Estic segur que quan la COPE de Castelló em va oferir escriure a la seua web, era plenament conscient del meu estil, diguem desenfadat, i de la meua heterodòxia a l’hora de triar els temes. I sóc un militant convençut de la idea que els polítics som alguna cosa més que la imatge pública que donem, o que el càrrec que representem. Tenim, i així ha de ser, una vida privada, (sovint privada de tot, però privada), i sense caure en l’exhibicionisme de “Sálvame”, és just que qui ens vota (o no) en sàpiga alguna cosa. Bàsicament, perquè voten la persona, amb les seues flaqueses i les seues virtuts, els seus defectes i per això, estic segur que entendran que hui escriga sobre esta Pasqua familiar que recent acaba.
A casa som tres. Lizbeth, la nostra filla Gal•la i jo. I mentre els grans treballem, que és la nostra obligació, la menuda ho desendreça tot, que és la seua vocació. Estos dies hem hagut de suspendre un viatge a Vilafranca, on viu la meua germana, perquè Lizbeth, que pateix dolors d’esquena recurrents, i agreujats per l’encara recent embaràs, ha patit la pitjor crisi des que fa 12 anys li van descobrir un pinçament lumbar. Dolor intens, intensíssim, que només aquells qui han patit una ciàtica severa sabran calibrar. Gemecs, ais, injeccions, pastilles, visites a urgències i llit, moltes hores d’immobilitat al llit.
Jo no sóc dels que no fa res a casa, tot i que reconec que Lizbeth fa molt més que jo, especialment des que està en excedència per tindre cura de la xiqueta, per tant no em ve de nou la feina domèstica. És més, he viscut sol molts anys, i la meua casa sempre ha estat neta i endreçada. Però estos dies, estos dies reconec que m’ha superat tot.
Alçar-me a mitja nit quan la xiqueta, refredada, es desperta amb tos. I a primera hora per fer i donar-li el biberó. Preparar el seu dinar i el dels grans. Jugar amb la xiqueta. Posar rentadores i assecadores. Parar taula, donar de menjar a la menuda. Dinar i escurar. Fer-la dormir, canviar bolquers, plegar la roba, tornar a jugar, donar-li el berenar. Escriure un article. Intentar estudiar, que este semestre universitari passa ràpid. Recollir les joguines. Banyar-la, de tant en tant preguntar a Lizbeth si necessita alguna cosa... ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!
Com ho fa ella tots els dies? Com pot fer-ho? Jo ho he fet quatre dies i ho he fet tot mig malament, estic esgotat, frustrat, amb ganes d’anar a treballar per poder descansar 8 o 10 hores.
És increïble! Són increïbles. Ma mare tenia tres fills, un home gens col•laborador i treballava també fora de casa. Com ho feia? Com ho fa Lizbeth?
No sap com l’admire. No ho sap i té dret a saber-ho, així que li donaré a llegir este article.
A casa som tres. Lizbeth, la nostra filla Gal•la i jo. I mentre els grans treballem, que és la nostra obligació, la menuda ho desendreça tot, que és la seua vocació. Estos dies hem hagut de suspendre un viatge a Vilafranca, on viu la meua germana, perquè Lizbeth, que pateix dolors d’esquena recurrents, i agreujats per l’encara recent embaràs, ha patit la pitjor crisi des que fa 12 anys li van descobrir un pinçament lumbar. Dolor intens, intensíssim, que només aquells qui han patit una ciàtica severa sabran calibrar. Gemecs, ais, injeccions, pastilles, visites a urgències i llit, moltes hores d’immobilitat al llit.
Jo no sóc dels que no fa res a casa, tot i que reconec que Lizbeth fa molt més que jo, especialment des que està en excedència per tindre cura de la xiqueta, per tant no em ve de nou la feina domèstica. És més, he viscut sol molts anys, i la meua casa sempre ha estat neta i endreçada. Però estos dies, estos dies reconec que m’ha superat tot.
Alçar-me a mitja nit quan la xiqueta, refredada, es desperta amb tos. I a primera hora per fer i donar-li el biberó. Preparar el seu dinar i el dels grans. Jugar amb la xiqueta. Posar rentadores i assecadores. Parar taula, donar de menjar a la menuda. Dinar i escurar. Fer-la dormir, canviar bolquers, plegar la roba, tornar a jugar, donar-li el berenar. Escriure un article. Intentar estudiar, que este semestre universitari passa ràpid. Recollir les joguines. Banyar-la, de tant en tant preguntar a Lizbeth si necessita alguna cosa... ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!
Com ho fa ella tots els dies? Com pot fer-ho? Jo ho he fet quatre dies i ho he fet tot mig malament, estic esgotat, frustrat, amb ganes d’anar a treballar per poder descansar 8 o 10 hores.
És increïble! Són increïbles. Ma mare tenia tres fills, un home gens col•laborador i treballava també fora de casa. Com ho feia? Com ho fa Lizbeth?
No sap com l’admire. No ho sap i té dret a saber-ho, així que li donaré a llegir este article.
8 comentaris:
Una gran entrada, enhorabona.
Signe tot el que dius paraula per paraula, només que la meua companya dóna el pit i ara ja està treballant. Per a que després diguen que elles són el sexe dèbil.
Liabeth ha donat pit fins esta setmana, que ha hagut de deixar-ho per poder medicar-se. És del tot increïble el que fan, i la manca de reconeixement.
El més allucinant és que et creus que no fas res o si deixes de fer-ho et sents culpable, o si no aplegues et frustres. S'agraeix el reconeiximent, però si ho repartim, eixirem a menys esforç i més reconeiximent mutuu.
En algun lloc he llegit que la nit de dimecres canviaran el sentit del trànsit al carrer Alcalde Tàrrega, serà direcció cap a Benicàssim. Espere que no aprofitaran els peperos en l'ajuntament de prohibir aparcar cotxes com van fer de manera absurda al carrer Sanahuja.
Ens han dit que demà rebrem el detall de tots el canvis. Ara mateix desconec això d'Alcalde Tàrrega. Demà ho miraré
Enric, el treball s'ha de fer, i la vida ha de discórrer. Treballar és fer, i viure és fer. Unes coses o unes altres. Tots els que tenim fills menuts (també és el meu cas) tenim una sensació pareguda, però ... cal anar endavant.
Ànim i que tots estigueu bé aviat
Josep
Buen reconociemto a las madres. Se lo merecen.
Te ha faltado mentar a las yayas.
Muchos padres no pueden pagar una guarderia, y son las yayas y algun yayo los que sacrificando su tiempo libre, ayudan en la custodia de los bebes.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada