08 de maig, 2021

"MARXAR" - El Mundo - 8.05.21

Diria que en general, marxar no és fàcil. I marxar d'un lloc abandonant una feina que t'apassiona, encara menys. Esta setmana s'ha saldat amb tres marxes de destacades personalitats del panorama polític.


A Iglésias és difícil no reconèixer-li intel·ligència, i partint d'ací, sembla poc creïble que tot això no ho tingués ja pensat. La meua opinió que és intuïtiva i no puc demostrar, és que governar no és el que ell pensava. I ni li ha acabat d'agradar, ni ha estat capaç de fer el que volia. I crec també que es tem que desgraciadament els fons europeus seran un fracàs. Se'ls emportaran les quatre corporacions de sempre, i les institucions amb la urgència d'executar a temps, acabarem fent rotondes. Com amb el Pla E. I sap que això tindrà un gran cost.

També és cert que en un país on hem tingut membres del govern participant en terrorisme d'estat, en màfies econòmiques, alimentant el clavegueram i el deep state, a ell se l'ha massacrat molt més. Quan de tot el que se'l pot acusar, si de cas, és d'incoherent i boques. Però tampoc exagerem, que hi ha polítics a qui han arruïnat econòmicament, a qui han fet perdre eleccions amb informacions falses, i polítics a la presó per fer un referèndum. Anem amb compte amb els martirologis.


També ha marxat Isabel Bonig. A ella li han fet el llit els seus d'una forma innoble. Mai no m'ha agradat la seua forma histriònica de fer política, i com a gestora va prendre decisions nefastes que ens han costat molts diners que ha hagut de pagar el Botànic. Però li van encomanar gestionar el desastre col·lectiu de les eleccions del 2015, i ha donat la cara. I ara, no li han donat l'oportunitat de rendibilitzar, si era el cas, el seu treball. Prefereixen al fillol de Zaplana, perquè el PP només guanya amb eixos perfils.


També ha marxat Gabilondo. Però en este cas, no es notarà. No es va notar que hi fos.


Dimecres amb un grup d'amics comuns, vaig dinar amb algú que va deixar la política fa ja un parell d'anys, després d'una llarga i brillant carrera. Un dels adversaris a qui més he respectat, i a qui més aprecie. Ell va marxar sense haver perdut mai, diu, perquè el seu perfil no encaixa en la política que es fa ara. No hi ha gairebé espai per a la reflexió, per al debat. Tot són crits i sobreactuacions. Té raó. I és un drama.

01 de maig, 2021

"EXAMEN DE CONSCIÈNCIA" - El Mundo - 01.05.21


1- Presenta la teua batalla com una croada entre el bé i el mal. No menciones allò que tu guanyes. A contra, presenta la teua candidatura com un suprem sacrifici.

2- Busca un eslògan grandiloqüent. No importa que no tingues un projecte per portar la teua promesa a terme.

3-Presenta als teus electors com a víctimes a les quals altres vénen a llevar-los el que havia guanyat amb la merescuda suor del seu front.

4- Practica la política de l'odi. Assenyala els presumptes culpables i compromet-te a eliminar-los.

5- Per minar a l'adversari, tot s'hi val. Sobretot, insinuacions falses.

6- Si pregunten les fonts de les teues acusacions, respon amb vaguetats: "tothom ho sap", "ho van dir a la tele..." Si t'enxampen, tira-li al teu adversari la culpa d'haver creat la faula.

7- No dediques esforç a crear programes, legislar o governar; sinó a comparéixer en mitjans i xarxes socials. La teua força és a les teues promeses i acusacions, no en els teus èxits.

8- Infon entre els teus seguidors la por als teus adversaris i incita'ls a realitzar accions per acovardir.

9- No condemnes mai les amenaces que els teus coreligionaris llancen als teus adversaris. Arregla't per assegurar que no provenen de tu, però insinua que alguna cosa hauran fet estos individus per meréixer-ho. Defensa't dient que ells tampoc et demanen perdó quan t'insulten.

10- Apodera't dels símbols d'identitat del teu país (bandera, exèrcit, rei, víctimes del terrorisme...) Fes-los servir fins a l'avorriment, de tal manera, que al teu adversari li arribe a resultar incòmode associar-se amb ells.

Ara et demane de fer un exercici honest. Reconeixes en el partit al que votes acompleix amb tots o alguns d'estos manaments? Doncs estàs votant a Bannon, l'estrateg de la ultradreta que va dur a Trump a la Casa Blanca, i que finalment va ser apartat de l'equip, perquè fins i tot a Trump li semblava racista. Això no obstant, no li va impedir indultar-lo i deixar-lo eixir de la presó on va fer cap per haver robat fons d'ONGs.

Tampoc no és res pròpiament nou, Steve Bannon revisa (i empitjora) els trenta-huit estratagemes de Shopenhauer per tindre sempre raó. I és que l'art de la discussió és l'art de la guerra: l'únic que compta és la victòria final per molt falsos o equivocats que siguen els teus arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per esta guerra és el llenguatge.

Si dones per bo este darrer enunciat, tu també votes a Bannon.

27 d’abril, 2021

"QUINA ADMINISTRACIÓ PÚBLICA?" - La Vanguardia - 27.04.21

Ja deia Fukuyama que la forma bàsica d’organització social és mitjançant xarxes de familiars i amics, entre els que es produeixen intercanvis recíprocs. De fet, este és encara hui el mètode més exitós de trobar treball. Les xarxes de coneixement segueixen sent l'agència més gran de col·locació. “Tu no coneixeràs algú de confiança per al magatzem?" Però clar, això traslladat a l’administració ens instal·la en un univers d’arbitrarietat, clientelisme i corrupció.

Per això Weber va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics, individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració, col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín (Charles Landry, The creative bureaucracy).

Però la convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a l’administració pública. La realitat, però, és que això de què el sector privat està millor gestionar que el públic, és una opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta idea.

El Model Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”, que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat, quasi sempre guanya el neoclientelisme.

L’Estat Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de consciència social. La política ha de delegar l’activitat reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels polítics els elements més crítics que afecten la vida de la ciutadania.

Que les administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…

Detectat el problema, i descartades les falses solucions, ens queda la Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional. Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural, horitzontal, democràtic i participatiu.

Coordinar tots estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú, reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa. Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible, i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge. Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei públic.

Perquè ara mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les administracions. I això és extremadament greu.


24 d’abril, 2021

"ACATAR, PERÒ NO CALLAR" - El Mundo - 24.04.21

Els éssers humans som capaços de pensar, decidir voluntàriament i jutjar els nostres actes, gràcies al fet que utilitzem la raó. Una facultat consistent a aplicar normes i lògiques en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories.


Però clar, la civilització ens hem dotat de tantes normes, que d'antic hem hagut de professionalitzar la funció dels judicis, creant els jutges. De l'antic Egipte sembla que vénen els més remots amb este nom. Els romans els hi deien pretors i des de Recesvint "iudex", que és jutge en llatí. De l'àrab "al qadi" derivà "alcalde" un altre dels noms que rebien. O també "oïdors" perquè bàsicament eixa era la seua funció, oir a les parts i prendre una decisió.


Actualment a eixos professionals d'escoltar i decidir, d'aplicar les normes, els hi diem... De tot. Perquè crec que confonem el nostre dret a jutjar, el judici propi, amb
una sentència judicial que, esta sí, correspon a jutges i magistrats. I les sentències s'acaten. Per tant, respecte pels jutges.


Ara bé, en cap cas vol dir que les seues decisions no siguen opinables o discutibles. Amb major o menor raó jurídica, perquè allò que tenim els éssers humans és la capacitat de pensar i reflexionar, i en este procés intervenen la intel·ligència, els coneixements, les emocions i la raó. I a això, tot i acatar les sentències, no hi hem de renunciar.


Jo no ho pense fer, i per això dic, que per molt ajustada a dret que siga la darrera sentència que exonera de tota responsabilitat al que en algun moment va ser Molt Honorable Sr. Camps, és absurda, incomprensible i profundament perillosa.


Perquè per fer-ne un resum, ve a dir que, amb independència que el 75% dels fons que va gastar la Fundació que es va muntar per a la visita del Papa a València eren públics, la fundació era privada; i per tant, no regeix el dret administratiu. I Camps que no n'era membre, no pot ser responsable del que pogueren fer. I va més lluny, diu que quan Camps explicava a tothom que el volia sentir, i a tothom que li publicava el que deia, que ell feia i deixava de fer, que en realitat, això no té rellevància jurídica, perquè fer-se el fatxenda, no és delicte.


És a dir, que si un càrrec públic vol fer negocis indecents, la millor fórmula és una fundació instrumental a la qual regar amb la caixa pública. La sentència ens ho explica.