M'HE TRASLLADAT A:


 https://wordpress.com/view/enomdedeu.wordpress.com

"FORMACIÓ PROFESSIONAL ÉS FUTUR" - Mediterráneo - 15.05.21

 Fa pocs dies s'ha fet públic que la Generalitat ha executat més del 100% dels recursos del Fons socials Europeus 2014-2020, dos anys i mig abans de vèncer el termini. I que per eixos, la Generalitat ha estat un exemple de certificació en l'àrea de Formació Professional, amb un 103'83% d'execució, i hem vorejat el 100% de l'àrea de millora d'ocupació i mobilitat laboral. No és poca cosa si tenim present que al poc d'arribar jo al Consell, el president Puig ens va citar per advertir que teníem a la UE molt preocupada, perquè entre el 2014 i 2015 no s'havia executat ni un cèntim d'aquells programes. Esta era l'herència. A LABORA vam treballar molt per a crear programes com AVALEM Joves i AVALEM Joves +, i per a explicar-los a la Comissió Europea i que ens els autoritzés. I este és el nostre resultat.

No és casual. És el fruit d'un intens treball de programació i execució que emana d'un model molt clar i reflexionat. L'any 2016 vaig assistir per primer cop a una Conferència Sectorial d'Ocupació. És el fòrum on el govern central i les autonomies, acordem els programes a dur a terme, i el repartiment dels fons, per a poder fer-ho. Presidia la Ministra Fátima Bañez, i es debatia sobre la formació a oferir a les persones desocupades. Nosaltres teníem clar que AVALEM Territori, programa fet de la mà dels agents econòmics i socials, i amb el suport tècnic de les universitats, ens havia permès determinar territorialitzadament quines formacions eren realment les que podien aportar millores en l'ocupabilitat de les persones que formàvem. La dreta insistia en el "cheque formación", és a dir, que li donem a cada persona un xec per un import determinat, i que ells se'l gasten en el curs que els hi vinga més de gust. Vaig haver d'intervenir per explicar la nostra ferma oposició a este model, i per defensar el que estàvem fent. Recorde que els hi vaig dir que el que proposaven era els cursos CCC i que et regalen una guitarra. Sí. Perquè obria la porta a la competició entre centres privats per captar alumnat, i no necessàriament sobre la base d'una millor oferta, sinó a determinats incentius. "Estudia per a sabater amb nosaltres i et regalem un microones", "si et matricules amb nosaltres per al curs de perruqueria, et regalem una PlayStation". Un despropòsit.

 Molt ofès va demanar la paraula el Consejero de Madrid, dient que estàvem en contra de les empreses privades, i que ells els liberals, tal i qual... Vaig respondre que “cada cop que un liberal parlava de col·laboració publicoprivada, a Keynes se li moria un gatet”. Crec que des d'eixe dia em coneixen a totes les Conselleries de totes les autonomies. Però és que és així. L'execució que nosaltres hem aconseguit, ha estat d'acord amb l'estudi previ, de l'eficiència d'eixos fons. I no és cap batalla contra l'empresa privada, ni de bon tros! Ara mateix LABORA té convenis amb més de 80 centres de formació privats, que imparteixen bona part dels més de 800 cursos que oferim. I mantenim amb el sector una relació quotidiana fluida i amable. Perquè plegats hem aconseguit resoldre alguns dels problemes més greus que ens vam trobar en arribar al Consell.

 En l'exercici 2020 els diners de polítiques actives es van haver de derivar a les polítiques passives, per la situació generada per l'epidèmia. I només aquelles autonomies que havíem compromès la despesa, és a dir que havíem publicat les ordres d'ajudes, vam rebre els diners previstos. Nosaltres sí. Altres no. Enguany el nostre pressupost per a la formació ha crescut en un 44% de fons provinents del Ministeri, en detriment d'altres autonomies, que han rebut menys ajudes, com Catalunya, o Madrid. I ha estat així, perquè s'han valorat els resultats obtinguts, i l'execució d'anys anteriors. La nostra aposta per l'FP és real, efectiu, avaluable. Exitós.

 La Formació Professional és una eina carregada de futur, és un instrument que ben gestionat, amb la participació directa de les empreses, ens ha de permetre avançar en la capacitació professional que les empreses ens reclamen. La setmana passada, en el marc de la "II Jornada #Formacióprofessional per a l'Ocupació: Detecció de necessitats" vam presentar l'Espai LABORA de Castelló, com el Centre de Referència Nacional per a la formació en el sector ceràmic. I esta distinció, que porta aparellada la garantia de finançament estatal, i que és un premi a la trajectòria formativa, investigadors i innovadora, és una aposta ferma i clara per la formació professional ocupacional pública. Però este èxit, i este camí fructuós que ara encetem, no hagués estat possible sense el compromís i el suport dels agents socials i econòmics. I d'ASCER, i de l'ITC, i 'ASEBEC, i d'ANFFECC. Estem construint el futur.

"SER DEMÒCRATA NO ÉS FÀCIL" - El Mundo - 14.05.21

Ser demòcrata no és cosa senzilla. Necessita entrenament, és un procés permanent, sempre inacabat. El demòcrata es fa, no se'n neix de demòcrata. No cal més que vore el nostre comportament quan som nadons. Tot ho arreglem imposant la nostra voluntat. A crits. A plors. I ja s'ho farà la resta per endevinar allò que volem, o allò que ens molesta. Que nosaltres mentre no aconseguim que la resta en done el que volem seguirem fent una bona rebequeria. Tot ens és igual. Irresponsabilitat absoluta. Anava a dir que seríem capaços de... Però que carai! Ho fem! Ens caguem a sobre, i la responsabilitat de netejar-nos, endreçar-nos i tornar-nos a deixar ben estiradets a descansar, és dels altres.

El fet d'entendre la importància de complir amb unes normes de convivència, de respectar certs costums, o determinats horaris, o d'entendre que hi ha coses que en un lloc estan bé i en un altre no, tot això, i més, és un aprenentatge. Aprendre a evacuar al lloc adequat no et converteix en demòcrata, tampoc. Això ho pots aconseguir ensinistrant un gos, per exemple. El que et confereix la condició de demòcrata, condició que tret que Frank de la jungla em puga desmentir, només es dóna dona a les societats humanes (o a algunes), és entendre, acceptar, i participar dels mecanismes de presa de decisions.

Escoltar educadament, fer pedagogia de les teues posicions, ser propositiu, però també receptiu a quan els altres ho són. Entendre la discrepància com una aportació que ajuda a millorar, i no com alguna cosa que has de tolerar amb disgust, perquè toca. Apreciar les opinions alienes, especialment si no les comparteixes. No ser un gregari irreflexiu, ser autocrític. Entendre que el consens és l'art de fer que ningú no guanye del tot per tal que ningú no ho perda tot. Però entendre també que de vegades, el consens no és possible, o fins i tot, no sempre és necessari, ni bo. Allò que sí que has d'aprendre a acceptar, és que respectant profundament les minories, les majories guanyen.

I no se li val a dir que la gent vota malament. Òbviament que pots pensar que el resultat no serà bo, perquè a tu t'agradaria fer coses molt diferents de les que faran, però el que has de fer és pensar com és que els altres han convençut a més gent que tu. I esforçar-te en què no torne a passar. La democràcia és un aprenentatge permanent, i és molt exigent. Hauríem d'anar creixent...

"MARXAR" - El Mundo - 8.05.21

Diria que en general, marxar no és fàcil. I marxar d'un lloc abandonant una feina que t'apassiona, encara menys. Esta setmana s'ha saldat amb tres marxes de destacades personalitats del panorama polític.

A Iglésias és difícil no reconèixer-li intel·ligència, i partint d'ací, sembla poc creïble que tot això no ho tingués ja pensat. La meua opinió que és intuïtiva i no puc demostrar, és que governar no és el que ell pensava. I ni li ha acabat d'agradar, ni ha estat capaç de fer el que volia. I crec també que es tem que desgraciadament els fons europeus seran un fracàs. Se'ls emportaran les quatre corporacions de sempre, i les institucions amb la urgència d'executar a temps, acabarem fent rotondes. Com amb el Pla E. I sap que això tindrà un gran cost.

També és cert que en un país on hem tingut membres del govern participant en terrorisme d'estat, en màfies econòmiques, alimentant el clavegueram i el deep state, a ell se l'ha massacrat molt més. Quan de tot el que se'l pot acusar, si de cas, és d'incoherent i boques. Però tampoc exagerem, que hi ha polítics a qui han arruïnat econòmicament, a qui han fet perdre eleccions amb informacions falses, i polítics a la presó per fer un referèndum. Anem amb compte amb els martirologis.

També ha marxat Isabel Bonig. A ella li han fet el llit els seus d'una forma innoble. Mai no m'ha agradat la seua forma histriònica de fer política, i com a gestora va prendre decisions nefastes que ens han costat molts diners que ha hagut de pagar el Botànic. Però li van encomanar gestionar el desastre col·lectiu de les eleccions del 2015, i ha donat la cara. I ara, no li han donat l'oportunitat de rendibilitzar, si era el cas, el seu treball. Prefereixen al fillol de Zaplana, perquè el PP només guanya amb eixos perfils.

També ha marxat Gabilondo. Però en este cas, no es notarà. No es va notar que hi fos.

Dimecres amb un grup d'amics comuns, vaig dinar amb algú que va deixar la política fa ja un parell d'anys, després d'una llarga i brillant carrera. Un dels adversaris a qui més he respectat, i a qui més aprecie. Ell va marxar sense haver perdut mai, diu, perquè el seu perfil no encaixa en la política que es fa ara. No hi ha gairebé espai per a la reflexió, per al debat. Tot són crits i sobreactuacions. Té raó. I és un drama.

"EXAMEN DE CONSCIÈNCIA" - El Mundo - 01.05.21

1- Presenta la teua batalla com una croada entre el bé i el mal. No menciones allò que tu guanyes. A contra, presenta la teua candidatura com un suprem sacrifici.

2- Busca un eslògan grandiloqüent. No importa que no tingues un projecte per portar la teua promesa a terme.

3-Presenta als teus electors com a víctimes a les quals altres vénen a llevar-los el que havia guanyat amb la merescuda suor del seu front.

4- Practica la política de l'odi. Assenyala els presumptes culpables i compromet-te a eliminar-los.

5- Per minar a l'adversari, tot s'hi val. Sobretot, insinuacions falses.

6- Si pregunten les fonts de les teues acusacions, respon amb vaguetats: "tothom ho sap", "ho van dir a la tele..." Si t'enxampen, tira-li al teu adversari la culpa d'haver creat la faula.

7- No dediques esforç a crear programes, legislar o governar; sinó a comparéixer en mitjans i xarxes socials. La teua força és a les teues promeses i acusacions, no en els teus èxits.

8- Infon entre els teus seguidors la por als teus adversaris i incita'ls a realitzar accions per acovardir.

9- No condemnes mai les amenaces que els teus coreligionaris llancen als teus adversaris. Arregla't per assegurar que no provenen de tu, però insinua que alguna cosa hauran fet estos individus per meréixer-ho. Defensa't dient que ells tampoc et demanen perdó quan t'insulten.

10- Apodera't dels símbols d'identitat del teu país (bandera, exèrcit, rei, víctimes del terrorisme...) Fes-los servir fins a l'avorriment, de tal manera, que al teu adversari li arribe a resultar incòmode associar-se amb ells.

Ara et demane de fer un exercici honest. Reconeixes en el partit al que votes acompleix amb tots o alguns d'estos manaments? Doncs estàs votant a Bannon, l'estrateg de la ultradreta que va dur a Trump a la Casa Blanca, i que finalment va ser apartat de l'equip, perquè fins i tot a Trump li semblava racista. Això no obstant, no li va impedir indultar-lo i deixar-lo eixir de la presó on va fer cap per haver robat fons d'ONGs.

Tampoc no és res pròpiament nou, Steve Bannon revisa (i empitjora) els trenta-huit estratagemes de Shopenhauer per tindre sempre raó. I és que l'art de la discussió és l'art de la guerra: l'únic que compta és la victòria final per molt falsos o equivocats que siguen els teus arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per esta guerra és el llenguatge.

Si dones per bo este darrer enunciat, tu també votes a Bannon.

"QUINA ADMINISTRACIÓ PÚBLICA?" - La Vanguardia - 27.04.21

Ja deia Fukuyama que la forma bàsica d’organització social és mitjançant xarxes de familiars i amics, entre els que es produeixen intercanvis recíprocs. De fet, este és encara hui el mètode més exitós de trobar treball. Les xarxes de coneixement segueixen sent l'agència més gran de col·locació. “Tu no coneixeràs algú de confiança per al magatzem?" Però clar, això traslladat a l’administració ens instal·la en un univers d’arbitrarietat, clientelisme i corrupció.

Per això Weber va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics, individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració, col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín (Charles Landry, The creative bureaucracy).

Però la convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a l’administració pública. La realitat, però, és que això de què el sector privat està millor gestionar que el públic, és una opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta idea.

El Model Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”, que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat, quasi sempre guanya el neoclientelisme.

L’Estat Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de consciència social. La política ha de delegar l’activitat reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels polítics els elements més crítics que afecten la vida de la ciutadania.

Que les administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…

Detectat el problema, i descartades les falses solucions, ens queda la Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional. Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural, horitzontal, democràtic i participatiu.

Coordinar tots estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú, reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa. Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible, i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge. Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei públic.

Perquè ara mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les administracions. I això és extremadament greu.

"ACATAR, PERÒ NO CALLAR" - El Mundo - 24.04.21

Els éssers humans som capaços de pensar, decidir voluntàriament i jutjar els nostres actes, gràcies al fet que utilitzem la raó. Una facultat consistent a aplicar normes i lògiques en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories.

Però clar, la civilització ens hem dotat de tantes normes, que d'antic hem hagut de professionalitzar la funció dels judicis, creant els jutges. De l'antic Egipte sembla que vénen els més remots amb este nom. Els romans els hi deien pretors i des de Recesvint "iudex", que és jutge en llatí. De l'àrab "al qadi" derivà "alcalde" un altre dels noms que rebien. O també "oïdors" perquè bàsicament eixa era la seua funció, oir a les parts i prendre una decisió.

Actualment a eixos professionals d'escoltar i decidir, d'aplicar les normes, els hi diem... De tot. Perquè crec que confonem el nostre dret a jutjar, el judici propi, amb
una sentència judicial que, esta sí, correspon a jutges i magistrats. I les sentències s'acaten. Per tant, respecte pels jutges.

Ara bé, en cap cas vol dir que les seues decisions no siguen opinables o discutibles. Amb major o menor raó jurídica, perquè allò que tenim els éssers humans és la capacitat de pensar i reflexionar, i en este procés intervenen la intel·ligència, els coneixements, les emocions i la raó. I a això, tot i acatar les sentències, no hi hem de renunciar.

Jo no ho pense fer, i per això dic, que per molt ajustada a dret que siga la darrera sentència que exonera de tota responsabilitat al que en algun moment va ser Molt Honorable Sr. Camps, és absurda, incomprensible i profundament perillosa.

Perquè per fer-ne un resum, ve a dir que, amb independència que el 75% dels fons que va gastar la Fundació que es va muntar per a la visita del Papa a València eren públics, la fundació era privada; i per tant, no regeix el dret administratiu. I Camps que no n'era membre, no pot ser responsable del que pogueren fer. I va més lluny, diu que quan Camps explicava a tothom que el volia sentir, i a tothom que li publicava el que deia, que ell feia i deixava de fer, que en realitat, això no té rellevància jurídica, perquè fer-se el fatxenda, no és delicte.

És a dir, que si un càrrec públic vol fer negocis indecents, la millor fórmula és una fundació instrumental a la qual regar amb la caixa pública. La sentència ens ho explica.

"NOCHE TOLEDANA" - El Mundo - 17.04.21

Malgrat que el seu origen siga fruit de controvèrsia, esta castellaníssima expressió l'associem a una nit en blanc, perquè les preocupacions no ens han deixat agafar el son.

Això li passa a molta gent a València, ciutat on treballe, amb l'anunciada ampliació del seu Port. Una decisió que és contundentment discutida des del punt de vista econòmic (reclama una inversió pública multimilionària perquè una empresa puga fer calaix), mediambiental i paisatgística. El mateix alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, reclama sense embuts, aturar el projecte, pensant en els ODS 2050. I el cert és que s'entén malament que un port puga prendre decisions contra l'opinió de la ciutat de la que forma part. Entre altres coses, perquè tota decisió, afecta a tota la ciutat.

Però jo visc a Castelló, i ací aquella decisió també ens afecta. És cert que ValènciaPort no creix només perquè MSC haja decidit desviar allà una línia que fins fa poc escalava a PortCastelló, però també és cert que la naviliera MSC ja duia el 90% del seu trànsit a València, i que porte allí la línia que hem perdut a Castelló no li genera un benefici addicional remarcable, en canvi, per a nosaltres el perjudici és gran.

En una entrevista de juliol de l'any passat, Francisco Toledo, president de Puertos del Estado, assegurava que ben aviat tindríem notícies molt positives per al nostre port, perquè la naviliera portaria ací part del seu trànsit i fins i tot que hi hauria línies directes amb els EUA. Res d'això no ha passat. Segurament perquè en lloc d'ordenar ell el trànsit, ho deixava en mans del mercat.

Ports de l'Estat permet als ports rendibles i ben gestionats reduir lleugerament les tarifes. Pot semblar raonable i Castelló té la màxima flexibilitat perquè és dels més rendibles; però a mitjà termini, podria significar l'enfonsament dels ports menys competitius, que a sobre podrien perdre la capacitat de reduir tarifes dificultant la seua recuperació. Li pot passar al nostre.

I és ací on veig el problema. PortCastelló i ValènciaPort no són ni poden ser competència. Haurien de ser complementaris, ells dos, i la resta de ports de l'estat. Al cap i a la fi, els ports d'interés general són 100% públics, i haurien de ser cooperatius. També perquè els pretesos llocs de treball que es poden crear a València es poden perdre a Castelló.

Això és el que esperava jo d'una gestió pública, i al final, obviar la DIA de ValènciaPort condemna a PortCastelló a una NIT... toledana.

"CALVÍ I EL PEIX" Actualitatvalenciana -13.04.21

Hi ha un deliciós llibret de Josep Vicent Marqués, de nom "Amors impossibles", que m'agrada rellegir de tant en tant. Alguns dels relats els protagonitzen un socràtic i un sofista, que contraposen permanentment les seues personals formes d'entendre el món, amb un llenguatge costumista. Hi he pensat estos dies, perquè tinc un encàrrec que no sé si trobaré el temps, o tindré el talent per a complir, o això meu amb el món dels editors serà un altre amor impossible.

I ho vinc a dir, perquè igual que Marqués contraposava dues escoles filosòfiques, hagués estat interessant contraposar a Max Weber i a Karl Marx, discutint sobre l'origen del capitalisme. O fins i tot a Calví i al Papa Lleó XIII barallant-se intel·lectualment sobre el valor del treball en l'ànima del fidel.

Mentre Marx mantenia que la mentalitat capitalista procedia del desenvolupament econòmic capitalista, Weber al seu llibre "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" es demanava si l'origen d'eixa mentalitat capitalista moderna no provindria més aviat del mode de vida generat pel protestantisme calvinista.

I és que contràriament a la concepció catòlica, la reforma protestant va accentuar la dimensió ètica i religiosa del treball. El catolicisme manté que encara portem la màcula d'aquell pecat original, i la condemna del seu déu: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", Gènesi 3:19. Fins que tornes a terra! Ni jubilació, ni vacances pagades. Poca broma!

En canvi el protestantisme en fa una lectura ben diferent. Luter encara té alguna cosa de tradicionalista, amb l'assumpció de la professió com una que cosa que l'home havia de fer com una missió imposada per Déu. Però Calví ho fa saltar tot pels aires. Perquè mentre per als catòlics el treball és un càstig, el calvinisme el sacralitza considerant-lo la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Encara més, el creient calvinista havia de portar una vida austera, però la riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Ara bé, com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s'havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives. 

Encara arrosseguem aquella visió! I és ací és on troba Weber el suport a la seua visió, i ho concreta: «el capitalisme victoriós no necessita ja d'estesuport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que assentat el capitalisme pren vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana, ni més déu que el Fons Monetari Internacional, el Fòrum de Davos i el Banc Mundial. La Santíssima Trinitat del capitalisme.

Crec que Marqués hagués escrit alguna cosa així:

"Un catòlic pescava a la platja, mentre un calvinista el mirava amb atenció. El pescador va notar un fort sotrac a la seua canya, va estirar amb determinació i l'ham va complir amb la seua funció. Uns breus minuts d'estira-i-arronsa entre el peix i el pescador, i a recollir fil. El bon home havia capturat la seua presa.

Amb parsimònia la va desenganxar de l'ham, va posar el peix a la cistella, i va començar a recollir els seus estris. El calvinista que el mirava li va dirigir per primer colp la paraula.

-Ja marxa? No pesca més?

-Sí senyor, ja marxe. Ja tinc un peix per al sopar.

-I per què no en pesca un parell més?

-No tinc tanta fam.

-Però els podria vendre. Vosté es menja el seu peix, i la resta els ven.

-Per a què fer?

-Home, amb els diners dels guanys podria comprar-se una segona canya.

-Una altra canya? Per a què?

-Podria pescar el doble, i vendre el doble de peixos, i guanyar més i més diners.

-I què se suposa que podria jo fer amb tots estos diners?

-Home de déu! Podria estalviar i comprar-se una bona barca pesquera.

-Una barca? Però per a què vull jo una barca?

-Podria entrar mar endins. On hi ha més peixos, i pescar moltíssim més que la vora.

-Ja ho entenc. Però és que no sé que podria fer jo amb tots estos peixos.

-Doncs una xicoteta fortuna, home. Ben administrats els diners de la venda, li permetrien comprar una segona barca, i després una tercera fins a tindre la seua pròpia flota de barques de pesca.

-Jo no podria fer-me càrrec de tot això.

-Però podria contractar a gent del poble que ara no té feina. Altres pescadors treballarien per a vosté.

-I aleshores jo que faria?

-Home... Podria anar tranquil·lament a la platja a pescar."

De tot això va també el debat sobre la setmana laboral de 4 dies. De treball just el que necessitem per a sopar, i dedicar la resta del temps a estimar-nos els uns als altres. Paraula de Nomdedéu

"CANVIAR D'OPINIÓ" - El Mundo - 10.04.21

Fa poc més d'un any, quan vam començar a intuir que allò del rat penat ens anava a costar vides i hisendes, vaig fer un tweet: "Algú té el telèfon de Keynes"? Que diga això un socialdemòcrata com jo, no pot ser una sorpresa. Que l'ultraliberal Garicano fos un dels primers a valorar la intervenció estatal en l'economia, potser sí que no l'havíem vist vindre. Ell ho va adornar dient que no era moment d'ideologies. En realitat sí. El que no era és el moment de la seua d'ideologia, ni ara, ni potser mai.

Adam Smith va crear la metàfora de la mà invisible, que segons ell és la que permetria que l'economia de mercat tinga la capacitat d'assolir el benestar màxim mentre busca el seu propi interés. El que no va dir Smith és que la mà era la de Keynes.

I és que la història es repeteix en espirals. El president americà Woodrow Wilson va impulsar fa ara un segle i un pessic, un programa polític de tall progressista per intentar aturar l'avanç de l'anarquisme i socialisme que creixia pel descontentament social. A les classes mitjanes s'hi havia instal·lat la convicció que la pinça entre els més rics i els més pobres, posava en perill la seua democràcia liberal. Wilson va abanderar polítiques redistributives, és a dir, impostos als de dalt i ajudes als de baix, des de la convicció que el sistema exigia l'enfortiment de les classes mitjanes, i que les desviacions de pobresa extrema i de gran acumulació, havien de ser modulades des de l'estat.

En anys d'entreguerres i la Gran Depressió van acusar Keynes de canviar d'opinió, perquè ell sempre havia mantingut que les anàlisis econòmics i l'acció del govern haurien d'estar dirigits per la raó i no per la ideologia de partit o interessos de grup. John Maynard Keynes va pronunciar la que probablement és la frase més honesta que mai no ha pronunciat un economista: "Quan els fets canvien, jo canvie d'opinió. I ¿vosté què fa?" Garicano, i tots els garicanos i garicanes de la dreta conservadora que es vol fer passar per liberal, podrien tindre el valor i l'honestedat de l'economista, i reconéixer que han canviat d'opinió. No ho fan. No han canviat.

Els Chicago Boys no han entés ni a Wilson! Exigeixen ajudes per a tothom, grans propietaris inclosos. Però es neguen a què els rics paguen més impostos. És impossible redistribuir el que no pots recaptar. Faré un tweet: "Algú té el telèfon de Pitàgores? És per a uns amics"

"LA FUNCIÓ PÚBLICA" - El Mundo - 27.03.21

Quan treballava a l'ajuntament i hi havia algun acte de presa de possessió de nous treballadors públics, m'agradava participar com a espectador de l'acte protocol·lari. Em semblava que algú que ha preparat i aprovat amb esforç unes oposicions, perquè ha decidit dedicar la seua vida professional al servei públic, mereixia eixe acte de reconeixement. Sempre em va sorprendre això de fer-los prometre guardar i fer guardar la Constitució. Supose que una auxiliar de biblioteca, la guardarà i farà guardar, pel codi ISBN.

I és que això de la Constitució... Per quina raó un auxiliar administratiu, una enginyera, un brossaire han d'estudiar la Constitució per a exercir el seu ofici? No seria millor que passaren proves relatives a la funció que han de desenvolupar, i si aproven, que tingueren un any per a aprendre's la Constitució? O més encara, que saber-se les disposicions transitòries siga un mèrit, no una obligació. Al cap i a la fi, és poc probable que a la funcionària que emet els certificats d'empadronament, un ciutadà li demane que li explique l'article 132.2. Però ningú no es planteja això. El plantejament és simple: si vols presentar-te a les oposicions, has de complir amb els requisits, i un és que et sàpigues la Constitució. Ningú no ho discuteix, per poc útil que siga.

En canvi sí que hi ha qui diu que hauries de poder ser funcionari sense saber valencià, que en tot cas hauria de ser un mèrit que dona mig puntet, o que primer aproves i després si de cas ja l'aprendràs. I mira, no. Això no pot ser. Perquè és molt més probable que a la bibliotecària li pregunten "On guardeu la traducció de La feréstega domada que signà Giménez Lloberes?", que no pas que li pregunten si abans de nomenar al Fiscal General de l'Estat, el Rei ha d'escoltar o no al CGPJ.

El valencià és llengua oficial, i això vol dir que té el mateix estatus que el castellà. No que el castellà siga preeminent en ordre jeràrquic, que molt estudiar la Constitució, i poc de semàntica! Plantejar el requisit de coneixement de la llengua pròpia com una limitació de drets dels futurs funcionaris, és un despropòsit. Això no va dels drets dels treballadors públics, sinó de la ciutadania. L’Administració no té drets, sinó deures i una de les obligacions de l’Administració, i de qui hi treballa, és tractar a tota la ciutadania per igual. Per tant, preval el dret a ser atés i entés en valencià, i qui no entenga això difícilment serà un bon servidor públic.

"L'EFECTE COBRA" -EDITERRÁNEO - 24.03.21

El nom prové d'una situació que es va produir en temps de la dominació britànica a l'Índia. El govern britànic estava preocupat pel nombre de cobres verinoses en Delhi. I no va tindre altra ocurrència que oferir una recompensa per cada cobra morta que s'entregués a les autoritats colonials.

En allò que els britànics veien una solució a un problema greu, alguns locals hi van vore un negoci, i van començar a criar cobres només per a matar-les i cobrar-ne la recompensa. El govern es va adonar de seguida del que estava passant, i en una altra decisió precipitada, decidí retirar les recompenses. Cosa que va fer que els criadors alliberassen immediatament les cobres, en deixar de ser una font d'ingressos. Com a resultat, la població de cobres salvatges va augmentar. L'aparent solució al problema el va fer encara pitjor.

Un exemple de com polítiques públiques d'assignació de recursos, tenen com a resultat un empitjorament de la situació. Això s'associa al fet d'emprar el mateix indicador per a avaluar una política pública i assignar recursos.

Salvant les distàncies, hauríem d'aprendre alguna cosa d'estes experiències. No diré jo que ningú munte un bar o un restaurant, o una agència de viatges per a poder rebre 2500 euros miserables. Clar que no. Però quants negocis no viables estan mantenint-se en l'UVI econòmica gràcies a les ajudes públiques? Siguen a fons perdut, crèdits a baixíssim interés, condonació de taxes o impostos...

Els fons europeus de recuperació poden ser una oportunitat per a canviar el model productiu valencià, o una cacera de cobres. I em banyaré. Estem competint amb altres comunitats per a vore qui s'emporta la hipotètica macrofàbrica de bateries elèctriques, i jo no recorde el debat sobre si això és o no és una bona idea, que hauria de ser previ. I no parle només del cost mediambiental que una indústria així té, i que no és menor, sinó fins i tot des del punt de vista econòmic i d'ocupació.

Entenc i defense la necessitat que des de l'esfera pública es participe en determinats sectors, i se'ls acompanye i incentive. Però... La realitat és que si no es fabriquen més cotxes elèctrics no és per falta de bateries, és perquè continuen tenint menys prestacions que els de motors d'explosió, i perquè s'està produint una davallada important en la compra de vehicles particulars. Els joves ja no es trauen el carnet el dia que fan els 18. I és una tendència que ja s'ha estabilitzat i sembla anar a més.

Amb una alegria poc científica ho fiem tot a l'eixida de la crisi sanitària que ha dut terribles conseqüències econòmiques. Però això ve d'abans. No eixirem d'eixa crisi, no hi haurà recuperació duradora per al sector de l'automòbil. Tots els indicadors porten a pensar que el sector seguirà en declivi, la mala evolució del sector, seguirà. I aleshores? Per a què una macrofàbrica de bateries? Si no té demanda! Si tot sembla indicar que cada dia en tindrà menys!

Ens diran que el transport públic, que el transport de mercaderies per carretera, podrien compensar la manca de demanda de l'automòbil particular. No. Darrere del projecte no hi ha cap empresa de transport per carretera, perquè ara mateix un camió elèctric és impossible. Ni Adif. Qui empenta és Volkswagen, Ford, Seat, o la mineria extremenya del liti o Iberdrola. Si el projecte fos rendible, no necessitarien els fons públics, ni hagueren esperat a la pandèmia per descobrir-ne la urgència. No. El que passa és que cau el consum de vehicles particulars, com des de fa anys cau el consum d'electricitat a Espanya. Tot este projecte no és més que una excusa per a rebre diners públics, per a recapitalitzar-se prometent que faran coses que en el millor dels casos no necessitem. I en paral·lel massa administracions defensant donar ajudes als caçadors de cobres, per poder dir que fan alguna cosa davant un problema tan greu.

I tant de bo foren només les bateries. El més greu és que cada dia sembla més evident que estem a punt de convertir esta oportunitat històrica de transformar la nostra economia, en un nou Pla E gegantí. Tot seran rotondes econòmiques. És a dir, invertirem en propostes que ens faran pegar voltes sobre un eix equivocat, i del que ningú no sap exactament per quin carril circular per eixir sense tindre un accident.

"POLITICS A LA ROMANA" - El Mundo - 20.03.21

Deia Lacan que el subconscient és el discurs de la cosa repetida. Per això l'exabrupte que va cridar des del seu escó un diputat popular quan Errejón reclamava millores per a la salut mental a la sanitat pública, no és més que la verbalització de la seua forma de ser i pensar. No va ser un error, com ha dit, va ser l'expressió sincera del seu pensar més íntim. Una altra cosa és que la complexitat del seu pensar siga similar a la de la recepta del calamar a la romana, i que ell tinga la sensibilitat d'un musclo bullit.

I és que desgraciadament estes coses es repeteixen amb massa freqüència. "Vés al médico" és el "Que se jodan" modernitzat. I ens alarmem, però eixides de to com estes, només són possibles perquè el nivell parlamentari és en general lamentable.

Toni Cantó ha abandonat per segona vegada la política, com a pas previ per tornar a incorporar-se a la política, en una nova escuderia. És la història de la seua vida pública, de la seua ambició sense principis. El dia del seu abandó van començar els panegírics, les hagiografies a cura de propis i estranys que venien a dir que era un gran polític i un excel·lent parlamentari. No ho era. No ho és. Mai no ho serà. És un inútil, un demagog, un falsari, un pocavergonya, un ofenedor, un propagador de mentides. I qui millor defineix el seu pas per la política, és ell mateix.

L'endemà de la seua dimissió, Risto Mejide el va contractar en directe com a comentarista per al seu programa "Todo es mentira". Cantó encaixa bé en un programa amb eixe nom, que es dedica a blanquejar el populisme de dretes i que fa antipolítica permanentment. Preguntat al polític en excedència si estava disgustat amb el segon partit que ajuda a enfonsar, Cantó ho explica amb un sol exemple. “L’executiva ha fet un video -va dir- amb fragments d'intervencions de diferents líders del partit, i a mi no m'hi ha inclòs. I això que les meues intervencions en les Corts, tenen més visites a Youtube que les de tots ells junts".

La youtubització de la política! Incapaç de dir que ha aconseguit com a millora de la vida de la gent en tants anys de polític, es mesura per l'èxit en xarxes. Com El Cejas, com aquella socorrista de San Sebastian de los Reyes del "la he liado parda", que va generar un núvol tòxic al poble, com Cantó a la política.

"SAMARRETA O XANCLETA" - La Vanguardia - 16.03.21

L'any 2009, a Barcelona, vaig assistir a una conferència del professor Ramón Tremosa, actual Conseller d'Empresa de Catalunya, que versava sobre la importància econòmica dels ports. I recorde que va posar un exemple (del que probablement no seré capaç de recordar les xifres exactes) que em va colpir, perquè era molt pedagògic.

Una coneguda companyia i cadena francesa de distr

ibució de material esportiu fabrica al subcontinent asiàtic la seua samarreta "basic". El preu de cost al país d'origen ronda al voltant d'un euro. Dur els contenidors amb desenes de milers de samarretes fins al port de Tarragona, no encareix el producte més que alguns pocs cèntims per unitat. Des de Tarragona es distribueixen als centenars d'establiments que la marca té oberts per Europa. El transport per tren i carretera, suma uns altres centimets més al cost, però tot plegat, la samarreta segueix tenint un cost per davall dels dos euros. El preu de venda al públic, és de 10 €, i deixant a banda el benefici comercial, el diferencial entre el cost i el preu de venda, es produeix en el polígon industrial annex al Port.

Les samarretes es descarreguen del vaixell i es traslladen a una xicoteta nau on hi ha instal·lada una empresa de recent creació. Es dedica única i exclusivament, a obrir les caixes, crear etiquetes amb codi de barres interpretable a través d'un lector òptic, cosir-les a les samarretes, tornar-les a empaquetar, i deixar-les llestes per a la distribució. Per tant, hi ha treball manual de magatzem, de costura, però també tecnològic. Perquè els etiquetatges es fa gràcies a un sistema nascut a la Universitat pública Rovira i Virgili, que ha donat pas a una spin-off posada en marxa per egressats d'aquella universitat.

Trobe que és una definició magnífica del que podríem anomenar valor afegit en l'economia. És a dir, la suma dels valors addicionals que adquireixen els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. I ho diré de forma poc acadèmica, Àsia és ara mateix la fàbrica del món, i Europa un dels principals mercats. No podem competir per preus contra les economies que estan en un grau de desenvolupament molt inferior a les nostres, per tant, el nostre espai en l'economia global ha de ser la qualitat, la innovació, i el valor afegit a eixos productes bàsics.

Al País Valencià, des del 2008 fins al 2020 la composició del nostre PIB, segons dades EPA, ha consolidat una molt preocupant tendència, al concentrar en el sector serveis un 75'30% del total dels llocs de treball. Quasi 9 punts més que la mitjana espanyola!

Tornem a la samarreta. Una samarreta de cotó pot tenir baix valor afegit, però si li afegim compostos per obtenir un material transpirable pot ser de mig valor afegit, i si a més de ser transpirable, la seua producció es fa utilitzant material reciclable, obtenim un producte d'alt valor afegit. Com calculem eixe valor en un restaurant, en un hotel, en una agència de viatges, en una sala de festes?

És cert que per tercera vegada consecutiva, el World Economic Forum va situar a Espanya com el país més competitiu del món en termes turístics, i nosaltres hi tenim un paper destacat. Competitiu en un sector de valor afegit de difícil càlcul, que genera una ocupació molt precaritzada (i no sempre per la temporalitat que no hem sabut trencar encara), la que concentra més hores extraordinàries no pagades, amb un efecte altament negatiu sobre el medi ambient, i que acumula un percentatge discutible, com a poc discutible, d'ajudes públiques. Què passaria si tots els recursos públics invertits en un sector determinat, els invertirem en un altre. Sectors de futur, amb rendibilitat social superior, que generen ocupació de qualitat, que siguen mediambientalment sostenibles…? Cost d'oportunitat, se'n diu.

Investigació i tecnologia com amb la samarreta, o serveis depenents del sol i platja? Per dir-ho amb un joc de paraules d'anar per casa, hem de triar entre l'economia de valor afegit, i l'economia de calor afegit.

"L'ALGORITME MANA" - El Mundo -12.03.21

Els confessaré un secret del qual uns dies no me'n sent gens orgullós i altres em sembla que té la seua gràcia. Fa dos anys s'acostava el meu aniversari, i jo tenia il·lusió de tindre una agenda electrònica, i sabia que a la meua parella, que és molt analògica, difícilment se li ocorreria regalar-me-la. Així que vaig ordir un pla.

Unes setmanes abans de l'aniversari, vaig començar a entrar en la seua sessió de treball de l'ordinador que compartim, i a fer recerques d'agendes electròniques en el buscador, conscient que l'algoritme faria que a poc a poc, quan ella es posés a treballar, anirien apareixent-li anuncis d'agendes electròniques de diferents models i marques. I confiant en allò que es coneix com a publicitat subliminar.

El dia del meu aniversari, em va regalar una agenda electrònica fantàstica, explicant que com sap que com sóc una miqueta geek, pensava que m'agradaria. Tenia raó. No va ser exactament una sorpresa, però em va fer feliç. No em vaig poder aguantar i li ho vaig explicar. Va riure i es va disgustar tot alhora. Deia que era una manipulació, però que tenia gràcia. Em vaig defensar dient que jo prenc nota mental de les coses que mira en un aparador, de les coses que diu que li agraden, per a fer-li regals, i que no era tan diferent el que jo havia fet. Simplement havia manipulat l'algoritme.

El matemàtic Abu Abdullah Muhammad bin
Musa al-Khwarizmi, no es podia imaginar al segle VII que aquell terme creat per ell acabaria governant les nostres vides. Si jo que sóc un boomer amb escasses habilitats tecnològiques he aconseguit una agenda electrònica que de cap manera se li hagués ocorregut regalar-me a la meua parella, els qui de veritat controlen la tecnologia i la intel·ligència artificial, ens fan fer el que volen.

Recorde que fa temps vaig dir que agraïa a la premsa que m'oferís un espai per esplaiar-me explicant les meues idees, però que a mi m'agradaria poder escriure al DOG, i ara que ho faig, m'adone que de veritat el que m'agradaria és poder escriure l'algoritme que ens regeix. Entenguen, a mi personalment, no. No dic això. Dic que cal un control públic, democràtic i transparent, d'estes formulacions matemàtiques que determinen el que anem a comprar, en què anem a treballar, com ens vestirem i fins i tot de qui ens enamorarem. Perquè la vida és una cosa massa seriosa, per a deixar que la dirigisquen corporacions opaques, amb interessos econòmics i ètica absent.

"COL·LABORACIÓ PÚBLICOPRIVADA" - El Mundo - 06.03.21

El famós informe Guadiana del Consell d'Estat, sobre la gestió dels fons europeus posa la lupa sobre l'instrument de la col·laboració publicoprivada, a què el decret de Govern confereix una "gran importància". Explica que, lluny de configurar-sempre com la solució més idònia, també presenta alguns inconvenients. No és la primera advertència en eixe sentit, de fet cita la que es va fer en el Llibre Verd sobre eixe model de col·laboració, que ja qüestionava severament eixa figura com fórmula habitual i global. Advertia que cal valorar-ho, projecte a projecte. Exactament el contrari que sembla voler el govern central, arrossegant així la voluntat dels governs autònoms. Perquè en això de la cogovernança, la relació del govern central amb el Consell, és com la de Voltaire amb Déu, que deia que es saludaven, però no es parlaven.

Només se m'acudeixen dues raons perquè un govern que es vol progressista abdique de la seua capacitat i obligació de determinar el futur econòmic del país. La primera és una greu desconfiança en la seua capacitat d'executar els fons. La qual cosa té una certa lògica, amb data del 31 de desembre de 2020, Espanya havia executat un total de 24.040 milions d'euros, un 43% dels 56.552 milions que tenia assignats a càrrec dels cinc programes que componen els fons europeus estructurals i d'inversió per al període 2014-2020. I ara se li han assignat 140.000 milions. Però la solució adequada no és pegar a fugir, és acabar amb la taxa de reposició que deixa a les administracions sense mans per a gestionar. Passa per una reforma en profunditat de l'administració, per acabar amb el presencialísme, començar a treballar per objectius, amb incentius, amb avaluació en 360° i avaluació de l'acompliment. Millorar, no rendir-se.

L'altra raó és encara pitjor. És la dolosa renúncia del govern a canviar el model productiu. A plantejar vectors de reactivació basats en l'economia de triple balanç (social, econòmic i ambiental). Apostar fermament per la formació permanent de treballadors... I d'empreses, que permeten avançar en la innovació organitzacional!

I un increment en l'R+D+I. Espanya hi dedica un esquifit 1,2% de la despesa interna bruta, i això es tradueix en un 16,5% d'aportació de valor afegit per part de la indústria. La mitja de la UE és del 3%, que es converteix en un 20% de valor afegit industrial. I alemanya invertint un 3,1% es dispara fins a un 25,8.

El nostre futur salta per la finestra quan la col·laboració publicoprivada entra a les empreses de l'IBEX 35 per la porta... Giratòria.