21 d’abril, 2018

"ELS NOMS, LES COSES" - Levante-EMV- 21.04,18


Qualsevol teòric de la comunicació ens diria que per a entendre'ns entre emissor i receptor, cal un codi comú. Un llenguatge intel·ligible, una llengua compartida... I crec que ja quasi no ho tenim. Gairebé res significa ja el que abans significava. I és perquè de vegades voluntàriament, de vegades involuntària, confonem la semàntica de les paraules. Barregem definicions de caràcter polític, amb les de caràcter jurídic, les filosòfiques amb les etimològiques, les vulgars amb les terceres o cinquenes accepcions d'un diccionari amable. El que més ens convinga en eixe moment.

Pense que bona part de la culpa de tot això és del món polític. Anem accelerats, augmentem la pressió en tot, exagerem, intentem traure petroli on només hi ha un toll d'oli d'un càrter trencat. Som grandiloqüents, hiperbòlics, excessiu, exagerats, desmesurats. Tenim una greu tendència a agegantar les coses, a inflar-les, a engrandir-les, a extremar-les; tot pensant que donarà un millor titular, que semblarem més contundents, que tindrem més raó.

I el més greu de tot això ja no és que no ens entenguem perquè quan un diu gerra, l'altre pensa que amb prou feines passarà de ser un got. I quan un diu pitxer l'altre pensa ja directament en un dipòsit de 2.000 litres. El més greu de tot plegat és que si la semàntica mor, res no té sentit. Si tot és violència, la violència ja no ens sembla tan extraordinària. Es banalitza, i això és extremadament greu. Perquè la violència sempre és greu. Si xiular un himne, fer una pintada, o negar-se a atendre algú per la seua ideologia és violència, aleshores una pallissa, és la tercera guerra mundial. I així tot.

En el judici dels joves d'Alsasua es parla de terrorisme. Eduardo Madina, a qui un atemptat terrorista li va fer perdre una cama, ho qüestiona. Demana prudència en la terminologia jurídica. Allò que fa por, que causa terror, és terrorisme segons el diccionari. Però al codi penal, terrorisme és una altra cosa. Sembla inqüestionable que hi va haver un greu episodi de violència allà. I com a tal ha de ser jutjat. Però és probable que no encaixe en la definició penal de terrorisme.
Alerta però, que això no vol dir que no haja de ser castigat. No és una dicotomia entre el tot i res. Si no és terrorisme, no és res. Si no és rebel·lió, no és res. Si no és violència... No. No va d'això la cosa. El codi penal té un gran ventall de delictes tipificats, i el que cal és ponderar. Però en el sentit d'estudiar, analitzar, examinar; no en el d'elogiar o alabar. Que estem convertint la política, la justícia, tot, absolutament tot, en una baralla entre tifosi, entre hooligans. Ens hem instal·lat en el llenguatge binari. Blanc o negre. Sí o no. Tot o res.

I com eixa bassa d'oli de la que parlava, el mal creix i tot ho contamina. La premsa cau en el mateix parany. Fins i tot algunes interlocutòries judicials hi cauen. No cal dir les tertúlies, els debats parlamentaris, municipals... I no parlaré de les xarxes socials, perquè allí el rei de les derrapades sóc jo mateix. Crec que hauríem d'anar fent un pensament. Alçar el peu de l'accelerador o acabarem eixint-nos en una corba. No siga cas que la hipèrbole ens duga a la paràbola voladora, i acabem a una séquia. Tornem-li a cada paraula el seu significat, a cada mot el seu pes, a cada terme el seu just valor. No ens deixem dominar pels mots. Fem cas a Gabriel Ferrater que digué: "Qui domina els mots, domina el món".


14 d’abril, 2018

"MASTER AND COMMANDER" - Levante-EMV - 14.04.18


Espere em sabran disculpar, però no me n'he pogut estar de tirar de la broma fàcil. Com este article l'escric a primers de setmana, perquè després marxe al País Basc per feina i no sé si tindré temps per escriure, estire un poc la notícia del cap de setmana passat, assumint el risc que haja passat alguna cosa que li lleve actualitat. Així que sí, faré alguna referència al presumpte màster de la presumpta Presidenta de Madrid, però sobre allò que ja ha passat. I això explicaria la primera part del títol. La segona la part del "comandant", fa referència a González Pons, que és el ver protagonista d'este article.

I és que en la convenció que va fer el PP a Sevilla va actuar com a comandant ideològic d'un PP cada cop més esbojarrat, més desvinculat de la realitat. És de veres que el General Rajoy va dir que els únics del món que saben governar Espanya són ells, i que la resta som una barreja d'incompetents i incapaços. I d'eixes dues coses ell n'ha de saber, perquè és màster en ambdues! És de veres també que la Coronela Sáez de Santamaria va oferir una nova sèrie de carasses que és tot un tractat de fisonomia de la desesperació. Ni Winona Ryder en els premis de la SAG. Però jo em vull centrar en el valencià González Pons, encara que siga per a compensar tot el descentrat que està ell.

Sobre el polèmic màster, del que ja sabem que tot el que ha dit Cifuentes ha estat desmentit documentalment per alguns diaris, i finalment per professores i Rector, té la santíssima barra de dir que això és cosa d'un militant socialista que "desde hace años" es dedica a "montar casos contra el PP", i que no descarta que haja manipulat documents. També ha dit, que Cifuentes ha donat una única versió i com la Universitat ja va per la segona, es creu a la primera i que siguen els altres qui s'expliquen. És a dir, una autèntica master class d'allò de matar al missatger. La pitjor defensa possible per a una Cifuentes indefensable.


Però el Comandant Pons, ha anat més llunys en les seues fantasies d'estadista de pa sucat amb oli. I quan es va posar a pontificar sobre l'euroordre i la col·laboració transfronterera, arribà al súmmum de la pertorbació, l'excitació, el desvari, el forassenyament, l'obnubilació, l'al·lucinació... En realitat és molt greu, perquè este home és un dels màxims representants del PPE a l'Eurocambra. Una veu autoritzada de la dreta europea i ha fet afirmacions molt bèsties. Afirmacions que després ha ratificat i confirmat en una de les seus cartes als europarlamentaris. Carta farcida d’incorreccions gramaticals i faltes d’ortografia. Sembla com si González Pons escrigués anglés amb les Normes d’El Puig.


La seua tesi (que com el treball de Cifuentes és obvi que ningú no ha corregit, o cas contrari l'hagueren suspés) és que si un país europeu, del que van dir que tenia una rigorosa separació de poders i absolutes garanties democràtiques, no compra els arguments d'un jutge espanyol, Europa no funciona. Es dóna la circumstància que el que ha dit el tribunal alemany està molt més a prop del que ha dit el jutge belga, o el jutge de Regne Unit, o fins i tot de la neutral Suïssa; però això li és igual. Ell afirma sense pudor que si un país soci presenta una ordre per extradir una persona, l'altre país l'ha de concedir sense més; i com això no ha passat, qüestiona textualment la desaparició de les fronteres i l'Espai Shengen. No se li acut qüestionar l'ordre del jutge Llarena, bàsicament perquè és l'ordre que el seu govern vol. Ja ho han dit reiteradament el General i la Coronela, Puigdemont està a Alemanya per l'acció política del govern. No per la judicial. 

És a dir, que el Comandant González Pons assumeix exactament el mateix discurs de l'extrema dreta europea. No sé si als seus socis els farà gràcia. Populista, demagog i d'extrema dreta. No em sorprén que hi haja qui el postula per a ser candidat del PP a l'alcaldia de València. Té el perfil de l'últim èxit electoral del PP a la capital del Regne.

07 d’abril, 2018

"DIJOUS DE GLÒRIA" Levante-EMV- 07.03.18


Dijous va ser un dia terrible. Terrible. Per al Gobierno, per al PP, però sobretot per a tot el sistema de poders espanyols. Per l'equilibri entre els poders que haurien de ser autònoms i que estan terriblement contaminats. Interrelacionats. Condicionats.

El que està passant amb la Universidad Juan Carlos I és enrome. Les més que probables trampes participades per Cifuentes usant el seu poder polític, per aconseguir una titulació acadèmica en presumpte frau, posa en qüestió la mateixa Universitat. Firmes falses, documents inventats, modificacions de notes, tribunals que no han existit... Els alumnes de màsters d'eixa Universitat, han vist com el prestigi de les titulacions cau fins al nivell de l'acadèmia del barri. Tot per les trampes i l'abús de poder de la Presidenta de Madrid. La popular Cifuentes que es presentava com renovació i vacuna a les males praxis de l'altra popular madrilenya, la ja dimitida Aguirre. El PP no té escrúpols. Ni recanvi. En els seus deliris no els hi importa enfonsar una universitat pública. I Ciudadanos ho permet.

Després va passar allò de Falciani. Espanya el deté i diu que és per extradir-lo a Suïssa, i tothom ho vincula immediatament al fet que allà estan Anna Gabriel i Marta Rovira, que Suïssa sembla no voler entregar a Espanya. Però Suïssa informa oficialment que ells no han demanat eixa extradició des de maig de l'any passat. Per tant, no s'entenia que no se l'hagués detingut abans! Però si fins i tot jo m'he reunit en dues ocasions amb ell, a Castelló i a València. Al final queda en res. O sí. Queda en una altra mentida politicojudicial posada en evidència. 

Bèlgica anuncia dues coses. La primera que obre diligències judicials contra Espanya, perquè aparentment el CNI hauria posat localitzadors al vehicle de Puigdemont, sense autorització judicial, i per tant, actuant en territori estranger flagrant delicte. La policia espanyola en evidència. La segona, la decisió judicial de deixar en llibertat sense condicions als tres Consellers catalans que resideixen ara mateix a Bèlgica. Cosa que se sumava a idèntica decisió que ja havia pres en Escòcia la justícia britànica respecte a la Consellera que es troba allà. Les relacions internacionals d'Espanya deteriorant-se. La justícia espanyola en evidència.

Però la més grossa va ser la decisió de la justícia alemanya, en descartar de forma rotunda i argumentada, un pretés delicte de rebel·lió contra Puigdemont. És més, fins i tot en l'altre delicte pel qual se'l reclama, malbaratament de fons públics, han demanat a Espanya més informació perquè ara mateix no ho tenen clar. Això és un colp demolidor en la mateixa línia de flotació, no només del singular constructe jurídic que ha intentat muntar el jutge Llarena, sinó de l'estratègia política del Gobierno. Del Gobierno, del PP, de Ciudadanos, del PSOE i de tots els que havien fet costat públic a eixa estratègia judicial. Duríssim. Perquè ara mateix si Alemanya entrega a Puigdemont, no pot ser jutjat per rebel·lió. I encara que tècnicament això no tinga una translació directa a la causa penal espanyola que afecta altres presos preventius, el cert és que hi hauria un contrasentit jurídic en el fet de jutjar per rebel·lió als subordinats i no al cap. És insostenible.

La patacada contra les tesis del jutge Llarena i de tot l'entramat polític que li fa de corifeu desesperat, no la pot tapar ni la Reina Letícia com fa amb la sogra. I més enllà del títol de Cifuentes, més enllà de la independència de Catalunya, més enllà de tot això, el que preocupa és la velocitat a la qual es deterioren les institucions espanyoles. I la confiança de la ciutadania. Tot, mentre el PP no pot ni aprovar els pressupostos. Al final, amb independència del que es puga pensar del procés català, haurà servit per a posar en evidència les debilitats de l'estat. Final de cicle, però no electoral o polític. Final del règim del 78. Una oportunitat per construir un lloc millor on viure.

31 de març, 2018

"KALVIN GUANYA A NAOMI" -Levente-EMV- 31.03.18


Si jo escric Klein, és molt possible que molts de vostés es posen a pensar en roba interior, i els assegure que l'objectiu d'este article no és que imaginen bòxers, eslips, o un pack de 4 braguetes per 40 € (oferta real que poden trobar al seu web oficial). Tot el contrari, de fet jo parle de Naomi Klein, escriptora canadenca que va guanyar notorietat pel seu llibre «No logo», que venia a denunciar el poder de les marques comercials, i com s'instal·len al nostre subconscient.


El llibre té quatre parts que titula «Sense opcions», «Sense espai», «Sense feina» i «Sense logotip». Les tres primeres intenten explicar el poder de les marques. Com associen el seu nom a sectors socials o franges d'edat, creant una identificació acrítica. Com s'esforcen més en vendre la marca que el producte. De fet, amb una mateixa marca venen productes molt diferents i de vegades contradictoris. O com es deslocalitza la producció deixant sense feina a qui consumeix el producte. I a l'últim capitol, lúcid i valent, Naomi Klein explica la raó per la qual amplis sectors de la societat han començant a sentir un fort rebuig per les grans marques.

I ara en un d'eixos salts argumentals que tant m'agrada a mi fer en estos articles (salude a Vicent Pitarch que m'estarà llegint!) trasllade eixa reflexió al món de la política. Si dic «liberals» segurament vostés pensen en el PP, que ha sabut vendre eixa marca... Encara que el seu producte no en té res de liberal. Si dic socialisme, pensaran en el PSOE, quan és més que evident que allò que enteníem per socialisme històricament, no té cap relació amb les polítiques fa el PSOE. En canvi, si vosté pensa en Ciudadanos, no tinc ni la més remota idea d'en què està pensant realment. És el triomf de la marca. Marques potents que ofereixen productes diferents i contradictoris. Si ja es veu clar en els productes que comercialitza Pepsico, per exemple, donen una ullada als programes polítics i les seues autodefinicions i voran de què els parle.

En política també es deslocalitza la producció? També, també. Històricament alguns partits havien tingut mitjans de comunicació propis per fer proselitisme. Ara alguns mitjans i grups de comunicació tenen partits propis per fer negoci. Així que sí. En les grans marques, la militància ja no decideix les polítiques que fa el seu partit. S'ha deslocalitzat la producció ideològica, intel·lectual.

I si els hi he de ser franc, no estic segur de què el moviment que neix al voltant del crit desesperat de Stephane Hessel, no caiga exactament en els mateixos errors. Perquè hi ha qui considerant-se fill primogènit d'aquell pensament, s'ha esforçat més a crear una marca comercial i un logo, que en fer un producte de qualitat. S'ha esforçat més a consolidar el consell d'administració que en garantir els «drets laborals» dels seus «treballadors». S'ha esforçat més a blindar la direcció que a garantir espais de debat, de flux d'idees, de contrast d'opinions. Kalvin guanya a Naomi.

I em preocupa, perquè em tem que alguns dels moviments polítics que s'han, ens hem, volgut aixoplugar davall el paraigua de la nova política, cometen/em el risc d'assemblar-nos més del que voldríem a Nova Acròpolis. Els convide a llegir amb atenció el següent principi doctrinal: «Promoure un ideal de fraternitat internacional, basat en el respecte a la dignitat humana, més enllà de diferències racials, de sexe, culturals, religioses, socials, etc.» I ara els repte a què em diguen si és de Nova Acròpolis o d'algun dels partits de la «Nova política».

Però més enllà de la definició del producte, em preocupa que com a Nova Acròpolis hi haja tòtems jeràrquics intocables. Pares fundadors. A Nova Acròpolis l'organització no informa dels seus objectius i mètodes reals als membres novells, només ho fa amb escollits que va introduint a poc a poc en la realitat de l'organització. A la Nova Política no hauria d'haver-hi eixes diferències. O tenim el valor de ser diferents o som iguals. O Freud o Saturn. O matem al pare, si cal, o el pare devorarà als fills.

24 de març, 2018

"RUNAROUND" - Levante-EMV - 24.03.18


En un relat així batejat, va ser on primer cop Isaac Asimov va publicar les tres lleis de la robòtica. La primera d'elles estableix que "un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prenga mal". Però vés per o esta mateixa setmana, un vehicle autònom (un robot per tant) ha matat per primer cop una persona en un accident de trànsit. Va ser a Phoenix, però això no va servir perquè la pobra Eleine Herzberg ressucités de les seues, diguem-ne metafòricament, cendres. Per tant, entrem en un nou món desconegut. Fins ara els robots havien observat les tres lleis, potser no tant com una regla moral sinó perquè l'estructura del seu "cervell positrònic" està construïda al voltant d'elles. Però les respectaven. Ara ja no. S'ha obert un temps nou on no sabem què passarà.

Esta setmana també s'ha produït una vaga de les del segle XIX en una empresa de les del segle XXI. Sí, a Amazon la companyia estatunidenca de comerç electrònic, que ha revolucionat la manera de comprar i vendre en bona part del món. Hi ha un problema amb el conveni, però sobretot hi ha una por luddista a què els 2.000 llocs de treball de les naus de San Fernando a Madrid, acaben sent substituïts per robots que puguen fer la seua feina. I és que sembla raonable pensar que una empresa com Amazon aposta per la mecanització dels seus magatzems.

De la mateixa forma que la robòtica ha entrat amb força en les cadenes de producció de sectors com l'automòbil, o el taulell, passarà en la gestió dels magatzems. Sembla un pas inexorable de la història del treball. És tan evident que ens encaminem a un escenari on la mecanització dels processos aniran ocupant espais laborals que ara ocupem les persones, que ja hi ha qui parla seriosament de la necessitat que els robots paguen IRPF o IRA (que vindria a ser l'Impost sobre el Rendiment dels Autòmates. No confondre amb els autònoms que ja treballen com a màquines i paguen prou). Bo. Evident per tothom excepte per al President Rajoy: "Hay que fabricar máquinas que nos permita seguir fabricando máquinas, porque lo que no va a hacer nunca la máquina es fabricar máquinas". Fin de la cita. Però clar, este bon home ben bé podria ser en realitat ell mateix un autòmat. La qual cosa, tot siga dit de passada, quasi resultaria tranquil·litzador i explicaria moltes coses.

Però malgrat ell, passarà. De la mateixa manera que malgrat el seu cosí, hi ha canvi climàtic. I quan això passe, caldrà també un marc laboral específic per als robots. l'Estatut dels Treballadors Autòmats o alguna cosa així. Per delimitar les seues obligacions, clar, però potser també per a garantir els seus drets... També el dret a la vaga. Clar. Encara que siga reconegut de forma vaga. Total! El dret a la vaga, és l'únic dret fonamental no desenvolupat per una llei orgànica, per als humans. Tampoc cal que ens guanyen les màquines! No fotem!
I legislar sobre això no serà pas senzill. La segona llei d'Asimov estableix que un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. Però clar, si el Senyor Encarregat els hi diu que s'apaguen perquè furten llocs de treball a les persones, ells no han d'obeir, perquè la tercera de les lleis diu que un robot ha de protegir la seua pròpia existència, sempre que no atempte contre cap de les altres dues lleis. I no és el cas.

No sé, supose que d'alguna manera faig broma, però en el fons estem davant un escenari inquietant que genera nous marcs de relacions laborals, i per tant caldran noves legislacions. Que genera també un canvi en el repartiment del temps del treball i l'oci, en el repartiment de les càrregues fiscals. Un món apassionat que comença a albirar-se, més enllà de la Thermomix i la Roomba; i que necessitarà que algú més seriós que jo comence a pensar-hi. Asimov ha mort.

17 de març, 2018

"NAPS I BALLESTES" - Levante-EMV - 17.0318

L'altre dia vaig llegir la columna que Álex Grijelmo publicava a un diari de Madrid. Duia per títol "Un campo de nabos" i em va semblar esplèndid. I a sobre tractava un tema que d'un temps ençà m’inquieta. El títol i el fil conductor de la columna feia referència a una frase que va pronunciar la guionista i actriu, Leticia Dolera per descriure la gala dels Goya: "Os está quedando un campo de nabos feminista precioso" fent referència a una gala que es reclamava feminista, però en la que es veia la tradicional preponderància masculina tant en la sala com en les candidatures. I el públic li va riure la gràcia perquè va entendre el sentit més enllà del significat, perquè estava cooperant amb la conversa.

Eixe és el concepte fonamental. Jo per explicar-ho acudiria a Habermas i els seus quatre supòsits que segons la Teoria de l'Acció Comunicativa ha de complir tota comunicació: intel·ligibilitat, veritat, rectitud i veracitat. Per fer-ho fàcil, la comunicació entre emissor i receptor ha de tenir un llenguatge comú que no done lloc a equívocs i interpretacions. Però Grijalbo és menys rebuscat i acudeix a Grice per recordar que "la comunicació lleial es basa en el fet que l'emissor i el receptor desitgen cooperar per entendre's, i això permet l'existència dels implícits". I posa un exemple molt il·lustratiu: "dibuixem una persona amb cames i braços, però això no significa que un manc no siga una persona".

I és que en tota narració expliquem una part i n'obviem una altra; bé siga perquè és irrellevant o bé perquè és de fàcil deducció. I els receptors del missatge, generalment, procuren entendre allò que volem dir, més enllà del que hem dit exactament. Per això el pati de butaques va riure amb el comentari de Dolera. Però després arribà Twitter! Ai les xarxes! I la frase va ser criticada amb duresa per una pretesa falta de sensibilitat al no ser prou inclusiva, ja que invisibilitzava a les dones que tenen penis. Que n’hi ha, mal que li pese a aquell xalat de l'autobús de Amo a Laura, o com es diga. El seu objectiu consistia a expressar metafòricament que allí hi havia molts homes i poques dones, però si més no, els homes eren feministes. Qui ha volgut "cooperar" amb el missatge és això el que ha entés.

Però clar, si la gent no vol col·laborar... Com diu Grijalbo, Dolera hauria d'haver dit: "Os está quedando un campo de nabos feminista precioso, teniendo en cuenta que “nabo” significa “pene” y que con esa metáfora me refiero a los hombres, y no a las mujeres que tengan pene. Aunque también incluyo a los hombres que carezcan de pene por haber sufrido algún accidente o malformación, pues no obstante siguen siendo hombres, aunque sin pene”. Quin disbarat! 

Quan jo vaig fer aquella metàfora de la ballesta, el PP no va voler "cooperar" i ho va convertir en tota una altra cosa. Si cada vegada que el PP ens diu Titànic, jo fes com ells, m'estiraria els pèls (de la barba) i em queixaria amargament i sobreactuada de què volen que tot el Consell murga ofegat en una mar glaçada, entre icebergs i portes monoplaça. Però jo vull cooperar, i entenc que es tracta d'una metàfora. Tot i que, s’ha de dir, ben mal trobada. Perquè diuen que mentre el Titànic s'enfonsava, l'orquestra seguia tocant. I en canvi, en el nostre cas, mentre el Botànic segueix navegant, és "la banda" la que fa soroll. No música.

Es tracta de fer valdre la nostra capacitat d'entendre les coses i d'entendre'ns entre nosaltres. Si em permeten un homenatge a Stephen Hawkings, ara que navega cap a un forat negre, citaré una frase d'ell: "Només som una raça avançada de mones en un planeta menor d'un estel mitjà. Però podem entendre l'univers. Això ens fa molt especials".

10 de març, 2018

"SARAGÜELLS I FALDES CURTES" - Levante-EMV - 10.03.18


Sembla ociós haver d'explicar a hores d'ara el meu gust per vestir-me amb roba tradicional durant la setmana de la Magdalena. Amb el pas dels anys he anat fent-me un fons d'armari d'allò més versàtil i lluïdor. M'agrada, i no crec que calga justificar-me. Quan comencen les festes se'm posen garrons de saragüells, cos de jupetí i de brusa, de torrentí... Em vénen ganes d'espardenyes d'espart, de capell i mocador al cap. La vestimenta valenciana del segle XVIII és ben bonica. De fet, en les festes assenyalades, ben bé podríem vestir-lo. El 9 d'octubre, per exemple, com fan a Escòcia o al Tirol el seu dia nacional. Ací, però la història ens ha passat un poc per sobre.

 El cas però és que en arribar les festes, em mude a la manera tradicional. I crec que això m'ajuda a entendre allò que no poques dones relaten, de com és el seu simple transitar pels carrers, i les reaccions que genera la seua mera existència. El seu desplaçament de la casa al treball, o del cinema a casa.

Gent que no coneixes de res, i que et fan comentaris sobre el teu aspecte físic. Gent que se't queda mirant amb ulls escrutadors. De vegades de simple cortesia, amb un somriure d'aprovació. Altres ulls són ulls d'escàner que et repassen de dalt a baix i de baix a dalt. Sense pudor, fins que fan aparéixer el teu. Incomoden. Incomoden molt. Et fan sentir un objecte peculiar, susceptible de ser valorat. Hi ha moments en què tens la sensació que algú alçarà un cartell amb un 8, o amb un 6 si no els hi agrada la combinació de jupetí i calça llarga.

També hi ha qui quan es creua amb mi sent l'estúpida necessitat de sense treure's el got de plàstic vessant vi barat de la boca, mormolar una "Visca la Mare de Déu de Lledó", i si el dia és fred i portes capa et diuen "Batman", o aquells (i estos són tropa) que quan amb la seua conlloga es creuen amb tu, no poden refrenar la voluntat de taral·larejar "de Castelló a Almassora, xim pum, tracatrà..." Este grup no és que incomoden, és que són molestos, et sents agredit. Huit o nou persones, sovint amb un penetrant perfum a most vell, t'entrebanquen el pas i et senyalen. Com una manada. No poden deixar viure a la resta com vulga. Si tots diguérem en veu alta el que pensem de com vesteix la resta, o com es comporta pel carrer, el món seria invivible. Em vestisc així tot simplement perquè m'agrada, no per provocar adhesions o reprovacions.

I jo puc assumir que la tria de la meua indumentària festera, pot resultar cridanera (tot i que som cada cop més gent qui en festes ens ve de gust vestir roba tradicional), i sense assumir directament la responsabilitat de les reaccions dels altres, les amables i les desagradables; ho puc entendre. I sobretot ho duc amb certa dignitat pensant que serà només una setmana... Però m'ajuda a entendre allò que diuen les dones.

Perquè en el cas d'elles és tot el dia cada dia. Massa curta, massa llarga. Massa solta, massa cenyida. Pintada com un porta, amb cara de morta. Molt empolainada, absolutament deixada. Amb serrell cupaire, amb cardat d'antiga. Massa estret, o els hi fa bosses. Ho marca tot, o sembla un sac de creïlles. Guapa o lletja. Carregada de pit o de Castelló de la Plana. Disfressada de jove, tapada com una monja. Provocadora, invisible. Buscant guerra, vestida com una tal, embolicada per a regal, d'oferta... Massa jove o massa gran.

No deixa de ser sorprenent que siga vestint saragüells, quan més fàcil em resulta entendre a les dones, qui vestides com els hi vinga de gust, se senten objecte de mirades de tota mena. Lascives o amables. Agressives o de reprovació. Tant se val. Mirades incòmodes. Comentaris innecessaris.

02 de març, 2018

"VITUPERI I ELOGI D'UNA AGENDA" - Levante-EMV - 03.03.18


D'acord, assumim que per ofici, jo faig articles que en general parlen de política. De vegades parlen de corrupció, que no és necessàriament inherent a l'activitat política, malgrat els esforços que fa el PP per fer-nos creure que és una mateixa cosa. De vegades m'agradaria parlar de llibres, per exemple d'una xicoteta joia que he descobert un poc per atzar, del que n'és autor José Esteban, i que porta per títol «Vituperio (y algún elogio) de la errata», un compendi d'errates fantàstic que transforma, reforma i conforma significats diferents dels que l'autoria pretenia. O m'agradaria parlar de cinema, per exemple, de l'excel·lent «Un lugar en el mundo» que vaig poder tornar a vore esta mateixa setmana a la tele. Una pel·lícula d'aquelles que es diu «d'intèrprets» amb Federico Luppi, Cecilia Roth i el gaita José Sacristán, en estat de gràcia, sobre una història de vessant humana sobre els amors i els dolors. Sobre l'amistat. Sense concessions a la carrincloneria.

Puc intuir que si les meues opinions sobre política interessen a poca gent, les meues aficions encara a menys, però entre les auto-imposicions que em vaig marcar ja fa molt de temps, està la de procurar no parlar massa de política en la setmana de festes. I això em complica sobremanera la temàtica. No em ve de gust criticar les ocurrències de l'oposició, i mira que porten una temporadetainstal·lats en el very best of de l'estultícia argumental. Però tampoc em sembla el moment d'intentar valorar aquelles coses que crec que fa bé el govern de la meua ciutat, del que vaig tenir l'honor de formar part; o el govern valencià del qual tinc l'honor de formar-ne part ara. No toca en Magdalena.

Però ahir es va produir una fotografia que em va emocionar. El Consell sorgit del Pacte del Botànic, i el govern municipal sorgit de l'Acord del Grau, es van fotografiar junts a la porta de l'Ermita de la Magdalena. Allí dalt, al turó de la pàtria com anomenava a la nostra muntanya ritual el lletraferit Soler i Godes. Podria fer broma i parafrasejar aquell «els suggerisc que estiguen atents al pròxim esdeveniment històric que es produirà al nostre territori: la coincidència de dos governs progressistes a ambdós costats del tercer fil ferroviari», però no es tracta tant de fer proselitisme, com de gastar-ho com a fil argumental.

He viscut durant molts anys el privilegi de tindre un lloc reservat en tribunes i primeres files (o cinquenes, si venien els cunyats i les nebodes, les veïnes i els coneguts, de segons quin dirigent de l'antic règim) per a molts dels actes que es produeixen a la nostra ciutat en les festes fundacionals. És també cert, que este privilegi es compensava per la servitud de no tindre ni un minut per als amics i poc de temps per a la família. Per això, ara que ja no sóc un representant de la ciutat, ara que no sóc un càrrec electe (i ara que treballe a València, el que vol dir que el meu calendari laboral ja no és el de Castelló) em puc permetre el «luxe» d'alleugerir l'agenda.

L'any passat ja hi va haver alguns actes als quals no hi vaig poder estar, o alguns als que he de confessar que no en vaig tenir ganes després de passar-me el matí treballant a València. A molts altres on abans se'm podia vore en un lloc de privilegi, ara no se'm veu perquè estic entre el públic, gaudint de la festa sense la rigidesa del protocol (per molt que este es relaxe en dies com estos). Així que em ve de gust dir, que ha sigut fantàstic gaudir del privilegi de co-representar la ciutat a tants actes; però que és un altre privilegi recuperar la individualitat, i la capacitat de gestionar millor la meua agenda.

Supose que per a tornar al principi, i per a donar-me el gust, puc acabar amb una mena de joc literari (no faré metàfores que al PP li costen d'entendre, pobres) i dir que d'alguna forma he trobat «un lugar en el mundo...de la fiesta» que m'ofereix encara el luxe de vore en lloc destacat alguns actes, i el luxe de gestionar millor la meua agenda. Encara que això em puga costar el vituperi (i dubte que algun elogi) d'alguna rata. Perdó. Errata.

24 de febrer, 2018

"L'EFECTE STREISAND" - Levante-EMV- 24.02.18


És així com s'anomena el fenomen pel qual l'intent d'amagar o censurar una informació produeix l'efecte oposat, fent que el que s'intentava ocultar obtinga una major difusió. La mateixa censura, i la seua repercussió mediàtica intensificada hui dia a les xarxes socials, fa que el contingut esdevinga més popular i acabe escampant-se, i guanyant presència pública.


Ve al cas este recordatori de l'efecte per alguns casos com el de la censura d'una obra de Santiago Serra a la prestigiosa fira d'art, ARCO. L'obra era una col·lecció de fotografies pixelades, poc, sota el títol de «Presos políticos en España». En una edició anterior, el mateix autor va exposar unes enormes creus gammades, símbol nazi per excel·lència, que no van estar censurades. Aquelles creus, una enfrontada a un espill, una altra rosegada per rates, van formar part de l'exposició. Els quadres d'enguany, han estat despenjats per la galeria a instàncies de la direcció del recinte firal, fins i tot abans de la seua inauguració per part dels Reis.


Fa uns dies es va ratificar la condemna a presó d'un raper balear en considerar que les seues lletres atacaven la monarquia i feien apologia de la violència. Malgrat que la mateixa sentència recull que no hi ha cap mena de vinculació formal ni informal entre el condemnat i cap organització delictiva, violenta o terrorista. Són només les lletres. També esta setmana una jutgessa, a instàncies d'un exalcalde ha ordenat el segrest del llibre «Fariña» del periodista Nacho Carretero. Este cas resulta paradigmàtic, perquè el llibre portava ja molts anys a la venda i un grapat d'edicions. Ha estat fer-se públic l'ordre de segrest cautelar (curiosament, per decisió de la mateixa jutgessa no afecta a la sèrie de TV que s'està enregistrant) i el llibre s'ha convertit en el més venut a la principal plataforma de venda digital.


Però en estearticle, més enllà de la preocupació que em genera el retrocés indiscutible de la llibertat d'expressió, en realitat, no vull parlar exactament d'això. No vull parlar de quins límits té o ha de tenir eixa llibertat. No vull entrar en el debat filosòfic (i jurídic després) de si una llibertat ha de tindre límits, o si sense límits se li pot dir llibertat. No. Del que volia parlar és de l'efecte Streisand.


El podríem definir com un efecte no buscat, que empitjora la situació de partida, veritat? Però... I què passa quan l'efecte és buscat amb una clara vocació de traure'n rèdit? És a dir, què passa quan una notícia, un comentari en xarxa, un fotografia... Qualsevol input informatiu que en origen queda reduït a un àmbit molt menor, és magnificat, multiplicat, retransmés, amplificat de manera voluntària precisament per a convertir en un gran problema allò que havia passat gairebé desapercebut?


Una publicació en xarxes arriba als teus propis seguidors que poden ser pocs o molts, però es queda allí, en eixe àmbit de repercussió, quasi quantificable. Una conversa de bar, en veu alta si es vol, però no passa d'eixos límits. Però amb certa freqüència passa que els qui actuen com «la vieja del visillo», escorcollant sempre allò que diuen la resta, troben un comentari que convenientment descontextualitzat, manipulat i amplificat els hi pot rendir beneficis polítics. L'envien a un mitjà amic contra més groc millor, este ho redimensiona a l'alça fent que entre en el circuit informatiu. Manipulant fins i tot la informació primigènia. Molts dels altres mitjans, com és lògic ho recullen amb la seua pròpia visió i allò que havien vist 700 persones ho coneixen ara 170.000. El pessic esdevé colp de puny.


No critique als mitjans, que al cap i a la fi, fan la seua feina. Si consideren que és notícia ho han de publicar, clar, si jo digués el contrari, estaria apostant precisament per la censura. No, no es tracta d'això en absolut. Jo parle de la instrumentalització de l'efecte Streisand per a aconseguir un rèdit polític. I confesse que a hores d'ara no tinc resposta, només la pregunta. Què passa quan es genera artificialment una polèmica d'allò que havia passat desapercebut, només per traure un benefici polític? Quina responsabilitat té cadascú?

17 de febrer, 2018

"CORRUPTES I TAMBÉ IMMORALS" - Levante-EMV - 17.02.18

Durant molt de temps, vostés ho saben, vaig ser regidor de l'ajuntament de Castelló (#ElNomÉsCastelló), i habitava els incòmodes bancs de l'oposició. Sempre he viscut l'oposició més com una oportunitat per a fer coses per la teua ciutat, que com un castic. I així vaig afrontar la feina aquells anys. Recorde per exemple, que en els meus primers anys a la casa, l'equip de Govern del PP portava desenes, desenes i més desenes de factures per allò que se'n diu "reconeixements de crèdit". És a dir, factures que per alguna raó, han estat assenyalades per la intervenció municipal com carents d'algun requisit administratiu. Com més rere més havia de dir xifres enormes, però semblava que no s'acabava d'entendre la dimensió del drama administratiu, en un plenari em va pegar per pesar-les. 86 quilos. Més del que pesava el regidor d'Hisenda. I vaig dir que sort que allò no era el Mercader de Venècia i que no s'ho cobrarien en lliures de carn, perquè ens quedàvem sense regidor... Clar que per al que servia...
Bàsicament es tracta de factures sense contracte que les suporten. De vegades tot simplement perquè no s'havia fet el contracte. D'altres perquè la factura excedeix l'import total contractat. I finalment aquelles que s'associen a un contracte vençut. La casuística és extensa. Però la solució és administrativa. De fet, la mera aprovació per part del plenari, legalitza la situació. Jo mai no vaig votar en contra d'eixes factures, perquè l'empresa que havia fet bé el treball i els seus treballadors, no tenien la culpa; la qual cosa no estalviava la crítica política a la gestió administrativa del PP.
Els requeria explicacions de les raons per les quals un contracte estava vençut feia mesos i seguíem pagant factures sense un suport legal en vigor. I la resposta sempre era que hi havia tal o qual problema administratiu. Havia canviat la llei i s'estava redactant el contracte nou, anàvem amb retard perquè hi havia poc personal... S'havia tret el concurs... Però alguna empresa l'havia impugnat per vés a saber quina clàusula, o fins i tot havia quedat el concurs desert i calia tornar a començar. La meua reacció sempre era la mateixa. Fer propostes concretes per resoldre els desajustos. En alguna ocasió van arribar a fer-me cas i tot! I alguns d'eixos problemes es van resoldre. Altres els ha resolt l'actual equip de govern. I algun encara està pendent. No sempre és fàcil.
Veuen? Això és fer política des de l'oposició. El tema dels contractes era irregular? Sí. Calia millorar la gestió? Sí. Per tant feia propostes per a millorar-la. Era un tema de caràcter penal, vinculat a corrupteles? No. Per això mai vaig anar al jutjat!
Com a Diputat, en canvi, sí que vaig haver d'anar una vegada al jutjat, i va ser per la depuradora de Borriol, on les irregularitats no eren administratives sinó de caràcter penal. El jutjat em va donar la raó i van condemnar a presó al Vicepresident primer de la Diputació.
Entenen la diferència, no? És senzill, veritat? Doncs el PP no ho vol entendre. El PP que viu entre els jutjats i la presó pel seu passat delictiu (Gürtel, Púnica, Cooperació, Pitufeo, Emarsa, Rabasa, CIEGSA, PGOU d'Alacant i un llarg i vergonyívol, etcètera) està intentant esquitxar al Govern del Botànic portant al jutjat qüestions administratives idèntiques a les relatades en la primera part d'este article. Moltes d'elles, vinculades encara a contractes de l'època del PP, o a bonys que ells van deixar i que ara hem de pagar i resoldre. O jo no vaig entendre què era estar en l'oposició, o el Partit Polimputat, el que fa és una immoralitat en forma de cortina de fum, per intentar tapar les seues pròpies vergonyes. I què volen que els diga! Jo crec que està clar.