"EL CALAFAT I EL MESTRE D'AIXA" -El Mundo- 31.10.20

A la voreta de la mar el calafat obre els coments, les escletxes entre taulons, i amb paciència i ofici va introduint fils de cànem o de lli. La maçola no para de picar rítmicament sobre el calador. El so del picar i picar és agut, perquè les maçoles tradicionals estan fetes de fusta de ginjoler. Sobre la sorra, espigolades, les seues  eines de treball, caladors de diferents mides, martell d'orelles, xerracs de punta i de repèl, barrines assortides, llevaestopa, aixa de vogir... La feina és feixuga. En acabar de tapar forats, toca embetumar amb les llanades o caps vells sucats amb pega o quitrà, totes les parts del buc que estan en contacte amb l'aigua,

El calafatament és l'acció d'impermeabilitzar el vaixell. Tapar vies d'aigua, evitar els riscos del deteriorament del casc, garantir l'estanquitat i fer que l'embarcació llisque  millor i vaja  més ràpida trencant ones. Cal salvaguardar la tripulació, cal assegurar que es podrà eixir a pescar, que és el guanyapà de la gent que a poqueta nit puja diàriament a la barca i s'endinsa al gran blau. Cal salvar la barca vella.

Un poc més enllà el mestre d'aixa comença a construir el llagut que ha dissenyat. Serà cobertat, de nou metres d'eslora, i que aparellarà amb vela llatina, per aprofitar el vent i la força dels rems per anar a calador o fugir de la maltempsada.

El calafat alça el cap i el mira. Torna a abaixar-lo i el mou parsimoniosament a un costat i a l'altre dibuixant un no a l'aire marí, que fa flaire de sal i peix. No acaba d'entendre com en una situació com esta, en un moment on la dura tempesta d’estes setmanes ha malmés les barques, on si no les repares d'urgència tapant forats a correcuita no podran eixir a la mar i el poble passarà gana; hi ha qui es posa a construir barques noves. No és el moment, pensa. Ara l'urgent és reparar tot els danys causats per la mar embravida, no pensar en inversions de futur, quan el futur és més que incert.

El mestre d'aixa, al seu torn, mira al calafat i ho entén. Resoldre el problema d'urgència és necessari i pertinent. Però en acabar la mala mar, ells tindran barques velles, mal preparades per sobreviure, i ell un vaixell nou, llampant, potent, que es farà amb tota la pesquera. "Qui no es prepare per canviar de vaixell, se salvarà hui, i s'enfonsarà demà" pensa. Sempre cal mirar l'horitzó.

"LA TRIA IMPOSSIBLE" - El Mundo - 24.10.20

La gent de dreta i centredreta, els refractaris als canvis, els que es creuen defensors de tradicions, els proteccionistes, els liberals, els monàrquics, resumint, els conservadors, ho tenen pelut per saber a qui votar.

Perquè clar, es pot defensar la monarquia, com es pot defensar posar-li xoriç a la paella. A més a més exactament per les mateixes raons, i idèntiques connotacions. Però la paella no porta xoriç, i la democràcia tampoc. I passar-te la jornada laboral de 8 a 3 exigint a l'administració ajudes econòmiques per a tots els negocis del món, deduccions, condonacions de deutes fiscals o quotes socials; i la vesprada dient que eres liberal i que sobra múscul a l'administració (la valenciana és la que té menys treballadors públics per habitant de tot l'estat), i que el poder polític no ha d'interferir en l'economia, és d'una esquizofrènia que hagués facilitat les coses a Eugen Bleuler.

Així d'entrada sembla que una persona conservadora tindria tres opcions. VOX que és exactament el que hem vist en esta estúpida moció de censura. Uns trumpistes, uns populistes, uns feixistes arrogants i incults. Carregats d'odi i de mentida. Energumens bàsicament immorals i violents. Prenyats d'una retòrica patriotera de primer de Formación del Espíritu Nacional, sense cap idea política elaborada, més enllà de les fakesnews de sèrie.

La dreta pop de Ciudadanos, que va ser el somni humit de Josep Oliu i l'oligarquia, que es va fixar en un jove que havia irromput amb certa força al Parlament català, i del que van voler fer una alternativa en l'àmbit estatal. Però Ribera tenia un problema greu d'addicció al seu ego, i podent ser vicepresident del govern, va preferir ser la parella de Malú. La successora una maleducada que ha fet fortuna muntant ciris al mateix parlament, i a les tertúlies. I la resta, el desert intel·lectual. Cantó, Felisuco i una plèiade d'actors de repartiment, bracejant per no ofegar-se en la gerra de llet, somniant que els hi passe com a la rateta del comte. Girauta és ja la rateta ofegada.

I queda el PP, que és un cas. O molts. Arena, Auditori, Baltar, Bankia, Biblioteca, Bárcenas, Caballode Troya, CAM, Carioca, Cementerio, Conde Roa, Construcción, Cooperación, El Lino, El Roblillo, Emarsa, Fabra, Faycan, Funeraria, Guateque, Gürtel, Hügel, Ibatur, Imelsa, Lasarte, Lezo, Líber, Lifeblood, Madeja, Nasseiro, Nóos,  Orquesta, Over Márketing, Palma Arena, Parques Eólicos, Patos, Piscina, Porto, Púnica, Granados, Rasputin, Scala, Taula, Terra Natura, Totem, Troya, Túnel de Sóller, Umbra, Uniformes i Zeta. I dirigits per un tipet amb un màster d'Hacendado.

"THE SUPREMES" - El Mundo -17.10.20

La Casa Blanca és la residència oficial i la seu administrativa del President dels EUA. A l'Ala Oest del complex està el Despatx Oval, lloc de treball diari dels presidents (excepte l'actual, que passa més temps mirant la FOX, i més estona a Twitter que jo!), i les dependències que ocupen els membres més importants de la seua administració. La televisiva sèrie homònima mostrava totes les reunions i deliberacions del que podríem anomenar, el cervell gris de la presidència. Per entendre'ns, per allí pul·lulen un grapat selecte de gent com Ivan Redondo, però amb el COU aprovat. 

Al capítol seté de la cinquena temporada, titulat The Supremes, es tracta de la problemàtica que es presenta amb la prematura mort del jutge conservador de la Cort Suprema, Owen Branyd, i la necessitat de trobar-li un substitut. La primera aposta de l'equip presidencial, és el moderat E. Bradford Shelton, però no convenç al President. Cal mantenir un equilibri al Tribunal, i també un equilibri amb el Congrés, on tenen majoria els Republicans, tot i que el President pertany als Demòcrates. Entre els candidats avaluats destaca la brillant jutgessa liberal (a excepció d'en el món de l'economia, liberal sempre ha volgut dir progressista) Evelyn Baker Lang. Però no sembla que puga ser confirmada pels Republicans. 

En un dels habituals girs de guió, Josh, un dels principals assessors presidencials, experimenta una epifania: concedir als republicans l'oportunitat de triar al substitut del finat, també de tall ultraconservador; a canvi de la nominació com a primera Presidenta de la Cort Suprema, a Evelyn Baker Lang. El President del Tribunal ja feia temps que volia jubilar-se, però li preocupava que el corrent més progressista del Tribunal, quedés orfe. Els Republicans trien al jove jutge ultraconservador Christopher Mulready. A mi em va colpir una conversa entre els principals assessors de l'ala oest: "Però a tu t'agrada Mulready?", "L'odie, però és brillant". I així es tanca l'acord. Els dos corrents del pensament jurídic representats per dos dels seus més brillants exponents. I un acord entre demòcrates i republicans. 

He tornat a vore l'episodi estos dies, pensant en l'atzucac de la renovació del CGPJ. EL PP bloquejant des de fa anys la renovació perquè necessiten jutges que els salven de les seues malifetes. El Govern preparant una reforma a la polonesa... Ja que no són republicans es podrien comportar com si foren demòcrates! Tenim un greu problema a la política espanyola que només pot explicar-se per l'efecte Dunning-Krugger. A l'Ala Oest, saben què vol dir.

"ZEMIOLOGIA" - El Mundo - 10.10.20

Borgen és el nom amb el qual coneixen a Dinamarca el Palau de Christiansborg. I també el nom d'una sèrie que explica la vida política danesa. En els primers capítols vaig trobar poc creïble, el fet que la Primera Ministra en eixir del despatx, es creués permanentment amb els Síndics de l'oposició fent declaracions als periodistes que campaven per allà amb tota naturalitat. No es confonguen. A mi eixa familiaritat amb la qual es tracta als representants polítics danesos, em sembla socialment molt sana. El que no acabava de vore és que es passejaren per la seu del Govern. Vaig informar-me, i resultat que el Palau de Christiansborg és la seu del Parlament danés, l'oficina de la Primera Ministra i del Tribunal Suprem. L'executiu, el legislatiu i el judicial compartint sostre i vàter! És el mausoleu de Montesquieu! El somni humit d'Alfonso Guerra!

Ben mirat, ací hauria de ser igual i estalviaríem lloguers. Al cap i a la fi, Dolores Delgado Ministra de Justícia passà en 24 hores a ser Fiscal General. De Rosa era Magistrat Jutge Degà a València quan el President Camps el va nomenar Secretari Autonòmic de Justícia primer i Conseller més tard. Al cap d'un any deixà el càrrec per ser vicepresident del CGPJ. Al Jutge Manuel García Castellón, el que ara persegueix a Iglésias, després de fer d'enllaç judicial a París i Roma, el van fer tornar a l'audiència  per  substituir a Eloy Velasco que molestava al PP. Conversa entre l'ex-President madrileny Ignacio González i el Minsitre Zaplana: "Vamos a ver, Eduardo. Tenemos el Gobierno, el Ministerio de Justícia, no sé qué y tal, y escucha: tenemos a un juez que está provisional... Tú lo asciendes.... 
Yo le digo: 'A ver, venga usted para acá'. ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente?' A tomar por culo a Onteniente, y aquí que venga el titular que ya me las apañaré, coño», i tant que es va "apañar", el primer que va fer va ser baixar un 95% la fiança del germà de González perquè pogués abandonar la presó pel cas Lezo. I així tot. Jutges i jutgesses han ocupat escó al Congreso, alguns van tornar a la judicatura en perdre'l! Lesmes amb un CGPJ en funcions, nomena jutges vitalicis com Trump, pel bloqueig de Casado.

I que no se m'oblide, diverses parts de Borgen són utilitzades per la monarquia! Ací el Rei també es posa toga, i uniforme militar. "Something is rotten in the state of Denmark". També ací.

NdA
La zemiologia és l'estudi dels danys socials. Pren el seu nom de la paraula grega ζημία zēmía, que significa mal, i es va originar com un corrent crític de la criminologia, especialment enfront de la noció tradicional de crim. En contrast amb els danys als individus, com ara el robatori, la noció de dany social incorpora els danys causats pels estats, nacions i corporacions, l'espectre d'esdeveniments i condicions, provinents d'una àmplia influència socialment creada, afecten negativament l'estructura de benestar d'un conjunt massiu de persones.

"INNOVACIÓ PÚBLICA, INNOVACIÓ PRIVADA" - La Vanguardia -07.10.20

Fa un temps, el Conseller Marzà em va aconsellar llegir l'assaig "L'Estat emprenedor", i jo de vegades li faig cas. He recordat el llibre ara que fa uns dies el diputat madrileny Errejon, hi va fer referència al Congreso. Va ser quan va explicar que l'iPhone se'ns presenta com una icona de la innovació, de la tecnologia i del capitalisme de Silicon Valley, com una mena d'èxit de l'emprenedoria de garatge. Però que en realitat, i no li lleve mèrit, el que va fer va ser integrar diferents tecnologies ja existents, totes desenvolupades amb participació de capital públic. Darrere la pantalla multitàctil, la connexió a Internet, els satèl·lits de GPS, els sensors de llum i de proximitat, el giroscopi hi ha tecnologies o bé finançades pels programes públics d'innovació o directament desenvolupades per a ús militar. Steve Jobs va fer famosa aquella frase de "Stay hungry, stay foolish", però sabent tot això, tindre fam d'èxit i ser insensat, és més segur quan ets ciutadà d'un estat emprenedor.

Un altre cas que comenta el llibre és l'èxit global de Google. El seu algorisme inicial ix d'una tesi becada per la National Science Foundation (NSF), diners públics. N'hi ha molts més. Ara mateix, una de les investigacions amb més probabilitat d'èxit per a trobar un vaccí contra la COVID19, és la del Jenner Institute i l'Oxford Vaccine Group de la Universitat de Cambridge. La recerca està cofinançada pel Govern britànic i per la "Biomedical Advanced Research and Development Authority", una agència federal nord-americana.

Al seu assaig, Marina Mazzucato, desmitifica la creença del fet que la innovació és patrimoni exclusiu de la iniciativa privada. Hi ha molts exemples que demostren que en sectors com ara les telecomunicacions, la farmàcia, la nanotecnologia, la biotecnologia o la revolució verda, l'Estat hi ha jugat un paper determinant. I té lògica, perquè la recerca i investigació, és molt cara, i no sempre agraïda en termes comercials. Entre altres coses, perquè les empreses que tenim per innovadores tenen cicles d'innovació que, per qüestions econòmiques, difícilment van més enllà de cinc anys, mentre que els grans avanços tecnològics sovint són el resultat de cicles de desenes d'anys. El paper del sector públic està ací, en participar d'estes investigacions, assumir riscos, crear mercats i també en decidir quines considera estratègiques per al país. Un projecte empresarial privat, per si sol, difícilment hauria generat una infraestructura com Internet. De fet, cap no ho ha fet mai. Som conseqüents, des de LABORA hem signat importants convenis econòmics amb alguns dels Instituts Tecnològics valencians, precisament per incentivar i suportar, el seu treball d'investigació amb resultats pràctics als nostres sectors productius.

Però cal un quid pro quo. Hem de ser eficients en l'administració dels diners públics. Miren, el retorn zero obtingut per la NSF pel finançament de la beca a dos estudiants de Stanford que va portar al desenvolupament de l'algorisme PageRank, l'algorisme de Google, evidencia que en major o menor manera hi ha una socialització del risc que en cas d'èxit desemboca en una privatització dels beneficis. Un patró recurrent.

I és que la cosa va encara més enllà. La Professora Mazzucato explica que l'amenaça més gran per a la innovació és la socialització què les iniciatives privades fan del risc i la privatització dels beneficis, una situació que coneixem prou bé. Tota la inversió pública, quin retorn té? És prou la contribució via impostos una vegada estes empreses tenen èxit i exploten comercialment els resultats de la investigació? Quants impostos paguen i on els paguen? A Irlanda? A paraïsos fiscals? Estos impostos són suficients per a eixugar les pèrdues suportades per la investigació estatal en els milers de fracassos on l'estat ha invertit? La col·laboració publico privada és unidireccional? Consisteix a compartir (no proporcionalment a sobre) les inversions i els riscos, i no els guanys?

Al llibre "L'economia valenciana i les polítiques d'ocupació després de la Covid-19 Nous horitzons de progrés i estratègies de transformació" publicat per la Fundació Nexe, Sanchís, Beneyto i jo mateix, com a autors, defensem la creació d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública (FEVIP) que permeta dirigir els recursos cap a sectors estratègics i finançats amb càrrec a una nova fiscalitat. Els Fons Europeus del programa Nex Genereation, es defineix com un instrument per donar suport als esforços dels Estats membre per recuperar-se, reparar els danys i sortir reforçats de la crisi. I s'han d'orientar a mesures que facen la nostra economia més resilient, i a accelerar la doble transició ecològica i digital. Què passaria si el suport públic s'articulés mitjançant l'entrada en el capital, i per tant, l'administració participés proporcionalment dels beneficis com un accionista més, a diferència del que ha passat amb els rescats fins ara, quan l'estat es fa càrrec de les pèrdues sense cap contrapartida?

¿LEONES O HUEVONES? - El Mundo - 3.10.20

Este dimarts, el diputat neofeixista Ivan Espinosa  de los  Monteros y Simón, anava pel camí dels 15 minuts de glòria dels que parlava Andy Warhol, però li va acabar passant el mateix que a Warhol. Al pintor li van fotre sis trets que li garantien la portada, però eixe mateix dia, van assassinar a JFK, i el magnicidi acaparà tots els focus.

Dimarts, Espinosa de los Monteros va eixir de la dutxa convençut que hi hauria un eixam de micròfons seguint-lo pels passadissos del Congreso, mentre anava a presentar la moció de censura. Però el Tribunal Suprem acabava d'inhabilitar al President català, reobria un cas del 2004 contra un diputat de la majoria governamental, i absolia a Rato i els 33 d'Ali Babà que el van acompanyar en l'eixida a borsa de Bankia. No hi havia interés en la moció, i aleshores, el diputat condemnat, va decidir que tocava un gir de guió, i va fer públic que anant a registrar la moció, li havien robat el portafolis amb tota la documentació. "Viendo las noticias del inframundo  que nos  rodea,  puede  haber sido cualquiera" va dir.

Em va recordar una història que em van explicar fa temps. Una senyora major va arribar a casa morta de riure, i inquirida per la seua família per les raons de tanta alegria, els hi va explicar els motius. Es veu que la bona dona, caminava a poqueta nit pel camí de Lledó, direcció a la basílica. Estem parlant potser dels 70, i una motet (jo sempre vaig imaginar una Derby Senda) amb dos xavals li va robar la bossa que duia penjant del braç. "Un tirón" que se'n deia de la modalitat delictiva. La família la mirava astorada, mentre la víctima s'aguantava el riure amb dificultat. "I això et fa gràcia? Et podien haver fet mal! Què duies a la bossa?" I eixa era la gràcia. La senyora duia sis gatets que la seua gata havia parit morts, i que pretenia soterrar en els camps que aleshores envoltaven Lledó. El PP i Pepe encara no havien fet el negoci de l'asil. Sis gatets morts, com els sis trets contra el pintor.

Al portafolis el diputat també duia un nonat. Una moció nascuda morta. Sense viabilitat. Però és que no la presenten per millorar les coses, sinó per traure rèdit polític incomodant al PP, encara que el preu siga, desestabilitzar més el país. A això es dedica la ultradreta, a crear tensió. Perquè al fang de la porquera, sempre guanyen els porcs. Patriotes.