15 de febrer, 2020

"FRAU PROCESSAL" - El Mundo - 15-02-20

A mi del fet que hi haja una guardonada amb un Oscar que venga ciris amb olor de la seua vagina, l'única cosa que m'inquieta és intentar imaginar en quin absurde moment pensen gastar-les. Em preocupa més que esta senyora, i tants altres, venguen falsos remeis, falses teràpies, falses medicines, falsos tractaments, a gent que vulnerable per una malaltia, o per un estat d'ànim, estan disposats a comprar flors de Bach, reiki, feng shui, homeopatia o qualsevol altre estafa per l'estil. Enfront d'això, la metodologia científica. 

Afortunadament un bon grapat de divulgadors científics es dediquen a desmunten estes trames d'escurabutxaques i furta patos. I parle de trames perquè hi ha organitzacions, com la Fundación Salud y Naturaleza, per exemple, que interposen desenes de querelles contra els divulgadors cientícs que destapen les mentides. Fa poc el Tribunal Suprem va desestimar una querella contra el Ministre Pedro Duque, per unes afirmacions en les quals negava cap valor terapèutic o curatiu, a estes magufades. La Sala va dir: "no es pot apreciar intromissió il·legítima alguna en l'honor", sinó "un exercici legítim de la llibertat d'expressió en el desenvolupament de les seues competències".

Algunes d'estes associacions d’estafadors i firandants, estan interposant desenes de querelles contra els divulgadors científics que evidencien la falsedat d'estes teràpies. A l'acte de conciliació per una de les querelles es va poder sentir: "No sé quant duràs pagat en advocats fins ara. Nosaltres tenim fons il·limitats". Les trames presenten querelles idèntiques a diferents jutjats, i cada cop que un jutjat admet a tràmit una querella d'estes, per una cosa que òbviament no és delicte, posa els jutjats al servei dels qui practiquen el frau processal.

Bé, doncs els qui fan pseudopolítica, els de l'homeopatia fiscal, el reiki urbanístic, els estafadors que només guanyaven amb diners negres i extorsionant empreses, es dediquen a això. A presentar demandes i querelles contra els qui els van posar en evidència i fer condemnar. A mi em van demandar, com al Ministre, i vaig guanyar amb una sentència amb la mateixa fonamentació de la guanyada pel Ministre. I els van condemnar a costes, que per a cobrar, vaig haver de reclamar judicialment fins que els van embargar. Després vingué la demanda maliciosa, que s'arxivà. Ha passat amb mi, i ha passat amb desenes de querelles i demandes. No pretenen més que arruïnar-nos políticament, i si és possible, econòmica. No busquen la justícia, sinó avantatge polític, col·lapsant els jutjats i generant despesa pública. La concatenació de demandes arxivades, presentades pel PP contra càrrecs públics de Compromís, és una pèrfida estratègia magufa. 

08 de febrer, 2020

"TREN DE (MALA) VIDA" - El Mundo -08-02-20

l setembre del 2016 vaig començar a anar a treballar a València cada dia. Un matí de bon hora, el director de l'emissora de líder a la ciutat, em va vore anar direcció al despatx des de l'estació de trens, dalt del meu patinet i ho va explicar divertit en antena. El matí següent m'esperaven dos fotògrafs, al tercer dia la foto eixia en portada acompanyant al titular "el empleo viaja en patinete". Al cap de 10 dies, la València mediàtica i política, ja sabia que jo em movia en patinet per la ciutat. No em consta cap desqualificació. Faig este matís, perquè tres anys abans, quan vaig començar a moure'm així per Castelló, vaig haver de llegir i sentir tota mena d'insults i desqualificacions. En xarxes socials, en tertúlies radiofòniques, a l'esquena, i fins i tot alguna a la cara. Poques, que els criticons, com deia aquell diputat dels objectors, tenen "bajo nivel de bravura". "Pallasso" va ser el més amable que em van dir, el que anaven en cotxe oficial a comprar, o a vore als nebots a l'escoleta, o a vés a saber on.

Vaig ser el primer a Castelló, i també a València. Ara a les dues ciutats, hi ha un formigueig permanent de patinets. Això sí, a motor, el meu és de tracció animal. Explique això perquè al principi jo anava a València en tren, i des de l'estació a la feina en patinet, i pel centre, em movia així. Anés a les reunions de govern, o a qualsevol altre lloc. Però vaig haver de deixar de fer-ho. No perquè em cansés, no perquè ara que està de moda, vulga dur la contraria. No. El gaste per la ciutat, però ja no és el mitjà complementari del tren, perquè he hagut de deixar d'anar en tren. L'any 2015, es van suprimir, sovint sense previ avis, 543 trens de rodalia. El 2016 1.289, el 2017 5.443, 2018 5.676, i l'any passat 7.593. Tot fa pensar que el 2019 batran un nou dramàtic rècord d'ineficiència. Tot això sense comptar els retards, i les aglomeracions en molts viatges, on s'ha de seure a terra, o viatjar de peu. Segons RENFE això s’hi ha produït per "manca de dotació de recursos humans i falta de disponibilitat material". És a dir, per mala gestió, deixadesa, mala voluntat, nul·la vocació de servei, i pèssimes decisions polítiques dels governs centrals.

El meu treball no em permet no saber quan arribaré, ni quan podré tornar. Així que ara, vaig amb el meu cotxe. Calcule que no he fet menys de 138.000 quilòmetres estos anys. Això representa 22.770 kg de CO. Els mateixos quilòmetres fets en tren hagueren representat 3.847'4 kg per passatger. És a dir, que la seua mala gestió m'ha forçat a emetre quasi 19 tonellades de CO, a invertir 2.000 hores conduint, que al tren aprofitava per a llegir, o contestar correus. Per no parlar dels milers d'euros en combustible, i el desgast del meu cotxe particular. Visc pitjor, m'ix més car, és més perillós, i contamine una barbaritat.

Els que em deien pallasso governaven Espanya i són els responsables del que explique. Ara governen socis del meu partit, espere un canvi dràstic d'actitud. I si no es produeix, seré igual de contundent. És injust i injustificable.

01 de febrer, 2020

"PENSAMENT HEGEMÒNIC" - El Mundo - 01.02.20


Dijous, David em va confessar que quan llegia els meus articles tenia el dubte de si les referències que hi faig a tal autor, o a una llei, o a un pensament filosòfic, els tinc al cap, com a fons d'armari per així dir. Després de parlar cinc minuts mal comptats va dissipar tots els dubtes. Ara ja sap que no.

I tant que no! Els diré com ho faig. Voran. Ara per exemple, estic llegint un llibre magnífic de Pedro Vallín, un periodista intel·ligent, culte, irònic, i que ho sap pràcticament tot del cinema. I en un capítol relata que a l'escriptor Jorge Dioní López (no n'havia sentit parlar mai!), li agrada recordar una explicació de David Foster Wallace (he hagut de googlejar per saber qui era) sobre l'hegemonia. Diu que dos peixos joves anaven nedant i es van creuar amb un de més vell. Este els va saludar amb un moviment de cap i els va dir: "Bon dia, xavals! Com està l'aigua?". Els dos peixos joves van nedar un poc més fins que un d'ells es va girar a mirar l'altre i li digué: "Què nassos és això de l'aigua?"

I ara que ja els he dut on jo volia, els parlaré de l'hegemonia del pensament. Al seu llibre "L'ofici de raonar", el Conseller Vicent Soler, diu: "... com a professor d'economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m'agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d'esdevenir pensament únic". Soler ho concreta al seu entorn en un pensament neoliberal i neocentralista espanyol. El pensament hegemònic, neocentralista i neoliberal, diu que hem de reconstruir amb urgència tot allò que Glòria hi ha destruït.

Jo defense en este cas, i en altres, un pensament antihegemònic. La natura té lleis que la llei humana no pot pervertir. Durant segles i acceleradament les darreres dècades, hem construït on no havíem de fer-ho. La línia de costa es mesura sabent fins on ha arribat la mar en cinc temporals, i això varia. I estos dies enrere, la mar (i els rius, i els barrancs, i les torrenteres) han tret les escriptures. I caldria respectar-les. O correm el risc de dedicar milions i milions de diners públics a refer el que la mar reclamarà d'ací ben poc, només, perquè el turisme regne 4 mesos a l'any. I el turisme que ve ací, ve per determinades condicions climatològiques, bàsicament. El valor afegit (cultura, etc.) està per construir en gairebé la seua totalitat. I resulta que el turisme de masses és una de les indústries més depredadores del territori. Les ajudes públiques que rep, tindrien un retorn social molt més gran en altres sectors industrials. Millor qualitat d'ocupació, més valor afegit, menys consum de recursos naturals, menys pressió sobre el territori. El turisme actua com accelerador del canvi climàtic, que destrueix a marxes accelerades l'atractiu que oferim al turisme. Ja ho he dit!


I molts peixets no s'adonen que neden en un pensament únic, del qual no s'han preguntat mai quina solvència té. I ara a David li queda el dubte si això de Soler m'ho sabia o també és de retruc.  

25 de gener, 2020

CATCH-22 - El Mundo -25.01.20

L'any 1961, Joseph Heller, jueu de Brooklyn, i pilot d'aviació, va publicar la seua novel·la Catch-22. En ella apareix un personatge, Doc Daneeka, un psiquiatre militar, que explica la trampa que parava als pilots d'aviació dels exèrcits aliats que volien deslliurar-se dels combats durant la II Guerra Mundial.

Segons el psiquiatre, els pilots podien al·legar bogeria, i això resultava lògicament inhabilitant, ja que t'impedia volar, i menys encara, entrar en combat. Això sí, et tocava explicar-ho als teus superiors. I fer-ho bé, raonadament i de forma convincent. Però clar, si eres capaç no només de vore la malaltia que pateixes, sinó d'explicar-la i raonar perquè no et permetia volar, la conclusió és que boig del tot no hi estaves! I per tant, no et donaven permís. És a dir, que si volies evitar el combat, tenies la via de dir que estaves tocat de l'ala (si se'm permet la broma aeronàutica), cosa que de fet demostraria que no ho estàs.

La novel·la es va fer tan famosa i popular, que hui en dia, l'expressió "Catch-22", en anglés, descriu les situacions de bloqueig. Aquelles en les quals faces el que faces, et porte a un atzucac, a un carreró sense eixida. Situacions paradoxals, en una lògica que es contradiu a ella mateixa.

Em sembla que les forces progressistes, estem en un permanent Catch-22. L'extrema dreta, que només té ullets per a Bannon, ho està fent rematadament bé. Està aconseguint marcar l'agenda política, des de la marginalitat intel·lectual, però amb una enorme habilitat. Les altres dretes, Ciudadanos i PP, li ballen els nanos. Li fan un seguidisme suïcida, que de tan evident sembla mentida que no l'hagen vist. I això que tots dos ho han pagat ja a les urnes, molt especialment Ciudadanos que ha perdut fins i tot al seu fundador i líder. El PP és ostatge de la puixança de VOX i de la seua pròpia estratègia. Els atacs orquestrats per eixa amalgama de feixistes, conservadors, falsos liberals, lumpenproletariat, ultracatòlics, i cabrejats de diferent pelatge, són d'enorme simplicitat i gran efectivitat.

Perquè a nosaltres se'ns planteja la disjuntiva de deixar que el seu missatge vaja calant per falta de resposta, o amplificar-lo amb la nostra reacció. La majoria de les vegades, les seues propostes o crítiques estan fetes des de falsedats, quan no difamacions, i sovint l'argumentació és tan feble i poc elaborada, que des d'eixa certa superioritat moral que de vegades pensem tenir les esquerres, no ens podem estar de contestar per posar-los en evidència. És un error. Probablement un error forçat. Perquè el "Caça vampirs d'Oriola" segurament no, o N'Dongo i els seus vídeos tampoc, però darrere de tot això hi ha caps pensants. I saben dues coses. La primera que resulta impossible argumentar seriosament i rigorosa, la major part del seu discurs. La segona, que si semblen uns indigents intel·lectuals, nosaltres picarem l'esquer i saltarem a contradir, argumentant com a set-ciències, amplificant així les seues idees, distraient-nos de fer la nostra feina i fer avançar la nostra agenda, i multiplicant el seu discurs d'odi.


Si diem que tot el que diuen no mereix ser contestat, estem contestant. És Catch-22. Doc Daneeka ens ho diria. I riuria.