14 de juliol, 2018

"DE FRONTERES I BANDERES" -Levante-EMV -14.07.18


Esta setmana Ruben Blades va actuar als Concerts de Vivers a València. Dues hores i mitja de concert, amb un Blades a punt de fer els 70 però amb plenitud de facultats vocals i comunicatives, i amb la seua excel·lent banda, ampliada fins a 20 músics en directe. Un espectacle notable. En el públic, com és habitual en els concerts del panameny, una gran majoria d'allò que ells mateixos es fan dir: «latinos». I moltes banderes, moltes, de diferents països de l'Amèrica central i del sud. Tantes eren les banderes de Veneçuela o de Cuba, que em vaig veure en l'obligació de fer un tweet preventiu, advertint que si apareixia alguna foto meua envoltat d'eixes banderes, és perquè estava a un concert. Bàsicament per evitar que PP i Ciudadanos demanaren la meua dimissió, cosa que fan de forma recurrent uns dies perquè plou, i els altres perquè fa sol.

Blades, que és un enamorat d'eixa Amèrica, però que com ell mateix reconeix ha acabat casat amb una gringa i guanyant diners a Hollywood, salpebra els seus discursos entre cançons de soflames polítiques, localistes, d'orgull d'origen, de vegades fins i tot d'indigenisme. Té una cançó preciosa sobre això... Que no deixa de generar una certa contradicció quan veus els cognoms de tota la banda, tan castellans o anglesos, incloent-hi el seu Blades (a pronunciar Bleid), que si be és cert que és el del seu pare colombià, no és menys cert que és un cognom molt més comú a Escòcia, Anglaterra, Garles o Irlanda, d'on prové, que a la llatina Amèrica. Bo, anem al tall. El cas és que el concert acabà amb «Pàtria», una cançó que és senyera en la carrera d'este «poeta de la salsa», com se'l coneix. Estàndard de l'anomenada salsa intel·lectual de la qual és màxim exponent este ex-Ministre de turisme de Panamà. Amb Pàtria volaren les banderes. Amb cada referència al nom d'un país el col·lectiu d'oriünds espigolava l'aire dels «vivas» a Veneçuela, i a Cuba, i a Colòmbia, i a Panamà, i a Puerto Rico, i a Mexico chingones! Vaig mirar a la meua parella i li vaig dir: «ací el menys nacionalista sóc jo, però si preguntaren a la porta,jo seria el nacionalista». Això va així.

També esta setmana el Tribunal de Schleswig-Holstein ha determinat que no veu delicte de rebel·lió, ni de sedició com demanava el jutge del Suprem, el Sr. Llarena. La reacció de la dreta espanyola i de bona part dels mitjans ha estat furibunda. González Pons ha «exigit» al Gobierno que Espanya abandone l'Espai Schengen. «Deberíamos plantearnos volver a poner fronteras» va dir textualment. Dos dies abans del referèndum català de l'1 d'octubre passat, González Pons va dir que si Catalunya era independent "habría que levantar frontera con pinchos entre Vinaròs (ell va dir Vinarózy Alcanar". Este senyor que es vol fer passar per un europeista de carnet, té una estranya fixació amb la construcció de fronteres. I això és una reacció primària (i per tant poc intel·ligent per poc elaborada) típica del nacionalisme més ranci.

Perquè ací González Pons, o Pablo Casado que diu el mateix, o bona part de la premsa que amb un to xenofòbic i supremacista indecent intenten ridiculitzar el tribunal alemany dient que són tres jutges regionals, o de poble, i que no es pot comparar el que ells saben amb tot el que sap Llarena, actuen amb esta ràbia discursiva, incapaços d'acceptar una dura evidència. La justícia belga no veu els delictes, la justícia alemanya no veu els delictes, Suïssa avisa que no paga la pena que comencen cap procés perquè no veuen els delictes, i a finals de mes vore'm que diu la justícia escocesa. És més que possible, probable, que la instrucció del jutge Llarena siga tot un constructo forçat. Com si primer decidiren la pena desitjada, i després s'hagués de construir un cas que fora d'ací ningú no comparteix en eixos termes.
Però ells creuen que Llarena té raó, perquè es «muy español y mucho español.» Punt. No cap més valoració. Els espanyols tenen raó, van inventar la sangria, què carai sabran els alemanys si beuen suc de poma calent! I ací també, comparats amb esta plèiade d'ultres de la bandera pàtria, el nacionalista també sóc jo! Té dallonses la cosa. 

07 de juliol, 2018

"MONTORO I LA BURUNDANGA" - Levante-EMV- 07-07-18

El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública i els principals sindicats van arribar a un acord el passat març que preveu un increment retributiu per als empleats públics, així com diverses millores laborals. A més, es podrà recuperar la jornada de 35 hores setmanals en aquelles administracions que complisquen els objectius d'estabilitat fixats per Hisenda. Per la seua banda, Pedro Sánchez, quan només ell creia (i un poc Àbalos) que acabaria sent President, va proposar el Pacte de Rendes. Una iniciativa per recuperar el pes que tenien les rendes salarials sobre el PIB, que han quedat seriosament danyades des de l'esclat de la crisi. I clar, ara els sindicats li ho reclamen i ell anuncia que ho pensa complir. I a mi em sembla d'allò més bé.

D'una banda perquè eixa era una millora laboral i salarial consolidada per la funció pública, i val a recordar, que els primers retalls va recaure sobre estecol·lectiu, així que bé està que els recuperen. Però també, perquè amb el meu equip al capdavant de les polítiques de treball de la Generalitat, estem apadrinant un debat profund sobre el futur del treball. Sobre quin pes ha de tenir en les nostres vides. I una de les qüestions bascula al voltant del repartiment del temps de treball i el temps d'oci. Del temps que podem dedicar a la conciliació familiar, a la formació permanent (que serà i és ja imprescindible davant la tecnificació dels llocs de treball), a la cultura, a l'esport..., i d'aquell que hem de dedicar a allò que coneixem com treball assalariat. I esta reflexió unida a l'evidència de què ara mateix no hi ha feina per a tothom, planteja la necessitat de repartir el treball que tenim. Amb mesures correctores, clar està.

I ací és on jo volia anar a parar. Quan el Ministre Montoro va plantejar la recuperació de la jornada de 35 hores, en lloc de les actuals 37'5, jo vaig fer ràpidament números. La reducció de jornada en 2'5 hores setmanals, de més de 1.300 persones en la nostra organització, equival a 171.600 hores menys a l'any. És a dir, quan entre en vigor la mesura és com si jo tingués 95'3 persones menys en l'organització. I és un problema.

El Govern del Botànic, malgrat governar el territori pitjor finançat de tot l'estat, ha ampliat en només tres anys, d'una forma molt significativa la protecció social. Ja siga amb la Sanitat Universal, amb la Renda Valenciana d'Inclusió, amb el creixement exponencial de la inversió en programes d'ocupació i de formació per a l'ocupació. I això, per molts avanços que fem (i en fem massa pocs) en l'administració electrònica, implica un increment importantíssim de treball. Tasques administratives, sí, però també assistencials. De diagnòstic social, d'orientació laboral... Creix el nombre d'expedients a tramitar (nosaltres en gestionem més de 35.000 a l'any, més que moltes Conselleries), i tot i haver heretat un embús d'expedients sense resoldre en molts departaments, anem retallant els temps d'espera, estem agilitant la resolució... Però ens falten mans.

El mateix Ministre Montoro que aprovà la recuperació de la jornada de 35 hores és el que va inventar allò de la taxa de reposició. Que en la pràctica és la prohibició de traure a concurs places noves en l'administració. Permetent només, i segons com, cobrir les d'atenció al públic i les baixes per jubilació. Com si la gent que no està de cara al públic no treballés per al públic. Com si la cuina no fora part del restaurant. En fi. I tot això partint d'una realitat que ja és un desavantatge. Només Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses estan per davall del País Valencià en la ràtio de funcionaris per habitant. Tot just si passem dels 12 funcionaris per cada 100 administrats, mentre Galícia, Cantàbria o Múrcia superen els 15. Castella i Lleó o Andalusia superen els 15, i a Extremadura de cada quatre persones que treballen una és funcionària, la seua ràtio és d'un 25'5%.


Les polítiques de Montoro són la Burundanga de l'administració. Ens escanya econòmicament, ens impedeix tindre treballadors públics per a poder prestar els serveis que ens esforcem, i molt, en millorar. Paralitza l’adminiatració. L'actual Gobierno té la responsabilitat de corregir això (i tot allò). I entenc les limitacions pressupostàries, per això segurament caldrà acceptar que les solucions han de ser asimètriques. Qui està millor finançat i a sobre en dobla en nombre d'efectius, segur que no pateix les limitacions i entrebancs que tenim nosaltres. I per a complir allò que «tots els espanyols són igual», caldrà que la revisió del finançament, de l'autorització per fer oposicions, etc., no siga igual per a tothom. O els que fa anys que estem perdent oportunitats, voremcom encara creixen més les diferències.

30 de juny, 2018

"NO MOLESTEN, PER FAVOR" - LEVANTE-EMV- 30.06.18


A casa encara tenim telèfon fixe, però jo no li he donat el número mai a ningú, perquè he donat el número del meu mòbil a tothom. Així que si sona el telèfon a casa, sé que no és per a mi, i és una excusa perfecta per no despenjar-lo mai. Fa uns tres anys més o manco va sonar, i la meua filla que en tenia aleshores 6, calcule jo, va despenjar. Jo la sentia des del meu despatxet a casa. No sé molt bé que li degueren dir, però vaig sentir que ella tota eixerida contestava: "no nos interesagracias". I supose que a l'altre costat en adonar-se'n que era una cria li digueren dir: "¿y tu cómo lo sabes, nena?" i la meua filla amb una incontestable lògica li respongué: "porqué si nos interesase hubiéramos llamdo nosotros", i va penjar. Em va semblar, i per això ho recorde i ho explique sempre que puc, la forma més contundent i brillant de deixar a "la xica del cable" bocabadada i muda.
En una ocasió algú em va dir que estes teleoperadores tenen instruccions de què si no poden acabar totes les frases del manual, no marquen el teu número com ja fet, i això fa que continuen telefonant-te un dia i un altre. Així que un dia a la primera pregunta, li vaig dir a la xicona, "ja sé com va això, així que li deixaré llegir tot el manual, però no li pense fer ni cas", i va ser un acord tàcit, perquè ella impertèrrita i impassible, va continuar amb la seua lletania d'ofertes insubstancials i malicioses, fins i tot quan jo li preguntava si les entrenava el Mossad per a mantenir la compostura.
I no sé si eixa companyia em va tornar a molestar més, perquè no li vaig prestar cap atenció, però si no era eixa, era una altra. Asseguradores, bancs, companyies telefòniques... Una bona manera de desfer-se d'ells és contestar en valencià. Normalment no tarden ni dues frases en ser ells els qui pengen, i en alguna ocasió no ho fan sense primer haver-te insultat dient-te maleducat. En fi.
Les companyies del gas i la llum són pitjors, perquè estes venen a casa, i toquen el timbre i et toca alçar-te i dir-los-hi que et deixen en pau. Un dia, no fa gaire, vaig obrir mandrós, pensant que em trobaria un somriure postís oferint-me canviar de proveïdor d'energia elèctrica, i em vaig trobar als Testimonis de Jehovà, Atalaia en mà. Només els vaig mirar i abans que digueren "Al·leluia", els vaig amollar: "ja tenim déu, gràcies", i els hi vaig tancar la porta als del tetragràmaton, com Jesús expulsà als comerciants del Temple.
Ara però he trobat una solució més contundent i que espere que funcione. M'he inscrit a la Llista Robinson. Una llista d'exclusió on la gent que en formem part hem expressat voluntàriament que volem deixar de rebre publicitat. Té cobertura legal i vorem si funciona. Tot i que els confessaré que haver-la batejat Robinson en referència a un nàufrag incomunicat em sembla més descoratjador i desincentivador que una altra cosa. No es tracta d'estar incomunicat, sinó de comunicar-te amb qui et dóna la republicana gana.
Ja els dic. M'hi he inscrit esta mateixa setmana i em venia de gust compartir-ho, en una setmana on s'ha parlat de llistes molt pitjors. Per exemple de la llista de morosos amb Hisenda, on hi ha polítics proscrits, artistes que s'han engreixat, i futbolistes que guanyen diners a colps de peu, i fan la renda a colps de cul. Bé, i també s'ha parlat d'eixa altra llista, la de la militància del PP en B. Eixe 90% que no pagaven les quotes en A, ni en B, i mira que en això de la B en tenen costum.


29 de juny, 2018

"EL PAPER DEL TREBALL EN EL FUTUR" - Levante. Economia - 29.06.18

Fa uns dies, organitzat pel servei públic d'ocupació, vam celebrar a València el congrés «Esperant els Robots: El Futur del Treball en la Comunitat Valenciana». Al llarg dels dos dies de sessions van intervenir una vintena d'experts, organitzats en huit taules redones, en les que van debatre sobre automatització, renda ciutadana, nínxols d'ocupació, economia feminista, escletxa salarial, canvi climàtic, etc…

El congrés no era un punt d'arribada, sinó de partida. Era la primera exposició pública de la profunda reflexió que estem fent des del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, sobre els canvis que s'han produït en el món del treball els darrers anys, i també un esforç predictiu dels canvis que estan per vindre. Perquè d'entre les moltes conclusions a les quals vam arribar, n'hi ha una que per prèvia, condiciona la resta, i que si se'm permet l'autocitació, jo vaig resumir així: «Hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen». O com va afirmar Will Stronge: «l'automatització és una elecció política, no un destí».

Perquè el cert és que al final la intel·ligència artificial, l'automatització, etc., passaran en funció de què nosaltres vulguem que passen. El futur no està escrit. De fet, el futur immediat i a curt termini, l'estem escrivint amb les decisions que prenem ara mateix. I en tot això, l'administració no només no podia quedar fora, sinó que ha d'assumir el lideratge. Un lideratge participatiu, col·laboratiu, que hem d'exercir al costat dels agents socials.

El paper nuclear que ha jugat en les nostres vides el treball està ara en qüestió. És cert que treballem un poc menys que abans de la primera revolució industrial, però treballem infinitament més que en l'edat mitjana, per exemple. Clar que no era una vida còmoda, i que no la voldríem ara, però el cert és que al voltant de 1300 al que hui és Espanya, els camperols treballaven com a molt set mesos a l'any. Just el que necessitaven per a viure, tot anava més lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància.

I per quina raó no podria ser eixa (en una altra proporció segurament) una aspiració lícita de la ciutadania? Treballar menys hores, perquè treballe més gent, mentre disposem de més temps lliure per a seguir formant-nos, o per a invertir-lo en la família i les amistats, i si ho volen des d'un punt de vista més econòmicament ortodox, per a gastar i consumir.

L'arribada dels robots, com metàfora de la quarta revolució industrial, és evidentment un repte. És, segur, un risc si no sabem definir amb intel·ligència els passos que cal donar, perquè és segur que ens obligarà a tenir una ment adaptativa, a estar en permanent estat d'aprenentatge i formació. Perquè és un objectiu bàsic evitar la polarització entre aquells amb més habilitats i coneixements, capaços d'adaptar-se, i d'altres que per diferents raons poden quedar-se a meitat camí.

Però és sobretot una oportunitat per a reflexionar, sobre el model de mercat de treball que volem. De societat si se'm permet ser agosarat. Perquè partint de l'automatització i les noves tecnologies, no hauríem de renunciar a la possibilitat de construir una societat millor. Una societat on el benestar, la cohesió i la inclusió social són els objectius fonamentals, una societat on és possible treballar menys però millor, garantint equilibris entre el temps lliure i el treball, reconeixent el treball reproductiu. Sí. I vull fer una clara diferenciació entre ocupació i treball, perquè va ser una de les idees força del Congrés. No pot ser que el treball reproductiu i domèstic (feminitzat fins al paroxisme) continue sense ser remunerat econòmicament. Hem d'avançar per tancar el cicle, per connectar definitivament l'esfera productiva amb la reproductiva, per situar el benestar de les persones al centre de totes les nostres polítiques.

Com no pot ser que considerem autoocupació les indecents condicions laborals de molts treballs nascuts sota l'etiqueta de «col·laboratius» i que en la pràctica no són més que fórmules de la més dràstica precarització salarial i de seguretat en el treball. Entés això darrer en tots els sentits. O que juguem a creure que és un avanç una plataforma de facturació de falsos autònoms, que en realitat no fa més que afeblir la seua ja difícil situació economicolaboral.

Eixa revisió del paper que ha de jugar el treball en les nostres vides, no és tampoc una novetat. És un debat que ja dura algunes dècades, i que té resultats interessants per a l'anàlisi al Canadà, França, Portugal, Alemanya... Els països escandinaus són segurament els més avançats en esta readaptació del temps. Són els països on menys hores es treballa, els països on més contractes a temps parcial hi ha, alguns dels països amb majors nivells de productivitat industrial, i de benestar social. I ací, clar, hi juga un paper determinant la legislació social.

I sent cert que els nostres nivells de protecció social encara estan lluny d'eixos estàndards, no deixa de ser cert que en només tres anys, i malgrat els entrebancs d'un govern central que ens dificulta legislar, s'han fet avanços significatius. La nova Llei de Renda Valenciana d'Inclusió, suposa un pas endavant importantíssim. Primer, reconeixent el mateix dret a l'existència, el dret inalienable a comptar amb ingressos econòmics suficients per a poder tenir un projecte de vida digna. Segon, facilitant mecanismes i instruments que afavorisquen la infusió sociolaboral. A això és al que em referia quan he escrit que les decisions que prenem hui, determinen el futur que tindrem.