25 de febrer, 2010

"ON ESTAN ELS ZAPATISTES?" - Levante-EMV - 27.02.10

Orlando Zapata, pres de la dissidència cubana, ha mort després de 86 dies en vaga de fam. Zapata va ser condemnat per la dictadura castrista l’any 2003, junt amb 74 persones més, per delictes d’opinió.
Segons el diccionari, la dissidència és un desacord parcial o total amb l'ordre establert en la societat o en algun dels seus àmbits. I afegeix què "en temps moderns, s'ha utilitzat aquest terme sobretot per referir-se als qui, per motius de consciència, assumint desavantatges o fins i tot persecució, han alçat la seva veu des de dins de països dominats per règims totalitaris, dictatorials o opressors o que no permetien el desenvolupament de certes minories."
Personalment estic en desacord total o parcial amb l’ordre establert en la meua de societat, però lluny de ser perseguit per això, tinc la fortuna de poder participar de la política, tot i que siga en una democràcia en precari i amb moltes mancances. No cal més que vore els darrers episodis a les Corts Valencianes.
Orlando Zapata, però, per dissentir, per no estar d’acord amb el règim del seu país, va anar a la presó. No se’l va acusar de més delicte que del de consciència. Com si la consciència, la lliure opinió, pogués ser un delicte. Doncs ho és. Ho és a Cuba i a altres països totalitaris, sense democràcia, sotmesos al jou d’una dictadura terrorífica. Encara ressona en la memòria col·lectiva la recent vaga de fam de la activista saharaui Aminatou Haidar. I tot l’enrenou mediàtic i de solidaritat per una part de l’star systems casolà, intel·lectuals, gent lletrada i bona part de la classe política. Ara la majoria guarden silenci. D’acord que això va passar més prop, però no oblidem que este és l’estat on un jutge ha intentat tancar a la presó al geogràficament distant Pinochet, ferotge dictador xilé, que no va estar en el poder ni la quarta part del temps del que porta Castro a Cuba.
Alguns d’ells, guarden un silenci culpable i còmplice, davant la mort de Zapata, i davant la dictadura cubana.
D’altres encara van més lluny, i defensen el règim cubà, afirmant que si no fos pel bloqueig nord americà Cuba tenia un sistema educatiu i sanitari excel·lent... oblidant que els tardo-franquistes defensen el dictador dient que tothom tenia sis-cents, que va instaurar el sistema de seguretat social i va fer pantans. I la llibertat?
Hi ha una esquerra que busca excuses per no condemnar Castro. Són patètics, i lamente dir-ho, alguns militen al meu mateix partit. Jo crec en la llibertat, per això sóc nacionalista, i en la democràcia, per això milite en el BLOC. I com amant de la llibertat i demòcrata, no puc guardar silenci davant la mort de Zapata, o de la condemna d’11 anys al dissident xinés Lui Xiabo. No hi ha diferències entre dictadors d’esquerres o de dretes, les diferències estan entre els demòcrates i els totalitaris. I personalment sé de quina banda estic.

24 de febrer, 2010

"SOBRE LA CRISI, ENCARA" -Mediterráneo- 250210

Després de deu anys de creixement sostingut, els saberuts pronosticaven un aterrament suau de l’economia espanyola. La van espifiar. El que va venir, el que patim i el que patirem, és la pitjor pèrdua de creixement i ocupació de la història recent. I tot i que en l’origen de la crisi hi trobem la desregulació financera dels EUA, sembla obvi que si s’ha acarnissat especialment en l’economia valenciana és perquè patim unes debilitats estructurals que han de ser corregides amb mesures a mig, curt i llarg termini. I la responsabilitat és compartida pels dos governs que poden influir en la nostra economia, l’espanyol i el valencià.
Tot allò del Fons Estatal d’Inversió Local, el Fons Especial de l’Estat per la Dinamització de l’Economia i l’Ocupació, les mesures per millorar la liquiditat de les Pimes, etc, és clarament insuficient. És més que el Plan Confianza, que és mentida, però continua sent insuficient. I ho és perquè este tipus de mesures no poden repetir-se una i un altra vegada pel impacte que tenen sobre la despesa pública, que ja ha tingut una evolució prou negativa darrerament, i preveuen dificultats econòmiques en els escenaris de futur. Només amb mesures afavoridores del creixement real serà possible salvar la situació present i evitar que continue creixent el dèficit públic.
Però mentrestant caldrà buscar solucions. El nostre grup a les Corts va presentar una Proposició No de Llei en la que demanàvem que tots els ERO "s’acompanyen d’un pla social que minimitze els efectes dels acomiadaments"; aquest pla contemplaria la recol·locació del personal. PP i PSOE van votar en contra. El PP al·legant falsos problemes de competències (ni accepta propostes alienes ni li interessa el futur de les famílies a l’atur), i el PSOE no sabem perquè. Van dir que compartien la diagnosi, però van votar en contra. El PSOE valencià només sap trobar problemes, però és intrínsicament incapaç d’aportar solucions, o de sumar-se a les solucions dels altres.
Atribueixen a Winston Churchill una frase dirigida als socialistes: "són vostés com Cristòfol Colom, no saben on estan, no saben on van, això sí, el viatge el paguem entre tots". Em queda el dubte, què dira Churchill de Camps?

22 de febrer, 2010

"RIQUESA I EQUILIBRI SOCIAL" - COPE Castelló - 22.02.10

Vam protestar i molt, contra els models de contracte laboral del govern Aznar, que precaritzaven els llocs de treball. Tampoc no era una novetat del govern conservador. El govern de González, també va canviar modalitats contractuals, amb el poc sorprenent resultat de veure com desapareixien milers de contractes fixes, i es substituïen per contractes temporals. Uns "acords" empresari-treballador, imposats pels primers, que abarataven els comiats, i estalviaven pagar antiguitats. Ens queixàvem, dic, perquè els models de contracte, lluny d’assemblar-se al model alemany (d’on volen copiar-se, això si,el model de pensions), feien de més en més vulnerables els treballadors. Però els treballadors complien el precepte bàsic per ser-ho, treballaven. Poca broma. Castelló tenia tasses de desocupació tècnica tendents a zero.
Ara, als socialistes, els hi toca bregar amb una crisi global de la que fóra injust culpar-los en exclusiva, però què han agreujat, maldestres com són. No van saber preveure la crisi, no van saber governar quan les coses anaven bé, van buidar les caixes públiques amb regals estúpids i socialment injustificables, com les ajudes a tant alçat per qualsevol cosa. O aquella promesa inaudita de retornar 400 euros a tothom. Uns incompetents. Uns temeraris. Un govern d’aficionats, que intenta surfejar l’ona de la crisi, però s’afona irremissiblement, i amb ells ens ensorra, ens arrossega, ens ofega a tots. El govern central alimenta la crisi econòmica, no l’atura. No l’eixuga.
El PP va significar males condicions laborals, el PSOE atur. I si he de triar entre el treball en precari i el subsidi, triaré el treball en precari sempre. Sense discussió.
És veritat que el que m’apresto a dir, em resultaria més senzill de dir si fos un analista, que ara, que sóc un polític en actiu; però si el BLOC no em permetés ser honest dient el que pense, no podria seguir en el partit; i si no fos honest i digues el que pense, el BLOC no em voldria dins. Així què dic, allò que honestament pense, i és que els conservadors generen riquesa, i els socialdemòcrates drets cívics. Però mentre els primers són incapaços de generar drets socials, els segons resulten incompetents per generar riquesa, si m’apuren, fins i tot per gestionar-la. No he aprofundit prou en el tema com per donar-li a esta afirmació un caràcter universal, però referint-me a l’espai espanyol, ho dic i ho mantinc. La dreta genera riquesa, l’esquerra no. L’esquerra genera benestar social, la dreta no. Supose, que com en tantes altres coses, la virtut està en trobar l’equilibri.

19 de febrer, 2010

"LA FABRANOLOGIA" - Levante-EMV - 20.02.10

Quan la Unió Soviètica existia, i amagava les seues vergonyes darrere del teló d’acer, quan els mapes públics del país ocultaven ciutats senceres, quan els gulags no havien eixit del tot a la llum (per cert, per elegància no diré qui, hui destacat socialdemòcrata, em va titllar de revisionista fa 30 anys per llegir a Aleksander Soljenitsin, a qui acusava de traïdor), quan alguns encara pensaven que el socialisme real era una opció, saber alguna cosa del que passava al país era quasi impossible.
Tot envoltat d’un desmesurat secretisme, el d’aquells que tenen coses que amagar, dificultava entendre el moviments dins de l’'establishment' del partit únic. Per això van aparèixer uns experts en la política soviètica, que rebien el nom comú de kremlinòlegs, que passaven per saber el que succeïa al Kremlin. La Casa Blanca dels rojos.
Ací a casa nostra, estos darrers dies, proliferen els nous experts en polítiques intestinals i moviments tàctics, a casa dels altres. Ara li toca al PP, que es veu que també deu tenir alguna cosa que amagar, a la vista de la quantitat de fabranòlegs, experts ens interpretar i reinterpretar, cada moviment, cada paraula, cada silenci, cada gest del Tsar de la Plaça de les Aules. Els fabranòlegs, com abans els kremlinòlegs, ho interpreten tot i ho tradueixen a un idioma entenedor per al comú dels mortals. De la mateixa manera que aquells travessaven el teló d’acer, estos travessen la pancarta d’"Agua para Todos", i s’introdueixen dins dels budells del poder popular. Ens expliquen fins i tot el "parte médico habitual", per composar calendaris de canvis, i fer quadrar les seues travesses. Què si marxarà quan s’inaugure l’aeroport, que si aguantarà fins a les eleccions... El que importa ja no és quan marxarà, sinó qui l’ha de substituir, qui farà la perestroika al PP provincial. Qui ocuparà la presidència del politburó i qui seurà al Kremlin provincial. És una travessa amb més variants de les esperades. Moliner havia de substituir a Fabra, i hi ha cada colp menys dissimulats moviments per vore qui substituirà a Moliner a l’Ajuntament. Però s’ha obert l’incògnita de què passarà si el Fabra jove se’n va a València a fer carrera i Moliner l’ha de substituir a la ciutat, perquè aleshores queda una vacant a la Diputació, i hi ha més Vicepresidents que cadires.
El més curiós de tots estos moviments imaginats pels fabranòlegs és que tots donen al PP guanyador a la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. No he vist una sola anàlisi on el problema siga que fer amb tant de cap, si el que falten són barrets. Ni un. Tinc la sensació, que esta nova disciplina de l’endevinació futurista en el món de la política popular no és gaire científica, no planteja tots els escenaris. No crec que això de ser fabranòleg s’estudie a cap universitat, ni a la Pompeu Fabra, que per simpatia onomàstica podria, però... No, tot simplement s’ho inventen. I tots nosaltres piquem, i ens entretenim parlant d’això, quan hauríem d’estar pensant en construir un discurs polític engrescador, sòlid, realista, amb dotacions, infraestructures, serveis, capaç de guanyar el Palau d’Hivern.

17 de febrer, 2010

"TEMPS DE PRAGMATISME" - Mediterráneo- 18.02.10

Algú creu que podrem eixir de la crisi reforçant el mateix sistema que ens ha instal·lat en la crisi més severa que han conegut generacions? Sembla estúpid, però és el que tothom proposa. Conservadors i progressistes. La mala gestió dels bancs (facilitant crèdits incobrables) es premia amb ajudes de diners públics! Entenc que cal salvar el sistema bancari, perquè la seua fallida seria encara pitjor. Però eixes ajudes, eixos avals, no poden ser a canvi de res. No poden posar-se en mans dels mateixos gestors que han posat en perill el sistema, i que tenen, això sí, contractes blindats. Al Regne Unit les ajudes han estat a canvi d’accions, és a dir, d’un cert grau de control del sistema financer. Intervenir 3 minuts diaris, per no haver de fer intervencionisme quant les coses van maldades.
Si la crisi esdevingués catarsi, i tirés fora del mercat immobiliari (un altres sector supradimensionat que ha fet fallida) les empreses dels aventurers especuladors, serviria si més no per sanejar el sector. Però no és així, aquells que s’han farcit les butxaques estan tranquils. Aquells que han reinvertit guanys en comprar nous terrenys (possiblement amb intenció de multiplicar beneficis, sí) i continuar construint, i generant negoci i creant llocs de treball, veuen que se’ls hi ha tancat l’aixeta.
La gent que es queda al carrer, sense treball, sense poder pagar la hipoteca (alguns, per haver volgut especular amb la seua pròpia casa), no són els responsables principals del que ens està passant. En canvi, els vertaders culpables, continuen als Consells d’Administració, als Ministeris, a les Conselleries, continuen asseguts als seus escons, arruïnant-nos, també, moralment. Perquè eixirem de la crisi econòmica, però la seguirà una crisi ètica, moral, política. I si no és així, és que no haurem aprés res.
De JFK es recorden algunes frases històriques; a mi, la que més m’agrada i la que ara recobra vigència, és "Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer", que en versió lliure vindria a dir, que no hem de buscar la resposta d’esquerres o la resposta de dretes, sinó la resposta correcta. És temps pragmatisme, no de dogmes.

14 de febrer, 2010

"ZAPATERO I EL POT DE MELMELADA" - COPE Castelló - 15.02.10


Quan jo era menut, no era gaire disciplinat en els estudis. Sempre esperava que alguna mena de miracle en forma de ves a saber què, acabés fent la feina per mi. No va passar mai. Cap àngel de la guarda, cap follet il·lustrat, cap germana major, va fer mai per mi els deures. I mai cap professor va tenir en consideració el meu optimisme a l’hora d’avaluar-me. Vaig aprendre la lliçó. Hui sóc disciplinat, i m’organtize el temps per fer les coses que he de fer, i les faig.
Quan jo era menut, negava l’evidència. Si entrava la mare a la cuina, i jo estava enfilat a una cadira, amb l’armari obert, dos dits dins del pot de la melmelada, era capaç de dir que jo no havia segut. Amb un aplom digne de millor causa, negava la realitat. Mai no va funcionar. La mare no es va deixar enganyar i amb el temps vaig aprendre que s’han d’assumir les conseqüències dels propis actes. Se’n diu sentit de la responsabilitat em van ensenyar a casa.
Vaig tindre la sort de tenir bons professors, i que la mare m’ensenyés una miqueta de disciplina i responsabilitat.
I ara em pregunte, quan el menut Zapatero posava els dits a la melmelada ningú li va dir res? Quan no feia els deures i davant el requeriment del professor contestava que tot anava bé, no li van posar mai un zero? Què li passa a este home? En quin món viu?
Durant temps, no és només que haja negat l’evidència de la crisi, sinó que l’ha alimentat regalant a tort i dret diners de la caixa comuna. Durant temps, ha negat l’evidència i conseqüentment no ha treballat en la recerca de solucions. Durant temps, ha estat esperant que els problemes es resolgueren per art de màgia. Que el germà gran, els Estat Units supose, li feren els deures per ell. I al final, l’únic que ha aconseguit és fer baixar la mitja de la nota de la classe. De la Unió Europea. I francament, vore’l dient que encara hi ha alumnes pitjors, com el cas de Grècia, és de vergonya.
No vaig a fer una oda a la senectut, només caldria! Just ara que tenim les generacions de joves més ben preparades de la història, però un govern necessita solidesa intel·lectual i professional. I este no la té. Hi ha massa ministres sense experiència laboral fora de la política. Massa gent “de partit”, massa quotes.
Estem en mans d’incompetents en matèria econòmica. I la bona voluntat social que a este govern li reconec, es queda en no res, quan la caixa es buida. De manera, que francament, no sé que més podem esperar d’un govern esgotat, incapaç, sense força, i jo diria, que senes ganes.
El problema és que quan mires el principal partit de l’oposició, t’agafa un vertigen, un esglai, que tens ganes de tornar a la infància, encara que et renyen per no fer els deures quan toca, o per menjar-te la melmelada amb els dits.

12 de febrer, 2010

"LO FINGIDO VERDADERO"- Levante-EMV- 13.02.10


Al carrer d’Enmig, hi ha de fa un bon grapat d’anys una placa que anuncia que hi va néixer Ribalta. Podria estar en eixa casa, com en qualsevol altra casa de la Vila i Ravals. Sabem que no és cert. Però allà continua. Ribalta, Francesc Ribalta, qui dóna nom al principal institut de la ciutat i al més emblemàtic dels nostres parcs, ara en perill, era de Solsona, a les terres de Lleida. A Madrid va conèixer i pintar a Lope de Vega, i va ser el dramaturg qui el va informar que l’Arquebisbe Ribera, buscava pintor de cambra a València. Amb el temps, Ribalta va acabar pintant dos importants retaules a l’església d’El Patriarca. Es té constància del seu pas per Sogorb i Jérica, però poca cosa més.
Amb certesa, el Cronista de la Ciutat deu saber quin és l’origen d’esta placa que desinforma els vianants.
Podríem, i és només una idea, posar més plaques falses a la ciutat. A l’entrada del Racó de la Torreta, podríem posar un cartell anunciant que allà Emily Brontë, no va escriure Wuthering Heights; i a la meitat de l’Avinguda de València en qualsevol casa, un nova placa anunciaria que en aquell portal no hi va viure mai el brillant sociòleg Emmanuel Todd; també el carrer Governador tindria la seua placa, esta al número quatre i que commemore que Joséphine Baker no va passar-hi 8 anys, amb els seus 12 fills adoptius. (Per als més joves, la Baker, era una adoptadora compulsiva i multiracial, com Angelina Jolie). I com eixes, dotzena i mitja de plaques més.
Així podríem fer rutes de turisme urbà. Un passeig pel Castelló dels creadors que mai no han estat ací. La idea tampoc no és tan desgavellada. Durant anys, Castelló s’ha anunciat a l’exterior, amb la marca d’un aeroport que encara hui no està en marxa. L’equip de govern, va basar la seua campanya electoral, i el seu programa de govern, en un seguit d’icones de modernitat que o no estan, o tardaran en estar, o la realitat no s’assembla gens a la imaginada. I supose que no cal que recorde els edificis de Calatrava i Gehry, el Parc dels Xiquets, la Ronda de circumval·lació o del TRAM, eixe autobús amb complex de tramvia que aprofitant que Ribalta en realitat no era de Castelló, es carrega la unitat del parc d’una forma tan innecessària com provocadora. Una actuació que amb un gèlid aire que tallava els llavis, però no les voluntats, vam contestar dijous passat amb l’enèsima manifestació ciutadana.
El nom de la ruta, ens el donaria una de les obres de Lope de Vega, "Lo fingido verdadero". I per què Lope? Dons per la seua obvia no vinculació amb Castelló, com el seu amic Ribalta. Al cap i a la fi, i pel que fa a les promeses electorals dels conservadors, quasi tot el que sembla vertader és fingit, i és precisament quan fingeixen, que semblen més vertaders.

09 de febrer, 2010

"JOCS D'ESTRATÈGIA" - Mediterráneo - 11.02.10

Fa uns anys van presentar el Patecas i el Patricova. Dos mítics plans estratègics i d’infraestructures que mai han passat de ser un guanyapà per als redactors, una excusa per fer presentacions i vins d’honor, i que ara calcen alguna taula coixa en ves a saber quina Conselleria. No s’han convertit en cap realitat tangible. En cap avantatge competitiu per al nostre territori respecte a altres. Temps i diners perduts.
Ara, i després d’un munt d’anys de manca absoluta de reflexió en la política local, d’anar reaccionant a les coses que ens passen, i per tant, arribant tard a tot, sembla que toca apostar pels plans estratègics. Per ser proactius. Per fi!
Sóc un convençut, jo diria que sóc fins i tot un tant obsessiu, en la necessitat d’introduir reflexió en el dia a dia de la política. Fa tres anys vaig presentar en una conferència, les propostes estratègiques de futur fetes pel nostre grup. I en vaig entregar còpia a l’Alcalde. Aleshores es parlava poc d’estes coses. Ara, coincidint en el temps, hem vist un Pla estratègic local, un de provincial, i en la Jaume I s’està celebrant un Congrés estratègic sota el nom de Castelló 2020. Hem passat de la més absoluta improvisació a la febre dels plans estratègics. Cada organisme on s’ajunten més de tres polítics i dos assessors, tindrà un pla estratègic, igual que si continua governant el PP, cada barri tindrà un Ripollés i cada ciutat un Calatrava.
Estic inscrit al congrés i vaig assistir a l’explicació del Pla Estratègic local que va fer el Vicealcalde. Li van preguntar si hi havia un consens polític suficient per garantir la pervivència del Pla, si unes eleccions municipals canvien el govern. Moliner va dir que el clima polític dificultava eixe consens, però que tothom havia d’estar d’acord amb el 99% del que havia exposat, perquè era la realitat. Au! Esperit crític! Per Moliner, la realitat és unívoca, no és interpretable! Sembla mentida que tinga formació científica este xic! La resposta és que no hi ha consens, perquè el PP ha impedit la col·laboració de l’oposició. Ha fet un pla obviant el 45% de la ciutat. Un greu error esmenable. Nosaltres continuem oferint col·laboració, si ens necessiten que xiulen.

07 de febrer, 2010

"CALLES, REPÚBLICA INDEPENDIENTE DEL PSOE" - COPE Castelló - 08.02.10



Totes les idees força del PSOE passen per un “pelotazo”? Ja sé que ells diuen que el PP ha afavorit la vinguda d’El Corte Inglés i La Salera. És cert, nosaltres també ho hem criticat. Però…aleshores quina és la diferència entre el PSOE i el PP? Hi ha “pelotazos” de dretes i d’esquerres? És lícit donar un tracte de favor a una empresa perquè pot crear llocs de treball i generar sinergies al seu voltant? I si la resposta és sí, com diu el PSOE per justificar IKEA, aleshores perquè es queixen de La Salera i El Corte Inglés? Al cap i a la fi, estes dues societats havien manifestat un interés real per instal·lar-se a la ciutat. IKEA mai.
Ha preguntat el PSOE que pensen els propietaris dels terrenys que ells alegrement oferten a la multinacional del moble desmuntat? Sap el PSOE que les relacions d’alguns municipis valencians amb IKEA han fracassat al negar-se l’empresa a pagar quotes d’urbanització? Estan d’acord els veïns propietaris en pagar-les ells?
Segur que IKEA, que és una empresa que es ven com preocupada pel mediambient vol instal·lar-se al costat d’una refineria? Em tem que no. Si l’empresa hagués tingut algun interés ja ho sabríem de fa dos anys que és quan buscaven terrenys per ací, i Parc Castelló ja existia sobre el paper.
La carta del PSOE a IKEA oferint en nom de la ciutat, terrenys per que s’instal·le ací, és d’una evident deslleialtat institucional pel que significa que qui perd les eleccions intente usurpar el lloc de qui les guanya. Però essent generós estic disposat a acceptar que, al cap i a la fi, no és més que la resposta a la deslleialtat institucional de qui havent guanyat les eleccions, ninguneja i oculta informació a l’oposició. Quina és doncs la diferència entre el PP i el PSOE? Si el PSOE en l’oposició té idèntics vicis que el PP al govern, quin és l’avantatge de l’alternativa?
Calles es llença a la piscina mediàtica amb una proposta sense base econòmica. És el mateix que va fer amb el Nou Castàlia. Total, sabia que no anava a guanyar les eleccions, com ara sap que IKEA no ha de vindre a Castelló, així que l’únic que fa amb estes propostes es generar frustració social, sabedor que culparan a qui governa, que no és ell. No hi ha Nou Castàlia? La culpa del PP. No ve IKEA? La culpa del PP. Em pregunte si també demanaran que s’instal·le a Parc Castelló el cementiri nuclear. Al cap i a la fi, ja estem fora de termini i ens diran que no, de forma que li podrà tirar la culpa al PP.
Estem davant d’una maniobra més mediàtica que no real. I el socialisme militant (només el local, clar) ha corregut a crear un grup a Facebook, amb el nom de “Castellón, república independiente de Ikea”. En ralitat, haurien de crear-ne un que es digués “Calles, república independiente del PSOE”. El PSOE del Maestrat està cabrejat amb Calles, perquè no sap com explicar al sector del moble que el seu correligionari (?) vol dur a Castelló la competència que pot acabar d’ensorrar un sector, que el govern, també socialista, no ajuda. El PSOE de Vila-real, també està molest amb Calles, perquè allà fa anys que el poble negocia amb IKEA, i malgrat que el solar triat és d’un sol propietari, costa arribar a un acord, i ara, només els hi falta que IKEA gaste l’oferta de Castelló, per endurir les ja dures condicions per instal·lar-se.
No sé que diran Colomer i Oscar Tena, líders del socialisme en estes comarques, però segur que no diuen allò tan IKEA de: “donde caben dos caben tres”.

04 de febrer, 2010

"EL CIRC VALENCIÀ - Levente-EMV - 06.02.10


En la seua Sàtira, el poeta Juvenal (segle I) va descriure el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ, per tal de mantenir el poble distret de la política. Ho va resumir encunyant una frase que va fer gran fortuna, i que ha perdurat en el llenguatge vint segles després: Panem et Circenses.
Efectivament, la història ens ensenya que Juli Cèsar manava distribuir blat gratuïtament, o vendre’l molt més barat, als més pobres, cosa que afectava unes dues-centes mil persones. Tres segles més tard, Aureli seguiria amb este costum, repartint de franc dos pans cada dia a unes tres-centes mil persones.
Han passat desset segles des d’Aureli i vint des de Juli Cèssar, però el nou emperador Francisco Camps, continua fent el mateix.
Els antics emperadors construïen amfiteatres i circs, per oferir al poble carreres de quàdrigues, lleons cruspint-se els cristians, baralles de gladiadors... Camps construeix el coliseum anomenat Palau de les Arts, apadrina les modernes quàdrigues amb el "cavallini rampante" de la Formula I, es preocupa pel bou embolat, els focs d’artifici i el parany, però s’oblida de donar blat. Circenses si, Panem no.
No dóna blat als 500.000 aturats valencians. Mig milió de compatriotes sense pa, als qui ofereix carreres de cotxes que mai no podran conduir, campionats de vela en vaixells que mai no pilotaran, o es gasta 4’5 milions d’euros en la contractació del (per altra banda excel·lent) directors d’orquestra Lorin Varencove Maazel. Cada aturat valencià hauria de pagar 9 euros per contractar al director.
Mentre, el menjadors escolars cobren tard i malament, el sector teatral està sense ajudes, el doblatge en valencià sota mínims, els únics diners que dediquen al taulell és per a prejubilar gent, no per crear llocs de treball, la sanitat pública són llistes d’espera...
El perfil econòmic del govern Camps és nul. La gestió econòmica un desastre majúscul. Plora l’emperador davant la metròpoli, davant el Cèsar ZP, perquè l’AVE arribarà més tard que enlloc, però l’Ajuntament de Castelló ha d’avançar els diners de les poques obres que l’administració de Camps hauria de fer a la ciutat. També per un TRAM que porta anys de retard.
Només els mals governants, només els governants incapaços i innobles, tenen l’insensata desvergonya d’aprofundir la crisi econòmica, gastant diners en circs mediàtics, per vendre fum, per enganyar la gent, per distraure el mig milió d’aturats, les desenes de milers de famílies valencianes que han perdut el treball, la font d’ingressos, els estalvis, alguns la casa, i molts les esperances. Circ i més circ, davant la incapacitat d’este govern, de donar pa.
Però l’imperi romà va caure, fill de la seua pròpia perversió. I en el cas valencià, el problema no és que la realitat ha demostrat que, com al conte l’emperador va nu, ací és pitjor, ací ningú no sap qui li paga la roba.

03 de febrer, 2010

"ENTRE SABATES I CONSELLS" - Mediterráneo - 04.02.10

L’any 1.960 l’antiga Unió Soviètica va presentar a la ONU una resolució condemnatòria contra el colonialisme. Lorenzo Sumulong, delegat filipí a les Nacions Unides va intervenir per dir que el que feien els soviètics amb els països de l’est era també colonialisme. Un colèric i histriònic Nikita Khrusxov, que havia estat interrompent el torn de paraula a tothom a crits, com un vulgar Chávez, es va treure la sabata i brandint-la, va amenaçar el delegat filipí.
Fa any i mig, en plena roda de premsa de George W. Bush a Irak, un periodista en lloc de preguntar, va mostrar la seua opinió cridant-li "gos" i llençant-li les sabates al cap. Han passat cinquanta anys i problemes com el colonialisme, o les invasions, o les guerres, es resolen a sabatades. Els segrestos a "Zapaterades", es a dir, pagant als pirates.
Afortunadament en la política municipal encara no he vist cap "sabatada" ("espardenyades" moltes). Ni espere agressions dels meus adversaris. Les nostres relacions són, en general, fluides i correctes. Però tampoc no cal passar-se.
Dic això perquè de vegades fa una certa gràcia vore com adversaris polítics et fan una escolteta, i t’aconsellen sobre com hauries de fer la teua feina. Al PP li preocupa quan els critiquem, i per intentar (vanament) que no ho fem, usen aquella teoria de que "si sacsegeu l’olivera, les olives les plegarà el PSOE". Que ja entenc el que vol dir, però aleshores què se suposa que hem de fer, no criticar allò que no ens agrada? O algú del PSOE que em deia l’altre dia com ens havíem de comportar a la Diputació fent seguiment de l’estratègia de Colomer, o que com ells estaven a l’oposició jo no tenia que criticar-los. Si jo no els critique, simplement marque diferències, o millor dit, les remarque. Que les diferències les marquen les divergents postures que mantenim en no pocs temes, i sobretot, l’estil.
És difícil creure en la bondat dels consells, si qui t’aconsella és el teu adversari. Quan el PP o el PSOE se m’acosta a cau d’orella a donar-me un consell, tinc la mateixa sensació que deguera tenir al mig del ring, el bo de Holyfield poc abans que Tyson li arranqués mitja orella d’un mos.