24 d’abril, 2021

"ACATAR, PERÒ NO CALLAR" - El Mundo - 24.04.21

Els éssers humans som capaços de pensar, decidir voluntàriament i jutjar els nostres actes, gràcies al fet que utilitzem la raó. Una facultat consistent a aplicar normes i lògiques en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories.


Però clar, la civilització ens hem dotat de tantes normes, que d'antic hem hagut de professionalitzar la funció dels judicis, creant els jutges. De l'antic Egipte sembla que vénen els més remots amb este nom. Els romans els hi deien pretors i des de Recesvint "iudex", que és jutge en llatí. De l'àrab "al qadi" derivà "alcalde" un altre dels noms que rebien. O també "oïdors" perquè bàsicament eixa era la seua funció, oir a les parts i prendre una decisió.


Actualment a eixos professionals d'escoltar i decidir, d'aplicar les normes, els hi diem... De tot. Perquè crec que confonem el nostre dret a jutjar, el judici propi, amb
una sentència judicial que, esta sí, correspon a jutges i magistrats. I les sentències s'acaten. Per tant, respecte pels jutges.


Ara bé, en cap cas vol dir que les seues decisions no siguen opinables o discutibles. Amb major o menor raó jurídica, perquè allò que tenim els éssers humans és la capacitat de pensar i reflexionar, i en este procés intervenen la intel·ligència, els coneixements, les emocions i la raó. I a això, tot i acatar les sentències, no hi hem de renunciar.


Jo no ho pense fer, i per això dic, que per molt ajustada a dret que siga la darrera sentència que exonera de tota responsabilitat al que en algun moment va ser Molt Honorable Sr. Camps, és absurda, incomprensible i profundament perillosa.


Perquè per fer-ne un resum, ve a dir que, amb independència que el 75% dels fons que va gastar la Fundació que es va muntar per a la visita del Papa a València eren públics, la fundació era privada; i per tant, no regeix el dret administratiu. I Camps que no n'era membre, no pot ser responsable del que pogueren fer. I va més lluny, diu que quan Camps explicava a tothom que el volia sentir, i a tothom que li publicava el que deia, que ell feia i deixava de fer, que en realitat, això no té rellevància jurídica, perquè fer-se el fatxenda, no és delicte.


És a dir, que si un càrrec públic vol fer negocis indecents, la millor fórmula és una fundació instrumental a la qual regar amb la caixa pública. La sentència ens ho explica.

1 comentari:

Joan ha dit...

Durant anys la premsa perseguia a Camps per tal que explicara el cost de la visita del Papa i ell sempre fugia d'estudi. Transparència total. I ara absolució total. No estic gens sorprés.

Ah! i no oblides, Enric, que allò que diu la Justícia és sagrat. Ningú té dret a discutir-ho. Camps i Cifuentes al carrer. Mentre que la presidenta d'un parlament és sentenciada a 11 anys a la garjola per permetre un debat i una votació parlamentàries, i sense dret al tercer grau, que deu ser una persona molt perillosa. Des que Carme Forcadell està en la presó jo i la meua família podem eixir més segurs i tranquils al carrer. Som una democràcia plena.

Un catedràtic de dret processal digué una vegada en televisió que la justícia ha de ser pedagògica. Evidentment qui millor entén la complexitat del seu funcionament són els experts, els juristes. Però la justícia està dirigida a tots els ciutadans, no només als juristes. Els ciutadans hem de poder comprendre almenys la lògica de les decisions judicials, per tal de saber com complir correctament les normes de la nostra democràcia.