El maig de 1891 el Papa Lleó XIII va publicar l’encíclica “Rerum Novarum” un dels documents pontificis més importants en la història de l’Església, que servia per prendre posició davant la greu i apressant qüestió social provocada per la revolució industrial i la introducció del sistema capitalista liberal, que havia deixat en una situació de desemparament a amplis sectors de la societat, tant a obrers a les ciutats, com a proletaris o xicotets propietaris del camp.
El socialisme o l’anarquisme, havien estat més àgils, i proposaven respostes revolucionaries a eixos sectors de la societat que quedaven marginats i explotats, en un plantejament on no hi havia altre interés que l’enriquiment. L’Església marcava distàncies d’eixes posicions, tot defensant la propietat privada. Però en honor de la veritat cal dir, que l'Encíclica també va condemnar al capitalisme com a causa de la pobresa i degradació de molts treballadors, reprenent el concepte de John Locke que l’apropiació excessiva era injusta.
En el context del canvi social que comporta el pas d'una societat artesanal a una societat industrial, l'Encíclica fixa la seua atenció en l'home, en la seua condició d’ “obrer” i tot el que té relació amb ell, i presenta les solucions que ofereix l’Església, diferenciant entre aquells que anomena “remeis divins” (les orientacions i doctrina catòlica) i els que anomena “remeis humans” (algunes recomanacions pràctiques). I amb independència de que es puguen o no compartir les conclusions, cal reconèixer que el document és una aportació teoria molt important com a resum de molts assumptes plantejats per la revolució industrial, pel creixent problema obrer i les societats democràtiques modernes. I de fet, se la considera la carta fundacional de la democràcia cristiana.
El cas és què el document mantenia la tesi que les solucions a la conflictivitat laboral i social, vindrien de les accions conjuntes de l'Església, de l'estat, la patronal i els treballadors. Anys després sembla evident que l’Església no ha de jugar cap paper, però no deixa de ser sorprenent que la part més liberal de la societat haja oblidat tant ràpidament els ensenyaments de la doctrina social. I és que més enllà de pontificar (mai millor dit) sobre el diàleg social com solució als conflictes laborals, establia fins i tot algunes premises ben interessants. Com quan el Papa anuncia el dret de l’obrer al “salari just”, que no pot deixar-se, afirma: “al lliure acord entre les parts ja que, segons això, pagat el salari convingut, pareix com si el patró haguera complit ja amb el seu deure i no degués res més”.
L’Encíclica papal, afirma que cada treballador ha de rebre un salari que li permeta subsistir i tindre una vida raonablement còmoda i que, si acceptava males condicions laborals a causa de la necessitat o al temor, el treballador era una víctima de la injustícia. I partint de la competència del magisteri de l'Església en qüestions socials va manifestar la necessitat d’adoptar mesures en favor dels obrers, amb la consegüent intervenció de l'Estat (normes d'higiene i seguretat en el treball, tutela del descans dominical, limitació d'horaris i jornades laborals, etc.) No sé si ho veuen, però és ací on encaixa la delimitació per llei d’un salari mínim interprofessional, o la necessitat d’un conveni laboral.
Esta setmana he llegit a un representant de la patronal d’hosteleria queixar-se amargament de que “havent-hi tanta gent aturada” no troben gent per cobrir la seua oferta de treball. Un sector que porta anys i anys sense conveni. Un sector del que arriben permanents queixes de baixos salaris i jornades esgotadores. Un sector al que des de l’administració donem milionàries ajudes per a la contractació indefinida amb sous dignes… “Rerum novarum” vol dir “de les coses noves”. Una llàstima que alguns encara estiguen en les coses velles. És pecat.
