"TEMPS DE VIURE" - El Mundo - 25,07.20

Foucault deia que la dominació és fer-li fer a algú altre una cosa que hauries de fer tu. I s'assembla molt al treball això. Contractem algú perquè faça allò que no volem, sabem o podem fer. O bé ens lloguem per fer el que un altre no pot, sap o vol. I en este contracte juga un paper primordial el temps.

Quan treballàvem al camp, organitzàvem el nostre temps com volíem, o al ritme que marcaven les collites, les estacions... Amb la primera revolució industrial, en incorporar-nos al sistema fabril, vam haver d'aprendre a ser puntuals. A tindre un horari concret amb indiferència de si plovia o feia Sol.

El professor Guy Standing ho explica molt bé. El proletariat era explotat en horari laboral, en règim de temps industrial. S'alçaven de bon matí, anaven a la fàbrica, tornaven a casa, si els hi quedava força, tenien una miqueta de sexe, i a dormir. I així un dia i un altre. El resum d'una vida consistent en anar a l'escola, estar trenta-cinc o quaranta anys en el mercat laboral, quatre o cinc anys de jubilats, i al clot. Els situacionistes deien que treballar així era guanyar-se la vida, per a perdre-la.

Ara és pitjor. S'han difuminat els temps de treball i els de l'oci. Estem explotats en horari laboral, i fora de l'horari laboral. En una permanent confusió. No sabem si seguir estudiant, fer algunes hores extres, buscar una feina alternativa, descansar... No sabem que ens convé, que ens resultarà més beneficiós. Hem perdut el control del nostre temps.

Tic, tac, tic, tac. En la pel·lícula "Temps moderns", una monstruosa maquinària que recorda la d'un rellotge, plena d'engranatges i rodes dentades, atrapa, degluteix i paeix a un Charlie Chaplin, igual que en un altre film el seu personatge devora una bota vella sense fer-li fàstic ni als cordons. Tic, tac. El temps ens atrapa. És tal la crueltat que a "Les hores" Nicole Kidman està lletja.

Les hores, els minuts, els rellotges. Zygmunt Bauman va dir que vivim en un temps líquid en què no hi ha valors sòlids. Em recorda els rellotges de Dalí del seu quadre "La persistencia de la memoria". Diu que es va inspirar en la relativitat d'Einstein i en els formatges camembert ("tendres, extravagants, solitaris i paranoic-crítics"). Necessitem recuperar el control del nostre temps. El laboral i el d'oci. Rellotges molls, mal·leables, adaptables, segons les necessitats de cadascú de nosaltres. Treballar però tornar a viure. I un poc de sexe. 

"BASED ON A TRUE STORY" - El Mundo -17.07.20

Quasi tots els telefilms que es presenten com a basats en una història real, es solen acompanyar d'una declaració que més o menys ve a explicar que s'han canviat alguns noms de persones, llocs i situacions, per evitar que puguen quedar compromeses la veritable personalitat de les persones implicades, o el nom de la institució. Com la història que pretenc explicar està basada en una de real, i com pretenc acomplir amb totes les prevencions apuntades, he decidit fer el mateix. Així que tot serà explicat en condicional.

Imaginem doncs que una institució econòmica, vinculada al món de l'empresa, per estatuts ha de renovar la seua direcció. Imaginem que l'Administració, que forma part de la institució, i que la finança, decideix buscar un perfil adequat per a la nova etapa. I que lluny del que alguns podrien suposar, la persona a qui se li proposa és un professional liberal, del que no se li coneix cap vinculació política o ideològica. Algú amb un alt nivell formatiu, una trajectòria professional destacable, experimentat, versat, avesat i amb una vinculació directa, llarga i estable amb la institució en qüestió. Una persona molt ben valorada, reconeguda i respectada per la resta d'empreses i professionals.

Gosaria dir que la proposta el va sorprendre, però la va valorar com allò que realment era, un reconeixement de la seua vàlua i capacitat de lideratge. Imaginem que va demanar vint-i-quatre hores per a reflexionar, i que transcorregut el període va acabar per declinar l'oferta, agraint que s'hagués pensat en ell. Amb l'únic argument d'allò que es diu de la dona del Cèsar.

Des del punt de vista legal i formal, no hi havia cap mena d'incompatibilitat entre la funció no remunerada de direcció, i l'exercici de la seua professió. I això ho tenien clar les dues parts, però el professional va posar per sobre de tot, la seua tranquil·litat ètica. Evitar qualsevol dubte per mínim que fos. Esta actitud confirmava la bona elecció que havia fet l'administració. No era només un professional preparat i capaç, era també algú amb una ètica tan ferma, que preferia deixar passar aquella ocasió, abans que es pogués perjudicar a la institució si algú feia interpretacions capcioses.

Fi de la història. Ara la reflexió. Que hi haja gent com este professional actuant en el món econòmic, és una garantia per a tota la societat. Que haja de declinar per la cacera de bruixes en què hem convertit tot això, un desastre.

"PAÍS D'ESTAFES" - El Mundo- 11.07.20

Josef Ajram és un home il·lustrat. Il·lustrat perquè té el cos ple de tatuatges, no perquè haja estat especialment brillant en els estudis, que va abandonar a meitat per dedicar-se a fer carrera. Carrera pedestre, on ha destacat com atleta aficionat en triatlons, ultratrails i ironmans, i carrera professional al món financer. El seu negoci era especular en borsa, comprant i venent grans paquets d'accions el mateix dia, sense aportar cap valor afegit, sense produir cap bé de consum, sense prestar cap servei, sense crear riquesa ni ocupació. És a dir, una paparra. Tot mentre es convertia en un personatge popular gràcies a la seua faceta de gurú modernet, amb el suport del seu blog, alguns llibrets publicats, les xarxes socials, i amb l'adoració dels mitjans de comunicació que li van alimentar l'ego fins que... Al cap de dos anys i mig va haver de tancar la seua SICAV perquè acumulava pèrdues superiors al 20%. I poc després, tancà la seua empresa amb un forat de més de 100 milions. Encara corre.

Josef Brocki, és un jove arrogant de 19 anys que, com l'altre, diu haver deixat els estudis perquè ho considerava una pèrdua de temps, posseint un talent innat per als negocis com el que ell creu tindre. Al seu canal de Youtube i el seu perfil d'Instagram tot són cotxe de luxe extrem, i cases espectaculars amb piscines i jardins, més grans que la zona verda d'alguns barris de Castelló. El seu negoci era el dropshipping. Ho explique, perquè contra més idiota és la idea, més es defineix per un nom en anglés. El dropshipping consisteix a comprar baratet i vendre car, sense afegir res, i sense arribar a tocar el producte. I el mètode era un web en el qual deia que venia producte «made in Spain», però en realitat no feia altra cosa que reenviar les comandes a Aliexpress. El cas és que els clients veien que per a vindre de Coslada, les comandes tardaven molt, i que quan arribaven venien empaquetades per l'empresa de la Xina. Van comparar productes i preus, i allò que a Aliexpres valia 9 euros, este xaval ho facturava a 29. Un cop descobert, s'ha sabut que les cases i els cotxes, eren de lloguer. Màrqueting canalla.

I l'últim. Un senyor capaç de fer una fortuna de 2000 milions, i capaç de regalar 65 milions o pagar unes vacances de mig milió, partint d'una nòmina. I és que en el país dels estafadors, Joan Carles és el rei.

"LES SENSACIONS" . El Mundo. 04.07.20

Això de la sensació tèrmica és un concepte curiós! Com és possible que si fa 30 °C tinguem la sensació de 33 o de 28? Doncs perquè eixe concepte compost representa la sensació aparent que les persones tenim en funció dels paràmetres que determinen l'ambient en el qual ens movem. Temperatura seca, radiant mitjana, humitat relativa i velocitat de l'aire, tot combinat i ponderat amb paràmetres personals com ara els índexs metabòlic o d'indument. Per fer-ho curt, la sensació tèrmica la determinen el factor personal i l'ambiental. El que hi ha al nostre voltant, i què fem i com som nosaltres, i com això influeix en el resultat final. En la sensació.

La revista britànica The Economist elabora anualment un estudi sobre la qualitat democràtica en 167 estats independents i prova de quantificar-lo mitjançant l'Economist Intelligence Unit (EIU), el qual s'enfoca en cinc categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. L'any 2019 Espanya era considerada democràcia plena, la millor classificació possible. Tot i que només per 20 centèsimes, ja que en tres de les cinc categories estudiades, no arribava a la nota de tall i era considerada una democràcia defectuosa. La "temperatura" és de 8'20 punts.

Sense entrar a valorar el mètode (es planteja a un grup de prescriptors un panell amb 60 preguntes) accepte la puntuació, però la meua "sensació democràtica" és que no estem millor que a França, per exemple, país que té pitjor nota, i que conec per haver-hi viscut. I segurament té a vore amb els factors personals. Clar. I és que no puc entendre el 9'17 sobre 10 de procés electoral i pluralisme, quan sabem que el PP ha estat guanyant fent trampes a les eleccions. No puc compartir el 8'82 en llibertats civils d'un país amb "policia patriòtica", clavegueram de l'estat pagat amb fons reservats, o Llei Mordassa, o una cada cop menys dissimulada lawfare practicada per la dreta política de la mà de la dreta judicial (la Sala Quarta del TSJ valencià com paradigma).

Tinc una oferta informativa, cinematogràfica, fins i tot teatral i musical, molt menor en valencià que en castellà. I per a mi això és baixa qualitat democràtica, perquè em converteix en ciutadà de segona. Si parlem de finançament i discriminació, és obvi que les injustícies són un desequilibri poc democràtic, i un greu incompliment constitucional, pel qual valencianes i valencians tornem a ser de segona. Francament se’m fa difícil d’entendre això de «democràcia plena», però deu ser una sensació meua.