29 de desembre, 2018

"LA SIERENA" -Levante-EMV- 29.12.18


En això de l’escriptura hi ha qui manté que ja està tot dit. Fins i tot, que va ser concretament Shakespeare qui va escriure totes les històries que es podien escriure. Totes. Va escriure drames i comèdies. Va escriure poesia. Però sobretot, va escriure sobre temes universals que traspassen èpoques, situacions, espais geogràfics, i poden ser interioritzades per tothom. Va escriure sobre traïció, sobre l’amor, sobre la guerra, sobre l’honor, o sobre la intriga política. Si és que la política no és precisament una barreja desigual d’amor, guerra, honor i intriga.

No diré que ho tinga sempre present això a l’hora de seure a escriure la meua modesta columna setmanal, però d’alguna manera sí que sóc inconscientment conscient, que molt del que puc voler dir, ja ho ha dit abans algú, i molt probablement millor. Per això és més important llegir que escriure. Al cap i a la fi, ja deia Ortega que allò que no és tradició és plagi. Així que no hi ha vergonya en anar a buscar en texts aliens allò que vols dir. Sempre que cites com toca, que després venen els del Turnitin i tenim un disgust.

I això és el que he fet ara. Miren, queden cada cop menys mesos per a les eleccions, i a sobre, estem a final d’un any natural, data propensa per a fer balanç. I jo que he tingut la sort i el privilegi de formar part del govern de la meua ciutat primer, i del meu país ara, crec que tenim motius suficients per a estar orgullosos de molts dels canvis que hem posat en marxa, de l’ampliació de drets socials, de nítides millores en la transparència, d’una pulcra gestió econòmica dels diners públics, i una evident millora en la situació del mercat de treball, per exemple. Com sé que eixos canvis necessiten anys per consolidar-se, i un canvi de polítiques ara mateix no ho permetria. Hauríem tirat al femer quatre anys d’esforços i treball.

Però tot tampoc no ho hem fet bé. Hem comés alguns errors de novençans. Hi ha coses que hui faríem de forma diferent, perquè sabem més coses, o hem aprés de les conseqüències de decisions anteriors. És lògic. Governar també és un aprenentatge, com ho és fer oposició. I hi ha qui en quasi quatre anys encara no ha entés que està a l’oposició, ni ha aprés que des de l’oposició es pot ser útil. Això sí, s’ha de voler.

Però hi ha altres errors que em preocupen més, i que tan prop com som de les eleccions, podrien créixer. I són aquells nascuts del recel i la desconfiança entre socis necessaris. Em preocupa que els uns, els altres, o tots plegats, no hàgem entés que la fórmula ha funcionat més que bé, i que ha de tornar a funcionar. I em fa fredor pensar, que dediquem més temps a marcar diferències entre nosaltres, que a explicar les coses bones que hem fet. 

I per explicar això he recordat un magnífic text de Josep V. Marqués, del seu llibre «Amors impossibles», que du el títol de «Plany de la sirena»:

«Recorda la sirena el seu darrer amor mariner i diu:

-Ni tan sols va pensar que podíem passejar per la platja amb l’aigua a la cintura. Ni que, al capdavall, ell tenia les cames curtetes i una mica tortes. Ni va pensar que sí que tinc boca... ¿Sabeu què us dic? No seré jo qui avise el pròxim mariner que el far no funciona. I si s’estavella contra les roques per mirar-me els pits, pitjor per a ell.»

Ben mirat, potser això també ho havia dit Shakespeare de forma encara més breu: «Love all, trust a few, do wrong to none». Que no se’ns oblide. Bon any.  

22 de desembre, 2018

"FORA LA MÀFIA" - Levante-EMV - 22.12-18

El primer gran cas de corrupció del PP el vam conéixer com cas Naseiro. La policia tenia punxat el telèfon del regidor popular a València, Salvador Palop, perquè investigaven al germà per narcotràfic. Gràcies a aquella punxada legal, es va destapar de rebot una trama corrupta al PP. Allò provocà l'expulsió d'alguns militants. Fins i tot davall la presidència d'Aznar, es va demanar la de Zaplana. Però només van caure els poca-roba. Eduardo Zaplana arribà a president valencià, després el mateix Aznar el va fer Ministre, i ara està en presó preventiva per corrupte.

El tema arribà al Suprem el 1992, perquè hi havia dos diputats implicats, Ángel Sanchis Perales i Pedro Agramunt (sí, el corrupte eurodiputat de la «diplomàcia caviar»); però s'arxivà. El PP així ho havia exigit atenent a la irregularitat de com s'havien aconseguit les proves, ja que l'autorització de punxar telèfons era per un cas de narcotràfic, no de corrupció. El PP s'escapà per una argúcia processal. Res a dir. Era el seu dret. Les proves s'han d'aconseguir de forma legal. De manera que tot el que es va saber sobre la corrupció quedà sense jutjar. Però la corrupció va seguir. La imputació d'Ángel Sanchis Perales en el Cas Gürtel, ha acabat demostrant, per via indiciaria la connexió amb el Cas Naseiro.

I ja que hem connectat aquella corrupció amb el Gürtel, anem ara als judicis del cas Gürtel. En el principal el PP es va presentar com acusació particular! Era l'època en la qual ho negaven tot i deien que era un muntatge del clavegueram del Ministeri d'Interior. La farsa acabà quan l'Audiència Nacional va confirmar l'expulsió del PP de la causa, en la seua condició absurda d'acusació, decretada prèviament pel jutge instructor Pablo Ruz. L'Audiència Nacional donava la raó al jutge qui havia argumentat que el PP, lluny d'actuar com acusació, no feia altra cosa que intentar entrebancar el procés impedint que avancés, i actuar com autèntics defensors dels tres imputats. Que eren el seu diputat Jesús Merino i el matrimoni Bárcenas. Que més que un matrimoni és un patrimoni.

El mateix Bárcenas que tenia uns discs durs... «Luís, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos. Ánimo» era un dels sms que Rajoy envià aquells dies a Bárcenas. I tant que feien! Quan al PP no li va bé als jutjats, en lloc de canviar d'advocat canvien de jutge. Ací ho van aconseguir, fent que el tema passés a la jurisdicció de la jutgessa Valcarcel, la mateixa que tenia empantanat des de feia 7 anys, el cas de l'espionatge del PP madrileny. S'espiaven entre ells, pagant amb diners públics. El cas és que el jutge Ruz havia requerit al PP que li foren entregats els discs durs de l'ordinador de Bárcenas. Lluny d'això, el PP els va formatar 35 vegades (exactament les que diu el manual que serveixen per a esborrar tota informació), i ho va rematar a martellades; destruint així tot rastre de proves. Un delicte greu. Però al fiscal (la fiscalia té dependència orgànica del govern) va dir que no passava res, que no veia cap problema, que això de destruir proves era normal. El PP de seguida va intentar agafar-se, com la Infanta, a la doctrina Botin, que ve a dir que si no t'acusa el fiscal, no has de ser jutjat només perquè ho diga l'acusació particular. Entenen la diferència entre una cosa i l'altra, no?

Havia de ser important el que hi havia als discs destruïts de Bárcenas, i als seus papers. La Secretaria General Cospedal, va contractar a un policia corrupte, protagonista del clavegueram d'Interior perquè subornés al xofer de Bárcenas perquè este li robes papers i documents a l'extresorer. I no només això, la policia acaba de confirmar en seu judicial, que el Ministeri d'Interior del govern de Rajoy, va pagar 50.000 € de fons reservats, a un mercenari, per a segrestar als Bárcenas i robar-li els papers que poguessin implicar a Rajoy i cia. Un delinqüent habitual que es va presentar al domicili familiar vestit de capellà, i que en aquell moment la premsa va passar pàgina dient que era un desequilibrat.

Resum, des dels anys 80 el PP s'ha finançat il·legalment, i quan els han enxampat, ha forçat canvis de jutges, han fet que la fiscalia retire acusacions, han destruït proves, han contractat amb diners públics, a delinqüents perquè subornen, roben, i segresten persones, per fer desaparéixer proves inculpatòries. I ens pregunte per quina raó no volem que els sobres que el PP va intercedir il·legalment i va ocultar quatres anys, fins que trobà el moment políticament oportú per aflorar-los, siguen admesos com a prova?

15 de desembre, 2018

"ESTIMADA ALI" - Levante-EMV - 15.12.18



Què fa que ens coneixem? Trenta, trenta-cinc anys? No ho sé. Que jo recorde, en pràcticament tota la meua vida adulta has format part del meu paisatge humà. Hem compartit colla d'amics, ens hem separat un poc, i hem tornat a coincidir manta vegades. Conec a la teua parella no sé si des d'abans, des de després o des de fa el mateix temps que tu. I a "ullàssos" (tu ja m'entens) d'ençà que els va obrir per primer cop. Hem compartit concerts, manifes, l'afició pel teatre, quilòmetres de cotxe fent país. Ens hem recomanat lectures, hem rigut, i alguna vegada plorat plegats.



Hi ha una cosa que no sap quasi ningú, però en la festa d'inauguració de l'UJI, fa ja 27 anys, ens van encomanar a tu i a mi, fer la retransmissió per un canal de televisió que va néixer i morir en aquell mateix acte. I tampoc deu saber massa gent que també ens van encomanar a tu i a mi, posar veus als personatges de l'obra teatral "Un cavaller en la Cort del Rei Artur", que interpretava el grup de teatre de l'associació de persones sordes de Castelló. Vam dir de seguida que sí, i també de seguida ens vam adonar que allò només funcionaria si apreníem llengua de signes, per a fer coincidir exactament les nostres veus amb les seues mans. Tu eres així de meticulosa i entregada, supose que jo també. Ens van donar un premi, no? I és que tu i jo hem fet de tot junts. De tot excepte allò del que ens acusen ara els de Mordor.


Més tard vam coincidir en la militància política al valencianisme progressista de la ciutat. Jo feia temps que hi militava de forma molt activa, supose que tu d'una forma un poc més laxa fins que t'hi vas implicar, com fas amb tot, fins al moll dels ossos. I no és que la vocació pel servei públic a la ciutat et vingués més tard, és que havies estat compromesa des de sempre, des d'altres àmbits. Des del moviment veïnal al Grau (el teu Grau, cada vegada que algú de nosaltres diu "Castelló", tu afegeixes "i el Grau", de fet, et fem tots de corifeus un poc per fer broma), des del Consell de la Joventut, o des de la Direcció de la Casa d'Acollida per a dones maltractades. Fa dècades d'això. El teu feminisme ve de lluny. El 2003 vam celebrar que jo acompanyaria a Porcar a l'ajuntament. El 2007 vam singlotar perquè vam traure un resultat molt justet que em deixà com únic representant. El 2011 vam entrar de la mà a l'Ajuntament. Vas ser la primera regidora valencianista de la història de la ciutat. I el 2015, vam riure i vam cantar, i ens vam abraçar perquè ja n'érem quatre i anàvem a governar. I així va ser.


T'he vist treballar a l'oposició, i al govern. A tu et deu esta ciutat (encara que sé que diràs que no et deu ningú res, perquè la teua vocació de servei és d'una generositat colossal) uns vertaders pressupostos participatius, uns pressupostos amb perspectiva de gènere, la posada en marxa d'un servei municipal de l'habitatge, el programa de rehabilitació d'habitatges públics, el programa específic per a persones LGTBI, l'impuls al nou Consell Municipal de Participació Ciutadana... Jo què sé! Tantes i tantes coses.



I em dol,  amb un  dolor que no sé  descriure amb  mots, vore  com arrosseguen el teu nom i la teua honestedat, pel fang de la política viciada, precisament aquells que més tenen a callar. Amb una acusació falsa. Dic que és falsa. Estos dies molta gent et dóna el seu públic suport i diu que confia en tu... Jo és que a banda de confiar, sé, tinc la certesa de què res del que t'acusa el PP, i del que altres se n'aprofiten per activa o passiva per intentar fer calaix electoral, és cert. Ho sé perquè sé com eres. Però ho sé també, perquè jo estava amb tu aleshores, estava amb tu abans, estic amb tu ara, i estaré amb tu quan altres t'hauran de demanar disculpes, quan la justícia rehabilite el teu nom (i amb el teu el meu, també en això estem junts), embrutat ara per la maldat dels qui no tenen ni vergonya, ni dignitat. Els de la banda corrupta. I altres.

08 de desembre, 2018

"EM BAIXES EL FEM?" - LEvante-EMV- 08.12.18

Va, siguen sincers. Segur que a algú de vostés se'ls hi ha passat pel cap alguna vegada, demanar-li al repartidor de pizzes que, ja que està allí, li baixe la bossa del fem. No dic totes les bosses, però si més no la de l'orgànic. M'agradaria pensar que la majoria dels que ho han pensat en un moment de feblesa, no ho han fet, fruit d'una certa consciència i ètica. A casa, algun dissabte demanem pizza, i ho fem a una pizzeria de la ciutat, no a cap franquícia, bàsicament perquè ens agraden molt més. Si en un moment donat jo demanés al repartidor que em baixés la bossa del fem, i ell es negués, no passaria res. Res de res. Perdria la propina, segurament, però poc més. Perquè jo no tindria cap poder coercitiu, perquè en el pitjor dels casos, i encara que jo cridés a l'empresa dient que el servei del repartidor és pèssim, este tindria l'ocasió d'explicar al seu cap la veritat. Que jo havia intentat abusar de la meua posició per aconseguir que fes allò al que ell no venia obligat.

Però... El món laboral ha canviat i ara tenim una eina de pressió, de coerció, d'imposició, contra la baula més dèbil de la cadena laboral. I és curiosament, allò que es presenta com la gran modernització d'eixe món, el que obre les portes a nous i perillosíssims abusos. Parle de les anomenades "plataformes col·laboratives".

Un parell d'exemples. M'instal·le una aplicació al mòbil a través de la qual puc demanar que qualsevol servei o subministrament, em siga dut a casa a qualsevol hora del dia. Telefone, demane unes tisores de podar, una caixa de preservatius, o una pizza, i al "rider" li demane que em baixe el fem. Diu que no, i jo automàticament en la meua aplicació valore el servei amb un 1, que és la nota més baixa. Quan tinga 4 uns, un algoritme expulsarà de la plataforma a eixe treballador. Ell sap com funciona això. Que els hi sembla, baixarà el fem?
Segon exemple. Eres propietari d'un restaurant, i un dels cambrers agafa la baixa per un període previst de 5 dies. De forma que el propietari tira d'aplicació. N'hi ha una que geolocalitza cambrers aturats, i tria al que viu més prop del seu restaurant. Li fa l'oferta. El treballador accepta i s'incorpora. I quan es reincorpora el malalt, i li prepara la liquidació, l'empresari li diu: "has fet 47 hores. Què vols, que te'n pague 30 i et valore amb un 5 (que és la nota més alta i que farà que altres restaurants et proposen feina a tu el primer), o que et pague les 47, et valore amb un 1, i no tornes a treballar en mesos?"

El mateix sistema que gastem per valorar hotels, o restaurants, serveix ara per valorar persones. I això és extremadament greu, perquè retalla de manera dràstica drets laborals que ens han costat anys aconseguir i consolidar. Hi ha un consens jurídic que diu que un algoritme no ens pot acomiadar. O dit d'altra forma, que tota decisió amb conseqüències jurídiques, com ho és un comiat, ha de passar per un filtre humà. Però estem en bolquers encara. Per això al País Valencià volem ser els primers a legislar sobre la matèria.

El Fordimse es va considerar un avanç. Però el sistema fabril va generar problemes nous, que la legislació va haver de resoldre. Passà el mateix amb el Taylorisme. I ara ens passa amb les dites plataformes cooperatives. Caldrà consolidar els avanços que este sistema aporta, però també protegir-nos. Perquè a més a més, estes plataformes tan modernes, alimenten una cosa tan antiga com la segmentació laboral per gènere. El 90% dels "riders" inscrits en plataformes són homes. En les plataformes de neteja a domicili, el 90% de la gent inscrita són dones. Inacceptable retrocés en nom de la modernitat 2.0.

01 de desembre, 2018

"LA PASSIÓ QUEIXOSA" - Levante-EMV- 01.12.18


La definició és d'Oswald Bumke, i fa referència a la querulància. És possible que vosté no conega el mot, però segur que coneix algun querulant. N'hi ha tants!! En psiquiatria, el querulant pateix una "compulsió a litigar". Qui n'està afligit, acudeix als tribunals amb una freqüència i insistència desmesurades. El manual de classificació de malalties de l'Organització Mundial de la Salut (CIE-10), l'inclou dins de trastorns paranoides, amb els següents trets: una sensibilitat excessiva als contratemps i frustracions, la incapacitat per perdonar greuges, la predisposició a rancors persistents, i un sentit combatiu i tenaç dels mateixos drets al marge de la realitat.

Esta mateixa setmana, he usat la paraula per a referir-me a una litigant, en la meua resposta al Síndic de Greuges, que preguntava per una allau de queixes d'una mateixa persona, per un tema concret i molt menor, que malgrat que mai va ser un motiu justificat de queixa, havia estat reiteradament contestat, argument, i fins i tot resolt, des de feia molt de temps. I és que no hi ha millor definició possible, ni mot que més si puga escaure, per eixes persones que viuen en permanent estat de cabreig, que no atenen a raons, i que creuen que és tot el món qui va contra ells.

Les passions són emocions tenaces i compulsives, que s'apoderen de la consciència d'una persona, fent-la monotemàtica. La passió amorosa és la més coneguda, però també l'enveja, l'avarícia, el desig de venjança, el poder, o la gelosia estan en l'origen d'estos comportaments. I en els casos més extrems arrossega a qui ho pateix a negligir les seues pròpies obligacions personals, familiars, laborals, legals... Per dedicar tot el seu temps a litigar.

Sense arribar a aquests extrems, hi ha trets de caràcter relacionats, que compliquen molt la convivència, i que el diccionari recull. La persona susceptible és propensa a sentir-se ofesa. La persona suspicaç té tendència a la desconfiança i a veure mala intenció en les paraules o actes de l'altre. Potser correm el risc de viure en una "societat querulant". Robert Hugues va cridar l'atenció cap a la "cultura de la queixa" que estem fomentant. Fa anys veiem a les pel·lícules americanes advocats busca plets, que es presentaven davant un accident per oferir els serveis denunciant a un semàfor, a un ajuntament, a una asseguradora, a un gos, o a qui fos... De fet hi ha fins i tot un premi, l'Stella Liebkeck per a la demanda més absurda.

Ve d'allà, però ara això ja està ací. Un dia eixint de l'aeroport, d'un vol que havia tingut un retard de vora 7 hores, hi havia a la porta una jove advocada repartint targetes del seu bufet dient que si érem passatgers del vol tal, ens corresponia una indemnització de no sé quants euros, i que ella es podia ocupar de tot.

Té molt a vore amb els ofesos. Els que s'ofenen perquè un es moca amb una bandera, però es peten de riure quan un altre s'embolica amb una altra i ensenya el cul. S'ofenen amb la lletra d'un rap, i aplaudeixen amb les orelles la lletra d'un reggaeton. S'ofenen si compleixes la llei i retires un símbol feixista i no poden entendre que a uns altres la permanent presència del símbol el puga ofendre. Ofesos, cabrejats, enfadats, antipàtics i odiadors que aconsegueixen que es suspenga l'actuació d'un humorista, i envalentits dues setmanes més tard fan que també s'anul·le l'espectacle d'uns altres transgressors. Querulants de tres quinzets, amargats, inoportuns fastigosos que ni viuen, ni deixen viure. De tots els colors, de tota mena i de tota condició. Paranoics castradors. Censors.

La tolerància, que és profundament civilitzada, és conseqüència de la seguretat en un mateix, en les seues conviccions, creences, opinions. En canvi, el censor actua, o creu que actua, en interés de la comunitat. En la pràctica, és freqüent que expresse la indignació de la comunitat o que imagine eixa indignació i l'expresse; i amb mòrbida freqüència imagina tant la comunitat, com la pretesa indignació. Són malalts. Per definició de l'OMS. 

24 de novembre, 2018

"L'APRENENT DE BRUIXOT" - Levante-EMV - 24.11.18

L'any 1797 Johann Wolfgang von Goethe va publicar el seu poema Der Zauberlehrling. El text ha estat objecte de moltes adaptacions en diversos mitjans. Destaca el poema simfònic homònim de Paul Dukas, i destaca tant, que és precisament sobre eixa base musical que transcorre la famosa escena de Mickey Mouse i els poals i les graneres, a aquella obra d'art de nom «Fantasia», de la factoria Disney. I si som francs, fins que no he dit Mickey, Fantasia i Disney, molts de vostés no sabien de què parlava. Però per si queda alguna animeta despistada, o em llig algun mil·lènnial distret, els en faré cinc cèntims.

Un mag jove rep l'encàrrec del seu mestre de netejar tota a brutícia acumulada a les dependències on treballen. La feinada d'anar fent viatges amb dos poals per omplir un gran recipient amb aigua, li sembla tan cansat, que atrevit com és, pronuncia un sortilegi que fa que la granera cobre vida, i siga ella qui va a omplir els poals. Atrevit, però inexpert, l'erra, i fruit de l'encanteri la granera i els poals es divideixen en dos. I estos en dos més. I cada dos en dos. Per divisió binària, com si foren procariotes o eubacteris. Total que els poals passen del centenar i van i venen sense aturador, convertint la casa en tot un xapull. I ací ho deixe que volia parlar d'una altra cosa i només volia una metàfora introductòria.
Voran, el pis estava brut, molt brut, i l'aprenent de bruixot va voler fer un sortilegi que no dominava bé, i la cosa se li va descontrolar. En lloc de fregar el terra, va dur tant de poal i tant de motxo, que allò semblava el lluent de la Plana. Se'ns ha acusat d'això a Compromís estos dies. S'ha escrit i dit, que el Codi de Bon Govern se'ns en va anar de les mans. Que com el terra estava tan brut, vam tirar massa aigua i massa sabó. Recordem, parlem de la legislatura en què cada dia ens alçàvem amb un greu cas de corrupció a càrrec del PP. Molts dels quals ja han estat jutjats i condemnats. Ja sabem per exemple que a aquella campanya del 2007 que va dirigir Moliner, a Castelló la Gürtel va pagar més de 44.000 € perquè gent com ell mateix, Macián o Sales, foren regidors, i Carrasco tot i anar en la llista autonòmica es quedés amb les ganes.

Ens vam passar de frenada? Depén. Jo encara hui continue pensant que si una investigació judicial m’assenyala amb el dit en el quadre d'un cas de corrupció, per molt que al final siga innocent, he d'apartar-me pel bé de la política, que és molt més important que la meua personal vida política. I això és el que vam acordar... No nosaltres, com ara semblen dir alguns, tothom. Eixe va ser l'únic Codi que vam ser capaços d'acordar.
I eixe és el sentit i l'esperit del codi. Una altra cosa és que per la querella d'un partit de l'oposició, amb unes preteses proves que encara no han estat ni admeses pel jutjat, i que nosaltres no hem pogut ni vore, haja de plegar la Vicealcaldessa, o haguérem hagut de plegar tots dos com regidors l'any 2014 que és des de quan Pérez Macián confessa en seu judicial i per escrit, que les guarda... Les guarda fins que venen eleccions, a vore si així, castiguen al partit que ells identifiquen amb la força que els va fer perdre el govern. L'única amb presència municipal que va créixer el 2015. Va d’això este tema.
Una curiositat per acabar tornant a Goethe. La seua obra Faust, està inspirada en el John Law, economista escocés al qual es considera inventor del paper moneda. Els bitllets. Com aquells de 500 € que hi havia als sobres del PP. Que d'eixos sí que en sabem ja el contingut.

17 de novembre, 2018

L’SLEEPY HOLLOW VALENCIÀ" -Levante-EMV- 17.11.19




La Fundació que atorga els Premis Jaume I, molt vinculada a la Casa Reial dels Borbons, va pensar que fóra bo, que la promoció exterior d'Espanya no anés només associada a tòpics com les corregudes de bous, el flamenc, la paella o la migdiada. La seua lloable pretensió era que es pogués conéixer el país per altres qüestions com la ciència, la literatura, la investigació. És a dir, plantejaven una campanya de realçar allò que de veres és un valor afegit, homologable a escala europea, i no quedar-se en els estereotips suats de sempre.

I va encomanar una campanya que es traduí entre altres coses en una cartelleria instal·lada en les marquesines de l'empresa del transport públic de València. Els cartells, molt visuals passaven ratlla a eixes paraules, i proposaven ampliar la nostra targeta de visita al món. Els cartells es van instal·lar a loctubre, els premis es van donar el 7 de novembre.

I per què en parle ara? Doncs resulta que un d'eixos cartells que van passar sense pena ni glòria durant un mes, i dels que en queden alguns pocs en algunes parades de l'EMT, ha cridat l'atenció d'un cantaor. Un cantaor flamenc, que havia vingut a actuar a València i es va sentir fortament ofés, pel que va considerar un atac a la seua professió. I sense por a posar en evidència la seua nul·la comprensió lectora, va fer un tweet dirigit a l'ajuntament de València queixant-se amargament (amb un «quejio» ortodox, vull suposar). Errada, perquè la campanya no és de l'ajuntament, per molt que estiga en suports d'una empresa pública municipal.
I en això que va aparéixer Cantó, el diputat de Ciudadanos que vol liderar la llista a les Corts. Durant tot un mes València ha estat plena d'eixos cartells, i ell no va dir res, segurament perquè ni els va vore. Igual feia temps que no venia per la circumscripció que el va elegir diputat. Però com Cantó s'informa per Twitter (això explica que el diputat s'empasse les fake news de tres en tres), fins que el cantaor no va dir res, ell tampoc.
El problema de Cantó és que la seua catalanofòbia i la seua valencianofòbia militant, el converteixen en un insensat demagog i piròman. Per això va pujar la mateixa foto que el cantaor, i va escriure: «Parece que al tripartito valenciano no le gusta el flamencoEs más de sardana». Així. Sense vergonya ni dignitat.
En lloc d'interessar-se per la campanya, on hauria trobat paraules com les indicades més amunt, o «playa» o «tapas», li furta la foto al cantaor perquè sinó la seua maldat no tindria sentit. No podia fer un tweet dient «Parece que al tripartito valenciano no le gusta la playaEs más del macizo central»... Però clar, això no li servia per al seu objectiu polític, que no és altre que crear crispació i fractura social. Fa pocs dies, el partit carabassa, va qualificar de "encerrona secesionista" el Congrés pels 600 anys de la Generalitat, que organitzava la Universitat d'Alacant.

I encara més, Rivera no ha tingut cap problema en sumar-se a les crítiques mal intencionades, inclús després d’haver quedat clar que ni l’ajuntament, ni el Consell tenien cap vinculació amb la campanya. Ell va vore que damunt se la paraula “flamenco” hi havia una ratlla, i es va sentir obligat a dir la seua! 
La diferència entre ells i VOX, és que mentre estos cavalquen cap al crepuscle (de les ideologies), els tarongetes em recorden més a Sleepy Hollow. Ja saben, aquell genet sense cap. Perquè si el seu cap ha de ser Cantó...
En fi, a ells els hi és igual enllardar una universitat pública, o esquitar a la Casa Reial, no oblidem que Ciudadanos va néixer per crear conflicte, i li està furtant la cartera al PP que es distreu al tenir dos objectius, el de crear enfrontament que comparteix amb Ciudadanos, i el de la corrupció sistèmica, a la que dedica ingents quantitats de gent, temps i talent. I és que la seua evident catalanofòbia no els impedeix paradoxalment fer seu aquell estereotip català de què «la pela és la pela». I parlen de la pobra Rosalia i l'apropiació cultural.

10 de novembre, 2018

"LA CREU I LA CORTINA" Levante-EMV-1'.11.19

He evitat conscientment entrar en temes massa concrets de la governabilitat de Castelló, des que vaig dimitir com regidor. Però hi ha qüestions com ara esta, en les que m'està costant molt callar, tant, que he decidit no fer-ho.

El govern municipal està instal·lat en un fals debat sobre si s'ha de retirar o no la Creu dels Caiguts construïda pel franquisme al Parc Ribalta. Un afegit sense cap coherència amb el nostre parc romàntic. I és simplement perquè el PSOE no té clar el punt 4.43 del Pacte del Grau pel qual ens comprometíem a retirar els símbols feixistes de la ciutat. I la Creu, n'és un d'obvi.

Llig en premsa que "fuentes socialistas", afirmen que retirar-la o no, és potestat municipal. Ho diuen per contrarestar l'acció parlamentària de Compromís, que ara en el cas de Castelló, però durant mesos en centenars de municipis de tot l'estat ha instat, amb èxit, a la retirada de símbols feixistes en aplicació de la Llei de Memòria Històrica. Doncs això és fer-se un Froilan. Fotre's un tret al peu, perquè per reivindicar la seua autonomia front a Congrés i a Senat, el que estan dient és que podrien retirar la creu i no volen.

La resta és tot fum de canya. Emparar-se en un document que recomana abans documentar fefaentment que encara ara, continua sent un símbol d'exaltació feixista, és una excusa banal. Primer, perquè la llei no diu res d'això. O com és que sí que es retiren els noms franquistes dels carrers de tants i tants pobles encara que ningú vaja a posar flors al General Mola des de fa anys? I segon, perquè no és un document tècnic. És un document de part, un document polític, signat per un polític designat pel PSOE.

Quan el PP va decidir empedrar la via del Ribalta per on volien fer passar el TRAM, s'agafaven a un informe fet per la persona de perfil polític posada a dit pel PP a la Conselleria. Concretament, algú al que li havien oferit eixe càrrec a canvi del sacrifici de presentar-se de cap de llista a un municipi on no podien guanyar. Ho vaig argumentar per llevar validesa a un informe que es pretenia tècnic i era polític. El PSOE es va agafar a roda del meu argument. Les actes dels plens ho confirmen. Al cap i a la fi, anaven justos de discurs, si tenim present que ells havien proposat partir el parc amb una via fèrria. Ara el PSOE fa el mateix que el PP. Aquells usaven un document polític per a justificar incomplir la llei. El PSOE per incomplir la llei, i el seu programa, que també és el nostre.

Em molesta especialment que "fuentes del partido socialista" consideren que la pressió per fer complir el Pacte del Grau, que ells van signar com nosaltres i CSenM, és una cortina de fum per tapar els irracionals atacs judicials del PP. D'entrada perquè no hauria de caldre pressionar-los per a fer-los complir el programa; i també perquè l'estratègia política del PSOE dóna ales al PP. Supose que el socialisme espera treure algun redit electoral dels atacs populars a Compromís.

El PSOE és un partit profundament antifranquista, no els hi he de donar cap lliçó jo, per tant, estem davant d'una qüestió de tactisme, de vertigen davant les eleccions. Hi ha por a l'anunciada querella de l'Asociación de Abogados Cristianos contra l'alcaldessa. Des del respecte que li tinc a la meua alcaldessa, he de fer-li una pública reflexió. No arribar a unes eleccions amb una imputació, no depén només del que una persona fa, pot dependre també d'allò que no fa. I sobretot, d'allò que altres decideixen fer. No es pot governar atenent al xantatge dels radicals i els intolerants. Ni s'ha de governar contra el programa de govern. I d'altra banda, «querellada», no és «encausada».  

03 de novembre, 2018

"LA MORT COM MERCADERIA" - Levante-EMV- 03.11.18


Deia Voltaire que als vius se'ls hi deu respecte, als morts res més que la veritat. I la crua veritat és que la dreta mai no ha tingut cap mena de respecte pels morts, tret potser de Franco i les seues despulles que segueixen en zona blava mentre el govern socialista continua posant una moneda a cada roda de premsa del divendres.

Girauta, el de Ciudadanos (abans PP i abans PSOE) va guanyar una mínima rellevància formant part d'aquell grup d'immorals indecents que es feien dir Peones Negros. La seua paranoica teoria sobre l'11M, compartida encara hui per algun destacat regidor del PP local, era pura gasòfia. I no els importava usar els morts en l'atemptat, i el dolor de les famílies, per intentar guanyar posicions polítiques. El Senador Carlos Benet (PP) va arribar a dir: "Pavía a caballoTejero con pistola y Zapatero con un tren de cercanías."

Les mocions als ajuntaments i als parlaments fent un ús espuri del dolor de les víctimes del terrorisme ha estat una constant en la dreta, durant molts anys. Però no es tracta només de retòrica, per molt indecent que siga, no, han anat molt més lluny. El 2013 vam saber que el PP havia usat diners de la Fundació dedicada a Miguel Ángel Blanco, per alimentar la trama de la "Gürtel". Els diners que donava la gent anònima per a protegir als regidors i regidores del PP, segons les mateixes declaracions del PP, desviats a la corrupció. Supose que no cal recordar que és la "Gürtel". Només faré dos apunts de caràcter judicial, la condemna a títol lucratiu del PP espanyol, i la condemna del PP valencià. Encara queda molt per jutjar. Van tindre la santíssima indecència d'associar l'assassinat més icònic de la democràcia, amb el més indecent procediment corrupte d'un partit i un govern.

I continuen. Eixe partit feixista amb nom de diccionari ha anunciat que ha fitxat al pare de Marta del Castillo, aquella jove brutalment assassinada fa uns anys, i que ha menat un lluita, lícita, lògica i lloable, per saber on està el cadàver de la seua filla. Tot el món té dret a fer política i a posicionar-se, només caldria, i no ho qüestionaré jo, el que sí que qüestione són les maniobres dels partits polítics per usar el dol i el dolor, per fer política. Bàsicament perquè no podem legislar des del fetge, i arrossegar els més baixos instints a la política és un risc molt greu. Només la immoralitat de la dreta és capaç d'obviar això.

Com fins ara este senyor s'havia mogut en els àmbits d'influència del PP, ho han viscut com un atac de banyes, i han eixit corrent a fitxar a Juan José Cortés, el pare d'aquella xiqueta assassinada, Mariluz. "Tu tens la teua víctima, jo tinc la meua" semblen haver-se dit, en una subhasta del dolor aliè. Val a dir que és un fitxatge poc estel·lar, perquè ja havia estat anunciat altres vegades. De fet l'oblidable i prescindible Zoido el va contractar com assessor a Sevilla, tot i que després quan van processar al Pastor Evangelista per un tiroteig en el qual es va vore implicat, el van deixar caure i es van apartar d'ell. Ara el voldran portar en llistes. Només la desacomplexada i esbojarrada carrera per disputar-se l'espai de la dreta més extrema, els hi permet usar el dolor de la mort per a fer política.

Estos indecents moviments electoralistes de la dreta, que segueixen el rastre de la seua viciada trajectòria d'associació de dolor, assassinats, corrupció i càlculs electorals, coincideix en el temps amb estos dies de morts i cementeris, que probablement tenen menys de recolliment del qual caldria, i més d'exposició efemèrica del que també caldria. La dreta ha aconseguit que estos dies deixem de pensar en els morts vivents, per a pensar en ells, que volen viure políticament (i econòmica) dels morts. Indecent.