Tinc un amic que viu i treballa a Barcelona des de fa alguns anys, i l'altre dia explicava al facebook una història de les de conflicte lingüístic que tal com jo ho veig, clarifica una miqueta qui és qui, o millor dit, qui és què, en esta història.
Explica el meu amic que va agafar l'Euromed per vindre de Barcelona al poble. Per la megafonia, un senyor de fort accent sudamericà explicava el trajecte i donava la benvinguda als passatgers en castellà. Acte seguit ho va fer en anglès, amb un fantàstic accent segons diu el meu amic, però quan va arribar el valencià va ser incapaç de llegir les quatre frases que duia escrites. Es va trabucar varies vegades, fins que finalment, i sense aconseguir llegir el missatge, va tancar el micròfon a mitges, i ací pau i allà glòria.
Apretant com apretava la calor, el meu amic va anar al bar i va demanar “una ampolla d'aigua”. La senyoreta del cotxe-bar, li respongué “no entiendo el catalán”.
Vegem com funciona el cap de la llumbrera. Jo diria que si tu parles castellà, i algú et demana en la barra del bar on treballes: “una ampolla d'aigua”, sàpigues o no català, entens perfectament el que t'estan demanant; però sembla que no. Aparentment davant de la frase pronunciada, hi havia tres opcions: a) que la senyoreta monolingüe li pegues un colp de puny al nas perquè pensava que el meu amic li volia ensenyar la polla, b) que penses que li demanava un entrepà de polla d'aigua i li contestés “lo siento, tiene que ser de pollo o sandwich mixto” i c) que entengués perfectament que volia “agua”, però al ser una radical monolingüe es negués a servir-lo. Les similituts fonètiques entre “aigua” i “agua” són d'una evidència esgarrifosa, tal que resulta impossible creure que la senyoreta no pogués intuir que el meu amic tenía sed. Podria acceptar el desconcert de la senyoreta, si treballés de tècnica d'un aparell de ressonàncies magnètiques, però és cambrera. I un percentatge elevat de gent, li demana aigua o “agua” cada dia de la seua vida laboral. Estem, doncs, davant d'una actítud de vocació de fer un conflicte on no hi és. Davant d'una actuació d'una radicalitat obvia, al cap i a la fi, el tren anàva de Barcelona a València, i en tot eixe trajecte, "agua”, es diu “aigua”. Si el meu amic hagués parlat en valencià en l'Euromed Madrid-Hendaia, seria un radical o un bretòl, però en este cas em tem que la radical és la cambrera ferroviaria.
Un poc més tard, el protagonista va tornar al bar. Havia estat valorant al seu seient si prendre's un tallat, però davant de les habilitats lingüístiques del personatge va decidir-se per un café. I el va demanar, obrint el mínim possible la e.
En el seu millor castellà, el xic li va preguntar d'on era, i ella va contestar que de Cartagena (“com Zaplana”, degué pensar el meu amic, això ho explicaria tot), però que portava 6 anys vivint a Barcelona. Aleshores el client va comprendre de seguida que la pobra xica necessitava ajuda. Algú que porta sis anys a Barcelona i encara no entén “ampolla” i “aigua”, tot i treballar de cambrera, és evident que necessita un reforç. Amable i modern com és, es va traure l'iPhone de la butxaca (“bolsillo o faltriquera” per als murcians) li va buscar quatre telèfons de llocs on dónen classes gratuites de català, i els hi va oferir. La xicona, tota ofesa va contestar: “Esto es de muy mala educación. Ni que yo fuese un inmigrante de esos”. “Inmigrante de esos”... es referiria al seu company del micròfon que enceta esta història? Doncs mire senyoreta, sembla que sí. És voté una “inmigrante de esos” que no tenen cap respecte per la terra que l'acull, per la llengua d'esta ter
ra, ni tan sols pels clients del seu lloc de treball. Sap que, señorita? Vayase usted a hacer la mano!
9 comentaris:
Bravo! Genial! Jo ja he enviat a uns quants a fer la mà. A la pròxima s'ho pensaran dos vegades abans de contestar bajanades com les de la senyoreta esta.
Eduard
Hi han "inmigrantes de estos" que son extranyament menys propensos a entendre el valencià. Especialment els de Murcia i Extremadura, serà algun defecte de fàbrica en el pabelló auditiu?
No sigueu cruels amb ells, parleu-los anglés ara que en sabeu per decret.
Molt bo!
El que has escrit,Enric,apart de ser la pura i dura realitat ens fa veure que situacions d'aquesta mena passen a tot arreu i seguiran passant ;el terreny per a que ,cada vegada,es donen altercats a la nostra llengua ,està perfectament conreat i abonat per tots els mitjans del territori menys pels que estimem la nostra llengua.Ya coneixem la dita de que no n'hi ha pitjor sord que qui no vol sentir o pitjor cec que qui no vol veure,així que ,crec ,que tenim per llarg.Sé,perfectament, la meva posició i el que tinc que fer davant de persones o situacions així,com ho saben tots els que parlen català ; són els "altres" els que no ho saben ni volen ni els dóna la gana de fer-ho,emparats per molts sistemes vigents a Espanya i molta gent de dalt i de una miqueta menys alt i de baix també.Considere que és de molt poca vergonya tot el que està passant al fet lingüístic.¿Tan difícil és admetre que a Castella es parla castellà i a Catalunya o València i les Illes es parla català?.No,no es gens difícil;aquestes posicions no es donen per facilitats d'enteniments o dificultats,es donen per altres motius que ja ens coneixem de memòria.La cosa s'està posant dura per al nostre idioma.A qui correspongui hauria de prendre determinacions molt més contundents .Està vist i adjudicat que ho tenim força malament als territoris on parlem català.Com no puc fer una dissertació titànica i colossal del tema que ens ocupa ,pel teu blog,no se m'ocorreix altra cosa que acabar aquest comentari dient que si a molta gent no li dóna la gana "baixar-se del ruc,a mi tampoc em dóna la gana de baixar-me'n".I apart estic posant els mitjans que em corresponen i estan al meu abast per lluitar per la meua llengua.És el que haurien de fer tots aquells i en la mesura que pertany,davant de la inquisitiva i gairebé eterna posició que sofreix el nostre idioma i els que el tenim , usem y estimem. Tal com fa tothom amb el seu.Ni més ni menys."Con Castilla hemos topado"...
Son moltes les empanades mentals que ens venen tots els dies per tot arreu. M’agrada vore que no soc el únic que va arribant a la mateixa conclusió. La educació i la cortesia estan a punt de matar-nos. Ara ja soc malcriat ‘perquè vull’ com el gran Ovidi. Cap respecte per qui no em respecta, i el mínim respecte exigible es la tolerància. A la merda, i a la primera, els qui volen fer-nos sentir com bitxos rars. Ells si que son rars i esnobs. De segur que alguns d’ells deu militar en alguna ONG que lluita per evitar la desaparició de alguna tribu amazònica . M’encantaria escampar la idea ‘ Siguem malcriats i sobreviurem’. No esperem cap ajuda del cel i menys de la Generalitat.
Jo estire les situacions i es divertidíssim vore la cara de resignació que fa qui, desprès de 3 o 4 intents de portar la conversa al castellà, acaba, en moltes ocasions, parlant valencià per la mare que em va parir. Aquest matí, sense anar mes lluny , un tio en cognom de la pata dreta del Cid Campeador que em volia encolomar un apartament . En la guerra es millor que el enemic tingue la depre. Ah, per descomptat, no li pense comprar res.
Enric, em sembla molt bé el que escrius. Però de tu esperem alguna cosa més que el cansino victimisme on els que no tenen capacitat d'anar més enllà s'hi senten molt a gust.
Saps perfectament que la culpa de tot això és de l'ESTRUCTURA política, administrativa, etc en la qual estem ficats, i només canviant eixa estructura ens podrem sortir. Amb el temps tinc clar que hi ha molta gent que volta pel nacionalisme que ja se sent molt a gust amb aquest victimisme, sent minoritari al seu propi país, tenint algun conflicte lingüístic de tant en tant. Però d'altres volem canviar la situació.
Parla'ns de la responsabilitat de la Renfe, o d'Adif o del ministeri de foment, o de l'organisme que siga en tot aquest tema. Però prou d'excitar al personal victimista amb coses com aquestes per a que s'escòrreguen de gust. La culpa és de l'estructura, no de la cambrereta desgraciada aquesta que no arribarà a més en la seua pobra vida. La desgraciada aquesta només fa el paper que l'estructura li PERMET fer. Prou d'apuntar a les ombres i assenyalem on està la figura que les projecta i la llum que la crea.
Santi de València
Santi, de sempre m’ha causat un neguit important llegir coses com estes que dius, de que s’espere de mi això o allò. Sobretot, perquè no tinc una consciència precisa del que he pogut fer per alçar certes expectatives. És afalagador, clar, però inquietant, per algú com jo amb un sentit de la responsabilitat molt assentat. I m’inquieta per por a no estar a l’altura. Altura insistisc que ni sé quan m’hi he instal•lat, ni perquè, ni exactament en que consisteix.
T’explicaré (i de passada a qui vulga llegir) una història sobre este article. En els darrers anys porte publicats més de 750 articles d’opinió. Actualment en faig tres setmanals, a banda d’una columna oral per una emissora de ràdio. És obvi que tal producció determina que no sempre puga estar encertat, o “a l’altura” (tornem-hi). Des de sempre que penjo els articles al meu bloc, i ara també al Facebook. El Facebook ha fet que baixen les visites al bloc, però per contra, han augmentat molt les lectures dels articles (a banda dels lectors dels diaris, clar). Bé, el cas és que quasi mai no escric sobre la llengua. Potser un colp cada 5 mesos. Doncs indefugiblement, eixe article sobre la llengua, diga el que diga, és el que rep més opinions. Inferisc doncs, que el problema és el tema, més que no el que jo puga dir. Hi ha dos lectors via face, per exemple, que mai opinen sobre el articles, però quan parle de llengua apareixen sense falta per dir: “hi ha coses més importants que la llengua”, “preocupa’t d’altres coses”...clar jo els conteste que ja em preocupe d’altres coses, que en els 50 articles anteriors he parlat d’urbanisme, de corrupció, de serveis socials, d’ètica pública, d’infraestructures...però tu (parle d’ells, clar, no pas de tu) només opines sobre este, i més que pel que dic, pel tema del que parle.
No dic que tu hages fet el mateix, ni molt menys. De fet, estic d’acord amb el que dius de senyalar el sol i no l’ombra, o alguna cosa així. Però permeteu-me ser lleuger. No oblidem en la llengua que ho faig. Tinc molta gent que em demana que escriga en castellà perquè li costa de llegir el valencià. No ho faré, clar. Però amb un llenguatge planer puc arribar a gent que d’altra forma no seguiria llegint. No oblidem tampoc, per a qui escric. I escric per tothom. No només per als convençuts, per als que, com tu o ja, sabem que el problema és l’estructura política. Però d’això ja en vaig escriure no fa gaire quan el PSOE i el PP van pactar el no al requisit lingüístic. Un no que escanya els nostres drets.
Jo estudie, i amb mi a classe ha vingut enguany un jove de Càceres. Ha vingut a estudiar a Castelló perquè la germana és guàrdia civil (com són pare i un oncle – ja he dit que són de Càceres-). Òbviament no parla valencià, òbviament no està familiaritzat amb les nostres lícites queixes i demandes lingüístiques, amb el nostre dret a la normalitat. Ahir em va escriure al Face i em va dir textualment: “ Enric! tengo que decirte que me he descojonado con la historia de la tia del euromed!! me he reido un rato,, x cierto, creo que con la opción que se quería quedar realmente era con la primera!! Jajajaja”
No crec que ho hagués entés amb tanta facilitat si jo hagués parlat del que fan els polítics, alguns polítics, en contra de la nostra llengua.
Vull dir, que crec que una certa pedagogia amable també és necessària.
Deixeu-me pecar de lleuger de tant en tant. Encara que només siga de tant en tant.
Enric, tens raó en allò que dius sobre tractar temes des d'un punt de vista que puga cridar l'atenció a gent "profana". Però tu saps que hi ha prou gent que volta pel nacionalisme valencià, sobretot cultural, que viu del victimisme i que estaria més perduda que Duran i Lleida en una perruqueria en una situació de normalitat nacional i lingüística. Jo no em queixe de que parles sobre la llengua, només que no m'agrada que es caiga en una dinàmica parcial i victimista. Ni en el tema de la llengua ni en cap. Però si pots manejar-te a l'hora de presentar els temes per a atraure a cada tipus de públic, sense "marginar" ningú, tens una gran virtut.
Respecte a allò d'esperar de tu: home!, no sigues modest, o intentes ser-ho en aquest sentit. Tu eres una figura important dins del Bloc, eres regidor en la capital més important on hi ha representació, i tens unes idees polítiques i de partit que pense que el portarien lluny. Eres alternativa a l'estratègia d'anar amb motxilleros i pijoprogres, per fer un partit central de la política valenciana i que moga el País. Amb tu el Bloc pot esdevindre la CDC valenciana (sense democristians ni sector negocis), no amb tanta representació com a Catalunya però sense haver d'anar amb pactes antinatura ni pregant per superar el 5%. Eres lliure de no voler donar eixe pas i de no anar més enllà al Bloc, però de moment estàs en primera línea en el partit i molta gent veu en tu el model de discurs i de partit que vol per al Bloc.
Peca tot el que vulgues, però ajuda a que el País Valencià no vaja a l'infern. Dius que confies en nosaltres, sí, però estigues segur que molta gent confia molt en tu, crec que més del que penses.
Santi de València
Mai no he ocultat que si fos català militaria a CDC amb tot el convenciment. És l'espai ideològic on em trobe més còmode. Sempre he dit que sóc nacionalista i socialdemòcrata. Però ací al país, ara com ara, eixe espai no està articulat. I greu que em sap, perquè, ja no per la meua comoditat ideològica, crec que podria tindre més recorregut social i electoral, que l'espai escorat en el que ara com ara actuem.
Dius que sóc regidor de la ciutat més gran del país on tenim representació. Cert, i voldria continuar set regidor el 2011, per això ara tots els meus esforços estan a Castelló ciutat. El dia després de les eleccions, haurem de posar les xifres damunt la taula, les de tot el país, i pensar seriosament en el futur. I jo crec que el futur està en la direcció que assenyales, i treballaré perquè així siga. Des d'on calga.
Publica un comentari a l'entrada