26 d’agost, 2017

"FICUS I CACTUS" - Levante-EMV - 26.08.17

Quan vaig entrar a formar part del Govern municipal de Castelló, en funció de les àrees de gestió que em van correspondre per l’acord de govern, em vaig trobar amb uns 30 o 35 funcionaris a càrrec meu. De seguida va arribar algú que em va recomanar que vigilés, perquè "tots eixos han entrat amb el PP". Evidentment! El PP feia 24 anys que estava al govern. De fet, més del 65% del funcionariat no havia conegut altre govern que el règim popular. I en qualsevol cas, no va en la meua natura pressuposar. Preferisc enganyar-me i rectificar, que enganyar-me sense possibilitat de correcció. Vull dir que sempre done un marge de confiança a la gent.
A més a més, haver aprovat unes oposicions en època d'un determinat govern, no hauria de significar necessàriament una identitat ideològica. Ho crec fermament. Així que d'entrada no vaig fer cap canvi en l'estructura administrativa. Vaig seure amb molta gent, vaig escoltar molt, vaig explicar el que m'agradaria fer en les meues àrees de gestió... I en general em vaig trobar amb molta col·laboració, i algun remugament. Als remugons, els refractaris a qualsevol canvi, als que et miren amb eixe posat de: "jo sóc fix i tu eventual", en llenguatge col·loquial els hi vaig dir cactus. Gent que va creixent al sol que més calenta i que està ple de punxes a tall de defensa, que fan molt difícil que t'hi pugues acostar. "A eixos ni aigua" em va dir algú, oblidant que els cactus en necessiten poca. A eixos el que toca és un control exhaustiu de la seua feina, una vigilància del compliment del seu treball, i si no compleix, contra les seues punxes, la capacitat del gestor d'advertir, avisar, recriminar i si toca, sancionar. Contra les punxes cal mà dura, el guant de seda s'estripa ràpidament.
La gran majoria de la gent, ja ho he dit, s'acoblaren molt bé a la nova jerarquia. Cap problema. Però furejant per les capacitats, les aptituds i les actituds del funcionariat, vaig trobar gent talentosa absolutament desaprofitada. Recorde que un dia vaig tornar al despatx dient: "he trobat un tio brillantíssim, amagat darrere d'un ficus". I des d'aleshores els hi vaig dir "ficus". Aquella gent que havia estat arraconada per l'anterior govern, per qüestions ideològiques, o de desconfiança, o de no coincidència amb allò que el poder polític volia fer, i el tècnic proposava, avalava, defensava.
Apartar ficus i deixar que esta gent emergís és la millor de les inversions que vaig fer en l'any i poc que vaig estar com Vicealcalde. I amb esta lliçó apresa vaig arribar a València.
Si a Castelló depenien directament de mi 30 o 35 persones, al SERVEF en són 1350, i si sumes INVASSAT i Direcció General de Treball, superen llargament les 1.600 persones les que tinc, d'alguna forma, a càrrec. A València he tingut la sort de què m'acompanyen en l'equip directiu tres directores Generals, amb qui compartim la visió de què per a fer tot el que volem fer, necessitem la millor gent. I poc importa com pensen, si van a missa, si els agrada el futbol o a qui voten, mentre sumen al projecte i facen bé la seua feina. I així ho hem encarat.
S'han fet alguns canvis en el tercer i quart escalafó, clar. Gent que s'ha jubilat, gent que m'ha vingut a vore i m'ha dit que no es veia en cor d'aguantar el ritme que imposàvem, gent a qui he anat a vore per dir-li que pensava que no estava aguantant el ritme que imposàvem... I en general, les substitucions s'han fet amb gent de la casa. Apartant ficus. Una persona a qui vaig proposar per un ascens en la seua carrera professional, em va vindre a explicar honestament que havia ocupat càrrecs de confiança amb l'administració del PP. "Ho sé", li vaig dir. I vaig afegir "si en 35 anys que portes de carrera, dels quals els últims 20 amb governs del PP, no hagueres progressat des del dia que vas entrar, jo ara no et faria esta oferta". Acceptà. Encertàrem. Està fent bé la seua feina. Molt bé.
Tinc formació i experiència en gestió de recursos humans. Sé el que estic fent (la falsa modèstia no és pas una virtut). Que altres ens diguen sectaris, és un insult a la intel·ligència. Però no els ho tindrem en compte, ells d'això no en tenen. Nosaltres volem la millor administració, canviem allò que no funciona, reforcem i incentivem a qui ho fa bé. Sense preguntar amb qui dinen el diumenge. Ho dic també pels que ens diuen que som tous, o ens reclamen una ràtzia. Que no compten amb mi. En el meu projecte d'administració, de ciutat, de país... Hi ha lloc per tothom, a condició de fer les coses bé. I honestament, em fan falta, sense delegar no hi ha gestió que aguante.

19 d’agost, 2017

"EQUIDISTÀNCIA I BINARISME" - Levante-EMV- 19.08.17

"Tu a qui vols més al pare o a la mare?" I la xiqueta innocentment diu que tots dos igual, i l'acusen d'equidistant! Com si ser equidistant, sempre fos una cosa negativa. "Tu què prefereixes xuclar-li els mocs a un vell o beure't un got de pus calent?" "Ai!, quin fàstic! Jo cap de les dues coses", i l'acusen d'equidistant per no triar entre la nàusea i l'oix. "Tu que prefereixes la cervesa o el vi", i com tu sigues de beure Bíter, ja et pots donar per fotut, que et tornaran a titllar d'equidistant, utilitzant el concepte com una bala. Equidistant. Pum!
Si dius que l'oposició de Veneçuela està liderada, i això és un fet, per colpistes; i que ha provocat morts al carrer dels que l'ONU no se n'ocupa en els seus relats, et diuen que estàs amb el govern. Si dius que el Govern de Maduro no ofereix garanties democràtiques (altres països tampoc, clar, ja ho sé, però si no els importa estic parlant ara de Veneçuela), i que ha creat una segona cambra legislativa perquè no accepta el resultat de les eleccions en les quals pergué el control del legislatiu, o que el seu règim és responsable de la mort de desenes de persones (estos sí que els certifica l'ONU, veges tu!); aleshores eres un colpista terrorista.
I és que un dia vaig escriure que el problema de Veneçuela era que l'oposició no era gaire millor que el govern, i que el govern no era substancialment millor que l'oposició. I em van ploure de tots els costats. Van parlar d'equidistància. Eixe nou mantra "ompleboques" que els binaris gasten per distingir qui és bo i qui és roí. Qui mereix respecte i qui menyspreu.
Fa uns dies hi va haver una manifestació nazi als EUA, que protestava per la retirada de l'estàtua del General Lee, supremacista blanc. Jo no gaste mai la paraula nazi, perquè fer-ho amb l'alegria que ho fan alguns, és absolutament banalitzador d'uns fets d'extrema gravetat en la memòria d'Europa. Però quan algú es tatua una creu gammada al pit, es manifesta amb banderes nazis (creus gammades, creus celtes...i fins i tot una de la Falange Española y de las JONS), reivindicant la supremacia blanca... No dir-los nazis, és blanquejar la realitat, i ignorar la història. També ignorar que la història té una lamentable tendència a repetir-se.
Vaig escriure un tweet que venia a dir: "El contrari de nazi és demòcrata, no comunista". A alguna gent li va semblar que anava ben encaminat. Perquè el que reclamava en el tweet era que qualsevol persona decent, amb la ideologia que tinga, si és demòcrata ha d'estar frontalment oposat al nazisme i les seues expressions. Paradoxa de Popper.
Però dues persones es van ofendre molt. Dos militants comunistes entraren a sac. El seu argument era que l'Exèrcit Roig era qui havia aturat el nazisme, i no els demòcrates. Com si això entrés en contradicció amb el que jo havia dit! Com si això no deixes fora del concepte "demòcrates" als comunistes. Ells sabran!
Però vegem-ho. Just en acabar la guerra es va preguntar als francesos qui consideraven que havia fet més per aturar el nazisme. Més del 68% va dir que l'URSS, amb poc menys del 18% quedà els EUA, i al voltant del 13% digué que la Gran Bretanya. Uns anys més tard van tornar a preguntar, i aleshores l'URSS ja havia perdut gran part del percentatge malgrat que continuava al capdavant, i els EUA creixien amb força i la GB estirava el collet. Eixa mateixa pregunta s'ha formulat recentment. Més del 60% creu ara que els EUA, i l'URSS i la GB gairebé empaten sense arribar cap d'elles al 20%. Personalment crec que això és el resultat de la propaganda americana tots estos anys. Les imatges de la bandera de la URSS sobre el Reichstag és una icona que no enganya. L'exercit roig jugà un paper més que determinant en la derrota del nazisme. Esta realitat, però, no inhabilita en absolut el que vaig dir al meu tweet. El problema torna a ser el binarisme. Em van dir "equidistant".
I és que la simplificació dels problemes complexos, comporta això. Com tingues un pensament mínimament elaborat, oblidat de poder debatre sobre ell (que t'ajudaria a saber si estàs o no enganyat), perquè impera el binarisme. El pensament simple de sí o no, de blanc o negre, de bé o malament. Els zeros i els uns, comportant-se com a huns.

12 d’agost, 2017

"NO ÉS EL QUI, ÉS EL QUÈ" Levante-EMV- 11.08.17

Ha de ser dur viure en la frustració constant de vore com passen els trens i no tens bitllet per a cap. Ha de ser dur tindre el convenciment que eres la gran esperança blanca, i vore que gent del teu partit a qui en privat desprecies, et passa la maneta per la cara i va ocupant tots els llocs de poder, i tu tornes a quedar-te a l’estació, amb el mocadoret a la mà i posat de cara de pà sucat amb oli. I tot això es va acumulant, i comences a hiperventilar, buffffff, bufffff, bufffff, que veus que passa el temps, i cada cop que hi ha una plaça de prestigi o de poder que et podria fer goig, se l’emporta un altre. En el fons saps que a tu se t’havia fitxat perquè tenies unes característiques que podien obrir espais… Però a l’hora de la veritat ni els han obert, ni les caracteristiques són apreciades al teu club. Per això vas canviant. Canvies fins i tot de llengua sempre que pots, I puges el to. Per a desmarcar-te del que consideres la mediocritat dels teus companys, espigoles els discursos de citacions de saberuts, somniant que això servisca per a que algú crega que el saberut eres tu. 
Però res, i esbufegant, hiperventilant, arriba l’estiu. I fas un refregit de coses que ja has escrit més vegades, i el deixes preparat, i li’n dius article. Sí, fas un article de pedassos, de maledicències, perquè així t’estalvies haver de fer-ne un de nou, i en el mateix article acuses, sense cap argumentació (deus creure que no cal, eixint de tu és paraula divina!) al govern de treballar poc. És una curiosa contradicció, resultaria divertida si no fóra patètica.
Em tornes a dir bocamoll, i jo et dic inútil. Incompetent. Dius que els “progres” no rectifiquen. Jo no sóc un “progre”, però rectifique quan cal. No rectifique en allò que vaig dir del corralito, perquè era i és cert. En la teu àrea, sense anar més lluny, els diners que quedaven en maig per a la resta de l’any dividit pel número de dies era exactament de 60€. Es dóna la circumstància que els càlculs els vaig fer precismanet en l’àrea de cultura. On t’havies polit el pressupost gairebé sancer. I no només perquè haguéres avançat programació, sinó perquè gestiones amb el cul. Es va haver de fer una modificació de crèdit, per tal que la ciutat tingués una programació cultural al llarg de tot l’any. De fet, és el que tenieu pensat. Tirar de veta abans de les eleccions a vore si enganyem a l’electorat i li fem creure que estem fent coses, i després ja ho arreglarem. Però ací el més saberut de tots nosaltres, el més intel·ligent, és precisament l’electorat. I va dir que no. I al final, la modificació la vam haver de fer nosaltres.
Dius que sóm un govern aritmètic. Clar. La mateixa aritmètica que la nit electoral va dir dues coses: El PP no podrà governar ni en coalició, perquè baixa de 15 a 8 regidories, “Que hòstia” que diria Rita. La segona cosa que va dir és que tu no entrares a la corporació. Va dir que fins a 8 i a tu no et tocava. Així que posats a parlar de bocamolls, potser caldria una mínima discreció, una mínima elegancia, sobretot perquè si contraposem l’aritmètica que ens fa govern (que és l’aritmètica pública, la que decideix el poble), amb l’aritmètica que et fa a tu regidor (que és l’interna del PP, la de les dimissions, la de les fugides, la de qui no accepta ser oposició), la veritat és que no hi ha color.
S’ha de ser molt atrevit per deixar el bony que vas deixar en patrimoni, junt al teu company que també hiperventila en els articles de fer riure, i intentar treure pit. S’ha de ser un galtes per formar part d’un govern que anava a crits per les escales i els salons per vore qui ocupava places quan quedaven vancants i dir que este govern té males relacions internes… Saps que passa? Que no et queda un gram de decència en l’acció pública. Eixe és el problema. 
I no t’enganyes gens ni mica, no és la fòbia al PP el que ens uneix. És el rebuig clar, frontal i democràtic, al que el PP representa. La corrupció, la ineficàcia (fa molta gràcia quan parleu de que vau millorar els comptes i oculteu que els havieu gestionat vosaltres els 15 anys anteriors!), els favoritismes, la inoperancia de deixar-nos sense PGOU, com vau estafar a la gent de la marjaleria, la xarxa clientelar que volieu fer passar per participació ciutadana, el malbaratament de fons públics en projectes no nats… No és contra unes sigles, és contra el que eixes sigles representen.  Que és precisament el que et degué seduir a tu.

05 d’agost, 2017

"GRÀCIES DE REBOT" -Levante-EMV- 05.08.17

Si he de ser sincer, i tinc eixe perillós costum, confessaré que quan el Govern català anuncià que aprovaria les lleis de desconnexió pel procediment exprés, i que per fer això caldria una reforma urgent del seu reglament, alguna cosa em va grinyolar des del punt de vista de la pulcritud democràtica. Entenc que s'enfronten a una situació absolutament excepcional, però no m'agradaven les formes. Això de poder aprovar lleis sense gairebé temps perquè l'oposició esmene, no em fa el pes. Després ho vaig contextualitzar un poc, en adonar-me que no és en absolut un procediment tan extraordinari ni tan singular, de fet l'aprovació de lleis pel sistema de lectura única, és d'allò més habitual a l'ordenament jurídic de l'Espanya autonòmica.

El reglament del Congreso de los Diputados ho recull al seu article 150, i el Senat en el 129. El reglament del Parlament andalús ho recull en el 136, i el d'Astúries en el 165. Castella-Lleó ho regula en el seu en l'article 168, i Castella-La Manxa en el 130 del seu. El reglament de l'Eusko Legebiltzarra ho desenvolupa en el 163, i el Parlament gallec en el 134. El Parlament de les Illes Balears determina el procediment en l'article 145, mentre que el Parlament canari ho fa en el 148. I Madrid? Doncs Madrid en el 167 i Cantàbria en el 139. L'Asamblea d'Extremadura ho incorpora en l'article 157. I les Corts Valencianes, sí, també el nostre legislatiu, en l'article 135.

Este tipus d'articles estan pensats per a lleis menors, per així dir, per a processos urgents però sense gran transcendència. Però el cert és que se n'ha fet un ús en qüestions més que fonamentals. Un parell d'exemples d’ací i allà. Les Corts Valencianes van usar eixe article per a tancar la RTVV. Així, amb presses i sense debat. Però encara n'hi ha de més gruixudes. El Congreso es va servir de la lectura única per modificar la Constitució en 24 hores, canviant el text que havia estat aprovat en referèndum, per entregar la sobirania econòmica d'Espanya als poders financers, privilegiant el pagament del deute per davant dels serveis públics. I també van usar eixe procediment abreujat, per canviar de Rei. Sí, sí. Per a aprovar una llei per a poder canviar el cap d'estat en 24 hores. I és que aquells «Pares de la Constitució» als que alguns volen convertir en paradigma de la saviesa jurídica i ponderació democràtica, no havien previst com es podia fer un canvi de Rei sense la mort d'este. I en més de 30 anys de legisladors, tampoc no es va desenvolupar. Supose que en el moment de la redacció de l'anomenada Carta Magna, ningú no pensava que caldria desempallegar-se del Rei, perquè es dedicaria a empaitar coristes, matar elefants, i fer negocitèrbols amb els xeics més sàtrapes d'Orient. Els que financen la gihad.

I com és que ara actua el Tribunal Constitucional, en sessió urgent i extraordinària, si només s'aprova un article d'un reglament que és rotundament constitucional? Doncs perquè el Tribunal pressuposa (i en política se li val, però no en dret) que es voldrà fer ús d'eixe mètode per aprovar lleis d'immens calat, i difícil o nul encaix en la Constitució. Però encara no ha passat res d'això! El Tribunal Constitucional suspén cautelarment una norma constitucional, per si de cas en volgueren fer un ús inadequat. És molt greu.

Em sembla la ruptura d'una de les darreres fronteres de la separació de poders. Els que saben d'estes coses, diuen que al TC hi ha ja un creixent malestar amb el govern de Rajoy, per l'ús abusiu que fa de l'alt tribunal per resoldre qüestions polítiques que el Gobierno no sap, no vol o no pot resoldre. L'intent d'atorgar poders al TC perquè pogueren destituir càrrecs públics es saldà amb fracàs, al tindre alguns dels membres del Tribunal, un rampell de dignitat legal i democràtica, just el que li falta a Rajoy i al seu partit.

Resum. Hi ha una cosa que els demòcrates li haurem d'agrair al procés català (amb independència de si s'hi està a favor o en contra) i és destapar les vergonyes d'un estat en fallida democràtica. Amb clavegueres i guerra bruta al Ministeri d'Interior, sense separació de poders, i tot sotmés a un govern suportat per un partit corrupte, un President mentider, i amb el vistiplau de Ribera i l'exercit cunyat.