21 de febrer, 2016

"OLOREN SANG" Mediterráneo 21.02.16

Recordo com el PSPV fa uns anys acusà al govern del PP, encapçalat aleshores per Alberto Fabra, d’haver copiat el Pla estratègic de Desenvolupament Econòmic. I aportà l’evidència de nombroses coincidències textuals en els plans de Burgos, Ciudad Real, Telde (Gran Canària), Juárez (Mèxic) i Parque Caiza (Veneçuela). I el PP no va reaccionar. Van parlar d’inspiració... Ara, el PP ha detectat que dels 130 folis del document del Pla Estratègic de Turisme, n’hi ha 10 amb cridaneres coincidències amb un pla del País Basc.
En nom del govern vaig agrair públicament al PP el seu treball de control. Ho vaig fer jo, i ho va fer Patricia Puerta, responsable del Patronat de Turisme. I no només això, que és de justícia, sinó que en les primers 24 hores es va rescindir el contracte i l’empresa es va comprometre a tornar fins al darrer cèntim cobrat. Perquè més enllà de la qualificació dels fets, el que és evident és que la seua gravetat obligaven a actuar amb la contundència que el govern actuà. I és evident, que per part del Patronat hi ha hagut un insuficient control. I això no es pot tornar a repetir. Des de l’àrea de transparència treballem ja en sistemes de control.
El problema ara és que el PP després de 8 mesos d’insubstancial vida opositora, sense saber massa bé que fer, dir o criticar, creuen haver agafat una pressa. I com oloren sang, han eixit en tromba a vore si es poden cobrar alguna víctima política. Un, dos, tres articles. Una, dues, tres notes de premsa. I en totes les declaracions, algunes imprecisions que per repetides, denoten formar part d’una estratègia muntada sobre algunes mentides.
No és cert que no tingueren accés a la documentació del Patronat. La van tindre durant tots els dies previs que marca el reglament. Si van anar o no a revisar-la, ho hauran d’explicar ells. És veritat que el mateix dia van voler vore la documentació, i després d’alguns refrecs (que des del meu punt de vista uns i altres haguérem pogut evitar) hi van accedir. Ara bé...el que el PP volia vore era una documentació que no formava part de l’ordre del dia, i que per tant, no figurava en la carpeta. Ni havia de figurar-hi.
L’ordre del dia parlava de la dació de comptes del document finalment anul•lat. Però el PP volia vore l’expedient de contractació. Hi tenen tot el dret. Només l’han de demanar en el Patronat o en les Comissions. El procediment a dia de hui és el mateix que quan ells governaven i nostres fèiem oposició. Però ja els dic ara que els ho posarem infinitament més fàcil del que ens ho posaven a nosaltres. Des de dilluns poden anar al Patronat a estudiar-se l’expedient de contractació, ja que sembla que no ho van fer quan es va contractar.
Pérez Macian en unes declaracions s’aclama a mi, com regidor de transparència, i em demana una mena de mediació, que actue com a garant de la transparència. Li agraeixo formalment la confiança, i li ben assegure que treballe, i treballaré per a que este govern siga d’una transparència modèlica. Però també li dic, que no em costa gens, perquè el compromís amb la transparència no és només personal, és de tot el govern del que jo forme part.

20 de febrer, 2016

"ELLS I NOSALTRES" Levante-EMV 20.02.15

Diu el diccionari que la corrupció és l’alteració perjudicial de la substància d’alguna cosa o persona. I que referida a algú en concret, suposa induir-lo a actuar il•legalment o pervertir-lo. Penalment, s'identifica amb els delictes de prevaricació, suborn i negociacions prohibides als funcionaris.
És una d’eixes paraules que com una lletania es repeteixen en el discurs polític, i si em permeten dir-ho planerament, la veritat és que fot molta ràbia. Molta moltíssima ràbia. Perquè jo per exemple, i com jo milers de persones, vaig donar el pas de participar en la política institucional amb la pretensió de fer ordenances fiscals justes, d’asfaltar carrers amb bonys, de millorar la relació qualitat-preu dels serveis públics... No pensava, francament no pensava ni volia, haver de dedicar una part del meu temps a perseguir delictes, a escorcollar en les papereres documentals, foli a foli i full a full, a vore si trobava un paper com aquell que vam trobar José Luís Peralta i jo, i que deia que el gerent d’una societat pública havia de ser “próximo al partido”. Òbviament al del govern.
I és clar que no pensava que un dia (serà el proper dimecres) compareixeria davant un tribunal com testimoni per declarar sobre un cas de corrupció que engloba les tres tipologies abans enumerades. Parle del cas de la Depuradora de Borriol. No ho pensava, però així és, perquè la investigació de Carles Mulet al cadastre, i la de Silverio Tena als expedients municipals del seu poble, em va permetre definir l’estratègia delictiva que havien muntat una colla de vividors innobles, per enriquir-se a compte dels impostos de la gent de Borriol, i acte seguit, denunciar-ho a la fiscalia.
Però el dia a dia em va ensenyar que si volia fer bé el meu treball en la política, havia d’ocupar-me també, de contribuir a fer fora de la política els delinqüents, els aprofitats, els corruptes. Em vaig diplomar robant hores a la son, per la UOC, en Prevenció i Lluita contra la Corrupció. Em fa un expert? No diria tant, però diguem que m’he preocupat en formar-me en la teoria i fugir-ne de la pràctica.
La situació del PP, el primer partit de la història de la democràcia investigat com organització global per corrupció, i les desenes de “casos aislados” que estan connectats els uns amb els altres, fan impossible continuar fent política sense el fàstic quotidià de saber que qui et guanyava ho feia fent trampes. I que alguns, a sobre, s’emportaven un pessic a nivell personal. Un no parar. Una constant. Al País Valencià, sí. I a Madrid també. I a les Balears no cal dir-ho. Però és que CiU a Catalunya també té fitxa policial. I el PSOE a Andalusia encapçala el rànquing per import dels milions corromputs...això sí, fins que pete del tot el problema valencià amb les residències de la tercera edat. Vorem noms importants, i xifres astronòmiques desfilar per les portades, i pels tribunals. Al temps.
I davant de tot això, com a conseqüència, com mecanisme de defensa, l’intent de contaminar a tota la política amb esta merda. L’intent de dir que tothom és igual, que tots els partits ho són. Un intent que estos dies ha anat un pas més enllà amb les noticies segons les quals s’investigaria als denunciants del cas Taula, en la mateixa condició processal que els denunciats. Un desproposit.
I l’orgull. L’orgull de la dràstica i correcta reacció dels nostres càrrecs públics, apartant-se de les seues responsabilitats institucionals mentre no s’aclareixi el tema. I acte seguit el comunicat del TSJ valencià, confirmant que cap dels càrrecs ha estat investigat –abans imputat- pel jutge. Així mateix el Ministeri Fiscal nega que les diligències tinguen origen en la Fiscalia Anticorrupció. I posa formalment en dubte que estes accions tinguen cap recorregut judicial.
Orgull de poder dir amb la cara ben alta, que malgrat els intents dels corruptes de corrompre tota la política, encara hi ha una diferència entre ells, i nosaltres.


13 de febrer, 2016

"ALS JUTJATS" Levante EMV 13.02.15

Castelló ha estat governat ininterrompudament pel PP durant 24 anys. Han fet i desfet durant gairebé un quart de segle. I sempre amb majories absolutes. Durant anys he denunciat des de l’oposició pràctiques administratives irregulars, comportaments democràticament discutibles, abusos de poder, arbitrarietats, inaccions, procediments viciats, males praxis, deixadesa en les funcions, incompetències. Sovint el PP ha contestat a les meues crítiques amb arguments que hauran convençut a uns i deixat indiferents a altres. Però quan no han tingut ni tan sols la capacitat d’imaginar una resposta argumentada a crítiques concretes, m’han contestat amb un: “si tiene usted pruebas, acuda al juzagado”. Ho recorde nítidament, com a poc, en boca de Miguel Ángel Mulet, Javier Moliner i reiteradament en la de Pérez Macián. Altres més prudents, m'ho deien fora del ple. 
Personalment crec que era més raonable que em denunciaren ells a mi, perquè algunes de les acusacions que vaig fer i consten en acta, eren severes, greus. Ara la cosa ha canviat, i en 8 mesos de govern, el PP ja m’ha amenaçat dues vegades amb els tribunals. Una de forma reiterada, amb un acompanyament propagandístic via notes de premsa amb vocació intimidatòria. Vaig rebre un requeriment notarial per retractar-me, m’hi vaig negar. Van amenaçar amb una querella. Espere.
Esta setmana hi han tornat. Més amenaces intimidatòries. El resum és que si continuem explicant com governaven, ens denunciaran. Estan en el seu dret. De fet, encara no ho hem explicat tot, i en seu judicial em sembla un lloc adequat per acabar de fer-ho. Ells decideixen. Són els mateixos que deien que l’oposició judicialitzava la política. En fi. Només cal vore com els hi va pels tribunals. Normal que hi haja nervis.
Jo no sóc amic d’este tipus de fanfarronades i amenaces. Jo quan tinc alguna cosa que dir-li al fiscal, no faig una nota de premsa, vaig al fiscal. Ho vaig fer el dia següent en el que el grup municipal de Compromís a Borriol, em va avisar del que estaven tramant Adelino Santamaria, Alcalde de Borriol i diputat provincial, i Francisco Martínez, Vicepresient primer de la Diputació i Alcalde de Vall d’Alba. El dia següent! Es tractava d’una complexa trama de corrupció entorn de la depuradora que havia de construir-se a Borriol. Una trama en la que participaven diferents empreses propietat de Martínez, el seu soci i els fills de Martínez. Una trama per la quan la depuradora es feia en terrenys propietat d’eixes empreses, que s’havien de comprar a uns preus exagerats. Vam estudiar la documentació aquella vesprada, i aquella mateixa vesprada ho vam denunciar a la premsa, aconseguint evitar l’aprovació en el ple d’aquella nit. El matí següent em vaig personar a fiscalia amb la documentació sota el braç.  Mesos més tard vaig anar a declarar com a testimoni. El dia 15 comença el judici. Jo aniré a declarar el dia 24. Era la meua obligació, com ciutadà i com a persona. Exactament la mateixa obligació que tenien el PP de Borriol i de la Diputació i de Vall d'Alba, però ells no van vore res, no van denunciar res, no es van adonar de res. Al PP sempre li passa. Està trufat de corruptes i lladregots, i ells tots sols, no n'han descobert ni un de sol.
Nosaltres vam aconseguir evitar la malifeta, el robatori, i expulsar de la política a Martínez i Santamaria. Dos diputats provincials del PP. Dos alcaldes del PP. Ara la fiscalia demana per a Martínez, com màxim responsable de tota esta trama, pena de presó per un grapat de delictes greus.
El PP em reptava a anar als tribunals. Ara m’amenaça en portar-m’hi. Xorrades. Jo quan hi he d’anar hi vaig. La meua denúncia va evitar delictes molt greus. Va expulsar de la política a gestors indesitjables. I és més que possible, probable, que algú acabe a la presó. Al final, qui la fa la paga.  

07 de febrer, 2016

"VERTIGINOSOS 14 DIES" Mediterráneo 07.02.16

En estos 14 dies que no ens havíem llegit, han passat moltes coses. Vam fer públic un acord pioner amb una entitat bancària per a posar a disposició de famílies sense llar, un nombre determinat d’habitatges. Un programa que ens valgué la felicitació de CSenM i el silenci de C’s i PP. 
Hem presentat una App que millora el servei de BiciCas, fent-lo d’accés més fàcil i versàtil. Benestar Social ha posat en marxa un interessantíssim curs d’acompanyament a malalts i gent gran. Hem estat a Cevisama presentant les aplicacions ceràmiques que l’ajuntament aplica a la ciutat. El regidor de mobilitat ha anunciat una remodelació de línies de transport públic, per fer-lo més àgil, pràctic i eficient. Hem finalitzat les primeres obres als col·legis de la ciutat, i hem adjudicat tres grans obres hidràuliques, per valor de 2’3 milions d’euros, per evitar inundacions. Hem celebrat una etapa de la volta ciclista valenciana a la nostra ciutat, i una cronoescalada al Fadrí. Hem anunciat el “Run of Color”, omplim parcs i places d’activitats, festes, música… Com el festival Panderoletes a Ribalta. O hem patrocinat l’homenatge als nostres poetes Bernat Artola i Miquel Peris, al Principal i a ritme de blues.
Hem completat el Panell de Transparència amb un web que permet analitzar en directe cèntim a cèntim els pressupostos municipals. Un web que ha merescut elogis per part de la Conselleria de Transparència, que he presentat a la Xarxa 50.000 de les grans poblacions valencianes, i que presentaré en un fòrum especialitzat la setmana que ve a València. Felicitacions per part de tothom, de nou també per part de CSenM, i més silenci de la resta de l’oposició.
Hem presentat el geoportal. Un instrument que permet localitzar geogràficament absolutament tot el que hi ha i passa a la ciutat, i que permet per acumulació de mapes, diagnosticar els problemes, barri a barri, carrer a carrer. I té aplicacions pràctiques com poder apadrinar un arbre, localitzant-lo físicament través del web. Una proposta que pretén conscienciar especialment als més menuts amb el respecte mediambiental. Un respecte del que el govern en fa gala havent plantat 400 pins i alzines a la Magdalena, o actualitzant el Pla d’Acció per l’Energia Sostenible.
S’ha signat amb les Gaiates un acord pel qual se'ls avança el 70% de les subvencions per a poder finalitzar els seus monuments en temps i forma, i omplir de llum les nostres festes. Festes que ja estan ací, i per a les quals la nova Junta ha presentat una programació variada i nova. Cobren les gaiates… Però és que també cobren les famílies. Vam dir que a febrer començaríem a pagar. Divendres vam signar l’ordre de transferència del primer milió d’euros que la setmana que ve estaran ja al compte corrent de les famílies que es van acollir al programa. I tot això mentre malgrat els entrebancs del PP, avança la participació ciutadana als plens.
Una ciutat que no s’atura, que avança. Un govern que treballa per fer realitat el programa amb el que es va comprometre. I mentre el PP intentant resoldre els seus greus problemes legals. I C’s els seus greus problemes estructurals. 

05 de febrer, 2016

"QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA" Levante-EMV 06.02.16

“En la vida, tot és qüestió de perspectiva: Per exemple, per a les llagostes que estaven a la peixera del Titànic, allò que va passar va ser un miracle”. 

Ho vaig llegir un dia i se’m quedà a la memòria. Sabia que acabaria per gastar-ho, i veges tu, que serà hui. Ara. I és que és ben cert. El que per a uns és un problema greu i irresoluble, per altres és una oportunitat. El que per a uns és un desastre, per a altres una alegria. El que per algú és una gran decepció, és per un altre motiu de joia i xerinola. I a l’inrevés.
Per exemple, ahir llegia a les xarxes (on per cert darrerament sóc objectiu d’un exèrcit de trolls aferrissats) que el canvi d’ubicació d’algunes de les fires i atraccions diverses de la Magdalena eren un despropòsit gran. Una persona, de forma bastant agressiva, val a dir-ho, em deia que fer una fira d’artesania en la zona del Palau de la Festa era una barbaritat perquè estava lluny. Vaig imaginar que es referia a lluny de casa seua, perquè tinc un amic que viu just davant de la comissaria de la policia que està encantat. Com per altres motius està encantat un altre amic veterinari que treballa en temes de salut alimentària. Em deia que era un gran pas endavant (tot i que en queden molts altres) pel que feia a la higiene dels productes de consum que es venen en este tipus de fires, ja que si més no, ara, els kebabs no tindrien tanta pols, i tanta terra quan te’ls emportes a la boca.
Una altra persona senyalava que això de no dur a Los Mojinos Escocios per primer cop en anys era una barrabassada, perquè ell s’ho passava d’allò més bé fent l’indi. I afirmava alegrement que ho havíem prohibit perquè cantaven en castellà! Tocat els ous! Un parell de matrimonis amics, però, tirant a “modernillos” ells, estaven encantats amb què vingués “La habitación roja” perquè els hi va el rotllo indi. No fer-lo com a l’altre, sinó escoltar-lo. Estos matrimonis que són valencianoparlants, per cert, no es queixaven gens ni miqueta que este grup de L’Eliana cante en castellà. En la vida hi ha de tot. Gent tolerant i gent.
Tot és qüestió de perspectiva. Un amic em recomana amb insistent vehemència que no conteste als trolls de facebook, que no he de perdre el temps. Que no té cap sentit, que ho fan per cabrejar-me, o per a quedar-se més tranquils ells mateixos, però que en cap cas aconseguiré absolutament res contestant. Don’t feed de troll! Creu que estic perdent el temps. En canvi des del meu punt de vista, tot i reconéixer que discutint amb gent així no és possible avançar, és una qüestió de fidelitat a mi mateix. Sóc discutidor, sí. I polemitzador, també. I sovint un provocador. Però això m’ha ajudat a créixer, a aprendre, a debatre, a saber contestar, a crear discurs. Espàrrings se’n diu en la boxa. I és que no tinc per costum callar quan em busquen. No m’amague. No sóc de fugir. Ni d'abaixar el cap. Orgull de ser de la Guinea.
Per alguna gent la meua condició de càrrec públic hauria de limitar la meua llibertat d’expressió, creuen que hauria d’aplicar-me una mena d’autocensura, de ser políticament correcte, i aguantar estoicament difamacions, insults, provocacions i mentides. Jo en canvi, qüestió també de perspectiva, sóc dels que creu fa molt de temps que la política no hauria de canviar a les persones que ens hi dediquem. Ara això és una mena de credo d’alguna gent que es considera els grans renovadors de la política. Per vestir informal, per no usar fórmules protocol·làries, per a renunciar a la parafernàlia que la tradició ha acumulat a la condició de càrrec públic… Jo fa temps que ho practique. No vull que la condició política que ara mateix em defineix, oculte qui veritablement sóc. I no vull, perquè jugar a ser allò que no sóc, és un engany. Un engany com el de les pobres llagostes, que vivien atemorides a la peixera de la cuina del Titànic. I vivien amb por, perquè havien sentit la història d’aquelles gambes que explicaven que la seua mare havia anat a un còctel i mai no havia tornat. I ves per on, als acords de l’orquestra, mentre altres cridaven, ploraven, xipollejaven, i dos es barallaven per un lloc a una porta, elles descobrien la llibertat. La llibertat sempre és una millor perspectiva.