Ara mateix
no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és He
rrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.
no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és He
rrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.







