28 de desembre, 2019

THE SHOW MUST GO ON? - El Mundo - 28-12-19


El McGuffin és una invenció del geni de Hitchcock, que ell definia com a una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història, tot i que en realitat no té cap rellevància. Potser l’exemple més evident es troba a la seua pel·lícula Psicosi. Durant els primers trenta minuts del metratge se’ns explica un robatori, i com la lladre fuig amb els diners robats, i s’amaga al recòndit Motel Bates. I és precisament allà on comença la vera història de la pel·lícula, i es fa evident que la primera mitja hora és un element absolutament prescindible, o millor, intercanviable per qualsevol altre, que hagués pogut dur a Marion Crane fins a aquell lloc. Mera distracció.

En un número recent de Nature Reviews Neuroscience, Susan Martínez-Conde, de l’Institut Neurològic Barrow en Phoenix (Arizona), afirma: «En molts aspectes, els mags saben més que els científics cognitius sobre la natura de l’atenció de la consciència». Explica que el recurs de l’humor durant un espectacle no és només una opció per divertir al públic, és també una estratègia. Mentre l’espectador riu, no pot prestar atenció a les maniobres del mag. Ho confirma Jorge Blass, jove mag de moda: «La màgia està en la distracció, no en el mecanisme del truc».


«Deus ex machina» és una al·locució llatina que té el seu origen en el teatre grec i romà, en el moment en què una grua (la màquina) introdueix una deïtat provinent de fora de l’escenari per resoldre una situació. Per extensió actualment s’empra per a referir-se a un element extern que soluciona una història sense tindre en compte la seua lògica interna. Al cinema comercial tenim molts exemples. Des de l’aparició en el darrer segon del «Seté de cavalleria»; fins a l’estupidesa del malvat de qualsevol pel·lícula d’acció, que quan ja té el dit sobre el detonador de l’artefacte nuclear, s’entreté sis llarguíssims minuts explicant els seus plans, perquè a l’heroi li done temps a arribar en metro i salvar a la humanitat. Això passa amb els guions roïns, on la trama no és més que un fil primari, al que s’han d’adaptar tots els altres elements.



Desafortunadament, la política en té cada dia més d’espectacle. El relat, que diuen els moderns, pesa més que la substància. El McGuffin com a element prescindible i artificiós per dur la història on volen. El moviment de distracció, de prestidigitació, que sovint és un conflicte (en política l’humor és quasi sempre involuntari) per a poder fer el que vols mentre el públic està distret amb l’artifici. I finalment, l’aparició d’una inesperada deïtat, que entra forçada i sense explicació plausible, perquè tinga sentit el final que algú ja havia previst, i que no quadra amb com s’ha desenvolupat la història. Ara ens tenen mirant com mouen les mans, mentre passen coses que no estaven al guió, esperant un «deus ex machina», em tem.


I no és que jo no crega en la necessitat de certes escenificacions, de fet quan vaig marxar de l’ajuntament, l’equip de govern em va regalar un vídeo amb imatges meues, sobre la banda sonora dels «Manel», i la seua cançó «M’hi vaig llançar», que acaba amb: «No em negareu un agut sentit de l'espectacle». Però no era això, companys, no era això.  

21 de desembre, 2019

"PARULES I FERRAMENTES" - El Mundo- 21.12.19


Segons el diccionari, la lleialtat és la fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganye ni traïsca als altres. Una segona accepció parla de la gratitud i obediència que mostra un animal cap al seu amo. I és possible que ací estiga el problema. En les diferents accepcions dels mots.

Per això caldrà, potser, definir també el que significa amo. I ací trobem fins a tres possibles definicions. És la persona al servei de la qual treballen altres persones, o la persona que dirigeix la casa, que rep els hostes, o fins i tot, la persona remarcable en la seua especialitat, que destaca en el seu medi. A esta darrera accepció se li'n diu col·loquialment ser el puto amo. Crec que cap de les tres s'ajusta al que ha de ser una relació entre grups de persones, per tant jo descartaria allò de l'obediència de l'animal a l'amo. Em quede amb la primera definició de lleialtat, la que parla de fermesa en la defensa de les idees pròpies.

El que passa és que quan parlem de política, hi ha una certa tendència global a parlar de la importància de les opinions monolítiques, i tal com jo ho veig, podria ser un error de concepció. La pluralitat és un valor absolut en democràcia. Tornant al diccionari, trobem dues definicions, i un exemple que acompanya a cadascuna. Pluralitat és la quantitat d'alguna cosa: La pluralitat d'idees afavoreix el diàleg. I és també, la varietat d'aspectes, tendències o característiques que té alguna cosa: La pluralitat és essencial en una democràcia.

Jo ja entenc que de vegades la pluralitat pot representar alguna dificultat bàsica, tot i que defense el valor suprem de la pluralitat en democrà
cia, però el mateix diccionari ens diu com s'han de resoldre les diferències de criteri, i la paraula clau és diàleg. I es defineix el diàleg com la conversa entre dues o més persones que es tenen familiaritat. O com la discussió sobre un assumpte o sobre un problema amb la intenció de prendre un acord o de trobar una solució.

Empatia i generositat són dues paraules també importants. La capacitat i la voluntat de posar-se en la posició de l'altre per poder entendre millor les seues motivacions. I la generositat. De totes les parts i en totes les direccions. Del gran cap al menut que l'ajuda a ser els suficientment gran. I del menut cap al gran, perquè sense ell tampoc no podria.

La democràcia necessita un ús pulcre dels conceptes. Per entendre'ls, tenim els diccionaris, uns llibres que fullegem menys del que caldria. Però per fer efectius tots eixos conceptes, tenim dependència de les nostres eines personals. De les nostres ferramentes. I si no tindre les adequades, pot representar una limitació.

El psicòleg Abraham Maslow va dir que si la teua única ferramenta és un martell, tendeixes a tractar cada problema com si fos un clau. Igual és un bon moment per a demanar al Pare Noel, una caixa de ferramentes. Amb un provador de corrent de voltatge per evitar sobrecàrregues, un bon grapats de connectors per unir el que s'ha separat, i un gel lubricant per passar cables. Si és que volem que la instal·lació aguante, clar! Bo, en realitat, jo més que una caixa, en demanaria tres.

14 de desembre, 2019

"RACISTES I PRIMARIS" - El Mundo - 14.12.19


El president de VOX a Cadis, ha felicitat les festes amb una targeta on es veuen els tres Reis, i tots tres són blancs, cosa que ha generat una certa polèmica. En la seua resposta, podrien haver argumentat recordant que l'evangeli de Mateu (l'únic que en parla), diu que un nombre indeterminat de mags, va arribar a Betlem, seguint un estel. Amb el temps, la tradició va fer que els mags passaren a ser tres astròlegs, i més tard encara, tres reis. Als reis se'ls hi va donar un nom: Melcior, Gaspar i Baltasar. En la iconografia més antiga Baltasar no és negre, perquè això seria sinònim de no cristià, i no es concebia un mag infidel. No va ser fins molt temps després, que en algun moment es va convertir en negre. I ara se'l representa vestit segons l'estil àrab, amb un turbant, una túnica roja i una capa blanca jaspiada.

No crec que hagueren convençut a ningú que darrere de la decisió no hi ha el seu racisme militant, però seria una resposta elaborada i documentada. En canvi, la seua resposta ha estat dir que no n'hi ha cap de negre, perquè com el cel de la postal també ho és, no se'l voria. Racistes i primaris (si és que això no és un pleonasme).

Però si ni tan sols coneixen la Bíblia, tot i que van jurar els seus càrrecs passejant-ne una de ben vistosa, no es pot esperar que coneguen altres llibres de contalles. Per exemple, no saben que La Bella Dorment és un conte antiquíssim, de tradició oral, que publicà per primer cop Giambattista Basile el 1634. O que La Bella i la Bèstia, també ve de la tradició oral, i que no va ser fins ben entrat el segle XVIII que Jeanne-Marie Leprince de Beaumont el va publicar. O que La Sireneta, és obra de Hans Christian Andersen, i la publicà el 1837. Ells creuen que és obra de Walt Disney. Així ho han afirmat quan han denunciat que en un taller sobre violència de gènere (que ells neguen insultant la memòria de les més de 1.000 dones assassinades des que tenim estadístiques), s'han usat eixos tres contes, per exemplificar com la tradició literària naturalitza accions aberrants. Al taller es qüestionava que el príncep besés a la Bella Dorment sense el seu consentiment, es criticava que a la Sireneta li negaren la seua identitat; i es demanava punició contra la Bèstia, per segrestar a la Bella. Una manera com una altra qualsevol de fer reflexionar als joves. A ells però els sembla una gran ofensa. Temps per presentar esmenes als pressupostos no n'han tingut, però per a preguntar al Conseller sobre això, sí. Són uns malfaeners busca-raons.

Si ells governaren, l'institut del Grau on ha passat això, no duria el nom del poeta Miquel Peris i Segarra. Peris era mestre de l'escola pública, homosexual i escrivia en valencià. Tres coses que ells odien... Clar, que tampoc no és nou. De tots els fills predilectes de la ciutat, Miquel Pèris era l'únic que no tenia un retrat a l'ajuntament, perquè en època del PP va desaparèixer el seu bust. La ultradreta va al recte, la dreta dissimula, però fa el mateix. Si mai governen, tindrem un futur ben negre. Quina ironia. 

07 de desembre, 2019

"LA PROMESA" -El Mundo- 07-12-19


Ara mateix no sabria dir quantes vegades he promés complir i fer complir la Constitució. Al meu col·legi professional la primera vegada, com a regidor o diputat algunes més. Curiosament, no se m'ha demanat reiterar la promesa com a membre del Consell. No sé si la promesa caduca. Mai he afegit res a la fórmula oficial, perquè em sembla una evidència que és per imperatiu legal. I per això ho feia.

Estos dies ha tornat la polèmica per les diferents fórmules emprades per uns i altres. Alguns han promés per la república catalana o basca, i de seguida els que han jurat pel seu déu han dit que eixes repúbliques no existeixen... El seu déu tampoc! El Tribunal Constitucional va obrir la porta a la imaginació en les fórmules d'acatament, vorem si algú se n'ha passat de frenada.

Però al final és igual. No em consta que hagen jutjat mai a cap membre de cap executiu, ni del poder legislatiu, per haver aprovat o haver executat lleis que després el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucionals. És a dir, per no haver «complit ni fet complir la Constitució», com havien promés. Així que em sembla que estem davant d'una polèmica estèril, estètica. De fet, sembla que el dia 19 sabrem si els Eurodiputats ho són o no amb independència de si han acatat o no la Constitució. I això sí que pot ser un sotrac important.

L'altra cosa és això de la lleialtat al Rei. El diccionari defineix la lleialtat com «fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganye ni traïsca els altres». I com la «gratitud i obediència que mostra un animal cap al seu amo». Com no reconec cap amo, i no tinc cap fermesa de sentiments cap a la monarquia, si més no positius; això m'incomoda especialment. A l'actual Rei emèrit, al que més vegades m'han obligat a declarar-li lleialtat, em costa de tindre-li'n cap; i quan pense en ell no puc evitar pensar en un elefant.

Aquell «elefante blanco» del que un dia sabrem si anava de part del Rei, tolerat pel Rei, suggerit pel Rei, amb lleialtat al Rei, o no. L'elefant amb el qual es fotografiava Bàrbara Rei (ja m'entenen), o els que matava ell a Botswana. Investigadors del Zoo de San Diego, van descobrir que els elefants tenen un llenguatge tan secret com l'origen de la fortuna del Rei.

El Rei va enganyar i va trair la confiança als altres, és a dir, va ser deslleial; i ho va reconéixer: "Lo siento muchoMe he equivocado y no volverá a ocurrir". El dia que jo li siga deslleial, a ell o a la Constitució, em disculparé. Promés.

30 de novembre, 2019

"NO EM FAREU ODIAR" - El Mundo- 30.11.19


"Al nostre país tenim llibertat d'expressió. A tots aquells que diuen que ja no poden expressar les seues opinions els hi dic això: Si dones la teua opinió, has d'assumir que el fet que et puguen dur la contraria. Expressar una opinió no té un cost zero. Però la llibertat d'expressió té els seus límits i estos límits comencen quan s'exté l'odi. Comencen quan la dignitat d'altres persones és violada. Este parlament ha de plantar cara als discursos extremistes. Si no ho fan, la nostra societat deixarà de ser una societat lliure".

Després del que hem vist estos dies a l'Assemblea de Madrid, o a les Corts, potser algú crega que estes paraules les ha pronunciat el Conseller Vicent Marzà. Però va ser al Bundestag, i les va pronunciar Angela Merkel. Ja podria aprendre alguna cosa la Sra. Bonig, o el Sr. Cantó. Però ells prefereixen pactar amb els socis ideològics de l'extrema-dreta alemanya, a qui es dirigia la Cancellera. Els sembradors d'odi.

Deia Joan Fuster: "M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té." En això tampoc no estic d'acord amb Fuster. Jo no els odie. L'odi exigeix el mateix esforç emocional i intel·lectual, i produeix el mateix desgast intel·lectual i emocional, que l'amor. Amor i odi són bessons contraris, són igualment absorbents. I francament, prefereisc dedicar tota eixa immensa quantitat d'energia, i esmerçar el meu temps, a estimar, que al contrari. Resulta molt més gratificant, i més productiu, i et fa sentir millor.

Però que quede també molt clar, que no els odie, no vol dir que els estime. Per molt que sóc plenament conscient que sovint la frontera entre l'amor i l'odi és fina com un tel de llet, no és el cas. Jo simplement els menyspree.


He pensat en Casablanca, la icònica pel·lícula de Michael Curtiz, on, com a la història amb la qual comença l’article, també hi ha nazis. Tot passa al local que Rick Blaine (Humphrey Bogart) té a Casablanca. Al "Rick's Café Américain" s'hi juga, s'hi beu, s'escolta música, i hi conviuen malament, l'exèrcit nazi, la gendarmeria a les ordres de Vichy, i alguns membres de la resistència que intenten fugir de la França ocupada. Ugarte (Peter Lorre), és un jugador, un borratxot, un delinqüent de baixa estofa, que després d'assassinar dos correus alemanys, s'ha fet amb uns salconduits que permetrien al portador, fugir a Amèrica, via la neutral Portugal. La seua idea és vendre’ls, però és arrestat.

Però poc abans, Ugarte, que se sent profundament menyspreat per Rick, li diu: "Em desprecies, veritat Rick?", i Rick li respon: "Si algun cop penses en tu, possiblement sí".

23 de novembre, 2019

勤労感謝の日- El Mundo - 23.11.19

Tal dia com hui, al Japó se celebra el «dia de donar les gràcies per tindre treball». Japó és una societat fascinant, i amb una escala de valors molt diferent de la nostra. Molt. A mi personalment em semblaria més raonable celebrar el dia de donar les gràcies per tindre temps lliure, o una casa on viure, o la nevera plena, o una escola pública de qualitat, una bona sanitat universal, o autovies gratuïtes... Encara que sé que per això he de pagar impostos. I per pagar-los, sé que hauré de treballar. Crec que este és l’ordre de prioritats lògic. El que situa el lloc de treball com un instrument per aconseguir un model de vida sostenible, amable, amb temps per a tot; no el que situa el treball com l’objectiu. El treball és un medi, no un fi.


Jo ho veig així, i per com és la nostra manera de poder accedir a la resta de béns i serveis que ens permeten tindre un projecte de vida, crec que és un dret, no un privilegi o una sort per la qual donar gràcies a ningú. De fet, no ho crec jo sol, l’article 35 de la Constitució estableix l’obligatorietat de treballar i el dret a fer-ho. En general, la Constitució i el seu ulterior desenvolupament, no sempre ha estat capaç de garantir els drets, però és que en este cas no garanteix ni tan sols l’obligació que determina. I això que hi ha qui veu la Constitució com la Bíblia. 

Al primer llibre del Pentateuc, el Gènesi, es defineix el treball com una expiació pel pecat original. Després amb l’aparició de l’ètica protestant, passà a considerar-se un senyal de pietat i de predestinació. Ho explica molt bé Max Weber parlant de la sacralització religiosa del treball. I fent un salt en el temps, podríem atribuir a Walter Benjamin la idea que el capitalisme s’havia sacralitzat, convertint-se en una nova religió: l’economicisme.


Etsuo Yoneyama explica que al Japó «el treball va passar a ser la via espiritual mitjançant la qual els homes obtenien la salvació. La qualitat del treball demostrava la qualitat espiritual de l’home». Tot això és sense dubte fruit de l’adopció de les doctrines sintoistes i budistes allà pels segles V i VI. I la conseqüència és que a Miwa Sado, periodista nipona de 31 anys, la van trobar els seus pares morta a casa, amb el telèfon a la mà i el cor infartat. Cada mes feia més de 160 hores extres.


Espere que el nou govern emprenga les reformes necessàries per reequilibrar els usos horaris de les nostres vides. Treballar per a viure. No viure per a treballar...i acabar morts amb un telèfon a la mà.


16 de novembre, 2019

"EL STISFAYER" - El Mundo - 16.11.19


Un amic em confessava l'altre dia, que el millor regal que mai li havia fet a la seua parella, era un Satisfayer Pro 2 Next Generation. El més versàtil de la gama. En color rosa palo, crec que em va dir. Googlejant he aprés que el Satisfayer compta amb 11 velocitats que poden canviar-se a gust de cadascú. És silenciós i fins i tot funciona sota de l'aigua. Només s'ha d'encendre, apropar-lo al clítoris i deixar-lo fer màgia. Funciona a través d'ones expansives i pulsacions d'aire, que creen una sensació de buit i palpitacions que estimulen la zona. Segons ell, no només ha millorat la vida sexual de la seua dona, sinó que ha millorat infinitament la seua vida de parella. Perquè afirma que mentre ella frueix, ell pot mirar la tele tranquil·lament.

És molt probable que quan el Director d'este diari em va oferir una columna, pensés que jo escriuria de política. I no anava mal encaminat, perquè de fet, he començat amb esta història que a alguns els hi pot semblar grollera, però encara pot empitjorar, perquè pense lligar-la a una opinió política vibrant.

I és que jo diria que amb massa freqüència les negociacions per formar un executiu, s'afronten tal com este amic es plantejava resoldre un problema, fent un regal per a la seua parella, i desentenent-se'n per sempre més. Cal suposar que els actors tenen un projecte comú (vida de parella o la governabilitat), i una relació no del tot satisfactòria en alguns punts (siga la vida sexual, siga la visió de l'Estat de Benestar). La seua determinació és seguir junts (perquè no tenen més remei, o per convicció), però han de fer front col·legialment als problemes, si de veres els volen resoldre.

El que mai no funcionarà és este sistema pel qual el dominant en la relació, ofereix un regal per a satisfer a l'altre, a canvi que el deixe tranquil per seguir fent allò que li ve de gust. Honestament no crec que siga la millor solució.

D'una parella s'espera alguna cosa més que cadascun dels membres puga satisfer les seues necessitats, les seues dèries personals, les seues prioritats. Una relació de parella (i ja no dic res si és un trio!), siga emocional o siga política ha de perseguir un grau d'implicació molt més gran. Ha de compartir tots els aspectes de la relació. Ha de fer i deixar fer. Ha de confiar i generar confiança. No poden ser compartiments estancs, no poden desentendre's del que fa l'altre. Totes les parts han de cedir, i han de ser generoses alhora. La desconfiança mútua és un problema. I això no ho arregla un electrodomèstic afectuós, ni una abraçada.

09 de novembre, 2019

"ESCAPE ROOM" - EL MUNDO - 09.11.19

La legislació espanyola estableix l'obligatorietat de reflexionar un dia abans de votar. En altres llocs això no passa (EUA, Regne Unit, Alemanya, Holanda, Suècia...) potser perquè reflexionen més sovint. Clar que en altres llocs és pitjor, a Mèxic el dia previ a les eleccions no es pot vendre alcohol. Supose que la gent tenia una certa tendència a abusar de la PRIva.

Jo tinc la sensació que ara mateix, esta jornada de hui, este dia dedicat a la reflexió prèvia ens situa en una mena d'«Escape Room». Saben de què parle no? És un joc en el qual els jugadors, estan tancats en una habitació i han de fer servir els elements que troben per resoldre una sèrie de trencaclosques i escapar-se abans que se'ls esgote el temps de què disposen.

No tenim un govern central estable fa anys. Bèlgica va sobreviure aquella vacuïtat durant molt més temps que nosaltres, i va ser gràcies al fet que els governs való i flamenc, sí que funcionaven. Un poc el que passa ací. A casa nostra hem entés que els governs, per ser estables, necessiten una majoria suficient en el legislatiu. Per això ací tenim el Botànic. El PSOE no guanyarà la Medalla Fields de matemàtica, mentre no entenga que 123 no és la meitat més un, de 350. I mentre no entenga que necessita socis de govern. I ha de decidir quins. Perquè els socis condicionen les polítiques.

Ara mateix vivim en eixa habitació tancada, i respirem aire viciat, com d'habitació de malalt, i per escapar, per a eixir d'este atzucac, s'ha de construir un trencaclosques que sume. I una de les portes que vol obrir, aparentment Sánchez, és la de l'abstenció del PP... Però el PP no gosarà fer-ho si com sembla la seua dreta, que és la dreta de la dreta, creix berenant-se la Ciudadanos. Eixa eixida no sembla a hores d'ara possible. I en tot cas, seria socialment un drama, i una escapada en fals. El PP li aprovaria uns pressupostos? Quins?

L'altra opció és obrir la porta a un govern de progrés com el valencià. Per eixir de l'Escape Room, cal triar una porta. La de la dreta s'obre a una mena de Jardí de les Delícies d'El Bosco, que és una orgia de pecats i animals mitològics desproporcionats. La de l'esquerra és un Jardí Botànic. Com el que hem construït al Consell. Un govern que crea ocupació, recupera drets, rescata hospitals, construeix escoles, posa en marxa Xarxa Llibres... I per això, la gent l'ha revalidat fa només uns mesos. 

Tenim govern, perquè la política és acord. La política ha de ser útil. I jo em quedaria amb esta reflexió.

02 de novembre, 2019

"GAFA" - El Mundo - 02.11.19















Ulleres. Ulleres. Ja sé que "gafas" en valencià es diu ulleres. Però no parlava d'això. GAFA és el nom de la banda organitzada de malefactors més gran que mai hi ha hagut. Ja pot riure de la Tríada, de l'Hampa (l'AMPA és una altra cosa i mereix un parell d'articles... Que mai no faré!), de les bandes de kosovars que actuen a les autopistes (un lloc on et roben dues vegades), de la Màfia calabresa, de la Camorra napolitana, o de les Mares (no les de l'AMPA) de Salvatrucha. Són els pitjors. Els més voraços.

GAFA és un acrònim. Està format per les inicials de quatre companyies Google, Appel, Facebook i Amazon. Quatre companyies investigades per la Unió Europea per les seues més que dubtoses pràctiques empresarials. El seu èxit comercial ha fet créixer a GAFA fins al punt que més que multinacionals són empreses-Estat amb milers de milions de súbdits-clients que no considerem la nostra vida sense entrar a Google, sense utilitzar l'iPhone, sense penjar una foto a Facebook o comprar l'últim gadget a Amazon. Els clients ens mostrem encantats amb els serveis que ens ofereix GAFA i amb els seus nous productes i eines, creats, en definitiva, per fer-nos més i més dependents. GAFA trafica amb les nostres dades. Tenen un control absolut sobre els nostres gustos, les nostres talles de roba, sobre la nostra ubicació física, sobre les nostres preferències sexuals, creences, ideologies... I ho saben tot, perquè els ho regalem tot. Cada intro, és una transferència que els hi fem. Comprem la seua informació, els seus serveis, amb la nostra informació, la informació sobre nosaltres mateixos.

Ara hem sabut que l'INE ha signat un acord amb les tres principals operadores de telefonia, pel qual podran rastrejar durant quatre dies de novembre, un diumenge i tres dies de vacances, on estan físicament els nostres telèfons. Això sí, l'acord garanteix l'anonimat. Sabran on està el telèfon, però no de qui és. L'estudi hauria de permetre esbrinar quins són els desplaçaments habituals de la població i per tant, saber on cal prestar serveis públics o reforçar infraestructures. Té riscos, clar, com que en les zones despoblades hi haurà poc moviment i algú podria pensar que per tant, no calen reforçar infraestructures... Quan és precisament al revés. Però confiem que darrere de la recopilació freda de dades, hi haja intel·ligència política i empatia social.

El cas és que això ha sollevat a molta gent. Ara que es dóna un ús social a les TIC, que la informació circula anònimament a fi de bé, es preocupa per la pèrdua d'intimitat, i va i ho explica a Facebook des de l'iPhon.

01 de novembre, 2019

"Los muertos que vos matáis, gozan de buena salud". Els pressupostos valencians. 1.11.2019

Hui, dia de Tots Sants (un dia més al nostre país en el qual els qui celebren Halloween disfressats de vés a saber que, diuen que la Muixeranga -el ball dels valencians- és una celebració forastera imposada per la pressió de la pèrfida esquerra valenciana), tenim pressupostos de la Generalitat.
Hui, dia de Tots Sants, de l'Espanya castellana ens ve la tradició de representar el Tenorio de Zorrilla, a qui s'atribueix erròniament la frase del títol.
Els pressupostos els havien donat per morts, molt abans del seu naixement. No havia estat Compromís qui va defensar la pròrroga dels actuals, ni havia estat Compromís qui defensà el creixement zero. Els pressupostos que Cantó volia esmenar abans de conéixer-los, no eren els de Compromís (de fet no eren de ningú, tot simplement no eren). Cantó és la carabassa del Halloween patri.
Els pressupostos que havien donat per morts, gaudeixen de bona salut.
Llegeixo als diaris interpretacions d'enorme originalitat, de cuidada literatura fantàstica. Es parla d'amenaces, de reptes... Com Don Juan Tenorio i Don Luís Mejías a la Taberna del Laurel (llorer i glòria als vencedors!) posant sobre la taula els seus respectius morts, com un pols entre PSOE i Compromís. I cal furonejar en els diaris per saber el paper del tercer soci, UP, al que atribueixen el del "convidado de piedra" de la versió de Tirso de Molina.
És lícit, supose. Ho seria més si la intrahistòria s'ajustés a la realitat, però ja he dit que darrerament la premsa política fa literatura fantàstica, no narrativa realista. J.R.R. Tolkien s'imposa a l'imprescindible Balzac, a l'incommensurable Stendhal. Tant se li fa. A mi eixa lectura de si guanyen les Conselleries que dirigeix Compromís o dirigeix el PSOE, em sembla poc útil per a la ciutadania, si en paral·lel no s'explica quines polítiques es fan en eixes Conselleries.
A mi el que em sembla una gran cosa que amb independència de qui dirigisca els departaments d'educació o del que es coneixia com a serveis socials, siga ací on es concentren els increments. Perquè són dues de les Conselleries més transformadores de la realitat. Que han recuperat i ampliat més drets socials. Que més ajuden a recuperar la reputació de la nostra terra i el nostre govern. No són les úniques, clar. Sanitat ha fet avanços en els darrers anys, i hem estat l'únic govern europeu en revertir una privatització de la sanitat pública, que era una fuga de diners, talent i drets. Però juguen un paper fonamental. Com en la transformació del teixit industrial del país, hi juga un paper determinant IVACE.
Potser el que caldria preguntar-se és perquè Compromís assumeix algunes de les competències més transformadores, si té a vore amb una voluntat determinant, que jo sempre he explicat dient, que uns volen governar bé, i els altres volem canviar el món.
Supose que posar el focus sobre les competències i no sobre qui les dirigeix, trencaria el relat que alguns han volgut vendre estes setmanes, convençuts d'eixe nou mantra del fet que "qui guanya el relat guanya la partida". Terrible tesi.
No són els pressupostos que voldria Compromís. Clar que no. Però tampoc no són els que volien els socis. Ni de bon tros. I això és el resultat d'un govern plural. Als qui hui llegireu la premsa vos demane esperit crític. Que mireu "en què" invertim els diners, i "en quines competències" creix el pressupost. No en "qui" dirigeix cada una de les Conselleries. Plantejar això com Don Juan i Don Luís, per vore qui la té més llarga (la llista de morts, conquestes sexuals i barrabassades vàries) ni és útil ni té sentit.
"Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí, yo los claustros escalé y en todas partes dejé memoria amarga de mí".
Nosaltres no som d'eixe món.
Tenim pressupostos. Els havien donat per morts, i són ben vius. I ara el més important és gestionar-los, i gestionar-los bé. I també que les discrepàncies, lluny d'acabar amb drama com al Tenorio de Zorrilla, acaben en amable reconciliació... "Construirem mil ponts, mil vegades..." que ho diu, precisament la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports.
I això s'ha de fer des de la veritat, perquè hi ha mentides instal·lades a l'imaginari col·lectiu que no per tradicionalment acceptades, són més veritat.
"Los muertos que vos matáis, gozan de buena salud", no ho va escriure mai Zorrilla, ni tampoc Tirso de Molina. Ho va escriure Corneille, a la seua obra "Le menteur" (no deu ser casual!): "Les gens que vous tuez se portent assez bien". Un fet sembla segur: al passatge d'anada i tornada entre castellà i francés, ha passat dels alexandrins de Corneill a l'octosil·làbic castellà, des de Ruiz d'Alarcón fins Corneille, i des de Corneille fins a no sabem qui, les dues llengües afins van forjar el proverbi que recurrentment citem sense conéixer-ne ben bé l'autoria. Un poc com acabarà passant amb estos pressupostos.

26 d’octubre, 2019

"FUKUYAMA I RIVERA" - El Mundo - 26.10.19


Fukuyama és bàsicament conegut pel gran públic, per haver escrit aquell polèmic llibre, "La fi de la Història i l'últim home", l'any 1992. La tesi principal és que el motor de la història ja no serien les ideologies, perquè la lluita entre elles hauria conclòs, donant pas a una política econòmica neoliberal, que segons el seu punt de vista, hauria superat les utopies i ideologies, just en acabar la Guerra Freda, i certificar-se el fracàs del socialisme. Segons ell, no hi hauria més opció viable que el liberalisme democràtic. Obviant que això no deixa de ser una ideologia.

Cinc anys després va ser fundador del think tank neoconservador que va servir de suport intel·lectual al poder polític de Washington. L'any 2006, i després de no poques discrepàncies públiques amb la política nord-americana, publicà "Amèrica en la cruïlla", que era una esmena a la totalitat a la seua trajectòria pública, i on afirmava que "El neoconservadorisme ha evolucionat en alguna cosa a què jo ja no puc donar suport". Aquell mateix any, el think tank "Project for the New American Century" es va dissoldre.

La volatilitat del criteri de Fukuyama quedà en evidència. Tot el que havia teoritzat no funcionava. Què és precisament el que ell opinava del pensament marxista. Ell que havia menyspreat l'Escola de Frankfurt d'Adorno, Horkheimer, Marcuse, Wlater BenjaminErich Fromm, o fins i tot Habermas, per la seua errada analítica, ell, només 14 anys després qüestiona el seu criteri intel·lectual. I això en política genera una gran desconfiança.

Jo crec que a Rivera li està passant això. Va crear un partit català per a oposar-se al catalanisme, i es definí com centreesquerra. Poc després va voler presentar-se a les europees, i ho va fer de la mà de l'extrema dreta de Libertas. Després va fer el salt a la política espanyola, amb un munt de voltes i giragonses ideològiques que semblen haver acabat per confondre al seu electorat. Va tenir a la mà ser Vicepresident amb Sánchez, però un miratge demoscòpic li va fer creure que podia guanyar al PP, i l'ambició el va fer veure's vestit de President. Des d'eixe moment, la desorientació absoluta. Rivera s'esmena a si mateix permanentment i irreflexiva.

Ciudadanos és un kebab. Està fet de trossos de coses diferents d'incert origen. I gira i gira sobre si mateix, sense solució de continuïtat, mentre va aprimant-se. I UPyD és la seua salsa de iogurt per tractar de dissimular el color i el sabor. No crec que Rivera haja llegit a Fukuyama, com tampoc no havia llegit a Kant segons pròpia confessió. Però jo diria que és l'últim home i està al final de la història.

19 d’octubre, 2019

"LA SENTÈNCIA" - El Mundo - 10.10.19


A la facultat em van ensenyar el sentit etimològic de la paraula sentència. Ve del sententia llatí, vinculat als conceptes de «sentir i pensar». Que vindria a ser analitzar amb els sentits, i racionalitzar després. Segons el diccionari, és una opinió expressada de manera dogmàtica. I des del punt de vista jurídic, s'entén per sentència la decisió formulada pel jutge o pel tribunal en acabar-se una instància del procés judicial. Tot quadra. El Tribunal analitza amb els sentits, racionalitza i després emet una opinió de manera dogmàtica.
I és exactament el que ha passat amb la sentència del Tribunal Suprem publicada estos dies. De les 493 pàgines que té la sentència, només 36 es dediquen als fets provats. Un percentatge sorprenentment baix, respecte al que és habitual. I el que encara resulta més sorprenent, només 2 pàgines fan referència als fets de l'1-O, que cal recordar és l'objecte del judici. Aquell referèndum declarat il·legal, per molt que el codi penal no ho recull com delicte. En canvi, hi ha 193 pàgines dedicades a explicar que segons el parer del Tribunal, durant la instrucció i el judici, s'han preservat totes les garanties processals de defensa dels acusats. I això podria dur a algú a pensar que hi ha més preocupació en explicar-se, i protegir-se davant posteriors recursos al TC i al TEDH, que en justificar el fons de la qüestió.
També només dediquen 6 pàgines a argumentar el delicte de malversació de cabals públic, que va ser reiteradament negada pel Ministeri d'Hisenda, poc sospitós de col·laboracionista. I creen jurisprudència en dir que encara que no hi hagués despesa la voluntat no concretada, ja és punible. O una sorprenent taxació del metre quadrat de l'espai públic de les escoles, com si s'hagués llogat.
No hi ha rebel·lió, per unanimitat. Però la mera acusació d'un delicte que no ha existit és la que va permetre alterar el resultat de les eleccions catalanes, espanyoles i europees; per la via de la inhabilitació. La sedició, però, i això també és nova doctrina, i crearà jurisprudència, s'amplia a fets que fins ara no ho eren. I obren la possibilitat de tipificar com sedició qualsevol manifestació o protesta popular.
És això el que em preocupa personalment, més enllà del que es jutja en este cas. Les conseqüències per als drets públics i col·lectius, protegits i consagrats a la Constitució, que esta sentència puga tindre.
I que ningú no crega que intente dir que el Tribunal no sap prou de dret. Tot el contrari. El seu President és un excel·lent jurista, per això la sentència està tan treballada i argumentada, perquè no semble que és «una opinió expressada de manera dogmàtica».  

12 d’octubre, 2019

"L'ACTUALITACIÓ INFINITA" - El Mundo - 12-10-19

Els valencians vivim en una instal·lació permanent d'una actualització Windows. Els qui ho han patit segur que saben del que parle. L'ordinador no funciona massa bé, i et baixes la darrera actualització que t'hauria de permetre un millor rendiment, i un increment de l'eficiència i l'eficàcia del sistema. I quan li dónes a intro apareix un rellotge que diu que trigarà aproximadament una hora i 27 minuts. I a tu et sembla realment excessiu, perquè ja fa temps que Windows havia d'haver actualitzat la darrera versió, què havia deixat de ser operativa. Però bé, vas mirant el rellotge que marca el progrés de l'operació. 1 hora 21 minuts.

I mentre això va en marxa, tu et preguntes si no t'aniria millor amb un Mac. I el rellotge continua. 1 hora 11 minuts. I després 58 minuts, i 46, i tu estàs com hipnotitzat mirant, perquè mentre esperes que s'instal·le l'actualització tu no hi pots fer res. L'ordinador està bloquejat, no pots escriure un text, no pots llegir correu, no pots fer una cerca d'informació. Absort, immòbil, mires el rellotge. 32 minuts, 26. Si ho han viscut, segur que coneixen la sensació. Tot aturat esperant que una força invisible resolga per fi el problema. Sensació d'injustícia. Frustració. 17 minuts. I de cop i volta... De nou 57. Però... Però si anava baixant, si quedava poc més d'un quart d'hora! I ara una altra vegada 57 minuts? I mires astorat la barreta que marca la progressió i veus que torna a baixar fins a senyalar que només queden tres minuts, i quan ja sembla que ho tens a tocar, torna a dir que encara en falten 23. Avant i arrere. Sense cap sentit, sense cap explicació, sense cap lògica, i tu, que has pagat de sobra i per avançat el servei, bloquejat i sense poder fer res. Desesperant. Això quan no et toca reiniciar. Apagar i tornar a començar.

Això és el que passa amb el nostre dèficit fiscal. Que la valenciana és l'autonomia més injustament finançada ja no ho discuteix ningú. Que aportem molt més del que rebem és un fet. Que som l'única autonomia pobra que aporta, una evidència científica. Que l'actualització del sistema ens la porta prometent el bipartidisme històric del PP i el PSOE fa dècada i mitja una lamentable realitat. I quan sembla que ja està, torna a començar l'espera. Legislatures bonsai. Dissolució del Congrés quan tocava parlar del finançament. Governs en funcions.

Hi ha una paràlisi absoluta en este tema. I les noves eleccions les ha decidit el PSOE per a reforçar el bipartidisme. Precisament el culpable que estem com estem. Personalment crec que només més Compromís permetrà actualitzar el sistema.

05 d’octubre, 2019

"DOS CULS DE CAVALL" -El Mundo- 05-10-19







 


Vostés no s'han preguntat mai per quina raó la distància entre els raïls del traçat ferroviari dels Estats Units és de 8'5 polzades? No? Va, els hi done un punt i apart perquè s'ho pregunten o este article no tindrà sentit. 


Doncs ho són perquè els primers els van construir a Anglaterra els mateixos  enginyers que hi havien construït allà els tramvies. I ara la pregunta seria saber per quina raó utilitzaven eixes mesures per als vagons, i és de fàcil resposta. Doncs per herència de la mesura que tenien els eixos entre rodes de les carretes habituals. I estes tenien eixa mesura, perquè era la que permetia rodar sense contratemps en algunes de les antigues carreteres de llarga distància d'Anglaterra. Carreteres empedrades, que venien de l'època de la Roma Imperial, que en construí per tot Europa, incloent-ne Anglaterra. I aquelles vies tenien de tant en tant passos de vianants, que no eren més que grans blocs de pedra en superfície, que creuaven la via. Imaginen un pas de zebra com els coneixem ara, on cada ratlla blanca, era un bloc de pedra més alt que un pam d'un home. I per tant els eixos de les carretes havien de tenir la mida exacta que permetés que les rodes passaren entre bloc i bloc. Més juntes o més separades, indefectiblement acabarien estavellant-se contra algun d'aquells pedrots.

Però encara no sabem per quins set sous, eixa era la distància entre blocs de pedra, i també és fàcil de saber. Tot deriva de les especificacions originals d'un carro de guerra romà. Eixa era la mida entre rodes, que va condicionar les calçades, i esta la resta d'eixos fins als ferrocarrils americans. I no era una mesura capriciosa, tampoc, era l'amplària de dues gropes de cavall. Els dos cavalls que estiraven dels carros de guerra.

I per si els sembla poc curiós, ara el remat. Els transbordadors espacials de la NASA, porten al costat del dipòsit principal de combustible, dos grans coets reforçadors (SRB). Els enginyers que els fabriquen a Thiokol (Utah), els voldrien més grans, però com han d'anar en tren de la fàbrica al lloc de llançament, s'han d'atendre a les mesures ferroviàries perquè el tren travessa un llarg túnel. Així que fa més de dos mil anys es va determinar la característica important del disseny del transbordador espacial, del sistema de transport més avançat del món, per l'amplària del cul d'un cavall. O de dos.

Tot això que explica brillantment Bill Holohan, per a demostrar que les decisions que prenem hui condicionen el futur. Per això també, demà LABORA organitza al Passeig Ribalta una reflexió pública sobre el futur del treball. Estan convidats.

28 de setembre, 2019

"MÉS COMPROMÍS" -El Mundo - 28.09.19


Fa un bon grapat d'anys, vaig ser l'únic membre del Consell Nacional del BLOC que va votar en contra del pacte amb EU, i aquell pacte va fer diputats a Enric Morera i Josep Maria Pañella. Recentment vaig votar en contra del pacte amb Podemos cada colp que m'ho van preguntar en aquells successius referèndums interns, i aquell pacte va fer diputats a BaldoviSorlí, Candela i Bataller.

Davant d'esta repetició electoral, jo mantenia que potser no era mala idea presentar-nos sols, perquè el treball de Compromís i de Baldoví especialment, ens havien situat en una bona posició per consolidar l'escó. I no creia que cap de les alternatives ens garantís millor resultat. Ara que coneixem l'oferta de Podemos, es confirma.

El cas és que cada cop que m'he posicionat, m'he enganyat. Així que segurament ara també m'enganyava. Això sí, vaig fer campanya quan el pacte amb EU, que va fer diputada a Mariana Albiol, però sobretot, que va fer diputat a Pañella. Vaig participar activament a la campanya en què ens vam presentar "A la valenciana", i de fet, vaig arribar a compartir escenari al Ribalta, justament amb Errejón. I no cal dir que fa uns mesos quan vam anar sols vaig fer campanya, vaig participar en més de 20 actes electorals per tot el país. I és el que faré ara. Acceptant el fet que segurament tornava a equivocar-me, convençut del fet que allò que decideix la majoria és el millor, i amb la certitud del fet que esta fórmula és la que ens garanteix els millors resultats per a la defensa dels interessos del país.

Vist serenament, l'operació de fer una plataforma amb la gent de Más Madrid, o de la Chunta, horitzontal, plural, confederal, és probablement una opció electoral intel·ligent. De moment, ha convertit a Compromís en objectes de moltes mirades. Algunes esperançades, altres crítiques. També hem rebut atacs immisericordes que espere aniran afluixant quan els despitats accepten que és el resultat democràtic i lícit de la voluntat d'una organització independent, com Compromís, amb una llarga trajectòria de defensa del valencianisme, les polítiques de progrés i la sostenibilitat mediambiental. Cap dels nostres socis, ni dels que haurien volgut ser-ho, tenen una trajectòria tan llarga i profitosa, ni tenen l'experiència de govern (i d'oposició) que atresora Compromís.

Si he de ser franc, preferiria no haver de buscar aliats per optimitzar els resultats d'una llei electoral que premia els partits d'àmbit espanyol. I crec que esta aliança no és l'espai natural d'un partit valencianista, però és estratègicament intel·ligent, i ha de servir per a rescatar gent de l'abstenció, provocada per la frustració dels qui critiquen el nostre pacte, i no han sabut pactar.