24 de setembre, 2016

"UN TREN DE VIDA" Levante-EMV - 24.09.16


Tret del dilluns, que per raons d'agenda em va resultar més còmode agafar el meu cotxe, porte tota la setmana anant a treballar a València en tren. Feia temps que no n'agafava tants de seguits, i menys de forma regular. Les set del matí és una hora de prou afluència  al rodalia, et permet arribar a València a les 8 tocades, i després ja, fins al despatx amb el patinet tinc pocs minuts.
L'avantatge del transport públic, és ben sabut, és de caràcter mediambiental i econòmic. Clar, no és el mateix comprar un bitllet de tren, que val a dir que tampoc no resulta barat al final del mes, que posar gasoil al cotxe, que ja és car només de pensar-ho. Però hi ha altres avantatges. Menys riscs, sobretot, quan t'alces cansat i tornes encara més cansat. Conduir en eixes condicions és fins i tot imprudent. Per a la teua seguretat i per a la resta. També menys contaminant, perquè per molt que un tren tinga un impacte gegantí entre construcció, via, manteniment... Resulta menys agressiu que desenes i desenes de vehicles particular amunt i avall, obligant a fer més i més carreteres, i disparant el cost de manteniment. Però vaja,  que tot això ja ho saben.
Saben també que el servei de rodalia és una autèntica vergonya. Mai ha estat bo entre Castelló i València (i és indecentment inexistent entre Vinaròs i Castelló). Ara, a més a més, amb eixa estafa en forma de tercer fil, que el PP ens vol fer passar com Corredor Mediterrani d'Hacendado, el caos és ja desesperant. Uns quants dels trens que haurien de cobrir el trajecte, són substituïts per autobusos. Altres acumulen retards. No hi ha hagut un sol dia que el meu tren arribe a l'hora, o no s'haja d'aturar per a que passe un altre tren al que donen prioritat. Si algun dia arriba eixe AVE de fireta que ens promet i torna a prometre el PP, la cosa no canviarà. Serà encara pitjor, perquè per la mateixa via dos trens alhora no passen. I sempre tindrà prioritat el de llarg recorregut. Que és com dir, el car sobre el més econòmic. Ens pixen a sobre diem que plou, com deia aquella pintada.
Tots els dies porte a la motxilla un llibre per vore si acabe llegint una miqueta, però fins ara, no he sabut trobar el moment, perquè també porte a la motxilla expedients i informes de la meua nova feina.  
Alguns els vaig llegint de nit quan torne, altres de bon matí quan vaig. I dic això, perquè esta mateixa setmana s'ha publicat una sentència d'un tribunal europeu que considera que el temps que ens costa d'anar des de la nostra residència habitual al lloc de treball, és jornada laboral. Filosòficament té sentit, clar, ja fa anys que unvaccident in itinere, és considerat un accident laboral. Per tant, si quan estàs de camí a la feina i t'accidentes, es considera que estàs en la teua jornada laboral, no té sentit que si no t'accidentes no hi sigues. Tot i que clar, esta sentència obre un munt d'interrogants que haurem d'anar vigilant. En tot cas, jo (i pel que veig molta més gent) aprofite eixes hores de viatge per a treballar. I això sí que és un avantatge del que volia parlar.
Un altre és el contacte amb gent diversa. Va sempre bé. Més, quan com  és el meu cas, et dediques a la cosa pública. Observar, escoltar… Aprens de la gent a la que representes. A eixes hores, al tren, hi puja gent molt diversa, fins i tot és probable que alguna de les persones amb les que compartisc horaris, acabe llegint este article. Així que aprofite per enviar algun missatge.
A la xica que cada remuga en veu alta pel mal servei, pels retards, pels horaris, la que divendres mateix deia a una amiga: «el que no pot ser és en que mitja hora més ja estiguérem a Madrid», la meua solidaritat. Estem ben d'acord. Al grupet de jovenets i jovenetes que fan un trajecte curt i que intuïsc van a l'institut del poble del costat...bé, tots hem estat joves, i jo celebre la vostra vitalitat matinera, però un poc menys d'enrenou tampoc no ens faria a ningú cap mal.
I a la senyora amb una greu tanorèxia i pentinat de la seua neboda adolescent, comunicar-li amablement que no m'interessa un «faking pimiento» si en el viatge a Itàlia la seua amiga es va polir al guia rotllo La passió turca, o si Jose i Paqui han tornat després d'aquelles infidelitat múltiples. És més, l'absurda idea de que els seus insistents missatges de WhatsApp hagen de ser anunciats per un fortíssim maulet de gat, la fa a vosté encara més personatge prescindible. De veres. No cride.

"UN TREN DE VIDA" Levante-EMV - 24.09.16


Tret del dilluns, que per raons d'agenda em va resultar més còmode agafar el meu cotxe, porte tota la setmana anant a treballar a València en tren. Feia temps que no n'agafava tants de seguits, i menys de forma regular. Les set del matí és una hora de prou afluència  al rodalia, et permet arribar a València a les 8 tocades, i després ja, fins al despatx amb el patinet tinc pocs minuts.
L'avantatge del transport públic, és ben sabut, és de caràcter mediambiental i econòmic. Clar, no és el mateix comprar un bitllet de tren, que val a dir que tampoc no resulta barat al final del mes, que posar gasoil al cotxe, que ja és car només de pensar-ho. Però hi ha altres avantatges. Menys riscs, sobretot, quan t'alces cansat i tornes encara més cansat. Conduir en eixes condicions és fins i tot imprudent. Per a la teua seguretat i per a la resta. També menys contaminant, perquè per molt que un tren tinga un impacte gegantí entre construcció, via, manteniment... Resulta menys agressiu que desenes i desenes de vehicles particular amunt i avall, obligant a fer més i més carreteres, i disparant el cost de manteniment. Però vaja,  que tot això ja ho saben.
Saben també que el servei de rodalia és una autèntica vergonya. Mai ha estat bo entre Castelló i València (i és indecentment inexistent entre Vinaròs i Castelló). Ara, a més a més, amb eixa estafa en forma de tercer fil, que el PP ens vol fer passar com Corredor Mediterrani d'Hacendado, el caos és ja desesperant. Uns quants dels trens que haurien de cobrir el trajecte, són substituïts per autobusos. Altres acumulen retards. No hi ha hagut un sol dia que el meu tren arribe a l'hora, o no s'haja d'aturar per a que passe un altre tren al que donen prioritat. Si algun dia arriba eixe AVE de fireta que ens promet i torna a prometre el PP, la cosa no canviarà. Serà encara pitjor, perquè per la mateixa via dos trens alhora no passen. I sempre tindrà prioritat el de llarg recorregut. Que és com dir, el car sobre el més econòmic. Ens pixen a sobre diem que plou, com deia aquella pintada.
Tots els dies porte a la motxilla un llibre per vore si acabe llegint una miqueta, però fins ara, no he sabut trobar el moment, perquè també porte a la motxilla expedients i informes de la meua nova feina.  
Alguns els vaig llegint de nit quan torne, altres de bon matí quan vaig. I dic això, perquè esta mateixa setmana s'ha publicat una sentència d'un tribunal europeu que considera que el temps que ens costa d'anar des de la nostra residència habitual al lloc de treball, és jornada laboral. Filosòficament té sentit, clar, ja fa anys que unvaccident in itinere, és considerat un accident laboral. Per tant, si quan estàs de camí a la feina i t'accidentes, es considera que estàs en la teua jornada laboral, no té sentit que si no t'accidentes no hi sigues. Tot i que clar, esta sentència obre un munt d'interrogants que haurem d'anar vigilant. En tot cas, jo (i pel que veig molta més gent) aprofite eixes hores de viatge per a treballar. I això sí que és un avantatge del que volia parlar.
Un altre és el contacte amb gent diversa. Va sempre bé. Més, quan com  és el meu cas, et dediques a la cosa pública. Observar, escoltar… Aprens de la gent a la que representes. A eixes hores, al tren, hi puja gent molt diversa, fins i tot és probable que alguna de les persones amb les que compartisc horaris, acabe llegint este article. Així que aprofite per enviar algun missatge.
A la xica que cada remuga en veu alta pel mal servei, pels retards, pels horaris, la que divendres mateix deia a una amiga: «el que no pot ser és en que mitja hora més ja estiguérem a Madrid», la meua solidaritat. Estem ben d'acord. Al grupet de jovenets i jovenetes que fan un trajecte curt i que intuïsc van a l'institut del poble del costat...bé, tots hem estat joves, i jo celebre la vostra vitalitat matinera, però un poc menys d'enrenou tampoc no ens faria a ningú cap mal.
I a la senyora amb una greu tanorèxia i pentinat de la seua neboda adolescent, comunicar-li amablement que no m'interessa un «faking pimiento» si en el viatge a Itàlia la seua amiga es va polir al guia rotllo La passió turca, o si Jose i Paqui han tornat després d'aquelles infidelitat múltiples. És més, l'absurda idea de que els seus insistents missatges de WhatsApp hagen de ser anunciats per un fortíssim maulet de gat, la fa a vosté encara més personatge prescindible. De veres. No cride.

17 de setembre, 2016

"DES DE VALÈNCIA ESTANT" Levante-EMV- 17.09.16

Estic a València. Ja no sóc regidor, i això ha d'influir forçosament en allò que escriga. Vull dir, que estic molt agraït al Levante de Castelló per permetre'm seguir escrivint esta columna setmanal, però forçosament, la temàtica haurà de ser diferent.
La política municipal segueix interessant-me molt, i Castelló és la meua ciutat, de forma que la desconnexió total és impossible, però m'he compromés amb mi mateix a no entrar en els detalls de la política municipal, si més no, de forma habitual, i en els pròxims mesos.
Hi ha dues raons que em porten a esta decisió. D'una banda el fet que el meu cap estarà ara ocupat, molt ocupat, en les noves competències al Govern del país. He de posar-me al dia, aprendre els nous ritmes, les singularitats de la política valenciana (que, ho sé, té per costum devorar castellonencs), i en les noves competències que he assumit. Per molt que alguns s'esforcen a resumir-me amb un patinet i una foto d'un gest desafortunat, qui em coneix sap de la meua obsessió pel treball, per la meticulositat; així que si més no a esta gent no sorprendrà que dedique tot el meu potencial (siga poc o suficient) a les noves tasques encomanades pel Conseller Climent i el President Puig.
L'altra és el respecte que li tinc als meus companys i companyes. De tot el govern local, clar, però especialment del grup municipal de Compromís. Queda un grup de gran solidesa, acostumat a treballar en equip. Ignasi Garcia, el nou regidor, treballava ja amb nosaltres a l'ajuntament, així que res li ve de nou. I Ali, Enric i Vero saben molt bé el que estan fent i el que han de fer. No tindria cap sentit que jo reaccionés al que puga dir l'oposició, o eixira en defensa de no sé quina nova política del govern local, perquè això podria ser interpretat com una mena de tutela de l'equip que queda. I tot simplement no cal. Ni sóc ningú per fer-ho, ni l'equip ho necessita. És compacte, està preparat i sé que ho farà bé.
No s'interprete doncs el canvi de subjecte dels meus articles com un allunyament per desinterés. És per respecte als que queden, per incapacitat d'estar sobre el dia a dia de dues administracions i per una qüestió de profilaxi mental, ho necessitaré per a no enyorar-me més del compte.
Tot això però, em presenta un problema nou... De què parlaré? Sobre què opinaré? A qui li fotré calbots? A qui intentaré desmentir i posar en evidència? Sembla raonable pensar que ara jugaré en una altra lliga (ni millor ni pitjor), amb altres protagonistes. I si en tenia algun dubte, el debat sobre política valenciana d'esta mateixa setmana, me les ha aclarit. Encara no havia pres possessió i ja ensenyen una foto meua a les Corts i em titllen de "peligroso separatista". Això se suma a les declaracions en un sentit similar que des de Ciudadanos i PP, convenientment amplificades per la premsa afí, van fer quan es va fer públic el meu nom.
Ja m'havien advertit que a les Corts, esta gent per a fer punts, no presenta propostes útils a la ciutadania, sinó que intenta cobrar-se peces de caça major. I sembla que fuetejar un Secretari Autonòmic és com matar un nyu, i això, els excita sobre manera. Bé està. Hauré de guardar la calma. Al cap i a la fi, tampoc no em ve de nou. Els portaveus populars a Castelló, també juguen al mateix. Recorde quan la política municipal era diferent, més amable i col·laborativa. Però hi ha qui no accepta el seu nou rol. En fi, com a poc els hi he d'agrair que he arribat a València entrenat. 

10 de setembre, 2016

"MORAL DE CIRCUMSTÀNCIES" Levante-EMV - 10.09.15

Jo accepte encantat debatre amb esta gent del PP, sobre si tal acció del govern ha estat àgil o encertada, sobre si hagués estat millor fer allò altre, sobre si és més urgent posar un vàter públic o asfaltar tal carrer. Però em negue a discutir qüestions ètiques o de moral pública amb un partit que tres fiscals diferents han comparat ja amb una banda organitzada per a delinquir. L'únic partit de la història investigat (imputat se'n deia abans) a títol lucratiu, i investigat per destruir-ne les proves. No. No accepte lliçons d'ètica de ningú que milite a eixe partit, siga càrrec públic d'eixe partit, o fins i tot, que vote a eixe partit sabent tot el que saben.
Em negue a discutir de qüestions de moral pública, a debatre amb qui no en té, o qui la té asimètrica. Maurice Barrés va definir l'oportunisme com "una moral de circumstàncies". I el PP de Castelló és oportunista i té una moral canviant, en funció de les circumstàncies. Els seus atacs profundament masclistes contra Alicia Brancal ("jarrón chino" li ha dit un exregidor de Castelló que ara és regidor d'un poblet amb el qual no té cap vinculació, només per a sumar i que Moliner puga ser President de la Diputació). Però és que la seua portaveu, ha dit que és com si fos una baronessa, un títol sense contingut. Que "esta" Vicealcadia està buida de contingut, que només hereta el sou i "el coche que gasta el Vicealcalde". Carrasco sap, perquè tenen el llistat, que més d'un any he gastat el cotxe oficial cinc o sis vegades. Jo no l’he gastat per anar de l'ajuntament al Patronat d'Esports com feia ella quotidianament. La seua persistència en la mentida la defineix. Però bé. I respecte al sou, sabut és que el meu, que serà el de la nova Vicealcaldessa és el 29% més econòmic que el de l'anterior Vicealcaldessa popular.
En tot cas, analitzem la profunda estupidesa argumental del PP. La Vicealcaldia és el nom que rep la primera tinença d'alcaldia en la Llei de Grans Ciutats. Res més. Jo era (sóc encara) Vicealcalde i les meues competències són Govern Obert i Transparència, entre d'altres. Brancal manté totes les seues competències, Participació Ciutadana, Habitatge i Igualtat de Gènere. Si el PP li sembla que això és no tindre contingut, es qualifica de nou. Moliner era el regidor d'Urbanisme i Vicealcalde. Marta Gallen Vicealcaldessa i regidora de Turisme. Totes les vicealcaldies que ha tingut la ciutat han estat diferents, i associades a competències diferents, perquè la Vicealcaldia és un càrrec d'ordre representatiu, i en això és igual ostente qui ostente la condició. Les competències no tenen res a vore amb la Vicealcaldia.
Supose que en la seua enciclopèdica ignorància (abasta tots els camps del saber polític), Carrasco es deu referir al fet que Ali Brancal no siga portaveu del govern. És curiós això, perquè Marta Gallén tampoc no ho era. Per cert, a Gallén la van forçar en dues ocasions a renunciar a l'Alcaldia per la condició de dona. Supose que això també li pica al PP, que tinguem Alcaldessa, Vicealcaldessa i Portaveu del Govern.
Perquè saben...les meues rodes de premsa del divendres no les feia per la meua condició de Vicealcalde, sinó per la de Secretari de la Junta Local de Govern. Un càrrec que mai abans havia ostentat la mateixa persona que ostentava la Vicealcaldia. És tan simple com això. Saben qui era abans? Ni idea no? L'últim Gonzálo Romero que molts ja hauran oblidat, l'anterior Pérez Macián que algun dia oblidarem.
Quan Fabra marxà a València hi va haver una guerra oberta al PP. Gallén i Mulet optaven a tot, i el PP va decidir repartir les competències. Ella seria Vicealcaldessa, i ell Portaveu. Aleshores estava bé. Ara que hem fet exactament el mateix, però sense cap mena d'espectacle, ni llagrimetes, ni colpets al pit, ni insults, ni crits, ni colps de porta, ho qualifiquen de despropòsit, i adverteixen mafiosament a les triades amb un "et done el condol i preparat que vas rebre bona cosa de galtades", o amb un "tingues clar que no és personal és política". Així entén esta gent la política. En això l’estan convertint.

--

04 de setembre, 2016

"A DORMIR A CASA" Mediterráneo 04.08.16

Divendres, a les dues i mitja tocades, eixia de l'ajuntament a fer un mos, amb la gent del meu grup municipal, com gairebé cada dia des de fa més d'un any. Un mos ràpid, i tornem al despatx.
Va ser al Passatge de la Participació Ciutadana, i resulta de tal lirisme que em negue a acceptar que fos casual, que una veu pronunciant el meu cognom m'obliga a aturar-me i girar-me. Era una senyora gran a qui no conec, caminava amb crosses, però la seua veu era potent i clara, i tenia un somriure com el que només tenia la meua iaia. Els jure que és cert. Em va dir: "Nomdedéu, ara a València. El que convinga. Però tu a dormir a casa, fill, que eres castellonero, com jo".
És, ho dic des d'una emoció que no oculte, el millor resum possible de tot el que m'han dit i escrit estos dies, al voltant de la meua eixida de la vida política municipal. I miren que propis i estranys, coneguts i desconeguts, m'han dit coses, i la majoria bellíssimes i generoses.
Doncs sí. "Ara a València". A València i a tot el país, perquè m'incorpore a l'organigrama de la Conselleria i hauré d'ocupar-me d'un dels principals problemes que tenim plantejat com país i com societat. Doncs sí, "el que convinga". No el que em convinga a mi, sinó el que convinga en impersonal. Perquè francament, a mi ser Vicealcalde, de fet, ser regidor de la teua ciutat em sembla el màxim honor que pot tindre algú que fa política. I jo ara i ací estava, i estic molt còmode. Conec la feina. Forme part d'un bon equip, que ja comença a estar rodat i segur que cometrem menys errors. Des de la finestra veig el Fadrí (i cada colp que el veig recorde que és allí dalt on vaig demanar a Lizbeth que es cases amb mi, i aquell sí, ens regalà pocs anys després a Gal·la). Però "el que convinga". I si convé renovar equips a Castelló, es fa, i si convé posar els meus coneixements en la matèria al servei del Govern del meu país, ho faig com un honor immens. Amb responsabilitat. Amb gratitud.
I sí, jo "a dormir a casa". Per poc que la feina em deixe, cada dia obriré i tancaré els ulls a Castelló. Com a poc, com a metàfora potent del que també m'ha demanat molta gent, incloent-hi l'Alcaldessa: "no t'oblides de Castelló". No podria. Sóc "castellonero, com ella". Com la senyora amable que només la vergonya i la discreció m'impedí preguntar-li el nom.
Han estat 13 anys de treball més dur del que massa gent creu. També molt més satisfactori del que alguns reconeixen. Una experiència fascinant que m'ha canviat com a persona. Que m'ha fet créixer (engreixar-me és culpa meua).
Ara marxe quedant-me. O em quede però vaig a treballar fora, no sé com dir-ho millor o pitjor. Els errors que he comés ja no tenen solució, la gent que ve darrere ho farà millor. Jo els errors me'ls enduc a la memòria per tractar de no repetir-los. Els encerts, que també n'hi ha hagut, també viatgen amb mi per mirar de multiplicar-los.

Mai en la vida oblidaré la generositat d'esta ciutat, en haver-me permés durant anys, formar part del seu Ajuntament. I sóc conscient que alguns elogis que he llegit semblen gairebé una necrològica! No n'hi ha per a tant! Hi ha massa feina per a entretindre'ns amb nostàlgies i retrets. Ens veiem...

03 de setembre, 2016

"CORTINA ESQUINÇADA" Levante EMV 03.09.16

En anglés la pel·lícula es deia "Torn Curtain", i ací, clar, en l'Espanya monolingüe que somnien els defensors d'un fals trilingüisme (com fórmula per acabar amb el valencià) es va dir "Cortina rasgada". Si ara la feren a la tele, també se'n diria de "Cortina rasgada", així en castellà, perquè no tenim televisions en la nostra llengua. La va tancar el govern de la Gürtel i el del Botànic encara no l'ha obert. "Cortina esquinçada" explica la història d'un científic americà que suposadament es passa a l'Alemanya de l'Est però en realitat el que vol és piratejar informació sobre armament nuclear, per tornar als EUA. El títol fa referència al que es coneixia com a "teló d'acer", que separava un costat d'Europa de l'altre.
El PP es passa el dia parlant de què el govern de la ciutat no fa més que cortines de fum. Li diuen cortines de fum a les denúncies contra la seua gestió, que no poden rebatre. No han explicat on són els quadres que falten, ni perquè no estan inventariats i catalogats els que "sobren". No han donat explicacions del desgavell editorial. No han pogut desmentir, malgrat les amenaces de dur-me als tribunals, la veritat empírica del fet que ells van retallar la neteja viaria, fent desaparèixer l'arruixat dels carrers i reduint la neteja en barris perifèrics. Tinc el dossier tècnic que els advertia de les conseqüències. No han sabut com explicar els diners malbaratats en publicitat i maquetes de projectes que mai no s'han fet. El desastre urbanístic. Tot això per a ells és una cortina. En realitat a ulls d'ells sí que ho és. Espessa, ataquinada, massissa, d'una densitat inusual, pètria, plombada, d'una opacitat impensable. És la cortina darrera la que intenten amagar-se. Els seus articulistes escriuen no per desmuntar les nostres denúncies (ni en saben ni poden), no per ampliar l'espectre social que han perdut... No. És tot simplement per intentar no tindre més fugues. És com Bonig pegant crits a les Corts "soy muy de derechas", "la Tacher me pone" i eixes coses, ella és fatxa desacomplexada, i els d'ací ho intenten. No fan articles, fan pasquins. No fan intervencions, fan arengues. Material de guerra. Freda. Com a la pel·lícula.
Això sí la cortina està esquinçada, estripada, esgarrada la cortina deixa veure la realitat. Ens diuen incapaços, inútils... Diuen sense cap argument que ho avale que no sabem governar, que no hem fet res, que només parlem i parlem...
Però els aturats tenen un bo per viatjar amb l'autobús. El TRAM ha augmentat les prestacions (que estaven incloses al contracte i el PP no va reclamar), hi ha una línia nocturna per primera vegada. Les colònies d'estiu tenen més usuaris que mai. La inversió amb diners propis d'enguany supera el sumatori de la darrera dècada popular. El servei del 010 s'ha ampliat amb el whatsapp, el servei de manteniment de la ciutat ha fet un salt d'una dècada amb la geolocalització. En transparència i govern obert hem posat a l'abast de la ciutadania una immensa quantitat d'informació, en general reutilitzable. El salt és tan gran que no només ens posa d'exemple la Conselleria del ram a tot el país, sinó que la FEMP ens demana que anem a Madrid a explicar-ho, o la UOC posa Castelló com a exemple a estudiar als seus cursos. S'ha invertit més de mig milió d'euros en els col·legis de la ciutat contra els zero que havia invertit el PP els darrers anys. S'han creat 43 llocs de treball amb els Jornals de Vila, i més de 30 amb l'ampliació del contracte de neteja de la ciutat. Som la quarta ciutat de l'estat amb menys factures pendents de pagament. Hem reduït el deute amb els bancs. L'oferta cultural de la ciutat ha millorat en qualitat i quantitat, tant és així que la Diputació que no inverteix en Castelló, intenta competir en eixe àmbit malgrat no tenir competències, com un a prova de la frustració que genera que este govern els pose en evidència. Gent gran, esport, hem posat ordre als habitatges propietat municipal... Un no parar de forats a eixa cortina que més que distreure de la realitat, com pretenen, és el seu amagatall. El seu teló d'acer, on l'antic règim intenta protegir-se del progrés d'un Castelló que han deixat fet un nyap.