ni Eliot, ni Walt Whitman, ni Kipling. Ni era Rimbaud, o Baudelaire. Òbviament no era Estellés ni cap poeta en valencià, perquè eixa és una llengua que ella no parla. El poeta que més l'havia influenciat en la seua vida era Font de Mora. I té raó, perquè va ser a la seua ombra que Gascó ha fet carrera. Com personal de confiança primer, com a política després. S'entén això de la influència... Però com poeta? Jo personalment preferiria que Font de Mora em fes una autòpsia que no pas una oda. Qüestió de referents.
No és un cas únic esta diputada. Hi ha tota una generació al PP, i alguns a casa nostra, que espigolen els seus articles, els seus discursos, els seus perfils en xarxes socials, amb desqualificacions constants, i totes, amb un aixopluc molt pensat, que pretén que només elles i ells, per la gràcia d'un déu menor (el déu Gürtel, el déu Taula, el déu de l'Operació Púnica...) estan cridats a salvar la humanitat de les ordes de l'esquerra nacionalpopulista illetrada i vegana. Alguns membres de tant selecte club, per fer-se els llegits, en lloc de citar a Font de Mora, citen a Churchill, la qual cosa només garanteix que prenen café al bar, i llegeixen els sobrets de sucre. Perquè posats a citar, jo aposte per Bud Spencer i aquell contundent «dialogar em desconcerta, quan és obvi que tot es soluciona amb mà oberta». I és que en esta feina nostra t'adones amb pesar, de com n'és de lent Darwin. 




24 de desembre, 2016

"PARDALS I COLOMS" Levante-EMV 24.12.16


Jo sóc un nacionalist... Un sobiranista, què carai! Que és Nadal. Tornem a començar, jo sóc un sobiranista atípic, perquè parle poquíssim de llengua. Bàsicament perquè jo ni discutisc ni negocie els meus drets. Els drets s'exerceixen. I com a ciutadà m'assisteix el dret de parlar la llengua del meu país, on crega, quan crega i amb qui crega. Més encara, tinc el dret a ser atés en la meua llengua per la meua administració. I això no conculca els drets de ningú, el contrari sí.
Dijous al ple ordinari de l'Ajuntament es va produir un fet que m'omple de satisfacció, i és que per fi pot participar activament la ciutadania dirigint precs i preguntes als membres de la corporació. A aquells que formen part del govern. Als que estan en l'oposició. I fins i tot a CSenM, si se'm permet la broma.
El primer ciutadà que va fer ús d'eixe nou dret que ara cal consolidar, va formular una pregunta en valencià, que va ser contestada per l'Alcaldessa en castellà. Fins ací tot normal. No hi va haver cap escarafall, cap soroll, cap protesta...
Després va prendre la paraula una senyora i s'expressa en castellà. Contestà la Vicealcaldessa i ho feu en valencià. Ho feu en valencià i el primer que va fer va ser dir que a banda de la resposta oral faria entrega de la resposta per escrit i en castellà en atenció a què la pregunta havia estat formulada en eixa llengua. Respecte absolut per la norma que diu que t'has de dirigir a l'administrat en la llengua que trie. Mentre Ali Brancal explicava això, la senyora contestava que en realitat no calia, perquè entenia perfectament el valencià. Cap problema doncs. Cap... Per a 26 dels 27 membres de la corporació. Perquè el portaveu de Ciudadanos, valencianoparlant val a dir, s'alça fent-se l'ofés i protestà més iradament que airosa, pel que considerava una manca d'educació.
Es veu que alçar-se en mig d'un ple, interrompre'l doncs, i abandonar el seu lloc de feina (perquè Vidal va abandonar el Ple) a ell li sembla d'una polidesa elogiable, i d'una exquisida educació. No sé si als seus companys de grup municipal també, perquè els altres tres membres es van quedar asseguts a la bancada, complint respectuosament amb la seua obligació.
Explique això no per parlar de política municipal, perquè ni este és un tema estrictament municipal, ni el que fa Vidal és exactament política. No sabria dir què és, però política en la seua definició més noble, no ho és. Ho explique per a evidenciar qui crea els conflictes, qui intenta polititzar l'ús social de la llengua, qui intenta despersonalitzar des de l'autoodi...
Òbviament que este senyor no representa als castellanoparlants, insistisc en què ell no ho és. I òbviament que ni jo ni ningú particularment o política, representa a tots els valencianoparlants. I eixa és la idea precisament. Que la llengua siga un mecanisme de comunicació. Este conflicte no està al carrer. No conec cap cas on algú abandone un bar sense prendre's el café, perquè l'ha demanat en castellà i li han contestat en valencià (cosa ben poc habitual, val a dir).

Gose recordar que este senyor no és castellanoparlant bàsicament perquè ell mateix ho recorda involuntàriament en les seues intervencions. Dijous mateix, parlant del problema dels coloms en algunes places de la ciutat, va voler fer broma amb la igualtat de gènere i es va referir a «los colombos y las palomas» (sic). No sé si és que no entenc el seu pidgin, el seu crioll, o és que l'ha trait el subconscient i quan parlava d'acabar amb «palomas y colombos», pensava en alguna altra cosa. Colombo, em diu la meua memòria adolescent era un detectiu guenyo, amb una gavardina. I no seré jo qui es pose a fer acudits amb els cognoms, que amb el meu ja en tinc prou.

Ahir justament, un sobiranista, pujava a Twitter alguns vídeos informant que el parlament basc l'havia nomenat senador territorial, i oferia el seu correu, i el seu despatx, per traslladar les inquietuds ciutadanes al Senat. Vídeos en euskera, en castellà, en italià, en anglés, en francés i en hebreu. Com deia Sartre de l'infern, els nacionalistes són els altres!