14 de setembre, 2019

"L'ANELL DE SAURON" - El Mundo - 13.09.19

Aiden Stewart, un xaval de nou anys, estudia al col·legi de Kermit, el seu poble, allà a Texas. I pocs dies després de vore "El Hobit: La Batalla dels Cinc Exèrcits", es va embravir i va anar a classe amb el seu flamant Gran Anell del Poder, forjat per Sauron, i va amenaçar a un company, de què gràcies als poders d'aquell artefacte màgic, el podia fer desaparéixer.

Es veu que la direcció s'ho degué creure, perquè ho van considerar una amenaça, i el van expulsar. Segons el New York Daily News, al pare la decisió li semblà increïble, i va assegurar que el seu fill no tenia poders per fer desaparéixer al company. I que en cas que els tingués "segur que el portaria de retorn". Que diràs que com explicació tranquil·litza poc.

És pensament màgic. Caro Baroja en va escriure molt sobre el tema, associant-lo a les religions i el seu sistema de creences irracionals. El pensament màgic sol estar basat en percepcions psíquiques subjectives, i pot estar influenciat per altres persones que creuen en eixes teories o creences. Ai els assessors!

Pedro Sánchez es creu que el CIS és el seu particular Anell de Sauron, i que si l'invoca una vegada i una altra, i encara una més, pot fer desaparéixer a Iglésias. Bàsicament perquè té por que Pablo Iglésias acabe fent com Frodo, i que si toca poder, s'encegue i en vulga més, i encara més, fins a voler-lo tot, i acabe per voler assaltar els cels. Tot i que ell assegura que tot simplement té l'encàrrec de dur l'anell al seu particular Mont del Destí. Perquè Iglésias creu que té un destí, acabar amb el Règim del 78, que és el seu Mordor particular.

Mentre això passa, Gàndalf, Élrond i Galàdriel, el trifàssic màgic, el trio de la Plaza de Colon, miren amb escepticisme com l'anell que hagués pogut ser seu, està en mans d'estos éssers als quals avorreixen amb profund disgust. Clar, que segons Tolkien, estos tres personatges van renunciar al poder de l'anell, mentre que Casado, Rivera i Abascal, pagarien el preu que fos per tenir-lo. Ivan de los Monteros no, que eixe no paga ni les reformes de casa.

Tot plegat un drama, caldria que es deixaren de pensaments màgics i miraren dins de l'anell, on hi diu clarament: "Un anell per reunir-los a tots i a les tenebres lligar-los a la terra de Mórdor, on s'estenen les ombres". Perquè ara com ara, les ombres les pateixen les administracions autonòmiques econòmicament ofegades. I sobretot, la ciutadania, que el CIS de veritat, diu que ja no creu en res.

07 de setembre, 2019

"DUES TRUCADES" -El Mundo - 07.09.19



Era el pont de desembre, i havia de ser l'any 2001 o 2002, no ho recorde amb precisió. Jo estava a Douz, al sud del llac salat Chott El-Jerid, a la mateixa porta del Sàhara, muntat dalt d'un dromedari que a mi em semblava gegant, quan sonà el telèfon. Un Ericsson T10 de color roig. Era Víctor Navarro, un periodista d'El Mundo-Castellón al Día, que portava temes de política des de feia poc, i si no recorde malament, venia de la secció d'esports. Jo només era el secretari local del BLOC, ni tan sols era regidor ni havia anat mai en llistes encara. Si els hi he de ser franc, no recorde què volia, sé que li vaig explicar la meua situació física dalt d'un camèlid i mirant aquella immensitat de sorra, i ho vam deixar allí. Coses del roaming.

El passat mes d'agost, Victor Navarro, ara ja com a Director del diari, en va tornar a telefonar. Sabedor de què la meua passió per comunicar, m'ha dut a publicar ja més de 1.500 articles d'opinió, em va oferir incorporar-me al seu equip de columnistes. No ho vaig dubtar gens, i vaig acceptar l'oferta de seguida, i amb un entusiasme que, n'estic ben segur, no li va passar desapercebut.

Entre una telefonada i l'altra, n'hi havia hagut algunes més, clar. I alguns cafés, fins i tot alguns dinars. Així que ja ens coneixíem prou per no haver-nos d'entretenir en obvietats. Els dos som conscients que hi haurà qui no ho acabarà d'entendre. A ell potser li critiquen haver fitxat un valencianista irredempt que ha tingut la gosadia de dir en públic que esta organització territorial d'Espanya, li estira de la cisa. A mi, escriure en un diari que sovint ha estigmatitzat allò que anomenen nacionalismes perifèrics.

La resposta crec que és senzilla. Navarro sap que el fet de tenir-me com columnista, no temperarà les meues opinions, ni les condicionarà. I jo sé que el fet de col·laborar amb El Mundo-Castellón al Día, no farà que deixen de criticar-me quan ho consideren oportú. És una qüestió de llibertat i valentia. Navarro i el diari són valents per incorporar un discrepant en un temps de trinxeres polítiques. I jo escriuré amb tota la llibertat que m'han oferit per a la meua columna.

Explica Mateu, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entre en el Regne del Déu. Però ves per on, ha resultat molt fàcil que un Nomdedéu entre al regne d'El Mundo. He deixat el camell fora, però això sí, no pense baixar-me del burro.

18 de juny, 2019

"EL PERIODISME" - LEVANTE-EMV-18.06.19

Entre els anys 1980 i 1982 la televisió espanyola, l'única que hi havia, va emetre una sèrie americana de nom Lou Grant. Explicava la història de la redacció del diari fictici Los Angeles Tribune. A mi m'agradava molt, i per un curt espai de temps, vaig creure que potser m'agradaria exercir aquell ofici d'informar escrivint. El veterà periodista Grant, compartia protagonisme amb els redactors Joe Rossi Billie Newman, el fotògraf era Dennis Price, de mal nom «Animal»; i Charles Hume, que n'era l'editor. L'ambient de la redacció era de col·laboració competitiva, i presentava la professió com un interessantíssim treball de cerca i recerca de la veritat, per sobre de tot.

De vegades, però, havien de pujar al despatx del pis de dalt a vore Margaret Pynchon, propietària del rotatiu, qui en no poques ocasions posava per damunt els interessos econòmics i editorials, abans que no pas el dret a la informació, i a la veritat. Pynchon seia sempre a un despatxet fosc, i acaronava permanentment un gosset, més que probablement inspirada amb el que, quasi una dècada abans, va fer magistralment amb un gat, Vito Corleone. I si la vinculació entre empresa editora i màfia els hi sembla un excés, hi ha una segona casualitat. Pynchon era interpretada, per Nancy Marchand qui molts anys després va interpretar a Lydia Soprano. D’Els Soprano, sí. Eixa bufetada de realitat, em va fer perdre aquella esporàdica vocació periodística.

L'anunci del tancament d'esta capçalera que generosament m'ha acollit com columnista durant un bon grapat d'anys, m'ha recordat la sèrie televisiva. Les dues coses. L'admiració per la professió que em va fer replantejar-me la meua vocació, i el desencís. Per la qualitat del periodisme de Levante Castelló, i perquè l'anunci que ara es fa, es fa per raons de caràcter econòmic, que no periodístic. No em sembla just ni per a qui fa el diari, ni per a qui el llegim.

Podria recordar desenes de noms i d'anècdotes, i em deixaria a molta gent que ha passat pel diari, i ha format part tangencialment de la meua vida pública. Només diré que amb Pepe Beltrán hem parlat més del Castelló que de política. Bàsicament perquè de futbol en sap més que jo...i de política possiblement també. Encara que ell no s'ho crega, trobaré a faltar les telefonades de Joan Mestre per a preguntar-me coses que sap perfectament que no li contestaré. Ell fa la seua feina, i jo la meua. Trobaré a faltar les fotografies de Carme Ripollés, que et fotografia per dins, sense desenfocar-te per fora. Tan clar ho tenim a casa, que la vam contractar per tal que fotografies la nostra boda. Trobaré a faltar, i no sabeu com!, el talent narratiu i la profunditat dels textos d'Emilio Regalado, que té aquella virtut dels bons periodistes d'aconseguir que quan et critica, et preguntes on t'has equivocat tu, no ell. Em mancarà Xipell, que potser no tindrà temps de dibuixar-me sense ulleres i més prim. Trobaré a faltar periodisme.

Tinc la convicció de què al final, el talent pesa més que els talents. Aquella vella moneda tan «mediterrània». Sort. Ens seguirem llegint.

15 de juny, 2019

"SER PONT" -Levante-EMV- 15.06.19

Tinc la sensació que hui em llegirà menys gent del que és habitual, perquè el meu públic objectiu molt em tem que està més interessat per la política que no pas per la literatura, i no creguen que no em sap greu. El cas però és que hui mateix es constituiran els ajuntaments, i este serà bàsicament el punt d’atenció política. I des d’este convenciment em permet el luxe de relaxar-me pel que fa a la vocació d’escriure sobre actualitat, i dedicar l’article a una reflexió personal, un poc atemporal. 
Voran vostés, deu fer 7 o 8 anys un jove mestre va vindre a vore’m al despatx de l’ajuntament, on jo era regidor a l’oposició. M’havia contactat un temps abans per dir-me que feia un màster i que havia de presentar un treball sobre models de lideratge. El seu interés a entrevistar-me era motivat perquè considerava que jo representava un dels models de lideratge dels quals ell volia escriure.
Els diré que esta percepció que ell tenia de mi, em va impressionar i pressionar, perquè dissonava amb la idea que de mi mateix tenia jo, que mai no m’he considerat líder de res. I entenguen bé, no és falsa modèstia, no. Crec que he treballat molt, i acceptablement bé, mentre he estat regidor de Castelló, o Diputat provincial, o quan em van fer l’honor de permetre’m assumir la Vicealcaldia, o en el meu pas pel Consell. Però assumir responsabilitats o encapçalar llistes, mai no he cregut que feren de mi un líder.
Segurament perquè vaig somatitzar molt bé, i fa anys, allò que diu un proverbi gal·lés: «qui vol ser líder ha de ser pont». I jo sempre m’he vist així. Com una baula d’una cadena. I si eres bona baula, poc importa la teua vàlua. Una cadena, un pont entre lideratges històrics i els actuals. Des de Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch o Falo Menezo; i clar, Toni Porcar de qui he intentat aprendre tant com he pogut. Però també de tanta gent generosa que ha picat pedra sense ser mai caps de llista de res, Inés Escoí, Toni Royo, Vicent Grau, Jordi Tàrrega... O Ali Brancal. Sí. Entre tota esta gent, i la gent que assumeix ara generosament les responsabilitats públiques. I sobretot i també, ser pont dins del teu propi equip.
No ho havia dit, aquell jove mestre que em va vindre a vore es diu Vicent Marzà, i hui és Conseller al Govern valencià. I com a Marzà li reconec una intel·ligència política extraordinària, he de dir que la seua generosa opinió sobre mi, em va fer reflexionar. I si jo en realitat sí que haguera estat alguna mena de líder?
I vaig arribar a la conclusió que al final, un no és líder o deixa de ser-ho per encapçalar una llista, per ocupar un important càrrec de representació, per ser el més votat d'unes eleccions. Un és líder quan els seus companys i companyes el consideren líder. I una segona conclusió, jo també tinc líders admirats. Totes i cadascuna de les baules de la llarga i amable cadena del valencianisme polític.

08 de juny, 2019

”ELOGI DE LA MEDIOCRITAT” -Levante-EMV- 08.06.19

Com es dóna la cronològica circumstància que ja he passat el meu personal Rubicó de vida, i em queden menys anys per viure dels que he viscut (cosa que diré tot passant, que ni és mèrit personal ni em fa especial il·lusió), puc dir que he pogut conéixer molta gent. També, perquè en estos anys he dedicat temps a aficions diverses que m'han dut a conéixer gent d'interessos diversos, he estudiat carreres diferents, he treballat en ciutats i fins i tot països diferents, he canviat d'empresa i també d'ofici.

Així que sí, he conegut a molta gent. Algunes persones brillants. Sí, he tingut sort. Però també és cert que dins d'eixe exclusiu grup, la majoria són brillants en la seua matèria de coneixement científic o professional. Però no sempre en altres disciplines. És eixe risc enorme de la hiperespecialització. (Joves que esteu ara en el moment de triar carrera, penseu molt fredament en això! El futur laboral serà multidisciplinari, multifuncional -Contingut Prèmium patrocinat per LABORA-). I sovint van curts d'empatia.

He conegut bones persones. Moltes. Normalment discretes i anònimes, però afortunadament també n'he trobat en un món tan competitiu i caïnita com la política. Bones persones amb ideologies diferents, que quede clar també això. He conegut desenes de persones prescindibles, per a la meua vida, clar. Segur que seran importants per a altra gent, però el nombre de persones que han passat per la meua currícula vital sense deixar empremta és multitudinària. I he de dir que també he conegut un bon grapat de gilipolles. Segurament tots ells pensen el mateix de mi, però em preocupa més que ho pensen els del segon paràgraf.

Al final de tot això, he de dir, que el més nombrós grup de persones que he trobat, i amb el que m'identifique personalment, és el dels mediocres. Que no són especialment bons en quasi res (tot i que òbviament seran més competents en la seua disciplina científica, professional, laboral), ni acaben de ser un entrebanc per a res. I bàsicament és perquè si són conscients de ser-ho, se'ls-hi passen les ínfules de voler fer-se passar per allò que no són. No tenen el deler d'escalar més ràpidament del que toca, si és que toca; i sovint un campament base els hi sembla un cim personal. Són capaços de valorar la brillantor aliena, i aprendre'n. Es tracta de no deixar que eixa llum els enlluer-ne, i fer en canvi, que els il·lumine.

D'adequar-se als equips amb els quals treballen, malgrat que no els hagen triat ells. Conscients que s'enganyen amb una freqüència que sempre els sembla excessiva, però probablement és la raonable, estan disposats no només a disculpar-se, que això és senzill, i és gràtis; sinó a corregir. Admiren als més brillants sense deixar que l'admiració esdevinga enveja mòrbida. Tendeixen a disculpar als més maldestres, conscients que s'hi assemblem més del que voldrien. Es reconeixen entre ells, i segurament per això no són cruels amb qui se'ls-hi assemblen.

Tenen un valor social immens, i no només perquè siguen majoria, sinó per eixa manera que tenen d'anar fent feina, satisfets de travessar metes volants. Poden ser gregaris quan cal. No guanyaran una contrarellotge, ni destaquen especialment en muntanya. Si el líder punxa li deixen la bici, i de fet, són ells els qui fan als líders, i els qui guanyen per equips. M'agrada pensar que sóc un mediocre.

01 de juny, 2019

"ANEU I NEGOCIEU" - Levante-EMT -1-06-19


Esta anècdota amb la qual comence esta història va succeir a finals dels anys setanta del segle passat. És important el marc cronològic, perquè permet situar-se en com eren en aquell moment els costums socials i fins i tot les relacions paternofilials.

Un jove, al que anomenarem Pep, bàsicament perquè així es deia, tenia recurrents disputes amb son pare per l'hora a què havia d'arribar a casa a les nits. El dia que va fer els 18 anys, es va dirigir al seu pare, i amb un to correcte, però mínimament arrogant, li va amollar: "pare, des de hui sóc major d'edat. Així que ja puc tornar a l'hora que vulga". Des del butacó, el pare el va mirar impassible, i serenament li replicà: "és cert fill, ja eres major d'edat, i per tant, quan truques a la porta jo ja no tinc per què obrir-te. A les deu a casa", i va continuar amb els mots encreuats. El meu amic es va quedar mut, un poc estabornit per la resposta (al seu cap el que li havia dit a son pare, sonava molt més convincent), va fer mitja volta i isqué. A les deu en punt tornava a estar a casa.

Anar de "farol", sempre és un risc. Però quan qui tens davant porta cartes, és simplement l'avantsala d'una derrota èpica. Ho va explicar molt millor que jo el bo de Sun Tzu: "En l'art de la guerra aplicat a la negociació, un es defensa quan té els mitjans, i ataca quan té mitjans més que suficients". Jean Paul Getty, un multimilionari americà va dir: "El meu pare deia que no calia quedar-se amb tots els diners que hi havia a un tracte, perquè si un es feia amb la reputació de quedar-se sempre amb tots els diners, ja no hi hauria més tractes". Així que ja veuen, en una negociació, no reclames més del que pots, ni acapares més del que cal. Dic això pensant que en este mateix moment en què vosté m'està llegint, en desenes d'habitacions, de sales de reunions, hi ha equips negociant sobre qui ha de governar vés a saber on, i per a fer vés a saber quina cosa.

Jo sóc un convençut de què la negociació és sempre el camí (no necessàriament més curt, però sí el més efectiu) entre una discrepància i un acord. A la facultat vaig estudiar una assignatura que es deia Teoria i Tècniques de Negociació. Segurament el més important que en vaig aprendre, és que allò que cal saber en tota negociació és què és el que vol cadascuna de les parts. Però no allò que diu voler, o allò que creu voler, sinó allò que de veritat el satisfaria. L'exemple clàssic és el del Sinaí, en la disputa entre Israel i Egipte. Semblava que tots dos volien mantenir la possessió del desert, però en realitat Egipte volia recuperar la integritat territorial, i Israel seguretat. Un cop van dir-se allò que de veritat volien, l'acord fou senzill. Egipte recuperava la sobirania, i es comprometia a tenir desmilitaritzat el desert, a tindre la maquinària de guerra molts quilòmetres lluny de la frontera. Això donava a Israel la seguretat suficient, perquè evitava atacs sorpresa, i si Egipte movia tropes, tenia temps de reaccionar. A grans trets (i sense pegar trets), això van ser els Acords de Camp David. Fou el 1978 (aproximadament quan va passar allò de Pep i son pare), i encara funciona.

Clar que tampoc no hi ha motius per ser extremadament optimista, una cosa és la teoria i la pràctica n'és una altra. A Getty li van segrestar un net, i a la petició de rescat va contestar: "Tinc 14 nets. Si pague un rescat, tindré 14 nets segrestats", i s'hi va negar. Però cinc mesos més tard va rebre per correu l'orella del seu nét, i pagà els tres milions de dollars. El net va tornar a casa, no sabria dir si a les deu de la nit, o més tard. Encara no havia fet els 18. 

25 de maig, 2019

"RERUM NOVARUM" - Levante-EMV- 25.05.19

El maig de 1891 el Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica “Rerum Novarum” un dels documents pontificis més importants en la història de l’Església, que servia per prendre posició davant la greu i apressant qüestió social provocada per la revolució industrial i la introducció del sistema capitalista liberal, que havia deixat en una situació de desemparament a amplis sectors de la societat, tant a obrers a les ciutats, com a proletaris o xicotets propietaris del camp. 

El socialisme o l’anarquisme, havien estat més àgils, i proposaven respostes revolucionaries a eixos sectors de la societat que quedaven marginats i explotats, en un plantejament on no hi havia altre interés que l’enriquiment. L’Església marcava distàncies d’eixes posicions, tot defensant la propietat privada. Però en honor de la veritat cal dir, que l'Encíclica també va condemnar al capitalisme com a causa de la pobresa i degradació de molts treballadors, reprenent el concepte de John Locke que l’apropiació excessiva era injusta. 

En el context del canvi social que comporta el pas d'una societat artesanal a una societat industrial, l'Encíclica fixa la seua atenció en l'home, en la seua condició d’ “obrer” i tot el que té relació amb ell, i presenta les solucions que ofereix l’Església, diferenciant entre aquells que anomena “remeis divins” (les orientacions i doctrina catòlica) i els que anomena “remeis humans” (algunes recomanacions pràctiques). I amb independència de que es puguen o no compartir les conclusions, cal reconèixer que el document és una aportació teoria molt important com a resum de molts assumptes plantejats per la revolució industrial, pel creixent problema obrer i les societats democràtiques modernes. I de fet, se la considera la carta fundacional de la democràcia cristiana.

El cas és què el document mantenia la tesi que les solucions a la conflictivitat laboral i social, vindrien de les accions conjuntes de l'Església, de l'estat, la patronal i els treballadors. Anys després sembla evident que l’Església no ha de jugar cap paper, però no deixa de ser sorprenent que la part més liberal de la societat haja oblidat tant ràpidament els ensenyaments de la doctrina social. I és que més enllà de pontificar (mai millor dit) sobre el diàleg social com solució als conflictes laborals, establia fins i tot algunes premises ben interessants.  Com quan el Papa anuncia el dret de l’obrer al “salari just”, que no pot deixar-se, afirma: “al lliure acord entre les parts ja que, segons això, pagat el salari convingut, pareix com si el patró haguera complit ja amb el seu deure i no degués res més”.

L’Encíclica papal, afirma que cada treballador ha de rebre un salari que li permeta subsistir i tindre una vida raonablement còmoda i que, si acceptava males condicions laborals a causa de la necessitat o al temor, el treballador era una víctima de la injustícia. I partint de la competència del magisteri de l'Església en qüestions socials va manifestar la necessitat d’adoptar mesures en favor dels obrers, amb la consegüent intervenció de l'Estat (normes d'higiene i seguretat en el treball, tutela del descans dominical, limitació d'horaris i jornades laborals, etc.) No sé si ho veuen, però és ací on encaixa la delimitació per llei d’un salari mínim interprofessional, o la necessitat d’un conveni laboral.

Esta setmana he llegit a un representant de la patronal d’hosteleria queixar-se amargament de que “havent-hi tanta gent aturada” no troben gent per cobrir la seua oferta de treball. Un sector que porta anys i anys sense conveni. Un sector del que arriben permanents queixes de baixos salaris i jornades esgotadores. Un sector al que des de l’administració donem milionàries ajudes per a la contractació indefinida amb sous dignes… “Rerum novarum” vol dir “de les coses noves”. Una llàstima que alguns encara estiguen en les coses velles. És pecat. 

18 de maig, 2019

HIPOPOTOMONSTROSESQUIPEDALIOFÒBIA - Levante-EMV - 18.05.19


Una vegada Toni Royo em va recriminar amablement que tenia certa tendència a posar títols estrafolaris als meus articles, cosa que segons ell comportava el risc de desincentivar la seua lectura. És possible. No ho sé. De fet, de vegades el títol sorgeix abans que l'article, com este.

Abans d'ahir va ser un dia important per al nostre autogovern, perquè es van constituir les Corts de la Desena legislatura, que tornarà a Presidir el valencianista Enric Morera. Que un President repetisca una segona legislatura no es produïa des de feia més de 30 anys. Això és una confirmació del bon treball fet per Morera. Recordem que hi ha una expresidenta a la presó, i un expresident que no crec que tarde molt a acabar-hi. El PP. Afortunadament este país nostre ha canviat en només quatre anys.

Crec que és una mostra més de l'esperit del Botànic (I ara escriuré alguns conceptes botànics com ara jungermanniopsida, alquequengi i croococcals, només pel gust de complicar-li la vida al mateix preocupat Toni Royo, perquè em va dir que té el costum de llegir en veu alta estos articles meus. I sé que patirà per dir estes paraules, però de passada entendrà el significat del títol. I és que hipopotomonstrosesquipedalofòbia és la por a pronunciar paraules molt llargues, científiques o poc comuns.) I feta la maldat, reprenc. El Botànic ens ha salvat del Zoològic. D'un zoològic d'espècies corruptes, de gent que havia convertit la política en un abocador. I de crespadors professionals, que entenen la política com la provocació permanent. Que estan més a prop de ser parlamentides que parlamentaris. I de la novetat de la temporada, aquell grup que jurava dijous "por Dios y por España", amb una Bíblia i una creu. I en alguns casos amb un rosari. Clar que això de la creu també ho va fer un altre fonamentalista cristià, Cotino, quan va jurar com a President, eixe que deia jo que està en capelleta. Sempre ho ha estat.

El PP es disgusta molt quan li recordes la bassa de purins en la que van convertir la política, i diuen que s'han regenerat, obviant que només es pot regenerar allò que havia degenerat. A mi sentir-los parlar de regeneració, em produeix un enreveixinament capil·lar total (perdona Toni, ara no puc parar). I pense en Carlos Fabra, un senyor condemnat a la presó acudint a donar suport a Carrasco i Sales, en pla... Padrí de la regeneració. La regeneració que no ha evitat que alguns dels actuals regidors, i també a uns quants dels diputats que dijous juraven a València, amb posat cerimoniós, aconseguiren els seus càrrecs públics del 2007 gràcies a pagar la campanya amb els diners de la Gürtel. Hi ha sentència. Són els mateixos. També a Castelló.

Estos passats quatre anys, els hi hem sentit impostar una dignitat teatralitzada per pronunciar grans paraules, de vegades a crits, però n'hi ha una que els hi fa por, paüra pronunciar. La paraula "perdó". I és que demanar perdó és un exercici d'humilitat que la dreta no practica. Ni tan sols, quan com el PP, passen en 4 anys i un dia, de 55 escons a 19. I a Castelló, de 14 regidors a 8...i baixant. Deuen patir d'hipopotomonstrosesquipedaliofòbia. 

11 de maig, 2019

"EL NOM I LA COSA" -Levante-EMV- 11.05.19


El Consell que hui està en funcions, va rebre el nom del lloc on es va signar l'acord entre les forces polítiques que li donaven suport, que no era altre que el Jardí Botànic de València. I gràcies a això, fent gala d'una imaginació sense precedents i amb un humor al nivell de Mariano (però de Mariano Mariano, o de Marianico el Corto, no de M. Rajoy... Per cert, els dos primers ja no ixen als papers, no? L'últim sí), la senyora Bonig i els seus feligresos s'han passat quatre anys dient-nos el "Titànic". I jugant amb el trist final d'aquell transatlàntic.

La nit del 28 d'abril, però, vam saber que el PP no era cap iceberg. Era com a molt, un glaçonet de gel dels del gintònic, que es va diluint a poc a poc (be water my friend). Així que ara la senyora Bonig i la resta, hauran de pujar a Wallapop totes les seues brometes, perquè ja no les poden gastar.

Per cert, que d'aquella pel·lícula que va dirigir Cameron, (absolutament sobrevalorada des del meu punt de vista) ha donat molt que parlar l'escena on la xica es salva sobre una porta que sura al mar gelat, mentre ell se'n va al fons...(Ací la metàfora no ha funcionat). S'han fet estudis molt treballats que vindrien a demostrar que a la porta hi cabien tots dos. Doncs bé, a la porta que s'obre després del 28 d'abril, sembla que n'hi cabrem tres. I és que el Titànic valencià va arribar a bon port.

Concretament, i segons diuen, al de Dénia, perquè hi ha qui reclama que el nou acord es signe al Montgó, que també té collons. Si més no a la fraseologia popular valenciana, que sempre ens recorda que el Montgó en té un parell. I jo em permet recomanar a qui haja de negociar, que revisite amb cura a Stendhal. No dic que de la lectura d'estos quatre anys de govern de progrés ningú haja de patir la síndrome que porta el seu nom, perquè no és el cas. Ha estat bé, però és millorable. I en tot cas, queda molt i molt per fer.

Però recorde una frase d'ell que diu: "Si a les mines de Salzburg s'hi llança una branca d'arbust i es recull l'endemà, apareix transfigurada. La humil forma botànica s'ha cobert d'irisats cristalls que recamen prodigiosament el seu aspecte."

"La humil forma botànica", una xicoteta branca del gran arbre del progrés social, econòmic i en drets i llibertats que el país necessita. Però una branca fonamental. La humil forma botànica ha fet moltes coses bé. Moltes. I l'esperit de col·laboració, de formar part d'un sol govern ha sigut molt majoritari. No oblidem això. Revisem, millorem, corregim, ampliem, repensem, però no menyspreem "la humil forma botànica". No oblidem que "recamar" vol dir brodar en relleu amb fil d'or, d'argent, de seda.


04 de maig, 2019

"ESPERANT AL MOTORISTA" - Levante-EMV- 04.0518

Un dia la meua filla, que té 9 anys em va demanar si em podia fer una pregunta. "I tant que sí" li vaig contestar. I la feu: "pare, tu i la mare a mi com em vau fer?”. Es va produir un silenci tens. He de dir que la pregunta no em sorprengué del tot, sabia que arribaria tard o d'hora, de fet l'esperava més d'hora que tard. Per alguns comentaris seus. Per algunes rialletes seues en sentir alguna conversa, que demostraven que el tema no li era alié. Però confessaré que en el meu cap, eixa pregunta sempre arribava estant sa mare i jo presents. I no era el cas. Estàvem Gal·la i jo sols a casa.

Però vaig pensar que no podia ajornar la resposta només per a sentir-me jo més còmode, perquè li estaria donant més importància de la que té. Així que vaig acceptar el repte, i la vaig convidar a seure amb mi al sofà. "Bo. Al col·le ja heu estudiat la reproducció dels mamífers" vaig començar, "Tot allò del penis i la vagina" vaig seguir, però tota certa em va interrompre: "No, no, pare. Tot això ja ho sé. Vull dir que tu et posaries baix per no esclafar a la mamà, no?" Em va deixar glaçat, a ella en canvi li va fer molta gràcia la seua pròpia broma. De fet, quan va arribar sa mare a casa un poc més tard, vaig sentir com li ho explicava dient: "li he dit gros al pare, d'una forma creativa". Quina tia! Cinc dies més tard em vaig posar a règim i en poc més de dos mesos ja he perdut més de 24 quilos. Ara la meua filla diu que ja em pot abraçar "quasi sencer".

Alguns de vostés diran que escric això només per a fer-me el fanfàrria. És de veres. Estic content de tenir la força de voluntat necessària per a estar fent el que estic fent. És lícit l'orgull. I més lícit encara l'orgull de tindre una filla que a banda de donar-me alegries pel seu caràcter, o pel seu rendiment escolar, és divertida i irònica. "Això és sarcasme" li agrada dir ella, repetint el que sent a Big Bang Theory. Però en realitat escric això perquè em sembla una bella metàfora per explicar com entenc la política.

Cal escoltar als més dèbils, als més vulnerables. I cal prendre decisions que milloren la qualitat de vida. És bàsicament això. I fer-ho sense esclafar a ningú. No fa gaire, a este mateix diari vaig publicar un article en el qual em despullava emocionalment per explicar com havia afrontat la meua arribada a la política. I ha estat així com l’he exercida. Amb eixa vocació d'escoltar a tothom i especialment als qui menys capacitat resolutiva tenen per ells mateixos. He intentat que totes les meues decisions s'encaminen a fer que la gent siga una miqueta més feliç hui que ahir. Això al que li he dit "millorar la qualitat de vida" que és en definitiva l'objectiu final de la política. Tan simple i tant complex a l'hora. I tot això procurant no esclafar a ningú.

Així he procurat conduir-me com regidor i com diputat provincial a l'oposició estant. I des de les diferents responsabilitats als governs de la ciutat i el país. He comés errors. Cert. Algunes posicions polítiques, vistes amb recul podrien haver estat més hàbils o més intel·ligents. I reconec alguns excessos verbals fruit de la passió amb què faig la meua feina. Esta de polític o qualsevol altra de les que he fet i faré.

Quan el 2015 vaig assumir el càrrec de Vicealcalde vaig dir: "Res del que he fet, ni res del que faré, no farà passar vergonya ni a la meua mare, ni a la meua dona, ni a la meua filla". I res no he fet pel que n'hagen de sentir. Malgrat les querelles, les difamacions, les persecucions malaltisses... No puc dir pròpiament que viatge lleuger d'equipatge, perquè he aprés moltíssim tot este temps. Però sí que puc mantenir el que deia ja fa anys: "el meu patrimoni és el meu matrimoni". Res més. Ni res menys. El meu partit no em deu res, jo a ell molt. La política no em deu res, jo a ella molt. La gent a qui he representat no em deu res, jo a ella molt. I ara, a esperar al motorista.

27 d’abril, 2019

"ÀUGURS I AUGURIS" - Levante-EMV- 27.04.19


L'endevinació (del llatí divinare, «ser inspirat per déu») és el procés pel qual s'arribaria al coneixement de coses ocultes, procés considerat una part de la màgia, i sovint lligat a les creences religioses. Plató i Ciceró que ho van estudiar a «De divinatione», distingien entre la clarividència natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva. I hi ha tècniques d'allò més divers. L'astrologia, la cartomància, la numerologia, la quiromància, els auguris i tot un seguit de pseudo-ciències.

Hi ha qui esbudella un pollastre per llegir el futur a les seues entranyes, qui fa clavells i aplica foc a la closca d'una tortuga, l'escàpula d'una ovella o vaca, amb la mateixa vana pretensió de conéixer el futur. Altres tiren pedres en un tapet reciclat de jugar al guinyot, o diuen llegir el marro del café, o les fulles de te, o fins i tot les arrugues de l'anus. Que dic jo que mirant de prop del cul de la gent és més fàcil saber què van fer ahir, que no pas el que passarà demà. Però jo és que sóc un descregut.

Esta obsessió humana per conéixer el futur ve de lluny. Els Zhang Zhung (que sona a marca de telèfons, però era un poble nòmada d'Àsia central) ja en l'Edat del ferro deixaren vestigis d'arts endevinatòries, i també se'n van trobar a les cultures mesopotàmiques, a la Xina, a Grècia i Roma, a les cultures precolombines americanes, per tot en Àfrica...

I hui mateix, amables lectors, segurament hi haurà molta gent obsessionada amb saber el futur més pròxim. En saber què passarà demà. Jo mateix, este migdia, dinaré amb un grup plural d'amistats i com fem des de fa anys en jornada de reflexió, farem una porra lúdica i sense premi (més enllà de la vanitat de ser qui menys s'enganya) sobre els resultats electorals. En el nostre cas és un divertiment sense més transcendència. Però potser caldria no oblidar que es gasten milions i milions d'euros (a banda de les enquestes directament inventades) públics i privats, per intentar endevinar el futur. I si bé ni Tezanos gosa esquarterar un pollastre en la seua peculiar cuina, no és menys cert que s'intenta vestir de ciència una art endevinatòria, que fracassa any rere any. Crec que l'explicació és senzilla. 

Continuem volent saber el futur, i ho vestim de ciència, però el futur hui no existeix, i és per tant inobservable científicament. El que fan les enquestes, les simulacions de resultats amb càlculs de probabilitats, les projeccions demoscò... El que fan és intentar condicionar el futur, no endevinar-lo. No ens enganyem. Que les arts endevinatòries no ens confonguen L'última vegada que este país va decidir el seu futur amb un pollastre (el famós Pacto del Pollo) ens va dur a 20 anys de ruïna i corrupció.

A mi m'agrada dir que hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen. El que passarà en els quatre anys vinents ho decidirem demà a les urnes. Trellat.  

20 d’abril, 2019

"ELS SOBRES DEL PP" -Levante-EMV- 20.014.19


L'any 2004 jo era regidor i es van convocar eleccions generals. Un dia, com tants altres, vaig baixar a la planta baixa de l'ajuntament, a la zona retolada com « àrea de concejales », com si el de l'oposició no ho fórem, com si fórem conillets de Pasqua, o selles de muntar ponies! En fi. El cas és que em vaig trobar que havien organitzat l'oficina electoral del PP. Un nombre inusualment elevat de persones usuàries dels serveis socials, feien cua, per tal que els assessors del PP, i alguna funcionària que el govern havia distret de les seues obligacions i l'havia assignat a estos menesters, els hi preparés el vot per correu. Fotocòpia del DNI, papereta plegada i al sobre, i no es preocupe que ja ho durem nosaltres a Correus. Ignore si a canvi d'alguna promesa, d'alguna cosa tangible, o per una amabilitat i magnanimitat inusitada. Al cap i a la fi, en aquella època, les prestacions dels serveis socials no depenien tant de la valoració i anàlisi dels tècnics, sinó de la voluntat generosa del poder polític que decidia qui tenia un val per anar a comprar o una ajuda concreta. I la gent és agraïda...o ostatge del xantatge. Vota'm a mi, que sóc qui dóna els les ajudes.

Em vaig queixar, com és lògic, i van traslladar l'oficina electoral a la seu del partit, on sempre havia d'haver estat. No sorprén que ho dugueren a la seu, al cap i a la fi, l'any 2007 o 2008, ja vaig denunciar a un plenari que una de les persones que feia anys cobrava de l'Ajuntament com assessor municipal, no treballava al consistori, ni se l'havia vist mai per allí. El portaveu popular confessà que treballava a la seu del partit, perquè els seus assessors treballaven on a ells els donava la real gana. Encara que figurés en la nòmina de l'ajuntament, i fos l'ajuntament qui li pagues la seguretat social. En fi. Aleshores era així. Era l'època en què el PP de Vall d'Alba, de Cabanes i vés a saber d'on més, inflaven el cens electoral per guanyar fraudulentament les eleccions. Era l'època en la qual les campanyes electorals, com la del 2011, es pagaven (almenys parcialment) il·legalment amb diners de la corrupció. Ja hi ha sentències que diuen que a Castelló també. Sí. A Castelló.

Ara hem descobert un intent de frau massiu en el vot per correu a les generals. PP i PSOE ho han denunciat. Nosaltres ja ho vam comunicar també a la JEC. Un elevat nombre de persones relaten haver rebut a casa el sobre de les votacions per correus, amb una papereta del PP del 2016, ensobrada. El PP es queixa, i diu que per error (o no) algú ha posat les seues paperetes del 2016 en lloc de les del 2019, i que això els pot perjudicar. No. No és exactament això. Bon intent, però no és això. Quan demanes el vot per correu, has de rebre a ta casa un sobre que continga les paperetes de tots els partits, i un sobre buit per cada urna (en este cas, Congrés, Senat i Corts). El que en realitat es denuncia, és que dins del sobre del Congrés hi ha una papereta del PP. I això no és un error per voler reciclar sobres, com s'ha dit. Perquè mai haurien d'haver-hi hagut eixes paperetes dins dels sobres. Mai. I és més que evident, que això està fet a consciència (per algú sense consciència) en un procés manual, amb voluntat de manipular resultats. Apareixen ara, però la JEC explica que segons Subdelegació es deu a haver volgut utilitzar sobres sobrants del 2016. I aleshores la pregunta és... El 2016, a la Subdelegació qui va introduir eixes paperetes als sobres? Amb quin motiu? Es volien enviar per correu? Algú havia muntat una oficina electoral del PP a la Subdelegació, com abans feien a l'Ajuntament, i eixos sobres anaven a repartir-los en mà als seus afiliats? No ho sé. Tinc més preguntes que respostes.

Però en estos casos, sempre hi ha una pregunta principal. A qui beneficia una cosa així? Analitzem les opcions. Tu reps a casa la documentació, agafes la papereta del partit que has triat i la poses al sobre, sense adonar-te'n que ja n'hi ha una. En el moment de l'escrutini, qui compta veu que hi ha dues paperetes, i fins ara, les instruccions de la JEC han sigut sempre clares. Si hi ha paperetes de dos partits, s'anul·len, perquè no es pot saber amb certesa a qui volia votar l'elector. Si les dues són del mateix partit, es dóna el vot per vàlid (òbviament només una papereta) perquè queda clara la volutat de votar a eixe partit. Per tant, l'únic que en qualsevol dels escenaris podria eixir beneficiat és el PP. La resta de partits seriem perjudicats. I tot això que dic no demostra qui ho ha fet, però evidencia qui no ho ha fet. I la pregunta final. Si en un procediment tant complex i regulat on intervé la subdelegació, la Junta Electoral Central i els funcionaris que s'hi designen, el servei de Correus, etc, poden manipular-se així els sobres... ja saben per on vaig, no?