27 d’agost, 2016

"SALES, T'HA CAIGUT LA (MALA) LLET" - Levante-EMV - 27.8.16

Fa uns anys, prop de les antigues vaqueries, s'instal·là una escultura que representa una mare mirant de forma desaprovatòria a un xiquet al qual li ha caigut el càntir vessant tota la llet per terra. Com la història que he d'explicar és poc edificant, ometré el nom de l'autor, que no mereix ser associat a una polèmica en la qual res hi té a vores.
El cas és que segons ha relatat el mateix autor, va regalar a la ciutat de Castelló una reproducció a escala d'aquella peça. En aquell moment era regidor de cultura, i també diputat provincial de cultura, Miguel Ángel Mulet, que és qui la va recepcionar. I ara, quan hem fet l'inventari artístic que mai va fer el PP ens hem adonat que eixa és una de les peces que falta.
Sales, en un article en el qual em titllava de bocamoll, diu quatre setmanes després de la denúncia, que la peça sí que està, i que està al despatx del diputat de Cultura. He de confessar que quan hi vaig ser, junt amb Sales, fa 15 dies per tractar un tema editorial, no la vaig vore. Igual ha aparegut després, o igual no era eixe despatx, o bé vaig justet de vista. Tant se li val.
El més sorprenent d'això és que Sales ens havia acusat de tardar a fer pública la magnitud del desastre dels 61.000 llibres abandonats, i en canvi ell calla durant setmanes abans de dir que la peça la té ell a la Diputació. I clar, això genera dubtes. No ho sabia i això vol dir que a banda de no saber el que hi havia a l'ajuntament tampoc no sap el que hi ha a la diputació? I si ho sabia...com és que no ho va dir abans? Personalment davant d'una acusació tan greu com la de què han descontrolat el patrimoni municipal, fins al punt de perdre peces, hagués tardat dos minuts a tapar la boca als "bocamolls progres". Ell no. Curiós. Però en tot cas...no s'adona Sales, far d'occident, que acaba de confessar que la Diputació té una obra propietat municipal, sense cap tipus de documentació que ho justifique. És més, no han fet constar a l'inventari l'entrega de l'obra... Així és difícil de seguir-la, degué pensar algú.
Però saben que... Que igual resulta que ni tan sols és eixa la peça desapareguda. Voran. En febrer del 2015, la sala Sar Alejandria va acollir una exposició solidària de sis artistes, en favor de la Fundación Borja Sánchez. Repassant l'hemeroteca, podem vore que la periodista Patricia Mir actuà com mestra de cerimònies. L'autor a qui ens referim, era un d'ells. I en aquell acte va fer donació d'una segona reproducció de la mateixa peça, "S'ha caigut la llet". Diuen les cròniques (beneïda hemeroteca) que al final de l'acte, l'autor prengué la paraula en nom dels artistes allí congregats, per explicar que tots ells havien fet donació de les peces, i que tots els diners que es pogueren recollir anirien destinats a la Fundació. Em recorda un dels assistents, que era regidor en aquell moment, que l'autor també va fer una proposta concreta. Donat que la seua peça era la més cara, proposava que la Diputació la comprés i fes donació dels diners a la Fundació. Allí hi havia dos diputats provincials, el de Cultura, Jarque, i també Vicent Sales que era diputat de personal, però regidor de Cultura a Castelló. Els diputats es van mirar i van acceptar. Una bona acció que hauria d'ajudar a la Fundació a comprar el robot pediàtric "Lokomat" que pot ser de gran ajuda per als pacients a qui la Fundació defensa.
L'obra va ser entregada setmanes després pel mateix autor al President de la Fundació, qui la va entregar a la Diputació. El valor era de 2300 €. Passat algun temps, la Diputació es va adonar que no podien fer una donació directa a la Fundació, i que per tant, el que calia era comprar l'obra a l'autor i que este entregués l'import a la Fundació. L'autor facturà, però mai no va arribar a cobrar. Posats en contacte amb la Fundació ens confirmen que no han rebut els 2.300€.
Així que vull agrair a Vicent Sales la seua proverbial actuació que ens ha permés saber dues coses. La primera és que segons ell a la Diputació tenen una peça propietat municipal, sense cap acord de cessió, i que ja poden anar tornant. I la segona, que s'han quedat una segona peça, que havia de servir per a ajudar a la Fundació Borja Sánchez amb 2.300€, que no han pagat, i que a sobre la peça no apareix. O n'hi ha dues al despatx de Sales?
No sé si se'n diu apropiació indeguda a estes accions. La deslleialtat institucional de la primera peça no ens sorprén, no és el primer cop. La segona és encara més reprovable moralment, sobretot perquè el PP de Sales, a l'ajuntament presentava mocions fent demagògia amb la Fundació, quan l'ajuntament no té cap relació administrativa amb l'Hospital Provincial, mentre en confisquen l'obra i el seu import.

20 d’agost, 2016

"QUADRES, LLIBRES, MAQUETES I EMBOTITS" Levante-EMV 20.08.16

Falta patrimoni. Falten quadres i escultures propietat municipal. I n'apareixen altres que no figuren a cap mena d'inventari. Hi ha quadres catalogats, propietat municipal, que apareixen en una herència d'una família de la ciutat... Hi ha autors que es queixen amargament, perquè expliquen amb tot detall quan i a qui va fer donació de la seua obra, i ara veuen que l'obra no apareix.
Arribem a les conclusions després d'una llarga investigació. Verònica Ruiz, responsable de cultura, alarmada per la manca d'un inventari, encomana la catalogació del patrimoni municipal. Després és la pròpia policia local qui fa una nova revisió. Finalment, no es troben més d'una quarantena d'obres.

El PP es molesta. Diu que és una cortina de fum. Si es tractés d'això, o de fer mal, ho haguérem dit en plena campanya electoral, que els vull recordar, que n'hem tingut dues en pocs mesos. Es diu quan s'ha acabat el treball de catalogació. Quan s'ha parlat amb els (ir)responsables de cultura anterior per part de la policia, han dit coses tan sorprenents com que alguns es van cedir a un altre municipi... Però sense fer papers, o a Llemotges allà a la França, també sense papers. Un escàndol. Una confessió d'irresponsabilitat que afecta directament als regidors de cultura i al de patrimoni. El tema acaba a fiscalia.
Dies després fem públic que ja s'ha acabat la catalogació dels fons bibliogràfics que vam trobar en pèssimes condicions en prendre possessió. Més de 60.000 exemplars. Llibres editats fora de cap de les col·leccions existents, preus que no coincideixen amb les tarifes oficials de les ordenances, milers de CD's que no es poden vendre perquè no existeix un preu públic... Llibres fets malbé, altres que s'amunteguen sense sentit. Humitat. Brutícia. Descontrol.
Mulet i Sales ixen a contestar. Menteixen en algunes coses com allò de què s'editava per consens dels grups. I diuen autèntiques bestieses intentant justificar-se. Mulet recorda que hi ha llibres editats encara pel PSOE... Posant en evidència que en 20 anys de regidor de cultura no ho ha resolt. Sales diu que jo ja el vaig advertir l'estiu passat d'allò què havíem trobat, què no sap per què tardem un any a dir-ho! Home Vicent, no fotem! Fa un any t'ho vaig dir que ho havíem trobat, sí. El més greu és que tu havies estat quatre anys regidor de cultura i aparentment ni ho sabies. Què no havies entrat a totes les dependències de la Casa de Cultura, o de la mateixa regidoria de Cultura? En quatre anys? O és que et donava igual?
Quin poc trellat! Doncs ho diem ara, perquè Verònica Ruiz és el paradigma del rigor. Ha detectat el problema, l'ha avaluat amb tècnics, ha fet fer un inventari, l'ha fet quantificar econòmicament... I en paral·lel, ha començat a fer redactar una ordenança que permetre vendre'ls, i m'ha encomanat a mi com regidor de modernització que posem en marxa un catàleg electrònic i una botiga en línia. Una de les inversions sostenibles a les quals el PP va presentar al·legacions, perquè no només han fet una malesa en la gestió patrimonial, sinó que no volen que nosaltres ho arreglem. També ho haguérem pogut dir en plena campanya electoral... Però nosaltres ho diem quan tenim la solució. Se'n diu rigor.
Entre els llibres han aparegut els exemplars d'aquell de l'Alcalde Gimeno. Gimeno és un home al qual el PP li deu majories absolutes, i que se'l va treure de sobre de forma innoble (enviant-lo, això sí, a cobrar un sou públic en Castelló Cultural per gestionar la no nata Ciutat de les Llengües). Doncs bé, Gimeno afirma que el sorprén que haja desaparegut patrimoni de Castelló perquè no creu que tinga gaire valor ni interés artístic! Això explica l'actitud dels seus successors, i potser també explica més coses quan afig, que a ell li van robar el portàtil. Que quan va deixar de ser alcalde el deixà al despatx, i quan tornà per ell, havia desaparegut. El despatx el va seguir ocupant el PP. I ja els dic jo, que entrar al despatx d'alcaldia no està a l'abast de tothom. Ells sabran.
I rematem la setmana amb la maqueta de Calatrava d'aquell megalòman projecte de Centre de Convencions. Cap informe garantia que això millorés el turisme de congressos. Cap. I ja no érem capaços ni d'omplir l'Auditori i Palau de Congressos. (Per cert, recordem que hi ha una sentència ferma dient que el PP el va construir de forma il·legal en zona verda). Aquell projecte, junt a la VIU que havia de fer Gehry, van formar part del projecte especulatiu de Mestrets. Va arruïnar a moltes família, va disparar el preu del sòl que se'l quedà tot una UTE en fallida, mai no s'han fet ni es faran uns habitatges dels quals no hi havia informe de necessitat que els avales...i a sobre, l'operació era il·legal. Així ho han dictaminat els tribunals.
La maqueta es va presentar a la Casa dels Caragols, va viatjar a Fitur a l'estand de Castelló i va estar exposada durant mesos al rebedor de l'Ajuntament. Després semblava que havia desaparegut, però no, estava amagada i tapada amb un llençol mostós a un vestuari del Patronat Municipal d'Esports que dirigia la Portaveu popular Begoña Carrasco.

14 d’agost, 2016

LOST IN TRANSLATION Mediterráneo 14.08.16

Escric des de l'habitació 1644 de l'hotel. Des dels finestrals tinc a Tòquio als meus peus; ja hauran deduït que estic al pis que fa 16, i això, és ben amunt! Podria dir que escric amb un quimono assegut als peus del llit, i amb unes d'eixes sabatilles d'un sol ús que hi ha als hotels. Sí, me n'he anat a la imatge de Bill Murray fent del pobre Bob Harris. Però no.

Escric la darrera nit de la meua estada ací, mentre a la televisió hi ha una colla d'otakus que no tinc ni idea del que estan dient i, francament, tampoc no sé si m'interessa gaire. És una cara del Japó que corre cuites he conegut estos 4 dies, una altra són les persones vestides segons la tradició, amb quimonos, els hanhaba obi i les geta. Però per sobre d'estes dues imatges, queda en la meua memòria la formalitat, l'obsequiositat, la laboriositat, l'amabilitat, la formalitat i l'organització mil·limètrica de tot el que fan. 
Han estat quatre dies representant la nostra ciutat per delegació de l'Alcaldessa Marco en els quals he mantingut dues reunions amb l'alcaldessa d'Ube, la senyora Kimiko Kubota. La primera per manifestar-li que, malgrat el canvi de govern, la voluntat de la ciutat de Castelló continuava sent ferma respecte a l'agermanament. A la segona, ja més protocol·lària, vam confirmar l'acord de voluntats de col·laboració signat fa tres anys, en el qual es parla de cultura, de medi ambient, de turisme i d’esport, afegint una referència als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. I és que Ube està dins la prefectura de Yamaguchi, agermanada des de fa anys amb Navarra i candidata a albergar els olímpics espanyols. És per això, que la representant del govern regional va voler reunir-se amb nosaltres. Volia conéixer de primera mà l'acord signat amb Ube, ja que és candidata a Host Town per a esportistes olímpics, especialment els de Castelló. 
Una altra de les gestions importants va ser la reunió amb els màxims responsables de la Universitat de Yamaguchi, en este cas com a enviats de la nostra Universitat Jaume I, per obrir les portes a una col·laboració que permeta intercanvis d'alumnes, i de professorat. Diria que va anar més que bé.
Com és lògic, vam mantenir també reunions amb els màxims representants d'Ube Industries Ltd, empresa establerta en Castelló des de fa 22 anys, i autèntic motor econòmic de la ciutat de qui pren el nom. El "mètode Ube", de cooperació amb la ciutat i els científics, que va permetre ja fa anys que la ciutat que estava mediambientalment molt deteriorada, haja estat internacionalment guardonada per la bona tasca de recuperació mediambiental, va estar sobre la taula. I vam poder visitar les seues mines, i les seues instal·lacions.
Este matí ja a Tòquio, m'ha rebut l'ambaixador qui ha mostrat un enorme grau de coneixement del que ha fet la nostra delegació estos 4 dies a Japó. He aprofitat per a entregar-li una carta de l'alcaldessa Kubota. Sincerament, i així ho pensa la resta de la delegació, el viatge ha estat un encert. Ara li donarem contingut real.
La setmana pròxima explicaré amb detall al govern com han anat les reunions, i compareixeré públicament per donar compte del que en cap cas ha sigut un "viatge vacacional”, com he llegit.

13 d’agost, 2016

"EL LLENGUATGE NO ÉS NEUTRAL" - Levante-EMV - 13.08.16

L'altre dia vaig vore en xarxes una nota reivindicativa feta per una associació de persones gitanes, en ella es queixaven del fet que alguns mitjans havien ignorat la condició de gitano del boxador Samuel Carmona Herédia.
En una primera lectura hauria de dir que la seua condició ètnica no aporta res a la notícia del seu èxit esportiu, per tant, i en principi, jo tampoc no voria per quina raó s'hauria de subratllar el fet. Crec que la condició ètnica, religiosa, l'estat civil, etc., no ha de formar part de la notícia, tret que aporten alguna informació addicional que puga tenir certa rellevància. Que no hi hagen gaires esportistes d'elit pertanyents a eixe col·lectiu, no sé si és suficient com per a fer constar el fet.
Ara bé, resulta poc discutible que eixa condició sempre es posa de manifest quan es tracta d'una conducta delictiva, un furt, un assalt, una baralla amb navalles... I ací torne al principi. Que siga, o no, gitano el pispa que t'alça la cartera a la cua del supermercat no aporta res i no hauria de formar part de la notícia. Però en forma, contribuint així a l'estigmatització del col·lectiu. I és precisament per compensar este despropòsit habitual que caldria, al meu entendre, subratllar la condició de gitano del boxador.
Quan vaig pujar al meu mur eixa reivindicació, vaig tenir tot un seguit de respostes. Algunes molt airades. Uns quants deien que sí que s'havia dit. Segur que algun mitjà ho va dir, segur fins i tot que es faria algun reportatge subratllant la singularitat (tampoc no em sorprendria que hagués estat ben maniqueu, però no ho sé). I la vocació emfatitzadora d'alguns per recordar que no sé en quin canal sí que s'havia dit, no fa més que alimentar el que dic. Calma tothom.
Em tem que els que rebaten la meua opinió no protesten quan s'afegeix la condició de gitano a un delinqüent, malgrat que no aporte res a la notícia. Jo faig les dues coses, per això crec que el que dic té sentit de l'equilibri.
L'associació gitana recorda els programes recents d'algunes televisions que han servit per augmentar l'estereotipització del col·lectiu. Joies, malfeiners, incultes, amb una estètica d'una cutror que fa que Paris Hilton puga semblar elegant... Entenc perfectament eixa reivindicació puntual ara de dir: "eixe al que aplaudiu és gitano, i s'ha de dir". Alguna gent al meu mur diu: "espanyol i avant, és prou", però segurament que quan veien "Los Gipsy King" no pensaven que eixe programa s'hauria de dir "Espanyols i avant, és prou". Vet ací la diferència.
Els Jocs Olímpics en este sentit ha donat per a molt. Els comentaris masclistes respecte a les esportistes són quotidians, davant un penetrant silenci còmplice de la major part de la societat. Una doble medallista es presentada com "la dona del jugador de no sé què", una campiona olímpica veu el seu èxit titulat com: "la dona que guanyà gràcies al seu home", una saltadora de perxa ha de llegir que és igual que guanye, o perga, perquè és "bona de mirar", o l'equip d'arc es converteix en "les tres grassonetes" en la portada d'un diari italià. Són dues parts d'un mateix debat. El de la qualitat del llenguatge periodístic, especialment l'esportiu.
Mireia Belmonte ho va dir molt bé ja fa uns anys: "importa més el pentinat de Sergio Ramos que el meu record". Mireia Belmonte, catalana, paia, alta, rossa i propietaria d'un Yorkshire Terrier blanc de nom London... És més senzill, Mireia Belmonte, campiona olímpica!