16 de gener, 2021

"CULTURA VIVA" - El Mundo - 15.01.21

Les pintures dels museus, i especialment els llenços que ja tenen una edat, necessiten per a la seua correcta conservació unes determinades condicions de temperatura, llum o humitat, supose que ho entenem encara que no en coneguem els detalls o els paràmetres concrets. Té lògica. Imagine que també podem comprendre que totes eixes condicions ambientals estan fortament relacionades amb la presència humana. És a dir, molts visitants, fan pujar més la temperatura ambient que pocs visitants, i la seua respiració canvia el  grau d'humitat a l'aire que es respira a les sales.


En el que potser no havíem pensat, confesse que jo no ho havia fet, és en com afectava la salut d'eixes obres d'art, la pandèmia. El nombre de visitants ha caigut de forma alarmant, en gran part perquè un percentatge determinant prové del turisme internacional, ara inexistent. I també, perquè fins i tot el turisme domèstic, o els visitants locals, s'hi han reduït a la mínima expressió per les mesures restrictives de les activitats públiques. Per no parlar dels confinaments estrictes en moments o llocs puntuals.


Ho vaig llegir fa unes setmanes, i lamente ara no haver trobat la referència, però sembla que este canvi sobtat de condicions està afectant molt negativament a les peces exposades. Evidentment els museus, si més no els millors i més grans museus, han començat a modificar les condicions ambientals de forma mecànica i artificial, però tot i això... A mi, més enllà de la preocupació patrimonial, que la tinc, em sembla que en este tema hi ha un rerefons quasi poètic. Els quadres es posen malalts si ningú no els mira.


La cultura és un organisme viu, que necessita la vida al seu voltant, per a seguir vivint. "Si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú, fa soroll?" es pregunta el kōan budista. Quan ningú no la mira, la Mona Lisa manté el seu inquietant somriure? Les ones de Sorolla banyen els peus dels xiquets? Quan no hi ha públic les notes musicals sonen igual? Sonen?

Ray Bradbury, el celebrat autor de Fahrenheit 451, va dir "No has de cremar llibres per destruir la cultura. Només cal fer que la gent deixe de llegir-los". Si no podem anar als concerts, si no podem vore obres de teatre, si no hi ha cultura en viu, estem assistint a la mort de la cultura. La cultura és un bé essencial que genera felicitat. I la felicitat, deia Aristòtil, és el bé suprem. La cultura és tan segura, com imprescindible.

09 de gener, 2021

"INTEL·LIGÈNCIA POLÍTICA" - El Mundo - 09.01.21

Sovint la política té més d'artificial que d'intel·ligència, ja ho entenc, però de vegades em demane que passaria si aplicarem a la política alguns dels principis de la intel·ligència artificial, de la programació informàtica. Crec que com a poc, podria servir per a entendre el perquè d'algunes coses, i eixa és la millor forma de començar a canviar-les si no ens satisfan.


Les accions polítiques, i especialment pensant en els canvis socials que estes poden representar, potser haurien d'estar sotmeses al Principi de Menor Sorpresa que diu "si una característica necessària té un factor de gran sorpresa, pot ser necessari redissenyar la funció". Tota acció, tot canvi, ha de tractar de trobar el delicat equilibri entre innovació i familiaritat. Si el que proposem és "massa diferent", doncs és possible que no s'ajuste a les expectatives de la gent i és probable que genere un cert rebuig. És millor esforçar-se per millores incrementals prou grans per a ser impressionants, però prou menudes per a estar familiaritzades. Un espai que ens resulte reconeixible.

I respecte als anuncis polítics de "farem això i allò", estaria bé no oblidar la Regla dels noranta-noranta. En informàtica vindria a dir: "El primer 90 per cent del codi representa el primer 90 per cent del temps de desenvolupament. El 10 per cent restant del codi representa el 90% més del temps de desenvolupament." El primer noranta per cent de la llei, el decret, la norma, representa el 90% del temps de reflexió, preparació i redacció, el 10% restant, els detalls a resoldre, el procés administratiu, la revisió de la intervenció, el Consell Jurídic Consultiu, l'Advocacia de la Generalitat, representa fàcilment un altre 90%. No ens hauria de passar, fa prou temps que estem governant per a saber quan costen les coses, i per autoaplicar-nos el Principi de Menor Sorpresa, per evitar sorpreses majors.


Perquè quan sembla que ja ho tens, descobreixes que estàs molt més lluny del que pensaves. Això va de la mà de l'autoreferencial llei de Hofstadter: "Sempre es tarda més del que s'espera, fins i tot quan es té en compte la llei de Hofstadter." Perquè després encara queda la Llei de l'entomologia cibernètica de Lubarsky, que afirma que "sempre hi ha un error més”.


Si ací hi sumes una certa tendència de l'administració a complir amb la Llei de Parkinson que diu que "El treball s'expandeix fins a omplir el temps disponible per a la seua finalització", doncs ja ho tindríem!

07 de gener, 2021

"SEMPRE LA FORMACIÓ" -La Vanguardia - 07.01.21

 Els gremis van anar creixent en importància fins a arribar a controlar gran part de l'economia de les ciutats. Van començar a decaure cap al segle XVIII.

Al principi del segle XIX, amb la primera revolució industrial, va sorgir un moviment entre els obrers anglesos que destruïa les màquines de la indústria i que es coneix com a luddisme. El moviment rep el nom de Ned Ludd, obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El luddisme és considerat com una reacció visceral, encara que pogués estar més o menys organitzat, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers identificaven com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, en lloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial.

Al País Valencià cal fer esment de la revolta obrera d'Alcoi que es produí el 2 de març de 1821, on artesans locals i altres vinguts de Cocentaina, Benilloba o Muro (ja em pe
rdonarà el meu Conseller!), fortament armats i en un nombre de 12.000, van calar foc a 17 fàbriques. Així, les destruccions luddites anaren a càrrec d'artesans que veien perillar la seua existència davant la ràpida introducció de mà d'obra que no havia de seguir l'aprenentatge de 7 anys que la llei marcà fins al 1814 i que no requerien ni preparació, ni qualificació, atés que empraven la nova maquinària tèxtil que es desenvolupava.

Veuen per on vaig? Una revolta violenta perquè gent sense formació ocupava els oficis gràcies a la industrialització. La por al progrés. La història té el costum de repetir-se. Però n'hem aprés. El mercat laboral està esvalotat amb l'arribada de la quarta revolució industrial. Però les màquines, la informàtica, la indústria 4.0 no és un problema, sinó una oportunitat per a fer una economia més productiva amb menys esforç, i menys riscos de salut sociolaboral. Això sí... Necessitem gent formada.

Aquells gremis enfadats fins a la virulència, perquè no trobaven aprenents, són ara les empreses disgustades (i pacífiques) que no troben al personal amb la formació que necessiten. Sempre la formació. En temps dels gremis, en totes les revolucions industrials... Però la formació adequada, perquè els processos productius han evolucionat, han canviat. Els fusters ja no porten un llapis pla a l'orella, ni els classificadors ceràmics necessiten una barra de Kanfort per marcar les peces de tercera. Tot està automatitzat. Per això al LABORA Formació de Catarroja hem instal·lat el LABi 4.0, una smart factory única a l'estat i capdavantera a l'àmbit europeu. Per entendre'ns, és tot un procés de fabricació automatitzat, fet a escala menuda, però que permet totes les operacions d'una factoria real. Es tracta d'una iniciativa innovadora per impartir formació actualitzada les necessitats tecnològiques utilitzant el BigData en temps real, i amb protocols de seguretat. Per això este mateix més al LABORA Formació de Castelló presentarem la màquina d'injecció ceràmica…

La nostra oferta de més de 800 cursos, més enllà d'ensenyar els oficis, formem a la gent en habilitats transversals, capacitat de resolució de problemes, els hi donem eines per a millorar la seua flexibilitat i adaptabilitat, perquè és precisament això el que ens estan demanant "els gremis".

02 de gener, 2021

"TEORIA DE LA DECISIÓ" - El Mundo - 02.01.21

Durant la Segona Guerra Mundial, els Aliats volien reforçar la seua aviació. De forma que, sobre el dibuix d'un avió, van marcar tots els llocs on havia fet diana el foc antiaeri nazi. Un avió tot de puntets rojos, un per impacte.

El primer pensament va ser reforçar aquells punts on impactava l'enemic. Però partint d'una evidència que semblava haver passat desapercebuda, el matemàtic Abraham Wald, va fer una reflexió diferent. Tots aquells punts rojos eren les parts danyades dels avions... Que havien tornat a la base! Per tant, aquells danys no eren catastròfics. La seua conclusió va ser que el que calia reforçar era la resta del fuselatge, perquè cap avió havia tornat amb impactes a eixes parts. És a dir, les parts que implic
aven la catàstrofe. D'
este fenomen se'n diu, biaix de supervivència.

Treballant amb l'arribada dels fons europeus, hi he pensat. Perquè veig a massa gent amb capacitat de decisió molt superior a la meua, dibuixant punts rojos en les grans empreses energètiques o industrials, que és cert, han rebut els impactes de la crisi econòmica derivada de la sanitària. Però no els més greus, segueixen sobrevolant l'economia... Tocades però volant. I reforçar eixes empreses amb fonts de recuperació, és precisament el que proposaven els menys espavilats dels analistes aliats.

El 43% de l'ocupació al País Valencià el generen les microempreses. De fet, només un de cada quatre ocupats ho està en empreses grans o mitjanes. A sobre, el pes de les grans empreses en el total de l'ocupació és un 20% inferior a la de l'Estat. Hi ha una correlació directa entre el pes de les grans empreses i la productivitat per ocupat. El repte de la nostra economia és precisament millorar la productivitat, i donada la composició actual, el que necessitem és fer competitiva a la xicoteta empresa.

Els fons europeus haurien de permetre a les empreses menudes i mitjanes, puguen obtenir sinergies similars a les grans, transitant a activitats de major valor afegit, per la via de canvis profunds en els factors estructurals (cultura organitzativa, digitalització, infraestructures...) Destinar els fons europeus a les grans empreses només tindria sentit si generés un efecte d'arrossegament que ajudés a assolir objectius industrials i econòmics, definits científicament. I sense oblidar que tota inversió en estes empreses és molt més vulnerable des del punt de vista de la deslocalització, que no pas en empreses xicotetes i menudes.

Aprenguem de la història. Per cert, Wald va morir en un accident d'avió, potser no li van fer cas!