27 de juny, 2020

"PER LLEIALTAT" - El Mundo - 27.06.20


No fa gaire el President Puig va dir que lleialtat no és submissió. No puc estar-hi més d'acord, i modestament gosaria dir que ell ho compartirà amb mi si jo afegira que la lleialtat se sedimenta en la sinceritat. L'adulació, i l'alabança, són arenes movedisses sobre les quals tot allò que s'hi puga construir, acabarà per trontollar i caure.

El Botànic 2 és un govern nascut de la concertació de les tres formacions progressistes, que juntes, representem la majoria absoluta a les Corts. I juntes també vam acordar un programa de govern per a tota la legislatura. Hauríem de ser molt imprudents, per a no entendre que este terrible colp sanitari, social i econòmic que ha representat la pandèmia que encara patim, obliga a replantejar-se algunes coses. I no seria el govern que vol Compromís, si no ens obrirem a escoltar a la societat civil, més que mai, per intentar crear grans consensos socials. Però estos consensos han de reforçar la línia política dels acords del Botànic 2, perquè el contrari seria un engany a qui ens va encomanar governar. Podem matisar algunes qüestions, accelerar o alentir altres, però no podem canviar d'objectius. Entre altres coses perquè, per exemple, les polítiques d'ocupació estaven donant bons resultats, creixíem per sobre de la mitjana espanyola. I la crisi ha confirmat que les mesures eren bones, el que cal és consolidar-les i reforçar-les. No canviar-les. I en altres àmbits de gestió, igual.

Perquè és cert que la política és gestió de les realitats, però també és vocació transformadora. De vegades consolidant al cos legislatiu els drets guanyats per la ciutadania en el dia a dia. Però també és prospecció, anàlisi, i avançar-se a la realitat per tal de poder-la modular i que no ens atropelle. És acció, i no reacció. I els documents que comencen a circular (també els estatals) de tan reactius com són, resulten reaccionaris. I és greu, perquè sembla que algú ha decidit aparcar la força transformadora dels acords botànics, i substituir-los per nous «llibres blancs», com als 80, que després queden en nores, però emmudeixen la societat civil. Que per cert, és alguna cosa més que els actors de les desenes de meses que s'estan posant en marxa ací i allà. Lampedusa no ha funcionat mai.

És des de la lleialtat que faig esta advertència en públic. La mateixa que he fet en privat i on toca, quan he tingut ocasió, i acompanyada de propostes concretes. Des de la lleialtat al Consell, sí. Però sobretot des de la lleialtat a qui vaig prometre servir.

20 de juny, 2020

"PENSAMENT ANALÒGIC" - El Mundo - 20.06.20

En el món dels negocis, sovint es posa com a exemple de no saber adaptar-se a les noves realitats, a l'empresa Kodak. Diuen que igual que el Video Killed the Radio Star, la digitalització hauria acabat amb l'empresa que va democratitzar la fotografia, però no va saber preveure el futur. En realitat no és del tot així, ja que va ser precisament Kodak qui el 1975 va inventar la càmera digital. El problema va ser que en aquell moment els hi semblà una tecnologia cara i complexa, i van deixar la idea al calaix. El seu negoci es basava principalment en la venda de rotllos i subministraments per imprimir les fotografies. Venien les seues càmeres a preus molt baixos, obtenint marges mínims. Després guanyaven diners quan la gent prenia i imprimia les fotos.

Però van passar els anys i la fotografia digital va cobrar cada vegada més rellevància, Kodak conscient, també dedicava part dels seus recursos a crear aquest tipus de càmeres. Però van ser altres fabricants els qui van aconseguir crear càmeres digitals de millor qualitat. Van perdre l'avantatge que representava haver inventat el producte.

El problema de Kodak no va ser tant equivocar-se de negoci, com no saber adaptar-se a la «nova normalitat». De fet, la seua competidora que anava molt per darrere seu, Fujifilm, es va reinventar. L'any 2010 el mercat cinematogràfic va caure en un 90% respecte al de 10 anys abans. Però Fujifilm augmentà els seus ingressos en un 57%, mentre Kodak es ressentia en un 48%. Shigetaka Komori va salvar Fuji amb la seua capacitat d'adaptació. En canvi ja l'any 1932, George Eastman, fundador de Kodak, es va suïcidar deixant una nota que deia; «el meu treball està fet». Pel mateix error, i un segle després, la seua companyia també es va suïcidar.

Tot això em ve al cap, perquè escolte i llig les reaccions de molts poders polítics, econòmics i socials, davant de l'oportunitat de canvi que ens ha regalat esta desgraciada pandèmia.

La veritable intel·ligència resideix potser en mimetitzar i saber adaptar-se a tots els escenaris possibles. Mantenir com s'està dient, que ara no és el moment de revisar el mercat laboral, el teletreball, la duració de les jornades, la formació ocupacional... És pensament analògic. Molta fotografia fixa, sense entendre que l'economia, com la vida, és una pel·lícula en moviment. L'economia valenciana sempre ha sigut dinàmica i això l'ha salvat dels canvis. No aprofitar eixa tradició, eixa fortalesa, és el que va fer Kodak. És la foto d'un fracàs. 

13 de juny, 2020

"ESTÀTUES" - El Mundo - 13.06.20

Estos dies hem vist com contagiats pel que està tornant a passar als EUA amb l'assassinat a mans de la policia d'un altre ciutadà negre, un poc per tot el món hi ha manifestacions (mala idea en època de pandèmia!), amb l'eslògan de «Black Lives Matter». Una de les derivades del moviment ha estat l'enderrocament d'estàtues de personatges de més que discutibles mèrits.

A Bristol, han llançat al riu Avon la d'Edward Colston, que fou un comerciant d'esclaus del segle XVII. A Bèlgica estan apareixent malmeses diverses estàtues del que fou el seu Rei, Leopold II. Bèlgica no va conquerir mai el Congo. El Congo li va ser regalat al Rei per la comunitat internacional, a qui va convéncer que la seua intenció era protegir als 20 milions d'habitants (molts més que Bèlgica) de la xarxa d'esclavistes àrabs. «Abolir l'esclavitud i cristianitzar els salvatges» va ser el seu compromís. En els 44anys que durà el seu regnat la població congolenya, baixà fins a 10 milions, just la meitat. En la meua memòria personal queda una dita dels anys 60«En el Congo, al negroque pillan lo hacen mondongo». Era cert.

A Castelló hi ha un edifici arquitectònicament interessant, conegut com la «Casa dels negreros», sembla que per la dedicació de qui la manà construir. És el passat. I òbviament ningú no és responsable del que van fer els seus besavis, o els seus avantpassats. Era una altra època, i era terrible. Sí. Difícil de jutjar amb ulls de hui. Però la nostra ciutat no té cap estàtua dedicada a cap traficant de persones. Tenim justament el contrari, Maria Agustina.

Maria Agostinhava ser una lliberta que havia servit a casa dels Comptes de Pestagua. He llegit que l'actual plaça porta el seu nom, perquè de forma espontània i popular, la gent va començar a dir-li així, per ser ella persona amable i estimada al barri. Castelló té estes singularitats. Homenatjar l'alliberament de l'esclava, i no als esclavistes. I no és l’única particularitat pel que fa a estàtues.

Castelló també va ser l'única capital de província sense estàtua de Franco. Ara no per un mèrit social, sinó perquè la que va arribar a instal·lar-se a la mateixa plaça Maria Agustina, va ser retirada abans de la inauguració per un Governador espantat, tenia un problema estètic. I és que el dictador apareixia amb un document enrotllat a la seua mà, i segons des de quin costat es mirava, semblava patir d'un priapisme generalíssim!

Coses de la nostra ciutat.

11 de juny, 2020

"ANTIVACUNES" - Mediterraneo - 11.06.20

Suposem que no és suficient vore com el Banco de España preveu una caiguda del PIB fins al 15,1% enguany i un atur del 23,6%, i prediu que el desplom econòmic d’Espanya serà major que en la mitjana de la zona Euro. I que els motius són clars: el confinament ha estat més prolongat i intens; la dependència del sector turístic, la prevalença de les xicotetes i mitjanes empreses (que tenen més dificultats de sobreviure que les grans empreses) i la taxa de temporalitat en el mercat de treball són majors; i la resposta fiscal està sent més tímida que a la resta de països veïns.
Suposem que cal afinar més. Dels ERTOs presentats al País Valencià, el 85% corresponen al sector serveis, i afecten el 69% de treballadores i treballadors, una part molt important d’eixos expedients estan vinculats al turisme. Sector que a més a més, vorà molt limitada la seua recuperació en el temps, raó per la qual caldrà allargar els seus ERTOs més enllà de la declaració d’estat d’alarma. I sort dels expedients! Tot i que amb massa freqüència i contravenint les disposicions legals, moltes empreses no van incloure als fixos discontinus. Sense oblidar la dramàtica situació de les kellys, o el fet que en part del territori passen anys i anys continuen sense signar un conveni col·lectiu. I és que cal recordar que un sector no és només la seua patronal. És la patronal, la gent que hi treballa directament i indirecta, i la seua clientela.
O un poc més. Es dóna la circumstància que és la costa sud d’Alacant, i les Marines, les zones més turístiques del país, la que acumula un major percentatge de població en situació de pobresa, siga moderada o severa. I tampoc cal pensar que el problema és la pandèmia, o només la pandèmia, perquè periòdicament malbaratem milions en regenerar les costes, reconstruir passejos marítims, o aportar sorra a les platges mentre autoritzem el creixement dels ports, que les devora. La cosa és greu, perquè el turisme, malgrat esforços i avanços, continua estant profundament lligat a circumstàncies que ni el sector ni cap govern no pot controlar. És profundament depredador del medi, i és una activitat que accelera el canvi climàtic. La qual cosa és un tret al peu, perquè ens agrade o no, el nostre turisme continua tenint una enorme dependència de les condicions climàtiques. Si més no, el turisme de sol i platja, el turisme low cost, que tot i els esforços i innegables avanços d’alguns, continua sent molt majoritari en l’estructura del sector. No són opinions, són dades.
ENTENC que és una realitat incòmoda, i sembla com un atac a un sector, que és cert, és ara com ara una part importantíssima del PIB... Però en economia hi ha una cosa que es diu ‘cost d’oportunitat’, i caldria ser honestos i contestar argumentadament a què passaria si els recursos públics (tots! Els de la Generalitat, els ajuntaments, Costes...) destinats a este sector, es destinaren a un altre amb una cadena de valors més sòlida, amb un mercat laboral més estable... Tindria més o menys retorn social?
El repte és decidir si volem assumir el risc d’avançar cap a un futur incert, o esforçar-nos a tornar a un passat insatisfactori i que ni existeix. És el moment de plantejar noves polítiques. Cal establir una direcció inequívoca i fer renuncies en certs àmbits per a tindre ocupació de major qualitat. Encetar una batalla per injectar diners i més diners, encara més dels que portem injectant fa anys, a un sector com el de l’automòbil és un altre risc poc meditat. Anem cap a un nou model de mobilitat. Ha baixat en més de la meitat el número de joves que es trauen el carnet de conduir. El futur ni tan sols serà el vehicle elèctric. No té sentit tindre els cotxes aparcats 22 hores al dia. Sobren cotxes, per això sobren ampliacions de carreteres, i ens agrade o no, per això tanquen les fàbriques. I tota la indústria auxiliar, ha d’entendre que es dedica a fer peces de plàstic per injecció, a acoblament, a estampació de peces metàl·liques, etc. No a l’automòbil. Algunes han vist com canviant matrius podien en quinze dies posar-se a construir material sanitari. Reconversió és el camí.