"PANEM ET CIRCENSES"

He vist a la televisió que Florentino Pérez, un senyor amb diners que presideix el Real Madrid ha comprat (crec que és la paraula exacta) a Kaká, a Cristiano Ronaldo, a l’ex valencianista Raúl Albiol...

I tot per optar a guanyar la lliga, la copa i la Champions.

Tot el que ha guanyat el Barça, tirant de planter, amb un entrenador carismàtic, exigent amb els seus, però que els hi dona minuts. Capaç de fer de pal de paller d’un vestidor que fa pinya i sent els colors. Un Guardiola que, sense gaires reforços, ha retornat la il·lusió a un equip, a una afició. Jugadors criats a la casa, han resultat absolutament decisius, han aparegut lideratges sòlids, han despuntat jugadors en totes les posicions. Clar que el Barcelona també fitxa, però no deixa en mans dels fitxatges els resultats de l’equip. Qui ha fet això, sempre ha fracassat. Els mercenaris del futbol són mercenaris sempre. I de la mateixa forma que venen, marxen.

No sé si el futbol i la política tenen similituds. A mi m’ho sembla.
Quan guanyen els teus, tots parlem en primera persona del plural, quan perden en tercera, o com a poc, la culpa és de l’àrbitre.
Especialment entre els clubs-partits valencians i valencianistes.

Així hem vist desaparèixer un històric, Unió Valenciana, que ha estat adquirit (com una franquícia del basquet americà) pel club PP. Van començar fitxant els més destacats jugadors a colp de talonari, i finalment, han comprat el club.

El BLOC, que és la refundació d’una UPV dividida, recorda a eixe Madrid de Florentino, esgotant un projecte darrere l’altre. “Garantia valenciana”, “Tercer espai” i ara “Espai valencià de progrés”, però sense cuidar el suficient a la seua afició, ni el seu planter.

Se m’acut, que seguint l’escenografia de Florentino, Enric Morera, podria aparèixer al bell mig del Complex la Petxina i davant d’una afició dividida podria anar presentant els fitxatges galàctics:

“Per l’esquerra...ens hem reforçat amb Mònica Oltra”.

Els més fans aplaudirien a mans plenes, els més crítics dirien que no és desequilibrant en eixa banda, que hi ha jugat molt de temps a IU i no va despuntar gaire.
“Però si és com Beckam” dirien els fans, “Exacate, només serveix per vendre samarretes” dirien els crítics.

Algú, potser recordaria, que ja vam fitxar en eixe club la que havia de ser l’estrella de la temporada, Isaura Navarro.

“Va ser com el Romerito aquell del Barça, no va fotre res i va marxar a l’Uruguai”, “no va marxar a Veneçuela?”, “Romerito a l’Uruguai, Navarro a Veneçuela”.

“Pel centre, (entengues centre com el centre del país, la capital, el seu ajuntament) –continuaria Morera- estem negociant amb Joan Ribó”.

“Molt bé, molt bé” aplaudirien també els afins. “Però si eixe també és del PC”, “no, ja no”, “clar, ha deixat de ser del PC quan no li han renovat la fitxa, està major, si el fitxareu per entrenador...”.

“Per entrenador estem pensant en Pasqual Mollà, que també està major” “Però faria lleig que l’entrenador alinees la seua pròpia filla a l’equip titular”.

“Per la dreta...per la dreta ningú, que una vegada vam fitxar a Albero, i als dos minuts corria per la banda dreta amb la llengua fora demanant aigua (para todos)”.

“Però algun central amb capacitat per obrir espais per la dreta no vindria malament” potser proposaria algú. Però segur que la Penya Besista posaria el crit al cel!

Algú preguntaria, perquè no fem una bona oferta a altres clubs valencianistes, que ara juguen en lligues inferiors, però que tenen un llarg bagatge, una afició curta però fidel, i un grapat de bons jugadors, que necessiten minuts.
Segur, però, que algú diria que encara no estan preparats per jugar al primer equip, o apareixerien aquells per qui la rivalitat territorial (València-Llevant, Castelló-Vila-real, Alcant-Elx) fa impossible una col·laboració entre equips.

Jo no en sé gaire de futbol, ni de política, però trobe que fitxar alguna gent per jugar al nostre equip pot ser útil. Però clar, hauria de ser algú que aportés alguna cosa. Gastar-nos diners (credibilitat) fitxant algú per jugar en una posició que algú de la cantera cobreix amb escreix, trobe que és un despropòsit doble. Deixa els jugadors de la casa que senten els colors sense possibilitat de projecció, i ens deixa en mans de mercenaris, que com al futbol, igual que venen marxen.

I en qualsevol cas, si de veritat la direcció considera que no tenim suficient equip, si considera que la nostra afició és insuficient i es senten incapaços de fer-la créixer, aleshores parlem seriosament de definir eixe projecte del BLOC, que és l’Espai Valencià de Progrés.
Perquè és un projecte del BLOC, i qui vulga formar-ne part, haurà d’estar sota la disciplina del BLOC.
O no és així? Perquè si no és així, algú ens ho hauria d’explicar

.

"CALOSTRE I MECONI". Levante-EMV. 03.07.09

Dijous passat, un regidor al qui valore molt més del que ell es pensa, em va vore passejant amb la meua filla i després de reiterar-me la felicitació per la paternitat em va dir alguna cosa semblant a: “ja voràs Enric com ara el discurs canvia”.
No sé exactament a què venia a referir-se, si al discurs personal davant la vida (una filla, òbviament, condiciona el teu pensament) o el discurs polític. Si es refereix al personal, n’estic segur, si es refereix al polític, m’encantaria. Perquè clar, al final, tot això de la política què és? En què consisteix? Tal com jo ho veig es tracta de que els nostres conciutadans siguen cada dia una miqueta més feliços. I la felicitat no és sempre una cosa intangible. De vegades la felicitat té molt a vore amb la qualitat de vida, i això ho donen les xicotetes i les grans coses.
Un és més feliç si hi ha una guarderia prop de casa (veu? Ja estic pensant en clau paternal), si troba lloc per aparcar el cotxe, si l’obra de la circumval·lació no dura 25 anys i podem buidar el centre de vehicles, si l’ambulatori funciona sense gaires demores, si la justícia és ràpida. I totes eixes coses, i moltes d’altres, les més menudes i les més grans, depenen de decisions polítiques. De decisions que prenem els polítics i que prenem en clau de futur. El boom de criatures que es veuen pel carrer alerten de la necessitat de multiplicar les places escolars. Ho està fent el govern? No. Això vol dir que en tres o quatre anys, vorem augmentar les ràtios a les aules. Per què? Per una mala gestió dels polítics que ens governen. I si no saps on escolaritzar els teus fills, si han d’anar en autobús (col·lapsant la ciutat en hores punta) a una escola lluny del barri, si l’educació continua perdent qualitat, la gent no és feliç. I si no milloren les condicions de vida, els polítics estem fracassant. Especialment els qui prenen les decisions, clar.
El BLOC, des de l’oposició, i amb els pocs mitjans que tenim siga als ajuntaments, siga a les Corts, difícilment podem fer més del que fem.
A les Corts, com els molesta la nostra posició emergent davant d’un socialisme desnortat, ens neguen el pa i la sal. A l’ajuntament, no fan cas a cap de les nostres propostes, i al final han d’acabar fent-ho ja siga perquè els tècnics ho exigeixen (cas de les mesures d’austeritat econòmica proposades pel BLOC i obviades pel PP), ja siga perquè els tribunals dicten sentència (notablement contra l’urbanisme golafre i depredador).
Per tornar a això del canvi de discurs, fill de la paternitat recent estrenada, podria dir que nosaltres ens alimentem del calostre, que ens dóna el mínim per la subsistència, però no ens permet créixer i desenvolupar-nos com opció política. Perquè el PP creu que la mamella del poder és seua, i no deixa que ningú no s’hi acoste. I els hi és igual si toca fer victimisme, que omplir autobusos, que gastar-se els diners públics en benefici propi, en revistetes, cartes als veïns, o cartelleria.
Doncs mentre siga així, que no siguen tan barruts, tan galtes, els del PP, de continuar tirant la culpa de tot a l’oposició. Qui la caguen, són ells, no nosaltres. Mentre t’alimentes de calostre, les teues deposicions són minses, se’ls en diu meconi, i recorden el quitrà. Eixe quitrà que gasten les empreses contractades sense recolzament documental per omplir la ciutat de pegats, enlloc d’escometre una remodelació viaria en condicions.
Si la paternitat em fa més conscient encara que treballem per llegar una ciutat millor, un País Valencià que siga més país i més valencià, benvinguts siguen els canvis.

"GAL·LA". Mediterráneo. 02.07.09

El primer colp que t’he vist, estaves borrosa. Se m’han escapat unes llàgrimes, he plorat. Ha estat la primera vegada, segur que em faràs plorar més vegades, i segurament jo a tu també. La mare i jo tenim la intenció d’educar-te en una sèrie de valors, i el primer és que assumirem el rol que ens correspon. No serem els teus amics, serem el pare i la mare. L’amistat és un altra cosa, i les teues amigues i els teus amics els triaràs tu.
Amigues i amics, sí, hi ha gèneres. Tu ara mateix no saps distingir entre un home i una dona, nosaltres intentarem educar-te per tal que tu després no faces diferències. No som iguals, però som equivalents.
Saps? Portava setmanes pendent del telèfon, per si la mare m’avisava que tu havies decidit ensenyar el nas. Tu marques el calendari i l’horari ara. És normal, eres menudeta, depens de nosaltres, encara no eres capaç de gestionar les teues necessitats. Però això no serà sempre així, també has de saber-ho. Has de ser la protagonista de la teua vida, i t’educarem per tal que sigues capaç de gestionar les teues emocions. Prendràs decisions i t’equivocaràs. I nosaltres t’haurem de deixar equivocar, però pendents de tu per ajudar-te a alçar-te. Protagonista de la teua vida, però no de la vida compartida a casa. Ací hi ha tres coprotagonistes, tu, la mare i jo. I una família no és una democràcia perfecta, no votarem a quina hora te’n vas a dormir, o el que hi ha per sopar. Parlarem, però assumirem cadascú el seu rol.
Ja ens anirem coneixent. Lizbeth, la mare, és mestra. Ensenya a xiquetes i xiquets menudets. Això té una part d’avantatge i una de desavantatge, perquè com sempre diu ella, no és el mateix una alumna que una filla. Ella vigilarà que faces els deures quan siga el moment. Ep! i jo també, que això és funció de pares i mares, no només de mestres.
Quan tingues edat de saber-ho, segurament ja no faré de polític. Però un dia algú et dirà “el teu pare era polític” i si no hem aconseguit que les coses canvien, tu et preocuparàs. Potser t’enfades i tot: “el meu pare no era això!” Tranquil·la Gal·la, la política és una activitat honesta, plena de bona gent que es preocupa pels seus conciutadans, i només una sorollosa minoria són uns delinqüents, sense moral ni ètica. Et promet que m’esforçaré per a que tu mai no tingues vergonya de la dedicació del pare.
Ara et veig al bressol i se’m dibuixa un somriure. El primer de molts. Benvinguda, filla.

"CANÇONS". Levante-EMV. 27.06.09

El 8 de febrer del 2007, vaig publicar a este diari un article titulat “Luís Aguilé”. Parlava d’un disc d’este senyor, que incloïa una cançó patrocinada pel Patronat Provincial de Turisme de Castelló, i que deia coses com ara: “Puedo dejar de beber alcohol / puedo dejar de gritar un gol / cuando el equipo de mis amores salga campeón / pero dejar la Costa de Azahar / no lo consiente mi corazón / Nadie me quita mis vacaciones en Castellón”. Un prodigi de rima i mètrica. I després afegia: “Puedo ganarme una vuelta al mundo / e ir en primera en cualquier avión / puede esperarme Miss Universo en su habitación / yo con mi chica que es un amor / me voy feliz a Marina d'Or. / Nadie me quita mis vacaciones en Castellón”. Sense comentaris.
Jo, innocent de mi, pensava que després de l’experiència amb Julio Iglesias com ambaixador mundial dels productes valencians, i Luís Aguilé com ambaixador del turisme de Castelló ja ho havia vist tot. Pensava que el Partit Popular ja havia dit allò de “cautivo y desarmado el buen gusto, las tropas horteras han alcanzado sus últimos objetivos.”
Error. La Conselleria de Turisme s’ha gastat 700.000€ per tal que els concursants d’OT interpreten, o perpetren, una cançó titulada “Te doy todo”. Cançó que suposadament ha de promocionar el turisme al País Valencià. I dic suposadament perquè ni per la llengua ni per la lletra és possible endevinar de qui parlen. “Tierra de sueños y grandeza, pueblos que entrañan la belleza”, en l’hipotètic cas que això volgués dir alguna cosa, podria estar referint-se a Bielorússia. “Pueblos de fuego, pueblos de agua, pueblos de luz”. Es referirà a “Murcia que bella eres”?
Entenguem bé, no tinc res en contra del concursants d’OT. Tampoc no tinc res en contra de les vegetacions, però des que me les van extirpar respire millor. El que dic és que estos 700.000€ no són cap inversió en el nostre turisme. Si ni tan sols identifiquen el lloc on estan eixos “pueblos de fuego” si la Directiva Europea ens deixa, “pueblos de agua”, però no deien que no en teníem? i “pueblos de luz” ara que han alliberat les elèctriques!
Sent justos, hi ha una estrofa que si que ens identifica una mica més: “Te dan amor y sentimiento, pasión, riqueza i gratitud”. Ara sí veus...ofrenant noves glòries a Espanya, deixant que ens furten la cartera, ep! i agraïts! Cornuts i pagant el beure. Ha de ser el País Valencià. Segur.
Però no vull acabar amb un retret. Tot tampoc no han de ser queixes, en alguna cosa hem millorat. El President camps ha passat del “te lo dejo a deber” a “te doy todo”.