22 de juliol, 2017

"SENTENCIANT SENTÈNCIES" - Levante-EMV- 22.07.17



A la facultat vaig tindre dues assignatures semestrals que eren l'una continuació de l'altra i que en la pràctica consistien a aprendre a llegir i analitzar sentències. La professora era una dona jove, bastant allunyada dels cànons típics d'una professora de dret, i que era titular d'una sala del TSJCV. 
A mi l'assignatura, o les dues parts de l'assignatura em van agradar molt. Bàsicament apreníem a saber llegir, interpretar i entendre el llenguatge sovint innecessàriament rebuscat i tècnic de les sentències que analitzàvem. Totes de diferents TSJ, del TS, del Constitucional, o fins i tot de la Cort Europea. Vaig aprendre a saber deslliurar la palla d'allò més substancial, cosa especialment important quan parles de sentències de desenes i desenes de folis. El plantejament de l'assignatura era absolutament pràctic. De vegades ens facilitava els antecedents, i el nostre treball era trobar els fonaments jurídics i dictar sentència. D'altres, teníem la sentència i els antecedents i havien de trobar la base jurídica (llei, jurisprudència...) que havia dut als magistrats a dictar aquella sentència. Fins i tot en alguna ocasió ens va facilitar la sentència i els fonaments jurídics, i havíem de suposar quina havia estat la demanda. Tot això era feina que fèiem individualment a casa, i a la classe següent, debatíem. Vaig gaudir com un cadell. Arribà a apassionar-me.
Per això, treballava molt, vaig aconseguir la clau d'accés a les dues bases jurídiques més importants, i vaig dedicar molt de temps a buscar jurisprudència, a localitzar sentències a les quals es feia referència i jo volia conéixer amb profunditat. Una de les coses que més em va agradar de la professora era que la nota anava en funció del teu raonament jurídic, no del fet que les teues conclusions coincidiren o no amb la sentència dictada. De fet, amb certa freqüència, algunes de les opinions jurídiques que vaig manifestar, eren contràries a les sentències analitzades. I no em va anar malament. En tots dos semestres vaig saldar la cosa amb un excel·lent. I este plantejament de la professora, té lògica. De fet, em recorda el que un dia ens va dir el professor de dret processal, un altre dels que va aconseguir que jo tragués un excel·lent, perquè era un excel·lent professor. Ens digué: «el dret és sempre interpretable. Cas contrari, introduiríem a Google o a qualsevol buscador la frase: "robatori de dues gallines" i ens contestaria: "tres mesos i un dia", I això, saben bé que no és així».
Si volen, es poden agafar tot això escrit com antecedents i fonaments jurídics, per a emmarcar la crítica que vaig a fer a algunes sentències recents. Ja poden suposar que a aquelles que fan referència a la concertació d'aules d'infantil i instituts, i al Decret de Plurililingüisme. La sala quarta del TSJ valencià ha admés a tràmit algunes demandes de particulars, i una de la Diputació d'Alacant en el segon cas. La Diputació no té cap competència en eixa matèria, i la sala força la interpretació fins al punt de considerar que allò que no li és propi, és autoritzat! Un disbarat jurídic, que permetria a la Generalitat assumir competències estatals, per exemple. Això per la part procedimental. En el fons de la qüestió, el que fa en tots els casos, és acceptar a tràmit, i dictar mesures cautelars. És a dir, prohibeix l'aplicació de la norma amb l'argument de què si finalment quan es jutge tingués raó el demandant, el mal seria irreparable. Això és fals en tots els casos. En primer lloc perquè la Diputació, com s'ha dit, no és part implicada; i els que sí que ho són, que és l'alumnat, té garantida la seua formació de forma adequada. En llengües. I en centres públics pel que fa a les demandes sobre la concertació. I en tot cas...com es valora el dany a l'administració, garant de l'interés general per molt que una de les sentències ho pose en dubte perillosament, en cas que la norma s'ajuste a dret? Jo els ho diré. És tan obvia la desproporció de la mesura, és tan evident la vocació política de la Sala, que no té més remei que dir en el seu escrit que la paralització cautelar només serà efectiva, en cas que els demandants ingressen en un compte judicial l'import de la concertació més els interessos del temps que puga tardar a sentenciar-se. Parlem de xifres d'aproximadament mig milió d'euros per centre, que és el que li costa a la Generalitat mantenir eixe concert. Recordem que el concert venç en el curs 2016-2017, recordem que és ensenyament no obligatori, recordem que la demanda de places ha estat assumida pels centres públics de la zona. 
El dany que estes sentències, que jo considere tenen una mala fonamentació legal i una clara intencionalitat política, poden fer a l'administració ja l'he fet palés més amunt. Però i el dany polític al conseller, a la Conselleria i al Consell? Com es rescabalarà? Recorde que en una d'eixes pel·lícules de judicis tan americanes, l'advocat es dirigia al jurat i deixava anar un grapat de greus suposicions que no podia demostrar, però que sembraven un gran dubte. El jutge li retirà la paraula i digué al jurat que no havien de tenir en consideració eixes afirmacions. L'advocat tornà al seu lloc, i quan el client li preguntà "com s'ho faran per no tindre en consideració tot això que ha sentit?", ell amb un somriure contestà: "no poden". I esta és la història.
El PP, que ho sap, presenta ara una demanda de paralització cautelar de la normativa d'usos lingüístics del valencià a l'administració. Busca la paralització cautelar, perquè així guanya temps i alimenta la impressió que el Consell pren determinacions "il·legals" com afirmen alegrement, passant-se la tan reclamada per ells presumpció d'innocència per allà on els hi diré un altre dia.
Estem davant d'una operació política, on el PP i els sectors econòmics que va afavorir durant anys enfront de l'interés general fan una campanya política a la porta del TSJ, incapaços com són de fer política a les Corts. Tot simplement perquè no en saben. Mai n'han fet. Han passat del decret i l'«ordeno y mando» a l'intent de prohibir governar al Consell. 
Tot això ho dic, assumint el risc que el TSJ, o algú més, vrega que estic intentant coartar la seua independència de criteri. Però és que a mi m'ho va ensenyar a fer així una jutgessa del TSJ.


14 de juliol, 2017

"SEPULCRES BLANQUEJATXS (sic)" - Levante-EMV- 14.07.17

A Hamlet el guanya la melangia per la mort, quan pren entre les seues mans el crani exhumat de Yorick, un bufó de la cort que coneixia i apreciava quan era menut. El crani és un recordatori físic de com n'és de definitiva la mort. Hamlet mira directament la cara de la mort, i ens dóna una observació sobre la malenconia i la seua idea de la moralitat.

El que passa és que si preguntes... Gairebé tothom associa eixa imatge del príncep mirant emocionat el crani, amb la famosa frase de "To be, or not to be"; i no. Això passa en una altra escena que no té res a vore, "that is the question."

Sí, la qüestió és que la memòria no respecta ni els cranis dels morts. De vegades de forma involuntària, perquè la memòria és com un palimpsest, i de forma involuntària deformem la realitat, perquè en la pràctica no recordem l'origen sinó la darrera vegada que ho vam recordar. Això passa amb l'escena de Hamlet.

En altres casos, la tergiversació, la reinvenció de la realitat, la manipulació del record, és voluntària, i en el pitjor dels supòsits té intencionalitat perversa. Això és el que sempre ha fet el partit popular amb les morts per la violència terrorista. Ho va fer de manera dramàticament grollera aquell tràgic 11M, quan el govern, i contra tota evidència, insistia en el fet que havia estat ETA, només perquè pensava que electoralment els hi convenia. 1700 ferits i 191 cadàvers entre ferralla retorçada. El PP no els va respectar, els va utilitzar electoralment. A l'ajuntament encara hi queda un regidor que segueix mantenint que va ser ETA. Este és el nivell de l'estultícia.

L'actual Presidenta de Madrid, entre Púnica i impúdica, no va voler assistir a la cerimònia de l'aniversari de l'atemptat, quan era Delegada del Govern, perquè la presidenta de l'Associació era la Senyora Pilar Manjón, mare d'un dels morts, i que no li volia ballar els nanos al PP. Es negava a que usaren els cadàvers per fer política, com era costum.

Miguel Ángel Blanco era un jove regidor del PP al poble d'Ermua. Com a venjança per l'alliberament d'Ortega Lara, que va patir un calvari impossible d'imaginar, ETA el va segrestar. I va advertir que el mataria si l'estat... Tant se val. Eren condicions impossibles, perquè ja havien decidit assassinar-lo. I així va ser. Esta setmana s'ha recordat allò que s'anomenà "Esperit d'Ermua" i que va ser un punt d'inflexió respecte a la resposta ciutadana al terrorisme d'ETA.
Dos anys més tard, José Maria Aznar apareixia a la tele dient que tenia interés en què Espanya sabés que ell havia autoritzar negociar amb el "movimiento vasco de liberación". Quan ho proposaven els altres el PP insultava, greument.

Pocs anys més tard, hem sabut que el PP usava les donacions ala Fundació Miguel Ángel Blanco, per a finançar-se il·legalment, per guanyar il·legalment les eleccions.

Ara s'indignen molt si en un ajuntament no es posa una pancarta. A mi m'indigna molt més que usaren els cadàvers per a robar, per a finançar-se, per intentar guanyar eleccions. Em produeixen una nàusea difícil d'explicar.

Ja ho deia Mateu: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites!, perquè sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora llueixen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia."

08 de juliol, 2017

"EL TERCER FIL HOMEOPÀTIC" - Levante-EMV. 08.07.17


Té raó l'alcaldessa Marco quan posa en solfa les paraules del Ministre de la cosa dels trens. Estem massa acostumats al fet que esta gent falte a la seua paraula. Ens han mentit molt, i enganyat quan ens hem deixat. Vull vore la inversió en el pressupost, i després la seua execució, només aleshores m'ho podré creure. I perquè això passe, falta molt. Així que de moment només parlaré de l'única realitat tangible, de l'acte. A les fotos que il·lustraven la notícia, hi vaig detectar alguna absència, que em diuen es produí per errada del protocol local. Això no s'hauria de repetir. Però més que d'absències voldria parlar de presències.
Em va sorprendre el protagonisme que intentava tindre en algunes fotos, la senyora Bonig. Òbviament com a Presidenta del PPCV allí no hi feia res, tractant-se d'un acte institucional i no de partit. Per molt que el PP ho confonga amb insistent freqüència. Per molt que ella tinga la imperiosa necessitat de fer creure que té algun poder sobre alguna cosa, alguna capacitat de decisió sobre algun fet. Alguna influència sobre algú. Així que supose que hi era com diputada per esta circumscripció nostra. Això està bé. Ha de defensar els nostres interessos.
El problema és que els nostres interessos són contradictoris amb el que ella va fer quan era Consellera d'Infraestructures, Territori i Mediambient. L'agost del 2013, per exemple, feia virulentes declaracions contra l'Alcalde de Tarragona que qüestionava el tercer fil que ella promulgava, i de retruc, contra Ximo Puig que feia costat al batlle català des de la seua condició de Secretari General del PSPV. I és que caldria no oblidar que esta absurda i inútil obra del «tercer fil» era una aposta molt personal de la senyora Bonig. En març del 2013 compareixia davant els mitjans des de Madrid, per explicar que la reunió amb la Ministra (hui Presidenta del Congreso) havia anat d'allò més bé. I que el Ministeri els hi comprava la idea!

Posem-se en situació. Davant la profunda deslleialtat territorial del PP des del Ministeri, que no feia res per resoldre el coll de botella ferroviari de Castelló-Tarragona, la Conselleria va tindre l'ocurrència de fer-se càrrec d'una solució homeopàtica.

En maig d'aquell mateix any, la senyora Bonig defensava que la seua proposta alleugeriria l'arribada del Corredor Mediterrani. Ja ho hem vist! Com a visionària i profeta, tindria menys èxit que com a Presidenta del PP valencià, i això, ja és tenir-ne poc d'èxit!
La Cínica del PP (perdó, és el traductor, volia dir la Síndica del PP) va ara i es vol penjar medalletes de la proposta del Ministre, que en la pràctica no és més que una desautorització absoluta de l'ocurrència que va tenir la Consellera Bonig i l'anterior Consell. El «tercer fil» és la metadona del Corredor Mediterrani. Un producte dissenyat perquè no patisques per la manca d'allò que el teu organisme reclama. Amb la diferència que mentre l'heroïna és una addicció destructiva, el Corredor Mediterrani és una necessitat estructural de l'economia valenciana. De fet, aconseguir el que aconsegueix l'economia valenciana (créixer per sobre de la mitjana espanyola) més que producte de l'heroïna, és una heroïcitat.
Algú hauria de fer números del temps i diners perduts durant tots estos anys. De forma directa i indirecta. I com ha afectat negativament al mercat laboral estes limitacions a la nostra economia. Perquè hi ha culpables. N'hi ha.
Al cap i a la fi, el que ara presenta el Ministre és una còpia gairebé textual del projecte aprovat pel Consell de Ministres de desembre del 2009, quan governaven estos que tant critica el PP.
La senyora Bonig sempre parla del Consell com el Pacte del Titànic, i anuncia dia sí dia també que s'afonarà. Clar que ja hem vist abans que com pitonissa no té molt d'èxit. Però en tot cas, jo sempre que diu això pense, que si un dia del Titànic s'afona, el que em preocupa és que puga seguir tocant la seua banda. La Banda Bonig, SL. I em preocupa que ens puguen sobreviure, que no s'afonen, perquè és un fet sabut que hi ha coses que suren.

01 de juliol, 2017

"TIGRES DE PAPER" Levante-EMV- 01.07.17


La meua vocació periodística durà el que va durar la sèrie Lou Grant. Era la transició, hi havia un periodisme d'investigació potent, tenia alguna cosa de romàtic, i aquella sèrie tan ben escrita em va fer creure que igual la meua vocació anava per allí. Em passà, ja dic, molt prompte. En descobrir que amb freqüència havia de ser neutral, i explicar el que opinaven altres.
Lou Grant parlaven d'ètica, de compromís, i això encoratjava. També parlaven cruament de les pressions dels editors i de com alguns treballs d'investigació acabaven no podent-se publicar, perquè als propietaris no els hi anava bé econòmicament. O temien perdre anunciants públics o privats.
Crec que ja aleshores vaig entendre que el periodisme té la ideologia al compte de resultats del consell d'administració. Els periodistes també en tenen d'ideologia, clar, però als bons, tret que escriguen editorials i en eixe cas és lícit, no se'ls nota. Massa. No recorde de qui és la frase, i em sap greu, però fa poc vaig sentir a un periodista dir: «clar que seré subjectiu, sóc un subjecte, no un objecte». Em va semblar irreprotxable. Un periodisme objectiu és del tot impossible, perquè la condició humana el fa subjectiu, i la condició econòmica del mitjà el fa subvencionable.
Jo sóc dels que quan van tancar RTVV vaig dir públicament, i s'emeté encara en antena aquelles hores de televisió lliure esperant a Paco Telefunken, que no em semblava just carregar les culpes de tot el que havia passat als periodistes que no s'havien revelat. Primer perquè els que ho van fer habitaven a «Guantanamo», i els que coneixen la casa saben del que parle. I segon, perquè no exigim als treballadors d'una fàbrica de refrescos que es planten davant la publicitat enganyosa que fa la seua empresa. O als treballadors de banca els hi perdonem que es veren forçats a vendre determinats productes, o se n'anaven al carrer. Als periodistes tothom els hi reclama més ètica, més independència, més de tot que a altres treballadors. I en part s'entén. Que necessiten una nòmina s'entén del tot.
En este mateix diari, s'ha encetat una columna de crònica parlamentària municipal que signa Emilio Regalado que sovint són autèntiques joies. Amb qualitat literària, amb càrregues de profunditat plenes d'intel·ligència, amb una lectura molt polièdrica d'una realitat que també ho és. No ho compartisc sempre tot, però està tan ben argumentat, tan ben escrit, que dóna gust de llegir-ho. Però hi ha opinió. Clar que hi ha opinió. I no passa res, perquè no s'intenta fer passar per informació asèptica, si és que això existeix.
També hi ha opinió en la columna del director. Clar. Ja és ben bé això el que s'espera d'una columna del director d'un mitjà. I també moltes vegades ho compartisc, i algunes no. I el director que ho sap, em deixa a mi escriure estos articles, que segur que sovint no comparteix. Però no em diu res. O de fet sí, perquè el seu silenci, parla de llibertat. De la meua per escriure això hui.
També els diré que la sort que tinc és que ja vaig frisant allò que en podríem dir una edat provecta. Perquè si fos més jove i el meu referent televisiu del periodisme fos Periodistas, mai m'hagués semblat una professió atractiva. I mira que en esta hi havia més llit i més epidermis que a Lou Grant, però les trames no tenien gaire interés. I a banda, quan veig a Coronado, pobre, no puc evitar pensar en «bífidus actius».
I ara voran perquè dic tot això. Jo tinc un profund respecte a la funció social i democràtica de la premsa. No només com amplificadora de la veu del govern i l'oposició, sinó també pel seu paper en la construcció del sistema democràtic, i en la protecció del mateix sistema investigant i denunciant els abusos i els atacs, per part dels depredadors de la res pública.
Però igual que hi ha bona política i mala política, tampoc tot el periodisme no és igual. I és un missatge per als meus companys de la part política: llegiu i escolteu amb atenció allò que el periodisme diu de vosaltres, i dels altres, però no actueu en funció del que diuen, no sempre tenen raó, i a qui les urnes jutjaran, és a vosaltres.