31 d’agost, 2013

"ERA AIXÒ, NO? - Levante-EMV- 31.08.13

A vore si ho he entés bé. El tio este, el tal Bárcenas, està en presó preventiva per evitar que puga destruir proves. Era això, no? Proves que puguen incriminar-lo a ell en la investigació que sobre el seu patrimoni està conduint el jutge Ruz. També es va publicar, que el jutge n’havia ordenat l’empresonament fart de les mentides que explicava en els interrogatoris. Era això, no?
El que fins ara sabem és que el tal Bárcenas es va enriquir treballant al PP. Hi ha dues versions. Una afirmaria que ell es quedava una part de les aportacions econòmiques que feien particulars i empreses, que després resultaven adjudicataris d’obres públiques licitades per administracions governades per el PP. Segons alguns del que creuen en esta versió, fins i tot podria ser possible que una gran part d’eixos quaranta  i molts milions d’euros que li han descobert en comptes a Suïssa, en realitat foren del partit. Basen la teoria en el fet de que si 50 milions són les comissions del tal Bárcenas, l’import total seria de tal dimensió que resultaria difícil d’entendre. I diuen també, que un colp el PP el va deixar caure, el tal Bárcenas s’hauria a apropiat de tota la pasta que li custodiava al partit dient: “i si teniu dallonses, ara digueu que eren vostres”. Fins ací, no sé si serà cert, però és més que plausible. És el modus operandi de la corrupció política més habitual. És el mateix que s’investiga al cas Gürtel, tant en la rama valenciana com en la madrilenya. Cadascú que li done la credibilitat que vulga. Jo m’ho crec.
Un altra teoria, la del PP, vindria a dir que ells no hi tenien res a vore. I que sense que ningú se n’adonés, durant anys, el seu alt empleat, el tal Bárcenas, cobrava quantitats milionàries d’empresaris que anaven a la seu del PP, a canvi de res. I que si després alguna d’eixes empreses era agraciada amb una obra pública, era pura casualitat. També a Fabra li tocava sovint la loteria i ningú ho qüestion...bé, m’he fotut en un jardí. El cas és que esta teoria resulta tot simplement incomprensible, increïble, absurda.
Seguim. En el curs de les seues investigacions, el jutge Ruz, reclama el llibre de visites de la seu del PP a Gènova, per vore si pot cotejar les visites registrades, amb els ingressos anotats pel tal Bárcenas, però el PP diu que en aplicació de la llei de protecció de dades, va destruir els llibres. Vaja quina mala sort! 
Continuem. En els seu moment, el tal Bárcenas, en plena disputa pel seu comiat diferit-simulat-pactat, reclama al PP dos ordinadors portàtils on segons relata hi hauria registre digital de les operacions que figuren als famosos papers que porten el seu nom. Si mal no recorde, el jutjat va donar la raó al PP i els hi va reconéixer la propietat, per tal se’ls van quedar. Ara és el jutge qui els demana, i el PP tarda. I el jutge insisteix i posa data límit, i finalment el PP els entrega un d’ells amb el disc dur formatejat i l’altre sense disc dur. Bé, no cal ser un nerd per comprendre que li han entregat al jutge dos microones. Han fet despareixer tota la informació.
El PP al·lega que la llei de protecció de dades els obligava a esborrar tota la informació, a l’assignar els ordinadors a nous empleats un colp acomiadat el tal Bárcenas. Menteixen. La llei no només no obliga a formatejar cada disc quan canvia d’usuari, sinó que impedeix expressament esborrar qualsevol informació que puga ser necessària per una investigació en curs. Una cosa és bloquejar la informació, el que significa que l’empresa no podria usar la informació personal que l’empleat haja pogut introduir, però la llei obliga i la lògica aconsella, guardar la informació empresarial. Més quan és part d’una investigació judicial.
Coincidirem en que cada dos per tres apareix una noticia de que la policia judicial s’ha presentat sense previ avis a una casa particular, perquè sospitaven que a l’ordinador hi havia allotjat un servidor des d’on es descarregaven continguts il·legalment. O pornografia infantil.
En canvi, a Génova que és on podrien trovar gran part de la documentació referida pel tal Bárcenas, el jutge no ha enviat un registre. Amb el resultat conegut de la destrucció de proves en forma de llibre de visita i de registres informàtics a dos discos durs.
D’altra banda, ha quedat acreditat que Rajoy va mentir descaradament al Congrés. Que Cospedal va mentir explicant les condicions del comiat i el finiquito. És obvi que Floriano menteix fins i tot quan està callat. González Pons menteix a Twitteer. Això d’este ja és per vici.
I ara recapitulem. El tal Bárcenas està en presó preventiva per haver mentit i per evitar que puga destruir proves. El PP menteix constantment, fins i tot en seu parlamentaria, i ha destruït proves. I no només no està en “presó preventiva”, sinó que ens governa. Era això, no?

28 d’agost, 2013

McGuffin - Mediterráneo - 29.08.13

El genial Alfred Hitchcock es va empescar el terme McGuffin per definir una excusa argumental que motiva als personatges i al flux d'una història, tot i que en realitat no té cap rellevància. 
Des del punt de vista de l'audiència, el McGuffin no és l'element important de la història narrada, simplement tracta de captar l'atenció de l'espectador ràpidament per a donar pas, tot seguit, a la trama real.
Això és el que passa ara amb el Corredor Mediterrani, és el McGuffin del PP per este nou curs polític. Per què al final el que ha passat és que l'ajuntament de Tarragona (amb el suport del PP) ha presentat al·legacions al traçat que ha presentat el Ministeri. Exactament el mateix que ha fet l'Ajuntament de Castelló cada colp que Ministeris o Conselleries han proposat un infraestructura amb un traçat que no ens convenia.
Per tant, el Corredor Mediterrani (per un PP que mai no hi ha cregut i sempre ha apostat pel Central) no és més que un McGuffin que permeta als seus actors secundaris, muntar gresca i  confrontació.
Abans va ser “Agua para todos” ara això. Trauen a passejar el McGuffin per distreure'ns i ocultar que estan sense projecte i en retirada. Fi de cicle. No picarem.

24 d’agost, 2013

FURTAR TOVALLOLES - Levante-EMV - 24.08.13


 
Des de l'apartament dels meus sogres, quan baixes passejant a la platja, has de caminar un carrer curtet, ple de torres d'apartaments, i dels seus balcons pengen multicolors tovalloles cansades del dia d'abans. En un balcó em va cridar l'atenció que hi havia dues tovalloles, les dues d'hotels. Presumiblement robades a eixos hotels. Vaig fer una foto i la vaig penjar a les xarxes amb un comentari humorístic sobre com havien d'estar de tranquils eixos hotels, perquè enguany la família X, furtaria les tovalloles a l'apartament que havien llogat. Contestà alguna gent seguint la broma i dient que furtar tovalloles, o sabó, o fins i tot un barnús de l'hotel és una vella tradició.  
Furtar coses és una tradició?  Sí. I de fet, si estires el tema algú acabarà sorprés preguntant-te si mai no has furtat res tu. Un tovallola a l'hotel, una bossa de pipes al quiosc de baix de casa quan eres menut, un llapis a l'escola. I a més estirar, trobarem altres delictes que també són tradició. Pagar-li a algú per a que t'ajude a netejar la casa, sense donar-la d'alta a la seguretat social, demanar o acceptar factures sense IVA, intentar fer trampes a la declaració de renda... I un llarg etcètera.

En altres cultures això no passa. Hi ha una tolerància mínima a este tipus de corrupteles. Hi ha països del nord d'Europa, on cap professional gosaria preguntar si volem la factura en negre, perquè el més probable és que la cosa acabés en denúncia. La moral privada, el grau de tolerància amb estes coses, té una relació directa amb la moral pública, amb allò que consentim o no als càrrecs públics.
A Alemanya, per exemple, el Ministre de Defensa, el més valorat del gabinet, va haver de dimitir per la pressió social quan es va saber que havia plagiat la seua tesi uns anys abans d'entrar en política. per idèntica raó va dimitir el President d'Hongria. En canvi, el Primer Ministre romanés, acusat també de plagiar la seua tesi, va preguntar: "De què hauria de dimitir? De doctor?" Això va així.
Ací, la tolerància és alta, altíssima. I convé no oblidar que la gent que ens dediquem a la política no hem estat traslladats a la terra des d'una galàxia exterior, sinó que formem part de la mateixa societat a la que pretenem representar amb major o menor èxit. I per tant en som reflex.Estic dient que la culpa de que hi haja polítics corruptes és de la societat? Doncs en part sí. Si més no d'aquella part de la societat que vota a polítics corruptes, a partits que cometen il·legalitats en el seu finançament...Sí. Però no siguem tampoc babaus, la principal culpa és dels corruptes. I de corrupcions n'hi ha de molta mena i de molts nivells. Els qui es financen il·legalment; els qui s'enriqueixen personalment quedant-se part d'eixe finançament; els qui accepten regals i suborns a canvi de contractacions; els qui preparen concursos per tal que els guanyen les empreses que els financen; les empreses que financen; els qui accepten callats sobrecostos en obra pública impossibles de justificar; els qui col·loquen als seus amics ben situats en les borses de treball; els qui condicionen subvencions i ajudes al vot; els qui paguen revistes amb diners públics per fer-se propaganda; i un llarguíssim i tristíssim etcètera.
I quan la sensació de corrupció és tan generalitzada, és quan apareix aquella terrible teoria segons la qual "tots son iguals", "si els teus no ho fan és perquè no governen", "tu faries el mateix", o el més greu encara "jo faria el mateix". Este és el discurs que ha emés la societat durant les dècades de vaques grasses. "Total, només són uns vestits, o unes bosses de mà, justifiaven molts.
Jordi Nieva Fenoll, en "Proceso penal y delitos de corrupción" assegura que en el segle XIX, els ciutadans assumien com una cosa normal la corrupció dels governants, i només en moments de terrible pobresa, intentaven lluitar contra allò que trobaven injust. No estic del tot segur que haja canviat tant la cosa. Segurament per això, ara que la situació és fotuda per a tantes famílies, hi ha una menor tolerància a la corrupció. M'agradaria que esta nova moral pública hagués vingut per quedar-se. Que siga un canvi estructural en el pensament de la societat, i no merament puntual.

Estadísticament algú dels que em llegeix haurà furtat una tovallola a un hotel. No voldria que es sentís ofés per l'exemple posat, però la tolerància als grans delictes, només és possible si prèviament s'han tolerat les faltes menors. Qui robar un ou, roba un bou.

21 d’agost, 2013

"ENCARA ERA PITJOR" - Mediterráneo - 2.08.13


La setmana passada vaig afirmar que associar Castelló a un esdeveniment esportiu com un partit internacional de bàsquet, era una bona cosa. Però que s'havia de fer quan es podia, i que ara no es podia.  Una Generalitat morosa no hauria de poder trobar 300.000€ en un racó per una cosa així, mentre els proveïdors tarden en cobrar, o els ajuntaments no cobrem. 
Ara aniré més lluny, perquè gràcies al treball periodístic sabem que un partit similar, ha costat 12.000 € a Santiago i 40.000 a Múrcia. I la diferència és que aquelles dues ciutats han buscat patrocinadors privats, entre aquells que seran beneficiats per la potenciació de la marca turística de la ciutat. Ací no ho han fet. Ací van contractar directament per 250.000€ i quan l'organització va dir que necessitaven aire condicionat al pavelló, la Generalitat els hi va dir que el llogaren. 50.000€ més.
Algú diu que a Fabra li van colar el segon gol en la seua pretesa creuada per l'austeritat, la primera va ser el coach. No el coneixen. Ell funciona així. Amb esta alegria. A Castelló encara recordem com es va deixar convéncer per Moliner de gastar-se 100.000€ en llogar animals dissecats per un museu que mai no ha existit. Per cert, aquell nefast acord el va tancar Moliner a Moscou en un altre partit de la selecció de bàsquet. Trista coincidència.
Un altre colp els diaris parlen de Castelló com exemple de mala gestió i balafiament de cabdals públics. Un nou desastre publicitari de la factoria PP. No en saben. Urgeix canviar de gestors.

17 d’agost, 2013

"CHARLTON HESTON" - Levante-EMV - 17.08.13

Tornem de vacances amb la família, i entren a Castelló per l’A-7 i em trobe l’escultura derrotada i derrocada de Ripollés. Les mans plegades sobre elles mateixes, els coloms desplomats. Tristos de potes en terra. Els colors barrejats... No puc evitar recordar els dos minuts finals de la pel·lícula “El planeta dels simis” amb Carlton Heston baixant del cavall, i clavant els genolls a terra per exclamar: “He tornat, estic a ma casa un altre colp, tot este temps no me n’he adonat que hi estava! Per fi ho he aconseguit”. I alçant la vista continuar “Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”, clavant els ulls en una estàtua de la Llibertat, derrotada, enfonsada. Com la de Ripo.
Vinc de París. Allà, com molts sabran, en una illa artificial dins del Sena, hi ha una reproducció a escala de Miss Liberty, que va ser un regal de França als EUA en el primer centenari de la seua independència. No és però el monument més reconegut i visitat de París. Eixe lloc preeminent el gaudeix la Torre Eiffel, que és el monument més visitat del planeta.
Al segon pis de la torre hi ha dues urnes de cristall amb dues esquemàtiques representacions de la torre a escala. Menudes. Una d’elles dibuixa només la silueta amb quatre baretes metàl·liques. Darrere té una mena de photocall, amb la pròpia silueta dibuixada, tot i que uns pocs mil·límetres més alta. A sobre, un potent focus calorífica, que els visitants poden connectar a voluntat i voran com en escalfar-se la torre, creix fins arribar a l’alçada de la dibuixada. La llegenda explica que la vertadera torre, per efecte de la dilatació del metall a conseqüència de l’exposició solar, creix 8 centímetres.
N’hi ha un altra d’urna més suggerent. En esta, la miniatura bidimensional, està exposada a un ventilador que també pot posar en marxa el visitant, i quan la força eòlica està en el seu esplendor, la torre s’inclina. La llegenda diu que l’agulla del cim, pot oscil·lar fins a 18 cm, quan el vent bufa a 180 km/h. S’imaginen?
Però 18 cm dels de veritat! No d’eixos que ens mesurem quan som adolescents! És molt! Una obra que, recordem-ho, va ser pensada per demuntar-la després de l’exposició, i que tot i això, més d’un segle després pot aguantar vents superiors a 180 km/h perquè pot absorbir un moviment d’oscil·lació d’un pam. En canvi, els tres pams i tres pardals de l’entrada de la ciutat no n’han aguantat ni la meitat.
És evident que Juan Ripollés no té la formació tècnica d’Alexandre Gustave Eiffel. Tampoc no té la seua genialitat. Ni la seua capacitat d’innovació (al cap i a la fi, copia a Niki de Saint Phalle des de fa 30 anys). Però què hi farem! El problema no és tan l’artista, com el padrinatge polític. Si més no, per a mi, que sóc polític i no crític d’art. A mi el que em preocupa és com es va decidir instal·lar aquella obra. I ací és on rau el problema, perquè ni José Luís Gimeno, pare de la idea; ni Alberto Fabra que passava per allí; ni Alfonso Bataller que se la va trobar plantada i ara la té gitada; per separat ni junts; no tenen la valua política i el coratge d‘Édouard Lockroy, que va ser el Ministre que va apadrinar la idea de la torre, absolutament contra corrent.
Perquè fem memòria. Gimeno va dir fa anys que volia una escultura d’homenatge a les víctimes del terrorisme, que acabà sent a les víctimes de la violència, i que volia que la fes Ripollés. Al seu despatx va aparèixer un dia una maqueta, que Pérez Macián va trencar fent-la caure d’un colp de cap (això ho explica ell amb molta gràcia). Anys després una empesa local, com “millora” de la seua oferta de rehabilitació de l’Avda. de València va ofertar, oh casualitat!, una escultura de Ripollés en homenatge a les víctimes de la violència. Primera irregularitat.
El cas és que Ripollés es va anar animant i la va fer molt més gran del que se li havia encomanat. Tant que no cabia a la ubicació prevista, i es va haver d’instal·lar a la famosa rotonda. Mai vam aconseguir saber quant va costar la gracieta de la instal·lació, de la inauguració, i de la urbanització de la rotonda. En tot cas, sabem que s’ha incomplert la llei de contractes que obliga a que les millores estiguen dins de l’àmbit de l’obra. Il·legalitat flagrant, doncs. Coses de Gimeno i Alberto Fabra.
I ara a sobre, cau. Un dia bufa fort el vent, i cau. A Castelló eixe dia no va caure res més, però l’escultura sí. I ací és on ve el desconcert. Ripollés que diu que dialoga amb l’obra i esta li demana que no la toque (com els accidentats de trànsit que demanen que no els toque ningú que no siga un professional) i tot aquell numeret. L’ajuntament que diu que s’ha d’alçar i mesos i mesos després, encara no es sap si paga l’autor, l’asseguradora de l’enginyer al que l’artista va tirar les culpes, o qui. Però entres a Castelló, i et trobes una amalgama de metalls recargolats, i et ve de gust aturar el cotxe, clavar els genolls a terra i dir: “He tornat, estic a ma casa un altre colp... Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”

13 d’agost, 2013

TRES CENTS MIL - Mediterráneo - 15.08.13


Ferran VII volia ser restaurat com monarca absolut. A ell tot allò del Trienni Liberal li tocava els pebrots. Si has nascut per a Rei, vols ser Rei. Així que l'home va demanar ajuda al Congrés de Verona, per tal que a Espanya es restaurés la Monarquia Absolutista. Corria 1823, i la Santa Aliança va acudir en el seu auxili. França va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Un exercit poderós que va recórrer tot l'estat perseguint el govern liberal refugiat a Cadis, fins que el va derrocar. Ho he recordat visitant museus a Paris. Segurament Cent Mil soldats els semble una exageració. Doncs bé, esta setmana, Alberto Fabra, pretenent ser un President Absolutista (és a dir, que fa absolutament el que li rota) ha multiplicat la xifra per 3 i s'ha gastat 300.000€ en dur un partit amistós de basket a Castelló.

Sense demagògia diré que està bé portar esdeveniments esportius a la ciutat, perquè això fa "marca" turística, però quan es pot. I ara, no es pot. La Generalitat deu a l'ajuntament centenars de milers d'€ de les inversions en el Gaetà Huguet (esport base), en Hisenda, no cal dir en l'edifici de Davalos. L'ajuntament ha hagut d'avançar diners per al TRAM que no hem recuperat. No cobren les ONG's, es retallen les beques, no cobren les farmàcies...
I Alberto Fabra penja en Twitter una foto dient "con mi amigo el seleccionador nacional". 300.000€ per una foto en les xarxes socials, i la misèria social atrapada a la xarxa d'una Generalitat incompetent i balafiadora.

10 d’agost, 2013

"DISNEYLAND" -Levante EMV - 10.08.13

Fins ara havia escrit articles en llocs d'allò més inversemblant. En el despatx, a casa...però també en trens, en la sala d'espera del dentista, en la butaca reclinable d'un hospital, o fins i tot en el wàter (la qual cosa explicaria alguns dels meus articles). Hui però, escric des de la terrassa d'un café que es diu Hakuna Matata, en una de les zones d'esbarjo de Disneyland París. I ja els dic ara que això és tot un espectacle. Tirant a lamentable, però espectacle. L'entrada és cara, però és de veres que després les atraccions no es paguen, si més no, no amb diners. Es paguen en temps. Els jure per l'olfacte de Goofy, que no és possible que la teua xiqueta puge a una atracció sense una cua de si més no, una hora llarga, i després els punyeteros cavallets multicolors peguen dues voltes, ni tres ni set, dues. Patètic. Intentes descobrir els mons voladors d'en Peter Pann, aquell xaval que va decidir no créixer (és a dir, quedar-se a casa dels pares fins als 37, res tan extraordinari ben mirat), i una senyoreta multilingüe i vestida de ves a saber què o qui, et recomana abandonar la cua que fa 15 minuts que cultives, perquè quan l'espera és superior a una hora, prefereixen tallar. Vas a comprar-te un refresc i de les sis caixes habilitades n'hi ha una en marxa. Atapeida, clar. En fi. És estiu, uns amics t'han deixat el seu pis de París i fas vacances a la ciutat, i ben evidentment, amb una filla de 4 anys no podies fugir de l'escapada a Disney. I ella vol conéixer a Mickey, personalment. I clar, tu fas una cua de 57 minuts i t'adones que tot això és una estafa. És una estafa, perquè des del dia que van obrir el parc sabien que les cues serien de més d'una hora, per això han muntat uns laberints fixes que fan que la cua es plegue i replegue sobre ella mateixa, com una cobra, per evitar que s'allarguem més enllà dels 400 metres. I tot, dins d'una gran sala habilitada exclusivament per esperar fent cua!! I al final, passes a l'habitació de Micky, qui amablement et fa reverències, i es fa quatre fotos amb la xiqueta. 30 segons i al carrer. Bo, al carrer no, a fer la següent cua, ara només 26 minuts per comprar a preu d'or les fotos. La xiqueta les vol, i al cap i a la fi, ahir tu et vas deixar un bitllet dels grossos a una llibreria de la Rive Gauche! Quan pagues se't veu la cara d'estar-te consumint per dins, i la xica, que vol ser amable et pregunta "Ça va monsierur?" i tu amb el teu millor francés li contestes que sí, que tot simplement estàs una miqueta decebut, i que pensaves que després d'hora i mitja de cues ininterrompudes et deixarien vore el cap crionitzat de Walt Disney. I a ella, que té unes galtes roges que delate que va néixer a Tennesee, se li escapa un riure una miqueta Donald i tu li desitges "Bonne journé" i ell et diu que sí sense gaire convenciment.
El parc està ple de gent de tota mena i condició, i molta va disfressada. Moltes xiquetes d'entre pocs i quasi cap any, van vestides de princesa de compte de fades, alguna de Campaneta, la de Peter Pan, alguna Blanca Neus, fins i tot una exòtica que imagine s'ha escapat de Mulan. No en veig a cap d'Anastàsia, la germanastra maligna de la Ventafocs. Les xiquetes tenen les seues prioritats, també dins dels estereotips de pel·lícules masclistes i fins fa quatre dies absolutament àries. Ara ja ha canviat, això també explica que els diferents models (a quin més absurd) de diademes amb orelles de Micky o Minnie, els porten xiques i dones de totes les races. A mi la que més m'ha agradat de totes era una jove (intuïsc que seria jove) que vestia un estricte niqab, i ocultava els ulls (l'únic que li quedava per ocultar) darrera unes normes i cares ulleres de Sol. Le orelletes eren de purpurina daurada!!! "Arreglá pero informal" que deia aquella. 
A poqueta nit, fan una Pride, que és com la Desfilada Internacional d'Animació de la Magadalena, però dirigida per un pijo. Colzades per vore play back. I quan ja creus que no dóna més de si la cosa, recordes que la teua amiga Sònia et va consellar vore l'Samll Word, i t'hi has atrevit, i...Gràcies Sònia amb diferència el millor de la visita. I supose que els que són lectors habituals deuen estar pensant que este colp la introducció està resultant llarga, fins i tot per a mi. I que a vore com lligue tot això amb la política. Alguns pensaran que ho connectaré amb Cabanes, perquè no sé si recorden que es va parlar i molt de que el parc europeu de Disney es podia haver instal·lat allà. Doncs no, no hi ha cap connexió complicada, tot simplement no vaig a parlar de política, perquè estic de vacances. I francament, entre princeses, animals antropomòrfics, pirates i bandolers, no s'està tan malament. No sé si tornar a l'Ajuntament.

07 d’agost, 2013

PARIS 2013 - Mediterráneo - 08.0813



Paris! Diuen que bé que val una missa. No els hi ho sabria dir. Però hi vaig viure uns quants anys, i em canvià la vida. Dit això, Paris és una ciutat extraordinària, inabastable. Enguany, gràcies a uns amics que ens han prestat la seua casa, ens hi hem pogut instal·lar un parell de setmanes a fer vacances. Paris 16 anys més tard!Hem visitat el meu bistrot de referència, hem anat a saludar als dos patrons que vaig tindre aquells anys, els tres domicilis que vaig tenir, i un munt de racons fora del circuit purament turístic, que tampoc no ens l'hem estalviat. Però des de fa anys, quan viatge, veig les ciutats amb ulls de regidor. Tant se val si vaig lluny com si em quede més prop. Mire. Apunte. Fotografia. Pregunte. Encara estarem uns dies ací, però ja tinc la cartera plena de propostes sobre transit, sobre parcs públics, sobres seguretat a les obres...Ja en parlarem.
Els diré que París està brut, més brut que Castelló. I hem trobat un insensat  nombre de famílies amb fills menuts, nadons alguns, dormint sobre cartrons i demanant almoina. No parle dels SDF, parle de molta misèria en forma de família. Molta.I no gaires carrers més enllà, llogaven Ferraris a 89€ l'hora, per fer un tomb per la Rue de Rivoli o els Camps Elisis. On per cert, en Maurici, oferien un menú degustació per 380€ persona, més 280€ si hi volies uns vins ben maridats. París, és un món. I els seus grans contrasts són els nostres multiplicats. Ho dic perquè de vegades viatgem acomplexats, i tampoc no toca. 

03 d’agost, 2013

"VERANO AZUL" - Levante-EMV- 03.08.13

Les morts dramàtiques de les series de televisió de la meua generació són dues. La del bo de Tom Jordache a mans del malvat Falconetti en “Hombre rico, hombre pobre”, i la sobtada mort del mariner jubilat Sr. Chanquete. “Chanquete ha muerto, Chanquete ha muerto” ressona com una lletania en l’imaginari col·lectiu de tota una generació. 
Ai Verano Azul! Tots recordem aquelles passejades en bicicleta; Júlia i la seua guitarra cantant el “no nos moveran”, com si fos un precursora melosa del 15-M; Quique que ningú no s’hagués esperat que es fes policia a El Comisario; Piraña el “zampabollos” I sobretot, la regla de Bea! Ai! Una regala més inesperada que la de Yola Berrocal després d’unes vacances a Eivissa.
Per tot això no és més que una malvada associació d’idees que el meu cap amb un excés d’insolació. En realitat jo els volia parlar de Verano i d’Azul, o per a ser més exactes, de l’estiu i del color blau. De la zona blava per ser exactes. 
Em permetran que els faça una mica de memòria. La Zona Blava, es va instaurar a Castelló amb la pretensió de provocar la rotació de vehicles estacionats en els perímetres de les zones incloses en la nova modalitat. Això és així, perquè es va considerar que en algunes zones de la ciutat (el centre pur al principi, i després ha anat creixent) resultava impossible trobar lloc per aparcar, la qual cosa feia que els comerços de la zona es veren perjudicats, ja que haver-hi d’anar a peu era un gran entrebanc. 
El funcionament és simple. Hi ha un temps màxim en el que pots estacionar, i això es controla amb uns tiquets que demostren que has pagat per eixe temps. D’esta forma, qui estaciona ve obligat a eixir abans que es complisca el temps màxim, i treure el cotxe d’allí per anar a aparcar a un altre lloc. La realitat però, és que quasi ningú no ho fa això. La majoria de la gent ix, compra una miqueta més de temps i canvia el paperet. I això és així perquè l’empresa ho consisteix, i l’ajuntament ho permet. Així la cosa, la Zona Blava ha deixat de ser útil per generar rotació, i per tant, no facilita la supervivència del comerç local. Qui guanya? L’empresa. I l’ajuntament. L’ajuntament perquè li cobra a l’empresa un lloguer pels carrers acordats, i l’empresa perquè va fent calaix. A ella què li importa si hi ha rotació o no! A ella només l’importa vore com la gent va posant monedetes, i més monedetes, i més monedetes, i més monedetes. Mentre paguen, no li importa que la gent deixe el cotxe aparcat durant hores i hores, com si fos la barca varada de Chanquete. 
Hi ha una història en paral·lel que paga la pena explicar, i és que a mida que s’han anat fent les obres del traçat pel que en alguna dècada venidora passarà el TRAM, han desaparegut desenes de places d’aparcament de la Zona Blava. El resultat lògic seria renegociar a la baixa amb l’empresa. Com els hi lloguem menys carrers, ells ens paguen menys diners. Però no s’ha fet això. El PP ha decidit que el que calia protegir era el nombre de places signades, i que com no hi caben a la zona d’aplicació, han anat ampliant la zona blava, a carrers on la rotació no té cap sentit. Tot plegat, han oblidat l’origen de la proposta, i la vocació d’ajuda al comerç. Ara la zona blava només és una fórmula municipal per cobrar-nos per aparcar el cotxe al carrer, i un negoci per l’empresa concessionària. 
Però parlem del Verano Azul. Als mesos d’estiu Castelló perd moltíssima població. I el centre centenars de vehicles, de forma que no resulta agosarat dir, que en juliol i sobretot en agost, podem aparcar una miqueta on ens vinga de gust. Hi ha lloc de sobra. I si hi ha lloc de sobra, aleshores per a què cal la rotació? Per a què cal la zona blava? Per a res. Només té sentit recaptatòri. I de fet, ha aconseguit el resultat invers. Especialment en estiu, la zona blava és dissuasòria. La gent no s’acosta al centre per no haver de pagar per aparcar. I per tant, perjudiquem al comerç, precisament en els mesos que més pateixen la manca de clientela.

És per això, que el mes de setembre, Compromís proposarà que es renegocie el contracte amb l’empresa concessionària, per tal que els mesos de juliol i agost (tot el dia, només per les vesprades, depenent de la franja horària...) no s’haja de pagar per aparcar en la dita zona blava.  Això si que generarà facilitats per accedir al centre, i doncs, al comerç. Al cap i a la fi és el que volíem.