29 de setembre, 2010

"LA DIMENSIÓ ESTÈTICA" - Mediterráneo - 30.09.10


No fa gaire vaig rellegir “La dimensió estètica” de Marcuse. Com intuïa, a estes altures del segle XXI, només salvaria el títol. I és el títol, que m’he permés emprar-li per este article, el que em dóna peu a parlar de la irrupció de la polèmica estètica en la política local.
Esta mateixa setmana s’ha inaugurat la més monumental de les nombroses obres de Ripollés a Castelló. Per cert, que la inauguració i preparatius, va col·lapsar la ronda de circumval·lació de la ciutat mig dia, coincidint amb les hores punta. I un es pregunta, si no es podria haver inaugurat en dissabte que treballa menys gent, o en diumenge que ja quasi no tenen feina ni els capellans. És obvi que les víctimes de tota mena de violència mereixen el nostre suport, i tot i que possiblement una obra escultòrica no siga el més pràctic, em sembla un homenatge just; i tot i que este no siga el moment de gastar-se el dineral que costa, em conformaré pensant que és un encàrrec de fa 5 anys. Però el problema és quan les declaracions polítiques són “es muy bonito, muy vistosos...pues anda que no es colorido”!
Passa el mateix amb les obres del Ribalta. Ja fa temps que el PP va perpetrar una teoria segons la qual “quan estigue acabat tothom vorà com és molt bonic”, “precioso” en paraules d’un regidor. I ara, tots a una veu germans vingueu, el PP es cansa de repetir “bonito, bonito, todo me parece bonito”, com a Pau Donés.
Els gustos són subjectius, i per tant, no és ni bo ni roí que jo diga que estèticament no m’agrada el monument i que tampoc no m’agrada com ha quedat el Ribalta. Abans era un fanguissar, ja ho sé, és que tampoc no m’agradava. Nosaltres li haguérem donat un altra solució estètica amb una funció diferent. No, no m’agrada, però no passa res. Tot no agrada a tothom. El que passa és que el PP té tan gola avall que ells tenen, que dic tenen...que ells són la raó absoluta; que si dius que no t’agrada, creuen que estàs mentint i que la teua opinió estètica està esbiaixada per la política. Pobres. Si no són capaços d’entendre que la gent té criteri propi, i que no tothom pensa com ells, s’entén les dificultats que tenen sovint per interpretar el sistema democràtic.

27 de setembre, 2010

"LIECHTENSTEIN" - COPE Castelló - 27.09.10
















Fa una vintena d’anys, aprofitant que feia vacances a Suïssa, vaig visitar Liechtenstein. És un país tan menut, que per passar de quarta a quinta amb el cotxe, a més d’embragar has d’ensenyar el passaport, perquè ja estàs fora del territori nacional.
Està enclavat entre les muntanyes i valls, on Johana Spiri, va imaginar les aventures de la tendra Heidi. Un cartell gran com els del Plan E, ho recordava al mig de la verda pradera. “En estos prats, -deia- va córrer lliure Heidi”, o alguna cosa semblant. Però tot el bucolisme, té poc vore amb la realitat. El cert, és que el Principat, és un paradís fiscal, i per allà els qui corren en llibertat, són els defraudadors.
Heinrich Kieber, un empleat de la banca nacional propietat de la família principesca i presidida pel propi Hans-Adam II, va robar una cinta magnètica que contenia proves de l’evasió de capitals, de diferents països europeus, amb destí a Vaduz. El 2006 va vendre al serveis secrets alemanys la cinta. Així vam descobrir, que entre els defraudadors hi havia 67 espanyols, que ens haurien estafat poc més de 170 milions d’euros. Diuen que 61 d’ells ja han fet les paus amb l’Agència Tributària. S’ha acollit a una regularització voluntària per evitar ser imputats per blanqueig de capitals. Van declarar el que havien defraudat a hisenda, i esta, cobra els interessos de demora i una multa de fins al 20%. Entre els defraudadors regularitzats, hi ha artistes (ben probablement alguns dels guanys vinguen via SGAE), empresaris, alts directius i filantrops.
En primer lloc, m’agradaria subratllar que no ha transcendit que hi ha cap sindicalista, ni cap alliberat sindical. Ho dic, perquè darrerament hi ha una campanya d’una hostilitat creixent contra este col·lectiu al que se l’acusa de tots els mals. En segon lloc, també vull manifestar, que l’acord, em sembla profundament immoral. Crec que tenim dret a saber qui són els defraudadors, i no em sembla just, que s’evite la punició del delicte de blanqueig, només a canvi de que paguen el que deuen. No, no em sembla just. Crec que haurien de fer-se les dues coses. Perquè ací no es tracta de penediment espontani, que potser podria merèixer alguna consideració, no. Ací els han enxampat delinquint, i l’Estat els hi ha enviat una carta dient “va xaval, que t’he pillat. Paga i no direm res”. Com si pillaren a un robant un banc i li digueren “va, si ho tornes i et fas un pla de pensions et perdonem i no li ho direm a ningú”. Immoral.
Esta setmana comença el judici del cas Malaya, referit a la corrupció generalitzada a l’ajuntament de Marbella. Ací sí que coneixem un bon grapat de noms, Juan Antonio Roca, Montserrat Corulla, Marisol Yagüe, Julián Muñoz, Isabel García Marcos, Isabel Pantoja i uns quants més. Bé està. Ací, però, el que em sembla immoral, és que ningú no torne els diners. I no només això, sinó que molts dels personatges continuen fent calaix amb exclusives a la televisió.
Als uns se’ls protegeix la identitat. Potser un Princep d’Asturies de l’Esport, algú que té un parell de premis Goya, o el Premio Nacional de pintura. Dels “filantrops” tenim dret a saber de les seues obres de caritat, però ens oculten que alguns són uns xoriços sense vergonya. Els empresaris defraudadors tampoc no sabem qui són, possiblement alguns han presentat un ERO i han fotut al carrer un grapat de treballadors, condemnant les famílies a la misèria. No ho entenc. No ho com
partisc. Dels altres, dels xoriços televisius en sabem fins i tot la vida sexual, però no recuperem els diners que han robat. Tampoc no ho entenc.
I a Nules, esta setmana Carlos Fabra. Tampoc, això tampoc no ho entenc.

26 de setembre, 2010

"TOTS ELS PAPERS DE L'AUCA" - Levante-EMV- 25.09.10


El PP ha guanyat a les urnes (espere que prompte sabrem si en part gràcies a un finançament il·legal i trampós) còmodes majories absolutes a la Generalitat i a la Diputació de Castelló. També té una majoria, més ajustada, però absoluta, a la ciutat. En bona lògica democràtica, caldria esperar de qui guanya les eleccions que dedique el gros del seu temps a governar, si és possible amb prudència, les institucions que la societat li ha encomanat. Però la voracitat del PP no té límits i la seua vocació de fer tots els papers de l'auca dubte que tinga precedents, més allà del Chavisme.
Governar governen el justet. I de la seua acció de govern és a l'oposició a qui ens toca, també per mandat de les urnes, subratllar-ne els desficacis, criticar els excessos i les mancances i oferir alternatives. Això és l'aeiou acceptat com una convenció en les democràcies parlamentàries (n'hi ha d'altra mena?).
Però no és el cas que ens ocupa. El PP, instal·lat en els governs d'estes institucions, i amb tots els resorts (alguns fins i tot ètics i legals) del poder, ocupa un temps inversemblant a fer oposició de l'oposició. Que si no en sabem (les lliçons de segons qui fan vergonya aliena), que si no fem propostes (clar que en fem, el que passa és que no els hi agraden), que si treballem poc (personalment faig més hores que alguns d'ells), o què sé jo. Però tot això m'és igual, al cap i a la fi si l'única defensa que té el PP de la seua acció de govern és afirmar alegrement que l'oposició ho faria pitjor, o no sabria fer-ho, ells mateixos. És comprensible, moltes de les coses que fan tenen difícil defensa política, i l'urbanisme no té defensa ni jurídica segons de les sentències del TSJ.
El PP va més enllà. La majoria de les preguntes, propostes i declaracions institucionals que neixen de la factoria popular van encaminades a fer oposició al Govern Central. Busquen un culpable exogen a molts dels seus mals pròpis, i així ens va. Es queixen amb raó que el Govern no usa ceràmica en els edificis i obres públques, però vota en contra en les Corts de que les Conselleries usen preferentment ceràmica valenciana, quan és el BLOC qui ho va proposar fa més d'un any. O reclamen dia sí dia també l'AVE, absolutament necessari, però el TRAM que és competència de la Conselleria acumula retards igualment greus. Els exemples són molts.
Però ja hem dit que són voraços, i eixe joc de fer al mateix temps de govern i oposició tampoc els hi resulta suficient, i d'un temps ençà han començat a fer-se oposició a ells mateixos. Per exemple, la Generalitat paga la revitalització del tren de mercaderies que travessa el Grau a pocs metres d'una escola i a pam i mig de moltes cases, i quan ja està fet (no abans quan encara era possible fer-los canviar d'opinió), Marta Gallen, que assumeix el paper d'oposició interna, afirma que està en contra. Mira tu que bé! Davant l'electorat del Grau, la Tinent d'Alcade podrà traure pit dient que ella s'hi oposa, mentre al Consell d'Administració del Port, els consellers populars han votat a favor. També ella? Així, tothom content. El PP ho fa i contenta als qui ho volen, algú del PP ho critica i creu salvar la cara davant els que no ho volem.
Ara Zarra. En juny els diputats del BLOC van proposar a la junta de Síndics de les Corts que s'aprovés una proposició no de llei, en contra de fer a Zarra el cementeri nuclear. Blasco (últimament al PP) i Luna (al PSOE i fent obres a casa) van dir que no. Ara el Govern Central diu que Zarra és la localitat que té més punts per acollir les deixalles nuclears, entre d'altres coses perquè el parlament valencià no s'hi ha oposat, per acord del PP i el PSOE. Però torna Marta Gallén, i presenta una Declaració Institucional demanant que es desestime Zarra, perquè segons afirma, això significaria una intensificació del pas de vehicles pesats amb càrregues altament tòxiques i perilloses per les carreteres de Castelló. Jo hi puc estar d'acord, però vull que m'explique les raons per les quals el seu partit no va voler votar a les Corts contra la ubicació. Que li ho pregunte a l'Alcalde, que és diputat.
El cinisme no té límits. Si hi ha un partit que ha apostat clarament per l'energia nuclear, és el PP. Un PP terriblement virulent contra el PSOE, quan este encara deia que volia escurçar la vida útil de les Centrals. Doncs bé, l'energia nuclear produeix residus altament tòxics, que necessiten un emmagatzemament definitiu. I qui defensa eixa energia és precisament qui no té cap dret moral ni ètic per oposar-se a la consturcció de les instal·lacions. Clar què... parlar d'ètica i PP en la mateixa frase és un oxímoron.

22 de setembre, 2010

"FINANCES MUNICIPALS" - Mediterráneo - 23.09.10


Miren, jo ja entenc que la situació econòmica general és un problema. I sóc conscient que gràcies a l’aliança entre el PP i el PSOE, fa 30 anys que tenim pendent el sistema de finançament municipal. Però amb tot, hi ha ajuntaments que estan econòmicament millor que altres. I això no és casual.
Si vostés no estan molt avesats, els explicaré, així per damunt, que els ajuntaments tenen tres fonts d’ingressos bàsiques: els seus propis recursos, el que aporten les altres administracions i l’endeutament. Els recursos propis són les taxes, els impostos, les quotes que cobren per aprofitament urbanístic... El que aporten les altres administracions pot arribar amb diferents formats, però ve bàsicament del
Govern Central, de la Generalitat, un pessiguet de la Diputació, i si fa bon temps i no plou, quatre cèntims de la FEMP. I l’endeutament no cal que els explique què és, són eixos números de color roig que qui més qui menys tenim a la llibreta de la caixa d’estalvis.
Els ingressos propis han baixat notablement estos darrers dos o tres anys, fruit del monocultiu econòmic de la construcció. Mentre esta funcionava, els ajuntaments ingressaven a mans plenes diners i més diners, de la venda del sòl, de llicències d’obra... Però el sistema ha fet figa. Les transferències de capital també han caigut en picat. La Generalitat no ha creat el fons de finançament municipal que porta tants anys anunciant com incomplint, i el Govern Central, per tal que es puguen fer una idea, enguany han enviat a Castelló sis milions menys que l’any passat.
I per postres, l’endeutament. Els crèdits que ha de demanar l’ajuntament, i que la Generalitat no autoritza,
perquè l’Ajuntament de Castelló és incapaç de complir els seus propis plans d’estabilitat.
Això fa que el nostre ajuntament tinga un grau d’execució de les inversions del 10’32% a data de hui. Però, saben? Ja anem per la tercera modificació de crèdit, i este equip de govern ha estat incapaç de presentar una sola mesura d’estalvi en despeses innecessàries. Ni una. Gasten més en assessors que Lomana en Manolos. Un 10’32%! En una empresa privada estarien tots al carrer, i ací, no ho obliden, els caps de personal son vostés.

20 de setembre, 2010

"LA DISPUTA" COPE-Castelló - 20.09.10


La Disputa de Barcelona tingué lloc el 1263 de l’era cristiana i el 5.023 de l’era jueva, concretament, els dies 23, 26 i 27 del mes de juliol. Esta discussió va ser presidida pel Rei Jaume I al seu propi palau. Es tractava d’una disputa teològica sobre si com mantenien el cristians Jesús de Nazaret era el Messies, o si com afirmaven el jueus, el Messies encara estava per venir. Per la part jueva argumentà el metge i rabí de l’aljama de Girona, Moixé ben Nahman, Nahmànides, també conegut en hebreu pel acròstic Ramban, i pel seu nom català de Bonastruc ça Porta. Per part cristiana el jueu convers al cristianisme, Pau Crisitani, de Montpeller. Tot transcorregué en presència del inquisidor dominic Raimon de Penyafort.
Ramban va alçar-se nítidament amb la victòria, tant és així, que el propi Rei el recompensà amb una borsa d’or. Malgrat això, Pau Cristiani, tenia la darrera paraula sobre la veritat del cristianisme i la vinguda del Messies, així que de poc li valgué la brillant presentació, l’habilitat argumentativa i la capacitat dialèctica al talmudista, qui va haver d’agafar el camí de l’exili. Anys després morí a Israel.
No només el guanyador va ser expulsat del seu país, deixant darrera família i bens materials, sinó que malgrat la victòria, el 29 d’agost de 1263, només un mes més tard de la Disputa, els jueus de la Corona d’Aragó van rebre l’ordre d’eliminar del Talmud tots els passatges que feien referència a Jesús i Maria. La doble injustícia. Aniquilar qui tenia la raó, i canviar la “veritat” del còdi del judaisme, per imposar una nova “veritat”. Una “veritat” incerta, que no tenia més suport que el fet de ser defensada per una majoria que compta amb tots els ressorts del poder.
Estic lluny, llunyíssim d’atresorar les virtuts que adornaven a Benastruc ça Porta. Ni tinc el seu profund i erudit coneixement, ni la capacitat dialèctica que sumada a la seua sapiència, li posà franca la victòria. Però de vegades tinc raó. Poques potser.
Sovint, però, els meus adversaris polítics, forts de la seua majoria absoluta, actuen com Pau Cristiani i Raimon de Penyafort. Sí. Amb la insuficient preparació del primer, però forts de saber que tenen la partida guanyada, perquè el poder polític està amb ells. I amb la vocació de revenja i punició de l’inquisidor Penyafort. Així, algunes de les nostre argumentades propostes, ensopeguen amb una qüestió de “fe vertadera”. La dels del PP de tota la vida i alguns conversos, tot ells, val a dir-ho, amb certs tics inquisitorials. De vegades en la pràctica, d’altres, mirant cap un altre costat quan el seu partit ho practica.
Perquè amb dolosa freqüència, propostes que neixen del treball d'oposició constructiva que procura fer el BLOC, no són tingudes en compte, perquè no han estat proposades pel PP, posseidors de fe vertadera. I això és el que resulta més dolorós, que la ciutat perga oportunitats, per l'arrogancia
d'aquells, que a sobre et miren per damunt el muscle, amb estudiada displicencia; tot i saber que has confrontat informes tècnics a la vacuitat del seu discurs ideològic.
“És la meua opinió, tu tens la teua i jo tinc la meua”, diuen. I dit així pot semblar fins i tot raonable. Però no ho és. No, no ho és. Posen la frase en boca de Belen Esteban, discutint a Stephen Hawking les seues teories sobre l’origen de l’univers, i voran com no ho és. Tot això, insistint, en que nosaltres tampoc no tenim sempre la raó.

17 de setembre, 2010

"TRAMpes de futur" - Levante-EMV - 18.09.10


Si afirme amb documentada contundència que el BLOC va ser el primer a proposar un transport públic de via reserv
ada per a Castelló, l'hemeroteca em guardarà de mentir. I em guardarà de mentir l'hemeroteca si amb documentada contundència afirme que vam ser els primers en criticar el pas del TRAM pel bell mig del Parc Ribalta. Però això és passat.
Dimecres van inaugurar “l'empedrao” del passeig central. Hem perdut la batalla. Hem perdut la batalla de les idees perquè ni el govern municipal ni la Conselleria han tingut cap mena de permeabilitat a l'hora d'estudiar alternatives. S'han gastat 2'7 milions d'euros per omplir de llambordes el passeig central, que no estarà operatiu per al TRAM fins al 2012 (un altra promesa incomplida). Ens preguntem quan hagués costat fer-lo passar pel costat del Parc.
De l'anunciat projecte de remodelació, hem vist desaparéixer uns quioscs, dels que la Conselleria de Cultura va exigir canviar la fisonomia, per adequar-la a l'esperit i estil romàntic del Parc. Ja no hi són i ningú no en parla, perquè allò només era una d'eixes
postals que servien per tapar la realitat, “l'empedrao”, com tampoc tenim notícia d'algunes altres de les condicions sine qua non que va posar Cultura per autoritzar el projecte. Però ja està, hem perdut eixa batalla, i ja no hi perdrem més temps. Nosaltres estem en política per buscar solucions, no per crear problemes, i este problema, tot i que malament, ja està resolt.
Altres no. Ara ens preocupa, i molt, saber com afectarà l'entorn de la Farola el futur pas del TRAM. Una solució urbanística que no coneixem, com no coneixem la que pretenen donar a Cardona Vives. Un altre dels punts de difícil compatibilitat entre el futur dissenyat i la realitat existent. Forçosament haurà de creuar les rampes d'entrada i eixida de l'aparcament per anar a buscar l'Avinguda del Mar. Ens preocupa també l'alegria amb què van presentar el que anava a ser “emblemàtica y vanguardista imagen de un sistema de transporte metropolitano puntero y novedoso”, és a dir l'estació soterrada front a Recinte Castelló. Ara és tècnicament impossible, diuen, ja que segons l'alcalde han trobat al subsòl “un colector y otras cosas”. Ens inquieta que no saberen que hi havia un col·lector, perquè imagine que no tindran la barra de dir que l'ha posat allà baix Zapatero per fotre. Però ens espanta encara més imaginar que significa “otras cosas”. Han trobat el Sant Greal? Una moneda romana? Han trobat els animals dissecats pels que vam pagar 100.00 euros? Ai, quin esglai!
També haurien d'explicar com van les negociacions amb l'empresa concessionària de l'aparcament de la Plaça del Rei. Segons tenim entés, i si no és així ja em dirà mentider Soler, com Ruiz Zorrilla serà via reservada per al TRAM, la rampa d'entrada a l'aparcament del Rei En Jaume, situada front a l'antiga seu de Telefónica, deixarà de tindre sentit. L'Ajuntament hauria proposat que l'empresa fes el nou accés, via túnel, a la Ronda Millars. I la discrepància està ara en el preu de l'obra: l'empresa demana prop de quatre milions d'euros i l'Ajuntament diu que amb la meitat s'hauran d'aconformar. En tot cas, dos milions d'euros que no té pressupostats ni l'Ajuntament ni la Conselleria. I que si els tingués pressupostats, no els té disponibles.
Al PP li convé que l'oposició estiga entretenint-se amb el Passeig Ribalta, però al BLOC no. Ara ja està fet. A nosaltres el que ens convé és ocupar-nos del que queda per resoldre, mirar al futur, pensar en positiu, i intentar que la tossuda cabuderia del PP no continue devaluant el necessari transport de via reservada, amb solucions tècniques que fan malbé el nostre patrimoni i la nostra qualitat de vida.

14 de setembre, 2010

"AQUELLA VISITA AL SUBDELEGAT" - Mediterráneo - 16.09.10


Deu fer poc més de quatre anys, una delegació municipal encapçalada per l'Alcalde Alberto Fabra i de la que formavem part Javier Moliner (PP), Ignacio Subías i Miguel Alcalde (PSOE) i Antoni Porcar i jo mateix (BLOC) ens vam reunir amb el Sudelegat del Govern a Castelló, que en aquell moment era Juan María Calles. Volíem incidir davant el Govern que representava en la urgència i necessitat que Castelló aparegués en el mapa de la gran velocitat.
Com era lògic, en eixir del despatx tots sis vam parlar de la impressió que ens havia fet la visita. Per una raó de cortesia obviaré l'opinió que va mereixer aquell encontre als representants socialistes, i em centraré en una conversa que escales avall vaig tenir amb Javier Moliner. A tots dos ens havia sorprés l'ús reiterat de la metonímia, que com deia Lacan, és un dels dos processos psíquics que usa l'inconscient per manifestar-se. Quan preguntavem si arribaria l'AVE a Castelló, sempre contestava “los mismos trenes que lleguen a València llegaran a Castelló”. I quan demanàvem més concreció, repetia el Subdelegat “exactamente los mísmos trenes que lleguen a València llegaran a Castelló”. No calia ser Lacan per concloure que no podia, volia o sabia contestar amb una resposta senzilla i concluent.
Finalment, i no desvetlle res que no es puga trobar a la premsa d'aquells dies, vam conclure que el govern central no tenia en els seus plans fer arribar l'AVE a Castelló... o més ben dit, que faria arribar l'AVE, però a velocitat de tren normal. És a dir, l'AVE connectaria València amb Madrid, però de València a Castelló circularien “los mismos trenes” pero a una velocitat escandalosament menor.
Ara, el Ministre Blanco, el del sí però no i el no però tampoc, anuncia que l'AVE entrarà triomfal a València (alel·luia!) la segona quinzena de desembre, i seguirà cap a Castelló però a velocitat convencional ja que no hi ha plataforma construïda (ni previsió formal de construcció privada ni pública).
Per a que després diguen que Calles menteix! L'home va dir la veritat fa més de quatre anys. El PSOE sempre ha sabut que ells no portaran l' AVE, a velocitat AVE, a Castelló.

12 de setembre, 2010

"EL DIMONI ÉS LA INTOLERÀNCIA" - COPE Castelló - 13.09.10




















A Malàisia les autoritats religioses han prohibit les samarretes del Manchester United, perquè al seu escut hi apareix, allà a un raconet, un dimoniet, que diuen, ofèn l'islam. Al Marroc, els seguidors del Barça tenen que tapar la creu de Sant Jaume que figura a l’escut; de fet, a les còpies pirates que fan al país, canvien la creu, per un simple pal vertical. Com si en lloc de clavar-lo en creu, a Crist l’hagueren empalat. A Istanbul, capital de la Turquia que diu voler entrar a la UE, es va muntar un bon enrenou en un partit on jugava el Milà, que aquell dia lluïa el segon equipatge, una gran creu roja sobre fons blanc. Passa el mateix amb Noruega, Sèrbia, Brasil o Portugal que també tenen creus als seus escuts. Resulta francament difícil d’entendre’s amb gent que fila tan prim.
Als EUA, un pastor d’ànimes exacerbat, amb molts menys seguidors dels que tinc jo al facebook, vol cremar l’Alcorà posant així en perill la vida de centenars de milers d’occidentals. Malament la crema de llibres, dels que siguen. Però deixem-se de punyetes, els qui eduquen els seus fills en el fanatisme i les filles en la servitud, els qui estan disposats a immolar-se a condició de matar impius, no necessiten excuses. Tan se val que siguen els Versos Satànics d’aquell, la caricatura de Mahoma de l’altre, la pira bíblica del Pastor amb bigot de caw boy, o la guerra d’Irak; sempre trobaran un motiu per assassinar en nom del fanatisme. Si no fos perquè l’etimologia resulta sagnant, gosaria dir que estem davant d’una creuada islamista. Ho diuen sense gaires embussos salfistes, com l’Iman de Lleida.
Altres ens diuen que el que fan alguns en nom de l’Islam, no ha d’invalidar tot l’Islam. Em sembla lògic. I ens recorden que entre els segles XI i XIII, els cristians i les seues Croades, amb la pretensió d’alliberar Jerusalem, van sembrar mitja Europa de sang i terror. Cert, però d’això en fa molts anys, i el món no era el món que vivim nosaltres. I en qualsevol cas, jo no hi era. Per no ser no sóc ni dels Cavallers de la Conquesta, ni dels Templers.
I quin és el món on vivim? Doncs sembla que forçosament ha de ser el de la convivència de cultures. Jo no crec en la multiculturalitat com concepte, perquè no conec exemples d’on això no signifique guetos, i a la llarga, desestabilització de la cultura receptora. Preferisc la integració, al cap i a la fi, a nosaltres ser el que som i com som, ens ha costat anys d’evolucions, crisis, guerres i enfrontaments. I les normes de convivència de les que ens hem dotat, han d’estar per damunt de les creences personals d’uns i altres, o dels costums i tradicions que porten dels seus llocs d’origen.
Sóc conscient que este és un discurs molt difícil de dir en veu alta. Ací, com digues alguna cosa contra la burka, o el xador, t’ix la Cristina del Valle de torn a dir-te que hem de ser tolerants amb els costums d’esta gent. Encara que els seus costums atempten contra les normes de convivència i igualtat de gènere que ens hem donat nosaltres.
I la intolerància apareix també en els detalls més menuts. Verbigràcia, el regidor d’ermites, decideix ocultar la història de la ciutat, fent desaparèixer la placa ceràmica, obsequi dels Moros d’Alqueria, que recordava a l’actual Església de Sant Nicolau, que allí hi va haver la mesquita de Castelló. I ho fa, mentre espigola el camí de la romeria, d’oratoris on mai ningú no ora ni pro nobis, ni pro altris.
Jo no crec en déu. No és cap mèrit ni cap demèrit. És una realitat amb la que convisc sense traumes des que tinc ús de raó. Però sóc profundament respectuós amb els que creuen en un déu, en qualsevol déu. Només hi pose un límit, les seues creences han de respectar i estar sotmeses a l’ordenament jurídic, i a les fonts del dret, també el costum. I si no és així, no hi ha déu que valga. La llei humana per damunt de la divina. Perquè sinó, acabarem matant-nos els uns als altres, en nom d’uns déus, que no ens ho han demanat.

10 de setembre, 2010

"MOLINER & CO. TILE EXPORTERS" - Levante-EMV- 11.09.10

Abans quan una persona es quedava sense feina, intentava buscar un alternativa a un altra empresa del sector. Ara mateix, tal com està el pati, no es pot renunciar a res i si el teu sector està mort, has de buscar faena a un altre. La construcció per exemple, està sota mínims, ací no es planta una grua fa no sé quants mesos; per això el pobre Javier Moliner, antigament responsable d'urbanisme i obres, ha hagut de buscar-se feina a un altre sector. Home de recursos, públics, s'ha contractat com a comercial internacional de ceràmica. I allà que va ell (i el seu equip, -el successor prepara al seu, de successor-) maleteta de mostrari en mà, fent voltes per l'Europa comunitària.
Ara Copenhagen, passant per Brussel·les, ara Stoke-on-Trent, passant per Brussel·les, ara a Delf i de passada a Brusel·les, ara Llemòtges, tornant a passar per Brussel·les... Tant de viatge a Brussel·les estic segur que ha obligat al PSOE local a destinar a temps complet algun regidor a buscar factures de Chez Leon, per vore si Moliner s'afarta de musclos amb patates fregides.
Jo ja sé que “Moliner & Co. Tile exporters”, quan poden evitar viatjar fan videoconferències, que des de Blade Runner és una cosa molt moderna. Sé que demana a l'Alcalde que envie cartes a tots els ministeris demanant que usen ceràmica en les obres (supose que al d'igualtat li enviarà de mostra un taulell i una maniseta, per allò de la paritat), i imagine que en breu farà el mateix amb totes les Conselleries. També sé que quan viatgen busquen allotjaments econòmics, i volen amb low cost, agafant avions a Reus, ja que l'Aeroport de Castelló no havia aconseguit fins este mateix dilluns que el Consell desbloquegés el seu finançament; però tot i així, ens gastem una pasta. I ens la gastem en una cosa en la que no tenim competències.
Castelló té una vinculació evident amb el nostre cluster ceràmic (el port, alguna fàbrica, molta gent que hi treballava directa o indirectament i que hi voldria tornar a treballar...), però no sabria jo dir si superior a l'Alcora, Onda o Vila-real. Trobe que estes iniciatives haurien de fer-se coordinadament i, per això, potser no és exactament l'Ajuntament de Castelló qui ha d'assumir la responsabilitat, ni els costos.
Perquè... en condició de què fa tot això Moliner? De Vicealcalde? Quedaria poc justificat a tenor del paràgraf anterior. Jo crec que té més a vore amb la Beca Erasmus de futurible presidenciable de la Diputació que amb qualsevol altra cosa. Perquè posats a fer-ho des d'una institució sense competències, tota esta activitat en favor del taulell, tindria més sentit que la fes la Diputació, que engloba tots els pobles i ciutats afectats per la crisi del taulell.
Amb tota esta activitat, Moliner posa en evidència al President de la Diputació i tots els seus Vices, que no han viatjat gens. I a alguns se'ls hi nota molt. Anava a dir que no sé si Moliner és conscient d'això, però clar que ho és. Javier Moliner és més llarg que el procés judicial del seu mentor; i és dels que no dóna puntada sense fil.
I sap que també posa en evidència al Conseller d'Indústria i Comerç, el castellonenc Rambla, que en eixa funció o en la de Vicepresident Primer del Consell, hauria d'estar fent el que fa Moliner: buscar suport per al sector, a banda, clar, de crear línies de finançament i ajuda tecnològica a la recuperació del sector. I no només apadrinar les reduccions de plantilla i les jubilacions anticipades. Que pareixen socialistes!
De tot això supose que alguns conclouran que estic fent una crítica al que fa Moliner; doncs no exactament. Entenc que no és a qui li toca fer-ho, ni a l'Ajuntament pagar-ho. Si més no, no en solitari. Però algú ho ha de fer. Per això lacrítica és per a qui no fa la seua feina, el Conseller, i per a qui posats a fer-la sense competències explícites, seria més lògic que la fes, el President de la Diputació. Que ens hauria d'explicar per què la defensa dels fitosanitaris mereix viatges a Madrid i la del taulell no.

08 de setembre, 2010

"MENTIDES I ERRORS" - Mediterráneo - 09.09.10


No és la mateixa cosa mentir que cometre un error. La mentida comporta la voluntat d’enganyar. L’error, denota com a molt, ignorància. No està bé ser ignorant, encara que no sempre et resulte senzill accedir a la informació perquè hi ha qui la dóna amb comptagotes.
Equivocar-se de tant en tant no és del tot roin, perquè de l’error resulta el dolor o la vergonya, que són poderosos estímuls que ens empenyen a descobrir la veritat i, com a conseqüència, a corregir l’acció equivocada. D’això n’haurien de prendre bona nota alguns que es tenen per infal·libles, perquè dient només vaguetats resulta difícil cometre errors.
Tota esta perorada té un sentit. La setmana passada vaig cometre dos errors. Un a l’article on vaig afirmar que Churchill havia rebut el Nobel de la Pau, quan realment va rebre el de literatura. Un error sense intenció d’enganyar ningú, entre d’altres coses, perquè el que tenia de singular era que un polític hagués estat premiat com literat. Ja em sabran disculpar. L’altre va ser quan vaig dir que el TRAM contaminaria amb monòxid de carboni el Ribalta. Si és com diu el PP que serà, també em vaig equivocar. Contaminarà segons Soler en el tram previ a l’entrada al Parc. Cosa, per cert, estranya d’explicar, podent anar amb bateries. Però jo no necessite mentir per dir que el TRAM afecta negativament al Parc: és l’opinió del meu grup, avalada per tots els informes emesos i que Soler, voluntàriament, amaga amb intenció d’enganyar.
Mentir menteix Moliner quan diu que no hi haurà impacte visual, perquè és obvi que el TRAM no és transparent, és obvi que a terra hi ha ara un cridaner paviment (incomplint un dels requisits imposats per Conselleria), etc. Menteix també l’equip de govern, quan presenta els “vehicles ecològics” que circulen amb eixa llegenda, ocultant que per manca de biodiesel funcionen amb gasoil contaminant. Així que Soler, mentint com menteix dia sí i dia també l’equip de govern del que formes part, millor faries sent més prudent abans de titllar de mentiders als altres. Que ací ens coneixem tots, i per donar lliçons s’ha de ser mestre en alguna cosa. Una miqueta de calma, amic, que queden nou mesos.

07 de setembre, 2010

"COMENÇA EL CURS" - COPE- Castelló - 06.09.10


Començar el curs és una frase que ve de l’àmbit educatiu, escolar sobretot, i que ha estat importada per altres activitats. Es parla del curs polític, per exemple.
En ma casa, comença realment el curs. Comença el curs per a Gal·la, per a Lizbeth i per a mi. La menuda estrena la seua condició d'alumna d'una de les escoles infantils públiques que enguany inaugura Castelló. En l'entrevista personal que ens van fer, havíem d'entregar un formulari on ens preguntàvem que esperàvem que aportés l'escola a Gal·la. Socialització, vam dir, i que es divertisca, que jugue, que aprenga a compartir i una miqueta de disciplina d'horaris. En definitiva, el mateix que els seus primers 14 mesos de vida hem intentat donar-li a casa. D'una escola infantil no esperem que li ensenyen a llegir o a distingir entre Düseldorf i Massamagrell només mirant el mapa. Ara no toca això.
Comença el curs també per Lizbeth, que ha canviat d'escola. Deixa el Grau on tan a gust ha estat estos anys, per incorporar-se al Bernat Artola. A quatre minuts a peu de casa nostra, i on s'haurà d'escolaritzar Gal·la arribada l'hora. Després d'un any sense treballar, per la baixa maternal i la posterior excedència, està excitada. Li agrada molt la seua feina i tenia ganes de tornar. Escola nova, físicament nova, noves companyes i companys al claustre... tot nou i per descobrir. Té bones vibracions, diu, tot anirà bé.
També per a mi comença el curs. Dos cursos, l'universitari i el polític. Enguany serà més difícil que mai compaginar totes dues agendes, perquè les eleccions municipals coincidiran en el temps amb el final del segon semestre. El curs universitari no em preocupa més que els anteriors, i ja signaria ara traure'n el mateix rendiment i les mateixes notes. M’agrada estudiar.
El curs polític és tot un altra cosa. La proximitat d'unes eleccions generen un canvi d'actitud en la gent del món de la política. Tot és més calculat (encara), més premeditat (si es pot), més intencionat (i no sempre a fi de be), més agressiu (i això fa por). Fa una certa por, i sobretot molta mandra, l'agressivitat dels discursos d'alguns. Bàsicament, perquè jo crec que la desqualificació i l'agressió permanent només oculten la manca d'idees, de propostes, de solucions als problemes que com a ciutat i com a societat tenim plantejats.
Serà un any d’exàmens. Les eleccions són un examen sa i necessari, i no només per als governs, sinó també (gosaria dir que sobretot) per a les oposicions. La gent ha de revalidar o no la confiança dipositada en tu, ha d'opinar amb la contundència d'un vot sobre si el que has estat fent els darrers quatre anys ha anat en la direcció esperada, ha servit per millorar la seua qualitat de vida; o si més no, si ho has intentat, perquè davant d'una majoria absoluta no resulta gens senzill.
Estem esperançats al BLOC, com li passa a Lizbeth a l’escola, jo
també note vibracions positives. Fa unes setmanes, i és només un exemple, un xic se’m va acostar i em va dir: “mira Nomdedéu, jo no vos he votat mai, jo vote a X, però m’han decebut, el seu equip em pareix molt fluix. Estic dubtant entre l’abstenció i votar-te a tu. Però t’ho has de currar, has de convéncer-me”. És un missatge just i intel·ligent, eixe que un ciutadà-elector, et reclame treball ben fet, que li demostres que controles la matèria, que saps la solució al problema... que t’examine. Ja ho he dit, comença el curs, i en maig, tenim exàmens.


04 de setembre, 2010

"La cambrera de l'EUROMED" - Levante-EMV- 04.09.10


Tinc un amic que viu i treballa a Barcelona des de fa alguns anys, i l'altre dia explicava al facebook una història de les de conflicte lingüístic que tal com jo ho veig, clarifica una miqueta qui és qui, o millor dit, qui és què, en esta història.
Explica el meu amic que va agafar l'Euromed per vindre de Barcelona al poble. Per la megafonia, un senyor de fort accent sudamericà explicava el trajecte i donava la benvinguda als passatgers en castellà. Acte seguit ho va fer en anglès, amb un fantàstic accent segons diu el meu amic, però quan va arribar el valencià va ser incapaç de llegir les quatre frases que duia escrites. Es va trabucar varies vegades, fins que finalment, i sense aconseguir llegir el missatge, va tancar el micròfon a mitges, i ací pau i allà glòria.
Apretant com apretava la calor, el meu amic va anar al bar i va demanar “una ampolla d'aigua”. La senyoreta del cotxe-bar, li respongué “no entiendo el catalán”.
Vegem com funciona el cap de la llumbrera. Jo diria que si tu parles castellà, i algú et demana en la barra del bar on treballes: “una ampolla d'aigua”, sàpigues o no català, entens perfectament el que t'estan demanant; però sembla que no. Aparentment davant de la frase pronunciada, hi havia tres opcions: a) que la senyoreta monolingüe li pegues un colp de puny al nas perquè pensava que el meu amic li volia ensenyar la polla, b) que penses que li demanava un entrepà de polla d'aigua i li contestés “lo siento, tiene que ser de pollo o sandwich mixto” i c) que entengués perfectament que volia “agua”, però al ser una radical monolingüe es negués a servir-lo. Les similituts fonètiques entre “aigua” i “agua” són d'una evidència esgarrifosa, tal que resulta impossible creure que la senyoreta no pogués intuir que el meu amic tenía sed. Podria acceptar el desconcert de la senyoreta, si treballés de tècnica d'un aparell de ressonàncies magnètiques, però és cambrera. I un percentatge elevat de gent, li demana aigua o “agua” cada dia de la seua vida laboral. Estem, doncs, davant d'una actítud de vocació de fer un conflicte on no hi és. Davant d'una actuació d'una radicalitat obvia, al cap i a la fi, el tren anàva de Barcelona a València, i en tot eixe trajecte, "agua”, es diu “aigua”. Si el meu amic hagués parlat en valencià en l'Euromed Madrid-Hendaia, seria un radical o un bretòl, però en este cas em tem que la radical és la cambrera ferroviaria.
Un poc més tard, el protagonista va tornar al bar. Havia estat valorant al seu seient si prendre's un tallat, però davant de les habilitats lingüístiques del personatge va decidir-se per un café. I el va demanar, obrint el mínim possible la e.
En el seu millor castellà, el xic li va preguntar d'on era, i ella va contestar que de Cartagena (“com Zaplana”, degué pensar el meu amic, això ho explicaria tot), però que portava 6 anys vivint a Barcelona. Aleshores el client va comprendre de seguida que la pobra xica necessitava ajuda. Algú que porta sis anys a Barcelona i encara no entén “ampolla” i “aigua”, tot i treballar de cambrera, és evident que necessita un reforç. Amable i modern com és, es va traure l'iPhone de la butxaca (“bolsillo o faltriquera” per als murcians) li va buscar quatre telèfons de llocs on dónen classes gratuites de català, i els hi va oferir. La xicona, tota ofesa va contestar: “Esto es de muy mala educación. Ni que yo fuese un inmigrante de esos”. “Inmigrante de esos”... es referiria al seu company del micròfon que enceta esta història? Doncs mire senyoreta, sembla que sí. És voté una “inmigrante de esos” que no tenen cap respecte per la terra que l'acull, per la llengua d'esta ter
ra, ni tan sols pels clients del seu lloc de treball. Sap que, señorita? Vayase usted a hacer la mano!

02 de setembre, 2010

"CHURCHILL & CAMPS" - Mediterráneo - 02.09.10






















El 25 de juliol de 1945, Churchill va abandonar la conferència de Postdam, als afores de Berlín, acomiadant-se de Truman i d’Stalin per tornar a Londres a fi d'anunciar el resultat a les eleccions, que el seu partit, el Conservador confiava en guanyar. Però, ves per on, van ser derrotats. Churchill havia guanyat la guerra, però contra tot pronòstic va perdre les eleccions.
Pense en Camps, qui podria guanyar les eleccions, però perdre la guerra. Podria perdre la guerra judicial en la que està immers per les seues conductes il·legals i la seua vinculació i padrinatge de la corrupció política. I això tindria unes conseqüències polítiques terribles per al PP i per al país que es voria com la Cantàbria d’Hormaechea, amb un President camí de la trena. Hormaechea, no
sé si ho recorden, va ser condemnat sent President, a sis anys de presó i 14 d’inhabilitació per un delicte de prevaricació i un altre de suborn, per un import total de 17.755’55 €. La diferència és que aquell senyor ja va ser jutjat, i Camps encara no, però el delicte és el mateix.
Però també pense que a Camps podria passar-li com a Churchill i contra tot pronòstic, perdre les eleccions. I no pel tema de la corrupció. La corrupció ha de denunciar-se per una qüestió ètica, però la corrupció no dóna vots. Bé, el que no dóna vots és la denúncia de la corrupció dels altres. La corrupció pròpia sí, com bé ho demostren alguns elecció rere elecció.
Poden perdre per la mala gestió cada vegada més evident. Els proveïdors no cobren, els bombers no cobren, les escoles de música i les band
es no cobren, els funcionaris cobren per una pòlissa de crèdit, Canal 9 no pot retransmetre futbol perquè deu diners a la plataforma que té els drets... La Generalitat té uns pressupostos de 16 milions d’euros anuals, i un deute de més de 40 milions. I no ho dic jo, ho diu la comissió d’experts nomenats fa mesos per les Corts. Què ha fet esta gent amb els nostres diners? On estan?
Tinc un amic que diu que el País Valencià sembla el Titànic, s’enfonsa inexorablement, mentre els músics continuen tocant a coberta. Sense cobrar. Winston Churchill va rebre el Nobel de literatura. Igual a Camps li donen el d’Economia.