15 de juny, 2019

"SER PONT" -Levante-EMV- 15.06.19

Tinc la sensació que hui em llegirà menys gent del que és habitual, perquè el meu públic objectiu molt em tem que està més interessat per la política que no pas per la literatura, i no creguen que no em sap greu. El cas però és que hui mateix es constituiran els ajuntaments, i este serà bàsicament el punt d’atenció política. I des d’este convenciment em permet el luxe de relaxar-me pel que fa a la vocació d’escriure sobre actualitat, i dedicar l’article a una reflexió personal, un poc atemporal. 
Voran vostés, deu fer 7 o 8 anys un jove mestre va vindre a vore’m al despatx de l’ajuntament, on jo era regidor a l’oposició. M’havia contactat un temps abans per dir-me que feia un màster i que havia de presentar un treball sobre models de lideratge. El seu interés a entrevistar-me era motivat perquè considerava que jo representava un dels models de lideratge dels quals ell volia escriure.
Els diré que esta percepció que ell tenia de mi, em va impressionar i pressionar, perquè dissonava amb la idea que de mi mateix tenia jo, que mai no m’he considerat líder de res. I entenguen bé, no és falsa modèstia, no. Crec que he treballat molt, i acceptablement bé, mentre he estat regidor de Castelló, o Diputat provincial, o quan em van fer l’honor de permetre’m assumir la Vicealcaldia, o en el meu pas pel Consell. Però assumir responsabilitats o encapçalar llistes, mai no he cregut que feren de mi un líder.
Segurament perquè vaig somatitzar molt bé, i fa anys, allò que diu un proverbi gal·lés: «qui vol ser líder ha de ser pont». I jo sempre m’he vist així. Com una baula d’una cadena. I si eres bona baula, poc importa la teua vàlua. Una cadena, un pont entre lideratges històrics i els actuals. Des de Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch o Falo Menezo; i clar, Toni Porcar de qui he intentat aprendre tant com he pogut. Però també de tanta gent generosa que ha picat pedra sense ser mai caps de llista de res, Inés Escoí, Toni Royo, Vicent Grau, Jordi Tàrrega... O Ali Brancal. Sí. Entre tota esta gent, i la gent que assumeix ara generosament les responsabilitats públiques. I sobretot i també, ser pont dins del teu propi equip.
No ho havia dit, aquell jove mestre que em va vindre a vore es diu Vicent Marzà, i hui és Conseller al Govern valencià. I com a Marzà li reconec una intel·ligència política extraordinària, he de dir que la seua generosa opinió sobre mi, em va fer reflexionar. I si jo en realitat sí que haguera estat alguna mena de líder?
I vaig arribar a la conclusió que al final, un no és líder o deixa de ser-ho per encapçalar una llista, per ocupar un important càrrec de representació, per ser el més votat d'unes eleccions. Un és líder quan els seus companys i companyes el consideren líder. I una segona conclusió, jo també tinc líders admirats. Totes i cadascuna de les baules de la llarga i amable cadena del valencianisme polític.

08 de juny, 2019

”ELOGI DE LA MEDIOCRITAT” -Levante-EMV- 08.06.19

Com es dóna la cronològica circumstància que ja he passat el meu personal Rubicó de vida, i em queden menys anys per viure dels que he viscut (cosa que diré tot passant, que ni és mèrit personal ni em fa especial il·lusió), puc dir que he pogut conéixer molta gent. També, perquè en estos anys he dedicat temps a aficions diverses que m'han dut a conéixer gent d'interessos diversos, he estudiat carreres diferents, he treballat en ciutats i fins i tot països diferents, he canviat d'empresa i també d'ofici.

Així que sí, he conegut a molta gent. Algunes persones brillants. Sí, he tingut sort. Però també és cert que dins d'eixe exclusiu grup, la majoria són brillants en la seua matèria de coneixement científic o professional. Però no sempre en altres disciplines. És eixe risc enorme de la hiperespecialització. (Joves que esteu ara en el moment de triar carrera, penseu molt fredament en això! El futur laboral serà multidisciplinari, multifuncional -Contingut Prèmium patrocinat per LABORA-). I sovint van curts d'empatia.

He conegut bones persones. Moltes. Normalment discretes i anònimes, però afortunadament també n'he trobat en un món tan competitiu i caïnita com la política. Bones persones amb ideologies diferents, que quede clar també això. He conegut desenes de persones prescindibles, per a la meua vida, clar. Segur que seran importants per a altra gent, però el nombre de persones que han passat per la meua currícula vital sense deixar empremta és multitudinària. I he de dir que també he conegut un bon grapat de gilipolles. Segurament tots ells pensen el mateix de mi, però em preocupa més que ho pensen els del segon paràgraf.

Al final de tot això, he de dir, que el més nombrós grup de persones que he trobat, i amb el que m'identifique personalment, és el dels mediocres. Que no són especialment bons en quasi res (tot i que òbviament seran més competents en la seua disciplina científica, professional, laboral), ni acaben de ser un entrebanc per a res. I bàsicament és perquè si són conscients de ser-ho, se'ls-hi passen les ínfules de voler fer-se passar per allò que no són. No tenen el deler d'escalar més ràpidament del que toca, si és que toca; i sovint un campament base els hi sembla un cim personal. Són capaços de valorar la brillantor aliena, i aprendre'n. Es tracta de no deixar que eixa llum els enlluer-ne, i fer en canvi, que els il·lumine.

D'adequar-se als equips amb els quals treballen, malgrat que no els hagen triat ells. Conscients que s'enganyen amb una freqüència que sempre els sembla excessiva, però probablement és la raonable, estan disposats no només a disculpar-se, que això és senzill, i és gràtis; sinó a corregir. Admiren als més brillants sense deixar que l'admiració esdevinga enveja mòrbida. Tendeixen a disculpar als més maldestres, conscients que s'hi assemblem més del que voldrien. Es reconeixen entre ells, i segurament per això no són cruels amb qui se'ls-hi assemblen.

Tenen un valor social immens, i no només perquè siguen majoria, sinó per eixa manera que tenen d'anar fent feina, satisfets de travessar metes volants. Poden ser gregaris quan cal. No guanyaran una contrarellotge, ni destaquen especialment en muntanya. Si el líder punxa li deixen la bici, i de fet, són ells els qui fan als líders, i els qui guanyen per equips. M'agrada pensar que sóc un mediocre.

01 de juny, 2019

"ANEU I NEGOCIEU" - Levante-EMT -1-06-19


Esta anècdota amb la qual comence esta història va succeir a finals dels anys setanta del segle passat. És important el marc cronològic, perquè permet situar-se en com eren en aquell moment els costums socials i fins i tot les relacions paternofilials.

Un jove, al que anomenarem Pep, bàsicament perquè així es deia, tenia recurrents disputes amb son pare per l'hora a què havia d'arribar a casa a les nits. El dia que va fer els 18 anys, es va dirigir al seu pare, i amb un to correcte, però mínimament arrogant, li va amollar: "pare, des de hui sóc major d'edat. Així que ja puc tornar a l'hora que vulga". Des del butacó, el pare el va mirar impassible, i serenament li replicà: "és cert fill, ja eres major d'edat, i per tant, quan truques a la porta jo ja no tinc per què obrir-te. A les deu a casa", i va continuar amb els mots encreuats. El meu amic es va quedar mut, un poc estabornit per la resposta (al seu cap el que li havia dit a son pare, sonava molt més convincent), va fer mitja volta i isqué. A les deu en punt tornava a estar a casa.

Anar de "farol", sempre és un risc. Però quan qui tens davant porta cartes, és simplement l'avantsala d'una derrota èpica. Ho va explicar molt millor que jo el bo de Sun Tzu: "En l'art de la guerra aplicat a la negociació, un es defensa quan té els mitjans, i ataca quan té mitjans més que suficients". Jean Paul Getty, un multimilionari americà va dir: "El meu pare deia que no calia quedar-se amb tots els diners que hi havia a un tracte, perquè si un es feia amb la reputació de quedar-se sempre amb tots els diners, ja no hi hauria més tractes". Així que ja veuen, en una negociació, no reclames més del que pots, ni acapares més del que cal. Dic això pensant que en este mateix moment en què vosté m'està llegint, en desenes d'habitacions, de sales de reunions, hi ha equips negociant sobre qui ha de governar vés a saber on, i per a fer vés a saber quina cosa.

Jo sóc un convençut de què la negociació és sempre el camí (no necessàriament més curt, però sí el més efectiu) entre una discrepància i un acord. A la facultat vaig estudiar una assignatura que es deia Teoria i Tècniques de Negociació. Segurament el més important que en vaig aprendre, és que allò que cal saber en tota negociació és què és el que vol cadascuna de les parts. Però no allò que diu voler, o allò que creu voler, sinó allò que de veritat el satisfaria. L'exemple clàssic és el del Sinaí, en la disputa entre Israel i Egipte. Semblava que tots dos volien mantenir la possessió del desert, però en realitat Egipte volia recuperar la integritat territorial, i Israel seguretat. Un cop van dir-se allò que de veritat volien, l'acord fou senzill. Egipte recuperava la sobirania, i es comprometia a tenir desmilitaritzat el desert, a tindre la maquinària de guerra molts quilòmetres lluny de la frontera. Això donava a Israel la seguretat suficient, perquè evitava atacs sorpresa, i si Egipte movia tropes, tenia temps de reaccionar. A grans trets (i sense pegar trets), això van ser els Acords de Camp David. Fou el 1978 (aproximadament quan va passar allò de Pep i son pare), i encara funciona.

Clar que tampoc no hi ha motius per ser extremadament optimista, una cosa és la teoria i la pràctica n'és una altra. A Getty li van segrestar un net, i a la petició de rescat va contestar: "Tinc 14 nets. Si pague un rescat, tindré 14 nets segrestats", i s'hi va negar. Però cinc mesos més tard va rebre per correu l'orella del seu nét, i pagà els tres milions de dollars. El net va tornar a casa, no sabria dir si a les deu de la nit, o més tard. Encara no havia fet els 18. 

25 de maig, 2019

"RERUM NOVARUM" - Levante-EMV- 25.05.19

El maig de 1891 el Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica “Rerum Novarum” un dels documents pontificis més importants en la història de l’Església, que servia per prendre posició davant la greu i apressant qüestió social provocada per la revolució industrial i la introducció del sistema capitalista liberal, que havia deixat en una situació de desemparament a amplis sectors de la societat, tant a obrers a les ciutats, com a proletaris o xicotets propietaris del camp. 

El socialisme o l’anarquisme, havien estat més àgils, i proposaven respostes revolucionaries a eixos sectors de la societat que quedaven marginats i explotats, en un plantejament on no hi havia altre interés que l’enriquiment. L’Església marcava distàncies d’eixes posicions, tot defensant la propietat privada. Però en honor de la veritat cal dir, que l'Encíclica també va condemnar al capitalisme com a causa de la pobresa i degradació de molts treballadors, reprenent el concepte de John Locke que l’apropiació excessiva era injusta. 

En el context del canvi social que comporta el pas d'una societat artesanal a una societat industrial, l'Encíclica fixa la seua atenció en l'home, en la seua condició d’ “obrer” i tot el que té relació amb ell, i presenta les solucions que ofereix l’Església, diferenciant entre aquells que anomena “remeis divins” (les orientacions i doctrina catòlica) i els que anomena “remeis humans” (algunes recomanacions pràctiques). I amb independència de que es puguen o no compartir les conclusions, cal reconèixer que el document és una aportació teoria molt important com a resum de molts assumptes plantejats per la revolució industrial, pel creixent problema obrer i les societats democràtiques modernes. I de fet, se la considera la carta fundacional de la democràcia cristiana.

El cas és què el document mantenia la tesi que les solucions a la conflictivitat laboral i social, vindrien de les accions conjuntes de l'Església, de l'estat, la patronal i els treballadors. Anys després sembla evident que l’Església no ha de jugar cap paper, però no deixa de ser sorprenent que la part més liberal de la societat haja oblidat tant ràpidament els ensenyaments de la doctrina social. I és que més enllà de pontificar (mai millor dit) sobre el diàleg social com solució als conflictes laborals, establia fins i tot algunes premises ben interessants.  Com quan el Papa anuncia el dret de l’obrer al “salari just”, que no pot deixar-se, afirma: “al lliure acord entre les parts ja que, segons això, pagat el salari convingut, pareix com si el patró haguera complit ja amb el seu deure i no degués res més”.

L’Encíclica papal, afirma que cada treballador ha de rebre un salari que li permeta subsistir i tindre una vida raonablement còmoda i que, si acceptava males condicions laborals a causa de la necessitat o al temor, el treballador era una víctima de la injustícia. I partint de la competència del magisteri de l'Església en qüestions socials va manifestar la necessitat d’adoptar mesures en favor dels obrers, amb la consegüent intervenció de l'Estat (normes d'higiene i seguretat en el treball, tutela del descans dominical, limitació d'horaris i jornades laborals, etc.) No sé si ho veuen, però és ací on encaixa la delimitació per llei d’un salari mínim interprofessional, o la necessitat d’un conveni laboral.

Esta setmana he llegit a un representant de la patronal d’hosteleria queixar-se amargament de que “havent-hi tanta gent aturada” no troben gent per cobrir la seua oferta de treball. Un sector que porta anys i anys sense conveni. Un sector del que arriben permanents queixes de baixos salaris i jornades esgotadores. Un sector al que des de l’administració donem milionàries ajudes per a la contractació indefinida amb sous dignes… “Rerum novarum” vol dir “de les coses noves”. Una llàstima que alguns encara estiguen en les coses velles. És pecat.