29 de juliol, 2011

"SESSIÓ DOBLE" - Levante-EMV- 30.07.11



Si recorden la fantàstica pel·lícula “Una nit a l'òpera”, dels germans Marx, pensen per favor en aquella mítica i sublim escena del cambrot.
Tot comença quan Otis B. Driftwood (Groucho), al qual li han assignat una habitació molt menuda al vaixell, fa que fiquen dins el seu enorme bagul. Allà s'havia citat per deu minuts més tard amb Margaret Dumont. En obrir el seu bagul, descobreix que dins estan Chico, Harpo i el cantant honrat, que han entrat com polissons. Ja són quatre persones, un llit i un gran bagul, dins d'un habitacle de dimensions molt reduïdes. Chico li diu a Groucho que no sortiran d'allà fins que no els demane alguna cosa de menjar. Groucho demana el menjar a un cambrer al passadís, i cada vegada que demana alguna cosa Chico diu des del cabina: "I també dos ous durs", i Harpo fa sonar el seu botzina, de manera que Groucho li diu al cambrer "En lloc de dos posa tres". Després apareixen dues empleades per fer el llit. Arriba el lampista, després la manicura, l'enorme ajudant del lampista, una jove que pregunta per la seva tia Micaela, la dona de la neteja per fregar la cabina i per fi quatre cambrers amb el sopar.
En total, quinze persones. Quan Margaret Dumont arriba a la seva cita, obre la porta i tots surten a pressió cap al passadís. Fent un terrabastall sorollós i hilarant. Una escena de com intentar encaixar quinze persones (i també dos ous durs) que van canviant, en un espai insuficient.
I ara, posem-se més transcendents. Segur que coneixen la pel·lícula del realitzador Edward Dmytryk, que ací s’estrenà com “El Motí del Caine”. És, més que pel·lícula bèl·lica, una història d’ordre moral i el que posa en escena és la legitimitat d’uns oficials de amotinar-se.
Què han de fer uns oficials quan consideren que el seu capità perd de tant en tant el seny assetjat per fantasmes paranoics? On són les fronteres entre la lleialtat immediata a un comandament i la responsabilitat de vetllar per una tripulació? Fins a quin extrem i en quins moments es pot qüestionar no només les ordenances, sinó l’autoritat de qui està al comandament d’una empresa?
De totes aquestes qüestions s’ocupa “El motí del Caine”. La peripècia s’explica des de les experiències d’un jove oficial, un alferes de família acomodada que després d’haver realitzat una brillant carrera acadèmica s’incorpora al dragamines en la seva primera missió.
La pel·lícula es basa en una novel·la de Herman Wouk. La novel·la lògicament, aprofundeix més en la psicologia de personatges i situacions, especialment la interessant transformació del jove oficial Willie Keith des que la seva mare el deixa a l’escola de guàrdies fins que acaba com a últim comandant del Caine. La pel·lícula tampoc no contempla el procés que pateix el principal instigador a l’ombra del motí l’oficial Thomas Keefer, atès que ha d’assumir el comandament del vaixell després de sortir absolt en el judici. Llavors, i només llavprs, compré la immensa "soledat del comandament" i la "estreta senda de decisions justes i de bona sort, que voreja un abisme fosc de possibles errors" a la qual s’enfronta un Capità, el destí li obsequiarà a més amb una prova de foc, un kamikaze que s’estavella contra el Caine, que, com Lord Jim, el farà saltar del vaixell sense necessitat i carregar amb el seu acte de covardia per sempre.
Són només dues pel·lícules (la primera més popular), que no tenen res a vore amb la política local, de veres, però ves per on, em venia de gust recordar-les.

27 de juliol, 2011

GROUNDHOG DAY - Mediterráneo -28.07.11


No li faltava raó a la portaveu d’EU quan l’altre dia qualificava la situació que viu l’ajuntament amb el títol de la pel·lícula “El día de la marmota”. Vivim atrapats en el temps, cada dia és idèntic al dia anterior, i al que l’ha de seguir.
Des de que varem prendre possessió la nova corporació municipal no hem fet més que repetir i repetir els mateixos actes administratius i protocol·laris. Aquell dia varem prometre uns, van jurar altres, la seua condició d’electes. Pocs dies després, una de les regidores populars presentava la seua dimissió perquè li havien fet una oferta més temptadora en l’administració a autonòmica. De manera, que el Membre no electe de la Junta de Govern, que havia jurat discretament el seu càrrec, tornava a jurar-lo ara en sessió plenària adquirint, per fi, i després de 4 anys de pràctiques, la condició de regidor. La marxa, va significar també, la modificació d’un grapat de delegacions de competències signades només una setmana abans.
El primer acord municipal adoptat pel govern del PP va ser augmentar els sous dels càrrecs públics, i en el plenari següent, una moció del BLOC els va obligar a recular, a deixar sense efecte la primera decisió municipal i tornar a la situació anterior.
Ara, Alberto Fabra ha estat designat pels seus, per succeir al dimitit Camps, creant una vacant a la capçalera de l’organigrama. Seguint un guió previst com probable per a d’ací uns mesos, Fabra ha designat (no sense disgust de part de la tropa) com nou general al neòfit Bataller. Nova remodelació governamental! Pérez Macián que havia estat apartat de la direcció de la delegació d’hisenda per Bataller, reprén el seu lloc de responsabilitat. La marxa de Fabra implica l’arribada d’una nova regidora (canviem algú amb més de vint anys d’experiència, per algú de poc més de vint anys sense experiència), que torna a trastocar les competències. Es farà càrrec de joventut en detriment de l’actual regidora que serà ascendida a tinent d’alcalde.
I a sobre, torna Calles, recuperat si més no medicament, i també ha de prendre possessió, en el seu cas de la cadira que li haja reservat el seu grup. En fi, dissabte tornem a començar. Atrapats en el temps.

21 de juliol, 2011

"NORMA MORAL I NORMA JURÍDICA" - Levante-EMV - 22.07.2011












Camps ha dimitit perquè no vol acceptar, a diferència dels seus còmplices, que va rebre suborns de la trama corrupta del Gürtel. Ell parla d'una qüestió de consciència personal.
En general, les persones tenen una consciència recta que els indica el que està bé i el que està malament, i actuen en conseqüència. La gent en general no roba, ni mata, ni lesiona uns altres, no per temor al càstig de les lleis penals, sinó perquè senten que això està malament, i ni tan sols es prenen la feina de llegir els codis penals per a no caure en el delicte, simplement actuen pel seu instint de bona persona. Estan subjectes al que se’n diu normes morals.
En general, les normes morals coincideixen amb les normes jurídiques, o haurien de coincidir. Però com les normes morals no tenen sanció efectiva, més enllà del remordiment, i preveient que algunes persones tenen una consciència no gaire recta, que els hi permet fer allò que als altres ens sembla immoral, ens hem dotat de normes jurídiques que castiguen a qui delinqueix amb multa, presó, reclusió o accessòria d’inhabilitació. Si tots tinguérem una consciència moral ben conformada i ens comportarem amb adequació a ella, les normes jurídiques no tindrien raó d’existir.
En qüestions essencials com l’homicidi, el robatori, el furt o les lesions, hi ha unanimitat sobre el que és bo o el que no ho és. No obstant això, existeixen dilemes o conflictes ètics que fan que el límit entre el bé i el mal siga difús. En estos casos és necessària la norma jurídica que dirimisca la qüestió, per exemple, si ha de ser o no punible l’avortament, o la tinença de drogues per a consum personal. El debat serà ètic, però la solució ha de ser jurídica, ja que segurament no a tots els jutges la consciència els brindarà les mateixes solucions, cosa que atemptaria contra el principi de seguretat jurídica.
Les normes morals neixen amb nosaltres, però les anem rearmant dia a dia, en base a les nostres experiències, del que ens van ensenyar què es fa i què no, i dels valors que se’ns transmeten en el món en què vivim. Són canviables, mutables, evolucionen.
A tenor dels resultats electorals, sembla que a la majoria de la societat valenciana no li sembla greu tindre per President un senyor que rep regals d’una trama corrupta. Camps es sotmetrà a un judici amb jurat en defensa de la seua, diu, honorabilitat.
Per tant, si la composició del jurat és proporcional al pensar de la gent, és molt possible que el jurat no considere punibles els fets jutjats i Camps resulte absolt.
I ara el dilema. Si quedem que és norma moral tota norma acceptada per la comunitat, i esta diu majoritàriament que el suborn és moralment acceptable, què hem de fer amb la llei? No havíem quedat que la norma jurídica havia d’estar en consonància amb la norma moral?
La moral social influeix decididament en la moral individual. Si es dóna la hipòtesi de l’absolució, podem tots els càrrec públic acceptar regals per valor de milers d’euros?
M’hi negue. I torne al principi de l’article, sé que hi ha coses que no s’han de fer perquè així m’ho dicta la consciència, l’ètica personal, la meua moralitat, amb independència que a un jurat “popular” li semble bé o malament. Amb independència de si un jutge em castigaria o no. Bàsicament, perquè estic educant una filla, i vull poder-la mirar als ulls sense passar vergonya. I als de ma mare, i als de la meua dona, i als de vostés.

19 de juliol, 2011

"FURTA TARONGES" - Mediterráneo - 21.07.11


Qualsevol percona de qualsevol estat y condició que sia que serà atrobada furtant de qualsevol heretat de la present Vila qualsevol gènero de fruits, per dits fuits e o presa de mà, encorre en pena de 30 sous, lo ters al señor rey, lo ters a l'amo de la heretat y lo ters a l'acusador, lo qual és cregut ab son jurament, y qualsevol pot ser acusador, y en la mateixa pena encorren los que en dites heretats furtaran lleña. Y, admés de la dita pena pecuniària qualsevol percona que serà atrobada furtant herba, palla, raïms y altres qualsevols fruits encorre en pena de estar a la vergoña ab una cadena al coll en la plaça pública de dita Vila.

Això estableixen les ordenances de Castelló de l'Edat Mitjana, per a aquells que entren a furtar a camps i horts dels veïns de la Vila.
Els que tenim una mitjana edat (no confondre amb l'Edat Mitjana) recordem les històries dels guàrdies de camp perseguint jovenelos entre tarongers, i en el pitjor dels casos, disparant al seus culs postes de sal.
Han passat els anys i no sembla hui sensat proposar que aquells que siguen enxampats furtant als camps, hagen de dur un esquellot al coll i unes cadenes, mentre són exposats en plaça pública, per la burla i l'escarni ciutadà. Tampoc sembla raonable que se'ls hi haja de salar el cul, com si les seues natges foren dos amables sardines de bota. Però alguna cosa haurem de fer!
El nostre camp ha sofert l'empenta brutal de la industrialització primer, el turisme més tard i finalment la rajola, i les fanecades que no estan ermes, els hi falta ben poc.
Una llàstima, no només perquè la taronja forma part de l'ADN de la Plana, sinó perquè és també un pulmó verd indispensable a l'entorn de les nostres ciutats. Hem proposat manta vegades fer un banc de terres, on els propietaris que no volen o poden conrear-les les posen a disposició d'aquelles persones que voldrien fer-ho i els hi manca precisament la terra. Un tracte just que convé a totes les parts. Un camp més viu, que dificultaria la feina dels lladregots furta collites. Però ací no fem res, bé, sí, desarticular la guarda rural.
I alguns collint a casa aliena. Una pena.

16 de juliol, 2011

"HAN OBLIDAT A KANT" - Levante.EMV- 16.07.11











El principi de publicitat definit per Kant diu que "Són injustes totes les accions que es refereixen al dret d’altres persones, i que els seus principis no suporten ser publicats". Encara que aquesta formulació sembla difícil, es refereix en realitat a una qüestió molt senzilla. Per Kant, la manera més segura de saber si són justes o injustes una intenció política, una llei o una decisió d'un governant és traient-les del secret i exposant-les a la vista de l’opinió pública. Només discutint obertament sobre la naturalesa d’aquestes accions polítiques, només donant raons enfront d’un públic capaç d'avaluar, dubtar, discutir, criticar i proposar, es que es construeix un argument genuïnament públic i es prova la validesa del que proposa.

No puc evitar pensar en Kant en el dia a dia municipal. Eixa vocació d’opacitat amb la que envolta el PP tota la seua acció de govern. Eixa voluntat de dificultar l'accés a la informació per part de l'oposició. Eixe costum de posar entrebancs, de dilatar injustificadament les respostes en el temps, de vegades, durant trimestres.

L’altre dia, per exemple, davant una demanda d’informació d’una regidora de l’oposició, el Vicealcalde deia (i ho deia sense que se li escapés el riure, l’home) que no es preocupés, que si els tècnics deien que era així, estaria tot bé i no calia que ens ocuparem de res. Faltava dir "deje, deje, señorita, que ya gobernamos nosotros."

Obviava el Sr. Vicealcalde algunes realitats. La primera és el legítim dret (l’obligació diria jo) de l’oposició d’interessar-se pels temes de govern. I oblida també que darrere d’una qüestió formulada no sempre hi ha una crítica.

Ho dic, perquè amb el seu argument (xa tu! Estic generós hui!) semblava voler que donarem per bona una pretesa infal·libilitat dels funcionaris, com si tots foren Papa a Roma, en els seus "moscosos".

No home no, que el problema no és eixe! Quan el govern li comunica al cos tècnic que en aquella cruïlla volen fer una rotonda, els funcionaris, en general de forma molt solvent, troben el camí tècnic, jurídic i econòmic, per fer-la. Però farien exactament el mateix, i amb idèntica solvència, si els hi hagueren comunicat la intenció de posar-hi un semàfor. I és ací un rau el quid de la qüestió. Quan des de l’oposició demanem informació, ho fem no (només) sobre els informes tècnics o l’expedient administratiu sinó, sobretot, per les raons polítiques per les que s’ha pres tal o qual decisió. Perquè és probable que un govern diferent, amb una sensibilitat distinta, hagués pres una altra decisió, però esta hagués vingut perfectament documentada i avalada pels tècnics. Els mateixos. Per tant resulta tan ociós dir-nos que no ens preocupem perquè els tècnics fan bé la feina, com acusar-nos de criticar als tècnics quan critiquem l’equip de govern.

Convindria que el PP no ho oblidés. La informació és un dret, un dret que ens assisteix als càrrecs electes, però sobretot a les persones a les que representem.

Aquella idea de Kant, ha pres cos amb Habermas, qui afirma que quan es trenca una de les quatre pretensions (intel·ligibilitat, veracitat, veritat i rectitud) es trenca el diàleg i la comunicació. Per això eixa ocultació sistemàtica de les raons que porten al govern local a decidir tal o qual cosa, preocupa terriblement. Quan algú oculta és normalment perquè té alguna cosa que ocultar.

I ja em disculparan si em pose didàctic, però estic estudiant ètica, possiblement perquè al meu voltant, a l’Ajuntament, en trobe ben poca.

13 de juliol, 2011

"SOM AIXÍ" - Mediterráneo - 14.07.11






















“Com no teniu responsabilitat, dieu el que voleu”, afirmen alegrement els representants dels partits més grans, quan des del BLOC fem propostes concretes. Res més lluny de la realitat. De fet, tenim una immensa responsabilitat. En general, la de fer una bona oposició, constructiva, il·lusionadora, útil per la societat, i que sovint posa en evidència altres models opositors. Però en alguns llocs tenim també la responsabilitat de governar.
En estos primers compassos de l’actual legislatura, s’han celebrat els primers plenaris municipals. Uns plens que mentre no hi haja una decisió d’instàncies superiors que ens vinculen, han d’ocupar-se definir els sous dels membres de la corporació, i els càrrecs de confiança. A Castelló, el BLOC, només el BLOC, i des de l’oposició estant, hem fet fer marxa arrere al PP, que havia pujat injustificadament els sous.
A L’Alcora, per exemple, el nostre portaveu Victor García ha aconseguit un estalvi de 9.000 € anuals, respecte al que cobrava l’anterior equip de govern. Aquells, els socialistes, estan molt ofesos perquè queden en evidència: és la mateixa proposta que van rebutjar quan governaven ells.
A Borriol, on la llista encapçalada per Silverio Tena ha tingut un èxit notable passant d’un a tres regidors i convertint-se en la segona llista més votada al poble, l’alcalde del PP s’ha apujat un 27% el sou. Amb la complicitat necessària de l’ex-socialista, hui a VdB, que fa uns mesos demanava que es baixés el sou del mateix alcalde. Això sí, amb les pujades de sou el representant de VdB fa calaix personal. L’ètica va per barris (sembla no arribar a les urbanitzacions).
Però l’exemple més clar és Betxí. A Betxí, Alfred Remolar, encapçalant la llista del BLOC ha guanyat les eleccions. Clar i ras. I en este primer ple ha pres la decisió de retallar-se el sou en un 13%: en concret rebrà per any 6.100€ menys que l’anterior alcalde popular. Escolta així les recomanacions de la FEMP per poblacions d’entre 5 i 10.000 habitants. Les mateixes recomanacions que van guiar-nos a Castelló en presentar una proposta de retalls més severs, que no prosperà pel vot contrari del PP i l’abstenció socialista.
Així som. A l’oposició, i al govern.

09 de juliol, 2011

"LA MAFIA AL CENTREVILA" - Levante-EMV- 09.06.11


Fer un tomb pel centre vila és sempre recomanable, de fet si el fan amb els ulls ben oberts i encuriosits segur que podran descobrir alguna singularitat arquitectònica amable, en un conjunt que fa plorar. Només per això ja pagaria la pena.
Paga la pena també per adonar-se’n de la baixa qualitat de les obres que corre-cuita van fer fer esta gent del PP a tres setmanes de les eleccions municipals. Per exemple, el reasfaltat del carrer Major en els trams pròxims a la Plaça Santa Clara. Els clots que hi havia ja hi tornen a ser. De fet, van reaparéixer només una setmana després. Si volen prendre consciència física, i són homes, els aconselle que passen pel carrer en bicicleta com faig jo de tant en tant. I segur que guardaran la memòria dels clots a la part menys robusta de la seua anatomia. Això sí, l’equip de govern no li han demanat responsabilitats a l’empresa que va fer les obres. Per ells es tracta de fer i mostrar que es fa, no de resoldre problemes.
Hi ha més motius per passejar pel melic de la ciutat. Voran, per exemple, que per fi començat les obres a les teulades de Santa Clara, aquelles que es van cremar fa... quant? Any i mig? Any i mig amb tot allò cremat al bell mig de la ciutat, i més de dos anys de retards en la remodelació d’eixa plaça i de la Plaça Major. Tot plegat, una nova demostració de la manca d’inversió de la Generalitat a la ciutat, i l’enèsima prova de la nul·la capacitat reivindicativa de l’Alcalde. Un alcalde que per fer-se l’interessant va dir que tiraria a Osuna, Blasco i Laparra de la ciutat, “de una patada en el culo”, però que és incapaç d’alçar-li la veu a Camps.
Estos dies també paga la pena fer el tomb, perquè als nostres comerços hi ha rebaixes. Algunes de molt notòries. I si vostés tenen la possibilitat de gastar-se uns dinerets, jo els aconsellaria que ho feren, perquè al final el benefici és col·lectiu. 30 euros al banc no fan res (més que fer rics als Oliva, Rato i companyia), mentre que a un comerciant li pot salvar el dia, o el pot ajudar a salvar un lloc de treball.
Però si fan ara eixa volteta que els recomane, descobriran que el centre de la ciutat està espigolada de pidolaires nous en un nombre molt superior a l’habitual. I, amb una alarmant proporció, es tracta de persones amb greus malformacions físiques. I fins i tot jo, poc amic de teories conspiratòries, no li veig més explicació que una màfia en acció.
Tinc la sensació, la poderosa sensació, que a trenc d’alba alguna furgoneta arriba a la ciutat, fa baixar esta gent (ells no són culpables, són l’indigne instrument d’uns immorals) i els dissemina pels cantons de la ciutat. I la tinc perquè és una història recurrent dels mitjans de comunicació. Periòdicament es denuncien estes màfies.
I front a això, no entenc el silenci i els braços creuats de la regidoria de Serveis Socials i de la Policia Local. No només perquè la mendicitat estiga prohibida a la ciutat (totes les formes, també els persistents “gorrilles” cada colp més agressius), sinó perquè en este cas tot fa suposar que al darrera d’aquesta pobra gent hi ha una situació d’abús i explotació. I això caldria investigar-ho, i resoldre-ho. No és una qüestió d’estètica, no és que done mala imatge, és que no podem permetre actuar a les màfies amb esta impunitat. No podem admetre que s'explote esta gent.

07 de juliol, 2011

"AVE sí, però ací" - Mediterráneo. 07.06.11


Diu el Ministre Blanco que res no és pitjor que un AVE sense passatgers i un aeroport sense avions. I jo dic que sí, que hi ha una cosa pitjor, un Ministre sense memòria, un govern sense idees, i un país sense un duro a la caixa. I quan estes tres coses coincideixen en el temps i l'espai, estem davant d'un ver “acontecimiento histórico planetario”, que deia aquella senyora.
Blanco no té memòria, perquè oblida i obvia les reiterades promeses de dur l'AVE a terres castellonenques, no com final del ramal madrileny, sinó com melic del corredor mediterrani. El govern central està absolutament superat per la realitat, entre d'altres en temes de mobilitat geogràfica i infraestructures viaries, i no té ni idea de què fer. I la caixa està més buida que la panxa del meu amic Paco que fa la dieta Dunkan, entre d'altres coses per la mala gestió d'un govern d'aficionats.
Quan ara RENFE anuncia l'eliminació de l'AVE entre Toledo i Albacete, perquè tenia 9 passatgers diaris, un es pregunta: quanta gent ha estat acomiadada? Quants polítics i tècnics que van decidir invertir en eixa infraestructura ruïnosa formen part de les llarguíssimes cues d'aturats? Tenim dret a saber el nom dels irresponsables que van donar llum verda al Bono-tren més car de la història. A un traçat sense traça, sense present ni futur, que no obeïa a cap necessitat ni econòmica ni social, soterrant així milers de milions d'euros.
Uns diners que ara falten per posar en marxa el ramal mediterrani de l'AVE, precisament el ramal que segons tots els estudis internacionals (i des de fa dècades) afirmen que és el més rendible econòmicament (i social) de tots els traçats.
L'Alcalde vol fer bandera d'este tema. És lògic, és just, és necessari. Nosaltres portem fent-la fa molt de temps, i continuarem reivindicant-lo fins que no estiga inaugurat. Ací la història està en saber que farà el PP local amb un hipotètic govern popular a Madrid d'ací un any. Continuarà sent reivindicatiu? Perquè a estos també ja ens els coneixem, no oblidem que el corredor mediterrani de mercaderies no està ja inaugurat i a ple rendiment, perquè precisament el PP (Loyola del Palacio) va decidir que no era ni urgent ni prioritari.

06 de juliol, 2011

"POLICIA I DEMOCRÀCIA" - COPE-Castelló - 05.06.11


Quan jo era jovenet (eren els primers setanta) considerava que la policia era un mal. I és possible que no em faltés del tot la raó, era un mal aquella policia predemocràtica, servidora entusiasta d'un govern ilegítim i d'un regim dictatorial. Jo vivia al costat mateix de la caserna de la policia nacional, adjunta a la presó, quan esta estava a la Ronda Magdalena. Des de la finestra es veia el pati i als presos. A la meua finca hi vivien mitja dotzena de “grisos”, i tots ens coneixíem.
Això sí, van fer vore que no em coneixien quan a la mateixa habitació on ara fan els DNI em van apallissar, després de detindre'm a casa a punta de metralleta. Els veïns miraven cap un altre costat mentre el sergent m'interrogava com s'interroga a les dictadures, a colps. Després emmanillat i en un Jeep em van dur a Maria Agustina, on el jutge de guarda em va prendre declaració fins a quatre vegades, abans de permetre que telefonés a la meua família. Em van acusar de fotografiar secret d'estat! Total, perquè des de la finestra de casa se'm va ocórrer fotografiar els entrenaments tàctics dels anti-avalots vinguts de Lleida i Saragossa, que hores després atacarien durament a Vila-real a la gent que tallava la carretera demanant que deixés de passar pel poble. Vaig acabar al Tribunal Tutelar de Menors. Perquè no ho havia dit, però la pallissa li la van fotre a un menor.
Amb estos antecedents (jo no en tinc, em van amnistiar el 1978) comprendran que pensés que la policia era un mal.
Després, amb l'edat, i alguns canvis estructurals i culturals a la policia, vaig començar a pensar que era un mal necessari. És evident que de tant en tant cometien excessos, és obvi que dins del col·lectiu havien sobreviscut agents i oficials educats en la dictadura que no havien sabut o volgut reciclar-se. I que seguien entenent que el gruix de la seua feina era repressor, i no de protecció dels bens (físics o no) dels seus conciutadans.
Encara hui n'hi ha d'excessos. De vegades l'actitud d'un agent, d'altres, l'acarnissament amb el que actuen contra manifestants ací o allà. Les agressions dels mossos catalans als okupes quan el Conseller era d'Iniciativa o als indignats amb un Conseller convergent. Excessos que han de ser depurats, si volem fer un pas cap al sentiment global que crec que pertoca. El de deixar de considerar la policia com un mal o com un mal necessari, per sentir-la com un bé necessari.
Un bé ho serà quan nítidament tinguem la sensació que estan al nostre servei.
Esta setmana s'ha desallotjat a les nou persones que pernoctaven en un campament a Maria Agustina. Allà s'hi havia muntat una infraestructura de tendes, sofàs recollits del fem, casetes fetes amb palets, etc, sobredimensionada per a l'ús que se'n feia ja. El desallotjament es va fer sense cap problema d'ordre públic. Les persones que hi pernoctaven no van posar cap problema i educadament van recollir els seues ensers i van alçar el campament. He llegit que hi ha a qui li sembla desproporcionat el desplegament policial. Massa cotxes i massa agents, diuen. No ho sé. El que sé és que quan es van presentar allà, les 9 (repetisc, 9) persones que hi dormien, van marxar sense problemes. Hagués estat igual si hagués anat un sol cotxe patrulla amb dos agents? O dos? I quatre? Quina era la proporció acceptable?
Des del meu punt de vista, un colp presa la decisió de desallotjar la plaça pública i retornar-li l'ús col·lectiu, el que calia era fer-ho sense estridències ni problemes. Amb una actuació policial neta, ràpida, tranquil·la i educada. I és exactament com va passar. Per tant, no li veig cap problema, sincerament.
Clar, que supose que jo he evolucionat, i altres continuen pensant que la policia és només un cos repressor i castrador de llibertats. Jo vull pensar que, malgrat els punibles i criticables excessos que es produeixen, són un cos que ha de protegir les llibertats.
Al final el més progressista no és que hi haja menys policia, és que hi haja menys delinqüents. I ho deixaré clar per evitar les interpretacions tendencioses. La gent que acampava a Maria Agustina no eren delinqüents, eren somniadors d'un món millor. I són útils. Confie en que continuen reunint-se per a debatre.

05 de juliol, 2011

"SEAMOS CANTON" - EUROEFE - 05.06.11


Que digo yo, querido Alcalde, que igual deberíamos recuperar el espíritu cantonal de la Primera República, y proclamar Castellón como ciudad independiente. Ciudad Estado. Cómo Mónaco, y luego ya si eso…pues casamos a la Reina de las Fiestas con alguien de Gran Hermano 32 y lanzamos unos sellos y a vivir.
Y en el peor de los casos, siendo independientes, siempre podemos acogernos al Plan Renove Nacional de la UE, y pedir que nos rescaten. Porqué… ¡Anda que nos hemos lucido, Alcalde, anda que nos hemos lucido!
Yo no quiero dármelas de listo, pero llevo años avisando que una ciudad no se puede gobernar con esa alegría y desparpajo, con la que tú y tu Corte habéis actuado los últimos 15 años. Como si fuéramos todos hijos adoptivos de la Lomana. ¡Venga a tirar de VISA!
En Castellón se ha construido en estos años mucho más que en ninguna otra ciudad de nuestro entorno, y eso que en el entorno se construía más del doble que la media europea. Pero en lugar de sanear la economía, tenemos un agujero negro que haría las delicias de Stephen Hawking. Y vosotros, en un alarde de ingenio, no os habéis preocupado de solicitar la revisión del catastro desde hace 16 años. Así que mientras aquí quien más quien menos ha jugado al Monopoly con nuestras casitas, nuestros hoteles y nuestras calles, (y cómo en el Monopoly sin ir a la cárcel ni pasar por la casilla de Salida), el Ayuntamiento ha pasado la mano por la pared.
Que aquí todos a ganar dinerito, pero a la hora de pagar impuestos, lo han hecho sobre la base del precio de hace 20 años. Además, avisas que con la revisión actual, aflorarán miles de recibos nuevos. Precisamente todos los que no han pagado cuando las vacas eran gordas. Hay oficinas bancarias (que ya han cerrado, más fundidas que fusionadas), que han tributado durante una década por su local de 300 metros cuadrados, que en nuestro padrón aparecía como cochera. ¡Si es que sois unos genios!
Y mientras, para poder prestar servicios, hemos tenido que pedir créditos y más créditos, que tenemos que pagar ahora que las cosas van mal, y que tenemos menos pasta que los gnoquis de degustación de Ferran Adrià.
Pues eso, a lo que íbamos, que yo creo que deberíamos pedir a nuestros socios europeos que nos rescaten de nosotros mismos. Que venga la Canciller Merkel y nos explique eso de que no se puede gastar más de lo que se ingresa, y nosotros, a cambio la invitamos a un fresquito gazpacho, sin pepino, que a ella le repite.
Y aún tenemos el cinismo de mirar a Grecia, Portugal o Irlanda con cierta desconfianza, y nos permitimos decir que si Papandreu no ha controlado el gasto, o que si…
En fin Alcalde, hazme caso hombre, el 19 de julio de 1873, Castellón se declaró cantón. Aprovechemos la efemérides, y que nos rescaten, porque si nos tiene que salvar tu gobierno municipal, estoy yo por llamar a Pamela Anderson.

02 de juliol, 2011

"EL FIL D'ARIADNA" - Levante-EMV- 02.07.11

















El passat dijous, en sessió plenària i a proposta del BLOC vam debatre sobre els sous dels membres de la Corporació, amb el resultat de fer recular al PP en la seua pretensió d’augmentar-los. El debat va ser interessant i clarificador.
Com és lògic, els diferents grups van expressar les seues opinions. I d’alguna manera ens vam endinsar en un laberint de difícil eixida. Perquè és un debat complex i, sobretot, perquè no tots els grups deien el que realment pensaven.
El debat s’havia plantejat sobre els sous de cada regidor, però el PSOE el va ampliar en parlar del cost de cada un d’ells. És obvi que així els números els hi eixien millor, i els permetien defensar un augment de sous dels electes que menys cobren. Una postura esta lícitament defensada a la Junta de Portaveus, però emmascarada al debat plenari.
Per alimentar eixe discurs, la portaveu socialista va sumar els sous de cada regidor de cada grup amb el dels seus assessors i amb el de les aportacions que cada grup rep per a la seua activitat política, i ho va dividir després pel nombre de regidors. Així, com és obvi, i donat que els portaveus i portaveus adjunts tenen un plus sobre el sou dels regidors, els grups més menuts de l’oposició apareixen com a beneficiats. No se li pot dir que faltés a la veritat. Però la portaveu no va respondre a les meues preguntes. Per evitar això, què és el que proposa? Que es baixen els sous dels portaveus i portaveus adjunts, o que s’incrementen els de la resta de regidors? Pretén que cada grup no tinga un mínim fix per al seu funcionament que es completa en funció del nombre d’electes? Considera que l'acord que fa 20 anys que funciona sobre el nombre d'assessors per grup s'hauria de modificar?
Té raó la senyora Marco: si el que volem saber és el cost total, no se li val a computar només els salaris. Però ja posats en farina... segur que hem de considerar el diners pagats als polítics com un cost? Jo crec que, com a qualsevol empresa, la nòmina és una inversió. Perquè llegir el import com a despesa és tant com dir que els càrrecs electes no són productius per la ciutat. I els ben assegure que si més no els del BLOC ho som, i amb escreix. Sempre hem dedicat moltes més hores de les que apareixen en nòmina. I estic segur que la Senyora Marco s’esforçarà, i molt, en fer que en esta corporació el grup socialista siga productiu per la nostra ciutat.
Aprofitant que el debat prenia un caire teòric molt interessant, i donat que la gestió de personal és la meua especialitat, vaig afegir a esta equació una nova variant. L’avaluació de la productivitat, de l’eficiència i eficàcia del treball dels electes. Allò que ara se’n diu l’avaluació de l’acompliment. Que podríem definir com la periòdica i sistemàtica estimació quantitativa i qualitativa del grau d’eficàcia amb el que les persones duen a terme en els seus llocs de treball, o en les seues responsabilitats públiques. Ja siga al govern, ja a l’oposició.
Trobe que és fonamental. Perquè al final, és tot això el que cal valorar, la inversió en personal polític i si el treball fet a canvi del salari és suficient i útil.
I no se m’acut millor manera d’avaluar-ho que demanant l’opinió de la ciutadania. Per tant, ratifica l’actual sistema democràtic. No hi ha formula millor. Això sí, cal augmentar les formules de participació i la transparència, perquè l’avaluació ha de ser continua, no només cada quatre anys.
I vet ací que l’actual sistema millorat se’ns rebel·la com la fórmula per escapar del laberint d’este debat. El fil d’Ariadna, aquell que va permetre a Teseu retrobar l’eixida del laberint del Minotaure. Resumint, si som cars o útils per la ciutat ja ho decideix la ciutadania. De la darrera decisió no han passat ni cinc setmanes.