Un dia la meua filla, que té 9 anys em va demanar si em podia fer una pregunta. "I tant que sí" li vaig contestar. I la feu: "pare, tu i la mare a mi com em vau fer?”. Es va produir un silenci tens. He de dir que la pregunta no em sorprengué del tot, sabia que arribaria tard o d'hora, de fet l'esperava més d'hora que tard. Per alguns comentaris seus. Per algunes rialletes seues en sentir alguna conversa, que demostraven que el tema no li era alié. Però confessaré que en el meu cap, eixa pregunta sempre arribava estant sa mare i jo presents. I no era el cas. Estàvem Gal·la i jo sols a casa.
Però vaig pensar que no podia ajornar la resposta només per a sentir-me jo més còmode, perquè li estaria donant més importància de la que té. Així que vaig acceptar el repte, i la vaig convidar a seure amb mi al sofà. "Bo. Al col·le ja heu estudiat la reproducció dels mamífers" vaig començar, "Tot allò del penis i la vagina" vaig seguir, però tota certa em va interrompre: "No, no, pare. Tot això ja ho sé. Vull dir que tu et posaries baix per no esclafar a la mamà, no?" Em va deixar glaçat, a ella en canvi li va fer molta gràcia la seua pròpia broma. De fet, quan va arribar sa mare a casa un poc més tard, vaig sentir com li ho explicava dient: "li he dit gros al pare, d'una forma creativa". Quina tia! Cinc dies més tard em vaig posar a règim i en poc més de dos mesos ja he perdut més de 24 quilos. Ara la meua filla diu que ja em pot abraçar "quasi sencer".
Alguns de vostés diran que escric això només per a fer-me el fanfàrria. És de veres. Estic content de tenir la força de voluntat necessària per a estar fent el que estic fent. És lícit l'orgull. I més lícit encara l'orgull de tindre una filla que a banda de donar-me alegries pel seu caràcter, o pel seu rendiment escolar, és divertida i irònica. "Això és sarcasme" li agrada dir ella, repetint el que sent a Big Bang Theory. Però en realitat escric això perquè em sembla una bella metàfora per explicar com entenc la política.
Cal escoltar als més dèbils, als més vulnerables. I cal prendre decisions que milloren la qualitat de vida. És bàsicament això. I fer-ho sense esclafar a ningú. No fa gaire, a este mateix diari vaig publicar un article en el qual em despullava emocionalment per explicar com havia afrontat la meua arribada a la política. I ha estat així com l’he exercida. Amb eixa vocació d'escoltar a tothom i especialment als qui menys capacitat resolutiva tenen per ells mateixos. He intentat que totes les meues decisions s'encaminen a fer que la gent siga una miqueta més feliç hui que ahir. Això al que li he dit "millorar la qualitat de vida" que és en definitiva l'objectiu final de la política. Tan simple i tant complex a l'hora. I tot això procurant no esclafar a ningú.
Així he procurat conduir-me com regidor i com diputat provincial a l'oposició estant. I des de les diferents responsabilitats als governs de la ciutat i el país. He comés errors. Cert. Algunes posicions polítiques, vistes amb recul podrien haver estat més hàbils o més intel·ligents. I reconec alguns excessos verbals fruit de la passió amb què faig la meua feina. Esta de polític o qualsevol altra de les que he fet i faré.
Quan el 2015 vaig assumir el càrrec de Vicealcalde vaig dir: "Res del que he fet, ni res del que faré, no farà passar vergonya ni a la meua mare, ni a la meua dona, ni a la meua filla". I res no he fet pel que n'hagen de sentir. Malgrat les querelles, les difamacions, les persecucions malaltisses... No puc dir pròpiament que viatge lleuger d'equipatge, perquè he aprés moltíssim tot este temps. Però sí que puc mantenir el que deia ja fa anys: "el meu patrimoni és el meu matrimoni". Res més. Ni res menys. El meu partit no em deu res, jo a ell molt. La política no em deu res, jo a ella molt. La gent a qui he representat no em deu res, jo a ella molt. I ara, a esperar al motorista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada