07 de desembre, 2019

"LA PROMESA" -El Mundo- 07-12-19


Ara mateix no sabria dir quantes vegades he promés complir i fer complir la Constitució. Al meu col·legi professional la primera vegada, com a regidor o diputat algunes més. Curiosament, no se m'ha demanat reiterar la promesa com a membre del Consell. No sé si la promesa caduca. Mai he afegit res a la fórmula oficial, perquè em sembla una evidència que és per imperatiu legal. I per això ho feia.

Estos dies ha tornat la polèmica per les diferents fórmules emprades per uns i altres. Alguns han promés per la república catalana o basca, i de seguida els que han jurat pel seu déu han dit que eixes repúbliques no existeixen... El seu déu tampoc! El Tribunal Constitucional va obrir la porta a la imaginació en les fórmules d'acatament, vorem si algú se n'ha passat de frenada.

Però al final és igual. No em consta que hagen jutjat mai a cap membre de cap executiu, ni del poder legislatiu, per haver aprovat o haver executat lleis que després el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucionals. És a dir, per no haver «complit ni fet complir la Constitució», com havien promés. Així que em sembla que estem davant d'una polèmica estèril, estètica. De fet, sembla que el dia 19 sabrem si els Eurodiputats ho són o no amb independència de si han acatat o no la Constitució. I això sí que pot ser un sotrac important.

L'altra cosa és això de la lleialtat al Rei. El diccionari defineix la lleialtat com «fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganye ni traïsca els altres». I com la «gratitud i obediència que mostra un animal cap al seu amo». Com no reconec cap amo, i no tinc cap fermesa de sentiments cap a la monarquia, si més no positius; això m'incomoda especialment. A l'actual Rei emèrit, al que més vegades m'han obligat a declarar-li lleialtat, em costa de tindre-li'n cap; i quan pense en ell no puc evitar pensar en un elefant.

Aquell «elefante blanco» del que un dia sabrem si anava de part del Rei, tolerat pel Rei, suggerit pel Rei, amb lleialtat al Rei, o no. L'elefant amb el qual es fotografiava Bàrbara Rei (ja m'entenen), o els que matava ell a Botswana. Investigadors del Zoo de San Diego, van descobrir que els elefants tenen un llenguatge tan secret com l'origen de la fortuna del Rei.

El Rei va enganyar i va trair la confiança als altres, és a dir, va ser deslleial; i ho va reconéixer: "Lo siento muchoMe he equivocado y no volverá a ocurrir". El dia que jo li siga deslleial, a ell o a la Constitució, em disculparé. Promés.

30 de novembre, 2019

"NO EM FAREU ODIAR" - El Mundo- 30.11.19


"Al nostre país tenim llibertat d'expressió. A tots aquells que diuen que ja no poden expressar les seues opinions els hi dic això: Si dones la teua opinió, has d'assumir que el fet que et puguen dur la contraria. Expressar una opinió no té un cost zero. Però la llibertat d'expressió té els seus límits i estos límits comencen quan s'exté l'odi. Comencen quan la dignitat d'altres persones és violada. Este parlament ha de plantar cara als discursos extremistes. Si no ho fan, la nostra societat deixarà de ser una societat lliure".

Després del que hem vist estos dies a l'Assemblea de Madrid, o a les Corts, potser algú crega que estes paraules les ha pronunciat el Conseller Vicent Marzà. Però va ser al Bundestag, i les va pronunciar Angela Merkel. Ja podria aprendre alguna cosa la Sra. Bonig, o el Sr. Cantó. Però ells prefereixen pactar amb els socis ideològics de l'extrema-dreta alemanya, a qui es dirigia la Cancellera. Els sembradors d'odi.

Deia Joan Fuster: "M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té." En això tampoc no estic d'acord amb Fuster. Jo no els odie. L'odi exigeix el mateix esforç emocional i intel·lectual, i produeix el mateix desgast intel·lectual i emocional, que l'amor. Amor i odi són bessons contraris, són igualment absorbents. I francament, prefereisc dedicar tota eixa immensa quantitat d'energia, i esmerçar el meu temps, a estimar, que al contrari. Resulta molt més gratificant, i més productiu, i et fa sentir millor.

Però que quede també molt clar, que no els odie, no vol dir que els estime. Per molt que sóc plenament conscient que sovint la frontera entre l'amor i l'odi és fina com un tel de llet, no és el cas. Jo simplement els menyspree.


He pensat en Casablanca, la icònica pel·lícula de Michael Curtiz, on, com a la història amb la qual comença l’article, també hi ha nazis. Tot passa al local que Rick Blaine (Humphrey Bogart) té a Casablanca. Al "Rick's Café Américain" s'hi juga, s'hi beu, s'escolta música, i hi conviuen malament, l'exèrcit nazi, la gendarmeria a les ordres de Vichy, i alguns membres de la resistència que intenten fugir de la França ocupada. Ugarte (Peter Lorre), és un jugador, un borratxot, un delinqüent de baixa estofa, que després d'assassinar dos correus alemanys, s'ha fet amb uns salconduits que permetrien al portador, fugir a Amèrica, via la neutral Portugal. La seua idea és vendre’ls, però és arrestat.

Però poc abans, Ugarte, que se sent profundament menyspreat per Rick, li diu: "Em desprecies, veritat Rick?", i Rick li respon: "Si algun cop penses en tu, possiblement sí".

23 de novembre, 2019

勤労感謝の日- El Mundo - 23.11.19

Tal dia com hui, al Japó se celebra el «dia de donar les gràcies per tindre treball». Japó és una societat fascinant, i amb una escala de valors molt diferent de la nostra. Molt. A mi personalment em semblaria més raonable celebrar el dia de donar les gràcies per tindre temps lliure, o una casa on viure, o la nevera plena, o una escola pública de qualitat, una bona sanitat universal, o autovies gratuïtes... Encara que sé que per això he de pagar impostos. I per pagar-los, sé que hauré de treballar. Crec que este és l’ordre de prioritats lògic. El que situa el lloc de treball com un instrument per aconseguir un model de vida sostenible, amable, amb temps per a tot; no el que situa el treball com l’objectiu. El treball és un medi, no un fi.


Jo ho veig així, i per com és la nostra manera de poder accedir a la resta de béns i serveis que ens permeten tindre un projecte de vida, crec que és un dret, no un privilegi o una sort per la qual donar gràcies a ningú. De fet, no ho crec jo sol, l’article 35 de la Constitució estableix l’obligatorietat de treballar i el dret a fer-ho. En general, la Constitució i el seu ulterior desenvolupament, no sempre ha estat capaç de garantir els drets, però és que en este cas no garanteix ni tan sols l’obligació que determina. I això que hi ha qui veu la Constitució com la Bíblia. 

Al primer llibre del Pentateuc, el Gènesi, es defineix el treball com una expiació pel pecat original. Després amb l’aparició de l’ètica protestant, passà a considerar-se un senyal de pietat i de predestinació. Ho explica molt bé Max Weber parlant de la sacralització religiosa del treball. I fent un salt en el temps, podríem atribuir a Walter Benjamin la idea que el capitalisme s’havia sacralitzat, convertint-se en una nova religió: l’economicisme.


Etsuo Yoneyama explica que al Japó «el treball va passar a ser la via espiritual mitjançant la qual els homes obtenien la salvació. La qualitat del treball demostrava la qualitat espiritual de l’home». Tot això és sense dubte fruit de l’adopció de les doctrines sintoistes i budistes allà pels segles V i VI. I la conseqüència és que a Miwa Sado, periodista nipona de 31 anys, la van trobar els seus pares morta a casa, amb el telèfon a la mà i el cor infartat. Cada mes feia més de 160 hores extres.


Espere que el nou govern emprenga les reformes necessàries per reequilibrar els usos horaris de les nostres vides. Treballar per a viure. No viure per a treballar...i acabar morts amb un telèfon a la mà.


16 de novembre, 2019

"EL STISFAYER" - El Mundo - 16.11.19


Un amic em confessava l'altre dia, que el millor regal que mai li havia fet a la seua parella, era un Satisfayer Pro 2 Next Generation. El més versàtil de la gama. En color rosa palo, crec que em va dir. Googlejant he aprés que el Satisfayer compta amb 11 velocitats que poden canviar-se a gust de cadascú. És silenciós i fins i tot funciona sota de l'aigua. Només s'ha d'encendre, apropar-lo al clítoris i deixar-lo fer màgia. Funciona a través d'ones expansives i pulsacions d'aire, que creen una sensació de buit i palpitacions que estimulen la zona. Segons ell, no només ha millorat la vida sexual de la seua dona, sinó que ha millorat infinitament la seua vida de parella. Perquè afirma que mentre ella frueix, ell pot mirar la tele tranquil·lament.

És molt probable que quan el Director d'este diari em va oferir una columna, pensés que jo escriuria de política. I no anava mal encaminat, perquè de fet, he començat amb esta història que a alguns els hi pot semblar grollera, però encara pot empitjorar, perquè pense lligar-la a una opinió política vibrant.

I és que jo diria que amb massa freqüència les negociacions per formar un executiu, s'afronten tal com este amic es plantejava resoldre un problema, fent un regal per a la seua parella, i desentenent-se'n per sempre més. Cal suposar que els actors tenen un projecte comú (vida de parella o la governabilitat), i una relació no del tot satisfactòria en alguns punts (siga la vida sexual, siga la visió de l'Estat de Benestar). La seua determinació és seguir junts (perquè no tenen més remei, o per convicció), però han de fer front col·legialment als problemes, si de veres els volen resoldre.

El que mai no funcionarà és este sistema pel qual el dominant en la relació, ofereix un regal per a satisfer a l'altre, a canvi que el deixe tranquil per seguir fent allò que li ve de gust. Honestament no crec que siga la millor solució.

D'una parella s'espera alguna cosa més que cadascun dels membres puga satisfer les seues necessitats, les seues dèries personals, les seues prioritats. Una relació de parella (i ja no dic res si és un trio!), siga emocional o siga política ha de perseguir un grau d'implicació molt més gran. Ha de compartir tots els aspectes de la relació. Ha de fer i deixar fer. Ha de confiar i generar confiança. No poden ser compartiments estancs, no poden desentendre's del que fa l'altre. Totes les parts han de cedir, i han de ser generoses alhora. La desconfiança mútua és un problema. I això no ho arregla un electrodomèstic afectuós, ni una abraçada.