18 de maig, 2019

HIPOPOTOMONSTROSESQUIPEDALIOFÒBIA - Levante-EMV - 18.05.19


Una vegada Toni Royo em va recriminar amablement que tenia certa tendència a posar títols estrafolaris als meus articles, cosa que segons ell comportava el risc de desincentivar la seua lectura. És possible. No ho sé. De fet, de vegades el títol sorgeix abans que l'article, com este.

Abans d'ahir va ser un dia important per al nostre autogovern, perquè es van constituir les Corts de la Desena legislatura, que tornarà a Presidir el valencianista Enric Morera. Que un President repetisca una segona legislatura no es produïa des de feia més de 30 anys. Això és una confirmació del bon treball fet per Morera. Recordem que hi ha una expresidenta a la presó, i un expresident que no crec que tarde molt a acabar-hi. El PP. Afortunadament este país nostre ha canviat en només quatre anys.

Crec que és una mostra més de l'esperit del Botànic (I ara escriuré alguns conceptes botànics com ara jungermanniopsida, alquequengi i croococcals, només pel gust de complicar-li la vida al mateix preocupat Toni Royo, perquè em va dir que té el costum de llegir en veu alta estos articles meus. I sé que patirà per dir estes paraules, però de passada entendrà el significat del títol. I és que hipopotomonstrosesquipedalofòbia és la por a pronunciar paraules molt llargues, científiques o poc comuns.) I feta la maldat, reprenc. El Botànic ens ha salvat del Zoològic. D'un zoològic d'espècies corruptes, de gent que havia convertit la política en un abocador. I de crespadors professionals, que entenen la política com la provocació permanent. Que estan més a prop de ser parlamentides que parlamentaris. I de la novetat de la temporada, aquell grup que jurava dijous "por Dios y por España", amb una Bíblia i una creu. I en alguns casos amb un rosari. Clar que això de la creu també ho va fer un altre fonamentalista cristià, Cotino, quan va jurar com a President, eixe que deia jo que està en capelleta. Sempre ho ha estat.

El PP es disgusta molt quan li recordes la bassa de purins en la que van convertir la política, i diuen que s'han regenerat, obviant que només es pot regenerar allò que havia degenerat. A mi sentir-los parlar de regeneració, em produeix un enreveixinament capil·lar total (perdona Toni, ara no puc parar). I pense en Carlos Fabra, un senyor condemnat a la presó acudint a donar suport a Carrasco i Sales, en pla... Padrí de la regeneració. La regeneració que no ha evitat que alguns dels actuals regidors, i també a uns quants dels diputats que dijous juraven a València, amb posat cerimoniós, aconseguiren els seus càrrecs públics del 2007 gràcies a pagar la campanya amb els diners de la Gürtel. Hi ha sentència. Són els mateixos. També a Castelló.

Estos passats quatre anys, els hi hem sentit impostar una dignitat teatralitzada per pronunciar grans paraules, de vegades a crits, però n'hi ha una que els hi fa por, paüra pronunciar. La paraula "perdó". I és que demanar perdó és un exercici d'humilitat que la dreta no practica. Ni tan sols, quan com el PP, passen en 4 anys i un dia, de 55 escons a 19. I a Castelló, de 14 regidors a 8...i baixant. Deuen patir d'hipopotomonstrosesquipedaliofòbia. 

11 de maig, 2019

"EL NOM I LA COSA" -Levante-EMV- 11.05.19


El Consell que hui està en funcions, va rebre el nom del lloc on es va signar l'acord entre les forces polítiques que li donaven suport, que no era altre que el Jardí Botànic de València. I gràcies a això, fent gala d'una imaginació sense precedents i amb un humor al nivell de Mariano (però de Mariano Mariano, o de Marianico el Corto, no de M. Rajoy... Per cert, els dos primers ja no ixen als papers, no? L'últim sí), la senyora Bonig i els seus feligresos s'han passat quatre anys dient-nos el "Titànic". I jugant amb el trist final d'aquell transatlàntic.

La nit del 28 d'abril, però, vam saber que el PP no era cap iceberg. Era com a molt, un glaçonet de gel dels del gintònic, que es va diluint a poc a poc (be water my friend). Així que ara la senyora Bonig i la resta, hauran de pujar a Wallapop totes les seues brometes, perquè ja no les poden gastar.

Per cert, que d'aquella pel·lícula que va dirigir Cameron, (absolutament sobrevalorada des del meu punt de vista) ha donat molt que parlar l'escena on la xica es salva sobre una porta que sura al mar gelat, mentre ell se'n va al fons...(Ací la metàfora no ha funcionat). S'han fet estudis molt treballats que vindrien a demostrar que a la porta hi cabien tots dos. Doncs bé, a la porta que s'obre després del 28 d'abril, sembla que n'hi cabrem tres. I és que el Titànic valencià va arribar a bon port.

Concretament, i segons diuen, al de Dénia, perquè hi ha qui reclama que el nou acord es signe al Montgó, que també té collons. Si més no a la fraseologia popular valenciana, que sempre ens recorda que el Montgó en té un parell. I jo em permet recomanar a qui haja de negociar, que revisite amb cura a Stendhal. No dic que de la lectura d'estos quatre anys de govern de progrés ningú haja de patir la síndrome que porta el seu nom, perquè no és el cas. Ha estat bé, però és millorable. I en tot cas, queda molt i molt per fer.

Però recorde una frase d'ell que diu: "Si a les mines de Salzburg s'hi llança una branca d'arbust i es recull l'endemà, apareix transfigurada. La humil forma botànica s'ha cobert d'irisats cristalls que recamen prodigiosament el seu aspecte."

"La humil forma botànica", una xicoteta branca del gran arbre del progrés social, econòmic i en drets i llibertats que el país necessita. Però una branca fonamental. La humil forma botànica ha fet moltes coses bé. Moltes. I l'esperit de col·laboració, de formar part d'un sol govern ha sigut molt majoritari. No oblidem això. Revisem, millorem, corregim, ampliem, repensem, però no menyspreem "la humil forma botànica". No oblidem que "recamar" vol dir brodar en relleu amb fil d'or, d'argent, de seda.


04 de maig, 2019

"ESPERANT AL MOTORISTA" - Levante-EMV- 04.0518

Un dia la meua filla, que té 9 anys em va demanar si em podia fer una pregunta. "I tant que sí" li vaig contestar. I la feu: "pare, tu i la mare a mi com em vau fer?”. Es va produir un silenci tens. He de dir que la pregunta no em sorprengué del tot, sabia que arribaria tard o d'hora, de fet l'esperava més d'hora que tard. Per alguns comentaris seus. Per algunes rialletes seues en sentir alguna conversa, que demostraven que el tema no li era alié. Però confessaré que en el meu cap, eixa pregunta sempre arribava estant sa mare i jo presents. I no era el cas. Estàvem Gal·la i jo sols a casa.

Però vaig pensar que no podia ajornar la resposta només per a sentir-me jo més còmode, perquè li estaria donant més importància de la que té. Així que vaig acceptar el repte, i la vaig convidar a seure amb mi al sofà. "Bo. Al col·le ja heu estudiat la reproducció dels mamífers" vaig començar, "Tot allò del penis i la vagina" vaig seguir, però tota certa em va interrompre: "No, no, pare. Tot això ja ho sé. Vull dir que tu et posaries baix per no esclafar a la mamà, no?" Em va deixar glaçat, a ella en canvi li va fer molta gràcia la seua pròpia broma. De fet, quan va arribar sa mare a casa un poc més tard, vaig sentir com li ho explicava dient: "li he dit gros al pare, d'una forma creativa". Quina tia! Cinc dies més tard em vaig posar a règim i en poc més de dos mesos ja he perdut més de 24 quilos. Ara la meua filla diu que ja em pot abraçar "quasi sencer".

Alguns de vostés diran que escric això només per a fer-me el fanfàrria. És de veres. Estic content de tenir la força de voluntat necessària per a estar fent el que estic fent. És lícit l'orgull. I més lícit encara l'orgull de tindre una filla que a banda de donar-me alegries pel seu caràcter, o pel seu rendiment escolar, és divertida i irònica. "Això és sarcasme" li agrada dir ella, repetint el que sent a Big Bang Theory. Però en realitat escric això perquè em sembla una bella metàfora per explicar com entenc la política.

Cal escoltar als més dèbils, als més vulnerables. I cal prendre decisions que milloren la qualitat de vida. És bàsicament això. I fer-ho sense esclafar a ningú. No fa gaire, a este mateix diari vaig publicar un article en el qual em despullava emocionalment per explicar com havia afrontat la meua arribada a la política. I ha estat així com l’he exercida. Amb eixa vocació d'escoltar a tothom i especialment als qui menys capacitat resolutiva tenen per ells mateixos. He intentat que totes les meues decisions s'encaminen a fer que la gent siga una miqueta més feliç hui que ahir. Això al que li he dit "millorar la qualitat de vida" que és en definitiva l'objectiu final de la política. Tan simple i tant complex a l'hora. I tot això procurant no esclafar a ningú.

Així he procurat conduir-me com regidor i com diputat provincial a l'oposició estant. I des de les diferents responsabilitats als governs de la ciutat i el país. He comés errors. Cert. Algunes posicions polítiques, vistes amb recul podrien haver estat més hàbils o més intel·ligents. I reconec alguns excessos verbals fruit de la passió amb què faig la meua feina. Esta de polític o qualsevol altra de les que he fet i faré.

Quan el 2015 vaig assumir el càrrec de Vicealcalde vaig dir: "Res del que he fet, ni res del que faré, no farà passar vergonya ni a la meua mare, ni a la meua dona, ni a la meua filla". I res no he fet pel que n'hagen de sentir. Malgrat les querelles, les difamacions, les persecucions malaltisses... No puc dir pròpiament que viatge lleuger d'equipatge, perquè he aprés moltíssim tot este temps. Però sí que puc mantenir el que deia ja fa anys: "el meu patrimoni és el meu matrimoni". Res més. Ni res menys. El meu partit no em deu res, jo a ell molt. La política no em deu res, jo a ella molt. La gent a qui he representat no em deu res, jo a ella molt. I ara, a esperar al motorista.

27 d’abril, 2019

"ÀUGURS I AUGURIS" - Levante-EMV- 27.04.19


L'endevinació (del llatí divinare, «ser inspirat per déu») és el procés pel qual s'arribaria al coneixement de coses ocultes, procés considerat una part de la màgia, i sovint lligat a les creences religioses. Plató i Ciceró que ho van estudiar a «De divinatione», distingien entre la clarividència natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva. I hi ha tècniques d'allò més divers. L'astrologia, la cartomància, la numerologia, la quiromància, els auguris i tot un seguit de pseudo-ciències.

Hi ha qui esbudella un pollastre per llegir el futur a les seues entranyes, qui fa clavells i aplica foc a la closca d'una tortuga, l'escàpula d'una ovella o vaca, amb la mateixa vana pretensió de conéixer el futur. Altres tiren pedres en un tapet reciclat de jugar al guinyot, o diuen llegir el marro del café, o les fulles de te, o fins i tot les arrugues de l'anus. Que dic jo que mirant de prop del cul de la gent és més fàcil saber què van fer ahir, que no pas el que passarà demà. Però jo és que sóc un descregut.

Esta obsessió humana per conéixer el futur ve de lluny. Els Zhang Zhung (que sona a marca de telèfons, però era un poble nòmada d'Àsia central) ja en l'Edat del ferro deixaren vestigis d'arts endevinatòries, i també se'n van trobar a les cultures mesopotàmiques, a la Xina, a Grècia i Roma, a les cultures precolombines americanes, per tot en Àfrica...

I hui mateix, amables lectors, segurament hi haurà molta gent obsessionada amb saber el futur més pròxim. En saber què passarà demà. Jo mateix, este migdia, dinaré amb un grup plural d'amistats i com fem des de fa anys en jornada de reflexió, farem una porra lúdica i sense premi (més enllà de la vanitat de ser qui menys s'enganya) sobre els resultats electorals. En el nostre cas és un divertiment sense més transcendència. Però potser caldria no oblidar que es gasten milions i milions d'euros (a banda de les enquestes directament inventades) públics i privats, per intentar endevinar el futur. I si bé ni Tezanos gosa esquarterar un pollastre en la seua peculiar cuina, no és menys cert que s'intenta vestir de ciència una art endevinatòria, que fracassa any rere any. Crec que l'explicació és senzilla. 

Continuem volent saber el futur, i ho vestim de ciència, però el futur hui no existeix, i és per tant inobservable científicament. El que fan les enquestes, les simulacions de resultats amb càlculs de probabilitats, les projeccions demoscò... El que fan és intentar condicionar el futur, no endevinar-lo. No ens enganyem. Que les arts endevinatòries no ens confonguen L'última vegada que este país va decidir el seu futur amb un pollastre (el famós Pacto del Pollo) ens va dur a 20 anys de ruïna i corrupció.

A mi m'agrada dir que hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen. El que passarà en els quatre anys vinents ho decidirem demà a les urnes. Trellat.  

20 d’abril, 2019

"ELS SOBRES DEL PP" -Levante-EMV- 20.014.19


L'any 2004 jo era regidor i es van convocar eleccions generals. Un dia, com tants altres, vaig baixar a la planta baixa de l'ajuntament, a la zona retolada com « àrea de concejales », com si el de l'oposició no ho fórem, com si fórem conillets de Pasqua, o selles de muntar ponies! En fi. El cas és que em vaig trobar que havien organitzat l'oficina electoral del PP. Un nombre inusualment elevat de persones usuàries dels serveis socials, feien cua, per tal que els assessors del PP, i alguna funcionària que el govern havia distret de les seues obligacions i l'havia assignat a estos menesters, els hi preparés el vot per correu. Fotocòpia del DNI, papereta plegada i al sobre, i no es preocupe que ja ho durem nosaltres a Correus. Ignore si a canvi d'alguna promesa, d'alguna cosa tangible, o per una amabilitat i magnanimitat inusitada. Al cap i a la fi, en aquella època, les prestacions dels serveis socials no depenien tant de la valoració i anàlisi dels tècnics, sinó de la voluntat generosa del poder polític que decidia qui tenia un val per anar a comprar o una ajuda concreta. I la gent és agraïda...o ostatge del xantatge. Vota'm a mi, que sóc qui dóna els les ajudes.

Em vaig queixar, com és lògic, i van traslladar l'oficina electoral a la seu del partit, on sempre havia d'haver estat. No sorprén que ho dugueren a la seu, al cap i a la fi, l'any 2007 o 2008, ja vaig denunciar a un plenari que una de les persones que feia anys cobrava de l'Ajuntament com assessor municipal, no treballava al consistori, ni se l'havia vist mai per allí. El portaveu popular confessà que treballava a la seu del partit, perquè els seus assessors treballaven on a ells els donava la real gana. Encara que figurés en la nòmina de l'ajuntament, i fos l'ajuntament qui li pagues la seguretat social. En fi. Aleshores era així. Era l'època en què el PP de Vall d'Alba, de Cabanes i vés a saber d'on més, inflaven el cens electoral per guanyar fraudulentament les eleccions. Era l'època en la qual les campanyes electorals, com la del 2011, es pagaven (almenys parcialment) il·legalment amb diners de la corrupció. Ja hi ha sentències que diuen que a Castelló també. Sí. A Castelló.

Ara hem descobert un intent de frau massiu en el vot per correu a les generals. PP i PSOE ho han denunciat. Nosaltres ja ho vam comunicar també a la JEC. Un elevat nombre de persones relaten haver rebut a casa el sobre de les votacions per correus, amb una papereta del PP del 2016, ensobrada. El PP es queixa, i diu que per error (o no) algú ha posat les seues paperetes del 2016 en lloc de les del 2019, i que això els pot perjudicar. No. No és exactament això. Bon intent, però no és això. Quan demanes el vot per correu, has de rebre a ta casa un sobre que continga les paperetes de tots els partits, i un sobre buit per cada urna (en este cas, Congrés, Senat i Corts). El que en realitat es denuncia, és que dins del sobre del Congrés hi ha una papereta del PP. I això no és un error per voler reciclar sobres, com s'ha dit. Perquè mai haurien d'haver-hi hagut eixes paperetes dins dels sobres. Mai. I és més que evident, que això està fet a consciència (per algú sense consciència) en un procés manual, amb voluntat de manipular resultats. Apareixen ara, però la JEC explica que segons Subdelegació es deu a haver volgut utilitzar sobres sobrants del 2016. I aleshores la pregunta és... El 2016, a la Subdelegació qui va introduir eixes paperetes als sobres? Amb quin motiu? Es volien enviar per correu? Algú havia muntat una oficina electoral del PP a la Subdelegació, com abans feien a l'Ajuntament, i eixos sobres anaven a repartir-los en mà als seus afiliats? No ho sé. Tinc més preguntes que respostes.

Però en estos casos, sempre hi ha una pregunta principal. A qui beneficia una cosa així? Analitzem les opcions. Tu reps a casa la documentació, agafes la papereta del partit que has triat i la poses al sobre, sense adonar-te'n que ja n'hi ha una. En el moment de l'escrutini, qui compta veu que hi ha dues paperetes, i fins ara, les instruccions de la JEC han sigut sempre clares. Si hi ha paperetes de dos partits, s'anul·len, perquè no es pot saber amb certesa a qui volia votar l'elector. Si les dues són del mateix partit, es dóna el vot per vàlid (òbviament només una papereta) perquè queda clara la volutat de votar a eixe partit. Per tant, l'únic que en qualsevol dels escenaris podria eixir beneficiat és el PP. La resta de partits seriem perjudicats. I tot això que dic no demostra qui ho ha fet, però evidencia qui no ho ha fet. I la pregunta final. Si en un procediment tant complex i regulat on intervé la subdelegació, la Junta Electoral Central i els funcionaris que s'hi designen, el servei de Correus, etc, poden manipular-se així els sobres... ja saben per on vaig, no?

13 d’abril, 2019

"GULLIVER I LES DRETES" -Levante-EMV- 13.04.19



No deixa de ser curiós el procés de reinterpretació constant a què estan sotmeses les més grans obres de la literatura. Els viatges de Gulliver, de Swift n'és una. Hui pràcticament ens ha arribat com una història amable i de desbordant imaginació explicada als més menuts, tot i que en el su moment va ser concebuda i interpretada, com una crítica violenta i negativa de la societat i de l'ésser humà. Bàsicament es recorda el viatge de Gulliver a Liliput, i com a molt estirar el segon viatge a Brobdingnag, on per contrast, el nan és el mateix Gullivert a un país habitant per immensos gegants. A la història real, el nostre aventurer torna a casa entre expedició i expedició, i porta amb ell records que demostren la veracitat de les seues aventures. Un ramat minúscul d'ovelles que vénen de Liliput, o un fibló gegant d'avella que demostra que va estar a Brogdingnag, on tot era descomunalment gran. Tots dos viatges estan plens de reflexions sobre la societat, amb paral·lelismes paròdics, del segle en què visqué l'autor.



Però jo em vull centrar en els viatges més desconeguts, i fer jo també un paral·lelisme amb la nostra de societat. Al cap i a la fi, la política també és un viatge, no? Cap a Ítaca, o cap a l'Avern, tot depén de qui reme, de qui porte el timó. Al tercer viatge, Gulliver visita diferents illes, i al darrer un país sorprenent. Per alguna raó que intentaré explicar, a mi em recorden els partits de la dreta.


Gulliver visità primer l'illa flotant Laputa, en què els seus habitants es dediquen exclusivament al desenvolupament de la música (Escola Canta, no) i de les matemàtiques ("... 2cinc mil, sis mil, set mil, vuit mil, nou mil, deu mil, onze mil, dotze mil euros... dos milions de peles"), encara que sempre des d'un punt de vista teòric molt allunyat de l'aplicació pràctica, el que implica que no sàpiguen inventar, imaginar o raonar. Els laputans, dedicats per complet a la meditació, no tenen la més mínima noció de la realitat, i fins i tot les seves ments «s'enfrasquen tan intensament en especulacions que no poden ni parlar ni sentir el que altres els diuen si no se les fa tornar en si amb algun contacte extern sobre els òrgans de la parla i de l'oïda». De fet hi ha uns personatges anomenats "colpejadors" que els hi foten bastonades perquè sàpiguen quan han de parlar i quan callar. Podrien ser els jutges del TSJ, perquè a mi els laputans em recorden vivament al PP, com ja hauràn intuït.



A l'illa de Balnibarbi, que no és sinó una prolongació de Laputa, Gulliver coneix als projectistes, que simbolitzen la passió exacerbada i pedant per la ciència i el racionalisme. Aquests projectistes recorden d'una banda als utòpics i per una altra als arbitristes de l'època, que proposaven millores a la societat que tothom prenia a burla. Els projectistes, dedicats a activitats completament teòriques, s'embarcaven en els projectes més absurds, com extreure raigs de sol de cogombres per envasar, o construir cases començant per la teulada! Clarament són la gent de Ciudadanos.



Obviem Glubbdubdrib, habitada per una tribu de mags amb habilitats nigromàntiques (UPyD?) i Luggnagg habitat per éssers immortals. L'últim viatge de Gulliver és el que mostra de forma més descarnada les misèries del gènere humà. En ell Gulliver coneix a la raça dels Houyhnhnms, que són cavalls dotats no només de raciocini sinó d'un sentit moral infinitament superior al dels éssers humans. En oposició a la superioritat dels Houyhnhnms, Gulliver coneix a una raça d'animals inferiors, els yahoos. Ja poden imaginar que (encara que només fos pels cavalls, que no vull que diguen que escric coses com Torra) a mi em recorden als de VOX. Gulliver quedà fatalment marcat per la seua trobada amb els yahoos que determinà que mirés amb fàstic a la raça humana la resta de la seva vida, convertint-se en un veritable misantrop.


Jonathan Swift va escriure una de les novel·les més negatives pel que fa a l'ésser humà que s'hagin escrit. Vostés el 28 van a les urnes. 

06 d’abril, 2019

"EL CONTEXT" - Levante-EMV - 06.04.19


Ahir vaig anar de visita a Cortes de Arenoso. No els hi puc explicar com va anar, perquè en realitat això ho vaig escriure abans-d'ahir. És a dir, que per a mi «ahir» era dimecres, i encara no havia anat a Cortes. Este és un dels problemes d'escriure columnes amb un parell de dies d'antelació, que no saps mai que ha passat a última hora i et veus constret a parlar de l'actualitat amb una accepció més generosa, menys puntual. El moment, el temps, com a element que ajuda a entendre. Una altra variant a tindre en compte és el context. Perquè una mateixa frase, una mateixa explicació, una mateixa paraula, pot significar una cosa o una de ben diferent, en funció de l'entorn. De qui la pronuncia, o fins i tot de qui l'escolta. Per exemple. Una xicona et pot dir un dia: «Uff! No tens res més menut?», i sentir-te afalagat. Ara bé, tot depén, si qui t'ho diu és la caixera del supermercat, la teua reacció serà regirar-te les butxaques i guardar el bitllet. El qui i el com i el quan.
Tot això ve a compte, perquè estem en una campanya electoral permanent, i en este context, tot s'interpreta, es reinterpreta, s'escruta, es tergiversa i es passa pel sedàs d'allò que més li pot interessar al receptor. En este moment tot té una lectura d'oportunitat o inoportunitat. Hi ha molt de candidat i molta candidata que se senten en l'obligació de dir coses i més coses, de prometre el cel i la lluna, encara que el seu programa en realitat, no siga més que un trist eclipsi de sol. I hi ha una certa cínica acceptació del fet que en campanya les coses que es diuen, en realitat no volen dir res. Jo no ho accepte. No ho compartisc. No hi estic d'acord.

Fa poc ho explicava un Consejero andalús, justificant que ara que governaven, no farien el que havien promés pocs dies abans, perquè: «...ya se sabe que lo que se dice en campaña...» El primer a dir una cosa així de gruixuda va ser Tierno Galvan, ara que fa 40 anys dels primers ajuntaments democràtics, paga la pena recordar-ho, per què tot això ve de lluny. El professor va dir: «los programas electorales se hacen para no cumplirlos». I sembla que va parlar ex cathedra!

I el cas és que tot i contextualitzar les coses en època electoral, i mirant qui és l'emissor del missatge, estos dies hem de sentir i llegir coses que fan fredor. L'altre dia la representant local de la dreta tradicional i cartellista (tornen a llegir, que he dit "cartellista", no "carterista"), en eixa campanya que manté d'anar fent propostes numerades, deia que pensava obligar a tots els locals d'oci de Castelló a tindre un "punt violeta", i ho feia per a combatre la violència de gènere, i circumstancialment, la seua proposta coincidia amb la més que lamentable notícia de les agressions sexuals en les festes de la Magdalena. L'oportunitat, o l'oportunisme, és interpretable. Allò que resulta preocupant és l'absoluta frivolitat de la candidata en un tema tan greu. Els "Punts Violeta" són espais, en els que se sensibilitza el públic, i s'atén, informa i ajuda a víctimes de qualsevol mena d'agressió sexista. La seua finalitat per tant és la de conscienciar, prevenir i gaudir la festa des del respecte cap a les dones, lliures d'assetjament i humiliació masclista. I garanteix que la dona agredida serà atesa en un espai tranquil i íntim. És a dir, un punt violeta implica personal especialitzat, i un espai mínim. De veres creu que es pot exigir a tots els locals d'oci? Sap que als punts violeta no s'hi pot vendre alcohol? Segurament pensava, que es tractava de penjar un cartellet al bar del cantó.

I parlant de Cantó. La seua candidata per València, pujava l'altre dia una peculiar foto a Twitter viatjant en tren. A la foto es veien les seues botes brutes de fang, les seues bosses ocupant dos seients, i es podia llegir "Dignificar la política es, entre otras cosas, viajar en trasporte público y pisar barro. Literal". És a dir, que la "ciudadana ejemplar" considera que dignificar la política és usar transport públic com tanta gent fem, portar les sabates brutes i tindre un comportament incívic, ocupant seients que no has pagat. Fantàstic! Estem salvats i dignificats! Estem en campanya!

30 de març, 2019

"EM DESPULLE" - Levante-EMV -30.03.19



Ara que vaig d’espectador a les presentacions de candidats del meu partit pensava que si m’hagués de presentar jo, crec que intentaria dir qui sóc, i què sóc. Poca cosa més. Vindira a dir una cosa així: sóc home, paio, caucasià, gentil, d’edat mitjana, pronador, agnostic, i heterosexual no practicant. O per a no exagerar, diguem que com la majoria que es fan dir cristians, només practique en les festes de guardar. I parle idomes, alguns, però sovint no em contesta ningú.

Sóc Graduat Social per la Universitat de València, Llicenciat (TP) en Relacions Industrials per la d'Alcalá de Henares, Llicenciat en Ciències del Treball per la Jaume I, i com tanta gent, he fet molts cursos, cursets i seminaris. Destacaré dos diplomes, tots dos de la UOC, un en Transparència i Govern Obert, i un altre en Prevenció i Lluita contra la Corrupció. Al 1976 o 1977 vaig participar a la fundació de Jove Germania, al 1979 a la fundació d’EIC, i al 1981 em vaig afiliar al PNPV. Des d’allí vaig estar a la fundació d’UPV, i després a la del BLOC, i finalment a la de Compromís. He tingut diferents càrrecs orgànics de caracter local, comarcal i nacional des del 1981, però no va ser fins al 2003 que vaig anar per primer cop a unes llistes electorals.

I va ser així, perquè abans d’entrar en política, ja havia cotitzat 23 anys en l’empresa privada. Dels quals, tres a França. I estudiat. Sempre vaig estudiar de nit, perquè treballava de dia per a pagar-me els estudis i poder ser independent. He treballat ininterrompudament des del 1977. Al 2003 vaig ser elegit regidor a la ciutat de Castelló. I els anys 2007, 2011 i 2015 vaig encapçalar les lliestes municipals sent candidat a l’alcaldia. Entre el 2011 i 2015, vaig ser també portaveu a la Diputació provincial. Finalment el 2015 vam formar govern i jo vaig assumir les responsabilitats de Vicealcalde així com un paquet de competències delegades. El 2016 vaig presentar la meua dimissió, per incorporar-me al Consell, com Secretari Autonòmic d’Ocuipació i Director General del servei públic d’ocupació, ara LABORA. Encara ho sóc.

Però hi ha dos fets de caracter personal que determinen la meua forma d’incorporar-me a la política i el meu comportament polític. El primer una crisi personal de fa 25 anys, que em va dur a desatendre durant alguns mesos les meues obligacions laborals, cosa que em va fer perdre tot el meu patrimoni personal (i no només l’econòmic), i que causà danys col·laterals; com la dreta procura recordar de tant en tant. D’aquella depressió diagnosticada hui, en vaig eixir amb un grau d’exigència personal extraordinàriament estricte pel que fa al compliment de la llei i l’ètica pública. El segon gran fet, va ser una ruptura sentimental traumàtica a 5 mesos de les eleccions del 2003, que em va fer arribar a la política amb la necessitat de demostrar la meua capacitat d’estimar, i el dret a ser estimat. Entenent que en política això vol dir, fer el bé als respresentats, que et serà recompensat amb la seua confiança electoral.

I així he exercit sempre les meues responsabilitats públiques. He fet fora del despatx a qui ha vingut amb pretensions poc ètiques, he gestionat amb pulcritud i honestedat els diners públics. He sigut extraordinàriament estricte amb l’ús dels bens públics. Mai no he passat una sola factura de dinars o sopars, excepte si he estat de viatge oficial, i en eixos casos mai han superat l’import de les dietes d’un funcionari qualsevol. I si ha resultat més car m’ho he pagat jo. No he abusat dels vehicles oficials. Tot el contrari. Continue gastant el meu telèfon personal i la meua tàblet, havent renunciat als que ha posat l’administració a la meua disposició. Mai he consentit, ni he tolerat, ni he permés, cap desviació en la rectitud exigible a un càrrec públic. Precisament perquè sóc el fruit de la meua formació, la meua experiència, i els meus errors. No permetré que el partit més corrupte de la història embrute el meu nom.

22 de març, 2019

"LARIAT SAM" - Levante-EMV- 22-03-19


No és que em guanye la nostàlgia, però estos dies seguint la pre-pe-pre campanya, que donarà pas a la campanya, que acabarà quan comence l'altra pre-pre-pre campanya que vindrà després i que ens ha de dur fins a l'altra campanya; no he pogut evitar recordar uns dibuixos que feien a la tele. L'única tele. Quan jo era menut només hi havia un canal de TV, i era en castellà. Ara n'hi ha dotzenes, però només un és en valencià. Però diuen les dretes que el castellà està en perill. Va! Que perd el fil!

El protagonista era Lariat Sam, un cowboy espigat que compartia aventures amb Tippytoes, el cavall meravellós, i amb Badlands Meeney i J. Skullking Bushwack. Els episodis començaven sempre amb una cançoneta que venia a fer: "Yi-pi-eh-yi-pi-hohYi-pi-yi-pi-yi-pi-hoh... Lariat Sam llegó... Con su lazo y su gran corazón el Oeste conquistó". Llaços i pistoles. Just com esta campanya electoral. És així, i no és casual. A les dretes, i a algunes franquícies de l'esquerra «mesetaria», ja els hi va bé que es parle d'això i no del que caldria parlar. Ja els interessa que caiguem en tots els paranys de la factoria Bannon, i acceptem els marcs mentals del «centroderechaliberalconservador» (Si no ho han pogut llegir sense respirar, no es preocupen, diguen «ultradreta» que ve a ser el mateix en este cas). Uns per a fer por, pensant que això mobilitza cap a un pretés vot anomenat útil, dins de l'esquerra, a altres per sumar-se o desmarcar-se segons l'hora del dia.

Però si ho pensem bé, el 28 d'abril no estem decidint sobre si volem convertir el país en un Bowling for Columine versió Torrente, tot i que segons com vagen les coses podríem acabar així. Del que convindria parlar, em sembla a mi, és de les pensions, de si el seu salari ha millorat, de si en dependència hem estat capaços de diagnosticar i tramitar amb més rapidesa, de si ja no paga medicaments si les seues condicions de renda no ho permeten, de si no cal comprar llibres de text per als escolars, de si hem pogut aturar en part la pressió urbanística canviant les lleis que engreixaven als depredadors econòmics, de si han millorat les xifres de l'atur, de si l'economia s'ha estabilitzat, de si han augmentat les inversions estrangeres al nostre territori. Potser més que mirar catàlegs de pistoles per internet, caldria vore com la UE que ens mirava amb tres lupes i ens tractava de malbaratadors i corruptes, ens posa ara com a exemple de tot el contrari. De si hem passat de ser exemple de tot el pitjor, a l'exemple a seguir. De si només en quatre anys, i sense un finançament just, ni suficient, ni tan sols digne, hem aconseguit millorar la vida diària de les persones, i alçar la hipoteca reputacional que llastava la nostra economia.

Clar. Jo ja ho entenc. Les dretes volen que parlem de fotre trets, i de si els veïns de dalt posen llaços als balcons. Perquè si parlem del que fem nosaltres als governs, i del que feien ells, no els hi ixen els números. Bo. En realitat sí. Tenen tots els números per acabar a la presó. Ningú recorda res de la gestió de la dreta que no estiga contaminat per la corrupció, el lladrocini, i el furt. Si s'hi fixen, nosaltres hem començat a parlar ja de futur, d'allò que hem de corregir per què no ha funcionat tan bé com caldria, d'allò que no hem tingut temps de fer, d'allò que podrem fer ara, un colp estabilitzada la vida política valenciana. D'això van estes eleccions. D'avaluar el que hem fet uns i altres, i sobretot, d'apostar per un futur amb garanties. I mentre nosaltres presentem el balanç d'allò que hem fet, i anunciem el que volem seguir fent, les dretes parlen de Lariat Sam, el pistoler que amb un llaç volia conquerir l'Oest americà.

16 de març, 2019

"I'M STILL HERE" -Levante-EMV- 16.03.19



Si els que saben un mínim d'anglés esperen trobar sota este títol una reivindicació personal, s'equivoquen del tot. Per contra, si vosté és un cinèfil, haurà recordat aquell controvertit fals documental, dirigit per Casey Affleck i escrit a quatre mans per ell mateix i per Joaquin Phoenix, que n'era l’intèrpret. La història és la següent. Després de "Two Lovers", Phoenix anuncià al món que abandonava la interpretació i es dedicava al Hip-Hop. Va canviar d'aspecte físic. Barbut, escabellat, fent fila d'un "clochard" vocacional, i sempre amb ulleres de sol. Durant el període que relata el documental, va fer poques aparicions públiques, on hi mostrava un comportament de més en més estrany i poc sociable. El seu cunyat Casey l'acompanyava sempre i filmava el que passava. Va fer declaracions esbojarrades, es va deixar filmar mantenint sexe oral, consumint drogues... Tot bastant incomprensible per a la gent que el coneixia i que li reconeixia un gran talent com a actor. La farsa durà més d'un any, fins que s'estrenà el documental; i va ser llavors quan van confessar que tot havia estat guionitzat. Incloent una mítica entrevista al programa, més mític encara, de David Letterman.

Phoenix ho explicà així: "Affleck i jo volíem fer un film que explorara la llibertat, la relació entre els mitjans de comunicació, els seus consumidors i les mateixes celebritats". En definitiva, un actor a qui les coses li van bé a la seua professió, en un moment determinat, i quan la fama l'acompanya, decideix deixar l'ofici i comença a comportar-se de forma estrafolària. Diu que li vol donar un nou rumb a la seua vida, canviar de feina, obviar els seus èxits passats, i obrir-se camí en el nou espai professional amb el qual somnia. I per a fer-ho, procura estar sempre acompanyat de càmeres perquè queden enregistrades les seues eixides de to, les seues estrambòtiques opinions, les seues estranyes idees, les seues originals posicions públiques, les seues singulars teories.

I jo he pensat en Toni Cantó. Actor amb una trajectòria, no de tanta qualitat com Joaquin Phoenix, és cert, però respectable, amb una tempestuosa vida emocional, i una sorprenent filia per les tortugues que li ha ocasionat una denúncia per tenir-ne més de 40 a casa. En el seu salt a la política, no va començar amb el Hip-Hop, ho va fer amb ridícul rap. I com Phoenix, Cantó començà a fer declaracions sorprenents: "Hay que poner límites a la inmersión lingüística de la misma manera que no se puede decir que se permita a los pederastas campar a sus anchas”, “Los animales no tienen derecho a la libertad ni a la vida, ni los toros, ni las vacas, ni los corderos”, “La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas”, “¿Sabían que la UE paga 3.200 € por cada denuncia de malos tratos? Desde 2004 nos han entrado así 2.080.000.000 € ¿Qué gobierno renuncia a eso?”, “Casi el 5% de los mayores de 18 años han pasado por el procedimiento judicial por violencia de género. La mitad han pasado por dependencias judiciales. Sin pruebas”. Allò que no és una mentida, és una indecent comparació. De tot el que ha dit Cantó l'única cosa que no sent tampoc certa, és una llàstima que no ho siga és: "Mi trabajo consistirá a partir de ahora en no decir ni mu", que va pronunciar després d'una de les múltiples polèmiques en les quals ha participat.

El Cantó polític és tan absolutament incomprensible, tan paranoic, tan esbojarrat, tan ofenedor, tan mentider, tan provocador, tan fals, tan cínic, tan maldestre, tan mancat d'ètica, que l'única explicació raonable és que estiga interpretant un paper prèviament guionitzat amb la lícita vocació de generar un debat sobre l'estupidesa al món polític. Seria fantàstic, seria un gir sorprenent i meravellós. Si tot això de Cantó és un documental, aplaudiré la gosadia i la farsa. Perquè com de veritat s'haja fet polític i crega el que diu, no serà un documental sinó una pel·lícula. De por.