13 d’octubre, 2018

"UN POC D'ENVEJA" - Levante-EMV- 13.10.19



Quan sec a escriure la rentadora encara fa el primer prellavat de la roba de la maleta amb la qual acabe d'arribar de Brussel·les. He passat allí quatre dies, perquè entre altres coses havia de participar en una taula redona sobre experiències d'èxit en la gestió de programes europeus. El Comité de les Regions, tenia interés en vore com es concretaven els programes marc en la realitat. Com aquelles ajudes de la UE, passen per l'estat, baixen al nivell d'allò que ells en diuen governs regionals, i finalment com afecten la ciutadania. Que el mateix Comité de les Regions haja triat un programa del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, és un orgull. Érem l'únic programa públic posat com a exemple de bones pràctiques, i això demostra com ha canviat la concepció que a la UE tenen del Govern Valencià, des del desprestigi i les denúncies de l'època dels populars, a ser exemple amb el Botànic. Hem fet, a més a més, un munt de contactes, ha estat d'allò més interessant.

Però no volia parlar d'això. A Brussel·les, de fet a Flandes i Valònia, tenen ara eleccions locals. I a la ciutat s'ensuma una certa efervescència electoral. A les places hi ha grans panells de fusta on cada partit té un espai reservat per enganxar-hi els seus cartells. Un poc com passa ací a casa nostra. Però hi ha una cosa que ha cridat poderosament la meua atenció, i és que la propaganda política no està només als espais públics, està també als espais privats.

Sí. Als comerços. Fins i tot a les finestres de cases particulars. La majoria dels comerços tenen enganxats als seus aparadors, cartells dels seus candidats preferits. El nom del partit, la cara de la candidata i el número que ocupa a la llista, el 47 per exemple (i és un exemple real). De manera que si entres a comprar un gofra allí al cantó, saps que voten als verds, o als liberals, o que tenen especial simpatia pel candidat número 11 del partit socialdemòcrata. En canvi a la bomboneria del número 7 voten a la dreta i ho deixen ben clar. I els de l'asseguradora aposten pels conservadors. Tenen tres cartells. Fins i tot hi ha uns curiosos panells fets per a les finestres dels habitatges dels particulars, que junt amb el vidre de la finestra formen un triangle tridimensional de forma que tan si vas com si tornes, pots vore que els del tercer voten als nacionalistes flamencs, o a qui siga.

A mi m'ha semblat un exemple de democràcia avançada. De societat que entén el sistema de representació política, amb una enorme naturalitat, i això implica el respecte absolut per allò que pensa en veí del costat o el comerciant de cortines d'enfront. Em tem que ací seria del tot impossible. Els castellanitzadors obsessius, mai no entrarien a una sabateria que anunciés que vota Compromís. Un elector de Compromís difícilment compraria taronges a un de Ciudadanos, primer per por que estiguen agres, i segon per a no ajudar-lo a guanyar-se la vida. I així tot. La virulència de les posicions dels uns contra els altres, amb la que vivim ací la política, en general, no té res a vore amb l'exercici adult del dret a lliure expressió ideològica que he vist allà. I sense por a les conseqüències, sense boicots, sense que et pinten l'aparador.

M'ha recordat el referèndum per la independència d'Escòcia on partidaris del "Yes" i del "No, Thanks" compartien educadament l'espai públic. Sense discutir. Conversant. Tots dos exemples m'han semblat magnífics, m'han donat molta enveja. Bèlgica i Escòcia-Regne Unit. Precisament dues democràcies avançades, a les que des d'Espanya se'ls hi vol donar lliçons. A uns per pactar un referèndum per molt que la Ministra espanyola negue la realitat. Als altres per ser garantia de separació de poders. I francament, fa una miqueta de vergonya, la veritat. I molta enveja.

06 d’octubre, 2018

"PERSONATGES DE FICCIÓ" - Levante-EMV- 6.10.18


Ara fa cosa d'un any, a casa vam canviar el televisor que ja començava a fallar, fruit de la seua provecta edat. Encara era un d'aquells grans i profunds, tan profunds, que semblava que realment dins hi pogueren fer nit l'home del temps, la presentadora de continuïtat, el que posa les pel·lícules i Jordi Hurtado. Vam canviar «la caja tonta» per una «smart TV», coses de la modernor.

No és que a casa en vegem massa televisió, la veritat siga dita, però la diferència en qualitat d'imatge és descomunal. I en el nostre cas que vivim a un piset menut, fins i tot la mobilitat interna dins de casa ha millorat. Segur que l'amic Rafa Simó ho aprovaria. Aquella tele era com una rotonda mal ubicada.

El cas és que un any després, diumenge per fi vaig trobar un moment per trastejar entre totes les opcions que ofereix este simpàtic electrodomèstic i vaig decidir donar d'alta el servei d'un mes gratuït que ofereix Netflix.

No sabia massa bé com funcionava, ni quina era la seua oferta concreta. M'agrada el sistema. Pots triar una pel·lícula, un documental, o una sèrie de les moltes que proposa i començar a vore-la empalmant un capítol darrere l'altre. Pots aturar-te quan vols, i en reprendre, l'smart TV t'ofereix continuar des del minut exacte on vas aturar l'emissió. I és que el món de la ficció és atemporal, es regeix per codis de temps diferents de la vida real. Deixes a Paquita Salas discutint-se amb una actriu, vas a sopar, i quan tornes estan en el mateix punt. Vas a dormir deixant a Piper Chapman parlant amb la roinota Alex Vause, i quan en sendemà hi tornes, elles t'han esperat i no t'has perdut ni un mot.

I això m'ha recordat al PP local. Que també funcionen en un univers paral·lel al marge de la vida real, del que passa a la ciutat, del que succeeix dia a dia, del que afecta la ciutadania. Ells tenen el seu propi codi de temps, que gestionen autònomament, amb la seua singular desimboltura, i quan et connectes de tant en tant al seu món, veus que estan exactament com els vas deixar la darrera vegada.

Si mires un plenari, veus tot el seu festival d'escarafalls, els sents remugar a les bancades de l'oposició (que mai han assumit), les constants interrupcions a qui estiga parlant fruit d'una més que deficient educació... Exactament com els havies deixat la darrera vegada.

Si escoltes una tertúlia radiofònica, els sents forçant el llenguatge jurídic per acabar mentint a boca plena sobre alguna investigació judicial en marxa, parlant de delictes que no s'estan investigant, perquè tot simplement ni ells que han presentat desenes de denúncies falses, han gosat anar tan lluny en paper oficial.

Si vas a fer-te un café pel centre, et trobes a un regidor de la kale borroka parlamentària popular, dinant amb un funcionari que està de baixa, però que serveix de punta llança contra el govern local. Déu els cria (és allò de «Los renglones torcidos...») i els interessos espuris els ajunta.

Si veus una nota de premsa del PP, segur que intenta reobrir temes que només els interessen a ells, i davant la manca de discurs, espigolen la nota d'insinuacions, acusacions molt atrevides, mentides i falsedats.

Si vas a l'ajuntament a signar cosetes que encara queden pendents... Et pots trobar per les escales a algú del grup esbroncant i assenyalant amenaçadorament amb el dit, a una trinca d'alts funcionaris locals perquè al PP no li agraden les seues resolucions oficials.

El PP local és com la programació emesa per una plataforma de pagament. L'oferta la decideixen ells, això sí, tu pots connectar-te a l'hora que vulgues, el dia que vulgues, l'estona que vulgues, que segur que estan exactament on els vas deixar el darrer dia. És el que passa amb la ficció, que els guions ho aguanten tot, i més en el cas d'ells que viuen en un McGuffin permanent. Una excusa argumental per mantenir als seus actius, mentre la vida real va fent el seu curs al marge d'ells.

29 de setembre, 2018

"FARSANTS I MENTIDERS" -Levante-EMV- 29.09.18

Segons el diccionari, actuar és interpretar un paper, o treballar en un espectacle públic. I Toni Cantó es dedica a actuar. Ho ha fet sempre. També va dir que era pedagog, però això era mentida. Ell actua. Abans al teatre i al cinema. Ara al Congreso. Al principi representava un paper escrit per UPyD i en vore que el vaixell s'enfonsava i no hi hauria nova temporada, va canviar d'autor, i ara representa el paper de diputat per Ciudadanos. Cantó és un personatge de Pirandello en busca d’autor.

Esta setmana va interpretar un dels seus monòlegs. Que tornant al diccionari sabrem que és una obra, o una part d'una obra, en la qual un personatge parla de manera prolongada tot sol, sense cap diàleg o rèplica. Tot i que més aviat semblava un soliloqui, que continuem instruint, és un fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix, tot expressant pensaments o sentiments. Perquè això és el que va fer en realitat. Les rèpliques posteriors li eren del tot indiferents. Cantó, il·lustrant la seua grotesca i esbojarrada teoria amb un parell d'exemples personals (Ai els exemples personals! Podríem reblir-lo a exemples personals!), per dir que al País Valencià, Catalunya i les Balears (no penses en un elefant) hi ha zones on ha desaparegut el castellà. Cantó deu pensar que està representant aquella obra de Jerome Kilty, Dear Liar, perquè el que diu no pot ser més mentida.

De fet, en eixe mateix teatre de les vanitats que de vegades és el Congreso, va comparéixer el Diputat popular per Castelló, Miguel Barrachina, assegurant que durant els anys del govern del PP, el seu partit va permetre que en els 142 municipis valencians de llengua castellana, s'ensenyés només en castellà. Carregant-se amb eixa afirmació tota la fal·laç doctrina popular de la llibertat d'elecció de les famílies. I de passada, reconeixent que mentre que en els 400 municipis valencianoparlants s'ensenyen les dues llengües, als castellanoparlants, el PP els va impedir aprendre el valencià en condicions. 

Però fixe's que dos dies més tard, en una entrevista televisiva la síndica de Ciudadanos a les Corts, explicava que li agradaria poder usar el valencià, però que gairebé no en sap. Perquè segons ella, la realitat lingüística del país és molt poc homogènia, i ella és d'una família castellanoparlant, i tot el seu entorn és castellanoparlant, de forma que de valencià va tan justeta que no pot mantenir una conversa llarga. Sánchez és d'Alacant, formalment zona valencianoparlant, i és nascuda el 1982, per tant va estudiar amb la Llei d'Ús en vigor. I ha eixit de l'escola, sense saber valencià. I no és que Sánchez tinga dificultats per a les llengües, no, que és llicenciada en filologia anglesa, i ja voldria Michael Robinson parlar el castellà com parla ella l'anglés.

I m'ha vingut bé això de recordar que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, entrà en vigor el 1984, perquè esta mateixa setmana, la Senadora popular per Castelló, Salomé Pradas, nascuda l'any 1978, va afirmar al Senat que els seus pares ja estudiaven en valencià. Fem números? La llei que va introduir el valencià a l'escola és del 1984. Si ella és del 1978, cal suposar que els seus pares anaven a escola als anys 50-60 sent generós. Jo sóc del 61, mai no he tingut l'ocasió d'estudiar en valencià, ni l'EGB, ni l'FP. Mai. Ni tan sols com assignatura. És més, els meus primers anys escolars començaven en formació militar: «¡a cubrirse!», mentre pujaven la bandera cantant «Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera...» Escola Normal. Castelló. 1970. Salomé Pradas menteix. Com menteix Toni Cantó, i ho demostra Barrachina.


En definitiva, que la dreta ha organitzat un atac odiós, directe, frontal i desacomplexat contra el valencià. I és tan obvi que es tracta d'una estratègia electoral (perillosíssima pel que significa de generar fractura social), que Ciudadanos va dir que estava d'acord amb la moció però que no votaria a favor perquè era oportunista. Que traduït vol dir, «eixe tema és nostre». En la seua obra "El Público", García Lorca fa dir a un dels personatges: "¡Hay que destruir el teatro, o vivir en el teatro". I això fa la dreta, intenta destruir la política (i la convivència), mentre continua vivint d'ella.

22 de setembre, 2018

"HUMILIATS I OFESOS" - Levante-EMV- 22.09.18


Dostoievski va publicar esta novel·la el 1861, on exposava la tràgica situació de personatges que han estat vexats a causa de la seua situació econòmica o social que, tanmateix, resisteixen la hipocresia i la poca humanitat dels seus ofensors sostinguts per la seua genuïna bondat. Estaria bé que este exèrcit d'ofesos que s'estan apoderant de la vida pública, llegiren la novel·la. Potser, i només potser, allí trobarien motius objectius pels quals algú pot sentir-se realment ofés.


A València, on jo treballe ara, hi ha una exposició d'escultures del prestigiós Antoni Miró, que recrea en metall, moltes de les figures en actitud obertament sexual que podem vore en els temples hindús, en la ceràmica grega, en la decoració de molts edificis públics, com la mateixa Llotja de València. Ha aparegut un exèrcit d'ofesos, que escuden la seua vocació censora en el fet que està en un espai públic. Com tot el que he relatat en este mateix paràgraf. O com moltes figures prou explícites, i en general profundament masclistes de les falles. Que supose no cal recordar, estan en la via pública, davant dels ulls de gent de totes les edats. En cada cantó de la ciutat. Competint entre elles en procacitat. De dia i de nit. I la gent les visita, es convoca al seu voltant i les gaudeix.


Es dóna el cas que els que s'ofenen pels llaços grocs a Catalunya, són del partit que ajudà a fundar Arcadi Espada, que esta mateixa setmana ha escrit: "A Rufián hay que contestarle en sede parlamentaria diciéndole: "La polla, mariconazo, cómo prefieres comérmela: de un golpe o por tiempos?" No he vist a cap d'ells ofés per això. Tot i l’homofòbia. Tot i el mal gust (de l’expressió, no de la polla de Rufián que no sé quin gust fa). 

Em pregunte que passaria si demà passat aparegués una associació racionalista, que digués que les religions, totes, són un constructe cultural sense cap base científica, i sense demostració possible, per tant, pur pensament màgic. I que ells, com a racionalistes que són, se senten profundament ofesos per la permanent exposició pública de símbols religiosos, a tot arreu, creus a espais públics, processons que ocupen els carrers, escultures dedicades a amics imaginaris... Supose que els ha d'assistir el mateix dret a exigir que es retiren dels espais públics, i que es suspenga tota manifestació religiosa pública, perquè les acientífiques creences dels crèduls, els ofenen. Què creuen que passaria?

Jo els ho dic jo. Que qui reclama que retiren l'exposició de Miró, es tiraria les mans al cap, perquè reclamen la retirada des de la seu moral religiosa. Qui reclama presó per un raper que fa rimes amb una realitat publicada com el fet que al Rei Emèrit li agrada matar paquiderms i tenir amistançades, o llençar meretrius per la borda quan apareix la Reina, diria que això no potser i que les religions no es toquen. Al cap i a la fi, l’emèrit continua casat per l’església. Que l'associació d'advocats catòlics que no volen que ningú menystinga les seues creences, exigirien que estes ocupen un espai públic preeminent, perquè el contrari ho consideren una ofensa a la seua religió.

Crec que hem entrat en un pendent d'alt risc. El moviment dels ofesos no ens pot governar i condicionar el dia a dia, perquè sempre hi haurà algú a qui li ofenen els ofesos, i això és la banda de Moebius. Quan veig als censors de qualsevol mena, parlar basant-se en  les  seues conviccions, recorde a Emil Cioran: «Només té conviccions qui no ha aprofundit en res».





15 de setembre, 2018

”JO ESTUDIAVA” - Levante-EMV- 15.09.18


Jo era tan bon estudiant que vaig guanyar una beca per anar intern a la Universitat Laboral de Xest quan havia de cursar sisé d'EGB. L'experiència no va ser bona per a mi, fins al punt que quan vaig tornar a Castelló a fer huité, ja era un mal estudiant. Tant que a casa vam decidir que millor fer Formació Professional. Així de mal considerada estava aleshores l'FP. Un despropòsit majúscul. Hui en sóc un ferm defensor. En fer els 16 vaig voler treballar, i a casa em van posar com condició seguir estudiant. Així que vaig fer els cinc anys dels dos cicles d'FP Administrativa i Comercial. Vaig ser un estudiant tan pèssim que el darrer any comptant les assignatures corresponent al curs i les arrossegava suspeses d'anys anteriors, en vaig tenir 16 d'assignatures. En vaig suspendre 15. Al juny. Al setembre les vaig aprovar totes. Estava fet un bandarra.
Tot el que he estudiat des dels 16 anys ha sigut de nit, perquè de dia em marcava les meues 40 hores setmanals. Treballar i estudiar al mateix temps és això. Ho dic també perquè hi ha qui es posa medalles dient que «treballava per pagar-se els estudis», i en realitat feia de grum a un hotel a l'estiu i li agafava mania a la família Bardem per no deixar propina, o repartia pastissets de moniato els caps de setmana a Castàlia. Totes dues feines dignes i lloables, com qualsevol altra. Però treballar i estudiar al mateix temps és una altra cosa.
Acabada FP vaig estudiar a través de la Universitat de València, Graduat Social, el que ara és la diplomatura en Relaciona Laborals, i vaig passar de mal estudiant a mediocre. Però em van vindre les ganes de seguir. La Universidad de Alcalá de Henares va traure un Titulo Propio de Segundo Ciclo Universitario en Relaciones Industriales, que prometien seria convalidat finalment com Llicenciatura. Ho vaig acabar el 1990. Mai he estat a Alcalá de Henares ni a la seua Universitat... Però el seminari de Castelló el dirigia el Cap de la Inspecció de Treball, qui també era el principal docent. I els exàmens els vam fer al Col·legi Oficial de Graduats Socials. Tot controlat i documentat.
I a banda de cursos de Transparència i Bon Govern, o de Prevenció i Lluita Contra la Corrupció, a la UOC, el darrer que vaig estudiar va ser la Llicenciatura en Ciències del Treball. Esta vegada sí, i per fi, ja a la Universitat Jaume I. La de la meua ciutat. Tampoc no va ser senzill, perquè ja era regidor, i els horaris i les obligacions em dificultaven la tasca d'estudiant. Però no vaig faltar a més de dues o tres classes en tota la carrera. I cap tracte de favor. Cap. L'únic examen que vaig suspendre, un mal dia el té tothom, va ser amb una excel·lent professora que era funcionària municipal. Vaig passar vergonya. A setembre vaig aprovar.
La carrera demanava 80 hores de pràctiques laborals. Vaig presentar extensíssima documentació que incloïa més de 20 anys treballats al sector, per intentar que me les convalidaren. Sense èxit. Com era impossible compaginar-ho, vaig decidir-me per un TAD. Vaig triar tema i una professora que me'l dirigís. Cosa habitual. Però per a la meua sorpresa, hi havia un altre professor que s'havia interessat a dirigir-me el treball. De fet, i ell que segurament em llegirà em guardarà de mentir, vaig haver de modificar un poc l'enfocament del treball, i després vam invertir moltes hores a corregir-lo. Li he d'agrair la vocació didàctica, i la direcció, que em va valer un 9'8.
Dic tot això al fil de les polèmiques. A mi ser càrrec públic (en l'última carrera, les anteriors treballava en el sector privat) només em va servir per sentir-me especialment obligat a tornar a ser un bon estudiant, per vergonya que si aprovava era Enric, però si suspenia era el polític. I sobretot dic això en defensa de les Universitats, i del professorat que he tingut, que sempre s'han comportat amb profunda professionalitat, honestedat i transparència. I faig especial esment a la Jaume I. Per això també, a banda de la seua inqüestionable contribució a millorar Castelló, vaig celebrar tant poder assistir a l'entrega de la Medalla d'Or de la meua ciutat. La meua Universitat, i l'Ajuntament al qual he dedicat tants anys, unides.

08 de setembre, 2018

"MAGUFA IN LOVE" - Levante-EMV- 08.09.18

He de confessar que cada cop és més difícil que un titular de premsa em puga sorprendre. No per la seua tendència a la ponderació, sinó precisament perquè perduda tota esperança de certa racionalitat en els titulars, ja tot em sembla quotidià. Però dijous en vaig llegir un que va acabar amb eixa llarga temporada de reaccions anodines a la lectura matinera de titulars. Era este: «Gwyneth Paltrow, multada per vendre ous vaginals que no tenen els efectes que anuncia.»
Ja poden suposar que vaig entrar a llegir la notícia sencera, i sembla que l'oscaritzada actriu va fundar fa algun temps una web d'estil de vida, de nom Goop, absolutament magufa i conseqüentment farcida d'afirmacions no científiques. L'alarma va saltar quan Paltrow va recomanar a les dones asseure's sobre una olla amb aigua calenta i herbes, com a mètode per netejar l'úter. Després es va anar animat i va proposar posar-se ous a la vagina. La combinació donaria ous durs, pensaran vostés. Però no cal, perquè els ous, que ella mateixa ven al seu web ja són durs. N'hi ha de jade (55 €) i de quars rosa (60 €). El cas però és que com era obvi, no compleixen l'anunciada funció d'equilibrar les hormones, regular els cicles menstruals i millorar els orgasmes. Tampoc sembla funcionar un altre dels seus consells consistent en deixar-se picar per abelles per evitar les arrugues. En este cas no concreta de quines arrugues parla. I quasi millor.
Tot això ha dut com a conseqüència que ara mateix, Goop, fruit d'un acord extrajudicial, té prohibit vendre dispositius mèdics que estiguen falsament publicitats o no estiguen provats. A banda de tornar els diners a les propietàries dels ous, i pagar 145.000 € de multa. La demanda la va presentar l'oficina de protecció al consumidor de Califòrnia. Quina enveja! Perquè mira que ací se'n veuen d'estafes com estes, una darrera l'altra, i sense el glamur de la protagonista de «Shakespeare in love». I algunes per a la meua desesperada frustració amb el suport d'institucions públiques. Sanadors, meditadors, mercadets on venen plantes màgiques en contra del que diu la llei del medicament... Quin desastre.
La meua germana Elena va morir de càncer. Era plenament conscient del temps que li quedava i que la medicina científica no podia salvar-la, i malgrat ser profundament racional, un dia em va dir: «ja sé el que pensaràs, però m'han dit que hi ha un home a...» la vaig interrompre per dir-li que em digués dia i hora i la duria. La Parca arribà abans, però hi haguérem anat, sabent tots dos que era mentida i una estafa. Però davant la desesperació terminal, jo ho vaig entendre perfectament, i més encara perquè sabia que ella no hi anava enganyada. En canvi em costa molt, molt d'entendre, per quina raó una dona sana, pot arribar a creure que posar-se un ou de fusta de sorgir calcetins a la vagina, pot tenir efectes mèdics... Més enllà d'una infecció, o en el millor dels casos unes amables sigolletes libidinoses. O un home! Han vist vostés eixe artefacte de tortura per allargar el penis? Doncs sembla que es ven prou bé. I plantes màgiques que aprimen, i fruites desconegudes que et fan renàixer el monyo perdut, però sorprenentment cap flor inesperada que et fa ser més intel·ligent i menys crèdul.
Les creences, totes, són irracionals. Creure en allò que no és mesurable, demostrable, comprovable, amb metodologia científica, és irracional, i és el passaport a l’engany. Ja siga una teràpia, un ésser superior, el dogma que la dreta gestiona millor, o que Schrödinger en realitat tenia un gos. I si no recorde malament, el que ens separava de la resta d'animals era la nostra capacitat de raciocini.

01 de setembre, 2018

"INTEL·LECTUALS ABSENTS" - Levante-EMV- 01.09.18

El 13 de gener de 1898, "L'Aurore" va publicar l'article "J'accuse...!", que en forma de carta oberta al President de la República, signava l'intel·lectual Émile Zola. Un article que feia referència a "l'afer Dreyfus", el més gran escàndol polític i judicial a la França del XIX. El Capità Dreyfus va ser acusat i condemnat injustament d'alta traïció, en una instrucció i doble judici, farcits d'irregularitats. Sobre Dreyfus pesà la condició de jueu, i la simple sospita i injusta acusació, derivà en un ambient d'exaltat antisemitisme.

L'extrema dreta va eixir en defensa de la instrucció, afirmant que les queixes eren maniobres del grup jueu, deslleial amb França i que volia desacreditar la nació. No van valer ni les proves, ni les evidents irregularitats processals. El país es va dividir radicalment entre els partidaris de revisar el cas i els de tancar-lo. En el primer grup es trobaven les esquerres, de conviccions democràtiques i republicanes, defensors de l'estat de dret i dels drets de l'home. En el bàndol oposat, la dreta, nacionalista, antisemita i de tendències autoritàries; des d'on sorgí el nacionalisme integrista de Charles Maurras, un moviment "citoyen" que el mateix 1898 va fundar el moviment d'ultradreta Action Française.

Varen haver-hi de passar anys de fel, ignomínia i captiveri, abans que es fes justícia i Dreyfus fos alliberat, absolt de tots els càrrecs i reintegrat a la seua vida de servidor públic. Contra Dreyfus havia pesat l'antisemitisme de l'anterior cap d'Intel·ligència. Tots els estaments de l'Estat havien estat implicats en el procés viciat.

Sé que hi ha obvies diferències entre allò i el que està passant a Espanya amb Catalunya, però també hi ha inquietants coincidències. I francament, m'haguera agradat llegir en algun diari espanyol un "Yo acuso...! Un article que canviant als "acusats", i adequant la redacció de l'original, vindria a dir:

«Acuso el Magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena d'haver estat l'obrer diabòlic de l'error judicial, inconscientment, vull creure, i d'haver defensat aleshores la seva obra nefasta, d'ençà de fa un any, per les maquinacions més estrafolàries i més culpables.»
«Acuso el President del Tribunal Suprem, i del Consell General del Poder Judicial, el Magistrar Carlos Lesmes, d'haver estat còmplice, almenys per feblesa d'esperit, d'una de les majors iniquitats del segle.»
«Acuso el Ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoido, d'haver tingut entre les mans les proves segures de la innocència dels acusats i d'haver-les amagat, esdevenint culpable d'aquest crim de lesa-humanitat i de lesa-justícia, amb un objectiu polític i per salvar les més altes magistratures de l'estat, profundament compromeses»
«Acuso els Fiscals Generals de l'Estat, José Manuel Maza i Julián Sánchez Melgar d'haver estat còmplices del mateix crim, un sens dubte contaminat per la seua ideologia, cosa que li costà la reprovació, l'altre potser per aquest esperit de cos que fa dels despatxos de la Fiscalia un indret inatacable.»
«Acuso els mitjans de comunicació espanyols públics i privats, d'haver fet un report malvat, amb informació de la més monstruosa parcialitat, del que tenim un imperible monument d'ingènua audàcia i cinisme.»
«Acuso el Govern de Mariano Rajoy Brey i Soraya Sáenz de Santamaría d'haver imaginat, dissenyat i acceptat informes mentiders i fraudulents, per justificar l'aplicació de l'article que ataca de forma irremissible la voluntat popular manifestada en els processos electorals catalans.»
«Acuso el clavegueram de l'Estat, amb el Ministre Jorge Fernández Díaz al capdavant, i amb el suport permanent i entusiasta del Cap de Gabinet de la Presidència del Govern, Jorge Moragas, amb la col·laboració de policies corruptes, d'haver portat a la premsa, una campanya abominable, per desorientar l'opinió i cobrir la seua culpa.»
«Acuso finalment als partits polítics del 155, PP, PSOE, Ciudadanos, d'haver aplicat irregularment l'article 155 per aconseguir un avantatge electoral que les urnes els hi neguen un cop i un altre, i fins i tot després del 155, encara un altre.»


Però francament no crec que a Espanya hi haja cap intel·lectual progressista i radicalment demòcrata. Per cert, que aquella corrupció judicial va precipitar la creació d'un nou estat, Israel. Perquè a tots els jueus d'Europa els hi quedà clar que no els hi volien allí, el món també ho va entendre.

25 d’agost, 2018

"AMORS D'ESTIU" - Levante-EMV- 25.08.18

Tots dos tenen nou anys. Ell és francés i no parla altra llengua. Ella no en parla de francés, tot i que assegura que li agrada molt més com sona "bon jour" que "au revoir". I sense una llengua en comú s'han passat 15 dies xalant com a cadells, sols o amb altres de la seua edat, saltant i ballant, nedant, tirant-se a la piscina de mil formes diferents, rient. Han demostrat que la llengua mai no és problema si et vols entendre. No sé si és un amor d'estiu, però la banda sonora que em ve al cap és aquella cançó del Duo Dinámico que parlava del final de l'estiu i que ella havia de partir... Ha estat ell qui ha marxat. Ella es queda. S'han intercanviat les adreces i diuen que s'escriuran... Vés a saber en quina llengua!

Qui no ha viscut un d'eixos amors d'estiu! Aclaparadors, absorbent, emocionants, apassionats, viscuts com deuen viure els TEDAX quan veuen com avança el rellotge de l'artefacte; sabent que tot segon viscut és un segon menys que queda. I és que sí, més que no pas la primavera amb els seus esternuts i al·lèrgies, l'estiu és l'època on floreix l'amor. El que passa és que de vegades, un amor d'estiu, acaba amb un amor de tot l'any. Perquè les estadístiques diuen que és a setembre quan es baten rècords de divorcis. De vegades per un procés de substitució, d'altres perquè es posa pel mig la família, vés a saber!

Allò que és segur és que eixe esclat feromònic de l'estiu, és com un esclat de roselles als bancals, o a un jardí botànic. I més explícit ja no puc ser. És veritat, i seria ociós i deshonest negar-ho, que esta setmana s'ha produït entre els socis del Consell un parell de desavinences públiques (no em preocupa especialment que siguen públiques, la gent té dret a saber quan hi ha tensions i per quina raó apareixen) que algú ha qualificat d' "atac de banyes". I és que al PSPV l'estiu se li ha fet curt. L'agost li ha passat volant i quan se n'ha volgut adonar ja estem en el mes dels divorcis. El PSOE sempre que pot recorda que és un partit centenari. Així que en la seua escala de temps, potser per al PSOE valencià, tres anys de romanç amb Compromís no passen de ser un amor d'estiu. I ara, amb les tempestes, ha decidit tornar amb "la legítima", tornar amb el PSOE.

Però clar, és que això nostre no havia de ser un enamorament, un amor apassionat i amb vocació d'eternitat. Era més aviat un mena de BlaBlaCar, havíem decidit compartir viatge perquè cap dels dos arribàvem a destí tots sols. I se suposava, per a Compromís així és, que l'amor era pel país, no entre nosaltres, que amb respectar-nos i complementar-nos, és suficient. I la sensació que comença a instal·lar-se, i no amb sorpresa he de dir, és que eixa defensa de l'agenda valenciana, del finançament valencià just, ha durat mentre a Espanya governava el PP, i ara que governa "la seua parella legítima", sembla que l'amor valencià se'ls-hi esmuny d'entre els dits. I si és així, haurem de replantejar-nos el viatge en comú. Perquè no sé on voldrà anar ara el PSPV, però Compromís va al mateix lloc que anava.

I conste que sóc dels que creu que tot això és magnífica, que tot és reconvertible, que l'aigua no té per què arribar al riu, que les tempeses d’estiu tenen molt d’aparell elèctric i de tarrabastall sorollós, però no sempre massa aigua. I que conste també, que a mi, com a la xiqueta m'agrada més "bon jour" que "au revoir". Però si nosaltres havíem declarat un amor etern, era al país, no als companys de viatge. I eixe amor sobreviurà a este estiu, i a l'altre i a tots. Perquè tenim un compromís amb el país, i si el país ho vol, tindrà un Compromís per servir-lo. 

18 d’agost, 2018

"SUPREMACISMES ASIMÈTRICS" -Levante-EMV- 18.08.18

Quan s'ha conegut la notícia publicada pel diari britànic Mirror del fet que la senyora Freda Jackson, de 81 anys, havia presentat una denúncia perquè li tornaren els diners pagats per les seues vacances a Benidorm, sota pretext que hi havia massa espanyols; les xarxes han esclatat. Veuen en això una evident mostra de supremacisme. Perquè sembla fàcil d'entendre, que la bona senyora considera que els fills (i les iaies) de l'imperi britànic tenen un plus de superioritat per anar pel món. I que si van a un país determinat, tot ha de ser pensat, organitzat i dirigit a ells, fins i tot per sobre dels indígenes.

Alguns ofesos en la seua espanyolitat, l'han enviat a Magaluf, a vore si amb un poc de sort, algun paisà seu, borratxo com Bacco el dia que va fer els 30, la pixa des d'un balcó. O a vore si un ramat de jovenetes britàniques amb unes gracioses polles de goma al cap l'encercla i no la deixa eixir si no canta: "Slaps you across your fat ass, with a fat dick, When I  met yoy last night baby, Before you opened up your gap" de Doggy Dogg. Eren reaccions d'espanyols indignadíssims perquè consideraven que a sa casa estant només faltaria que vingueren els turistes a dir-los-hi a què han de jugar, com han de passar el seu temps lliure, o com han de parlar.

Al mateix temps vaig llegir en un comentari fet a Google sobre Daimús: "El  idioma catalan cada año más predominante en la zona (están catalanizados), dentro de poco será necesario “traductor”, preferible ir a lugares proximos cómo Ganida. Si vas con niños será dificil relacionarse con otros niñoslocales." El tio diu "niños locales", com qui diu aborígens. Aborígens amb el mal costum de parlar entre ells la seua llengua! Clar que el mateix tipet també es va queixar de què s'use valencià a Consum. La seua estupidesa arribava al punt de queixar-se del fet que no tenien el mateix tipus de pa que al seu poble, perquè es veu que al seu exemplar de la Constitució hi diu que a les barres els hi hem de dir "pistola", com a Madrid! En fi, total qu l'home aconsellava anar a Carrefour.

Carrefour? Algú que es feia  dir Atenea Victòria escribia: "Benvinguts", así recibe Carrefour de  Gandia a sus clientes, que  por estas fechas son en su mayor parte madrileños, en valenciano ¿Esto quire decir que (ací començaven les seues emfàtiques  majúsucles) sólo son bienvenidos los valencianos valencianohablantes?” Si algú pensa que és una altra madrilenya desubicada, s'enganya. És valenciana.

Atenea era la deesa de la pau, la civilització i la saviesa, però ja es veu que ha envellit malament. Ara porta els negociats del supremacisme, l'estupidesa i la insolvència intel·lectual. Perquè si fos mínimament coherent, demanaria que no consumim a Carrefour fins que es diga "Interesección" en castellà, "la lengua que nos une". "Nos une, nos une..." no sé jo! Un jove tweetaire que es fa dir Pal preguntava "Los que tenéis dos lengua (vasco, gallego, catalan), follais en castellano?" Fascinant! Fixeu-vos per quines llengües pregunta! No pregunta per alemany, anglés o francés. Supose que ja sap que hi ha qui aprofita quan té sexe per practicar el francés. La pregunta és tan profundament estúpida, que només s'entén des del supremacisme castellanista i castellanitzador en el qual han adoctrinat a generacions i generacions. En quin cap cap que amb la teua parella amb la qual parles valencià, a l'hora de tenir relacions sexuals canvies d'idioma? És exactament el mateix que quan pregunten si també parlem valencià als fills menuts, o a les mascotes. És com quan Adolfo Suárez negociant la reincorporació del català a les escoles de Catalunya, deia que les matemàtiques i la física havien de ser en castellà, que en català no n'hi havia, no era possible. I és que han creat un monstre supremacista que creu que parlem valencià per molestar-los a ells, com l'univers pivotés al voltant de la seua existència i la seua llengua.

Tornem a Carrefour. Si jo preguntés si en tots els locals on només es retola en castellà, o als restaurants amb cartes trilingües (però sense valencià), no ens volen als valencianoparlants com a clients, segur que algú diria: "home, però és que el castellà el parlem tots", doncs això, precisament això, és el supremacisme. S'acaben de mirar a l'espill.


(Amb l'article publicat hem viscut un nou episodi de supremacisme lingüístic. Gent exigint que l'acte de memòria per les vícitimes del 17-A, que havia de ser plurilingüe, fos en castellà. Amb crits d'Arriba España inclosos.)

11 d’agost, 2018

"LA DONA DEL CÈSAR" -Levante-EMV- 11-08.18

Gai Juli Cèsar, va ser més conegut com a Juli Cèsar (tot i que convé no oblidar això de Gai, perquè després hi tornarem) va ser un líder polític i militar de l'era tardorepublicana. Un personatge de gran transcendència històrica. Tingué una vida ben atzarosa. Passava de ser un heroi a ser considerat traïdor en funció dels moviments intestins de Roma, mentre se succeïen el primer i el segon Triumvirat, o conqueria la Gàl·lia... Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles gals resistia encara a l'invasor. Però això és una altra historieta.

El cas és que l'home va fer una llarga carrera. Amb només 16 anys ja era Flament Dialis, és a dir, el sacerdot de Júpiter. Fou aleshores que es va casar, després d'haver-se divorciat ja una vegada, amb Cornèlia. Un nom que també explicaria com va ser la seua vida marital. El bon cas és que per aquelles coses dels equilibris del poder, van posar preu al seu cap i hagué d'abandonar Roma amb les butxaques de la túnica més buides que el currículum laboral de Casado. Amb el temps la cosa es tranquil·litzà i li perdonaren la vida, arribant a ser promogut al Consolat pel partit popular (De veres! No sé si el de Fragus Magníficus, o el de Casados Iletratus.) I encara tornà a caure en desgràcia i és quan decidí creuar el Rubicó i prendre el poder. De fet, va ser nomenat Dictador. Sí. Constitucionalment. Allà i aleshores, la Constitució romana permetia nomenar la figura d'un dictador, i en el cas de Juli Cèsar, se'l nomenà primer per un any, després per un període indefinit, i després per déu anys, fins que finalment va ser nomenat dictador vitalici (un poc com a Maduro). A Hispània, segles més tard, tindríem un dictador vitalici nomenat per la gràcia de Déu (el seu), però a Roma era un dictador constitucional. Això per als qui creuen que les Constitucions són la perfecció feta norma.

Bo, anem al romanç. Cèsar era conegut per la seua bisexualitat (i ací és on volia jo fer encaixar la gracieta amb el seu nom oblidat: Gai), però es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien per objectiu enfortir la posició social de les famílies que emparentaven. Un dels seus matrimonis més reconeguts, va ser amb Pompeia.

El 62 abans de la nostra era, Pompeia va celebrar a casa seua el festival de la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d'un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Public Clodi, un jove de l'aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.

En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l'historiador Plutarc a “Vides paral·leles”, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: "Perquè vull que, de la meua dona, ni tan sols se'n tingui sospita". En “La Vida dels Cèsars”, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: "És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Ara, quan parlem d'ètica pública repetim sovint: "la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho." Esta cita, però, és fruit d'una mala interpretació d'unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.

Per cert que finalment el bandarra de Clodi va quedar absolt. I Juli Cèsar, a contracor i per quedar bé amb la cúria, repudià a Pompeia (que es quedà petrificada -xistaco-). Així que per seguir els mandats irracionals de la fé, més que no pas els de la lògica i l'ètica, Clodi, Pompeia i Juli Cèsar van ser negativament afectats. Els beneficiaris? Només les institucions religioses, que són més papistes que el Papa. Això sí, un any després al Cèsar el van nomenar Pontífex Màxim (que sembla un compte de Twitter).

04 d’agost, 2018

"EN DEFENSA DE LA IDEOLOGIA" ´Levante-EMV- 04.08.18


El meu amic Ximo s'interessa per la meua opinió sobre un fil que havia publicat a Twitter, una persona que deia haver-hi militat durant una dècada a CDC primer i al PdeCat després, i que s'acabava de donar de baixa. El fil era llarg i ben argumentat. La persona que es declarava independentista, volia deixar ben clar que no era eixe el problema que l'havia fet distanciar-se, sinó el fet que el que havia estat el seu partit caminava decidit cap a un espai transversal d'ampli espectre; i que a parer seu això tenia implicacions que l'incomodaven.
Explicava el twitaire, que ell s'havia afiliat a un partit, no només perquè volia la independència del seu país, sinó també per determinats postulats ideològics. En el seu cas de caràcter liberal, però igual ens valdria si foren cristianodemòcrates o socialdemòcrates. I que estos postulats anaven quedant arraconats en el discurs, per aconseguir augmentar la base de suport social sense incomodar cap sensibilitat. I això conduïa a un discurs cada cop més empobrit en matisos.

La paraula transversalitat, que molts partits i moviments polítics han incorporat al seu llenguatge quotidià, en realitat significa «majoria electoral». I quan es parla d'un missatge transversal, es refereixen a un missatge que no moleste ni ofenga ningú, i per tant ha de ser d'una simplicitat vàcua. Si tornem a l'exemple del principi, el twitaire es queixava de què l'únic missatge del seu partit era ara la paraula: República. Però quina república? Alemanya? Etiòpia? Kirguizistan? Suïssa? Veneçuela? França? Tot ho són de repúbliques, així que dir que vols construir una república l'única cosa que està dient és que el nou país no tindrà casa reial. Clar que també està el cas de Simeó II de Bulgària, que sent el Tsar exiliat va tornar com a President de la República.

Amplie a tothom la invitació a pensar que m'ha fet Ximo, perquè entenc que convé a una reflexió més amplia de cap on camina la política, massa pendent, crec, de la demoscòpia, i massa acostumada, afirme, a tractar a l'electorat com una massa amorfa i sense capacitat de tindre una línia de pensament complex.

Em sembla molt adient eixa defensa que fa este senyor de la ideologia, de les ideologies. La dreta extrema del PP i la dreta cunyada del Ciudadanos, repeteixen amb una freqüència irritant, que alguns governem des de la ideologia. I tant que sí! No hi ha política sense ideologia. El seu discurs és el mateix de Franco quan deia «haga cómo yo, no se meta en política». El comble de la no-política va ser la recent proposta de Ciudadanos a la diputació de València proposant un «gobierno de técnicos». A banda del despropòsit jurídic, la proposta de posar en mans de funcionaris la institució, és una prova més de la indigència intel·lectual d'esta gent. Cada cop que un polític parla del sentit comú com base de les seues propostes, n'hi ha per engegar a córrer.

Jo defense la definició ideològica de les polítiques que fa el govern. Clar. I sense buscar diferenciar-se del soci-adversari-company de viatge, crec que està bé que es coneguen els matisos que ens diferencien. Fins i tot allò que és més que un matís. Perquè la praxi, la «transversalitat» eixa entesa com discurs per arribar a tothom, ha de néixer de la suma d'opinions complementàries. No de la resta.

Potser no tot el Consell és valencianista, o ecologista, o feminista... Però el Consell ho és. Per acumulació, per contagi, per suma de sensibilitats compatibles, per voluntat d'ampliar i no de reduir. Ens equivocarem si ocultem allò que som per por que els que no ho siguen no ens voten; perquè al final qui no ens votaran seran els qui sí que ho comparteixen. No es pot caure bé a tothom. I si vols caure bé a tothom, acabes no caient bé als teus amics. I amb el discurs ideològic és igual. Perquè al cap i a la fi, la ideologia no és més que un sistema d'idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat. Un sistema complex, i és que la política ha de ser complexa. Les reduccions, sempre són a l'absurd.