12 d’octubre, 2019

"L'ACTUALITACIÓ INFINITA" - El Mundo - 12-10-19

Els valencians vivim en una instal·lació permanent d'una actualització Windows. Els qui ho han patit segur que saben del que parle. L'ordinador no funciona massa bé, i et baixes la darrera actualització que t'hauria de permetre un millor rendiment, i un increment de l'eficiència i l'eficàcia del sistema. I quan li dónes a intro apareix un rellotge que diu que trigarà aproximadament una hora i 27 minuts. I a tu et sembla realment excessiu, perquè ja fa temps que Windows havia d'haver actualitzat la darrera versió, què havia deixat de ser operativa. Però bé, vas mirant el rellotge que marca el progrés de l'operació. 1 hora 21 minuts.

I mentre això va en marxa, tu et preguntes si no t'aniria millor amb un Mac. I el rellotge continua. 1 hora 11 minuts. I després 58 minuts, i 46, i tu estàs com hipnotitzat mirant, perquè mentre esperes que s'instal·le l'actualització tu no hi pots fer res. L'ordinador està bloquejat, no pots escriure un text, no pots llegir correu, no pots fer una cerca d'informació. Absort, immòbil, mires el rellotge. 32 minuts, 26. Si ho han viscut, segur que coneixen la sensació. Tot aturat esperant que una força invisible resolga per fi el problema. Sensació d'injustícia. Frustració. 17 minuts. I de cop i volta... De nou 57. Però... Però si anava baixant, si quedava poc més d'un quart d'hora! I ara una altra vegada 57 minuts? I mires astorat la barreta que marca la progressió i veus que torna a baixar fins a senyalar que només queden tres minuts, i quan ja sembla que ho tens a tocar, torna a dir que encara en falten 23. Avant i arrere. Sense cap sentit, sense cap explicació, sense cap lògica, i tu, que has pagat de sobra i per avançat el servei, bloquejat i sense poder fer res. Desesperant. Això quan no et toca reiniciar. Apagar i tornar a començar.

Això és el que passa amb el nostre dèficit fiscal. Que la valenciana és l'autonomia més injustament finançada ja no ho discuteix ningú. Que aportem molt més del que rebem és un fet. Que som l'única autonomia pobra que aporta, una evidència científica. Que l'actualització del sistema ens la porta prometent el bipartidisme històric del PP i el PSOE fa dècada i mitja una lamentable realitat. I quan sembla que ja està, torna a començar l'espera. Legislatures bonsai. Dissolució del Congrés quan tocava parlar del finançament. Governs en funcions.

Hi ha una paràlisi absoluta en este tema. I les noves eleccions les ha decidit el PSOE per a reforçar el bipartidisme. Precisament el culpable que estem com estem. Personalment crec que només més Compromís permetrà actualitzar el sistema.

05 d’octubre, 2019

"DOS CULS DE CAVALL" -El Mundo- 05-10-19







 


Vostés no s'han preguntat mai per quina raó la distància entre els raïls del traçat ferroviari dels Estats Units és de 8'5 polzades? No? Va, els hi done un punt i apart perquè s'ho pregunten o este article no tindrà sentit. 


Doncs ho són perquè els primers els van construir a Anglaterra els mateixos  enginyers que hi havien construït allà els tramvies. I ara la pregunta seria saber per quina raó utilitzaven eixes mesures per als vagons, i és de fàcil resposta. Doncs per herència de la mesura que tenien els eixos entre rodes de les carretes habituals. I estes tenien eixa mesura, perquè era la que permetia rodar sense contratemps en algunes de les antigues carreteres de llarga distància d'Anglaterra. Carreteres empedrades, que venien de l'època de la Roma Imperial, que en construí per tot Europa, incloent-ne Anglaterra. I aquelles vies tenien de tant en tant passos de vianants, que no eren més que grans blocs de pedra en superfície, que creuaven la via. Imaginen un pas de zebra com els coneixem ara, on cada ratlla blanca, era un bloc de pedra més alt que un pam d'un home. I per tant els eixos de les carretes havien de tenir la mida exacta que permetés que les rodes passaren entre bloc i bloc. Més juntes o més separades, indefectiblement acabarien estavellant-se contra algun d'aquells pedrots.

Però encara no sabem per quins set sous, eixa era la distància entre blocs de pedra, i també és fàcil de saber. Tot deriva de les especificacions originals d'un carro de guerra romà. Eixa era la mida entre rodes, que va condicionar les calçades, i esta la resta d'eixos fins als ferrocarrils americans. I no era una mesura capriciosa, tampoc, era l'amplària de dues gropes de cavall. Els dos cavalls que estiraven dels carros de guerra.

I per si els sembla poc curiós, ara el remat. Els transbordadors espacials de la NASA, porten al costat del dipòsit principal de combustible, dos grans coets reforçadors (SRB). Els enginyers que els fabriquen a Thiokol (Utah), els voldrien més grans, però com han d'anar en tren de la fàbrica al lloc de llançament, s'han d'atendre a les mesures ferroviàries perquè el tren travessa un llarg túnel. Així que fa més de dos mil anys es va determinar la característica important del disseny del transbordador espacial, del sistema de transport més avançat del món, per l'amplària del cul d'un cavall. O de dos.

Tot això que explica brillantment Bill Holohan, per a demostrar que les decisions que prenem hui condicionen el futur. Per això també, demà LABORA organitza al Passeig Ribalta una reflexió pública sobre el futur del treball. Estan convidats.

28 de setembre, 2019

"MÉS COMPROMÍS" -El Mundo - 28.09.19


Fa un bon grapat d'anys, vaig ser l'únic membre del Consell Nacional del BLOC que va votar en contra del pacte amb EU, i aquell pacte va fer diputats a Enric Morera i Josep Maria Pañella. Recentment vaig votar en contra del pacte amb Podemos cada colp que m'ho van preguntar en aquells successius referèndums interns, i aquell pacte va fer diputats a BaldoviSorlí, Candela i Bataller.


Davant d'esta repetició electoral, jo mantenia que potser no era mala idea presentar-nos sols, perquè el treball de Compromís i de Baldoví especialment, ens havien situat en una bona posició per consolidar l'escó. I no creia que cap de les alternatives ens garantís millor resultat. Ara que coneixem l'oferta de Podemos, es confirma.



El cas és que cada cop que m'he posicionat, m'he enganyat. Així que segurament ara també m'enganyava. Això sí, vaig fer campanya quan el pacte amb EU, que va fer diputada a Mariana Albiol, però sobretot, que va fer diputat a Pañella. Vaig participar activament a la campanya en què ens vam presentar "A la valenciana", i de fet, vaig arribar a compartir escenari al Ribalta, justament amb Errejón. I no cal dir que fa uns mesos quan vam anar sols vaig fer campanya, vaig participar en més de 20 actes electorals per tot el país. I és el que faré ara. Acceptant el fet que segurament tornava a equivocar-me, convençut del fet que allò que decideix la majoria és el millor, i amb la certitud del fet que esta fórmula és la que ens garanteix els millors resultats per a la defensa dels interessos del país.



Vist serenament, l'operació de fer una plataforma amb la gent de Más Madrid, o de la Chunta, horitzontal, plural, confederal, és probablement una opció electoral intel·ligent. De moment, ha convertit a Compromís en objectes de moltes mirades. Algunes esperançades, altres crítiques. També hem rebut atacs immisericordes que espere aniran afluixant quan els despitats accepten que és el resultat democràtic i lícit de la voluntat d'una organització independent, com Compromís, amb una llarga trajectòria de defensa del valencianisme, les polítiques de progrés i la sostenibilitat mediambiental. Cap dels nostres socis, ni dels que haurien volgut ser-ho, tenen una trajectòria tan llarga i profitosa, ni tenen l'experiència de govern (i d'oposició) que atresora Compromís.



Si he de ser franc, preferiria no haver de buscar aliats per optimitzar els resultats d'una llei electoral que premia els partits d'àmbit espanyol. I crec que esta aliança no és l'espai natural d'un partit valencianista, però és estratègicament intel·ligent, i ha de servir per a rescatar gent de l'abstenció, provocada per la frustració dels qui critiquen el nostre pacte, i no han sabut pactar.

21 de setembre, 2019

"PARLEM MASSA" -EL MUNDO- 21.09.19

La setmana passada, volent ser didàctic, vaig intentar una metàfora, i em vaig passar de llest. M'ho adverteix un amic, amant dels llibres en general, i bon coneixedor de l'obra de Tolkien. Pel que em diu, els símils que vaig fer no eren gaire encertats.

I això em va fer recordar dues frases d'Azaña (del que ja avance, tampoc no en sóc un bon coneixedor). La primera que venia a dir que si només parlàrem d'allò del que en sabem, es produiria un immens silenci, que podríem aprofitar per a estudiar. I trobe que té bona cosa de raó. Jo com a polític reconec que moltes vegades he menystingut el valor del silenci. He perdut moltes ocasions de callar.

La segona frase deia: "poc m'importa que un polític no sàpiga parlar, el que em preocupa és que no sàpiga del que parla". I ací segurament de vegades també he pecat. He intentat ser prudent, i aprendre tant com he pogut, però sovint m'he hagut de pronunciar sobre temes dels quals tenia un coneixement limitat o superficial.

L'argument més definitiu que va diluir la meua resistència d'abandonar l'Ajuntament per anar a la Generalitat, va ser que assumiria les competències en treball i ocupació. I eixe és precisament el meu àmbit de coneixement científic. Al sistema universitari espanyol, hi ha tres titulacions relacionades. La diplomatura en relacions laborals, que vaig fer a la Universitat de València; un títol propi de grau superior en Relacions Industrials, que vaig fer a Alcalá de Henares, i Ciències de Treball, especialitat en què em vaig llicenciar a l'UJI. Més un grapat de seminaris i cursos sobre el tema. Així que sense falses modèsties, puc dir que quan com a polític parle de relacions laborals, o de polítiques actives d'ocupació, sé del que estic parlant. D’altres coses segurament no. No es pot saber de tot. Tolkien va dir que ni el més savi coneix la fi de tots els camins. 

I des d'eixa posició em faig creus de les autèntiques bestieses que diuen molts polítics. A dreta i esquerra, que jo en això sóc molt de JFK, "Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer". Estic tip d'escoltar preteses fórmules màgiques, o intents de trasllació de realitats d'altres països, com si foren extrapolables del tot el sistema polític, econòmic i social, del país on es produeixen.

Dimarts vaig assistir a un debat a les Corts, sobre economia i ocupació. Vaig sentir tants despropòsits, mites i falses convencions, que no vaig tindre més remei que imaginar avergonyit el que devien pensar altres de mi quan jo parlava, per exemple, d’urbanisme. A evitar la desafecció política, ajudaria que parlàrem d'allò que sabem.