21 de juliol, 2018

"JA NO ÉS NOMÉS FOLKLORE" -Levante-EMV- 21.07.18


Fa uns anys vaig comentar a les xarxes, que em sabia greu que amb insistent freqüència, molts dels actes socials i festius, especialment els de caràcter benèfic, dels nostres pobles, acaben amb una «cuadro flamenco» o amb una exhibició de sevillanes. Que passe puntualment no em genera cap inquietud, però que siga quasi norma, arraconant el nostre folklore, sí que m'incomoda. Tenim jotes, seguidilles, boleros, ball pla... Magnífiques mostres de la nostra idiosincràsia. Substituir-lo pel folklore andalús amb vocació de folklore espanyol, tot simplement no m'agrada. És un procés de despersonalització i de substitució cultural. Com passa sempre, una alcaldessa del PP d'un poble veí, va muntar la de Déu és Crist! Que si hi havia ofés als andalusos, que si era un atac al col·lectiu andalús que vivia al seu poble... Ella buscava vots a través de la demagògia i la manipulació. Jo buscava dignitat nacional i reivindicava allò que som. Res més. Sense menysprear a ningú. Per cert, a eixe poble ara governem nosaltres.

No és sorprenent la reacció per part d'un segment de la societat que desconeix profundament els costums i les tradicions històriques valencianes. I menysté allò que ignora. Per això alguna gent, incloent-hi representants polítics amb una incultura que els hauria de fer ser més prudents, es queixen de la recuperació de les muixerangues. Segons estos indocumentats és una còpia dels castellers catalans, quan en realitat, és ben bé a l'inrevés. De fet és per això que a Catalunya coneixen les muixerangues com «Ball dels valencians». Però clar, són eixes regidores que aprenen a ballar sevillanes, i que no les veiem a la Plaça Major quan es fa la gran dansada per recuperar el «Ball perdut». Parle del folklore però no és només això. Hi ha una profunda voluntat despersonalitzadora.

Ciudadanos va néixer a Catalunya amb vocació de braç executor de l'atac orquestrat contra la immersió lingüística (que tan bons resultats ha donat, l'Informe PISA diu que l'alumnat català parla i escriu un castellà millor que algunes comunitats monolingües), per després fer el salt a Espanya i guanyar els vots amb l'anticatalanisme militant de gran part de la societat espanyola. Al País Valencià eixe discurs els hi ha donat un important rèdit polític. El seu mantra és que Compromís és el germen d'un procés valencià a imatge del català, mantra al qual s'hi suma voluntari el PP, atemorit de perdre la seua posició privilegiada en l'antivalencianisme militant i agressiu.

La lògica de Beteson, a diferència del discurs de Plató, dóna prevalença al predicat, abans que al subjecte. Manté que allò que importa no és el qui, sinó el què, les accions. Hauríem, planteja, de canviar el subjecte pel predicat. «Un infant esdevé adult» vindria a ser «l'esdevenir adult d'un infant», perquè el que de veritat compta és el que passa, no a qui li passa. I això Ciudadanos i PP ho ignoren voluntàriament. Viuen de la fal·làcia ad hominem. Si ve de Compromís és roí. Qualsevol llei, norma, decret, que tinga com protagonista el valencià, és roïna en . Amb independència del que diga. I troben com aliats, algunes sales del TSJ valencià que actuen amb despreci pel valencià. Poc importa el predicat, es queden amb el subjecte.

De fa molts anys que portem advertint que el blaverisme, allò que es va intentar blanquejar dient-li «valencianisme tricolor», era l'homeopatia de la filologia. Una pretensió de substituir la ciència per un «a mi em funciona», «sempre s'ha dit així», que només servia per empitjorar la salut del malalt. I que era un primer estadi per a preparar el terreny per la batalla real.

Advertíem que la disputa no era sobre accents, o pronoms febles, que allò no era més que un instrument més de la castellanització. Trencar la unitat de la llengua per poder atacar-la millor. I és en el que ara estan ja. L'atac desacomplexat al valencià, per substituir-lo en tots els àmbits pel castellà. Usant com excusa l'anglés, el xinés fins i tot! A l'escola, a l'administració pública, a tot arreu. És un atac frontal i formal contra allò que som i volem ser. Contra com parlem. Són les sevillanes de la política, que volen que el valencià siga el nostre «ball perdut». No se'n sortiran. No només hem recuperat el «ball perdut» multiplicant els dansants en els darrers 10 anys, sinó que en menys temps encara hem recuperat les muixerangues, com metàfora del que som. Un poble que fa pinya, que uns donen suport als altres, per acabar alçant-nos orgullosos i tractar de tocar el cel. 

14 de juliol, 2018

"DE FRONTERES I BANDERES" -Levante-EMV -14.07.18


Esta setmana Ruben Blades va actuar als Concerts de Vivers a València. Dues hores i mitja de concert, amb un Blades a punt de fer els 70 però amb plenitud de facultats vocals i comunicatives, i amb la seua excel·lent banda, ampliada fins a 20 músics en directe. Un espectacle notable. En el públic, com és habitual en els concerts del panameny, una gran majoria d'allò que ells mateixos es fan dir: «latinos». I moltes banderes, moltes, de diferents països de l'Amèrica central i del sud. Tantes eren les banderes de Veneçuela o de Cuba, que em vaig veure en l'obligació de fer un tweet preventiu, advertint que si apareixia alguna foto meua envoltat d'eixes banderes, és perquè estava a un concert. Bàsicament per evitar que PP i Ciudadanos demanaren la meua dimissió, cosa que fan de forma recurrent uns dies perquè plou, i els altres perquè fa sol.

Blades, que és un enamorat d'eixa Amèrica, però que com ell mateix reconeix ha acabat casat amb una gringa i guanyant diners a Hollywood, salpebra els seus discursos entre cançons de soflames polítiques, localistes, d'orgull d'origen, de vegades fins i tot d'indigenisme. Té una cançó preciosa sobre això... Que no deixa de generar una certa contradicció quan veus els cognoms de tota la banda, tan castellans o anglesos, incloent-hi el seu Blades (a pronunciar Bleid), que si be és cert que és el del seu pare colombià, no és menys cert que és un cognom molt més comú a Escòcia, Anglaterra, Garles o Irlanda, d'on prové, que a la llatina Amèrica. Bo, anem al tall. El cas és que el concert acabà amb «Pàtria», una cançó que és senyera en la carrera d'este «poeta de la salsa», com se'l coneix. Estàndard de l'anomenada salsa intel·lectual de la qual és màxim exponent este ex-Ministre de turisme de Panamà. Amb Pàtria volaren les banderes. Amb cada referència al nom d'un país el col·lectiu d'oriünds espigolava l'aire dels «vivas» a Veneçuela, i a Cuba, i a Colòmbia, i a Panamà, i a Puerto Rico, i a Mexico chingones! Vaig mirar a la meua parella i li vaig dir: «ací el menys nacionalista sóc jo, però si preguntaren a la porta,jo seria el nacionalista». Això va així.

També esta setmana el Tribunal de Schleswig-Holstein ha determinat que no veu delicte de rebel·lió, ni de sedició com demanava el jutge del Suprem, el Sr. Llarena. La reacció de la dreta espanyola i de bona part dels mitjans ha estat furibunda. González Pons ha «exigit» al Gobierno que Espanya abandone l'Espai Schengen. «Deberíamos plantearnos volver a poner fronteras» va dir textualment. Dos dies abans del referèndum català de l'1 d'octubre passat, González Pons va dir que si Catalunya era independent "habría que levantar frontera con pinchos entre Vinaròs (ell va dir Vinarózy Alcanar". Este senyor que es vol fer passar per un europeista de carnet, té una estranya fixació amb la construcció de fronteres. I això és una reacció primària (i per tant poc intel·ligent per poc elaborada) típica del nacionalisme més ranci.

Perquè ací González Pons, o Pablo Casado que diu el mateix, o bona part de la premsa que amb un to xenofòbic i supremacista indecent intenten ridiculitzar el tribunal alemany dient que són tres jutges regionals, o de poble, i que no es pot comparar el que ells saben amb tot el que sap Llarena, actuen amb esta ràbia discursiva, incapaços d'acceptar una dura evidència. La justícia belga no veu els delictes, la justícia alemanya no veu els delictes, Suïssa avisa que no paga la pena que comencen cap procés perquè no veuen els delictes, i a finals de mes vore'm que diu la justícia escocesa. És més que possible, probable, que la instrucció del jutge Llarena siga tot un constructo forçat. Com si primer decidiren la pena desitjada, i després s'hagués de construir un cas que fora d'ací ningú no comparteix en eixos termes.
Però ells creuen que Llarena té raó, perquè es «muy español y mucho español.» Punt. No cap més valoració. Els espanyols tenen raó, van inventar la sangria, què carai sabran els alemanys si beuen suc de poma calent! I ací també, comparats amb esta plèiade d'ultres de la bandera pàtria, el nacionalista també sóc jo! Té dallonses la cosa. 

07 de juliol, 2018

"MONTORO I LA BURUNDANGA" - Levante-EMV- 07-07-18

El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública i els principals sindicats van arribar a un acord el passat març que preveu un increment retributiu per als empleats públics, així com diverses millores laborals. A més, es podrà recuperar la jornada de 35 hores setmanals en aquelles administracions que complisquen els objectius d'estabilitat fixats per Hisenda. Per la seua banda, Pedro Sánchez, quan només ell creia (i un poc Àbalos) que acabaria sent President, va proposar el Pacte de Rendes. Una iniciativa per recuperar el pes que tenien les rendes salarials sobre el PIB, que han quedat seriosament danyades des de l'esclat de la crisi. I clar, ara els sindicats li ho reclamen i ell anuncia que ho pensa complir. I a mi em sembla d'allò més bé.

D'una banda perquè eixa era una millora laboral i salarial consolidada per la funció pública, i val a recordar, que els primers retalls va recaure sobre estecol·lectiu, així que bé està que els recuperen. Però també, perquè amb el meu equip al capdavant de les polítiques de treball de la Generalitat, estem apadrinant un debat profund sobre el futur del treball. Sobre quin pes ha de tenir en les nostres vides. I una de les qüestions bascula al voltant del repartiment del temps de treball i el temps d'oci. Del temps que podem dedicar a la conciliació familiar, a la formació permanent (que serà i és ja imprescindible davant la tecnificació dels llocs de treball), a la cultura, a l'esport..., i d'aquell que hem de dedicar a allò que coneixem com treball assalariat. I esta reflexió unida a l'evidència de què ara mateix no hi ha feina per a tothom, planteja la necessitat de repartir el treball que tenim. Amb mesures correctores, clar està.

I ací és on jo volia anar a parar. Quan el Ministre Montoro va plantejar la recuperació de la jornada de 35 hores, en lloc de les actuals 37'5, jo vaig fer ràpidament números. La reducció de jornada en 2'5 hores setmanals, de més de 1.300 persones en la nostra organització, equival a 171.600 hores menys a l'any. És a dir, quan entre en vigor la mesura és com si jo tingués 95'3 persones menys en l'organització. I és un problema.

El Govern del Botànic, malgrat governar el territori pitjor finançat de tot l'estat, ha ampliat en només tres anys, d'una forma molt significativa la protecció social. Ja siga amb la Sanitat Universal, amb la Renda Valenciana d'Inclusió, amb el creixement exponencial de la inversió en programes d'ocupació i de formació per a l'ocupació. I això, per molts avanços que fem (i en fem massa pocs) en l'administració electrònica, implica un increment importantíssim de treball. Tasques administratives, sí, però també assistencials. De diagnòstic social, d'orientació laboral... Creix el nombre d'expedients a tramitar (nosaltres en gestionem més de 35.000 a l'any, més que moltes Conselleries), i tot i haver heretat un embús d'expedients sense resoldre en molts departaments, anem retallant els temps d'espera, estem agilitant la resolució... Però ens falten mans.

El mateix Ministre Montoro que aprovà la recuperació de la jornada de 35 hores és el que va inventar allò de la taxa de reposició. Que en la pràctica és la prohibició de traure a concurs places noves en l'administració. Permetent només, i segons com, cobrir les d'atenció al públic i les baixes per jubilació. Com si la gent que no està de cara al públic no treballés per al públic. Com si la cuina no fora part del restaurant. En fi. I tot això partint d'una realitat que ja és un desavantatge. Només Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses estan per davall del País Valencià en la ràtio de funcionaris per habitant. Tot just si passem dels 12 funcionaris per cada 100 administrats, mentre Galícia, Cantàbria o Múrcia superen els 15. Castella i Lleó o Andalusia superen els 15, i a Extremadura de cada quatre persones que treballen una és funcionària, la seua ràtio és d'un 25'5%.


Les polítiques de Montoro són la Burundanga de l'administració. Ens escanya econòmicament, ens impedeix tindre treballadors públics per a poder prestar els serveis que ens esforcem, i molt, en millorar. Paralitza l’adminiatració. L'actual Gobierno té la responsabilitat de corregir això (i tot allò). I entenc les limitacions pressupostàries, per això segurament caldrà acceptar que les solucions han de ser asimètriques. Qui està millor finançat i a sobre en dobla en nombre d'efectius, segur que no pateix les limitacions i entrebancs que tenim nosaltres. I per a complir allò que «tots els espanyols són igual», caldrà que la revisió del finançament, de l'autorització per fer oposicions, etc., no siga igual per a tothom. O els que fa anys que estem perdent oportunitats, voremcom encara creixen més les diferències.

30 de juny, 2018

"NO MOLESTEN, PER FAVOR" - LEVANTE-EMV- 30.06.18


A casa encara tenim telèfon fixe, però jo no li he donat el número mai a ningú, perquè he donat el número del meu mòbil a tothom. Així que si sona el telèfon a casa, sé que no és per a mi, i és una excusa perfecta per no despenjar-lo mai. Fa uns tres anys més o manco va sonar, i la meua filla que en tenia aleshores 6, calcule jo, va despenjar. Jo la sentia des del meu despatxet a casa. No sé molt bé que li degueren dir, però vaig sentir que ella tota eixerida contestava: "no nos interesagracias". I supose que a l'altre costat en adonar-se'n que era una cria li digueren dir: "¿y tu cómo lo sabes, nena?" i la meua filla amb una incontestable lògica li respongué: "porqué si nos interesase hubiéramos llamdo nosotros", i va penjar. Em va semblar, i per això ho recorde i ho explique sempre que puc, la forma més contundent i brillant de deixar a "la xica del cable" bocabadada i muda.
En una ocasió algú em va dir que estes teleoperadores tenen instruccions de què si no poden acabar totes les frases del manual, no marquen el teu número com ja fet, i això fa que continuen telefonant-te un dia i un altre. Així que un dia a la primera pregunta, li vaig dir a la xicona, "ja sé com va això, així que li deixaré llegir tot el manual, però no li pense fer ni cas", i va ser un acord tàcit, perquè ella impertèrrita i impassible, va continuar amb la seua lletania d'ofertes insubstancials i malicioses, fins i tot quan jo li preguntava si les entrenava el Mossad per a mantenir la compostura.
I no sé si eixa companyia em va tornar a molestar més, perquè no li vaig prestar cap atenció, però si no era eixa, era una altra. Asseguradores, bancs, companyies telefòniques... Una bona manera de desfer-se d'ells és contestar en valencià. Normalment no tarden ni dues frases en ser ells els qui pengen, i en alguna ocasió no ho fan sense primer haver-te insultat dient-te maleducat. En fi.
Les companyies del gas i la llum són pitjors, perquè estes venen a casa, i toquen el timbre i et toca alçar-te i dir-los-hi que et deixen en pau. Un dia, no fa gaire, vaig obrir mandrós, pensant que em trobaria un somriure postís oferint-me canviar de proveïdor d'energia elèctrica, i em vaig trobar als Testimonis de Jehovà, Atalaia en mà. Només els vaig mirar i abans que digueren "Al·leluia", els vaig amollar: "ja tenim déu, gràcies", i els hi vaig tancar la porta als del tetragràmaton, com Jesús expulsà als comerciants del Temple.
Ara però he trobat una solució més contundent i que espere que funcione. M'he inscrit a la Llista Robinson. Una llista d'exclusió on la gent que en formem part hem expressat voluntàriament que volem deixar de rebre publicitat. Té cobertura legal i vorem si funciona. Tot i que els confessaré que haver-la batejat Robinson en referència a un nàufrag incomunicat em sembla més descoratjador i desincentivador que una altra cosa. No es tracta d'estar incomunicat, sinó de comunicar-te amb qui et dóna la republicana gana.
Ja els dic. M'hi he inscrit esta mateixa setmana i em venia de gust compartir-ho, en una setmana on s'ha parlat de llistes molt pitjors. Per exemple de la llista de morosos amb Hisenda, on hi ha polítics proscrits, artistes que s'han engreixat, i futbolistes que guanyen diners a colps de peu, i fan la renda a colps de cul. Bé, i també s'ha parlat d'eixa altra llista, la de la militància del PP en B. Eixe 90% que no pagaven les quotes en A, ni en B, i mira que en això de la B en tenen costum.