27 de juny, 2020

"PER LLEIALTAT" - El Mundo - 27.06.20


No fa gaire el President Puig va dir que lleialtat no és submissió. No puc estar-hi més d'acord, i modestament gosaria dir que ell ho compartirà amb mi si jo afegira que la lleialtat se sedimenta en la sinceritat. L'adulació, i l'alabança, són arenes movedisses sobre les quals tot allò que s'hi puga construir, acabarà per trontollar i caure.

El Botànic 2 és un govern nascut de la concertació de les tres formacions progressistes, que juntes, representem la majoria absoluta a les Corts. I juntes també vam acordar un programa de govern per a tota la legislatura. Hauríem de ser molt imprudents, per a no entendre que este terrible colp sanitari, social i econòmic que ha representat la pandèmia que encara patim, obliga a replantejar-se algunes coses. I no seria el govern que vol Compromís, si no ens obrirem a escoltar a la societat civil, més que mai, per intentar crear grans consensos socials. Però estos consensos han de reforçar la línia política dels acords del Botànic 2, perquè el contrari seria un engany a qui ens va encomanar governar. Podem matisar algunes qüestions, accelerar o alentir altres, però no podem canviar d'objectius. Entre altres coses perquè, per exemple, les polítiques d'ocupació estaven donant bons resultats, creixíem per sobre de la mitjana espanyola. I la crisi ha confirmat que les mesures eren bones, el que cal és consolidar-les i reforçar-les. No canviar-les. I en altres àmbits de gestió, igual.

Perquè és cert que la política és gestió de les realitats, però també és vocació transformadora. De vegades consolidant al cos legislatiu els drets guanyats per la ciutadania en el dia a dia. Però també és prospecció, anàlisi, i avançar-se a la realitat per tal de poder-la modular i que no ens atropelle. És acció, i no reacció. I els documents que comencen a circular (també els estatals) de tan reactius com són, resulten reaccionaris. I és greu, perquè sembla que algú ha decidit aparcar la força transformadora dels acords botànics, i substituir-los per nous «llibres blancs», com als 80, que després queden en nores, però emmudeixen la societat civil. Que per cert, és alguna cosa més que els actors de les desenes de meses que s'estan posant en marxa ací i allà. Lampedusa no ha funcionat mai.

És des de la lleialtat que faig esta advertència en públic. La mateixa que he fet en privat i on toca, quan he tingut ocasió, i acompanyada de propostes concretes. Des de la lleialtat al Consell, sí. Però sobretot des de la lleialtat a qui vaig prometre servir.

20 de juny, 2020

"PENSAMENT ANALÒGIC" - El Mundo - 20.06.20

En el món dels negocis, sovint es posa com a exemple de no saber adaptar-se a les noves realitats, a l'empresa Kodak. Diuen que igual que el Video Killed the Radio Star, la digitalització hauria acabat amb l'empresa que va democratitzar la fotografia, però no va saber preveure el futur. En realitat no és del tot així, ja que va ser precisament Kodak qui el 1975 va inventar la càmera digital. El problema va ser que en aquell moment els hi semblà una tecnologia cara i complexa, i van deixar la idea al calaix. El seu negoci es basava principalment en la venda de rotllos i subministraments per imprimir les fotografies. Venien les seues càmeres a preus molt baixos, obtenint marges mínims. Després guanyaven diners quan la gent prenia i imprimia les fotos.

Però van passar els anys i la fotografia digital va cobrar cada vegada més rellevància, Kodak conscient, també dedicava part dels seus recursos a crear aquest tipus de càmeres. Però van ser altres fabricants els qui van aconseguir crear càmeres digitals de millor qualitat. Van perdre l'avantatge que representava haver inventat el producte.

El problema de Kodak no va ser tant equivocar-se de negoci, com no saber adaptar-se a la «nova normalitat». De fet, la seua competidora que anava molt per darrere seu, Fujifilm, es va reinventar. L'any 2010 el mercat cinematogràfic va caure en un 90% respecte al de 10 anys abans. Però Fujifilm augmentà els seus ingressos en un 57%, mentre Kodak es ressentia en un 48%. Shigetaka Komori va salvar Fuji amb la seua capacitat d'adaptació. En canvi ja l'any 1932, George Eastman, fundador de Kodak, es va suïcidar deixant una nota que deia; «el meu treball està fet». Pel mateix error, i un segle després, la seua companyia també es va suïcidar.

Tot això em ve al cap, perquè escolte i llig les reaccions de molts poders polítics, econòmics i socials, davant de l'oportunitat de canvi que ens ha regalat esta desgraciada pandèmia.

La veritable intel·ligència resideix potser en mimetitzar i saber adaptar-se a tots els escenaris possibles. Mantenir com s'està dient, que ara no és el moment de revisar el mercat laboral, el teletreball, la duració de les jornades, la formació ocupacional... És pensament analògic. Molta fotografia fixa, sense entendre que l'economia, com la vida, és una pel·lícula en moviment. L'economia valenciana sempre ha sigut dinàmica i això l'ha salvat dels canvis. No aprofitar eixa tradició, eixa fortalesa, és el que va fer Kodak. És la foto d'un fracàs. 

13 de juny, 2020

"ESTÀTUES" - El Mundo - 13.06.20

Estos dies hem vist com contagiats pel que està tornant a passar als EUA amb l'assassinat a mans de la policia d'un altre ciutadà negre, un poc per tot el món hi ha manifestacions (mala idea en època de pandèmia!), amb l'eslògan de «Black Lives Matter». Una de les derivades del moviment ha estat l'enderrocament d'estàtues de personatges de més que discutibles mèrits.

A Bristol, han llançat al riu Avon la d'Edward Colston, que fou un comerciant d'esclaus del segle XVII. A Bèlgica estan apareixent malmeses diverses estàtues del que fou el seu Rei, Leopold II. Bèlgica no va conquerir mai el Congo. El Congo li va ser regalat al Rei per la comunitat internacional, a qui va convéncer que la seua intenció era protegir als 20 milions d'habitants (molts més que Bèlgica) de la xarxa d'esclavistes àrabs. «Abolir l'esclavitud i cristianitzar els salvatges» va ser el seu compromís. En els 44anys que durà el seu regnat la població congolenya, baixà fins a 10 milions, just la meitat. En la meua memòria personal queda una dita dels anys 60«En el Congo, al negroque pillan lo hacen mondongo». Era cert.

A Castelló hi ha un edifici arquitectònicament interessant, conegut com la «Casa dels negreros», sembla que per la dedicació de qui la manà construir. És el passat. I òbviament ningú no és responsable del que van fer els seus besavis, o els seus avantpassats. Era una altra època, i era terrible. Sí. Difícil de jutjar amb ulls de hui. Però la nostra ciutat no té cap estàtua dedicada a cap traficant de persones. Tenim justament el contrari, Maria Agustina.

Maria Agostinhava ser una lliberta que havia servit a casa dels Comptes de Pestagua. He llegit que l'actual plaça porta el seu nom, perquè de forma espontània i popular, la gent va començar a dir-li així, per ser ella persona amable i estimada al barri. Castelló té estes singularitats. Homenatjar l'alliberament de l'esclava, i no als esclavistes. I no és l’única particularitat pel que fa a estàtues.

Castelló també va ser l'única capital de província sense estàtua de Franco. Ara no per un mèrit social, sinó perquè la que va arribar a instal·lar-se a la mateixa plaça Maria Agustina, va ser retirada abans de la inauguració per un Governador espantat, tenia un problema estètic. I és que el dictador apareixia amb un document enrotllat a la seua mà, i segons des de quin costat es mirava, semblava patir d'un priapisme generalíssim!

Coses de la nostra ciutat.

11 de juny, 2020

"ANTIVACUNES" - Mediterraneo - 11.06.20

Suposem que no és suficient vore com el Banco de España preveu una caiguda del PIB fins al 15,1% enguany i un atur del 23,6%, i prediu que el desplom econòmic d’Espanya serà major que en la mitjana de la zona Euro. I que els motius són clars: el confinament ha estat més prolongat i intens; la dependència del sector turístic, la prevalença de les xicotetes i mitjanes empreses (que tenen més dificultats de sobreviure que les grans empreses) i la taxa de temporalitat en el mercat de treball són majors; i la resposta fiscal està sent més tímida que a la resta de països veïns.
Suposem que cal afinar més. Dels ERTOs presentats al País Valencià, el 85% corresponen al sector serveis, i afecten el 69% de treballadores i treballadors, una part molt important d’eixos expedients estan vinculats al turisme. Sector que a més a més, vorà molt limitada la seua recuperació en el temps, raó per la qual caldrà allargar els seus ERTOs més enllà de la declaració d’estat d’alarma. I sort dels expedients! Tot i que amb massa freqüència i contravenint les disposicions legals, moltes empreses no van incloure als fixos discontinus. Sense oblidar la dramàtica situació de les kellys, o el fet que en part del territori passen anys i anys continuen sense signar un conveni col·lectiu. I és que cal recordar que un sector no és només la seua patronal. És la patronal, la gent que hi treballa directament i indirecta, i la seua clientela.
O un poc més. Es dóna la circumstància que és la costa sud d’Alacant, i les Marines, les zones més turístiques del país, la que acumula un major percentatge de població en situació de pobresa, siga moderada o severa. I tampoc cal pensar que el problema és la pandèmia, o només la pandèmia, perquè periòdicament malbaratem milions en regenerar les costes, reconstruir passejos marítims, o aportar sorra a les platges mentre autoritzem el creixement dels ports, que les devora. La cosa és greu, perquè el turisme, malgrat esforços i avanços, continua estant profundament lligat a circumstàncies que ni el sector ni cap govern no pot controlar. És profundament depredador del medi, i és una activitat que accelera el canvi climàtic. La qual cosa és un tret al peu, perquè ens agrade o no, el nostre turisme continua tenint una enorme dependència de les condicions climàtiques. Si més no, el turisme de sol i platja, el turisme low cost, que tot i els esforços i innegables avanços d’alguns, continua sent molt majoritari en l’estructura del sector. No són opinions, són dades.
ENTENC que és una realitat incòmoda, i sembla com un atac a un sector, que és cert, és ara com ara una part importantíssima del PIB... Però en economia hi ha una cosa que es diu ‘cost d’oportunitat’, i caldria ser honestos i contestar argumentadament a què passaria si els recursos públics (tots! Els de la Generalitat, els ajuntaments, Costes...) destinats a este sector, es destinaren a un altre amb una cadena de valors més sòlida, amb un mercat laboral més estable... Tindria més o menys retorn social?
El repte és decidir si volem assumir el risc d’avançar cap a un futur incert, o esforçar-nos a tornar a un passat insatisfactori i que ni existeix. És el moment de plantejar noves polítiques. Cal establir una direcció inequívoca i fer renuncies en certs àmbits per a tindre ocupació de major qualitat. Encetar una batalla per injectar diners i més diners, encara més dels que portem injectant fa anys, a un sector com el de l’automòbil és un altre risc poc meditat. Anem cap a un nou model de mobilitat. Ha baixat en més de la meitat el número de joves que es trauen el carnet de conduir. El futur ni tan sols serà el vehicle elèctric. No té sentit tindre els cotxes aparcats 22 hores al dia. Sobren cotxes, per això sobren ampliacions de carreteres, i ens agrade o no, per això tanquen les fàbriques. I tota la indústria auxiliar, ha d’entendre que es dedica a fer peces de plàstic per injecció, a acoblament, a estampació de peces metàl·liques, etc. No a l’automòbil. Algunes han vist com canviant matrius podien en quinze dies posar-se a construir material sanitari. Reconversió és el camí.

06 de juny, 2020

QUE NIETZSCHE ENS PERDONE - El Mundo - 06.06.20

El geni de Nietzsche no només va certificar la mort de déu, sinó que va nomenar successor en la figura de l'Estat. L'Estat assumint l'omnipresència divina, salvador de tots i redemptor dels pecats. Permetent graciosament el lliure albir i mostrant el camí de l'absolució sense grans exigències. No cal examen de consciència, ni dolor dels pecats, ni tan sols propòsit d'esmena. Allò de dir el pecat al confessor i complir la penitència, en el pitjor dels casos seria una paral·lela feta per la delegació d'Hisenda si t'han enxampat fent garrames. I només si ets un pelacanyes, cas contrari, et fabriquen una amnistia fiscal i tal dia farà un any.

Doncs així i tot encara hi ha qui li sembla que la presència de l'Estat és massa gran, el volen llunys, callat i mirant a un altre costat. Això sí, quan cauen malalts, li resen al déu de l'erari, esperant que arribe amb la seua mítica cornucòpia. Altres en canvi, demanen més déu. No es refien de la capacitat de les persones i volen un déu omnipotent que tot ho amare, que decidisca per ells, que siga pare, que siga fill, i que siga esperit sant.

Dimecres junt amb Rafa Beneyto i Joan Sanchís, vam presentar el document "L'economia valenciana i les polítiques d'ocupació després de la COVID19" de la que en som autors. Molts mitjans han singularitzat la proposta de crear un Fons Valencià d'Inversió Pública Estratègica. M'agradaria explicar que no es tracta d'un fons de salvament o per realitzar nacionalitzacions, és un instrument estratègic i permanent al servei del canvi de model productiu; inspirat en els fons d'inversió pública existents als països del nord d'Europa o altres potències industrialitzades com Corea del Sud. En bona part l'instrument és també un fons de capital risc, que ha de ser capaç de recolzar el creixement de xicotetes i mitjanes empreses en sectors estratègics. Amb una gestió professionalitzada, amb unes directrius polítiques i estratègiques clares i que prioritzen un model econòmic verd i social. Complementària d'altres iniciatives dirigides a facilitar liquiditat, però diferint en el seu abast i en la vocació de permanència (participació en costos, però també en beneficis).

Des de l'àmbit públic s'actua en el mercat com proposa la socialdemocràcia, però a efectes dels liberals, és un soci capitalista més, amb idèntiques obligacions i beneficis. Tot mentre els conservadors haurien d'aplaudir la col·laboració publicoprivada. El Fons és la socialdemocràcia per a liberals que ha d'encantar als conservadors. La Santíssima Trinitat Econòmica, i que Nietzsche ens perdone!

30 de maig, 2020

"TÒTEMS I MITES" - El Mundo -30.05.20

La darrera obra publicada per Freud va ser una trilogia amb el títol «Moisés i el monoteisme». A l'assaig es fa un paral·lelisme entre l'evolució del poble jueu i els casos de neurosi individual, un procediment que també realitza a «Tòtem i tabú». El que ve a fer és aplicar la teoria psicoanalítica com a mitjà per generar hipòtesis sobre esdeveniments històrics.
El llibre sosté que Moisés no és jueu, sinó un egipci que transmet al poble jueu el monoteisme del faraó Akhenaton. Els jueus, sempre segons estatesi, assassinen Moisés (matar al pare), abandonant la religió que els havia transmés, oblidant el fet col·lectivament al cap d'un temps. Quant, posteriorment, el record reprimit ix a la superfície, s'originen el poble jueu i la seua religió.
Òbviament la teoria, que posava potes enlaire no només el judaisme, sinó també el cristianisme, just en el moment que els nazis marxaven a pas de l'oca per tota Europa, va fer molt de soroll i generà moltes polèmiques i debats. Salo Wittmayer Baron, per exemple, opinà que el llibre és «un magnífic castell suspés en l'aire», però aclarint que «quan un pensador de la talla de Freud pren posició sobre un tema d'interés vital per ell, tothom ha d'escoltar».
I atenció que ara ve el gir argumental, perquè en realitat volia parlar d'un castell en l'aire que es repeteixen permanentment i donem per bo, sense haver-hi reflexionat gaire. Parle del món econòmic i de l'empresa. Per exemple allò del fet que són les empreses les que creen la riquesa. Tret que fem com amb «església» i «Església» que signifiquen coses diferents, això no és cert. La prova és que totes les empreses afectades per ERTOs, o tancades estosdies, han deixat de crear riquesa. Sense la gent que hi treballa, no hi ha riquesa. «Empresa» o «empresa». La institució o la gent que la forma.
Tampoc no resulta exactament cert dir que són les empreses les que creen ocupació. Així, sense més. Perquè ara tampoc no se n'ha creat cap de lloc de treball. L'ocupació la crea la demanda, en tot cas. Si ningú compra cadires, cap empresa no contracta fusters per fer-les. Més encara, si l'empresa pot mecanitzar-se i produir amb el mínim possible de mà d'obra, ho farà. I encara més, pretendre que la creació de l'ocupació és un mèrit únic i independent del món, de les empreses, és afirmar per passiva, que l'atur és responsabilitat exclusiva de les empreses. I tampoc no és cert. En tots els castells, hi ha fantasmes.

23 de maig, 2020

"LA CLAU I EL CLAVIJO" -El Mundo- 23.05.20

Victor Clavijo és un actor gadità, format a Madrid, on ha fet pràcticament tota la seua carrera. Un grapat de pel·lícules, un parell de sèries de TV a les que bàsicament deu el seu reconeixement pel públic més jove, i bona cosa de doblatge. Això és important, perquè té una preciosa veu greu i sap declamar els versos amb una cadència i sensibilitat que el fan reeixir.
Conscient que la seua veu i la seua nítida dicció és un instrument fantàstic per expressar emocions, ha aprofitat el confinament per a divertir-se pujant a les xarxes, vídeos molt curtets, amb un primer pla de la seua cara amb un fons tenebrós mentre recitava. I no recitava només versos de Lorca o dels més sentits poetes, sinó qualsevol mena de text. De fet, esta activitat es va viralitzar precisament per recitar textos poc canònics, com ara «dame más gasolina» i altres (lamentables) èxits de la (pitjor) música dels darrers anys. I després d'allò, les xarxes reaccionaren amb tot un seguit de peticions esbojarrades, que ell amablement acceptava com a repte. La cançó de Heidi revisitada amb ritme i cadència d'Stevenson. Una cançó de Rosalia, reggaeton... Clavijo ha demostrat un talent versàtil magnífic. Una poderosa i profunda veu; una dicció acurada; un recitar harmònic... Però no ens enganyem, molts dels textos recitats continuen sent una merda.
«Veo, Veo... ¿Que ves? Una cosita. ¿Y que cosita es? Empieza conla letra'A'. Qué será, qué será, qué será? -Alefante! No, no, no!»
I tot això val per a la política. Que algú pose el seu talent comunicatiu, o tire de càrrec públic per emmascarar la mascarada al servei d'una mala idea, no converteix l'ocurrència en genialitat, i menys encara en Generalitat. Afortunadament, perquè hi ha una mena d'incontinència verbal, d'urgència comunicativa que fa que alguns repetisquen el que senten o llegeixen, sense que les paraules tinguen temps de passar un minut al seu cervell.
Un bon poema de Salvat-Papasseit en la boca de MariaTeresa Campos, que deia que hi ha una varietat de raïm que es diu «charelo 10» és un desficaci. El mateix poema en la veu d'Ovidi, era i és una obra d'art. En política, i en les arts escèniques, calen bons textos i bons intèrprets. Qualsevol altra combinació és un camí al desastre.
Tenim més veus que idees i: «eso no, no, eso no no no, es así! Con la A se escribe amor, con la A se escribe adiós». Jo vigilaria, és la clau.

16 de maig, 2020

"UN COMPROMIS QUAQUER" - El Mundo - 16.05.20

La recerca aferrissada de la unitat d'actuació, la unitat de pensament, la unitat d'interessos, la unitat d'objectius són, al meu judici i en la major part de supòsits, una innocent invocació a les doctrines totalitàries de segle passat que aspiraven a la superació de la conflictivitat social i entre classes mitjançant la instauració de l'anomenat Estat corporatiu. I crec que el govern central hi està instal·lat. «Unidos saldremos adelanteunidos venceremosal virus» diu el President.

Es parla molt sobre la necessitat o no de consensos. Però i si em perdonen la immodèstia, jo diria que es parla sense saber gairebé de què. El consens fa referència a l'acceptació d'una proposició, per exemple, per part d'una comunitat, i mitjançant un procés concret. I el procés és fonamental. Un consens només és possible sense derrotes. I això vol dir que ningú no guanye per tal que ningú no perda. A l'acord s'hi arriba a partir d'unes normes a definir per la mateixa comunitat; per votació, per debat, etc. Però la decisió per consens és un procés que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també té com a objectiu resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria. Consens significa alhora el fet d'arribar a un acord general i el procés que ha fet possible arribar-hi. La presa de decisions per consens tracta fonamentalment esteprocés.

No sé si ho saben, però el model de debat i arribada a acords que coneixem com «consens», té origen i matriu a la comunitat Quàquera. L’església dels Quàquers es diu Societat Religiosa d'Amics. No és banal el que dic. Les normes de conducta dels Quàquers es fonamenten en el sentiment de pertinència a un grup sòlid format per iguals. Sense jerarquies. Al Congreso, però, la cosa no va així. El President Sánchez entén que «la unidad"és deixar-li fer i aplaudir-li acríticament. La Ministra Monteroconsidera que reclamar allò que és just és enredar. I UP aplaudeix eixa desvergonyida forma de fer!

Amb l'actual repartiment de rols, i les relacions polítiques entre grups, el consens no és possible. Haurem de fer un esforç per canviar l'escenari. Segurament no cal l'amistat, que és una relació afectiva, però si alguna de les seues característiques: confiança, respecte... Ha d'haver-hi una relació de reciprocitat basada en l'entrega desinteressada, l'acceptació d'un compromís mutu. I a hores d'ara, molt em tem que estem lluny d'això. Nosaltres estem determinants a intentar-ho. Algú més?

09 de maig, 2020

"INVERSIONS ESTRATÈGIQUES" - El Mundo - 9.05.20

La lectura més conservadora sobre el paper del sector públic a l'economia, vindria a dir que en el millor dels casos es redueix a facilitar el dinamisme econòmic del sector privat; i en el pitjor a molestar amb la seua burocràcia, lenta i pesada. I atribueix al sector privat, al que considera àgil i capaç d'assumir riscos, tota la capacitat innovadora que alimenta el creixement econòmic. Segons esta visió, l'estat només ha d'intervindre  per resoldre «errors del mercat», o evitar abusos establint normes de joc clares.

És una visió reduccionista, amb algunes falsedats argumentals. Com pretendre que la innovació és sempre privada, o que la pública només intervé en aquells àmbits on el sector privat no veu negoci. Per exemple, medicaments per a malalties rares on els laboratoris privats no entren, perquè no poden vendre prou tractaments per a fer calaix. Esta  lectura considera als actors econòmics privats com innovadors, creadors de riquesa, i capaços d'assumir riscos; mentre que relega a l'Estat al paper de detractors de riquesa, o com a molt distribuïdor. I això impossibilita una vertadera col·laboració publicoprivada.

La realitat és ben diferent. Darrere dels països (o les regions més dinàmiques d'alguns països) que deuen el seu creixement econòmic a la innovació, sempre hi trobem un estat que no s'ha limitat a administrar i regular la riquesa, sinó que ha jugat un paper determinant, sovint assumint més riscos que les empreses. I en tota la cadena innovadora. Investigació bàsica i aplicada, comercialització i fins i tot finançament inicial de les empreses. Darrere de la imatge bucòlica d'Steve Jobs en sabatilles o el garatge de Bill Gates, hi ha anys d'investigació pública, i milions de dollars gastats en crear la base tecnològica, sobre la que, una vegada abandonades les vies mortes, els joves talentosos han alçat els seus imperis globals.

Si els diners públics serveixen per a obrir camins, que després el sector privat explota comercialment, i si serveix per a rescatar, subvencionar, o reflotar empreses dels sectors més diversos quan les coses venen mal dades, per quina raó no hauria de participar també dels beneficis? Perquè no hauria de poder ser un motor de la reorientació econòmica participant en activitats empresarials privades que es puguen considerar d'interés estratègic, a través, prioritàriament, de participacions directes en el capital de les empreses? Es tractaria d'emular pràctiques públiques ja desenvolupades als països nòrdics o asiàtics, que han mostrat ser eficients per reorientar l'estructura econòmica d'una forma intel·ligent, a través d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública. En parlem?

02 de maig, 2020

"UNA VIDA DE PEL·LÍCULA" - El Mundo - 02.05.20

"No és un problema greu si no ho converteixes en un problema greu" (Obert fins a la matinada), o dit d'una altra forma "Totes les oportunitats marquen el transcurs de la nostra vida, fins i tot les que vam deixar anar" (El curiós cas de Benjamin Button), i esta situació ens recorda precisament la necessitat d'afrontar la crisi, com una oportunitat.

"- Per què caiem, Bruce? -Per aprendre a aixecar-nos" (Batman Begins). I això que tot començà per un ratpenat! S'entén el cabreig de la gent, però "La meua conclusió és que l'odi és un llast. La vida és massa curta per estar sempre emprenyat" (American History X), i de res no serveix seguir mirant tot el que probablement hem perdut, perquè "El passat és només una història que ens expliquem a nosaltres" (Her). Esta patacada econòmica, no ens pot desviar del camí. "Algú que vaig conéixer va escriure que abandonem els nostres somnis per por de poder fracassar, o pitjor encara, per por de poder triomfar" (Descobrint a Forrester). I personalment "Necessite creure que una cosa extraordinària és possible" (Una ment meravellosa).

L'actitud amb la qual cadascú de nosaltres afrontem el futur, serà determinant. Perquè "No són les habilitats que demostra el que som, són les nostres decisions" (Harry Potter i la cambra dels secrets) i no sé si és cert que "Només hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix" (Ciutadà Kane), però el que és segur és que "Només tu pots decidir què fer amb el temps que se t'ha donat" (El senyor dels anells: La comunitat de l'anell), i és que "Crec que de vegades és la gent de la qual ningú espera res la que fa coses que ningú no pot imaginar" (The Imitation Game). "La meua regla número u és: espera el millor i preveu el pitjor" (L'ultimàtum de Bourne), per això ara ens ha agafat amb gran part dels deures fets. Sabem on volíem anar, i seguim anant-hi; sense mirar pel retrovisor perquè "Oh, sí ... El passat pot fer mal, però tal com jo ho veig pots fugir d'ell o aprendre" (El Rei Lleó); "Al cap i a la fi, demà serà un altre dia" (Allò que el vent s'endugué).

"Allà on hi haja algú lluitant per assentar-se en algun lloc, o per un treball decent o una mà amiga, allà on hi haja algú que lluite per la llibertat, mira en els seus ulls mare perquè allà hi seré jo" (Els raïms de la ira).

25 d’abril, 2020

"MENYS CHURCHILL I MÉS PROZAC" - El Mundo- 25.04.20


He qüestionat des del primer moment la presència diària d'uniformats en la gestió comunicativa de la crisi. Sembla raonable que quan hi haja qüestions d'ordre públic a comunicar, puga comparéixer puntualment algun portaveu policial, o un comandament militar quan es vulga explicar el treball de desinfecció per part de l'UME. Però no té cap sentit que en la gestió comunicativa de la pandèmia sanitària i la crisi econòmica, se'ns explique que s'ha detingut a un tipet que havia robat 30 kg de taronges. No té gens d'importància. El que ens han d'explicar són les pífies en les compres exteriors, o quan es podran fer tests massius. És això el que importa ara.


Mantinc també des del primer moment que això es deu a una pulsió autoritària del govern central, que molt probablement es retroalimenta amb un complex d'inferioritat greu. El de creure que el poder uniformat és més important i ofereix més tranquil·litat que el democràtic, i eixe complex es trasllada a la societat com si fóra cert, convertint-lo en cert. I això mina la base del sistema democràtic.


Algú va decidir que esta crisi s'havia de tractar amb retòrica bèl·lica, i així ens va. Generals comparant l'acció amb el que l'exercit va fer a Iraq o Bòsnia i Hercegovina. I tot quadra quan escoltes al President fer discursos de (fallida) inspiració en aquells de Winston Churchill. Voler ser Winston i acabar semblant un Celta curt. Churchill li va espetar a Chamberlain"You were given the choice be ween war and dishonour. You chose dishonour adnd you will have war", ací van triar tractar això com una guerra i han aconseguit el deshonor i milers de baixes en el que consideren "camp de batalla".


Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Alguns historiadors creuen que qui t'ha guiat amb èxit durant la guerra, no és la persona indicada per a guiar-te en la pau. Perquè són escenaris molt diferents. De ser així, haver convertit la malaltia en temps de pau en una «guerra», és cosa de la qual algú se'n podria acabar penedint. I és que quan un poble guanya, i els polítics converteixen eixa victòria en derrota, estan condemnats a sucumbir per la falta de perícia.


Potser també cal recordar, que a Churchill el van guanyar els laboristes, que estaven integrats al seu govern, però no van patir el desgast de la guerra. Quan vols capitalitzar tots els èxits, mentre els socis treballen més discretament, pots passar a la història com responsable final de tots els fracassos.

18 d’abril, 2020

"CAFÉ JAMÓN" - El Mundo - 18-04.20


Just baix del despatx hi ha un bar que es diu Café Jamón. Ara està tancat clar, i tinc ganes que torne a obrir. El meu dubte és si seguirà fent les seues bones torrades amb pernil, una miqueta de tomata, un rajolí d'oli i un pessic de sal. O si el seu café seguirà sent igual de bo. I m'ho pregunte per què no sé si Manu haurà pogut aguantar financerament totes estes setmanes, o haurà hagut d'acomiadar a Raquel, o haurà perdut algun dels seus proveïdors per no poder pagar a hora, o perquè és el proveïdor qui ha fet fallida. I clar, igual quan torne a obrir hi ha bona part de la clientela que deixa d'anar-hi, perquè ha perdut el valor que donava.

I és que esta crisi va bàsicament d'això, de mantenir el capital humà, de retindre el khow how i tota la cadena de valor, i si el confimanet no ho destrueix, la recuperació podrà ser ràpida. Perquè encara que l'errònia política comunicativa del govern uniformat parle de guerres, això és una altra cosa. Ací no caldrà reconstruir ponts i carreteres, perquè estan intactes. Buides, però intactes. Com el bar té tot el seu immobilitzat llest. I el que passa amb Café Jamón no és gaire diferent al que passa en sectors industrials diversos.

Des dels primers 90 fins al 2006 la nostra economia semblava floreixer, però en realitat s'estava florint. No feia altre que destruir valor. Només li va anar bé a uns pocs, era tot una orgia a crèdit, i no n'érem conscients. Durant 15 anys gairebé no vam fabricar res que fora realment competitiu, per això s'exportava poc, tecnològicament vam perdre tres lustres. Ara sabem que l'economia està malalta del virus, però en realitat està molt més sana. La pandèmia ha interromput bruscament uns anys de creixement sostingut, ens havíem sabut refer, innovar, buscar nous mercats i exportar com mai abans. Estàvem creant ocupació i en alguns sectors, de qualitat. Si això no dura massa més, eixa capacitat estarà intacta, i la podrem recuperar.

Però hem de crear un clima de confiança, hem de generar predicibilitat i expectatives de creixement a llarg termini. Les inversions només arribaran si sabem quan guanyarem per cada euro invertit, en quin lapsus de temps, i quan ens costarà en impostos. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa que genera la mala política. Això es diu "consistència temporal", i no ho dic jo, ho diu Finn Kydland, i li van donar el Nobel d'economia per demostrar-ho.  

11 d’abril, 2020

"BOTS I REBOTS" - El Mundo- 11.04.20

Esta setmana ha passat una cosa fascinant a Twitter. Un jove civeractivista de la dreta més dura va tindre una idea i es va recolzar en un col·lectiu que es fa dir “Team Facha” per dura-la a terme. La cosa era senzilla, llançar des d’un bon grapat de perfils vinculats a les dretes, un parell de hastags provocadors #GobiernoDimisión i #SánchezSepulturero. El text però, tenia la maliciosa característica de contenir el que semblaven ser errades mecàniques i símbols inintel·ligibles. Simulàven ser bots.
Això dels bots per contaminar les xarxes, és una pràctica molt estesa. Trump la coneix bé, i ací sense ser patrimoni exclusiu seu, la dreta i l'extrema dreta, l'han adoptat amb fruïció i entusiasme. I com l'esquerra és sovint gregària i en xarxes actua com una rabera, de seguida va començar a tirar d'eixa trista superioritat moral que de vegades l'adorna i a fer mofa i befa de les dretes, dient que els hi havien fallat els bots. Se’ls llegia cofois d’haver destapat les perverses maquinacions dels conservadors. També ho van fer bona part de l’star system periodístic progre, i fins i tot algun ministre.
Però quan això ja havia agafat una dimensió quasi pandèmica a la xarxa, va aparéixer la reacció. El “Team Facha” va destapar la impostura, i va posar en evidència que tot havia estat una trolejada mítica, que s'havien conjurat fent-se passar per bots, per enganyar a l’esquerra i provocar la reacció. I aleshores començà la remuntada. Des dels comptes de la dreta van començar a enfotre’s a la cara dels que els hi deien rucs, perquè suposadament havien pogut demostrar que eren bots maliciosos. La ultradreta ho va fer tan bé, que arribà el gir de guió definitiu. El troleig era tan massiu, i tan creïble, que Twitter se'l va empassar i va tancar manu militari, els comptes dels activistes de la dreta, convençuts que realment eren bots. Més de 300 comptes tancats en un minut.
Em sembla una metàfora bellíssima de la vida a les xarxes, i ho dic jo que en sóc un usuari prime! Però és que també em sembla una metàfora traslladable a la vida analògica, i ara amb tota la pressió que estem vivint sanitàriament, emocionalment, econòmicament, es fa més evident. Una batalla d'eslògans per engoril·lar als convençuts, per confrontar-se virulentament amb l'adversari, sense importar l'ètica, ni la veritat. Estan disposats a semblar idiotes funcionals, a canvi de poder demostrar que l'adversari encara ho és més. Spoiler: no ix bé.

04 d’abril, 2020

"EL POETA ERRA" - El Mundo - 04.04.20


L'excels Miquel Martí i Pol, al seu magnífic poema «Ara mateix» acaba amb aquell vers arxiconegut: «que tot està per fer, i tot és possible». I jo crec que no. Jo crec que ni tot està per fer ni tot és possible. I esta crisi econòmica associada a la urgència sanitària ens ho demostra.


Que el sistema econòmic col·lapse, no és conseqüència del COVID19, és conseqüència del seu dèbil i inestable equilibri. És conseqüència de la seua insostenibilitat. El COVID19 és el que ho ha posat en evidència. Com fa uns mesos ho feu la DANA, o els temporals marítims fa un poc menys de temps.
L'economia valenciana és feble, presenta una elevada sensibilitat als cicles econòmics i té una dramàtica dependència de factors externs incontrolables. I això es deu a l'elevada especialització en activitats d'escàs valor afegit (principalment serveis i construcció), i a la persistència d'estratègies competitives basades en preus.



Estos dies estem assistint a canvis molt ràpids, entre altres a la forma de treballar de les empreses, que digitalitzen i innoven a marxes forçades. Comerç tradicional que ha començat a vendre on-line quan fa un mes deia que era impossible. Teletreball en sectors que es negaven a estudiar-ho. Estalvi energètic i de temps substituint reunions presencials per videoconferències. Reduccions de jornades per a la conciliació familiar. Hem vist empreses que en set dies han canviat el producte fabricat. I hem fet valdre els Instituts Tecnològics que han estat capaços d'homologar productes i materials, que hem aprés a fabricar en quinze dies. Tot això s'ha pogut fer, perquè no estava tot per fer. Perquè alguna gent, de vegades davant la incomprensió generalitzada treballàvem en este nou model productiu. En la reindustrialització del país, perquè hem descobert amb el drama de cadàvers apilats, que tenim una dependència absoluta de mercats exteriors en sectors fonamentals. I sense caure en l'autarquia, ho hem de canviar.



Des dels poders públics hem eixit al rescat d'un sistema que no funciona. No funcionava el 2008 amb aquella crisi, i no funciona ara. I ens costa aprendre'n i acceptar-ho. I miren, ni tot està per fer, ja s'ha dit, ni tot serà possible. Si més no, no ara, no en estes condicions, no sense un profund canvi social, i econòmic.



Mohamed Ali (abans Cassius Marcellus Clay Jr.), pronuncià la frase «Impossible is nothing», que ara gasta una coneguda marca esportiva com eslògan. No és cert. S'enganya el poeta, s'enganya el boxador, s'enganya la publicitat. S'ho poden permetre. Els polítics no hauríem de permetre'ns estes llicències. Per respecte.

28 de març, 2020

"FROZEN" - El Mundo - 28.03.20

Garicano és un economista liberal, que ha caigut del cavall camí cap a Damasc. Ara propaga amb passió la fe keynesiana en un explícit reconeixement que l’única mà capaç de regular el mercat és la intervenció pública. Manté que des del punt de vista econòmic, això que estem vivint és una absoluta novetat, no equiparable a anteriors crisis, i que és més aviat una congelació. Interessant. De fet, els ERTOs no són un comiat, sinó una suspensió temporal de la relació laboral. És a dir, el contracte queda congelat, fins que escampe la boira esta. I quan això passe es descongelaran i tornaran al seu lloc de treball. 
La congelació d'aliments és una tècnica de conservació per l'aplicació intensa de fred capaç de detindre els processos bacteriològics i enzimàtics que els destrueixen. Bàsicament podem dir que la matèria orgànica es compon d'aigua i de matèria seca. En congelar un aliment, només es congela l'aigua que conté, per això un dels factors a tindre en compte en el procés de congelació és el contingut d'aigua del producte. En funció de la quantitat d'aigua es té la calor latent de congelació, que és la quantitat d’energia alliberada per una substància química per tal d’aconseguir un canvi d’estat i sense variar la seua temperatura. Seria la quantitat de calor bescanviant durant la transició entre els dos estats, i depén principalment del tipus de substància. 
Sabem que el més correcte és congelar un aliment cru com més aviat millor, a ser possible en el moment àlgid de la seua maduració i sempre correctament ben aïllat. I tot i això, alguns aliments no es congelen bé. Convé recordar que la congelació té un temps límit en funció del producte, abans que perda el gust o fins i tot que puga ser insegur menjar-lo.
I probablement amb l’economia passe el mateix. Si està massa temps congelada, ja no serà segura la seua descongelació. Haurà perdut totes les proteïnes, tots els nutrients. No tots els sectors es poden congelar amb idèntica facilitat, i per tant, tampoc descongelar. Descobrirem que molts tenien més aigua que substància, i suportaran malament este període. Contra més dure l’era glacial, més productes perdrem. Per això també era molt important haver congelat tot des del primer dia. Quan tot estava fresc, quan encara no havia començat a fer-se malbé. Hagués estat traumàtic, però més curt i més segur. La contaminació s’haguera contingut. El desgel haguera estat més dolç i tindríem més aliments.
També per combatre el fred, ens tornarem a abraçar.

21 de març, 2020

"CONTINUEM APRENENT" - El Mundo - 21.03.20


Ara rentar-se les mans és assumir la responsabilitat. Abraçar-se, un menyspreu a la vida. Besar, disparar un tret que mata. Anar a visitar a la mare, és de no ser un bon fill. Eixir a passejar és una temeritat per a la salut, quan abans era virtut dels hipertensos. Ara que una veïna toque la flauta al balcó és una benedicció. Arrimar el muscle ja no ajuda. Baixar el fem, una aventura. Donar-se la mà, ja no és tancar un tracte, sinó una font de contagi. Passar un cap de setmana a casa, ja no sona a descans ben guanyat. Cuinar amb temps, ja no és només cosa de les iaies.

No està mal vist fer un poc de James Stewart i mirar per la finestra. I el paisatge de carrers buits ja no és cosa només d'Eduardo Noriega obrint els ulls a una pel·li d'Amenabar. Un pare que feia anys no agafava una llapissera, torna a dibuixar, perquè és el llenguatge de la seua filla menuda. Gravar vídeos de moments quotidians i compartir-los, ja no és cosa de youtubers tronats. Patir un TOC, com el de llavar-te les mans amb sabó, una vegada i una altra, i encara una altra, lluny de ser un trastorn, és una oportunitat i una necessitat. Fer dissabte en dimecres no és cap excentricitat. El silenci de pobles i ciutats buits sense cotxes, ens recorda que baix les llambordes hi ha la natura oculta.

Treballar des de casa en aquells oficis que ho permeten, ja no és un somni hipster, sinó una opció cada cop més valorada. Ara quan sona el FaceTime és probable que no siga un error. La videoconferència és mot d'ús quasi quotidià, i ja no una cosa d'eixes que fan els ianquis a les pel·lícules. Hem descobert que el silenci és alguna cosa més que la manca de sorolls. Per anar a la farmàcia del barri tampoc no cal agafar el cotxe, ara poder caminar és un luxe. Segurament hem comprés que aquella veïna solitària del segon esquerre, que gairebé no ix de casa, potser voldria eixir més de casa i no vol ser solitària. Aprenem que la vida interior es cultiva força bé sense haver d'eixir a l'exterior.

I és que un monstre minúscul amb nom de jocs olímpics està canviant la nostra vida. El vencerem, el derrotarem, el superarem, el guanyarem. Però mentre això dure, hauríem de seguir aprenent sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Ens tornarem a abraçar. 

14 de març, 2020

"ESTEM APRENENT" - El Mundo - 14.03.20

De la Xina ens han arribat estos dies dues coses, i no precisament per Aliexpress. El tristament famós coronavirus, i la idea que una crisi pot ser una oportunitat. (危机 Wei Ji. Wei vol dir problema i Ji significa oportunitat). Com a poc, una oportunitat per aprendre moltes coses.

Per exemple que molts mitjans de comunicació, especialment televisions, han sigut d'una enorme irresponsabilitat, creant un clima d'alarma social que no ajuda a gestionar la legítima, lògica i lícita preocupació social. Que alguna gent haja acabat passejant-se amb una bossa de plàstic al cap, o buidant els supermercats com si vingués un holocaust post nuclear, és en gran part resultat de què a les tertúlies sobre el tema portaren a opinar a analfabets funcionals, i no a especialistes solvents.

Hem aprés que el nostre sistema econòmic és d'una volubilitat i inestabilitat enorme. Quan esternudem, la borsa cau. Tens un paper que diu que tens 100, i un dia després ja només en val 37. On han anat? A cap lloc. Igual és que mai n'han valgut 100, ni ara en valen 37. Tot és un constructe. Hem aprés que les cadenes de subministraments globals són un enorme risc. Alguns van deslocalitzar les seues fàbriques a llocs del món on els salaris són de misèria, perquè no hi ha protecció social, i ara no tenen subministraments. El reshoring sembla que pren cos.

Hem aprés, amb la recerca urgent d'una vacuna, que la innovació és un factor determinant en l'economia, però també en la salut i el benestar, i hem aprés que la col·laboració entre estats (o entre l'estat i les autonomies) suma més que la competició individualista. Caldria que aprenguérem que la concentració econòmica al Madrid del dumping fiscal, és un risc global, perquè castigat especialment pel virus, atura l'economia molt més que en un sistema més descentralitzat.
També hem aprés que els mercats de treball desregulats i sense protecció sociosanitària, com els dels EUA, afrontaran pitjor esta crisi. Molta gent haurà d'anar a treballar tot i estar malalta, amb tot el que implica això. I hauríem d'aprendre que té sentit la defensa i implementació d'una iniciativa com la Renda Valenciana d'Inclusió.

Hem aprés que el sistema sanitari públic és solvent i l'únic que planta cara al problema, mentre la sanitat privada i les assegurances privades, defugen les responsabilitats. I també, que els primers en demanar ajudes públiques han estat els que es diuen liberals. Hauríem de protegir i valorar els serveis públics. Ens tornarem a abraçar. 

07 de març, 2020

"REGALS DE COMIAT" -El Mundo - 07-03-20

Fa molts anys, més de 30 perquè es puguen fer una idea, la meua parella d'aleshores i jo vam acordar un “cese temporal de convivencia", que com el dels altres, es va convertir en definitiu. Va ser de mutu acord i de bon rotllo. Havia sigut una relació molt bonica que es va acabar perquè se'ns havia acabat l'amor, però no el respecte, i era el que tocava. I parlant de tocar, ella tocava el violí, però sempre em deia que tenia ganes de provar el violoncel. Així que com regal de comiat li'n vaig comprar un.
Em va semblar un detall bonic, i no va ser precisament barat per a la meua economia d'aquell moment, sobretot perquè ella era alemanya, i havia tornat al seu país, i gestionar el regal va ser complicat. Però clar, ara veig que diuen els investigadors judicials que el pare i sogre dels altres que van cessar temporalment la convivència, li hauria regalat a la seua d'ex, també alemanya, 65 milions de dollars. I m'ha deixat en ridícul. El meu regal de comiat va representar un percentatge elevat, però suportable per als meus ingressos anuals. Els 65 milions de dollars, supera en molt el que ha cobrat legalment el Rei per la seua funció pública, al llarg de tota la seua vida útil... O diguem... Professional.
Sembla que seria la comissió que el Rei hauria pagat a la seua amistançada, per ajudar-lo en gestions econòmiques a l'exterior. Concretament, acusen al Rei d’haver ingressat 100 milions de dollars en un compte suís a nom d'una fundació pantalla, provinents de la monarquia golfa del Golf, per la seua participació en l'adjudicació de l'AVE en aquell país llunyà... Mentre ací no arriba l'AVE i tenim un servei de rodalia que fot pena.
Ara, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, que així es diu la senyora que fa trontollar la corona emèrita, anuncia accions legals contra el seu ex, perquè diu que d'ençà que ho van deixar, no para de ser pressionada, perseguida, i amenaçada, perquè no explique els negocis del Rei. I hi implica al CNI, és a dir, als serveis d'intel·ligència de l'Estat. A mi se m'acut dir, que si el Rei hagués participat en les decisions i influït en favor d'empreses espanyoles per tal que se'ls adjudiqués contractes a l'exterior, òbviament haguera comés un delicte greu, i òbviament, no ho hagués pogut fer sense la connivència del poder polític. Això explicaria l'actuació del CNI, i explicaria la negativa a investigar per part dels partits del règim del 78. Perquè sí, és un règim. I es protegeixen.