30 de gener, 2013

"OLA K ASE? " - Mediterráneo 31.01.13


És cert, ha caigut el monument de les mans i els coloms. Una instal·lació que va començar incomplint la llei de contractes públics (no és culpa de Ripollés) i ha acabat complint la llei de la gravitació universal (no és culpa de Newton). 
L’artista està fotut, lògic. Va invertir molt de temps en l’obra ara irreconeixible. En roda de premsa va afirmar que havia “dialogat” amb la seua creació, i esta li va dir “Tengo una cosa que te quiero decir: déjame así”. Al seu costat, el pobre Regidor d’Urbanisme feia cara de Matías Prats cridant: “¿Pero esto qué es? ¿Esto qué es?” Supose que hi hauria una batalla interior entre el Mulet polític, de natural prosaic, i l’artista Taló, més corporativament comprensiu! 
Haurem de vore què fem, perquè una cosa és la propietat intel·lectual de l'autor i l'altra la patrimonial que és pública. Només espere que Mulet no decidisca, com va fer quan era responsable de Cultura, encomanar que ho arreglen les brigades municipals d'obres. 
El burkinés Jean Luc Bambara és l’autor del conjunt escultural de músics que llueixen al costat de la Subdelegació. En dues ocasions els bàrbars li han trencat els braços al percussionista, i les brigades municipals els van soldar, com qui reforça soldador en mà, el somier d’un senyor grassonet. A l’autor no li van dir ni xufa. 
Però alerta, que les manotes metàl·liques no ens tapen els ulls! A Castelló passen més coses. El Pressupost municipal que té un mes de vida, ja no val. Han de refer els convenis del Gaetà Huguet i d'Hisenda. L'alcalde anuncia una modificació de crèdit d'un milió d'euros per contractar fora algú que redacte el nou PGOU, i el regidor d'urbanisme el desmenteix en Comissió. El Pla de Comerç ha provocat un sorollós rebuig entre els comerciants. El PP es negà a que l'Església pague IBI i ara ho accepta fins i tot l'Església. Un grapat d'edificis públics no té Plans de Seguretat. El TSJ tomba l'ordenança de telecomunicacions. L'ocupació il·legal de via pública creix davant la passivitat de l'equip de govern. Els clots del carrer Major arriben a 20 centímetres de fondària.  I el TRAM no és més que el colorit camí de Dorothy al Mag d'Oz. Ola Alkalde, k ase? 

28 de gener, 2013

"LLIBERTAT DE VOT" - www.Castellonnoticias.es - 30.01.13


A la Vall d'Uixó, hi ha un heterogeni grup de persones amb inquietuds polítiques i ideologies diverses, que un colp al mes queden per sopar, i conviden a alguna persona a qui tinguen interés en escoltar. Fa setmana i mitja, vaig tenir l'honor de ser jo el convidat. Vam seure al voltant d'un “empedrao” d'aquells que et lleven el fred per a tres setmanes i vam gaudir d'una conversa edificant i amena.
En acabar, i segons la tradició del “club d'opinió”, el convidat fa una exposició. Així que amb la tassa de café a la mà, vaig començar la meua intervenció, fent un breu repas a la meua trajectòria personal. Òbviament la política, però també la professional i acadèmica. Ho faig de sempre, i cada colp ho remarque més, perquè ara que està ben instal·lada la polèmica sobre la necessitat o no de trajectòries professionals prèvies a l'assumpció de responsabilitats polítiques, poder ensenyar un historial laboral de 32 anys complerts, no és una mala cosa.
Feta esta introducció, vaig parlar del BLOC, i de la seua implicació en la gènesi i gestió de la Coalició Compromís. No repetiré ara detalls de com s'està gestionant, ni de qui juga quin rol allà dins. No és el tema. Sí que diré una mica per sobre, el que allà vaig defensar, que Compromís és amb diferència (i malgrat les reticències que alguns com jo mateix vaig tenir) la fórmula més fresca, innovadora i exitosa de la política valenciana en els darrers 20 anys. Això és un evidència que allà tothom compartia.
En les raons de l'èxit, potser si que hi havia diferents teories. Per uns ocupa l'espai de l'esquerra abandonat pel PSOE i que no ocupa una EU massa ancorada en les velles fórmules. Per altres té a vore amb l'estricta obediència valenciana i el fet identitari. Esta seria la aportació més sòlida del més gran dels grups, que és el BLOC, i qui ho defensa es fonamenta amb l'evolució d'alguns ítems al CIS, on es veu que Compromís ja és la segona força política reconeguda per l'electorat com la defensora dels trets identitaris. Creixent en valoració trimestre a trimestres, i acostant-se paulatinament a un PP que en això també es desinfla a ulls dels enquestats. Per altres, en canvi, té a vore amb la defensa del mediambient i l'ecosistema. Allò que jo sempre dic de la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental. I després encara, hi ha qui considera que el major èxit de Compromís són els independents, gent rescatada del desencant, gràcies a una fórmula il·lusionadora. 
La meua opinió és que tot és veritat, i en este cas la suma de diferents veritats fan una veritat molt potent. Un èxit del plantejament cooperatiu. I també, convé no oblidar-ho, un èxit per la coincidència en el temps d'una convulsió social intensa i el descrèdit del bipartidisme. I això ens ha vingut bé, però no és un mèrit nostre.
Però precisament esta pluralitat interna del projecte, va encetar algun fil de debat. Un dels tertulians militant socialista (“hola em dic Manolo i sóc socialista”, “Hola Manolo”) compartia en termes generals l'anàlisi que ens ha de dur a millorar substancialment els resultats electorals, i a assumir majors quotes de responsabilitat política. Però ell anava més enllà i li preocupava com gestionaríem la pluralitat en un grup parlamentari o en grups municipals d'ample espectre. “Poden haver-hi conflictes d'opinió”. Té raó, ell mateix no sabia que els socialistes catalans patirien 3 dies més tard eixe conflicte, i 5 dels seus diputats es van negar a votar contra la declaració de sobirania de Catalunya. 

És cert que eixes coses passen i poden passar. De fet ja han passat. En l'anterior legislatura, de quatre membres del grup Compromís, dos van votar contra la regulació del parany i dos van votar a favor. I tal dia farà un any.
Jo vaig mantenir en aquell sopar, i ho ratifique ara, que això és un extra de pluralitat. És obvi que una coalició només pot funcionar si hi ha un grau de coincidència important en les coses substancials, i això a Compromís està consolidat. Però no hi ha cap problema en que en temes que no figuren al programa, o en aquells que s'especifique al propi programa, els diputats i diputades tinguen llibertat de vot. CiU ho fa en temes de consciència. El PP i el PSOE han tingut fugues, però ells les multen. Personalment sóc partidari de celebrar-les. Jo mantinc que de la mateixa manera que volem llistes obertes, hem d'alimentar l'autonomia dels representants públics. El compromís el tenim amb l'electorat via programa electoral, no amb el partit. L'electorat no és homogeni, no tothom està d'acord amb absolutament tot el que diu un programa electoral. De vegades es vota per descart. La disciplina de vot no és precisament un plus de democràcia. I més democràcia és el que reclama la ciutadania. 

26 de gener, 2013

"ASSAIG I ERROR" - Levente-EMV-26.01.13


Segons la definició acadèmica, el mètode d’assaig i error, també conegut com prova i error, és un mètode per a l’obtenció de coneixement, tant proposicional com procedureal. En l’assaig i error, es prova una opció i s’observa si funciona. Si funciona, llavors es té una solució. Si no - això és un error – s’intenta una altra opció. En algunes versions de l’assaig i error, l’opció que es veu a priori com la més probable és la que sol posar-se a prova primer, seguit de la següent més probable, i així successivament, fins que es troba una solució o fins que s’esgoten totes les opcions. En altres versions, les opcions es trien l’atzar. L’assaig i error ha estat tradicionalment el mètode principal d’obtenció de nous medicaments (fàrmacs com els antibiòtics, per exemple). 
No seré jo qui li negue a la política la seua condició de ciència, però ja tinc més dubtes sobre la condició científica del mètode de govern emprat pels polítics. Perquè si bé és cert que s’acompleix la primera part de l’enunciat “assaig i error”, no és menys cert que la reiterada vocació de caure en un error amb cada assaig, qüestiona la cientificitat del mètode.
Allargant la comparació, podríem dir que la nostra societat està malalta, que ho està i molt. Pateix sense cap mena de dubte una crisi econòmica (industrial, laboral...), una crisi social (retrocés dramàtic en serveis públics i drets col·lectius) i moral (corrupció, relativisme moral, crisi de valors...); i seguint l’exemple, els polítics serien els investigadors, i el laboratori les institucions. Doncs si és així els nostres governants-científics s’acosten més al Dr. Bactèrio que al Dr. Barbacid. I ja és llàstima, perquè això implica que les possibilitats de trobar una cura a la malaltia tendeixen a zero. 
Analitzem-ho. La realitat és que fins ara només s’han fet proves amb dues variants de la mateixa substància, el bipartidisme. Ací, des de que ens deixen votar, porten governant els mateixos. Portent tornant-se PP i PSOE, PSOE i PP, que tot i algunes diferències substancials, representen dues visions de les mateixes polítiques. Uns i altes han posat per davant la supervivència d’un impossible sistema bancari que ells mateixos han pervertit i enfonsat, a la supervivència amb dignitat, de la gent. Són ells dos qui en època de pau i contravenint les directrius de la UE, segueixen invertint quantitats insensates de milions d’euros en material bèl·lic. Dins que després falten per al pla de pensions, per les nòmines del personal, o per mantenir obertes les urgències als ambulatoris. Són ells qui han fet inviables alguns ajuntaments limitant el dèficit, perquè havien fet prèviament inviables alguns ajuntaments disparant el dèficit. Són ells.
Mentre el PP segueix criticant el benefici d’inventari (“la culpa fué de ZP” que canta Gabinete Populari) l’atur es dispara, i l’FMI ens adverteix que si el present és gris el futur imminent serà negre. És ja una obvietat constatable que la reforma laboral ha estat un fracàs, si és que pretenia,(cosa que personalment dubte) crear ocupació. És evident que les mesures de recuperació econòmica no funcionen, i el PIB industrial segueix destruint-se cada dia que passa. I així fins a tenir uns irresistibles ganes de plorar. 
Però si obrim l’angular de l’exemple, vorem que en realitat, hi ha un altre mètode d’assaig i error, que passa per damunt del de les polítiques que aplica el binomi PP-PSOE; i és el de les eleccions.
I ací, els científics són vostés, els que van a votar. Els que trien qui ha de proposar polítiques. El sistema els recorde, consisteix en assajar allò que creuen millor, i si no funciona, canviar, no en reiterar-se en els errors per sempre més. PP i PSOE ja han demostrat amb escreix que són bons per construir una crisi, i incapaços d’eixir d’ella. És l’hora de canviar de fórmula. És urgent. O farem tard. 

23 de gener, 2013

"ALERTA QUE SÓN ELLS!" - Mediterráneo - 24.01.13


Fa uns anys el PP va pensar que seria fantàstic per a Castelló que Gehry dissenyés una seu per la VIU i Calatrava un Centre de Convencions. I van dibuixar sobre el plànol les ubicacions de les que havien de ser futures icones arquitectòniques de la modernitat. Amb una laxa interpretació de la legislació, van decidir que totes les càrregues urbanístiques a assumir pels veïns, les concentrarien prou lluny de les ubicacions, i en una zona anomenada Mestrets. 
Per ser justos s’ha de dir, que Mestrets estava de sempre pendent d’una reestructuració. I els propietaris ho sabien. Ho sabien els que hi tenien casa, i els que hi tenien terres de conreu generalment abandonades. Però assumir les càrregues de tota la ciutat... Els que hi vivien van fer una oposició dura (en via judicial, van guanyant; en l’emocional ja és tot un altra cosa). La resta, en general, van acceptar les ofertes generoses de constructores que van vore en la zona una gran oportunitat de negoci. Els preus es van disparar. 
Però vet ací, que aquells projectes del PP més que fantàstics, van resultar fantasiosos. La VIU, sobreviu a un vella casota repintada, i està en venda. Gehry no vindrà. Calatrava, es va fotre la pasta a la butxaca i ara viu allà on Bárcenas amagava 22 milions. El Centre de Convencions ha caigut en l’oblit, i fins i tot la gegantina maqueta que va estar un parell d’any a l’entrada de l’ajuntament, ha desaparegut. Com el dibuix signat del seu primer esbós.
Les grans icones no es faran. Una zona de Castelló tranquil·la, ha vist augmentar el preu del metre quadrat de forma desproporcionada, i la propietat abans plural ara està concentrada majoritàriament en empreses constructores. Alguns dels propietaris van cobrar, altres, van rebre un senyal com opció de venda, i cobraran el dia que es facen els blocs. Edificis improbables, perquè el mateix augment del preu del sòl, fan que els pisos hagen de tenir uns preus tan cars, que ningú no podrà comprar. Per tant, no es fan. 
El resum és el següent. S’han disparat els preus, la propietat ha passat a mans d’empreses. I no es construirà res. 
Estos genis, són els que ara volen dissenyar el nou PGOU. Alerta!

20 de gener, 2013

"ELS SOBRES I LES SOBRES" - Castellonoticias - 23-01-13



Tot són “sobres”, però una cosa són “els sobres” masculí i pronunciat amb o tancada, i l’altra “les sobres” femení que obre l’o. I la diferència lluny de ser subtil, és dramàtica. 
Els sobres són uns envoltoris de paper, habitualment usats per enviar per correu cartes o targetes postals. Enviar bones o males noticies. Paraules d’amor, fins i tot declaracions de guerra. Per carta s’ha dit quasi tot. Però el sobres poden contenir més coses. “Et deixaré les entrades del teatre en un sobre a nom teu, a la mateixa guixeta”, i tu hi vas, reculls el sobre, l’obres, i amb ell t’obres al món de sensacions que és el teatre.
Les sobres són un altra cosa. És allò que no ens vam acabar, la resta, el que ha sobrat. Igual que de vegades fas curt, les sobres són allò que has fet de massa. De vegades el seu destí és el fem, ja no val, ja no ho vols, ja no ens cal. D’altres, però pot ser la base d’una nova experiència. Amb les sobres del tito de Nadal, hi ha qui fa uns canelons de xuplar-se els dits. O baixant nivell, en les pisos d'estudiants els divendres abans de tornar a casa, toca “truita de nevera”, truita feta amb les sobres que queden a la nevera. Dos trocets de formatge, una punteta de pernil dolç, o mig pebrot verd. 
En els sobres s’hi poden posar més coses. Hi ha gent que ha estat acomiadada per correu (ara RTVV ho fa per correu electrònic i de nit), o ha rebut la seua partida de naixement evitant així haver d’anar al poble com un Josepimaria a llom d’un matxo. Dins d’un sobre es poden rebre factures. També pecuniaris regals per la comunió; la iaia, ja se sap, per discreció i elegància posa els dinerets dins d’un sobre, però després te’l fa obrir davant de tothom per dir-te: “no tindràs queixa, fillet, que a la iaia li ha costat un esforç molt gran perque amb la pensió que em paga el govern...” Sí iaia, gràcies.
Els cuiners estrella mediàtica, que no solen ser els cuiners amb estrella Mitchellin, diuen en pantalla que amb les sobres es poden construir i deconstruir plats atrevits i versàtils. Construir i deconstruir en el llenguatge alimentari, inflant una bombolla culinària feta de vanitats i ocurrències, que esclatarà com esclatà l’altra, deixant desnonats sense cuina. I ací volia jo anar a parar.
En este país nostre (o diguem-li X) hi ha cada colp més famílies a qui res no sobra, precisament perquè viuen de les sobres. De les pròpies els menys desafortunats, de les d’altres els que hem convertit en paries. Gent que allarga la compra setmanal fins extrems inaudits, simplement perquè no hi ha més pasta. Ni pasta per comprar més pasta. Gent que sucaria pa a l’ombra d’un pernil, només per agafar-li una miqueta del gustet.
I tenim gent, de més en més gent, que menja les sobres dels altres. De les grans superfícies, que per mor d’un etiquetatge dissenyat per l'opulència, llencen menjar comestible per tones cada dia. Famílies que van al supermercat quan el supermercat tanca, i que no passen per caixa, sinó pel contenidor verd. Famílies que regiren entre les sobres d’aquells a qui de tot els sobra, per donar de menjar als seus. Amb les llàgrimes de la dignitat congelades a la cara, conscients que la seua condemna a la pobresa, l’han signat els que veuen augmentar el patrimoni en temps de crisi. Menjar sobres de les sobres, d’aquells a que de tot els sobra.
I el sobres, masculí i amb o tancada. Aquells embolcalls de somnis i de malsons, de factures i d’ofertes publicitàries, de rebuts de la llum, de l’ajuntament, de l’aigua, de la lletra del cotxe... Sobres. Sobres que alguns omplen el diumenge per fer caritat a missa de dotze, mentre, no tots, clar, però en alguns casos ignoren la pobresa extrema del veí de replanell o la cosina segona.
Sobres amb sobresous a la sèu del Partit Popular, el partit dels retalls socials. El partit que ha deixat sense cobertura social, i de vegades mèdica, a aquells a qui res no els sobra, perquè han venut el sistema a aquells que estan sobrats de tot. Sobren sobres. Falta ètica.
Quantitats de 5, 10 o 15 mil euros per aquells que tenen sous de 25, 40 o 50 mil euros. Que són els que s’han mostrat incapaços de trobar una solució legal per evitar que queden al carrer, les famílies que deuen 5, 10 o 15 mil euros d’unes hipoteques immorals. Per als del sobre, sobren els pobres. Així tocarien encara a més en eixe innoble i immoral repartiment del botí del robatori social. 
Uns menjant les sobres, els altres enriquint-se amb sobres. 
Sobres de #MarcaEspaña. Hem esquivat el rescat, ara Europa ja sap que diners n’hi ha, però els tenen precisament els que sobren en esta societat. Els que la fan invivible. Qui ens rescatarà de nosaltres mateixos?

18 de gener, 2013

"36 HORES BRUTALS" -Levante-EMV- 19.01.13


El PP portaven des de la convocatòria de les eleccions catalanes dient coses molt gruixudes en base a esborranys que hores d'ara continuen sense autentificar-se. Després, els hi va tocar la loteria amb allò del Cas Pallerols. El provat finançament il·legal d'Unió Democràtica de Catalunya. I clar, tothom (i jo amb ells) reclamant la dimissió fulminant de Duran, perquè tothom entén que no és possible que un partit polític es finance il·legalment sense que el màxim responsable ho sàpiga. Per tant, o dimiteix per que estava assabentat, o perquè no s'assabenta de res.
I de prompte, en 36 hores el món de la dreta espanyola i espanyolitzadora, canvia. Primer resulta que el president popular de Madrid es compra corre-cuites un àtic en el que feia temps passava les vacances i del que se n'havia estat investigant la propietat. Bé. Vorem com queda, però això era una ferida menor en la ja deteriorada epidermis ètica del PP. Són tantes cosetes menudes!
Però a mida que avança el dia, la cosa es complica. Milagrosa Martínez, (coneguda al sumari com La Perla, i en altres ambients com Milagro SA) que estava imputada pel finançament il·legal del PP valencià, rep la noticia que la fiscalia li demana onze anys de presó. Poca broma. Onze anys de presó per un delicte continuat de prevaricació i altres tipologies. Esta senyora és Alcaldessa de Novelda i Diputada del PP a les Corts. I va ser, ho era en l'època de la malesa, Consellera de Turisme del govern Camps, i posteriorment Presidenta de les Corts, que és institucionalment, la segona autoritat del país. Ací els nervis ja començaven a aflorar seriosament. Al gestor del compte de les Corts a Twitter se li va escapar un “ay, ay, ay, ay, ay...” que esborrà de seguida, però no abans que el diputat de Compromís Fran Ferri ho repiulés per a major glòria del maldestre community manager.  Però l'altre community manager, el Molt Honorable, no la fa dimitir. No en sap. No pot. Alguns deien, “ara és quan el PP de Madrid eixirà al rescat de Fabra, i li donarà un reforç d'autoritat per tal que puga fer net, perquè això ja és massa per a la carabassa!”
Però veges tu que poques hores després esclata la bomba a Madrid. Bárcenas, que portava sent investigat feia molt de temps tenia 22 milions d'euros en un compte a Suïssa. Este senyor era el tresorer del PP espanyol, amb molts triennis al càrrec i despatx a la planta noble de Gènova. I també era Senador. L'home va dimitir, però no abans d'aconseguir que tota la plèiade popular isquera en la seua defensa, en el sentit figurat i estricte. Perquè la defensa jurídica del senyor la va assumir el seu partit. Trillo va eixir dient que tot això era un muntatge de la “policia política de Rubalcaba”. Bé, doncs sembla que no. Sembla que els informes policials i de fiscalia esta vegada són certs. 
El que falta confirmar és la informació segons la qual Bárcenas hauria estat repartint sobres amb quantitats més que importants, que oscil·larien entre 5 i 10 mil euros mensuals, a determinats alts càrrecs del partit, en concepte de sobresous. Segons el mitjà que ho publica, esta pràctica hauria durant anys, i l'hauria aturat Cospedal per ordre de Rajoy, quan es van fer càrrec del partit. De ser així, vol dir que Rajoy i Cospedal ho coneixien i no ho van posar en coneixement de la fiscalia. I ara és quan ix la doctrina Duran. Segons el PP (i insistisc que jo també ho crec), Duran ha de dimitir per acció o omissió en la trama de finançament del seu partit. Per tant... si finalment hi ha condemna (o acord a la porta del jutjat com amb UDC), Rajoy i Cospedal haurien de plegar. En el cas de la Sra. Cospedal, la cosa és més clara encara, la seua frase: “¿A que si yo tuviera cuentas en Suiza habría tenido que dimitir?” la posa en una evidència dramàtica. I és que clar, la llengueta no té os.
Alguns, que tenim un cert sentit del ridícul aliè, notàvem com una mena d'urticària quan sentíem a les tertúlies a gent del PP (la pròpia Cospedal, la sobrevalorada Camacho, i tutti quanti) alçant-se com a paladins de la transparència i l'anticorrupció. Ieeeee! Que sóc valencià! Que vos conec! De què aneu?
La nit del dijous reflexionava sobre què s'hauria de fer per recobrar el crèdit de la política, i clar, això em va desvetllar. Vaig posar la televisió, i saltant de canal en canal, vaig trobar un metàfora fantàstica. Oprah Winfrey entrevistava a Lance Armstrong. I el ciclista de Texas confirmava per fi que havia fet trampes. Va dir que era impossible guanyar 7 vegades seguides sense fer trampes, i que portava dopant-se des del principi. Que sabia que havia fet molt de mal al seu esport i que ho lamentava molt. Amstrong ha estat inhabilitat ad eternum, ell i el seu staff. Li han estat retirats els honors, i títols aconseguits, i fins i tot els patrocinadors de tota la seua carrera estudien demandar-lo per danys i perjudicis, i reclamar-li els diners que li van donar a guanyar.
I vaig pensar que la decència en política hauria de ser com anar en bicicleta, que diu que mai no s'oblida. 

16 de gener, 2013

"PRESSUPOST BASE ZERO" - Mediterráneo - 17.01.13


He fet uns quants pressupostos en la meua vida professional. També a l’Ajuntament on durant quatre anys vaig pressupostar les necessitats de la meua àrea de gestió. Era l'any 2004  AdC (abans de la crisi), un moment on totes les àrees de govern augmentaven les seues xifres any rere any. Jo vaig baixar les meues en descobrir una partida que feia 5 exercicis que no es gastava, per innecessària. Malgrat que em van recomanar no tocar-ho per poder fer modificacions als llarg de l’any, i fer coses no pressupostades! 
Tothom sap que s’arrosseguen partides que es van analitzar (amb una miqueta de sort) quan es van incorporar potser fa 3 o 7 anys, i que ara són vicis. I que en el millor dels cassos, només s’analitzen les noves incorporacions pressupostaries, i les antigues es revaloritzen o es retallen linealment. Sense anàlisi. Construint pressupostos ineficients.
Hi ha alternativa. La va crear el 1970 un industrial nord-americà, de nom Peter Pyhrr per la seua empresa  Texas Instruments. Davant l'èxit del sistema, es va estendre a altres grans empreses com Westinhouse, Boeing o AT&T.
El 1971, Jimmy Carter, llavors governador de l'Estat de Geòrgia, el va contractar com a assessor per a la implantació d'este sistema pressupostari en l'Administració de l'Estat. El 1977, quan Carter va ser escollit President va instaurar esta tècnica d'elaboració del pressupost en l'Administració Federal. 
El sistema es diu Pressupost de Base Zero. I el que fa és exigir a cada gestor justificar detalladament la totalitat de les seues peticions pressupostàries, havent de raonar la necessitat de cada import a gastar. Es parteix anualment de zero i no se li val a arrossegar les partides de l'any anterior sense més. És obvi que moltes partides no tenen perquè tenir continuïtat plurianual. Allò que hui és important, no té perquè ser-ho demà. En el cas del sector públic, això comporta l'ordenació per prioritats, no com ara.
És cert que reclama molt de treball, i una estricta planificació prèvia, però resulta molt útil per evitar vicis, repeticions i obsolescència. I garanteix l'eficàcia i eficiència, que cada euro siga productiu. Quan governem, treballarem en eixa línia.  

15 de gener, 2013

"EL MARQUÉS DE MIRASOL" - Castellóninformación- 16.01.13

No sé si ho sembla, però tinc una acusada tendència a pensar que els mes adversaris polítics tenen coses interessants a dir. És més, malgrat que ja he conegut un grapat de Consellers, un parell de Ministres i tres o quatre ex Ministres, seguisc tendint a pensar que si arribes a Ministre has de ser llest. Sí, sí, ja ho sé, Pajín, Trujillo, Bañez, Fernández, Aído, Córcuera, Montilla, Wert, Villalobos...hi ha moltes proves de que la meua teoria és estúpida. Però què hi farem!
Total, que quan em van convidar a escoltar una conferència de Lamo de Espinosa, amb un debat posterior de seguida vaig dir que sí. 
Els més joves ni el recordaran, situem-se: Jaime Lamo de Espinosa, és Marqués de Mirasol i Baró de Fignani i Frignestani. Això per herència. Per mèrits propis, economista i enginyer agrícola. Madrileny, va ocupar importants càrrecs en el tardofranquisme, i en els governs de Suárez va ser Subsecretari d’Agricultura l’any 1976 i Ministre del ram del 78 al 1981, passant després a ser Ministre adjunt a la Presidència fins que el 82 perderen les eleccions el seus.. L’any 1979 va ser elegit diputat per Castelló. Per què per Castelló? Vés a saber! Seria per rifa. 
La campanya de 1982 es va tornar a presentar, jo festejava a Albocàsser a la filla d’un senyor d’‘UCD, i una vesprada freda, Lamo va pujar a fer un míting. M’hi vaig acostar per fer punts amb el sogre, tot i que sabia bé que jo militava al PNPV. Lamo va parlar de la taronja, una cosa ben exòtica en terra d’ametla marcona! 
En la conferència Lamo va explicar que tot i l’estrepitós fracàs d’UCD aquell any, ell estava content perquè a Castelló va treure un gran resultat, va dir: “Me quedé a 100 votos de ser diputado. En el Gobierno Civil me ofrecieron impugnar dos mesas y hubiera seguido. No quise”. Una revelació sorprenent. Els que tenim una edat, havíem sentit dir moltes coses dels escrutinis de Martin Villa, de la desaparició de paperetes valencianistes, per exemple, però dit així, amb tot el lleu, per un dels protagonistes...
Lamo va parlar d’economia, i va dir coses que com era d’esperar, no compartia. Crec que va exagerar quan titllà de “càncer”, al sector públic. Tot just dos minuts abans de dir, i més tard repetir i ampliar, que el sector privat no podrà crear ocupació, i que s’ha de tirar mà de l’obra pública. Sorprén menys quan saps que ell és el President de la Asociación Nacional de Constructores Independientes, que es dediquen a l’obra pública. 
Però el pitjor Lamo estava per vindre. Jo puc comprendre, fins i tot compartir amb matisos importants, l’excessiu pes de l’administració, la duplicitat competencial, la desmesura d’algunes nòmines polítiques, l’exageració del llistat d’assessors... però li exigisc rigor. Lamo va dir que  no havia aconseguit cap dada oficial, però que hi havia una Fundació que parlava de 450.000... per favor! Eixes xifres han estat desmuntades de dalt a baix varies vegades, amb dades oficials, i ha quedat arxidemostrat que era un bola organitzada per l’entorn de la dreta per alimentar la ràbia contra la política. Per cert, que no va comentar que ell va ser assessor del President Zaplana. Un d'eixos càrrecs de lliure designació dels que va abominar en la conferència. A la vista de la falta de rigor del catedràtic, confesse, que vaig tornar a plantejar-me allò de que per a ser Ministre cal ser llest.
I quan dic això, no dic que Lamo no siga un home intel·ligent (que ho semblava) i preparat (que ho acredita), sinó el suficientment llest, com per posar la veritat, el rigor i l’honestedat, per davant dels interessos ideològics. I això Lamo de Espinosa no ho va fer en cap moment.
La seua intervenció va estar trufada de míssils dirigits contra el sistema autonòmic, i molt especialment sobre el procés iniciat a Catalunya. De l’estat autonòmic arribà a dir que ell estava a favor de l’ús, i en contra de l’abús. Recordava poderosament allò tan reaccionari de la transició de: “una cosa es la libertad y otra el libertinaje”. Aleshores i ara, el fidel de la balança, clar, el decideixen ells. Que per això és Baró de Figanini i Frignestani, i nosaltres no.
Demanava recuperar totes les competències transferides, que formen part del nomenclàtor de l’article 149 de la CE. Perquè segons el conferenciant, ells que van parir la Constitució, pretenien una mera descentralització administrativa. És més, mantenia que  no s’havia d’enviar diners a les autonomies, ni a través del FLA, si no era a canvi de condicions polítiques. “Yo no les daria ni un duro”, digué. O... “El partido que no está en todo el territorio no es nadie. No debe tener representación“.
Bé, jo en això, no cal dir-ho, no hi estic d’acord. Però no té cap importància. Em sembla bé que ell crega que això és el millor. No discutisc opinions d’adversaris, i menys quan vaig a les seues conferències. Però un altre colp reclame rigor. Lamo parlava de Catalunya i deia mentides. Deia que Mas vol ser independent, associat a Espanya i estat europeu. Tot alhora. Mentida. També va afirmar que els socialistes volien un estat federal, i que això volia dir associació voluntària d’estats independents. No Don Jaime, això és un estat confederal, no federal.
I acabava dient una cosa en la que si que té raó, mentre Mas, i jo afegiria que Oriol Jonqueres, fan pedagogia diària, l’altra part del conflicte, no en fa. I afegiré també jo, que l’altra part, menysté, amenaça, insulta i ridiculitza.
El problema de Lamo de Espinosa i esta gent és que la seua pedagogia és dir-li a Catalunya, que han de tornar competències, que “los dineros son de España”, i tota la tirallonga. I amb això, l’únic que fan és alimentar l’independentisme i la urgència. I a mi ja m’està bé, però supose que a ells no.
Ah! Que no se m’oblide, tot això ho fan “en defensa de la Constitució”, que per això Lamo de Espinosa és cofundador de la Fundació eixa que han muntat Bono i Zaplana. 

11 de gener, 2013

"DERIVA TOTALITÀRIA" - Levante-EMV- 12.01.13


Jo procure tindre bona relació personal amb tota la gent amb la que mantinc relació laboral. Parle de la gent que fa política, clar. I aconseguir-ho malgrat les desavinences sobre les polítiques o inversions que més ens convenen.
El PP se sap acorralat. Sap que la seua gestió, especialment en el cas valencià, està sent duríssimament criticada per la premsa internacional. I l’exércit popular a les xarxes, es posa nerviós. Bo, a les xarxes i a les institucions, perquè del Molt Honorable cap a baix, tothom gasta el mateix discurs. I és ací on mantenir la bona relació és un art. Un art com la papiroflèxia que demana grans dosis de paciència. 
Interactuar amb ells resulta revelador. Primer perquè acusen als que critiquem el que fan, de desacreditar la ciutat, el país, o el que siga. Ara els desacreditaré jo a ells: són molt poc intel·ligents. Ho són perquè haurien de comprendre que l’opinió internacional publicada per la BBC, Le Monde, The New York Time, i un llarg etcètera, no és fruit de les crítiques que nosaltres fem, sinó de l’anàlisi pròpia que demostra la incompetència en la gestió del PP. Acusar-nos als crítics és donar-nos un poder, que no tenim, i que minimitza el seu. De fet, els posa en terrible evidència. Si tots els seus mecanisme de poder mediàtic (pagats amb diners públics) no poden contrarestar les crítiques, que els acomiaden sense honors.
Quan els hi fas esta reflexió, contesten, a mi m’ho contestà en públic un Senador, que el que els hi preocupa és el que diem nosaltres i no la premsa internacional. Són curts de mires. Els inversors, o els possibles turistes, s’informen per eixos mitjans que el PP menysprea, no pel que jo puga dir a Twitter o a la Diputació. És greu que diguen això, perquè demostra com estan d’allunyats de la realitat.
Però encara van més lluny intentant plantar cara. Et diuen: “la vostra obligació és defensar la Comunitat”, entesa clar com una idea patrimonial. Per ells “la Comunitat”, és el conjunt de les seues polítiques. A això jo conteste que la nostra obligació és defensar a la gent que viu a eixa “Comunitat”, o a la ciutat, o a un poble. A les persones. No les coses. Però el més inquietant de tot això és que denota que no comprenen el sistema democràtic. 
Davant d’un problema social poden haver-hi dues, o tres o quatre formes d’afrontar-lo. Per ells no. Per ells només existeix el seu particular punt de vista, i si no els hi dones la raó, ni es plantegen la possibilitat de que altres fem una lectura diferent de la realitat, o prioritzem unes polítiques a altres, o altres inversions a les que fan ells. Tot simplement et consideren una mena de traïdor, i tenen la desvergonyia de dir-ho en públic, obviant, que eixe discurs els acosta al totalitarisme. 
El totalitarisme pretén tenir la raó i la solució única als problemes socials, i intenta fer callar l’oposició, pel mitjà que siga. Dues actituds, en les que el PP està instal·lat fa molt de temps. I això és terroríficament preocupant, perquè és el partit que governa l'estat, el país, i un nombre insensat de pobles i ciutats. Greu, perquè els acosta a un règim. Per això, determinats grans acords estructurals (reforma de la Constitució, Llei de Bases de Règim Local...) contaminen a qui els ajuda a convertir això en un règim. Un règim amb derives totalitàries. 

09 de gener, 2013

"REIMAGINA'T CASTELLÓ" - Mediterráneo- 10.01.13


Sense cap mena de dubte, el més rellevant dels avantatges de fer-se gran és que demostra que no t'has mort.  Però n'hi ha d'altres, com la temprança que el temps et dóna, i a poc que hages estat despert tots els teus any, una miqueta de saviesa. O com a poc, recursos analítics per comparació de coses viscudes.
L'Alcalde ha convocat els que anomena “Fòrums d'Urbanisme de Castelló del segle XXI”. Un total de sis sessions que s'allargaran durant mig any; i que pretenen definir les línies futures de l'ordenació i la planificació de la ciutat. A nosaltres ens sembla bé. Útil. Participarem activament. 
Però clar, el model que tries defineix l'efectivitat, i condiciona els resultats. Vull dir, que l'alcalde ha convocat als grups de l'oposició (només caldria!) i una sèrie d'organismes i associacions en funció del tema a tractar en el fòrum concret. Tots els convocats tenen la seua lògica, però hi ha absències significatives. Nosaltres hem aportat uns quants noms d'associacions que des del nostre punt de vista milloraran la pluralitat. Que siguen o no acceptades les nostres aportacions és la primera prova de foc, per vore quina credibilitat té tot este procés. 
Perquè la veritat és que la mecànica de les reunions és peculiar. Que obriga l'Alcalde cada sessió té una lògica institucional, que es reserve el mateix temps per al seu discurs forçosament polític, que l'assignat al màxim tècnic municipal en la matèria per exposar el document, és més qüestionable. I que després dels 90 minuts per intervindre les associacions, hi haja una intervenció del regidor d'urbanisme, del mateix temps que la de l'alcalde i el tècnic, sona més a equilibris interns que altra cosa. Sobretot, si tenim present que en cada sessió hi serà també la Vicealcaldesa. La Santíssima Trinitat. Ves a saber qui és el pardal!
Deia això de fer-me gran perquè gat escaldat de l'aigua tèbia fuig. I jo tinc memòria personal d'aquell “Imagina't Castelló” de l'Alcalde Gozalbo, que pretenia el mateix i del que queda res. Precisament la memòria que no té l'Alcalde i per això es permet afirmar, que vol un PGOU per a cent anys! Ignorant que envelleixen malament. Tant que este no ha aguantat ni 15 anys i ja no ens val.

FUSIÓ DE MUNICIPIS - www.castelloninformación.com - 09.01.12


Hi ha una dita castellana que aconsella ¨en tiempo de crisis no hacer mudanza¨, és possible que es passen de cautes els veïns, però el que jo si que diria és que paga la pena meditar molt bé els canvis o les solucions als problemes. 
Dic això perquè davant de la greu crisi econòmica (i institucional) en la que estem instal·lats, tothom s'apresta a fer propostes, a quina més agosarada. Jo, que fa temps que mantinc que la diferència entre una idea i una ocurrència és un quart d’hora de reflexió o un parell d’informes ben fonamentats, veig este concurs d’ocurrències amb creixent preocupació.
Roda pel cap de molts polítics, i per les taules d’alguns tècnics, una proposta del Consell d’Europa que recomana la fusió de municipis de menys de 10.000 habitants.
En el cas espanyol, hi ha sis milions de persones (12,7% dels habitants) entre el 84% dels seus municipis, que tenen menys de 5.000 veïns. Això vol dir que la gran majoria de la població (el 87%), es concentra en nuclis urbans, que són, amb Madrid al capdavant, qui més deutes acumulen. 
Els defensors de la idea, parlen d’estalvi, i clar eixa paraula és màgica. Tant que alguns dels nostre veïns s’han posat mans a  l’obra. Segons un informe publicat pel Consell d'Europa, Grècia ha passat de tenir 1.034 ajuntaments a 325, Islàndia de 7200 (1990) a 76, Letònia, de 500 a 118; i Dinamarca, de 271 a 98. Bé està.
Desconec la legislació d’estos països, però conec l’espanyola. L’article 137 de la Constitució estableix que l’estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en comunitats autònomes. I cada una d’estes entitats gaudeixen d’autonomia de gestió respecte als seus interessos. I s’especifica a la Llei Reguladora de Bases del Règim Local, que al seu article 26 estableix els serveis mínims obligatoris que han de desenvolupar els municipis, en funció de la seua població. Els pobles més menuts només estan obligats a garantir enllumenat públic, cementeri, aigua potable i clavegueram. I si no poden, els ha d’ajudar la Diputació.
Quan parlem de pobles de més de 5000 habitants, s’ha d’afegir parc públic, mercat, biblioteca i tractament de residus urbans. Si el poble és de més de 20.000, a més a més de tot l’anterior, protecció civil, extinció d’incendis, serveis socials i instal·lacions esportives d’ús públic. I a mida que els pobles creixen, creixen les exigències de serveis públics.
Per tant, una fusió de municipis, implica l’obligació de prestar més serveis als habitants. És a dir, que si es produeixen fusions de pobles de menys de 10.000 habitants, més de 8 milions de persones passaran a rebre obligatòriament uns serveis que fins ara no tenien. I no és que em semble malament, però és evident que a més serveis, més despeses. Per tant, la teoria de que la fusió de municipis representaria un estalvi, cau del seu propi pes.
I no només per la legislació, sinó també per l’experiència que s’ha produït als països que ho han fet abans. Sempre ha passat el mateix. Si el poble A i el poble B es fusionen, el nou poble acaba assumint els serveis de tots dos, de forma que si A prestava voluntariament un servei que B no tenia, B l’ha reclamat i s’ha universalitzat. I els serveis que tenia B i A no, ara també els tenen tot dos. Els serveis entre pobles fusionats s’han igualat sempre a l’alça. 
Però més encara. El govern del PP proposa la reducció de càrrecs públics, la qual cosa, es ven molt bé a una societat farta dels seus polítics. Però això és un altra enganyifa. Als municipis més menuts, els càrrecs públics, en general no cobren ni un cèntim. Per tant, la desaparició de centenars, milers d’ells, significaria una minva en la representació democràtica, però no un estalvi. En canvi, la fusió faria que augmentés el nombre d’edils remunerats, ja que en els pobles de més de 10.000 habitants, si que és pràctica habitual cobrar per la dedicació.
Sóc un convençut de que cal analitzar serenament la situació; eliminar duplicitats d’administracions; controlar, limitar i fer transparents els sous públics. Però per tal que les mesures que acordem resulten realment eficients i eficaces, cal una anàlisi serena de la situació, que sembla que no s’ha produït encara. Massa ocurrències, i massa poques idees. 

05 de gener, 2013

FASCICLES - Levante- MEV - 05.01.13

Això d’estrenar l’any té la seua litúrgia. És el moment en que tothom fa promeses, què val a dir-ho, tenen menys recorregut que les d’alguns polítics en campanya. És tot allò de deixar de fumar, aprendre anglés i començar anar al gimnàs (un colp constatat que només apuntar-s’hi no aprima). De vegades pense  que el qui monte un gimnàs on estiga prohibit fumar, i en el que tot el personal siga anglés nadiu, es farà d’or! Si més no el primer trimestre.
Hi ha altres costums immutables, com suportar la ressaca de cap d’any mirant uns tipets amb malles i casc, saltant per un trampolí impossible, sobre un llit de blanquíssima neu. Una cosa que cap altre dia de l’any miraríem. O... el Concert d’Any Nou de la Filharmònica Viena. El programa del qual, amb poquíssimes excepcions, és obra exclusiva de la família Strauss (els dos Johann, Josef i Eduard) que són a la música clàssica com Il Divo a l’òpera.  Això per no parlar d‘eixe costum de marcar amb les palmes el ritme de la final Marxa Radetzky, què diguem-ho clar, és pur Melendi!
I que m’ha de dir d’això dels col·leccionables, els fascicles? Que sempre comencen en gener i no acaben mai. Algú coneix algú que haja acabat un col·lecció de fascicles? És un mite, com el de la núvia de la corba! Hi ha fascicles per aprendre idiomes: “anglés en mil paraules”, “alemany sense dolor”, “el francés i la higiene bucal”; per aprendre a tocar la guitarra (amb el primer article et regalen una corda, i amb les tapes la celleta!)... I després està la modalitat eixa que barreja el fascicle amb un objecte absurd a muntar per peces. Per exemple amb cada fascicle del cuirassat Potiomkin te’n van regalant un tros. Supose que és una maniobra de fidelització, només en l’última entrega rebràs la darrera peça per construir-lo i el darrer fascicle amb el final de la història. Els estalviaré diners i paciència: els mariners es van negar a menjar la carn plena de cucs, es van revoltar i així començà la revolució russa. De res. 
Els polítics locals del PP han revisat l’estratègia dels fascicles i han inventat la inauguració política per fascicles. El TRAM és un bon exemple. Van inaugurar la connexió Universitat-Grans Magatzems-Universitat, després van inaugurar l’agressió al Ribalta, ara l’Avinguda del Mar... i encara es guarden tres o cinc inauguracions parcials abans de que el TRAM cirucule per la via reservada. Podria fer com en això del cuirassat d’abans, al final els ciutadans es van plantar, es van negar a seguir engolint més podridura i... però és un risc que no correré. No tinc ni idea de com acabarà tot això. Igual al final troben una empresa que fabrique els vehicles, per substituir la que va fer fallida. Perquè els recorde que ens ho van vendre com el mitjà més modern del món mundial, amb fibra òptica, sense conductor... i ara em sembla que signarien ulls clucs amb qualsevol que els hi pogués vendre (el tema cobrar ja està més fotut) algun autobús amb banyes que semble tecnològicament acceptable, desesperadets com estan. 
Un altre costum lligat a la tercera copa de cava de Cap d’Any és prometre bondat infinita. I això inclou anar més colps a visitar a la mare, que no oblidem que cada cap d’any és un any més per ella; i en ja en té un grapat. Doncs bé, de tots els bons propòsits i promeses d’any nou, esta és la que han de dur a la pràctica sí o sí. I no només perquè és de justícia, és amor, és ètic... sinó també perquè no hi ha més solució. Els he de recordar que comencem l’any sense teleassistència, el magnífic servei que prestava la Creu Roja, perquè el govern de Rajoy ha decidit deixar de pagar-la. Així mateix, s’han carregat la Llei de dependència, deixant en la desprotecció als més desprotegits.
Val... quan he començat l’article pensava en una cosa desenfadada, distreta, optimista... però l’any nou conserva costums velles. Els governs del PP. Pura maldat social, per fascicles.