Plató considerava que la justícia era que cadascú rebés el que li pertocava segons el seu estat social. Per tant, entenia el filòsof, els llocs de responsabilitat per justícia haurien d’estar reservats als més savis, els estudiosos de la filosofia.
A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar estos interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la Caverna.
D’aquella visió filosòfica, quasi idíl·lica d’allò que hauria de ser la justícia, crec que només queda per estos paratges, la Caverna.
I els exemples són tan plurals, que resulta bastant senzill defensar la meua afirmació. Quan un veu que es tarden més de cinc anys en jutjar a Nules un seguit de fets investigats sobre un important polític provincial, s’haurà de convindré, que atenent a aquell aforisme segons el qual la justícia només és justa quan és ràpida; que això no és just. Ni és just per l’acusat i família que veu com s’allarga el judici paral·lel (que eixa és l’altra), ni ho és per les altres parts del litigi. En este cas, tots nosaltres, afectats per possibles fraus fiscals i atemptats contra la salut pública.
Quan el President valencià veu com es tanca en un tres i no res la causa oberta contra ell, per obra i gràcia d’un jutge que no s’inhibeix malgrat reconèixer l’amistat (alguna cosa més que l’amistat) que l’uneix a l’acusat; també sembla raonable afirmar que això és qualsevol cosa tret de justícia. Ja vorem que diu el dia 12 un tribunal que no estiga presidit pel amigatxo.
Quan un assisteix impassible (quin remei) al lamentable i gens edificant espectacle del Tribuna Constitucional, incapaç de dictar sentència sobre l’Estatut Català. Un tribunal amb morts no substituïts, amb membres amb el mandat més caducat que un un iogurt del 36…
I parlant del 36, clar, Garzón. L’estrambòtic espectacle que s’ha muntat amb i contra Garzón. Ni més ni menys que tres causes obertes té el jutge més mediàtic del panorama hispà. Una per no haver-se inhibit de jutjar el President del Banc, que pocs mesos abans havia finançat les classes que el jutge va impartir a una universitat nord-americana. Un altre, per haver autoritzat que s’enregistren les converses entre alguns imputats pel cas Gürtel i els seus advocats. I l’última i més cridanera, per això de voler jutjar els crims del franquisme, malgrat no tenir, diuen alguns, competències.
La justícia està fet un nyap. I com la gent ho sap, tothom opina i diu qualsevol cosa. Tant
se val que siga l’ex fiscal Jimenez Villarejo com que siga algun dels germans Matamoros, un hipertens tertúlia d’Intereconomia, o un taxista d’origne pakistanés. Ací tothom diu la seua, encara que siga sense els més mínims fonaments jurídics.
I jo el que dic és que la justícia, hauria de ser el refugi final, especialment dels més dèbils. Hauria de ser l’opció de defensar-se dels atacs, les malifetes i els abusos dels més poderosos. Però si el poder està en la política, i la justícia és hostatge de la política; qui ens defensa de la justícia? I qui defensarà la justícia d’ella mateixa?
L’amor per la justícia està condemnat a ser un amor platònic?
A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar estos interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la Caverna.
D’aquella visió filosòfica, quasi idíl·lica d’allò que hauria de ser la justícia, crec que només queda per estos paratges, la Caverna.
I els exemples són tan plurals, que resulta bastant senzill defensar la meua afirmació. Quan un veu que es tarden més de cinc anys en jutjar a Nules un seguit de fets investigats sobre un important polític provincial, s’haurà de convindré, que atenent a aquell aforisme segons el qual la justícia només és justa quan és ràpida; que això no és just. Ni és just per l’acusat i família que veu com s’allarga el judici paral·lel (que eixa és l’altra), ni ho és per les altres parts del litigi. En este cas, tots nosaltres, afectats per possibles fraus fiscals i atemptats contra la salut pública.
Quan el President valencià veu com es tanca en un tres i no res la causa oberta contra ell, per obra i gràcia d’un jutge que no s’inhibeix malgrat reconèixer l’amistat (alguna cosa més que l’amistat) que l’uneix a l’acusat; també sembla raonable afirmar que això és qualsevol cosa tret de justícia. Ja vorem que diu el dia 12 un tribunal que no estiga presidit pel amigatxo.
Quan un assisteix impassible (quin remei) al lamentable i gens edificant espectacle del Tribuna Constitucional, incapaç de dictar sentència sobre l’Estatut Català. Un tribunal amb morts no substituïts, amb membres amb el mandat més caducat que un un iogurt del 36…
I parlant del 36, clar, Garzón. L’estrambòtic espectacle que s’ha muntat amb i contra Garzón. Ni més ni menys que tres causes obertes té el jutge més mediàtic del panorama hispà. Una per no haver-se inhibit de jutjar el President del Banc, que pocs mesos abans havia finançat les classes que el jutge va impartir a una universitat nord-americana. Un altre, per haver autoritzat que s’enregistren les converses entre alguns imputats pel cas Gürtel i els seus advocats. I l’última i més cridanera, per això de voler jutjar els crims del franquisme, malgrat no tenir, diuen alguns, competències.
La justícia està fet un nyap. I com la gent ho sap, tothom opina i diu qualsevol cosa. Tant
se val que siga l’ex fiscal Jimenez Villarejo com que siga algun dels germans Matamoros, un hipertens tertúlia d’Intereconomia, o un taxista d’origne pakistanés. Ací tothom diu la seua, encara que siga sense els més mínims fonaments jurídics.I jo el que dic és que la justícia, hauria de ser el refugi final, especialment dels més dèbils. Hauria de ser l’opció de defensar-se dels atacs, les malifetes i els abusos dels més poderosos. Però si el poder està en la política, i la justícia és hostatge de la política; qui ens defensa de la justícia? I qui defensarà la justícia d’ella mateixa?
L’amor per la justícia està condemnat a ser un amor platònic?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada