29 d’abril, 2010

"INTEL·LIGÈNCIA POLÍTICA" - Mediterráneo - 29.04.10


Vostés sabien que el policlorur de vinil podria resultar perillós perquè porta di-2-etilesilftalat i butil benzil ftalat? I que estos actuen com a disruptors endocrins i s’associen a l’asma, les al·lèrgies i els problemes de fetge, ronyons o ossos? Doncs miren, jo tampoc no ho sabia. Ho he descobert amb això de la paternitat. Resulta que el policlo...el PVC, per entendre’ns, té tots eixos riscos associats, i el que és més greu, moltes de les joguines que li he comprat a la meua filla estan fetes d’eixe material. Haver-ho descobert, significa que estic entrenant la meua "intel·ligència ecològica", que és la nova teoria de Daniel Goleman, després de popularitzar la de la "intel·ligència emcional", descrita per Howard Gardner.
Espere amb il·lusió que Goleman torne a vendre milions d’exemplars de la seua nova teoria sobre intel·ligències segmentades, perquè això l’animarà a fer una trilogia, i plantejar la "intel·ligència política". Sí, sí, "intel·ligència" i "política" en la mateixa frase, ja sé que sona sorprenent.
Jo, agosarat com sóc m’he permés avançar-me a Goleman en la definició.
Intel·ligència política és l’habilitat del subjecte per actuar i opinar després d’informar-se, transmetre de forma adequada i argumentada les seues opinions i posicions, percebre la dels altres, i ser capaç de gestionar les relacions amb els companys i adversaris.
Posem un exemple. El debat sobre la millor solució als problemes de trànsit a l’àrea de la Plana. Algú que actue amb intel·ligència política, haurà de deixar de banda les posicions de partit, la vocació de confrontació i les teories conspiradores, i analitzar tots els ets i uts de la situació. Partim de la voluntat comuna (ara! Durant anys només ho volia el BLOC) d’alliberar l’AP-7. I la pregunta és si també cal desdoblar la N-340. La resposta políticament intel·ligent és que només es podrà saber quan analitzem la influència en el fluxe de trànsit de l’AVE, dels trens de rodalia, del TRAM (les tres coses impliquen menys cotxes a les carreteres), de l’ús de les vies per transport de mercaderies (menys camions) mentre esperem el corredor mediterrani, del trànsit absorbit per la CV-149... La resta és precipitació i demagògia.

26 d’abril, 2010

"BOBOS" - COPE Castelló - 26.04.10

Malgrat allò que alguns ens agradaria, en política, és possible ser un delinqüent, un prevaricador, un lladregot, i escapar-se sense ser punit per la llei. Ara, si eres bobo, t’agafen segur. Ser bobo en política no té futur.
Dic això perquè hi ha una alegria argumentaria per part d’alguns, que demostra que són, tot simplement bobos. I els bobos sempre acaben per quedar-se amb les vergonyes a l’aire. La fal·làcia ad hominem és una de les argumentacions típiques dels bobos.
Podria dir això per mil raons, però ara mateix ho dic pels que per posicionar-se del costat del Jutge Garzón, hau usat l’argument de que qui el seia als tribunals era Falange Española.
Crec que sóc poc sospitós de simpaties per eixe partit de ideologia feixista. De fet, quan era jovenet i nedava, em vaig quedar un any sense poder competir, perquè em vaig negar a afiliar-me a la OJE, condició indispensable per poder nedar en el club que en aquell moment es deia Castàlia OJE. És un apunt de la meua personal memòria històrica.
Però el cert és que, malgrat la llei de partits polítics, feta pel PP i aplaudida pel PSOE amb les orelles, este partit és legal. I si és legal, té dret a actuar davant la justícia. Ara, el Jutge Varela, després d’algunes accions difícils d’explicar, ha fet fora de la causa a la Falange, i aquells que deien que no es podia acceptar que els feixistes portaren als tribunals al Jutge Garzón, es queden sense arguments. I entre els bobos hi ha un bon grapat de periodistes, professionals de tota mena i condició, i fins i tot, el Ministre Blanco i la Secretaria General Pajin.
Hi ha motius jurídics per preguntar-se si este procés és lícit, com per exemple, el fet que la fiscalia no presente càrrecs, que possiblement hauria de ser suficient per arxivar la causa. Perquè cas contrari, de què serveix la fiscalia? Qualsevol persona física o jurídica (inclòs un partit feixista mentre siga legal) pot presentar una demanda, només caldria, però si la fiscalia considera que no hi ha motius per dur a l’acusat davant el jutge, no té gaire sentit que una acusació particular puga fer-ho. És posar la justícia al servei de la venjança, o dels interessos espuris, que sempre tenen poc a veure amb la recerca de la justícia.
Què diran ara el de l’ argumentum ad hominem? Buscaran una nova argumentació, intel·ligent esta, per posar-se del costat de Garzón? Doncs si ho fan, a mi ja em semblarà bé. Podrien haver buscat eixe argument des del principi, que possiblement el trobarien, i jo ara no els hi diria bobos.

23 d’abril, 2010

"EL PP, LA LLEI I LA CARA DURA" - Levante-EMV - 24.04.10



El PP té una còmoda majoria absoluta al parlament valencià, i a l’Ajuntament de Castelló (entre tants altres), té l’aval legal i la capacitat de fer les lleis, els reglaments o les ordenances que li vénen en gana. I de fet ho fa. I de tant en tant, bé, en realitat amb certa freqüència, els hi cauen a sobre sentències que obliguen a convertir en ZAS les tasques, o que anul·len el desenvolupament urbanístic de Mestrets, o que aturen una carretera...
No comprenen com és possible que tenint eixes aclaparadores majories absolutes, no puguen fer el que volen? Això els desorienta. En realitat és senzill, si que poden, sempre que no vulneren les lleis, que, repetisc, sovint estan redactades i aprovades per ells mateixos.
No en tenen prou amb eixe enorme poder que han guanyat a les urnes? No, volen el poder absolut. No accepten ni els límits de les pròpies lleis, i aleshores (si el jutge no resulta ser "más que amigo") la sentència i ZAS (amb perdó), els hi talla el pas.
I què fan? Ho accepten i rectifiquen? No! Busquen un culpable exogen. En tot este embolic de les tasques acusen a una associació (amb la que no estic d’acord en este tema, tot siga dit) de demanar que es complisca la llei. La llei que ha fet el PP, l’ordenança que ha fet el PP! Hauria de ser l’administració qui garantís el compliment de la legalitat. De fet, és el propi Pla Acústic qui obliga a mesurar el soroll a l’ajuntament, cosa que no han fet. Però a ells què! Si són els amos del corral!
Que la llei impedeix acabar una carretera, perquè ells la dissenyen passant per dins d’un paratge natural amb fauna i flora protegida (per lleis també fetes per ells)? Doncs li tiren la culpa als ecologistes per reclamar el compliment de la llei. Però les obres no les aturen els ecologistes, no. No són tres senyors amb barbes llargues i pantalons de colors estrafolaris que es mengen una hamburguesa de tofu, no! És un jutge togat que diu que la Conselleria no compleix la llei.
Que la justicia diu repetidament que el urbanisme agressiu que practica el govern municipal és il·legal? Doncs tranquil·lament li tiren la culpa, tracten d’insolidaris i protestons professionals, a uns pocs veïns que acudeixen a la justícia per evitar que les il·legalitats del PP els arruïnen. Per evitar haver de pagar ells sols les dotacions de tota la ciutat. I ho fan, perquè creuen que d’acord amb la llei (que el PP no ha modificat en anys tot i tenir majoria absoluta, per tant, la llei que els hi agrada), això és il·legal. I els tribunals també ho creuen.
Què fa el PP? Rectificar? I tant que no. Acusa als damnificats, intenta tirar-los hi la gent a sobre, i de passada, diu que este pobre columnista i regidor a temps parcial, és d’extrema dreta per defensar les minories! Au, xupa’t eixa!
Al PP li molesta l’oposició, li molesta la societat civil, li molesten les opinions discrepants, li molesta la legislació, els jutges, els tribunals i tot allò que puga resultar un entrebanc a la seua marxa triomfal cap a qui sap on.
El dia que el PP crega que les Corts valencianes o el Ple de l’ajuntament ja no representa la voluntat del poble, demanarà la dissolució del poble. El PP, no creu en el sistema democràtic. És dur de dir, però encara és més dur no creure-hi, i tindre el valor d’anar pel carrer, o a les tasques.

21 d’abril, 2010

"TOT EL PINAR PER AL POBLE" - Mediterráneo- 23.04.10

"Llibertat, Aministia i Estatut d’Autonomia" i "Tot el Pinar per al poble", són els dos primers eslògans polítics que vaig corejar en els 70, quan la política s’havia de fer al carrer cridant. Ara es fa cridant als parlaments i les tertúlies televisives. Supose que és un avanç.
De la llibertat, o més concretament de la seua manca, en són prova els atacs rebuts pels nacionalistes valencians el passat 9 d’Octubre, a mans de l’extrema dreta paleta, amb el vist i Plau de la policia Nacional a les ordres del Delegat Peralta, qui afirma que això, les bombes a les nostres seues i altres atacs, formen par de la "normalidad democrática". De l’amnistia, preferisc no parlar-ne ara, amb tot el que està passant amb el jutge Garzón. I de l’Estatut... diguem que de l’Estatutet insuficient i jurídicament impresentable, aprovat pel PP i el PSOE, ja n’he dit la meua en altres ocasions.
Respecte al Pinar del Grau, recorde nítidament les enganxades de cartells, accions i cançonetes que acompanyaven la reivindicació de que aquell Pinar que sempre havia estat públic recuperés la seua condició. El primer govern municipal, de majoria socialista, no va saber, no va voler o no va poder recuperar íntegrament el Pinar. El recuperà parcialment, i eixa parcialitat és el camp de golf que continua impedint el complet gaudi popular de la més gran zona verda de la ciutat.
Ara els populars tenen una ocasió d’or de corregir aquella malifeta, aquella frustració de les capes més progressistes de la societat, que quedaren decebudes pel PSOE. I dic això, perquè ara el PP anuncia que dins de tot el complex turísitic-lingüístic-ociós-educatiu que volen instal·lar a l’aeròdrom, hi ha un camp de golf. Quin sentit té tenir dos camps un a fregar de l’altre? És el moment de tancar aquella ferida. Si finalment es fa el camp de golf a l’aeròdrom, l’equip de govern que ho proposa s’hauria de comprometre a rescatar la concessió de l’actual camp, i retornar a la ciutat allò que el franquisme li robà i el socialisme li tornà a mitges.
En els 80, els nacionalistes integrats a EIC, no vam tenir la força suficient per obligar al PSOE a fer allò que havia dit que faria. En el 2011 tenim una nova oportunitat.

19 d’abril, 2010

"La justícia en la caverna" - COPE Castelló - 19.04.10


Plató considerava que la justícia era que cadascú rebés el que li pertocava segons el seu estat social. Per tant, entenia el filòsof, els llocs de responsabilitat per justícia haurien d’estar reservats als més savis, els estudiosos de la filosofia.
A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar estos interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la Caverna.
D’aquella visió filosòfica, quasi idíl·lica d’allò que hauria de ser la justícia, crec que només queda per estos paratges, la Caverna.
I els exemples són tan plurals, que resulta bastant senzill defensar la meua afirmació. Quan un veu que es tarden més de cinc anys en jutjar a Nules un seguit de fets investigats sobre un important polític provincial, s’haurà de convindré, que atenent a aquell aforisme segons el qual la justícia només és justa quan és ràpida; que això no és just. Ni és just per l’acusat i família que veu com s’allarga el judici paral·lel (que eixa és l’altra), ni ho és per les altres parts del litigi. En este cas, tots nosaltres, afectats per possibles fraus fiscals i atemptats contra la salut pública.
Quan el President valencià veu com es tanca en un tres i no res la causa oberta contra ell, per obra i gràcia d’un jutge que no s’inhibeix malgrat reconèixer l’amistat (alguna cosa més que l’amistat) que l’uneix a l’acusat; també sembla raonable afirmar que això és qualsevol cosa tret de justícia. Ja vorem que diu el dia 12 un tribunal que no estiga presidit pel amigatxo.
Quan un assisteix impassible (quin remei) al lamentable i gens edificant espectacle del Tribuna Constitucional, incapaç de dictar sentència sobre l’Estatut Català. Un tribunal amb morts no substituïts, amb membres amb el mandat més caducat que un un iogurt del 36…
I parlant del 36, clar, Garzón. L’estrambòtic espectacle que s’ha muntat amb i contra Garzón. Ni més ni menys que tres causes obertes té el jutge més mediàtic del panorama hispà. Una per no haver-se inhibit de jutjar el President del Banc, que pocs mesos abans havia finançat les classes que el jutge va impartir a una universitat nord-americana. Un altre, per haver autoritzat que s’enregistren les converses entre alguns imputats pel cas Gürtel i els seus advocats. I l’última i més cridanera, per això de voler jutjar els crims del franquisme, malgrat no tenir, diuen alguns, competències.
La justícia està fet un nyap. I com la gent ho sap, tothom opina i diu qualsevol cosa. Tant se val que siga l’ex fiscal Jimenez Villarejo com que siga algun dels germans Matamoros, un hipertens tertúlia d’Intereconomia, o un taxista d’origne pakistanés. Ací tothom diu la seua, encara que siga sense els més mínims fonaments jurídics.
I jo el que dic és que la justícia, hauria de ser el refugi final, especialment dels més dèbils. Hauria de ser l’opció de defensar-se dels atacs, les malifetes i els abusos dels més poderosos. Però si el poder està en la política, i la justícia és hostatge de la política; qui ens defensa de la justícia? I qui defensarà la justícia d’ella mateixa?
L’amor per la justícia està condemnat a ser un amor platònic?

16 d’abril, 2010

"MATA HARI I L'OPOSICIÓ" - Levante-EMV- 17.04.10


Tinc tants autors per descobrir, tants llibres per llegir, que comprendran que no tinc temps per llegir els pòsits del café, els budells d’un jònec gris, el que diuen les estrelles del firmament, o la disposició en que l’atzar deixa dotze petxines marines. Vull dir que crec entre no gaire i gens en les arts endevinatòries, i en la capacitat d’esbrinar el futur gràcies a la quiromància, la fractomància, l’aleuromància o qualsevol altra cosa que acabe en mància, tret de la transhumància. La transhumància no t’ajuda a esbrinar res però, si més no, veus món.
Com a racionalista que sóc, no puc acceptar que el futur estiga escrit pels deus de l’Olimp, o per vés a saber quina força tel·lúrica. No tindria gràcia viure. Però dit això, he de reconèixer que hi ha situacions o persones que semblen predestinades.
Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com Mata Hari, és un bon exemple del que vull dir. Quan va morir afusellada, el seu cos va ser entregat a la ciència per aprendre anatomia. Exactament per al mateix que va servir el seu cos en vida. Semblava predestinada a això.
Algunes formacions polítiques semblen predestinades a estar sempre en l’oposició. No perquè ara hi estiguen, no perquè hi hagen estat des del seu naixement, no. Bàsicament perquè les seues polítiques, les seues posicions, els seus discursos, les seues formes fins i tot, són d’oposició. Té la seua lògica, em diran, quan s’està a l’oposició s’ha de fer oposició. Obvi, no dic que no.
Però la pregunta és: per què es fa oposició? Amb quin objectiu? Evidentment, amb l’objectiu de deixar de ser oposició i ser govern. I per ser govern, per arribar a ser-ho, la societat que tria t’ha de vore amb capacitat de governar. Amb idees, amb propostes, fins i tot amb una actitud. Vol dir això que has d’afluixar en les crítiques? En absolut. Què has de polir les formes? Mira, això igual sí. Perquè un governant, un Alcalde, un President, té un perfil determinat. I alguns opositors no donen el perfil. Posaré un exemple fora de la realitat valenciana per no ferir susceptibilitats. Artur Mas. Sense entrar en qüestions ideològiques, sembla difícil negar que capitaneja amb eficàcia una oposició ferma i dura, però capaç de signar acords en temes "de govern". I també sembla difícil negar que amb independència de que vagen o no a votar-lo, l’opositor Mas és als ulls de la majoria de la societat catalana, un possible President. Té el perfil, guarda les formes, és dur quan toca i afluixa si cal, i pensa més en el país que en el partit. I sembla que totes les enquestes li somriuen.
A casa nostra passa tot el contrari. Els partits que estem a l’oposició (i per tant, no cal dir que faig autocrítica), tenim una certa tendència a l’estridència, a subratllar les errades, que en són moltes i diverses, dels governs de torn; però ocupem poc temps en presentar-nos com alternativa. Amb un model de ciutat o país, amb projectes engrescadors (i ací no val a fer demagògia i oferir solars que no tens per instal·lar empreses que no volen vindre), que puguen fer entendre a la gent que realment s’és alternativa, que es té la capacitat de governar, de dirigir, de fer créixer des de la sostenibilitat econòmica, social, mediambiental...
Però en esta batalla alguns perden el cap (i perdran els caps de llista). També li va passar a Mata Hari. El seu cap tallat va ser dipositat al Museu dels Criminals de França, on l’any 1958 algú el robà. També per això estava predestinada. El cos per aprendre anatomia, el cap al servei dels altres.

14 d’abril, 2010

"EGUNKARIA" - Mediteráneo - 15.04.10



Un jutge va manar tancar "Egunkaria", un diari escrit en basc, acusant als propietaris i treballadors de col·laboració amb banda armada. Ara, set anys després el jutge, en la sentència absolutòria, diu: "Las acusaciones han invertido el proceso inductivo. Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último, se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión". És més, el tribunal diu que la instrucció és desastrosa, i que el jutge no tenia suport legal "ni constitucional" per tancar el diari. Per si a soles, este relat ja dóna proves de com el sistema judicial pot estar corromput i al servei d’una determinada instrucció política.
Però la meua queixa, el meu dolor democràtic, no cessa. Són les reaccions les que em produeixen més estupor, més angúnia. Escolte afamats tertulians dir coses com que, amb independència del que puga dir el tribunal, ells tenen la "convicció moral", que sí que forma part de l’entorn d’ETA. O afirmar sense rubor que eixa deu ser la veritat del jutge, però que ells tenen un altra veritat. O, fins i tot dir, que la sentència no diu que siguen innocents, sinó que no s’ha pogut demostrar la culpabilitat. I què? En un sistema democràtic tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. Però sembla que en l’Espanya de la caspa intel·lectual això no s’aplica si parles èuscar. I en quan puguen, faran el mateix amb els qui parlem valencià o gallec.
Llig en una editorial que la sentència demostra que el sistema judicial funciona. I una merda! Un diari tancat sense cap motiu; més de 150 persones acomiadades i enviades a l’atur, també sense cap motiu; 5 persones en presó preventiva sense cap motiu; dany moral per greus acusacions sense fonament als treballadors del diari, de l’empresa editora, fins i tot de la impremta... Això és un sistema judicial que funciona?
Ni aleshores ni ara he llegit un sol editorial queixant-se, ni he sentit una sola ràdio clamant a favor de la llibertat de premsa, d’expressió. Vergonyós. Primer van anar a per els bascos, però com jo no sóc basc...

12 d’abril, 2010

"CAL·LÍGULA PAJÍN" - COPE Castelló - 12.04.10


Gai Juli Cèsar August Germànic, més conegut com a Cal·lígula, fou el tercer emperador romà i el tercer membre de la dinastia julio-clàudia, que governà des de l'any 37 fins al 41. Tot i que és un dels períodes de la història romana pitjor documentat, és conegut per la seua extravagància exagerada, l'egocentrisme i el despotisme, a vegades cruel.
En els primers mesos del seu regnat, Cal·lígula, manà arxivar tots els casos de traïció iniciats per Tiberi, indultà els proscrits i els cridà de retorn a Roma.
Cal·lígula era considerat com una persona extremadament ignorant i mal preparada per a governar. Les seues estrafolàries decisions arribaren fins al punt de nomenar Cònsol el seu cavall de carrera Incitatus.
I a mi, i ací va la boutade, em recorda a Leire Pajín. De la mateixa manera que el Regnat de Cal·lígula és una mostra evident de la decadència del imperi romà, el "regnat" de Pajín és una mostra evident de la decadència del socialisme espanyol.
De les esbojarrades declaracions de Pajín s’extrau, sense esforçar-se, la conclusió que és una persona extremadament ignorant i mal preparada per governar ni els seu partit. Cert és que les seues extravagàncies no arribaren fins al punt de nomenar Cònsol de Cooperació Internacional la seua mascota, però no dubtà en fer-se nomenar Senadora per designació, i sense passar per les urnes.
Així com Cal·lígula manà arxivar els casos de traïció, ella no s’ho pensà gaire a l’hora de donar de baixa del partit del que és Secretaria d’Organització, a la seua pròpia mare, regidora a Benidorm, que junt amb la resta del grup municipal havien aconseguit l’alcaldia de la mà d’un trànsfuga. I ningú no dubta que, així com Cal·lígula indultà els proscrits i els convidà a tornar a Roma, Pajín farà el mateix amb els expulsats socialistes i els convidarà a anar en llistes de cara al 2011.
Que un partit amb 125 anys d’història i 100 d’honradesa puga estar en mans de gent així és trist, i explica moltes coses.
Explica que esta senyora, que va començar la carrera política al sindicat socialista d’estudiants a la facultat, i que va tenir com primer treball el de diputada, diga alegrement que Gürtel és el principal cas de corrupció de la història d’Espanya.
Oblida el finançament il·legal del seu partit per part de l’SPD, a través de la Fundació Friedrich Ebert, i l’empresari Fiedrich Karl Flick. Oblida FILESA, oblida Roldán o Juan Guerra, oblida els GAL, oblida Expo-92, oblida els fons reservats distrets per l’enriquiment personal i un llarg i dolorós etcètera.
I dit això, té raó en mostrat preocupació pel cas Gürtel. Que Gürtel és molt més que un grup de xoriços que ha prosperat al costat del PP és una evidència que s’extrau de llegir el sumari. Com s’explica sinó la implicació necessària del tresorer, i company d’escó de Pajín, el tal Bárcenas? O les sancions a Merino, Costa o Cobo? No han participat els governs valencià, madrileny o gallec? Ho vorem en el judici, tret, clar, que algun jutge incompetent torne a haver-la espifiat en la instrucció, i ens trobem com en el cas Naseiro, sense poder esbrinar la veritat i castigar els culpables.
Segur que Pajín recorda a Felipe González, aquell President de llavis molsosos que, davant els casos de corrupció instal·lats al si del seu govern i entorn, deia que no en sabia res. A tothom se li pot colar un col·laborador innoble, indecent, lladregot, però quan la corrupció pren les dimensions que va prendre en l’època socialista, el President és culpable per acció o omissió. O bé és còmplice d’envoltar-se de corruptes, o un incompetent que no sap de qui s’envolta.
I esta mateixa doctrina serveix, i en això si que té raó Pajín, per a Camps o Rajoy.

09 d’abril, 2010

"THINK TANK" - Levante-EMV- 10.04.10



A finals del 2002, com a coordinador dels tècnics que ens havien aconsellat sobre el model i el traçat, vaig presentar a l’hotel Intur la proposta del BLOC d’un tramvia intermodal i intercomarcal. Vaig comparèixer amb els caps de llista de Castelló, Almassora, Benicàssim i Orpesa. En les eleccions del 2003, ningú més que nosaltres parlàvem d’un transport de via reservada. Ara el PP n’està fent un, amb uns retards sovint inexplicables, i del que dissentim del model i fins i tot de part del traçat (i no només pel Ribalta), però el cert és que matisadament converteixen en realitat una idea del BLOC.
En novembre del 2006, en roda de premsa, vaig presentar la proposta d’un sistema de lloguer de bicicletes, prenent com exemple el sistema de Lió. Mai abans ningú, ni PSOE ni PP, havia parlat de res similar. Hui tenim el BiciCas, amb un sistema calcat del de Lió, que és un èxit, fins al punt que esta mateixa setmana han anunciat l’ampliació d’horaris.
Dijous va estar ací el Ministre Blanco, i venia a anunciar que alliberarien el tram d’AP-7 entre Castelló i Orpesa. El que porta reclamant el BLOC des que el temps és temps, mentre que els altres dos partits han defensat el mateix i el contrari, en funció de qui governa a Madrid. Si no tenim l’AP-7 alliberada ja, si no ho va anunciar el Ministre malgrat que constava en el discurs que va repartir entre la premsa, és perquè l’alcalde li va demanar una eixida digna. Dos mesos de converses per acordar el que ja s’havia decidit. Perquè francament, si d’ací a dos mesos el Ministeri s’ho repensa i hem de continuar pagant, l’alcalde haurà de donar moltes explicacions. En definitiva, un cas més on, amb un retard innecessari, la solució és la aportada pel BLOC.
En la campanya del 2007 vaig presentar la proposta que als terrenys de l’aeròdrom es construís un gran complex turístico-esportiu. És a dir, un centre d’alt rendiment esportiu vinculat a la facultat de Ciències de la Salut de la Jaume I, amb instal·lacions poliesportives per entrenaments, estades i concentracions de clubs internacionals, competicions d’alt nivell i hotels; tot, amb una tipologia i volumetria d’acord a la zona de marjal on s’ha fer. Era la nostra aposta de valor afegit al turisme local, amb un sector, l’esportiu, que ja ha demostrat en esta ciutat que porta gent i genera xifra de negoci per hosteleria i hoteleria. La privilegiada ubicació i la climatologia avalen una mena de Vila Olímpica, que és el que nosaltres proposem. La repensada Ciutat de les Llengües incorpora instal·lacions esportives de les que mai abans se n’havia parlat. Que el BLOC ha influït poderosament en el redisseny de la dotació és tan evident que resulta difícilment discutible. Però com passa sempre, les còpies són pitjors que l’original. Ho dic perquè, si pensen a fer un camp de golf, és el moment per donar-li la concessió a qui gestiona actualment el del Pinar, i recuperar tot el pinar per al poble.
Que siga la iniciativa privada qui ha de fer el gros de la inversió és la conseqüència inevitable del forat que el govern popular ha fet als comptes públics. I òbviament, per Castelló ni un clau. De fet, del projecte de la Ciutat de les Llengües, l’única cosa que no està ni suficientment estudiada ni explicada és la part del turisme lingüístic. Per aprendre castellà, ens agrade o no, està millor situada Salamanca, Madrid, o fins i tot Mèxic, que per preu és molt competitiu. I no amague que com a nacionalista valencià no em fa cap il·lusió que una senyora de Växjö em puga dir al Grau, "oiga, que yo he venido aqui a aprender español, no me hable en valenciano". Per això ja tenim els madrilenys.

07 d’abril, 2010

"FER LA RENDA" - Mediterráneo- 08.04.10



Fa... crec que fa ja quatre anys, la declaració de renda em va eixir a tornar –que tampoc no és que siga un premi, és una acció de justícia retributiva: si m’ix a tornar és perquè he pagat més del que em toca durant l’any-. El cas és que passaven els mesos i no m’ingressaven la quantitat, em sembla recordar que de 89€, i vaig anar a la Delegació a preguntar a vore què passava. Tenia un expedient, em van dir, un expedient sancionador que havien intentat comunicar-me sense èxit. És cert que en casar-me vaig canviar d’adreça, però també sembla evident que no s’havien esforçat massa a localitzar-me. El cas és que em vaig quedar sorprés, i lògicament vaig demanar poder vore l’expedient i saber de què es tractava.
Sembla que per atzar em van practicar una declaració paral•lela i van detectar un error. On havia de dir 732 deia 723. Allò que en comptabilitat se’n diu una rotació de xifres. Efectivament era un error, menor, i que canviava en molts pocs euros el resultat final de la declaració. Resultat: que aquell any m’havia eixit a pagar i que efectivament, jo havia pagat per l’import mal calculat. El Ministeri, no me’n queixe, havia paralitzat el retorn dels meus diners, per compensar la quantitat (de dues xifres) que jo els hi endeutava. Més la sanció, clar. Em van posar una sanció per no saber fer la renda. Vaig pagar la diferència entre el que m’havien de tornar i el que jo havia de pagar més la multa i tan amics.
Em vaig cabrejar, clar. Primer, perquè un error estúpid em va costar diners, segon perquè vaig vore poca diligència a l’hora de localitzar els infractors (en el meu cas, involuntari). Però també em va alegrar descobrir que no és senzill enganyar hisenda, i que per pocs diners que siguen, t’enxampen. I que passa poc de temps abans que, d’una forma o altra, acabes rebent un requeriment, i regularitzant la teua situació. Està bé, és just.
Per això algunes noticies aparegudes este cap de setmana tenen la facultat d’inquietar-me poderosament. Si els meus 30 euros mal comptats (textualment mal comptats) es van resoldre en pocs mesos i amb una sanció, com és possible que hi haja qui té pendents 5 milions de fa anys i no passe mai res? Hisenda no érem tots?

05 d’abril, 2010

"ADMIRACIÓ PERSONAL" - COPE Castelló - 06.04010

Estic segur que quan la COPE de Castelló em va oferir escriure a la seua web, era plenament conscient del meu estil, diguem desenfadat, i de la meua heterodòxia a l’hora de triar els temes. I sóc un militant convençut de la idea que els polítics som alguna cosa més que la imatge pública que donem, o que el càrrec que representem. Tenim, i així ha de ser, una vida privada, (sovint privada de tot, però privada), i sense caure en l’exhibicionisme de “Sálvame”, és just que qui ens vota (o no) en sàpiga alguna cosa. Bàsicament, perquè voten la persona, amb les seues flaqueses i les seues virtuts, els seus defectes i per això, estic segur que entendran que hui escriga sobre esta Pasqua familiar que recent acaba.
A casa som tres. Lizbeth, la nostra filla Gal•la i jo. I mentre els grans treballem, que és la nostra obligació, la menuda ho desendreça tot, que és la seua vocació. Estos dies hem hagut de suspendre un viatge a Vilafranca, on viu la meua germana, perquè Lizbeth, que pateix dolors d’esquena recurrents, i agreujats per l’encara recent embaràs, ha patit la pitjor crisi des que fa 12 anys li van descobrir un pinçament lumbar. Dolor intens, intensíssim, que només aquells qui han patit una ciàtica severa sabran calibrar. Gemecs, ais, injeccions, pastilles, visites a urgències i llit, moltes hores d’immobilitat al llit.
Jo no sóc dels que no fa res a casa, tot i que reconec que Lizbeth fa molt més que jo, especialment des que està en excedència per tindre cura de la xiqueta, per tant no em ve de nou la feina domèstica. És més, he viscut sol molts anys, i la meua casa sempre ha estat neta i endreçada. Però estos dies, estos dies reconec que m’ha superat tot.
Alçar-me a mitja nit quan la xiqueta, refredada, es desperta amb tos. I a primera hora per fer i donar-li el biberó. Preparar el seu dinar i el dels grans. Jugar amb la xiqueta. Posar rentadores i assecadores. Parar taula, donar de menjar a la menuda. Dinar i escurar. Fer-la dormir, canviar bolquers, plegar la roba, tornar a jugar, donar-li el berenar. Escriure un article. Intentar estudiar, que este semestre universitari passa ràpid. Recollir les joguines. Banyar-la, de tant en tant preguntar a Lizbeth si necessita alguna cosa... ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!
Com ho fa ella tots els dies? Com pot fer-ho? Jo ho he fet quatre dies i ho he fet tot mig malament, estic esgotat, frustrat, amb ganes d’anar a treballar per poder descansar 8 o 10 hores.
És increïble! Són increïbles. Ma mare tenia tres fills, un home gens col•laborador i treballava també fora de casa. Com ho feia? Com ho fa Lizbeth?
No sap com l’admire. No ho sap i té dret a saber-ho, així que li donaré a llegir este article.

03 d’abril, 2010

"UN DIA" - Levante-EMV - 03.04.10

Un dia, una senyora de Burgos vindrà en AVE fins a Castelló, baixarà a l’estació, i allà mateix i només dos minuts després pujarà al TRAM que en un tres i no res, la portarà al Grau. I allà, sortejant la font de Ripollés (que continuarà apagada, això sí) podrà saludar amb un mocador a la mà, a la seua cosina Maria Lourdes, que arribarà en un creuer de fer un tomb per la Mediterrània.
Catalina, que és com es diu la senyora de Burgos, i Maria Lourdes, han quedat a Castelló, perquè ací hi viu la seu cosina menuda, Paqui. Paqui porta uns mesos a Castelló, instal·lada en un apartament en l’antiga Residencia de Suboficials, actualment propietat municipal, que ara allotja l’Hàbitat Artístic. I és que Paqui, és una artista de la ceràmica. I clar, on millor que a Castelló? Durant algun temps, el sector ceràmic les va passar magres, però quan finalment es va signar el “Pacto del Listelo” entre el Ministeri i la Conselleria d’Indústria, per ajudar el sector, este va reviscolar.
Ara Castelló és el melic mundial del taulell, la ceràmica i fins i tot la porcellana. Per això, l’alcaldessa de Stok-on-Trent, ciutat agermanada amb nosaltres, està de visita a la nostra ciutat, acompanyant la tercera promoció d’estudiants britànics, que s’instal·len a La Ciutat de la Llengua (van barallar allò de les llengües, però com al final només ensenyen castellà, van decidir estalviar-se un parell d’esses al nom).
Per la vesprada aniran al Dos Vegades Nou Castàlia, que està just al costat d’Ikea, per vore al Castelló, jugant les semifinals de la Champions. Més de 50.000 atapeiran el camp, estarà quasi ple.
La veritat és que la ciutat ha canviat molt des que Parc Castelló es va convertir en pol d’atracció d’inversions industrial, i amb el patrocini de la Valencian International University s’hi va construir l’accelerador de partícules més gran d’Europa. La ciutat és un no parar de Congressos Internacionals que normalment es celebren al Centre de Convencions de Calatrava. Magnífic edifici, que això sí, tingué uns sobrecostos tan desproporcionats que va acabar per costar-li el càrrec a l’Alcalde, qui va haver de dimitir just unes poques setmanes després d’inaugurar a l’edifici de l’antiga Fàbrica Dàvalos, un centre de la tercera edat. I és que la joventut de Castelló està molt preparada, i conscients del que tardava l’ajuntament en convertir el verb en carn, van proposar alguna cosa que els pogués servir a ells. No oblidaven l’experiència del “Parque de los Niños”, que 12 anys després acabà sent la pista americana on s’entrena el nou cos privatitzat de seguret pública, que va substituir els AMUS.
Per tornar a Burgos, Catalina ha triat l’avió, un dels vols domèstics que ixen diàriament de l’aeroport de la Vilanova, i se’n durà una caixeta de Fadrinets per convidar les filles.
Però això no serà hui, serà, ja ho he dit, un dia.