13 d’abril, 2019

"GULLIVER I LES DRETES" -Levante-EMV- 13.04.19



No deixa de ser curiós el procés de reinterpretació constant a què estan sotmeses les més grans obres de la literatura. Els viatges de Gulliver, de Swift n'és una. Hui pràcticament ens ha arribat com una història amable i de desbordant imaginació explicada als més menuts, tot i que en el su moment va ser concebuda i interpretada, com una crítica violenta i negativa de la societat i de l'ésser humà. Bàsicament es recorda el viatge de Gulliver a Liliput, i com a molt estirar el segon viatge a Brobdingnag, on per contrast, el nan és el mateix Gullivert a un país habitant per immensos gegants. A la història real, el nostre aventurer torna a casa entre expedició i expedició, i porta amb ell records que demostren la veracitat de les seues aventures. Un ramat minúscul d'ovelles que vénen de Liliput, o un fibló gegant d'avella que demostra que va estar a Brogdingnag, on tot era descomunalment gran. Tots dos viatges estan plens de reflexions sobre la societat, amb paral·lelismes paròdics, del segle en què visqué l'autor.



Però jo em vull centrar en els viatges més desconeguts, i fer jo també un paral·lelisme amb la nostra de societat. Al cap i a la fi, la política també és un viatge, no? Cap a Ítaca, o cap a l'Avern, tot depén de qui reme, de qui porte el timó. Al tercer viatge, Gulliver visita diferents illes, i al darrer un país sorprenent. Per alguna raó que intentaré explicar, a mi em recorden els partits de la dreta.


Gulliver visità primer l'illa flotant Laputa, en què els seus habitants es dediquen exclusivament al desenvolupament de la música (Escola Canta, no) i de les matemàtiques ("... 2cinc mil, sis mil, set mil, vuit mil, nou mil, deu mil, onze mil, dotze mil euros... dos milions de peles"), encara que sempre des d'un punt de vista teòric molt allunyat de l'aplicació pràctica, el que implica que no sàpiguen inventar, imaginar o raonar. Els laputans, dedicats per complet a la meditació, no tenen la més mínima noció de la realitat, i fins i tot les seves ments «s'enfrasquen tan intensament en especulacions que no poden ni parlar ni sentir el que altres els diuen si no se les fa tornar en si amb algun contacte extern sobre els òrgans de la parla i de l'oïda». De fet hi ha uns personatges anomenats "colpejadors" que els hi foten bastonades perquè sàpiguen quan han de parlar i quan callar. Podrien ser els jutges del TSJ, perquè a mi els laputans em recorden vivament al PP, com ja hauràn intuït.



A l'illa de Balnibarbi, que no és sinó una prolongació de Laputa, Gulliver coneix als projectistes, que simbolitzen la passió exacerbada i pedant per la ciència i el racionalisme. Aquests projectistes recorden d'una banda als utòpics i per una altra als arbitristes de l'època, que proposaven millores a la societat que tothom prenia a burla. Els projectistes, dedicats a activitats completament teòriques, s'embarcaven en els projectes més absurds, com extreure raigs de sol de cogombres per envasar, o construir cases començant per la teulada! Clarament són la gent de Ciudadanos.



Obviem Glubbdubdrib, habitada per una tribu de mags amb habilitats nigromàntiques (UPyD?) i Luggnagg habitat per éssers immortals. L'últim viatge de Gulliver és el que mostra de forma més descarnada les misèries del gènere humà. En ell Gulliver coneix a la raça dels Houyhnhnms, que són cavalls dotats no només de raciocini sinó d'un sentit moral infinitament superior al dels éssers humans. En oposició a la superioritat dels Houyhnhnms, Gulliver coneix a una raça d'animals inferiors, els yahoos. Ja poden imaginar que (encara que només fos pels cavalls, que no vull que diguen que escric coses com Torra) a mi em recorden als de VOX. Gulliver quedà fatalment marcat per la seua trobada amb els yahoos que determinà que mirés amb fàstic a la raça humana la resta de la seva vida, convertint-se en un veritable misantrop.


Jonathan Swift va escriure una de les novel·les més negatives pel que fa a l'ésser humà que s'hagin escrit. Vostés el 28 van a les urnes. 

06 d’abril, 2019

"EL CONTEXT" - Levante-EMV - 06.04.19


Ahir vaig anar de visita a Cortes de Arenoso. No els hi puc explicar com va anar, perquè en realitat això ho vaig escriure abans-d'ahir. És a dir, que per a mi «ahir» era dimecres, i encara no havia anat a Cortes. Este és un dels problemes d'escriure columnes amb un parell de dies d'antelació, que no saps mai que ha passat a última hora i et veus constret a parlar de l'actualitat amb una accepció més generosa, menys puntual. El moment, el temps, com a element que ajuda a entendre. Una altra variant a tindre en compte és el context. Perquè una mateixa frase, una mateixa explicació, una mateixa paraula, pot significar una cosa o una de ben diferent, en funció de l'entorn. De qui la pronuncia, o fins i tot de qui l'escolta. Per exemple. Una xicona et pot dir un dia: «Uff! No tens res més menut?», i sentir-te afalagat. Ara bé, tot depén, si qui t'ho diu és la caixera del supermercat, la teua reacció serà regirar-te les butxaques i guardar el bitllet. El qui i el com i el quan.
Tot això ve a compte, perquè estem en una campanya electoral permanent, i en este context, tot s'interpreta, es reinterpreta, s'escruta, es tergiversa i es passa pel sedàs d'allò que més li pot interessar al receptor. En este moment tot té una lectura d'oportunitat o inoportunitat. Hi ha molt de candidat i molta candidata que se senten en l'obligació de dir coses i més coses, de prometre el cel i la lluna, encara que el seu programa en realitat, no siga més que un trist eclipsi de sol. I hi ha una certa cínica acceptació del fet que en campanya les coses que es diuen, en realitat no volen dir res. Jo no ho accepte. No ho compartisc. No hi estic d'acord.

Fa poc ho explicava un Consejero andalús, justificant que ara que governaven, no farien el que havien promés pocs dies abans, perquè: «...ya se sabe que lo que se dice en campaña...» El primer a dir una cosa així de gruixuda va ser Tierno Galvan, ara que fa 40 anys dels primers ajuntaments democràtics, paga la pena recordar-ho, per què tot això ve de lluny. El professor va dir: «los programas electorales se hacen para no cumplirlos». I sembla que va parlar ex cathedra!

I el cas és que tot i contextualitzar les coses en època electoral, i mirant qui és l'emissor del missatge, estos dies hem de sentir i llegir coses que fan fredor. L'altre dia la representant local de la dreta tradicional i cartellista (tornen a llegir, que he dit "cartellista", no "carterista"), en eixa campanya que manté d'anar fent propostes numerades, deia que pensava obligar a tots els locals d'oci de Castelló a tindre un "punt violeta", i ho feia per a combatre la violència de gènere, i circumstancialment, la seua proposta coincidia amb la més que lamentable notícia de les agressions sexuals en les festes de la Magdalena. L'oportunitat, o l'oportunisme, és interpretable. Allò que resulta preocupant és l'absoluta frivolitat de la candidata en un tema tan greu. Els "Punts Violeta" són espais, en els que se sensibilitza el públic, i s'atén, informa i ajuda a víctimes de qualsevol mena d'agressió sexista. La seua finalitat per tant és la de conscienciar, prevenir i gaudir la festa des del respecte cap a les dones, lliures d'assetjament i humiliació masclista. I garanteix que la dona agredida serà atesa en un espai tranquil i íntim. És a dir, un punt violeta implica personal especialitzat, i un espai mínim. De veres creu que es pot exigir a tots els locals d'oci? Sap que als punts violeta no s'hi pot vendre alcohol? Segurament pensava, que es tractava de penjar un cartellet al bar del cantó.

I parlant de Cantó. La seua candidata per València, pujava l'altre dia una peculiar foto a Twitter viatjant en tren. A la foto es veien les seues botes brutes de fang, les seues bosses ocupant dos seients, i es podia llegir "Dignificar la política es, entre otras cosas, viajar en trasporte público y pisar barro. Literal". És a dir, que la "ciudadana ejemplar" considera que dignificar la política és usar transport públic com tanta gent fem, portar les sabates brutes i tindre un comportament incívic, ocupant seients que no has pagat. Fantàstic! Estem salvats i dignificats! Estem en campanya!

30 de març, 2019

"EM DESPULLE" - Levante-EMV -30.03.19



Ara que vaig d’espectador a les presentacions de candidats del meu partit pensava que si m’hagués de presentar jo, crec que intentaria dir qui sóc, i què sóc. Poca cosa més. Vindira a dir una cosa així: sóc home, paio, caucasià, gentil, d’edat mitjana, pronador, agnostic, i heterosexual no practicant. O per a no exagerar, diguem que com la majoria que es fan dir cristians, només practique en les festes de guardar. I parle idomes, alguns, però sovint no em contesta ningú.

Sóc Graduat Social per la Universitat de València, Llicenciat (TP) en Relacions Industrials per la d'Alcalá de Henares, Llicenciat en Ciències del Treball per la Jaume I, i com tanta gent, he fet molts cursos, cursets i seminaris. Destacaré dos diplomes, tots dos de la UOC, un en Transparència i Govern Obert, i un altre en Prevenció i Lluita contra la Corrupció. Al 1976 o 1977 vaig participar a la fundació de Jove Germania, al 1979 a la fundació d’EIC, i al 1981 em vaig afiliar al PNPV. Des d’allí vaig estar a la fundació d’UPV, i després a la del BLOC, i finalment a la de Compromís. He tingut diferents càrrecs orgànics de caracter local, comarcal i nacional des del 1981, però no va ser fins al 2003 que vaig anar per primer cop a unes llistes electorals.

I va ser així, perquè abans d’entrar en política, ja havia cotitzat 23 anys en l’empresa privada. Dels quals, tres a França. I estudiat. Sempre vaig estudiar de nit, perquè treballava de dia per a pagar-me els estudis i poder ser independent. He treballat ininterrompudament des del 1977. Al 2003 vaig ser elegit regidor a la ciutat de Castelló. I els anys 2007, 2011 i 2015 vaig encapçalar les lliestes municipals sent candidat a l’alcaldia. Entre el 2011 i 2015, vaig ser també portaveu a la Diputació provincial. Finalment el 2015 vam formar govern i jo vaig assumir les responsabilitats de Vicealcalde així com un paquet de competències delegades. El 2016 vaig presentar la meua dimissió, per incorporar-me al Consell, com Secretari Autonòmic d’Ocuipació i Director General del servei públic d’ocupació, ara LABORA. Encara ho sóc.

Però hi ha dos fets de caracter personal que determinen la meua forma d’incorporar-me a la política i el meu comportament polític. El primer una crisi personal de fa 25 anys, que em va dur a desatendre durant alguns mesos les meues obligacions laborals, cosa que em va fer perdre tot el meu patrimoni personal (i no només l’econòmic), i que causà danys col·laterals; com la dreta procura recordar de tant en tant. D’aquella depressió diagnosticada hui, en vaig eixir amb un grau d’exigència personal extraordinàriament estricte pel que fa al compliment de la llei i l’ètica pública. El segon gran fet, va ser una ruptura sentimental traumàtica a 5 mesos de les eleccions del 2003, que em va fer arribar a la política amb la necessitat de demostrar la meua capacitat d’estimar, i el dret a ser estimat. Entenent que en política això vol dir, fer el bé als respresentats, que et serà recompensat amb la seua confiança electoral.

I així he exercit sempre les meues responsabilitats públiques. He fet fora del despatx a qui ha vingut amb pretensions poc ètiques, he gestionat amb pulcritud i honestedat els diners públics. He sigut extraordinàriament estricte amb l’ús dels bens públics. Mai no he passat una sola factura de dinars o sopars, excepte si he estat de viatge oficial, i en eixos casos mai han superat l’import de les dietes d’un funcionari qualsevol. I si ha resultat més car m’ho he pagat jo. No he abusat dels vehicles oficials. Tot el contrari. Continue gastant el meu telèfon personal i la meua tàblet, havent renunciat als que ha posat l’administració a la meua disposició. Mai he consentit, ni he tolerat, ni he permés, cap desviació en la rectitud exigible a un càrrec públic. Precisament perquè sóc el fruit de la meua formació, la meua experiència, i els meus errors. No permetré que el partit més corrupte de la història embrute el meu nom.

22 de març, 2019

"LARIAT SAM" - Levante-EMV- 22-03-19


No és que em guanye la nostàlgia, però estos dies seguint la pre-pe-pre campanya, que donarà pas a la campanya, que acabarà quan comence l'altra pre-pre-pre campanya que vindrà després i que ens ha de dur fins a l'altra campanya; no he pogut evitar recordar uns dibuixos que feien a la tele. L'única tele. Quan jo era menut només hi havia un canal de TV, i era en castellà. Ara n'hi ha dotzenes, però només un és en valencià. Però diuen les dretes que el castellà està en perill. Va! Que perd el fil!

El protagonista era Lariat Sam, un cowboy espigat que compartia aventures amb Tippytoes, el cavall meravellós, i amb Badlands Meeney i J. Skullking Bushwack. Els episodis començaven sempre amb una cançoneta que venia a fer: "Yi-pi-eh-yi-pi-hohYi-pi-yi-pi-yi-pi-hoh... Lariat Sam llegó... Con su lazo y su gran corazón el Oeste conquistó". Llaços i pistoles. Just com esta campanya electoral. És així, i no és casual. A les dretes, i a algunes franquícies de l'esquerra «mesetaria», ja els hi va bé que es parle d'això i no del que caldria parlar. Ja els interessa que caiguem en tots els paranys de la factoria Bannon, i acceptem els marcs mentals del «centroderechaliberalconservador» (Si no ho han pogut llegir sense respirar, no es preocupen, diguen «ultradreta» que ve a ser el mateix en este cas). Uns per a fer por, pensant que això mobilitza cap a un pretés vot anomenat útil, dins de l'esquerra, a altres per sumar-se o desmarcar-se segons l'hora del dia.

Però si ho pensem bé, el 28 d'abril no estem decidint sobre si volem convertir el país en un Bowling for Columine versió Torrente, tot i que segons com vagen les coses podríem acabar així. Del que convindria parlar, em sembla a mi, és de les pensions, de si el seu salari ha millorat, de si en dependència hem estat capaços de diagnosticar i tramitar amb més rapidesa, de si ja no paga medicaments si les seues condicions de renda no ho permeten, de si no cal comprar llibres de text per als escolars, de si hem pogut aturar en part la pressió urbanística canviant les lleis que engreixaven als depredadors econòmics, de si han millorat les xifres de l'atur, de si l'economia s'ha estabilitzat, de si han augmentat les inversions estrangeres al nostre territori. Potser més que mirar catàlegs de pistoles per internet, caldria vore com la UE que ens mirava amb tres lupes i ens tractava de malbaratadors i corruptes, ens posa ara com a exemple de tot el contrari. De si hem passat de ser exemple de tot el pitjor, a l'exemple a seguir. De si només en quatre anys, i sense un finançament just, ni suficient, ni tan sols digne, hem aconseguit millorar la vida diària de les persones, i alçar la hipoteca reputacional que llastava la nostra economia.

Clar. Jo ja ho entenc. Les dretes volen que parlem de fotre trets, i de si els veïns de dalt posen llaços als balcons. Perquè si parlem del que fem nosaltres als governs, i del que feien ells, no els hi ixen els números. Bo. En realitat sí. Tenen tots els números per acabar a la presó. Ningú recorda res de la gestió de la dreta que no estiga contaminat per la corrupció, el lladrocini, i el furt. Si s'hi fixen, nosaltres hem començat a parlar ja de futur, d'allò que hem de corregir per què no ha funcionat tan bé com caldria, d'allò que no hem tingut temps de fer, d'allò que podrem fer ara, un colp estabilitzada la vida política valenciana. D'això van estes eleccions. D'avaluar el que hem fet uns i altres, i sobretot, d'apostar per un futur amb garanties. I mentre nosaltres presentem el balanç d'allò que hem fet, i anunciem el que volem seguir fent, les dretes parlen de Lariat Sam, el pistoler que amb un llaç volia conquerir l'Oest americà.