26 de juny, 2008

"EL MANIFEST PEL CASTELLÀ". Levante-EMV. 28.06.08

"El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, no per ser d’esquerres o de dretes, sinó precisament, per la seua condició nacional d’espanyol”. Esta afirmació de l’empordanès Josep Pla, se m’ha rebel·lat poderosíssima en vore la campanya encetada per un grup d’ allò que se’n diu amablement intel·lectuals.
He llegit i rellegit el manifest, i feia anys que no veia una iniciativa més estúpida, i els assegure que n’he llegit molts d’iniciatives estúpides, algunes fins i tot meues.
La primera estupidesa és l’assignació d’atributs no demostrables, i insostenibles científicament (ni intel·lectual) al castellà, com ara, que és la llengua principal de comunicació democràtica. Alça pataca! Diuen també del castellà que és una “enorme riqueza para la democracia” i que faran els pobres alemanys, o els irlandesos, o els italians...? Les seues democràcies estaran per sempre més empobrides, perquè al no ser castellanoparlants, la qualitat democràtica disminueix com demostra el teorema dels porros que s’han fumat Albert Boadella i Alvaro Pombo.
La segona estupidesa que signen, i esta en forma d’incongruència, és afirmar que la llengua és un dret individual i no dels territoris, i ho diuen sense vergonya, els mateixos que reconeixen que l’única llengua que imposa la Constitució Espanyola és la castellana (art.3). Per tant, la llei de lleis, imposa amb rotunditat un criteri territorial per l’ús de la llengua castellana: tots els espanyols –els nascuts a territori espanyol i els nacionalitzats com el signant Vargas Llosa- tenen l’obligació de conèixer-la, pel simple fet de ser espanyols. No es tracta doncs d’un dret individual, sinó d’un deure lligat al territori. I diuen que “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Però el castellà a mi si que me l’han imposat. La Constitució m’obliga a coneixer-lo. Això està bé, no, Félix de Azúa i Arcadi Espada? Quina barra teniu!
Però continuant amb les imposicions del castellà, els signants de l’estúpid document, demanen que es legisle que: “los representantes politicos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características”. Però no diuen vostés que els drets són individuals, que no es pot imposar una llengua? Que diu d’este patètic bipolarisme el psiquiatra Castilla del Pino, signant del document?
Però de la mateixa manera que un rellotge aturat dona dues vegades al dia l’hora correcta, l’estúpid document té una part molt positiva. En l’apartat dels punts a legislar pel Congrés dels Diputats també demanen que: “En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalment en las dos lenguas oficiales”. Al·leluia! En això hi estic d’acord. Ja m’agradaria a mi que l’administració pública valenciana, i les delegacions valencianes de l’administració espanyola tingués personal per atendre’m institucionalment en valencià! Oralment i per escrit!
Però en quin planeta imaginari viuen els Martínez Gorriarán, González Troyano , Sosa Wagner i companyia? On carai viuen? I estos són els que diuen que el nacionalisme es cura viatjant? Abans de diagnosticar, podrien conèixer el pacient, i és obvi, que estos personatges parlen des del més profund desconeixement, o el que és pitjor, des de la mentida com element de confrontació.
Ja ha aparegut la socialista (no tots els socialistes estan al PSOE), la Sra. Rosa Díez a defensar parlamentariament el manifest, i s’hi ajunta Rajoy. El nou Rajoy, el que diu que vol parlar amb els nacionalismes (en castellà). Ja vorem quan tarda el PSOE a incorporar gent a este discurs. Jo aposte per Rodríguez Ibarra o el propi Bono. I és que com deia Pla, res no s’assembla més a un espanyol de dretes que a un espanyol d’esquerres. Si passes a Zapatero pel SALT, apareix Savater.

23 de juny, 2008

"I FEEL GOOD". Mediterráneo. 26.06.08

Segur que coneixen l'homònima cançó de James Brown, el Padrí del soul. Hi ha un vídeo en blanc i negre on un jovenet Brown sembla lliscar sobre l'aire, amb un moviment de cames que encara hui sembla impossible. Si Michel Jackson, que va començar la seua precoç carrera fent versions de Brown, va inventar el Moonwalk, Brown, James Brown, va crear 20 anys abans el Marswalk. Estratosfèric!
Eixa forma de lliscar, de patinar sobre la música, de perdre la verticalitat sense perdre mai del tot l'equilibri, no deixa de ser una metàfora de la política. Com portaveu municipal, un mateix dia he parlar d'urbanisme, de serveis socials, d'igualtat de gènere, de la situació del cementeri, del comerç local o de qui sap què. I no tinc formació específica en la majoria de les àrees. Potser alguna vegada haja pegat o pegue una relliscada, però encara no he perdut mai l’equilibri. I saben què? Em trobe bé. I feel good. Em trobe assentat en la meua feina, en el meu treball com portaveu. Assumisc el risc diari de cometre errors, però ho faig amb la consciència absolutament tranquil·la de saber que els errors que puga cometre no són fruit de la mala fe, de la manca de dedicació o de la desídia. Procure no ser un bocamoll, pregunte més del que conteste, m'informe abans de parlar, i ni alimente el meu discurs de demagògia, ni aposte per la confrontació. No deixe perdre una bona oportunitat per a Castelló només per que siga idea d'un altre, ni utilitze morts per fer política, ni jugue amb les emocions de col·lectius sensibles. Em mire a l'espill i no he de baixar els ulls per res. Les crítiques em fan reflexionar, no m'ofenen. I feel good.

19 de juny, 2008

"SPAM". Levante-EMV.21.06.08

Des de fa prou setmanes, i cada vegada amb més freqüència, arriben al meu correu electrònic escrits en suposada defensa del Paratge Natural de la Magdalena.
M’arriben a mi, als mitjans de comunicació i a més gent. Ho sé, perquè contravenint la més mínima norma de correcció cibernètica, envien el llistat de receptors en obert. Els correus arriben sempre de dos en dos, amb menys d’un minut de diferència, i amb textos diferents. Normalment, un d’ells ve farcit de atacs personals per als que no pensen com ells, el segon, sol ser més correcte. Per compensar.
Les darreres setmanes, s’ha incrementat una tendència a personificar en la meua humil persona les crítiques, i ho ho fan usant una formula peculiar. Així com Alberto Fabra és "el Sr. Alcalde", Juan Maria Calles "el Sr. Calles", i Antonio Lorenzo "el Subdelegado", jo sóc "ese chico", "Enric" i coses així. Agraisc eixa diferenciació, que només pot ser fruit de que em consideren un polític proper i accessible, perquè la veritat és que mai no hem menjat sopes junts al mateix plat per tenir tantes confiances.
El primers correus, quan es referien a mi, deien que la postura del BLOC era tèbia, perquè no acotxàvem el cap i deiem que sí a tot el que deia l’Alcalde, però com ens haviem manifestat, i ho fem encara, a favor de protegir el Paratge Natural, se’ls hi feia difícil atacar-nos frontalment. Al cap i a la fi, l’enemic a batre era un altre. Darrerament però, els dubtes s’han tornat llances. Ara l’animal a batre en esta cacera sense sentit sóc jo. I ho sóc, perquè els hi he destapat les vergonyes. S’han quedat sense discurs.
Tot allò que deien de la defensa del paratge, de que el pont afectaria el tercer pi, etc, ara ja no té sentit. La modificació que fa el Ministeri sobre el traçat (de la que nosaltres ens sentim padrins i inspiradors), és insuficient, però és un avanç inqüestionable, que fa desapareixer eixa afecció. Per això ara, diuen els correus, que res no importa, que el que no volen és que la carretera passe per allí i punt. Sense arguments, sense explicacions, sense vergonya.
He dit al principi que acceptava com casual que de les 24 hores que té el dia, les dues persones (mai una o tres) que diariament envien correus, ho fan amb un minut de diferència. El que no és casual és que tots, absolutament tots els correus rebuts tinguen la mateixa falta d’ortografia (sempre la mateixa). Tampoc no és casual que un percentatge altíssim dels correus, isquen del mateix IP que es correspón amb la Direcció General de Telecomunicacions i Investigació de la Generalitat Valenciana, i que un alta quantitat gens menyspreable, vinga de la Conselleria d’Administració Pública. De fet, algun dels autors ha enviat correus des de les dues adreces! Un cas per a Iker Jiménez!

15 de juny, 2008

"RÄIKKÖNEN". Mediterráneo. 19.06.08

No m’agraden les carreres de cotxes, trobe que fan massa soroll i em sembla que la tecnologia pesa més que la destresa a l’hora de puntuar. En això la Formula 1 s’assembla al món de la política, que fa massa soroll, i que el marketing pesa més que les idees. En qualsevol cas, si dic alguna inexactitud, ja em sabran disculpar els entesos, ja els hi he dit que de cotxes no en sé gens ni mica. I de política poc.
Però em fa molt la sensació que un dels episodis més ridículs que han donat en els darrers temps l’esport internacional ha estat eixa absurda baralla intestina entre Fernando Alonso, dues vegades campió del món, i Lewis Hamilton, l’esperança blanca (perdó) d’una part de l’afició. Això també recorda la política local, un Alberto Fabra dues vegades alcalde i un Juan Maria Calles, aspirant ambiciós.
L’hi he preguntat al flamant Premi “Principe de Asturias” de comunicació, el Sr. Google, i em diu que al campionat de l’any passat van competir fins onze escuderies. Mentre Hamilton i Alonso, es discutien i barallaven, Kimi Räikkönen anava puntuant, carrera a carrera. I finalment, mentre aquells dos badocs estaven més ocupats de tirar-se la culpa de tot l’un a l’altre, el pilot finlandés va guanyar a Brasil i s’endugué el campionat.
Una cosa és ser el favorit, l’altra guanyar. I les carreres no es guanyen als despatxos, no es guanyen fent fora del circuit, amb males arts, al principal contrincant. No es guanyen barallant-se. Es guanyen competint honestament. Es guanyen pilotant amb intel·ligència, amb serenitat, amb generositat. Frenant quan toca. Es guanyen en les rectes, en les corbes. De vegades en un túnel. Com en la política.

09 de juny, 2008

"TAXES". Mediterráneo. 12.06.08


A la meua dona la política no li agrada, i de politics només li agrado jo, i no tots els dies. Hui, a l’entrar a casa l’he trobada força atabalada. Al preguntar-li que li passava m’ha remés a un sobre que hi havia sobre la taula del meu despatx. Era de l’Ajuntament, era l’IBI, i el fem, i...
Lizbeth s’ha comportat com allò que també és, una administrada, amb dret a demanar explicacions de com administrem els seus diners “els politics”.
M’ha costat una miqueta posar-me el mono de feina a casa. Diàriament procure deixar-lo al replanell per gaudir de la meua vida en parella. Però clar, quan l’ajuntament on jo treballe, atempta de forma indiscutible contra l’economia familiar, dir: “es que jo estic a l’oposició, ja ho saps”, ajuda entre poc i no gens.
I ves i explicar-li que tu has votat en contra, que el Pla Econòmic Financer aprovat recull un bon grapat de mesures, que com vas acreditar en sessió plenària, ja havies proposat fa mesos. Argumenta-li que si t’hagueren fet cas fa tres o dos anys, ara no hagués calgut augmentar els impostos i les taxes en eixa proporció. Que portes anys intentant que li entre al cap de l’equip de govern, que quan les coses van maldades, el que toca és estalviar, no seguir incrementant despeses no productives. Això ho ha entès de seguida. És d’economia domèstica bàsica, i ho sabia ja abans d’haver-me conegut. Quan l’hipoteca castiga la butxaca, quan has de sumar-li la lletra del cotxe, i la comunitat de veïns decideix pintar la façana, aleshores, no toca anar al BBVA a ploriquejar. Toca, estrènyer-se el cinturó. I quan Lizbeth pregunta perquè no ho fan els del PP, jo, tot simplement, no sé contestar.

06 de juny, 2008

"EL GRAN VICEALCALDE MOLINOGUD". Levante-EMV.06.06.08

Recorden aquell còmic de Goscinny i Tabary, que es deia “El Gran Visir Iznogud”? Venia a explicar la història d’un intrigant personatge disposat a fer qualsevol cosa per convertir-se en el nou Califa, encara que haguera de fer-se la pell del qui el va nomenar. I què volen que els diga, a mi el Gran Visir Iznogud em recorda el Gran Vicealcalde Moliner.
Els hi seré franc, jo no crec que Moliner estiga maniobrant per ocupar el lloc del Califa Alberto Fabra. Entre d’altres raons, perquè el lloc està lliure suficients hores a la setmana, com per a que Moliner alimente el seu ego.
A mi Moliner em recorda al personatge del còmic, no tant per la seua ambició com per la seua capacitat d’intriga. Actua des de l’ombra (del campanar), i ha teixit un equip d’incondicionals al seu voltant, donant galons a personal de lliure designació que decideixen infinitament més que molts dels que seuen a la Junta Local de Govern. El que l’acosta a la caricatura de ficció, és la seua cada colp menys elegant forma de tractar l’oposició, la pèrdua absoluta de les formes, eixe lliscar continu cap a la ignomínia, eixe fer de la demagògia estendard, de la mala fe bandera i de les pràctiques de tafur, la seua forma de fer política.
Com qualificar sinó, l’episodi de negar durant setmanes l’accés de l’oposició a un document públic, emprant-se en una qüestió, tan formal com patètica, de terminologia? Tots sabíem de que parlàvem, però com demanàvem un informe i el document es deia dictamen, El Gran Vicealcalde Molinogud, no l’entregava.
S’ha de ser torracollons per usar eixa baixesa semàntica, per negar a l’oposició, l’accés a una documentació a la que té dret. És un comportament tan profundament infantil i ridícul, com innecessari. Però sobretot és profundament antidemocràtic. Quan jo vaig demanar el document amb la terminologia exacta, Moliner va haver de reconéixer que sí que el tenia i va dir que ens el facilitaria. Però l’actitud pueril del Gran Vicealcalde arriba fins al punt d’esperar a que tots (polítics i funcionaris) marxem a dinar, per enviar-nos el famós dictamen. Supose que confiant que no el voríem fins dijous, i tardaríem en reaccionar, guanyant així vint-i-quatre estúpides hores, temps suficient per enviar una nota de premsa dient: “Ahora que Nomdedéu ha pedido las cositas bien y por favor, se las hemos dado en seguida. ¿A que somos guay?” Mira Javier, t’ho dic des del respecte institucional i personal que saps que et tinc, però també des de la diferència d’edat. Te n’estàs passant tres pobles. Hauries de madurar. T’han triat per governar, no per passar-te el dia jugant a governar, si és això el que vols, comprat un Monopoly.

02 de juny, 2008

"CASINO". Mediterráneo.05.06.08

Igual el títol d’este article els trasllada a aquella pel·lícula homònima d’Scorsese, amb el gran Robert de Niro i la mediocre Sharon Stone (l’Stanislvasky amb roba interior no li funciona), però no és la meua pretensió. Fa referència a la festa d’inauguració del Casino del Grau, amb una posada en escena d’eixes de molts flaixos, catifa roja, vestits llargs, focus i gent mirant encuriosida l’arribada dels convidats.
A mi que m’agrada participar de totes les decisions, deixar en mans de Tyché el resultat d’una hora de joc no m’atrau, sóc massa racional per valorar l’atzar. Però ací qui guanya és l’oferta turística que s’amplia i els 250 nous llocs de treball.
Estos actes socials serveixen per vore i deixar-se vore, i per fer petar la xerrada amb gent que veig poc. Adversaris polítics amb qui compartisc condició de columnista a este diari, empresaris d’èxit amb qui compartisc passió pel C.S. Castelló, periodistes amb qui comparitsc el gust per un bon Martini blanc. La mare d’una ex Reina de les Festes, la d’una ex Na Violant, un director de mitjà de comunicació, un editor, un grapat de jovenetes (i d’altres que fa un grapat d’anys que són jovenetes) que buscaven sense èxit el gran absent de la vetllada, El Duque. En general la gent és amable amb les valoracions que em fa del meu treball, i generosa en l’opinió sobre el que escric. Enceten amb freqüència la conversa amb un “ja saps que jo no sóc dels teus, però aportes sentit comú”. S’enganyen en una cosa. Si que són dels meus, votar votaran el que creguen oportú, però els “meus” són aquella gent del meu poble, que viu la vida sense dogmatismes. Com fan ells, com intente fer jo.