19 de gener, 2019

"ELS FALSOS PERSEGUITS" - Levante-EMV - 19.01.19

Erwin Panofsky afirmava a la seua "Arquitectura gòtica i pensament escolàstic" que hi ha una analogia entre ambdues coses. I mantenia que una catedral gòtica és una suma de sabers, un conjunt intel·ligible per si mateix. Segurament això explica la representació del diable a les seues façanes, portes, conjunts escultòrics, vidrieres... Resulta impensable plantejar una típica "quaestio" escolàstica sobre déu, sense pensar en el dimoni. Sobre el bé, sense pensar en el mal.

Clar, que per explicar la permanent presència de Mefistòfil hi ha altres versions més creatives, podríem dir. Sempre han existit llegendes i investigadors que han volgut anar més enllà del que és evident i han suposat que a la terra hi ha llocs que són entrades a l'inframón. Diuen que per a tapar eixes entrades es van construir les catedrals gòtiques, com a segells sagrats, que evitaven l'entrada a la terra de les criatures demoníaques. Per tot això, la figura del diable estaria present a totes les cataractes gòtiques.

Més tard s'intentà racionalitzar l'existència dels dimonis a les catedrals, i es van crear noves explicacions. Per als cristians Déu és Llum, i catedrals gòtiques Temples de Llum. Mentre que Llucifer, "portador de la llum", és associat amb un dels àngels caiguts per rebel·lar-se contra Déu, essent expulsat de la seua presència. I això hauria, segons ells, de justificar la seua presència. 

No sé si cal recordar que les Catedrals són construccions religioses, de fet són les seus dels bisbes de la diòcesi. I malgrat això hi ha imatges de dimonis, ja siga la d'Arequipa, la de Lleó, la de Notre Dame de París, la de Múnich... I no només allí. A Madrid, al Retiro, hi ha l'impressionant Àngel Caigut de Bellver.

I és que el maligne, en totes les seues manifestacions forma part de la cultura popular. I mitològicament s'associa a la construcció de molts monuments eminentment humans, tot i que majestuosos. El Pont del Diable a Rotafen hauria estat construït pel mateix Belzebú, exigint a canvi els caps dels primers en travessar-lo. També se li adjudica la construcció d'una església a Lübeck. En aquella ciutat hi ha una xicoteta escultrua del dimoni recordant la llegenda. I va ser allí on s'inspirà l'escultor José Antonio Albella, per regalar a la seua ciutat natal, Segòvia, una figura d'un Belfegor grassonet, fent-se una selfie. Bàsicament, perquè l'aqüeducte de la seua ciutat, segons la llegenda, també va ser obra del diable, a canvi de l'ànima d'una jove cansada d'anar amunt i avall carregant marreixes d'aigua.

Però vet ací, que una associació de cristians hiperventilats es van sentir d'allò més ofesos perquè l'ajuntament havia decidit acceptar el regal, com incentiu per als més de 800.000 turistes que cada any visiten la ciutat. I un jutjat n'ha prohibit la instal·lació perquè fereix els sentiments religiosos d'uns quants. Ni tan sols de tots els cristians, clar. Només dels fonamentalistes, dels integristes. Que en general, vénen associats a les formacions polítiques de dretes. I que estan disposats a servir-se de la fe (seua o no, però d'altres sí) per a fer política de dos quinzets. Eixa és la realitat. 

Per a qualsevol que haja sentit el delirant discurs de la candidata local del PP, la situació de la cristiandat a Castelló és similar a la dels cristians a Islamabad. La veritat però, és que abans del Pacte del Grau, a Castelló hi havia un notable nombre de processons cristianes, exactament les mateixes que hi ha ara; i per Nadal es posava un pessebre, igual que ara; i totes les tradicions locals vinculades al cristianisme han continuat. A dir veritat, si algú tingués dret a sentir-se decebut, seria l'immens col·lectiu laïcista, perquè els avanços al llarg d'estos quasi quatre anys, no han estat suficients.

Però ni el més absolut respecte que es té pels símbols cristians a la ciutat, és suficients per als integristes catòlics, que estan en plena creuada política, judicial, de fake news, i vorem fins on estan disposats a arribar. I encara tenen la barra de dir-se perseguits. Jo, en estes coses estic amb Sartre i crec que l'infern són els altres. Concretament, ells.

12 de gener, 2019

"LA LLIÇÓ ANDALUSA" - Levante-EMV -12-01-19

He titulat en singular però potser caldria fer-ho en plural perquè el que ha passat a Andalusia ens n'ha deixat unes quantes de lliçons. La primera l'evidència de què el PSOE sol no és capaç de canviar el model productiu, ni de fer grans transformacions socials malgrat haver governat ininterrompudament durant tres dècades i mitja. Fins i tot malgrat l'esforç inversor de l'estat a eixe territori, amb el primer AVE espanyol, que va servir més per a deslocalitzar empreses andaluses camí a Madrid, que no pas per al contrari. O malgrat les multimilionàries inversions de l'Expo que no van saber capitalitzar. I això segurament és així, perquè el PSOE ha perdut en gran part, i especialment a Andalusia, la pulsió transformadora, acomodant-se i conformant-se amb la gestió. Gestió plena de dubtes judicials allà. I perillosament clientelista.

Molta gent es preguntava que anava a passar ara a Andalusia, jo era partidari de preguntar-me si haguérem arribat a esta situació si el PSOE no hagués menystingut un acord d'esquerres a favor de pactar amb Ciudadanos, que en quant ha tingut ocasió li ha fet el salt. Alguns fan responsable d'això a Susana Díaz, de qui diuen representa la part menys progressista del PSOE, però és que Pedro Sánchez acaba de dir que vol representar l'espai liberal. Segona lliçó que tampoc no semblen haver entés. Botànic en castellà es diria Botánico. No és tan difícil d’entendre.  I  Adelante Andalucia també hauria d’assumir responsabilitats. En tots els sentits ho dic.

Una altra lliçó és que el PP menteix més que alena i alena més que un porc. S'ha passat anys dient que ha de governar la llista més votada, parlant d'aliança de perdedors, de tripartits ruïnosos... Ara ja no cal que els hi recordem com arribà al poder Zaplana o Rita Barberà, només cal mirar Andalusia. Canvien de discurs quan els convé. Ho deia l'altre dia Xavier Albiol: «Andalusia és un cas excepcional. I Catalunya si haguérem sumat, també seria un cas excepcional», és a dir, la norma és bona quan guanyen ells, quan perden però poden pactar amb altres, és una excepció.

També hem aprés coses de Ciudadanos. Concretament sobre el seu cinisme. Mentre a casa nostra ens acusa de no sé quina mena de relació onírica amb les forces del mal (per a ells el mal és tot el que tinga pronoms febles), ells directament pacten amb l'extrema dreta. I ho fan de forma tan covarda que ho justifiquen dient que no són ells, que és el PP... Obviant que ells pacten amb el PP. I això de l'extrema dreta és com les malalties de transmissió sexual. Quan tens relacions amb una persona, les tens amb ella i amb totes les seues exparelles. És com allò de l'acudit. «Mari, que m'han dit, que el teu xiqüelo és gai?», i la Senyora Maria contesta: «No, no. Ell no. El gai és el seu marit».

També l'extrema dreta eqüestre ens ha deixat una lliçó. Les immorals exigències que plantegen per a pactar, no són més que una fanfarronada per obligar a la resta de la dreta a assumir una part del seu missatge. Cosa que fan sense cap problema, perquè en realitat, està dins el seu propi ADN. No oblidem que VOX no és més que una excrescència del PP. El pus d'un malalt greu. Una infecció que creix i devora l'organisme. Una fascitis necrosant. (Fascitis ve de fàscia, que és una estructura de teixit connectiu molt resistent que s'estén per tot el cos com una xarxa tridimensional; i que explica bé la relació entre tots dos partits. Tot i que no desprecie la feliç coincidència fonètico-etimològica, que puga fer pensar que «fascitis», ve de l'italià «fascio», que traduiríem com feixisme.) 

En definitiva, estes i algunes altres lliçons, que convindria tinguérem presents de cara a maig, ací al país. Els acords del PSOE amb Ciudadanos, són una passarel·la per arribar a acords de Ciudadanos amb VOX, fent sandvitx amb un PP desesperat per tocar poder. L’única cosa que els manté vius, i que els hi dóna vida. Tothom hauríem de passar unes horetes a la cadira de pensar. 

05 de gener, 2019

"XIFRES I LLETRES" - Levante-EMV - 05.01.19

Dijous passat, com faig tots els mesos com a responsable de l’ocupació al govern valencià, faig fer una breu valoració sobre les dades mensuals de l’atur. Com sempre intente fer en eixes compareixences, vaig voler posar més lletres que xifres. Les xifres són fredes i són bones sense pal·liatius. Baixa l’atur i creixen les afiliacions a la Seguretat Social. Si volem adobar-ho, encara podem fer una lectura més optimista, i tot, sense abandonar la veritat. Per comunitats som la tercera on més va baixar l’atur el mes de desembre. I a sobre, baixa molt més en les dones que en els homes, la qual cosa trenca una tendència persistent. A banda, creixem notablement per sobre de la mitjana espanyola en afiliació a la seguretat social. I si anem al còmput anual que és més significatiu, les dades són encara prou millors.

Però les lletres són més preocupants. A efectes del mercat de treball, desembre és un més absolutament condicionat per les festes de Nadal. I els contractes són d’una temporalitat extrema. En molts casos només d’uns pocs dies. És a dir, precarietat absoluta. Contractes puntuals al sector serveis per cobrir les urgències de l’acumulació nadalenca de tasques. Personal d’hostaleria, gent que embolica regals… I pel que fa a això que havia apuntat més amunt que este desembre l’atur baixa més en les dones que en els homes, és veritat que en primera lectura sembla una cosa positiva, donat que hi ha moltes més dones aturades que homes, i fins ara i en termes generals, sempre que hi ha un descens del nombre de persones aturades beneficia més als homes que a les dones. Però precisament per estos antecedents el canvi de tendència resulta tan cridaner que mereix una lectura crítica. I és quan arribes a la conclusió del fet que en realitat és una mala notícia. Perquè la raó per la qual baixa més en dones que en homes, és perquè els contractes de desembre són en general, de molt baixa qualitat. Curts en el temps, mal pagats, i de baixa qualificació… I estos són els que s’ofereixen prioritàriament a les dones. O estos són els que els homes deixen lliures.

I és que el nostre mercat laboral té encara greus problemes estructurals. La temporalitat n’és un. L’escletxa de gènere n’és un altre. I la inadequació de les formacions i habilitats dels desocupats, amb les reclamades en les ofertes de treball, una tercera de molt preocupant. No estic buscant un consol en allò què passa arreu, però m’ha vingut al cap un estudi del mercat laboral dels EUA que vaig llegir fa poc. A vore si sóc capaç de resumir la situació de forma gràfica.

La primera xifra seria que si un home deixa de treballar el 14 de novembre, per aconseguir els mateixos ingressos una dona hauria de treballar fins a final d’any, a causa de la diferència salarial entre gèneres. Però hi ha més diferències. Quan un home blanc es jubila als 64 anys, haurà guanyat de mitja 2 milions de dòlars. Per guanyar el mateix un hispà hauria de treballar fins als 83, els afroamericans fins als 85. Les dones blanques i asiàtiques, fins als 93. Les afroamericanes fins als 105, i les hispanes fins als 118! Així és el mercat nord-americà, i a casa nostra que la multi etnicitat creix, haurem d’estar molt atents a no repetir estos esquemes. La bona notícia? No sé si s’hi han fixat, però falta valorar als homes asiàtics. Doncs bé, este col·lectiu ja ha guanyat els 2 milions als 61, i la raó és interessant, són el col·lectiu ètnic amb millor nivell educatiu de tots els EUA. 

Vistes les xifres tornem a les lletres. Jo em quedaria amb dues idees. Una formació adequada al mercat laboral millora les expectatives sigues com sigues o allò que sigues. I un avís per a navegants, la realitat desmenteix nítidament el discurs xenòfob que tanta volada sembla agafar. Els fatxes menteixen. El discurs racista i xenòfob es basa en falsedats. 

29 de desembre, 2018

"LA SIERENA" -Levante-EMV- 29.12.18


En això de l’escriptura hi ha qui manté que ja està tot dit. Fins i tot, que va ser concretament Shakespeare qui va escriure totes les històries que es podien escriure. Totes. Va escriure drames i comèdies. Va escriure poesia. Però sobretot, va escriure sobre temes universals que traspassen èpoques, situacions, espais geogràfics, i poden ser interioritzades per tothom. Va escriure sobre traïció, sobre l’amor, sobre la guerra, sobre l’honor, o sobre la intriga política. Si és que la política no és precisament una barreja desigual d’amor, guerra, honor i intriga.

No diré que ho tinga sempre present això a l’hora de seure a escriure la meua modesta columna setmanal, però d’alguna manera sí que sóc inconscientment conscient, que molt del que puc voler dir, ja ho ha dit abans algú, i molt probablement millor. Per això és més important llegir que escriure. Al cap i a la fi, ja deia Ortega que allò que no és tradició és plagi. Així que no hi ha vergonya en anar a buscar en texts aliens allò que vols dir. Sempre que cites com toca, que després venen els del Turnitin i tenim un disgust.

I això és el que he fet ara. Miren, queden cada cop menys mesos per a les eleccions, i a sobre, estem a final d’un any natural, data propensa per a fer balanç. I jo que he tingut la sort i el privilegi de formar part del govern de la meua ciutat primer, i del meu país ara, crec que tenim motius suficients per a estar orgullosos de molts dels canvis que hem posat en marxa, de l’ampliació de drets socials, de nítides millores en la transparència, d’una pulcra gestió econòmica dels diners públics, i una evident millora en la situació del mercat de treball, per exemple. Com sé que eixos canvis necessiten anys per consolidar-se, i un canvi de polítiques ara mateix no ho permetria. Hauríem tirat al femer quatre anys d’esforços i treball.

Però tot tampoc no ho hem fet bé. Hem comés alguns errors de novençans. Hi ha coses que hui faríem de forma diferent, perquè sabem més coses, o hem aprés de les conseqüències de decisions anteriors. És lògic. Governar també és un aprenentatge, com ho és fer oposició. I hi ha qui en quasi quatre anys encara no ha entés que està a l’oposició, ni ha aprés que des de l’oposició es pot ser útil. Això sí, s’ha de voler.

Però hi ha altres errors que em preocupen més, i que tan prop com som de les eleccions, podrien créixer. I són aquells nascuts del recel i la desconfiança entre socis necessaris. Em preocupa que els uns, els altres, o tots plegats, no hàgem entés que la fórmula ha funcionat més que bé, i que ha de tornar a funcionar. I em fa fredor pensar, que dediquem més temps a marcar diferències entre nosaltres, que a explicar les coses bones que hem fet. 

I per explicar això he recordat un magnífic text de Josep V. Marqués, del seu llibre «Amors impossibles», que du el títol de «Plany de la sirena»:

«Recorda la sirena el seu darrer amor mariner i diu:

-Ni tan sols va pensar que podíem passejar per la platja amb l’aigua a la cintura. Ni que, al capdavall, ell tenia les cames curtetes i una mica tortes. Ni va pensar que sí que tinc boca... ¿Sabeu què us dic? No seré jo qui avise el pròxim mariner que el far no funciona. I si s’estavella contra les roques per mirar-me els pits, pitjor per a ell.»

Ben mirat, potser això també ho havia dit Shakespeare de forma encara més breu: «Love all, trust a few, do wrong to none». Que no se’ns oblide. Bon any.