Fa una vintena d’anys, aprofitant que feia vacances a Suïssa, vaig visitar Liechtenstein. És un país tan menut, que per passar de quarta a quinta amb el cotxe, a més d’embragar has d’ensenyar el passaport, perquè ja estàs fora del territori nacional.
Està enclavat entre les muntanyes i valls, on Johana Spiri, va imaginar les aventures de la tendra Heidi. Un cartell gran com els del Plan E, ho recordava al mig de la verda pradera. “En estos prats, -deia- va córrer lliure Heidi”, o alguna cosa semblant. Però tot el bucolisme, té poc vore amb la realitat. El cert, és que el Principat, és un paradís fiscal, i per allà els qui corren en llibertat, són els defraudadors.
Heinrich Kieber, un empleat de la banca nacional propietat de la família principesca i presidida pel propi Hans-Adam II, va robar una cinta magnètica que contenia proves de l’evasió de capitals, de diferents països europeus, amb destí a Vaduz. El 2006 va vendre al serveis secrets alemanys la cinta. Així vam descobrir, que entre els defraudadors hi havia 67 espanyols, que ens haurien estafat poc més de 170 milions d’euros. Diuen que 61 d’ells ja han fet les paus amb l’Agència Tributària. S’ha acollit a una regularització voluntària per evitar ser imputats per blanqueig de capitals. Van declarar el que havien defraudat a hisenda, i esta, cobra els interessos de demora i una multa de fins al 20%. Entre els defraudadors regularitzats, hi ha artistes (ben probablement alguns dels guanys vinguen via SGAE), empresaris, alts directius i filantrops.
En primer lloc, m’agradaria subratllar que no ha transcendit que hi ha cap sindicalista, ni cap alliberat sindical. Ho dic, perquè darrerament hi ha una campanya d’una hostilitat creixent contra este col·lectiu al que se l’acusa de tots els mals. En segon lloc, també vull manifestar, que l’acord, em sembla profundament immoral. Crec que tenim dret a saber qui són els defraudadors, i no em sembla just, que s’evite la punició del delicte de blanqueig, només a canvi de que paguen el que deuen. No, no em sembla just. Crec que haurien de fer-se les dues coses. Perquè ací no es tracta de penediment espontani, que potser podria merèixer alguna consideració, no. Ací els han enxampat delinquint, i l’Estat els hi ha enviat una carta dient “va xaval, que t’he pillat. Paga i no direm res”. Com si pillaren a un robant un banc i li digueren “va, si ho tornes i et fas un pla de pensions et perdonem i no li ho direm a ningú”. Immoral.
Esta setmana comença el judici del cas Malaya, referit a la corrupció generalitzada a l’ajuntament de Marbella. Ací sí que coneixem un bon grapat de noms, Juan Antonio Roca, Montserrat Corulla, Marisol Yagüe, Julián Muñoz, Isabel García Marcos, Isabel Pantoja i uns quants més. Bé està. Ací, però, el que em sembla immoral, és que ningú no torne els diners. I no només això, sinó que molts dels personatges continuen fent calaix amb exclusives a la televisió.
Als uns se’ls protegeix la identitat. Potser un Princep d’Asturies de l’Esport, algú que té un parell de premis Goya, o el Premio Nacional de pintura. Dels “filantrops” tenim dret a saber de les seues obres de caritat, però ens oculten que alguns són uns xoriços sense vergonya. Els empresaris defraudadors tampoc no sabem qui són, possiblement alguns han presentat un ERO i han fotut al carrer un grapat de treballadors, condemnant les famílies a la misèria. No ho entenc. No ho com
partisc. Dels altres, dels xoriços televisius en sabem fins i tot la vida sexual, però no recuperem els diners que han robat. Tampoc no ho entenc.
I a Nules, esta setmana Carlos Fabra. Tampoc, això tampoc no ho entenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada