22 de setembre, 2018

"HUMILIATS I OFESOS" - Levante-EMV- 22.09.18


Dostoievski va publicar esta novel·la el 1861, on exposava la tràgica situació de personatges que han estat vexats a causa de la seua situació econòmica o social que, tanmateix, resisteixen la hipocresia i la poca humanitat dels seus ofensors sostinguts per la seua genuïna bondat. Estaria bé que este exèrcit d'ofesos que s'estan apoderant de la vida pública, llegiren la novel·la. Potser, i només potser, allí trobarien motius objectius pels quals algú pot sentir-se realment ofés.


A València, on jo treballe ara, hi ha una exposició d'escultures del prestigiós Antoni Miró, que recrea en metall, moltes de les figures en actitud obertament sexual que podem vore en els temples hindús, en la ceràmica grega, en la decoració de molts edificis públics, com la mateixa Llotja de València. Ha aparegut un exèrcit d'ofesos, que escuden la seua vocació censora en el fet que està en un espai públic. Com tot el que he relatat en este mateix paràgraf. O com moltes figures prou explícites, i en general profundament masclistes de les falles. Que supose no cal recordar, estan en la via pública, davant dels ulls de gent de totes les edats. En cada cantó de la ciutat. Competint entre elles en procacitat. De dia i de nit. I la gent les visita, es convoca al seu voltant i les gaudeix.


Es dóna el cas que els que s'ofenen pels llaços grocs a Catalunya, són del partit que ajudà a fundar Arcadi Espada, que esta mateixa setmana ha escrit: "A Rufián hay que contestarle en sede parlamentaria diciéndole: "La polla, mariconazo, cómo prefieres comérmela: de un golpe o por tiempos?" No he vist a cap d'ells ofés per això. Tot i l’homofòbia. Tot i el mal gust (de l’expressió, no de la polla de Rufián que no sé quin gust fa). 

Em pregunte que passaria si demà passat aparegués una associació racionalista, que digués que les religions, totes, són un constructe cultural sense cap base científica, i sense demostració possible, per tant, pur pensament màgic. I que ells, com a racionalistes que són, se senten profundament ofesos per la permanent exposició pública de símbols religiosos, a tot arreu, creus a espais públics, processons que ocupen els carrers, escultures dedicades a amics imaginaris... Supose que els ha d'assistir el mateix dret a exigir que es retiren dels espais públics, i que es suspenga tota manifestació religiosa pública, perquè les acientífiques creences dels crèduls, els ofenen. Què creuen que passaria?

Jo els ho dic jo. Que qui reclama que retiren l'exposició de Miró, es tiraria les mans al cap, perquè reclamen la retirada des de la seu moral religiosa. Qui reclama presó per un raper que fa rimes amb una realitat publicada com el fet que al Rei Emèrit li agrada matar paquiderms i tenir amistançades, o llençar meretrius per la borda quan apareix la Reina, diria que això no potser i que les religions no es toquen. Al cap i a la fi, l’emèrit continua casat per l’església. Que l'associació d'advocats catòlics que no volen que ningú menystinga les seues creences, exigirien que estes ocupen un espai públic preeminent, perquè el contrari ho consideren una ofensa a la seua religió.

Crec que hem entrat en un pendent d'alt risc. El moviment dels ofesos no ens pot governar i condicionar el dia a dia, perquè sempre hi haurà algú a qui li ofenen els ofesos, i això és la banda de Moebius. Quan veig als censors de qualsevol mena, parlar basant-se en  les  seues conviccions, recorde a Emil Cioran: «Només té conviccions qui no ha aprofundit en res».





15 de setembre, 2018

”JO ESTUDIAVA” - Levante-EMV- 15.09.18


Jo era tan bon estudiant que vaig guanyar una beca per anar intern a la Universitat Laboral de Xest quan havia de cursar sisé d'EGB. L'experiència no va ser bona per a mi, fins al punt que quan vaig tornar a Castelló a fer huité, ja era un mal estudiant. Tant que a casa vam decidir que millor fer Formació Professional. Així de mal considerada estava aleshores l'FP. Un despropòsit majúscul. Hui en sóc un ferm defensor. En fer els 16 vaig voler treballar, i a casa em van posar com condició seguir estudiant. Així que vaig fer els cinc anys dels dos cicles d'FP Administrativa i Comercial. Vaig ser un estudiant tan pèssim que el darrer any comptant les assignatures corresponent al curs i les arrossegava suspeses d'anys anteriors, en vaig tenir 16 d'assignatures. En vaig suspendre 15. Al juny. Al setembre les vaig aprovar totes. Estava fet un bandarra.
Tot el que he estudiat des dels 16 anys ha sigut de nit, perquè de dia em marcava les meues 40 hores setmanals. Treballar i estudiar al mateix temps és això. Ho dic també perquè hi ha qui es posa medalles dient que «treballava per pagar-se els estudis», i en realitat feia de grum a un hotel a l'estiu i li agafava mania a la família Bardem per no deixar propina, o repartia pastissets de moniato els caps de setmana a Castàlia. Totes dues feines dignes i lloables, com qualsevol altra. Però treballar i estudiar al mateix temps és una altra cosa.
Acabada FP vaig estudiar a través de la Universitat de València, Graduat Social, el que ara és la diplomatura en Relaciona Laborals, i vaig passar de mal estudiant a mediocre. Però em van vindre les ganes de seguir. La Universidad de Alcalá de Henares va traure un Titulo Propio de Segundo Ciclo Universitario en Relaciones Industriales, que prometien seria convalidat finalment com Llicenciatura. Ho vaig acabar el 1990. Mai he estat a Alcalá de Henares ni a la seua Universitat... Però el seminari de Castelló el dirigia el Cap de la Inspecció de Treball, qui també era el principal docent. I els exàmens els vam fer al Col·legi Oficial de Graduats Socials. Tot controlat i documentat.
I a banda de cursos de Transparència i Bon Govern, o de Prevenció i Lluita Contra la Corrupció, a la UOC, el darrer que vaig estudiar va ser la Llicenciatura en Ciències del Treball. Esta vegada sí, i per fi, ja a la Universitat Jaume I. La de la meua ciutat. Tampoc no va ser senzill, perquè ja era regidor, i els horaris i les obligacions em dificultaven la tasca d'estudiant. Però no vaig faltar a més de dues o tres classes en tota la carrera. I cap tracte de favor. Cap. L'únic examen que vaig suspendre, un mal dia el té tothom, va ser amb una excel·lent professora que era funcionària municipal. Vaig passar vergonya. A setembre vaig aprovar.
La carrera demanava 80 hores de pràctiques laborals. Vaig presentar extensíssima documentació que incloïa més de 20 anys treballats al sector, per intentar que me les convalidaren. Sense èxit. Com era impossible compaginar-ho, vaig decidir-me per un TAD. Vaig triar tema i una professora que me'l dirigís. Cosa habitual. Però per a la meua sorpresa, hi havia un altre professor que s'havia interessat a dirigir-me el treball. De fet, i ell que segurament em llegirà em guardarà de mentir, vaig haver de modificar un poc l'enfocament del treball, i després vam invertir moltes hores a corregir-lo. Li he d'agrair la vocació didàctica, i la direcció, que em va valer un 9'8.
Dic tot això al fil de les polèmiques. A mi ser càrrec públic (en l'última carrera, les anteriors treballava en el sector privat) només em va servir per sentir-me especialment obligat a tornar a ser un bon estudiant, per vergonya que si aprovava era Enric, però si suspenia era el polític. I sobretot dic això en defensa de les Universitats, i del professorat que he tingut, que sempre s'han comportat amb profunda professionalitat, honestedat i transparència. I faig especial esment a la Jaume I. Per això també, a banda de la seua inqüestionable contribució a millorar Castelló, vaig celebrar tant poder assistir a l'entrega de la Medalla d'Or de la meua ciutat. La meua Universitat, i l'Ajuntament al qual he dedicat tants anys, unides.

08 de setembre, 2018

"MAGUFA IN LOVE" - Levante-EMV- 08.09.18

He de confessar que cada cop és més difícil que un titular de premsa em puga sorprendre. No per la seua tendència a la ponderació, sinó precisament perquè perduda tota esperança de certa racionalitat en els titulars, ja tot em sembla quotidià. Però dijous en vaig llegir un que va acabar amb eixa llarga temporada de reaccions anodines a la lectura matinera de titulars. Era este: «Gwyneth Paltrow, multada per vendre ous vaginals que no tenen els efectes que anuncia.»
Ja poden suposar que vaig entrar a llegir la notícia sencera, i sembla que l'oscaritzada actriu va fundar fa algun temps una web d'estil de vida, de nom Goop, absolutament magufa i conseqüentment farcida d'afirmacions no científiques. L'alarma va saltar quan Paltrow va recomanar a les dones asseure's sobre una olla amb aigua calenta i herbes, com a mètode per netejar l'úter. Després es va anar animat i va proposar posar-se ous a la vagina. La combinació donaria ous durs, pensaran vostés. Però no cal, perquè els ous, que ella mateixa ven al seu web ja són durs. N'hi ha de jade (55 €) i de quars rosa (60 €). El cas però és que com era obvi, no compleixen l'anunciada funció d'equilibrar les hormones, regular els cicles menstruals i millorar els orgasmes. Tampoc sembla funcionar un altre dels seus consells consistent en deixar-se picar per abelles per evitar les arrugues. En este cas no concreta de quines arrugues parla. I quasi millor.
Tot això ha dut com a conseqüència que ara mateix, Goop, fruit d'un acord extrajudicial, té prohibit vendre dispositius mèdics que estiguen falsament publicitats o no estiguen provats. A banda de tornar els diners a les propietàries dels ous, i pagar 145.000 € de multa. La demanda la va presentar l'oficina de protecció al consumidor de Califòrnia. Quina enveja! Perquè mira que ací se'n veuen d'estafes com estes, una darrera l'altra, i sense el glamur de la protagonista de «Shakespeare in love». I algunes per a la meua desesperada frustració amb el suport d'institucions públiques. Sanadors, meditadors, mercadets on venen plantes màgiques en contra del que diu la llei del medicament... Quin desastre.
La meua germana Elena va morir de càncer. Era plenament conscient del temps que li quedava i que la medicina científica no podia salvar-la, i malgrat ser profundament racional, un dia em va dir: «ja sé el que pensaràs, però m'han dit que hi ha un home a...» la vaig interrompre per dir-li que em digués dia i hora i la duria. La Parca arribà abans, però hi haguérem anat, sabent tots dos que era mentida i una estafa. Però davant la desesperació terminal, jo ho vaig entendre perfectament, i més encara perquè sabia que ella no hi anava enganyada. En canvi em costa molt, molt d'entendre, per quina raó una dona sana, pot arribar a creure que posar-se un ou de fusta de sorgir calcetins a la vagina, pot tenir efectes mèdics... Més enllà d'una infecció, o en el millor dels casos unes amables sigolletes libidinoses. O un home! Han vist vostés eixe artefacte de tortura per allargar el penis? Doncs sembla que es ven prou bé. I plantes màgiques que aprimen, i fruites desconegudes que et fan renàixer el monyo perdut, però sorprenentment cap flor inesperada que et fa ser més intel·ligent i menys crèdul.
Les creences, totes, són irracionals. Creure en allò que no és mesurable, demostrable, comprovable, amb metodologia científica, és irracional, i és el passaport a l’engany. Ja siga una teràpia, un ésser superior, el dogma que la dreta gestiona millor, o que Schrödinger en realitat tenia un gos. I si no recorde malament, el que ens separava de la resta d'animals era la nostra capacitat de raciocini.

01 de setembre, 2018

"INTEL·LECTUALS ABSENTS" - Levante-EMV- 01.09.18

El 13 de gener de 1898, "L'Aurore" va publicar l'article "J'accuse...!", que en forma de carta oberta al President de la República, signava l'intel·lectual Émile Zola. Un article que feia referència a "l'afer Dreyfus", el més gran escàndol polític i judicial a la França del XIX. El Capità Dreyfus va ser acusat i condemnat injustament d'alta traïció, en una instrucció i doble judici, farcits d'irregularitats. Sobre Dreyfus pesà la condició de jueu, i la simple sospita i injusta acusació, derivà en un ambient d'exaltat antisemitisme.

L'extrema dreta va eixir en defensa de la instrucció, afirmant que les queixes eren maniobres del grup jueu, deslleial amb França i que volia desacreditar la nació. No van valer ni les proves, ni les evidents irregularitats processals. El país es va dividir radicalment entre els partidaris de revisar el cas i els de tancar-lo. En el primer grup es trobaven les esquerres, de conviccions democràtiques i republicanes, defensors de l'estat de dret i dels drets de l'home. En el bàndol oposat, la dreta, nacionalista, antisemita i de tendències autoritàries; des d'on sorgí el nacionalisme integrista de Charles Maurras, un moviment "citoyen" que el mateix 1898 va fundar el moviment d'ultradreta Action Française.

Varen haver-hi de passar anys de fel, ignomínia i captiveri, abans que es fes justícia i Dreyfus fos alliberat, absolt de tots els càrrecs i reintegrat a la seua vida de servidor públic. Contra Dreyfus havia pesat l'antisemitisme de l'anterior cap d'Intel·ligència. Tots els estaments de l'Estat havien estat implicats en el procés viciat.

Sé que hi ha obvies diferències entre allò i el que està passant a Espanya amb Catalunya, però també hi ha inquietants coincidències. I francament, m'haguera agradat llegir en algun diari espanyol un "Yo acuso...! Un article que canviant als "acusats", i adequant la redacció de l'original, vindria a dir:

«Acuso el Magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena d'haver estat l'obrer diabòlic de l'error judicial, inconscientment, vull creure, i d'haver defensat aleshores la seva obra nefasta, d'ençà de fa un any, per les maquinacions més estrafolàries i més culpables.»
«Acuso el President del Tribunal Suprem, i del Consell General del Poder Judicial, el Magistrar Carlos Lesmes, d'haver estat còmplice, almenys per feblesa d'esperit, d'una de les majors iniquitats del segle.»
«Acuso el Ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoido, d'haver tingut entre les mans les proves segures de la innocència dels acusats i d'haver-les amagat, esdevenint culpable d'aquest crim de lesa-humanitat i de lesa-justícia, amb un objectiu polític i per salvar les més altes magistratures de l'estat, profundament compromeses»
«Acuso els Fiscals Generals de l'Estat, José Manuel Maza i Julián Sánchez Melgar d'haver estat còmplices del mateix crim, un sens dubte contaminat per la seua ideologia, cosa que li costà la reprovació, l'altre potser per aquest esperit de cos que fa dels despatxos de la Fiscalia un indret inatacable.»
«Acuso els mitjans de comunicació espanyols públics i privats, d'haver fet un report malvat, amb informació de la més monstruosa parcialitat, del que tenim un imperible monument d'ingènua audàcia i cinisme.»
«Acuso el Govern de Mariano Rajoy Brey i Soraya Sáenz de Santamaría d'haver imaginat, dissenyat i acceptat informes mentiders i fraudulents, per justificar l'aplicació de l'article que ataca de forma irremissible la voluntat popular manifestada en els processos electorals catalans.»
«Acuso el clavegueram de l'Estat, amb el Ministre Jorge Fernández Díaz al capdavant, i amb el suport permanent i entusiasta del Cap de Gabinet de la Presidència del Govern, Jorge Moragas, amb la col·laboració de policies corruptes, d'haver portat a la premsa, una campanya abominable, per desorientar l'opinió i cobrir la seua culpa.»
«Acuso finalment als partits polítics del 155, PP, PSOE, Ciudadanos, d'haver aplicat irregularment l'article 155 per aconseguir un avantatge electoral que les urnes els hi neguen un cop i un altre, i fins i tot després del 155, encara un altre.»


Però francament no crec que a Espanya hi haja cap intel·lectual progressista i radicalment demòcrata. Per cert, que aquella corrupció judicial va precipitar la creació d'un nou estat, Israel. Perquè a tots els jueus d'Europa els hi quedà clar que no els hi volien allí, el món també ho va entendre.