28 de setembre, 2012

"NEGOCIACIÓ EN POLÍTICA" - Levante-EMV- 29.09.12


No és el mateix negociar amb Mulet que amb Sales, o amb Pérez  Macián o amb Gallén, pose per cas. Com no ho era negociar amb Gimeno, amb Fabra, o ara amb Bataller. Cadascú (cascuna) té la seua forma, els seus tics, els seus vicis, les seues debilitats, les seues habilitats, les seues dèries, les seues capacitats i les seues limitacions. 
Hi ha diferències, dic, però hi ha una característica grupal que passa per forçar el reglament, per abusar de l'avantatge de ser el darrer en parlar (la qual cosa els permet dir qualsevol bestiesa o inexactitud sense risc de ser desmentits), intentar usar els funcionaris com a suport, acusar l'adversari de malfaener o de poc preparat... Això és el dia a dia en la tècnica negociadora popular. I si eixa és la tècnica, no cal dir que la vocació negociadora és tendent a zero. Esgrimeixen l'aritmètica parlamentària, com qui  esgrimeix un poder militar.
Recorde que quan estudiava tècniques de negociació a la universitat ens van plantejar un exemple pràctic. Calia imaginar un conflicte territorial en un escenari posterior a una guerra de fronteres. Un país hauria ocupat una important franja de terreny fronterer del país veí. En un moment determinat els països van seure a negociar una solució satisfactòria per tothom. Semblava impossible. Els uns forts pel seu poder militar enarboraven la conquesta territorial guanyada per les armes. A sobre, afegien, havia estat la resposta a una agressió prèvia del perdedor de la guerra. Els altres en canvi es feien forts en la qüestió referent a la integritat territorial del seu país. Impensable trobar una resolució satisfactòria per ambdues parts. Ho semblava. Però no ho era. Tot simplement no s'havien formulat les preguntes correctes.
Vaig convèncer al meu equip per fer un plantejament diferent a l'equip adversari. Preguntem-se què volen ells i que volem nosaltres. Realment. Què és el que necessitem. El professor mirava i somreia.
Els adversaris van dir que volien integritat territorial, en canvi el país que nosaltres representàvem, no teníem un interés real en mantenir sota la nostra administració la immensa franja de terreny ocupada. El que veritablement volíem era seguretat. És a dir, evitar que de nou, per eixa frontera, tornaren a entrar al nostre país tancs i tropes dels veïns.
Això ho canviava tot. No volíem el mateix. No volíem el terreny. Uns volien el terreny, els altres garanties. I des d'eixe moment la resolució va ser ràpida i senzilla. El territori es reintegrava a la sobirania nacional del país- A canvi de que eixa zona fronterera quedés desmilitaritzada, allunyant així les bateries i els tancs de la frontera. Garantint que en cas d'un nou conflicte armat, hi hauria temps de reacció, perquè l'agressor necessitaria un cert temps per acostar les seues forces armades a la frontera. Acord tancat a satisfacció de tothom.
Molts de vostés ja hi hauran caigut, no sóc un gran estratega, ni un negociador brillant, simplement he llegit una miqueta d'història. Per això somreia el professor, perquè sense dir-ho ens havia proposat un cas real. Això és el que passà amb la Guerra dels 6 dies, entre Israel i Egipte. Es va produir una agressió armada de diferents nacions àrabs a l'Estat d'Israel, i esta aconseguí doblegar-les a totes en només una setmana. Una de les conseqüències fou l'ocupació del Sinaí egipci per part dels hebreus. El conflicte es va resoldre com he explicat. Desmilitarització de la zona a canvi del retorn de la sobirania. I mal que bé, la pau continua dècades després. 
Eixe dia, els del PP no van anar a classe. Ells segueixen pensant que una negociació és una guerra sense trets. I que només pot guanyar un. Per això la vocació de sotmetre a l'adversari, de no aprovar cap moció, de tombar totes les propostes. No entenen, que en una negociació ben feta, generosa i intel·ligent, poden guanyar totes les parts. El benefici és col·lectiu. En el cas que ens ocupa, el benefici és per a Castelló. I la pau pot ser duradora. 

26 de setembre, 2012

"LA NAVALLA D'OCCAM" - Mediterráneo - 27.09.12


La navalla d'Occam, conegut com principi d'economia o de parsimònia, és un principi metodològic i filosòfic segons el qual quan dues teories en igualtat de condicions tenen les mateixes conseqüències, la teoria més simple té més probabilitats de ser correcta que la complexa. 
En personal reinterpretació, jo opine que el principi no val només per analitzar teories equiparables, sinó també solucions, o inversions... Voran el que vull dir.
La ciutat de Castelló està plena d'edificis públics buits, sense ús... en un repàs ràpid i de memòria se m'acut l'antic Asil, la Residència de Suboficials, l'antiga Audiència, la Delegació d'Hisenda, la Comandància de Marina del Grau. O edificis dels que caldria revisar-ne i optimitzar-ne l'ús com la Casa de Cultura, Tetuan XIV o el Palau de la Festa.
En paral·lel l'Ajuntament de Castelló paga importants quantitats de diners en lloguers de locals per a diferents associacions o serveis municipals. En eixe sentit és de justícia reconèixer que l'equip de govern està aconseguint importants descomptes, i està racionalitzant els usos, estalviant així bona cosa de diners públics. També és de justícia dir que ho fan per imperatiu econòmic (durant anys s'han gastat els diners que no tenien, i ens han condemnat a la misèria per la propera dècada), i que sempre van votar en contra quan ho proposàvem nosaltres des de l'oposició. 
Ja saben per on vaig, no és nou, concentrar en edificis públics serveis públics i deixar de pagar lloguers a particulars en benefici de la col·lectivitat. I més encara. L'única inversió de la Generalitat seran 2 milions per remodelar l'Edifici d'Hisenda per crear  nous serveis que generaran nous costos que no podem assumir. No seria més raonable usar eixos diners per remodelar Hisenda, o l'Asil que és municipal i instal·lar allà serveis que ara estan ubicats en locals pels que paguem lloguers? Invertir per estalviar (concentració de serveis) o invertir per augmentar la despesa (creació de nous servis)? No és la solució més senzilla, Navalla d'Occam, la més raonable?
“Pluralitas non est ponenda sine necessitate”, diu el principi, és a dir, les coses essencials no s'han de multiplicar sense necessitat. 

21 de setembre, 2012

"BANCAIXA I LA FUNDACIÓ" - Levante-EMV - 22.09.12


El 2 d'agost de 1985 es va publicar la 31/1985, dita Llei d'Òrgans Rectors de les Caixes d'Estalvis. La llei que donava porta franca als polítics per seure als consells d'administració.  La llei establia en aquell moment, com i entre qui es repartien els seients. Això és, el 40% dels Consellers, als ajuntaments; el 44% als impositors (és a dir els propietaris dels diners); un 11% a les entitats fundadores, i el restant 5% per als treballadors de la casa.
Amb posterioritat, i en plena efervescència del model autonòmic, cada parlament començà a regular sobre les particularitats del seu territori. En el cas valencià que és el que ens ocupa i preocupa, en rebre les transferències, es va procedir a legislar un nou repartiment, que quedaria així: la Generalitat ocuparia un 25% de les cadires; els ajuntaments un altre 25%, els impositors un 33%, l'entitat fundadora un 5% i els treballadors un 12.
És a dir, que els poder polític ha anat ampliant gradualment la seua presència als Consells d'Administració, i per tant el seu control sobre allò que fan i deixen de fer les caixes, amb els diners dels impositors. I encara sort, que la UE va limitar a un 50% els consellers provinents d'ajuntaments i governs autònoms.
No cal dir, que en el cas valencià, la representació política se l'han repartit històricament PP i PSOE (i durant un curt període, també EU). Però la voracitat de PP i PSOE és tal, que no en tenen prou, i han pactat un sistema tan complexe per la tria de representants dels impositors, que no resulta possible ser elegit si no formes part o bé de la Unió de Consumidors o bé de l'Agrupació d'Impositors. Organitzacions instrumentals del PSOE i el PP, pel que fa a la tria de representants.
És més a conseqüència d'una sentencia que li va guanyar el PP al procés de fusió de Bancaixa, i donat que la situació era irreversible,  es va pactar com a contrapartida la presència de l'Alcalde de Castelló, el President de la Diputació i el Rector de la Universitat.
Tots estos acords els ha munyit amb mestratge Antonio Tirado, que provinent de la política, s'ha fet amo i senyor de Bancaixa i la seua Fundació. Com a nota recordatòria del personatge cal explicar que arribar a la Presidència amb el suport del PSOE, partit pel que va ser alcalde de Castelló. En un moment posterior en el temps, pactà amb Colomer (alcalde de Benicàssim per EU) que EU el recolzés, i ell així podria designar membre d'EU. En la tercera renovació, Anotonio Tirado ja va entrar definitivament de la mà del PP.  És a dir, Antonio Tirado és el camaleó polític més reeixit de la política valenciana.
El resum és que en només 25 anys, els polítics han enfonsat les Caixes d'Estalvis. És cert que algunes, les més menudes, Vila-real o Benicarló per exemple, patien problemes. Però  això sempre s'havia resolt per la via de l'absorció per part d'altres caixes més sanejades, dins del mateix territori. Ara les caixes, malgrat haver estat menjant espai de la banca tradicional, han mort. Algunes, com Caixa Castelló de 1900, centenàries. Eixe és el mèrit dels polítics posats a banquers. Obra i gràcia del PP i del PSOE. 
I ara venen les Fundacions, les Obres Socials. L'esborrany d'estatus que ha preparat la Fundació Bancaixa fa la següent proposta de composició: el Conseller d'Economia, l'Alcalde de Castelló, el President de la Diputació i el Rector. I, esta és bona, els ex-alcaldes, es-presidents de la Diputació i ex-rectors de la Jaume I. També augmenten de 5 a 10 les “persones de reconegut prestigi”, que és una forma amable de dir: “qui a mi me rote”, i poca cosa més.
És a dir. Les Caixes d'Estalvis i la seua obra social, han desenvolupat un paper importantíssim en la societat valenciana al llarg de dècades. I en només 25 anys, han fet fallida. I l'han fet perquè s'han trufat els consells d'administració de polítics del PP i el PSOE sense cap formació específica, sense mèrits coneguts, sense capacitat manifesta, que han gestionat de forma infame els diners de les persones i els patrimonis de les societats. Dic de forma infame, però tinc el convenciment de que en breu sabrem també via judicial, que de forma delictiva. 25 anys per acabar amb les caixes centenàries. I no hem aprés res. Res de res.
Ara pretenen fer el mateix amb l'Obra Social. Primer un ERO per fer fora a la major part dels treballadors. Després uns Estatuts que perpetua als malfactors. Segur que este article no canviarà la cosa, però vostés tenen dret a saber-ho. Els mateixos dos partits que han arruïnat Bancaixa es reparteixen ara el poder per arruïnar la Fundació. I tots capitanejats per Antonio Tirado, el transversal.

19 de setembre, 2012

"OBRES PÚBLIQUES I TRAMPES" - Mediterráneo -20.09.12


El meu amic José Luís Peralta va ser, fa molts anys, President de l’Autoritat Portuària en representació del govern socialista. Li he sentit explicar que quan es va fer l’apertura del port a la ciutat, l’empresa concessionària seguint la innoble tradició va presentar una modificat d’obra que disparava exponencialment el preu de l’execució, que els havia fet guanyar el concurs públic. Peralta es va plantar i no ho va acceptar, l’explicació de que “sempre es fa així”, no li va valer, els va fotre fora de l’obra i la cosa s’acabà amb l’empresa acotxant el cap i els diners públics salvats, i tot a la porta del Consell d’Estat.
Precedit per la seua fama, el PSOE el va fer regidor a l’oposició. Resultà tan metòdic i rigorós en el control dels comptes públics, que a la següent elecció el partit va prescindir d’ell.
Valga l’anècdota per il·lustrar una de les xacres més greus de l’administració. La connivència empresarial-funcionarial-política en els contractes públics. S’ha de fer una obra pública, guanya el concurs l’empresa El Egipcio, S.A. que la va valorar en 10 milions. A les tres setmanes “s’adona” que en el seu projecte, o en l’oferta, no consta que per pura lògica tot edifici ha de tenir cablejat per la instal·lació de llum elèctrica. Va a l’administració, pacten, i l’obra passa a costar 11 milions. Una vegada, i dos, i tres i mil. I vostés paguen la incompetència, la mala fe o la corrupció. Això és així.
Un altra trampa habitual és posar materials pitjors. És molt complicat que les consideracions i especificacions tècniques d’una oferta pública recullin tots els conceptes. Com no pots dir; “taulellets Marca Acme, model Correcaminos Bip-Bip”, has d’afegir “o similar”, i per ací es colen les baixes de qualitat.

La història que obre este article és singular per única. Això no passa mai. Tothom accepta el xantatge. I que conste, que este article no és contra els empresaris, sinó contra els empresaris tramposos i jugadors d’avantatge, que perjudiquen els empresaris honrats que no poden guanyar els concursos perquè no tenen cartes marcades. I contra els funcionaris que lluny d’enviar als polítics consentidors a tomar Fanta, els hi fan el joc. 

14 de setembre, 2012

"QUANT HEM DE COBRAR?" - Levante-EMV- 15.09.12


Malgrat la que cau, no tinc cap vergonya de dir que faig política, i que en este moment de la meua vida la política és la meua principal font d’ingressos. Tinc el convenciment que la política és una dedicació honesta. Així la visc. A més a més, ja porte alguns anys en càrrecs de representació i continue pensant, com abans de ser regidor, que la política és un servei públic. I ara afirme amb ple coneixement de causa que la política només corromp a aquells als que corrompria qualsevol altra activitat.
També sóc del pensar que la política no és més vocacional que la medicina, el magisteri, o l’ebenisteria. I ningú no discuteix que qui es dedica a eixes activitats ha de cobrar pel serveis que presta. En canvi, en la política sí que es qüestiona. Té la seua lògica. És la conseqüència dels evidents abusos que s’han fet i es fan. Sous massa elevats en molts casos, que no concorden amb la realitat del mercat. Sobresous per comissions que no es reuneixen, o que són mers complements de difícil justificació. I pagaments en espècies. Durant molt de temps dinars a costa de la caixa pública, ús abusiu de vehicles oficials, elevades factures de telèfons... Òbviament no tothom, però sí la suficient gent com per contaminar tot el col·lectiu. Això és així i s’ha d’assumir.
Algunes formacions polítiques portem tota la vida pública demanant control i contenció en eixes despeses. Altres, s’hi apunten només ara, perquè tot simplement no hi ha altra opció. No hi ha diners per pagar. Però el cert és que arribem molt tard. Amb tanta mala imatge que un cert grau de demagògia s’ha fet forta en el debat. Haurem de pencar molt, bé i amb transparència, per recuperar el prestigi.
A l’Ajuntament, per exemple, hi ha qui demana que els sous desapareguen, obviant que en eixe cas només podran fer política els que no necessiten treballar, o els funcionaris. Convé no oblidar que, amb honroses excepcions, les empreses no faciliten la conciliació de la vida laboral amb la representació pública. Ho sé bé. Ho he patit. 
D’altra banda, hi ha una queixa prou generalitzada (i tal com jo ho veig, justificada) pel fet que molts càrrecs públics no tinguen una professió fora de la política, però curiosament, PP, PSOE i EU, defensen a les Corts que els diputats i diputades han de tenir dedicació exclusiva, i que no poden compatibilitzar la seua tasca de representació amb la seua professió. En què quedem? Una cosa és cobrar pel treball, l'altra convertir la política en una professió i, això, crec que no és bo per al sistema.
Estes contradiccions obren la porta a maximalismes com el de la Sra. Cospedal que pretén reduir la Càmera castellana a la meitat el nombre d’escons (fa no més d’un any proposava ampliar-ne el nombre), i que els diputats no cobren. És a dir, Cambra dels Lords. Només poden fer política els rics. Això sí, no ha dit res de que el Govern que presideix deixe també de cobrar i vaja a fer política en hores lliures.
I dins d’eixa deriva, el PP, forçat per l’oposició i la pressió social, planteja reduir sous. I amb excepcions (la Diputació per exemple) aprofiten per baixar-los percentualment, com si fos el mateix un 10% de qui en cobra 5.500 que de qui no arriba als 900. Una manera més d’impedir a l’oposició poder dedicar temps a la seua obligació.
El debat dels sous públics és inajornable, i ha d’estar regulat per llei, i ser abastament publicitat. No els podem decidir els propis implicats, i han d’estar en correlació amb els pressupostos de l’organisme, amb la dedicació necessària, i també, amb les capacitats de les persones. Hem de trobar un equilibri. Amb la política ningú no s’ha de poder fer ric. Però no ha de ser imprescindible ser ric, per poder fer política. 

12 de setembre, 2012

"MENTIDES ORGANITZADES" - Mediterráneo -13.09.12


Una cosa que els polítics pocavergonyes han aprés molt ràpid són els 11 principis de la propaganda que va establir Goebbels. Els podríem resumir d’alguna forma en una frase molt coneguda que se li atribueix: una mentida repetida mil colps es converteix en veritat.
En realitat no és cert, no s’hi converteix, però la gent ho creu com si fos veritat. El PP són mestres en fer de la mentida i la desinformació, una barrera d’ignorància, que els permet guanyar i mantenir-se. Una de les mentides virals contra el sistema democràtic més greus que s’han llençat  els darrers anys, és la de la desproporció de càrrecs polítics a casa nostra, comparat amb altres països. S’ha demostrat que les xifres eren rotundament falses. La mentida va néixer a un laboratori social, disfressat de fundació, en l’òrbita del PP. Amb subvencions públiques, per cert.
Ara continuen amb això de que la culpa del dèficit és de les autonomies. Sent cert que cal una revisió de les polítiques que es practiquen, no és menys cert que mentre el deute autonòmic espanyol és d’uns 2.500 euros per càpita (3.500 en el cas valencià), el dels länders alemanys és de 6.300 euros per habitant.  Ho confirmen Eurostat i el Deutsche Bank.
El deute autonòmic representa quasi un 11% del PIB espanyol, la dels länders un 21% de l’alemany. Alemanya ha imposat un pla d’ajust als länders de Berlin, Bremen, Sarre i Schlewig-Hoistein, però tenen fins al 2020. No com nosaltres. A sobre, per protegir els governs territorials, han establert un Fons de Consolidació, que impedeix la fallida, i que trascendisquen les xifres territorials. Tot el contrari que ací, que estan en portades cada dia, seguint la campanya recentralitzadora del PP. I això que el 2010 dels 11 punts de dèficit sobre el PIB, 8 corresponien a l’estat i només 3 a les comunitats. 
Però clar, el PP sap a què juga. No es tracta de sanejar l’economia, sinó d’aprofitar la crisi per acabar amb l’estat del  benestar i l’estat autonòmic per la via de fer creure a la gent que el problema està en el model; quan el problema està en les polítiques que es practiquen. I que en la majoria dels casos ha practicat el propi PP. És el cas valencià sense anar més lluny.

07 de setembre, 2012

"EL CONGRÉS DEL BLOC"- Levante-EMV-


Suma't al BLOCObviant EIC al 79, diguem que la meua militància més sòlida començà el 1981 quan em vaig afiliar al PNPV. Un any més tard, buscant eixamplar les bases, junt amb algun altra formació menor, vam crear UPV. Ja aleshores es definia UPV com un partit nacionalista, progressista i respectuós amb el mediambient. Després d’uns anys, UPV va créixer gràcies a la suma de noves sensibilitats, i nasqué, com coalició primer, com partit més tard, el BLOC Nacionalista Valencià. En tots els congressos, ens hem tornat a definir com nacionalistes, progressistes o d’esquerres (en funció de la moda terminològica de l’època) i compromesos amb el medi ambient.
Des de fa uns pocs anys, ha aparegut Compromís.  Una estratègia política, una encoratjadora realitat electoral, una cooperativa de partits com en diuen alguns. L’oferta més novadora i exitosa de la política valenciana dels darrers 15 anys.
Compromís és la cristal·lització d’allò que al BLOC vam definir com Espai Valencià de Progrés. Una estratègia que anava molt més enllà de tenir una eina electoral sòlida, una estratègia consistent un colp més en eixamplar i consolidar l’espectre social al que ens dirigim. 
Esta vocació d’eixamplar la base social, ha estat possible gràcies a tres actors polítics que s’han sumat al BLOC. Les persones independents que no es volien comprometre amb un partit tradicional i que han trobat en Compromís una eina útil, àgil i fresca de fer política. IdPV, que es defineix com ecosocialista. I Els Verds, ecologistes.
El independents refresquen les estructures partidistes, que tenen una certa tendència a l’oligarquia i l’endogàmia. IdPV reforça la vessant progressista, i Els Verds l’ecologisme polític. Vist amb ulls del BLOC, hem aconseguit airejar les estructures anquilosades del partit, i s’ha reforçat tot allò que ja érem (progressistes, mediambientalistes), excepte la vessant nacional.
I això és des del meu punt de vista el principal repte que té el nostre congrés. Hi ha altres coses, sí, a nivell intern i organitzatiu que mereixen anàlisi i debat. Cal millorar moltes coses. Millorar-les molt. Però això ho farem en privat. El que vull compartir ací és la necessitat de reforçar el discurs identitari. Des del punt de vista cultural, però sobretot des del punt de vista econòmic i fins i tot emocional.
Primer, perquè en un moment on les nefastes polítiques econòmiques i antisocials del PP, afegides a la corrupció sistemàtica,  han convertit el gentilici “valencià” en la riota de tot Espanya i mitja Europa, cal una força política que regenere eixa política i netege el nom del país. Segon, perquè el nacionalisme és el fet diferencial més gran que aportem nosaltres al panorama polític valencià. Ja hi han altres formacions prógressistes, i ecologistes, valencianistes no.
Nosaltres no hem perdut l’orgull de ser valencians, perquè res no hem fet per tindre vergonya de ser-ho. Altres han de tindre vergonya pel que fan, per arruïnar el país, i per arrossegar-ne el nom pel fang i els tribunals.  
A final de mes tenim el Congrés del BLOC, i alguns potser pensaran que capficats com estem en optimitzar el funcionament de Compromís, el congrés resulta banal. S’enganyen de totes totes. Si el BLOC no és fort, no hi ha discurs en clau nacional. I si el nacionalisme es dilueix a la coalició, Compromís es debilita. I no vull semblar apocalíptic, però si nosaltres ens debilitem, el país desapareix. Ras i curt. 

06 de setembre, 2012

"SETEMBRE I OCTUBRE" - Mediterráneo - 06-09-12


En els darrers anys s'ha convertit en una tradició que quan arriba setembre tothom parle, per mimetisme amb el món educatiu, de l'inici del curs polític.  
Esta tradició n'ha generat un altra, la de les declaracions més o menys grandiloqüents que podem fer estos dies els polítics sobre tot allò bo que farem o deixarem de fer a partir d'ara mateix. Vostés ja saben que se les han d'agafar amb la mateixa precaució que les promeses de primers d'any. A totes les cases, mentre uns senyors salten amb esquís des d'un vertiginós trampolí, i amb la banda sonora del Concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena; tothom promet apuntar-se al gimnàs, aprendre anglés, deixar de fumar... i últimament anar a portar currículums a totes les empreses del sector. 
Vostés són molt lliures de creure's allò que vulguen, només caldria! Però si volen una garantia, miren el que s'ha fet fins ara, en gener, en abril, l'any passat, i sabran que poden esperar a partir de setembre, de cadascú de nosaltres.
En tot cas, però, sí que és cert que en el cas de Castelló enguany el curs polític comença ara. D'una banda perquè obligats per una sentència hem de tornar a exposar al públic el PGOU. És a dir, tota la planificació urbanística de la ciutat. Un document que ens diu on es podran fer cases, on està previst fer escoles, ambulatoris, carrers. Un document, doncs, importantíssim i que configura el nostre present i futur “físic”.
I d'altra banda, si Alfonso Bataller compleix el seu compromís (i com ja vaig avançar en un debat, el felicitarem públicament si ho fa), en octubre sotmetria a anàlisi i aprovació el pressupost per al 2013. Fonamental document que ens donarà pistes de quins són els propòsits i projectes per als propers 12 mesos. Sabrem qui cobrarà i qui no. En que es gastaran els nostres diners. I quan ens costarà este colp la factura en impostos, taxes i preus públics. Quasi res porta el diari!
En només 40 dies PGOU i pressupostos. Comença el curs. Nosaltres estem preparats. Tenim llibreta i llapissera nova, i intenció de fer bona lletra.