31 de maig, 2013

RUMSPRINGA - Levante-EMV - 01.06.13

Els amish són una agrupació religiosa cristiana d'origen anabaptista, notables per les seues restriccions quant a l'ús d'algunes tecnologies que ells consideren modernes com ara els automòbils o l’electricitat. Un smartphon ja és directament un instrument demoníac!  Són al voltant de 200.000 persones, assentades als EUA i uns pocs al Canadà.
Descendent d'immigrants predominantment suïssos de llengua alemanya, mantenen la llengua, i viuen en comunitats fortament cohesionades. Creuen literalment en el Nou Testament, i s'aïllen del món exterior i  defensen el pacifisme. Vesteixen com en el segle XVII o XVIII. 
Viuen, doncs, de forma senzilla, amb creences estrictes, però hi ha una característica que els diferencia enormement d’altres comunitats tancades. És el període conegut com “rumspringa”, on els adolescents, abandonen un temps la comunitat per experimentar “el món exterior”. 
És com anar d’Erasmus al segle XXI. Fora de la comunitat els joves connecten amb la tecnologia. Veuen la tele, parlen per telèfon, es connecten a internet, tasten l’alcohol, escolten música, ballen, poden anar al cinema...És a dir, es comporten exactament com es comporta qualsevol jove nordamericà de la seua edat.
I el més important d’això és que no és una barrabassada del jovent, sinó que forma part de l’aprenentatge personal, que la comunitat ofereix als seus. Tan estrictes com són en el seu dia a dia! Em sembla un exercici educatiu impecable, perquè a més a més, es fa amb la més que sana intenció de que els joves puguen triar si volen la seua modesta vida, amb barrets de palla, carros i cavalls, espelmes i dures jornades al camp; o prefereixen la voràgine dels hipsters, DJ’s, gin tònics amb cardamom, Wii i una moto. No és una secta, qui vol se’n va. Però curiosament i malgrat les descobertes del “rumspringa” més del 90% quan acaben eixos mesos de disbauxa, tornen a la comunitat i segueixen amb la vida dels seus pares, els seus avis, i els avis dels seus avis. Tornen al segle XVIII. Com si mai no hagueren trencat un plat.
I de vegades pense que els del PP són una miqueta amish. No tant perquè sovint sembla que visquen al 1700 (amb eixa doble moral que alguns practiquen), que també; sinó perquè intenten vendre que són una comunitat d’ordre. Són gent de casa bona. Formals, treballadors, seriosos, compromesos amb la ciutat o el país. Els portadors d’una secular veritat absoluta.
Però... de tant en tant fan un “rumspringa”. Trenquen les normes per un xicotet període. Ara fraccione un contracte per a que en semblen tres de menors. Ara desvie fons de cooperació per a muntar un empori immobiliari. Ara regale contractes als amics a canvi d’un bon pessic, per a mi o per a la comunitat... I després, volen tornar com si tal cosa. Com si no hagués passat res. Al seu escó, i posar cara d’honorable representant públic. 
Però no cola. No xics, no cola. Vos heu retratat. Això vostre no és de Nou Testament, és de Codi Penal.


30 de maig, 2013

"COMERÇ LOCAL" - Mediterráneo - 30.05.13

És com una mena de metàfora terrible. La PYMEC ha hagut de declarar-se en concurs de creditors. Cal recordar que la PYMEC ha estat durant més de 30 anys l'organització que ha donat suport a les xicotetes i mitjanes empreses. Empreses familiars, autònoms, comerços... En l'estructura econòmica valenciana, i notablement en la de Castelló, és precisament esta la tipologia empresarial que representa el 89'96% de les nostres empreses.  I són les que creen llocs de treball més estables i de major qualitat. 
A més a més, este tipus de negocis, els comerços de proximitat, a banda de prestar en general una millor atenció al client, representen un benefici obvi per la citat. El diners que generen, els seus beneficis, es reinverteixen i es gasten en la pròpia ciutat. El senyor que ven roba jove a la Plaça de la Pescateria, es compra les sabates al carrer d'Amunt, compra el pa a l'Avda. d'Alcora on viu, i els llibres de la xiqueta a la llibreria del carrer Governador. Retroalimenta l'economia local. Mentre que el Sr. Gran Magatzem, usa els seus beneficis per muntar un nou gran magatzem a Pamplona o a Istambul. 
Davant d'estes evidències, es fa de bon pensar que els diferents governs s'haurien d'esforçar en protegir i potenciar este tipus d'empresa. Lluny d'això, sabem que PYMEC possiblement haurà de tancar perquè és l'administració autònoma qui no li paga els cursos i campanyes que li havia encomanat. I la regidoria intentant convèncer-los que facen cas al Corte Inglés i obrin els diumenges!

29 de maig, 2013

"CARTA ALS ANTICS COMPANYS" - Castelloninformación- 29.05.13


Aviat faré els 52, i milite en política des d’abans que fos legal, és a dir, fa molt. Moltíssim. He interpretat diferents papers organitzatius, però no va ser fins al 2003 que no em vaig decidir a anar en una llista electoral. Aleshores vaig acompanyar a Toni Porcar i vaig eixir elegit regidor. Ja fa 10 anys. 
D’aquells primers anys, guarde en la memòria un munt de gent, entusiasta i compromesa gent que pensava (pensàvem) que tots érem imprescindibles per fer possible la transició des de la darrera dictadura occidental d’Europa, cap un estat democràtic i de dret. Hi ha molts protagonistes amb noms i cognoms, i cares en  blanc i negre, però allò, ho va fer la societat en el seu conjunt. Una societat molt més madura del que els immobilistes deien, i pretenien com excusa per evitar l’arribada de la democràcia. Després de les eleccions del 77, el referèndum constitucional del 78 i les eleccions generals i municipals, alguns companys i companyes van considerar que ja havien aportat prou. Es van anar allunyant de la política activa. “Això per als que vos agrada”, deien com comiat. Estava bé, era lícit. Havien col·laborat tant com havien considerat oportú, i ara volien dedicar-se a estudiar, treballar, o estar amb la seua família.
En els 80, alguns abandonaren quan van vore que “l’esquerra” havia arribat a molts ajuntaments, al govern de l’estat, i a sobre havíem recuperat l’autonomia quasi tres segles després de que ens fos arrabassada a sang i fetge. “Ja ho tenim, ara heu de continuar els que vos agrada la política”, van dir molts. I encetaren projectes professionals, familiars. Era just. També elles i elles havien donat tot el que havien considerat que calia.
A meitat dels 90 les desercions i els abandons ja no van ser per la satisfacció de la feina feta. Els abandons eren ara plens de frustracions. Els enganys i les renuncies de l’esquerra omnipresent del PSOE. L’estafa de l’OTAN. El terrorisme d’estat amb el GAL. La corrupció. Un gota a gota de corrupció d’alts càrrecs socialistes que es convertí en inundació. La condemna al partit pel finançament il·legal. Desencís. Ara, els que deien “això per als que vos agrada la política”, ja ho deien com un retret.
I arribà la dreta. Va guanyar ajuntaments, i després el Consell, i després Aznar, vestit de Cid Campeador entrà a la Moncloa amb la Tizona apuntant a l'infinit. I de nou renúncies. “Què fa la gent votant a estos?” es preguntaven alguns, incrèduls. “Jo no vull saber res de política” deien mentre tornaven a les casernes d’hivern, tot oblidant l’aforisme de Fuster: “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.
I quan ja semblava que no s’hi podria fer res, arribà Zapatero, que tampoc no és que il·lusionés gaire, però en l’aspecte de drets civils va ser valent i eficient. I això va ajudar poc a reenganxar-se a la política...”Home, just ara...sembla que este....”. I arribà la segona legislatura i es mostra extremadament maldestre per afrontar la crisi econòmica. Un desastre. I més desencís. “Això no té solució”, “els polítics tots sou iguals”. 
I ací a casa nostra primer Zaplana i la megalomania. I després Camps i més megalomania, i furts, i robatoris, i les putes d’EMARSA, i Calatrava, i el Papa i Cotino, i l’accident del Metro, i Blasco... “Això fot fàstic”, “això no té solució”.
I en això que guanyà Rajoy. I més rebufits. I començà la involució democràtica, amb l’excusa de la crisi, com si la fórmula per estalviar fos escopir sobre els pobres. I amb tot això el creixement del populisme desidiologitzat de la Rosa Díez, o el lamentable nivell de la generació Talegón, o la trista i incomprensible ascensió a l’Olimp dels vacus demagogs com González Pons.
I ara, amigues i amics, vos escric esta carta. Jo porte deu anys en primera línia política. I em queda corda per 10 anys més, però no sé si tinc tanta ambició. Així que ara vos demane el mateix grau de comprensió, que vaig tenir jo quan vau abandonar. Ara torneu a fer falta. Ara és com als 70, urgent reconstruir el país, la societat, repensar les regles de joc. Ara com als 80 hi ha encesa una espurna d’esperança de canvi, i este colp el canvi es diu Compromís. Però ara com aleshores, només es podrà fer amb la força imparable de la gent, de la convicció i el treball col·lectiu. Com als 90, la decepció d’un PSOE incapaç; i l’empoderament d’una dreta dura, depredadora, incompetent i cruel. Vos demane que torneu, i porteu a la família. A fer pinya. O a assumir responsabilitats. A ajudar-nos, o a substituir-nos, però a canviar el món. Com als 70. Aleshores vam poder tot i els errors. Ara hem de poder, i estalviar-nos els errors. Torneu. Feu falta. 

25 de maig, 2013

"REVIVAL POLÍTIC" - Levante-EMV - 25.05.13


Resulta que la policia judicial, com qui no vol la cosa, havia aconseguit mantindre allunyada de la voraç premsa, una caixa amb factures del Gürtel. Just la que contenia, entre altres coses, la perla de la setmana. La factura de 32.500€ per la il·luminació de la boda Agag-Aznar, regal del Sr. Correa, amic de la família, i membre de La Família. 
Això passa pràcticament en les mateixes 24 hores en les que també es publica que Aznar havia rebut sobresous del PP fins que es va instal·lar a la Moncloa, per pagar-se la casa a Madrid. Bastants milers d’€ tot plegat. O en que es sabia que la trama mafiosa (em referisc a la Gürtel, no al PP) li havia pagat a Ana Botella el muntatge de la seua primera intervenció pública en encetar la seua carrera política. La premier, de l’ex premier dama.
I aleshores, com per casualitat, s’anuncia una entrevista a Aznar en una tele generalista. Un canal que en la seua graella no té espai per entrevistes, de forma que munta una mena de pastitx entre l’informatiu i el talk show, que recordava la lamentable entrevista d’Hermida al Rei. Preguntes plenes de valoracions prèvies, conductuistes... En fi. No és d’això que vull parlar. La cosa és que Aznar va jugar a reivindicar-se a mostrar múscul (esta vegada figurat), a posar de volta i mitja a qui va nomenar successor al partit i al govern que encapçala el successor. I tot això ha servit per a que la gent parle de si Aznar vol tornar a la política electoral, i per a que no es parle de la indecència del regal a la seua filla. Indecent per la procedència i per l’import. Una boda, val a dir-ho, que si es fes ara, als convidats els farien posar al photocall, de front i perfil. 
Doncs bé, que guanye Aznar, i parlem d’allò que ell vol. Aznar podria voler tornar. I això que el seu partit ha guanyat amb la majoria absoluta més bèstia que podia somniar. I això que davant té un PSOE que no es desinfla més perquè no li queda aire. Normalment els “salvadors” apareixen quan tot s’afona...per tant, com a poc Aznar, té la sensació que el seu PP s’afona.
S’afona electoralment a la mateixa velocitat que perd credibilitat social. Per la corrupció, clar, però també per la maldestra política amb la que afronta el dia a dia. Incapaç d’aconseguir ni un sol pacte, incapaç de generar sinergies amb altres partits, incapaç de comprendre què és l’empatia. S’afona perquè les seues polítiques socials fan fugir als votants més centrats. S‘afona perquè les seues dubitatives polítiques respecte a l’austeritat i l’administració, fa fugir a l’ala més dretana de l’electorat.
Aznar diu que vol tornar. I si el futur d’un partit està en el seu passat, és que té més passat que futur.
Fins i tot abans de la mediàtica irrupció d’Aznar, al PSOE també hi havia qui reclamava que tornés González. També pel mateix. Perquè davant del pitjor PP, el PSOE no només no creix, sinó que decreix. Les enquestes no li donen treva. Ni un sol dia. I en això, per al PSOE (com en tantes altres coses) val la mateixa teoria que per al PP, si la seua millor aposta de futur és algú del passat és que estan morts i pelats. Ho demostra Rubalcaba.
Què poden aportar a la política Aznar i González? No sé, tot i que farien el viatge invers, jo crec que és com aquella pava que diu que ve del futur, i només se li acut portar una botella de lleixiu.
La dimensió de la corrupció que sembla haver al PP només és comparable als darrers anys de González, així que d’alguna manera, això ja ho hem viscut. I González no va ser capaç d’evitar-ho aleshores, per quins set sous hauríem de pensar que podria evitar-ho ara?
I Aznar! Tota la crisi econòmica que va créixer amb Zapatero (bon altre!) té el seu origen en les polítiques econòmiques d’Aznar, en l’estructura econòmica de la que va dotar al país, assentant les bases de l’especulació borsària i la bombolla urbanística. Tampoc sembla que Aznar siga una solució a res. 
I a sobre, ara tothom s’apunta el revival. El galtes de Camps sembla que també s’ofereix per salvar-nos de la misèria a la que ens ha condemnat amb tres accions bàsiques. Primer pactar un miserable i injust finançament. Segon, gastar-se els quartos en paranoies megalòmanes, desbastint el dia a dia. I tercer, permetent si no participant, del saqueig corrupte.
Al menys ningú demana que torne Lerma! Segurament perquè mai no ha marxat. Puig és el Rubalcaba de Lerma. 

22 de maig, 2013

"OMNIPRESENTS" - Mediterráneo - 23.05.13


Estimats lectors, és per a mi un honor informar-los que en els propers mesos, molt probablement m'incorporaré a l'oposició d'uns 126 municipis de les nostres comarques. I ho faré en nom de Compromís, per la meua condició de diputat provincial.
Amb independència de que per diverses raons no ens haguérem pogut presentar, o vostés no ens hagueren votat, Compromís passarà a tindre vot en les decisions que s'hagen de prendre en els grans temes dels seus  municipis. 
Sí, la democràcia qüestionada. El vot d'un jove de Matet, d'una aturada de Bejís, d'un llaurador de Canet lo Roig o d'una jubilada de Les Useres, perdrà valor. Poden triar un equip de govern per al seu poble, però governarà el PP de la Diputació. 
Amb l'excusa d'una necessària racionalització de l'administració, el PP pretén deixar sense competències als pobles més menuts. I el que és més greu, transferir-les a les Diputacions, que és l'única estància del poder polític on els representants no són triats per la ciutadania, sinó per les estructures de partit. És a dir, partitocràcia, la democràcia de pitjor qualitat.
No cal dir que això significa pèrdua de llocs de treball als municipis, i el triomf de les grans empreses sobre les empreses locals. Qui creuen que guanyarà els concursos? Paco l'electricista del poble o una gran corporació forània? 
En tot cas, ja que ara tindrem dret al vot en les grans decisions de tots els pobles de la província (per representació directa o indirecta), que sàpiguen que estem al seu servei.

21 de maig, 2013

"CURRICULUMS" -Castelloninformación . 22.05.13


Per a ser càrrec públic, no cal una formació específica. De fet, ni tan sols cal una formació. I això, és fantàstic, perquè democratitza absolutament la vida pública. De la mateixa forma que la societat és plural, la seua representació política ha de ser-ho. 
L'Alcalde de Castelló s'ha sentit fortament qüestionat des del primer dia. Per part de l'oposició, i també dels altres partits (no és un error, sé el que dic i vostés també). Ell sap que va arribar amb l'aval d'Alberto Fabra, però sap que el seu pas per la Vicealcaldia primer i l'alcaldia després, va xafar molts ulls de poll populars. Des de la resta de partits, i de forma asimètrica també es va qüestionar la forma en que accedí a la primera magistratura local. Possiblement per això, Bataller des del primer dia va voler tirar de currículum professional. No parava de repetir que era metge. Un colp i un altre.  I també li agradava recordar la seua dilatada experiència de gestió en la cosa pública. Dirigint hospitals, o en càrrecs de gran rellevància en la sanitat pública valenciana. Tot era cert. 
La valoració legal sobre la seua gestió a la Conselleria la deixem als jutges. La valoració política que faig jo és que la gestió va ser pèssima. Recordem que Bataller ocupà alts càrrecs amb un total de sis consellers de Sanitat, per tant, alguna responsabilitat ha de tenir en, per exemple, el fracàs del model Alzira, el despropòsit de la Nova Fe, els impagaments a les farmàcies, etc. Però res d'això no fa al cas.
El que vull dir és que, deixant-se dur per l'autosatisfacció del seu currículum i per la necessitat de compensar la inexperiència política municipal amb alguna cosa, sempre ha volgut posar de relleu la seua formació. I l'ocasió propicia li l'ha donat la política de transparència encetada per la corporació amb la publicació de declaracions de bens i interessos de tots nosaltres. Va ser l'Alcalde personalment qui va insistir en que es publicaren també els currículums personals dels membres de la corporació. A mi em va semblar una bona idea. Jo crec que ell pensava que era l'únic que havia estudiat i ves per on...
Fer una comparació curricular ací em sembla una grolleria, de mal gust, però els convide a fer una ullada al web municipal. Allà trobaran vostés la formació que tenim cada regidor i cada regidora. Qui té una carrera, o dos, o tres; o cap. O qui té un master, un doctorat, o qui un curs de CCC i no ha declarat la guitarra de regal. També l'experiència professional prèvia, o en paral·lel. Descobriran qui mai no ha treballat enlloc. O qui declara com experiència professional les pràctiques de carrera, o qui ha fet tot el seu trajecte professional per la via de la designació política en este o aquell organisme, o qui clarament no té ni idea de com es fa un currículum perquè mai no ha hagut de demanar treball enlloc. 
El resultat de tot això, més enllà de la necessària transparència, és que ara tots sabem qui tenim davant.  És allò de George Lakoff de “Don't Think of an Elephant!”. Per molt que intentem no pensar en els currículums, cada colp que en el plenari eixirà a parlar algú sobre aparcaments, pose per cas, no podrem evitar pensar “però si eixe és el del curs de CCC!” o “d'economia en sabràs molt però de càlcul d'estructures...”
A vore, que passar no passa res, perquè els polítics no som tècnics. Per tant, a nosaltres ens toca pensar el model de ciutat (amb els seus serveis públics, els seus carrers, les seues taxes, les seues dotacions...) i als funcionaris municipals trobar la fórmula legal i tècnica de convertir la idea en veritat. Per tant, clar que podem opinar sobre això o allò malgrat que la nostra formació no siga específica. Però el que sí que és cert és que de vegades sents a un especialista en física usar terminologia legal, i no n'encerta ni una. I això dóna un plus a l'orador que controle el tema, perquè així com fins ara les coses es resolien amb un “perquè ho digues tu!”, ara no podrem evitar recordar que el tal tu, és llicenciat en dret.  No penses en un diploma, que diria Lakoff.

17 de maig, 2013

"EL NOM I LA COSA" -Levante-EMV - 18.05.13


Jo ja sé que al PP li encantaria que jo perdera el meu temps i el de vostés, parlant sobre l'origen històric o no del nom del nostre país. No ho faré. M'interessa molt més la lectura jurídica de l'intent de prohibir el terme País Valencià, per part del PP, la qual cosa demostra com de desorientat està el Consell i el grup parlamentari popular.
Allò que ningú no pot negar és que en el preàmbul de l'Estatut valencià, el nom de País Valencià apareix en dues ocasions, sent la més rellevant la que es pot llegir a la frase textual: “Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta”. 
Tenim doncs el nom del país al preàmbul de l'Estatut. El dubte seria per tant saber si allò que el preàmbul diu te valor jurídic. I esta discussió legalista la tenim resolta gràcies al PP i Rajoy. Sí. Quan Catalunya va aprovar el seu darrer Estatut va incloure el terme nació, al preàmbul, pensant que això en facilitaria el tràmit parlamentari. Un grup de diputats populars, entre ells Rajoy, van presentar un recurs d'inconstitucionalitat discutint part de l'articulat, i també la denominació de “nació”, per a Catalunya.
La resposta del Constitucional diu textualment que el preàmbul "carece de eficacia jurídica interpretativa", però afegeix que “constituye un elemento singularmente relevante para la determinación del sentido de la voluntad legislativa", raó per la qual, declara el text inconstitucional en eixe apartat. És a dir, el que diu el preàmbul d'una llei orgànica, té la suficient força jurídica, com per a que el TC ho puga declarar inconstitucional. Sent que el nostre no és inconstitucional, allò que diu el preàmbul és legal, i susceptible de ser usat. No cal perdre-hi més temps. 
El histriònic i profundament inculte diputat Rafael Maluenda, posa cara a un intent de reobrir aquella anomenada Batalla de València, que ens va tindre entretinguts durant la transició i els primers 80, mentre la dreta i l'esquerra espanyola aprofitaven per “muntar la cova en casa” que diu la cançó. Ara busquen desesperadament el mateix. Que ens ocupem del nom del país, en lloc d'ocupar-nos de la gent que viu al país. No els hi eixirà bé. Per això aquell cartell a les Corts recordant, que mentre ells intenten prohibir dues paraules, hi ha més de 720.000 valencians i valencianes que no tenen ni per a sopa de lletres. 
La batalla del PP en este tema és doble, primer, la cortina de fum que pretén deixar fora de l'agenda política, tot allò que preocupa a la ciutadania. L'atur, la situació econòmica, la desindustrialització, les retallades en serveis públics, la corrupció... Resulta del tot patètic vore al PP fer allò que tan critica, d'embolicar-se amb una bandera. I no s'embolica amb un diccionari, perquè posar “Maluenda” i “diccionari” en una mateixa frase podria provocar la fi dels temps.
D'un altre costat, la mesura busca un atac a part de la solució. I la solució a la greu situació valenciana té a vore amb l'empoderament, amb prendre consciència d'allò que som com a poble. I és obvi, que Comunitat és un nom buit de contingut, i que és impossible d'associar-lo a una emoció de pertinença. País és tot un altra cosa. Si eres país, eres conjunt, i eres fort, i eres capaç de parlar de tu a tu. Per això el PP no ho vol (i no ho vol part del PSOE, recordem Alarte), perquè creuen que prohibint el nom, prohibeixen la cosa. És un poc allò del Newspeak, d'Orwell. Matar la paraula per matar el concepte. 
No se'n eixiran amb la seua. No tornarem a picar l'esquer. Sense cedir en l'ús de País Valencià, a Compromís tenim coses més importants de les que parlar i de les que ocupar-nos.

15 de maig, 2013

"NO PODREM PAGAR" - Mediterráneo - 16-05-13



Més enllà de les imputacions la vida municipal continua. I hi ha un tema que em té molt capficat. Sobretot, perquè hem detectat una absoluta inacció per part del govern municipal, i això, clar, fa més por que altra cosa. 
Voran, les rondes de circumval·lació de la ciutat es van fer sobre terrenys que en molts cassos eren particulars. Com és una infraestructura d'interés general els terrenys es van aconseguir per la via de l'expropiació. És a dir, els propietaris estaven obligats a vendre a canvi d'un preu determinat. Però la norma és ara més flexible que fa anys, i permet una segona forma de pagament. No es paga en efectiu, sinó en “aprofitament urbanístic”, és a dir, es canvien els terrenys per dret urbanístics que els propietaris podran exercir quan es desenvolupen els PAIS on se'ls hagen reconegut els drets. Terrenys a canvi de dret a construir en altres llocs.
Ara bé, com el legislador és llest i sap que de vegades els desenvolupaments urbans es retarden, estableix que si passat un temps determinat des de l'expropiació no s'ha desenvolupat el PAI, els propietaris poden exigir ser expropiats. És a dir, l'Ajuntament ha de pagar en efectiu.
Doncs bé, el temps ha passat, els PAIS no es desenvolupen, i en breu poden començar les peticions d'expropiació. L'Ajuntament haurà de pagar sí o sí. Els comptes més conservadors parles d'un mínim de 15 milions d'€. D'altres parlen de més de 50 milions. En tot cas, inassumible. Quan ho vaig plantejar el PP es quedà lívid. Si reaccionen ja els avisaré.

13 de maig, 2013

"MILLOR SER "UNO" QUE "HUNO" " www.Castellóninformación.com -15.05.13


Ja fa molt de temps que les paraules ja no se les emporta el vent. Ara les paraules
pesen, taquen, es queden. 
De vegades els polítics en un debat ens deixem dur pel moment i aboquem pel broc gros. Ens ha passat a quasi tots. A mi m’ha passat en dues ocasions en 10 anys de vida pública i en totes dues vaig demanar disculpes immediatament, i sense que m’ho hagués de demanar ningú.
El que passa és que els polítics també escrivim. I ací la cosa canvia. L’ofici d’articulista, o la vocació (no cobrem) d’explicar les coses que pensem en els diaris, té un gran avantatge de que perduren en el temps. Personalment ho visc com una oportunitat. Sembla que tothom no ho viu igual. Però sobretot, té l’avantatge de que abans de que es publique ho pots llegir, i rellegir. T’ho pots pensar. En pots calibrar les conseqüències. Per tant, allò que s’escriu pesa molt més que el que es diu. No té excusa en el calentó del moment, i no té marxa enrere. 
Juan José Pérez Macián és company de la corporació municipal, és portaveu adjunt del PP, i hem debatut moltes vegades, moltes. I mai no ha passat res. També coincidiem en la condició de columnistes d’este diari digital. I en els darrers deu anys hem coincidit en moltes altres coses i n’hem compartit més que ara no fan al cas.
El darrer article publicat per Pérez es diu “Perdon a muchos y gracias a uno”. Jo sóc eixe “uno”. M’he reconegut perfectament, perquè malgrat algunes imprecisions en el que escriu, allò que relata m’identifica. Jo els demane a vostés, lectors, que en este punt exacte, naveguen pel web Castelloninformación en busqueda d’eixe article i el lligen si no ho han fet. Jo els espere ací.
Ja està? Gràcies. Hauran vist que Pérez Macián fa algunes afirmacions. Desmentiré la primera, no vaig matinar per llegir l’article. De fet el vaig llegir el dilluns per la nit, i just després de llegir-lo vaig seure a escriure este. Ho lamente pel seu ego.
La segona cosa que diu Pérez sobre mi, és que vaig “induir la polèmica” twitejant el seu article. És cert que el vaig twitejar, concretament el dia 8 a les 11 i 12 minuts. Just després de que algú em digués que Pérez Macián m’havia “posat a caldo” la nit abans en la tertúlia de la SER pel que jo havia dit de l’alcalde. I vaig dir tranquil·lament i sorneguera, que allò que diguera Pérez Macián sobre mi, si era del mateix nivell argumental d’aquell article que enllaçava, m’era del tot igual. 
S’enganya però Pérez al fer de pitoniso i dir que el dijous la vaig “filtrar” a un diari. Primer perquè “filtrar” significa segons el diccionari “revelar alguna cosa que s’havia de mantenir en secret”, i francament, si Pérez Macián volia mantenir en secret la seua opinió sobre el 15-M no sembla del tot intel·ligent escriure-la en un article i publicar-lo. En tot cas, però, aclarat que Pérez ignora el significat de la paraula “filtrar”, li he de dir que s’enganya. No vaig haver de telefonar a cap periodista, tinc la sort de tindre 3.144 seguidors a Twitter (ell en té 271, fins i tot després de la polèmica), entre els que hi ha molts periodistes. I no és el primer colp, ni serà el darrer que alguna cosa que escric a les xarxes socials apareix als diaris. També serveixen per això, i el regidor de noves tecnologies, que és Pérez Macián, ho hauria de saber. Ja pot fer un nou article donant les gràcies al “uno”, perquè en un paràgraf li he ensenyat el significat de “filtrar” i una utilitat de les xarxes. És debades.
El més graciós de tot, és que Juan José Pérez Macián, en el seu escrit comença a qüestionar tot sol les seues propies disculpes, en dir reiteradament que la polèmica es produeix perquè la genere jo descontextulitzant. Anem a vore, Juanjo, la polèmica es genera perquè tu escrius un rosari d’insults i desqualificacions de tal magnitud, que llegit quan siga, és del tot impresentable.
No vull ser cruel, però pregunta a esta casa que acull els teus i els meus articles, quantes visites va tindre el teu article la setmana que el vas publicar, i quantes després de que jo li donés publicitat, aleshores entendràs perquè ara ha causat polèmica. No és pel moment, és que ara l’ha llegit moltíssima més gent que aleshores. Moltíssima.
Pérez Macián i jo som regidors des del mateix dia del 2003. Les polèmiques més greus que s’han produit en els plenaris per paraules gruixudes, les tenen a ell com protagonista. Mai a mi. No sé si vol que recordem que va acusar de batasunos als socialistes i es va quedar més ample que llarg. Així que res de nou. Pérez Macián és polèmic en les seues opinions i li costa guardar les formes. De fet, les disculpes que va demanar a la ràdio, forçat pel seu partit, es van interrompre de forma brutal, quan la cap de premsa li apartà l’aparell de la boca, perquè ja estava començant a esbarrar. Va en la seua natura. No hi pot fer res.
I a mi em sap greu, perquè a Juanjo, jo l’aprecie, si no parlem de política, clar. 

10 de maig, 2013

"IMAGINEM" - Levante-EMV- 11.05.13


Imaginem. Imaginem per un moment que el PP està preocupat per la imputació d’Alfonso Bataller. Imaginem que més enllà del discurs oficial de suport i de “esto no es nada, es una cosita administrativa y tal”, hi ha vertadera preocupació pel que puga passar. I pel que ja ha passat, que és una punyalada mortal a la campanya de promoció personal de Bataller, pagada amb diners públics, per aconseguir que millore el seu escàs grau de coneixement entre la ciutadania. Ara el comencen a conéixer, però millor del que pretenia la campanya de fotos i somriures. 
Imaginem que alguna gent al partit es tem que el dia 6 de juny Bataller pot eixir de la declaració mantenint la imputació. Imaginem que alguns companys de partit creuen que el jutge li puga dir: “mire, jo crec que és poca cosa i no el vaig a acusar formalment, però mantindré la imputació fins al judici de forma que vosté puga estar al corrent de les investigacions. És una garantia judicial per a vosté”. Imaginem que eixos companys comprenen que això és un problema grossíssim, enorme. Perquè una cosa és trampejar la no dimissió d’un imputat, malgrat contravenir el discurs oficial del PP; i un altra molt diferent que s’acoste el moment de triar candidat a l’alcaldia i l’alcalde actual continue imputat. 
Imaginem que per alguns triar un imputat com candidat és anar massa lluny. Imaginem que alguns han trobat en la imputació l’excusa perfecta per desempallegar-se del gran error d’Alberto Fabra en triar substitut.
Imaginem que alguns imaginen dos escenaris possibles. El primer que  Bataller que no és un prodigi de consistència, es trenque pel camí, i no aguante la pressió. Tots no tenen les penques de Carlos Fabra, Sonia Castedo o Rafael Blasco, per posar alguns exemples. Imaginem que davant d’eixa eventualitat alguna de les persones que van ser forçades a renunciar a l’alcaldia per donar pas a Bataller, ha anat a preguntar a la Secretaria General del Ple, si cas de renúncia li correspondria ocupar l’alcaldia pel lloc que ocupava en la llista. I imaginem que li han explicat que no, que la renúncia és per tota la legislatura, i que ara està al darrera de tot en ordre de successió. I molt cabrejada. I imaginem que algú ha fet números i han recordat que darrera del 5 va el 6, i que el 6 era Miguel Ángel Mulet. 
Imaginem que als que tenen preparat el pla B, això els incomoda, perquè el pla B és Sales, que després de la renúncia de Gascó, ocupa el lloc seté, és a dir, darrera de Mulet. Imaginem que Sales és l’opció de Moliner, i que per tant té molts números per ser ungit com successor. Però caldrà també que imaginem que això molesta moltíssim a la vella guarda, a alguna descartada i al grupet de las “novísimas”. Imaginem que això fa que es produïsquen aliances impensables fa tres setmanes, i que antics enemics, per pura estratègia, li estiguen dient a Mulet que cas que es presente el moment, que no cedisca i que assumisca l’alcaldia fins al 2015. Imaginem que eixos aliats són conscients que així estarien guanyant una miqueta de temps, perquè cas que acabés la legislatura amb Sales com alcalde, aleshores sí que ja la resta ha perdut tota opció d’encapçalar la llista.
Imaginem ara, que l'entorn que dóna suport a Sales, considera que per desempallegar-se de Mulet val qualsevol cosa, fins i tot insinuar o donar pistes, sobre algun tema sensible que podria deixar-lo definitivament tocat. I imaginem que decideixen usar per este fi a algú de l’oposició. Imaginem que hi ha filtracions, que hi ha dossiers.
I imaginem que tot això no són més que imaginacions. que ja estem imaginant massa! De moment el que sabem és que Bataller està imputat i ha de dimitir.  

08 de maig, 2013

"MÉS CORRETJA I MENYS GÜRTEL" - Mediterráneo - 09.05.13


El nom d’Alfonso Bataller està íntimament lligat al Gürtel. Agrade o no, són faves comptades. Primer perquè tota la seua carrera política (per designació, mai per elecció democràtica) la va fer a la Conselleria de Sanitat dels diferents governs de Camps, en època del Gürtel.
Segon, perquè Alberto Fabra el va amagar de cinc a la seua llista electoral, en saber que Madrid l’havia triat a ell per substituir a Camps quant la seua vinculació amb Gürtel el forcés a dimitir. I va ser gràcies a eixa operació que Bataller acabà d’alcalde de Castelló, per desesperació dels companys de partit i davant la perplexitat de la ciutat que es preguntava qui era eixe xic que feia d’alcalde i d’on havia eixit.
Tercer, perquè ara sabem que hi ha una vinculació directa. De fet, està imputat precisament per un fraccionament il·legal de contractes, que beneficia a dues empreses de la trama Gürtel. 
I és justament eixa vinculació la que l’ha fet renunciar temporalment a la presidència del PP local, per a, segons diu, no perjudicar al partit. En canvi, manté l’alcaldia, a risc de perjudicar la ciutat. Sembla que el partit importa més.
Jo no acuse a Bataller de res. Però la fiscalia l’ha imputat pel Gürtel i Alberto Fabra va dir que els imputats havien de dimitir. I ell no només no vol, sinó que perd la compostura i contesta malament a la premsa en ser preguntat. Té molt poca corretja per ser alcalde este home. En esta situació, cal temprança, i Bataller no en té. Més corretja i menys Gürtel!

06 de maig, 2013

"POSEM QUE PARLE DE FUTBOL" - Castellóninformación - 08.05.13


No tinc ni idea de futbol, vaja això per davant, de forma que hi ha risc evident de cometre errors en el que diré. Però fins on jo sé, el Barça, ha brillat amb força els darrers anys, ha aconseguit uns èxits més que notables, i ha marcat una època, amb un determinat sistema de joc; i la suma d'un equip sòlid i solvent, i unes individualitats que enlluernen.
Ja fa més d'un any, però, que l'equip ha deixat de ser invencible. Segurament, perquè allò que en un moment resultava tant novedós en la seua forma de fer, ja havia estat vist i entés pels adversaris, i havien estat capaços de trobar un antídot. Antídot que en el millor dels cassos servia per vèncer al Barça, i en el menys bo, per dificultar la victòria barcelonista.
Els que ho entenen han dit durant estos anys, que allò que feia a l'equip diferent i superior, era la conjugació de diferents aspectes. Un cos tècnic intel·ligent, apassionat, generós i format per bons professionals; un planter compensat i amb un alt grau d'enteniment intern; i les aportacions d'algunes individualitats brillants. 
Ara que les coses no van tant bé (malgrat que sembla que guanyarà amb solvència la lliga, que premia la regularitat) comencen les crítiques. Jo n'he sentit de tota mena i condició.  
Crítiques a l'equip tècnic, al que se li recrimina la nul·la capacitat de reacció davant els problemes. Sent incapaç de fer els canvis quan toca. Sent lent a l'hora de llegir la realitat. Confiant massa (i tot) en la doctrina heretada pel gurú. I un llarg etcètera.
Crítiques a l'equip en el seu conjunt, en considerar que alguns dels seus principals actius dels darrers anys, ja no tenen la frescor, agilitat i habilitats que els van enfilar al cim fa no gaire temps. Crítiques perquè alguns representants d'estrelles parlen massa. Crítiques també perquè alguns estiguen massa distrets pensant en renovar la fitxa, o en eixir de nit; i que això els desconcentre d'allò que és important: el compromís col·lectiu.
I també he sentit i llegit moltes crítiques a les individualitats. Que si s'esborren en partits importants; que si exigeixen que tot l'equip jugue en funció de les seus interessos; que si juguen massa partits i arriben cansats als més importants; que si estan massa ocupats amb el paper couché i els seues contractes promocionals, i estan poc per al que han d'estar; que si no reparteixen joc i volen rematar sempre a porta buscant reconeixements personals i no col·lectius; que si ho volen jugar tot però entrenar i preparar tàctiques conjuntes no va amb ells...
I davant d'este allau de crítiques apareixen algunes propostes de solució. Hi ha qui considera que cal canviar l'equip tècnic. Així, sense fer-ho més llarg. La direcció no funciona, no està a l'alçada del club, no el sap conduir a la victòria, i permet tot l'enrenou que ja ha saltat dels vestidors a la premsa.
D'altres parlen clarament de final de cicle, i això afecta a una part dels jugadors més emblemàtics. Gent als que se'ls deuen grans èxits i mereixen el públic reconeixement, però que ja no estan per jugar amb la intensitat que la competició exigeix.
Alguns reclamen nous fitxatges, gent fresca. Si ve de la pedrera millor, perquè ja coneix la casa, i el sistema. Perquè comparteix els valors i la forma de fer. D'altres aposten fins i tot per dur algú de fora; tot i que esta opció és més complicada per la competència brutal que hi ha, i perquè l'experiència demostra que quan fitxes un jugador mercenari, quasi sempre tens un un mercenari jugador.
I hi ha qui també reclama que s'acabe la terrible dependència de la capacitat de regat d'un sol jugador. Per moltes raons, la primera perquè no es poden posar totes les cireres al mateix cistell; ja que quan el jugador no està fi, l'equip no rutlla. Però sobretot, per una qüestió de filosofia. El Barça s'ha venut els darrers anys, com un col·lectiu, fins i tot en contraposició al seu principal adversari, el Real Madrid, equip trufat d'estrelles comprades a colp de talonari. La filosofia barcelonista era cuidar molt i bé la gent de les categories inferior, perfeccionar la seua formació en les lligues menors, donar-los-hi minuts de joc, i de tant en tant, fer-los entrenar amb els grans. De forma, que quan estiguen llestos se'ls puga pujar al primer equip. Esta filosofia contrasta absolutament amb l'individualisme de les estrelles mediàtiques. Per moltes pilotes d'or que tinguen. 
I com ja els de dit que no sé un broll de futbol, imaginen que parlava de política. I que el Barça és Compromís, i que els canvis s'han de fer a octubre, i que el mercat d'estiu són les primàries, i que les categories inferiors són els ajuntaments, i que els balons d'or són les visites als vídeos de youtube. I aleshores tindran l'article que volia escriure. 

04 de maig, 2013

"L'STREPTEASE DE BALDO" -Levante-EMV- 04.05.13


Com a nacionalista, sempre he desitjat tindre representació al Congrés, perquè crec que hem d’estar presents a tots el llocs on es prenen decisions que afecten a valencianes i valencianes.
I de sempre havia pensat que qui tingués l’honor i la responsabilitat de ser el primer nacionalista a Madrid, hauria de ser un parlamentari capaç de marcar diferències. Com ho era Marcos Vizcaya o ho és Erkoreka pel PNV, o com ho eren Roca i ho és Duran i Lleida per CiU. Amb independència de si estic d’acord o no amb el que diuen, la seua qualitat discursiva és notable. Un parlamentari capaç de fer-se notar entre un mar de braços que voten, com ho aconsegueix Uxue Barkos de Nafarroa Bai, excel·lent oradora. També sempre havia desitjat que no foren com Soraya Rodríguez, del PSOE que em sembla d’una torpesa ressenyable; o com l’avorrit Luis de Grandes del PP.
El nostre representat és Joan Baldoví. Un nacionalista de pedra picada amb una dilatava vida pública, amb experiència de gestió, les idees clares i capacitat per comunicar. A Baldoví li he sentit alguns dels millors discursos que he sentit a militants del BLOC on, val a dir-ho, no anem sobrats de grans oradors. Recorde una intervenció seua a El Puig, en l’Aplec del Darrer Diumenge d’octubre. I recorde sobretot el seu magnific, intel·ligent i emocionant discurs el dia que l'havíem de triar cap de llista. Jo havia avalat un altra persona. Guanyà Baldoví i, amb el seu discurs, fins i tot abans de les votacions, sabia que tindríem un gran parlamentari. Sobretot perquè Baldoví és un pencaire, és un toterreny, complidor, afable, i si cal, sever. 
A Joan Baldoví li ha tocat assumir eixe enorme protagonisme que dóna la seua presència a la Carrera de San Jerónimo. I en un moment on el nacionalisme valencià està transitant cap a la seua majoria d’edat, i ho fa en un període compuls de la història, i en un moment on la política és terriblement mediàtica. Crec conèixer el suficient a Joan per saber que les diferents accions que acompanyen el seu rigorós treball parlamentari, l’incomoden. A Joan li agradaria, per exemple, queixar-se de la corrupció del PP sense haver de brandar sobres o quartilles. I sé que li hagués agradat explicar tot això de que el PP despulla a la ciutadania dia a dia, dels seus drets, sense haver d’escenificar-ho. Obviant a Joe Cocker i el seu “you can leave your hat on”, però no va poder ser. Sabia que si volia que la seua intervenció tingués ressò, calia acompanyar-la d’una imatge. Una d’eixes que diuen, valen més que mil paraules.
I desgraciadament així és. Perquè el discurs profund i sincer de Baldoví i de Compromís al Congrés hagués passat amb més pena que glòria per als mitjans, sense allò que el propi diputat anomena “l’anècdota”. “Allò que importa -explica- és el que dic, no tant el que faig”. Però si no ho fa, el que diu no té cap transcendència. I sobre això hauran de reflexionar també els mitjans de comunicació, que són els que alimenten este tipus de performances. I no dic que silencien accions com esta, dic que si donaren espai als discursos ben construïts, directes, sincers; no caldria vestir-los amb “l'anècdota”
I dit tot això, a mi no m’agraden especialment estes coses. Què hi farem! És una qüestió de tarannà personal. No m’agradava quan ho feia Mònica Oltra i no m’acaba d’agradar ara. Amb tots els matisos que hi ha entre unes accions i altres. I n’hi ha. 
Per tant, puc comprendre que a altra gent tampoc no li agrade este estil de fer. I encaixe corporativament la part de la crítica que com militant em pertoca. Accepte la crítica, però no si ve de segons qui. Per una qüestió de decència, ni el meu grup ni jo, ni molt menys Joan Baldoví, no tenim que acceptar les crítiques d’aquells que tenen més que callar que nosaltres.
Perquè si alguns consideren inadequat mostrar una samarreta a un parlament, jo considere molt més reprovable èticament, que ocupen plaça allí persones que reben sobresous provinents del finançament il·legal a canvi de ves a saber què. I no tenim perquè admetre lliçons de correcció en les compareixences públiques, d’un partit que dóna suport a un president com Rajoy, que covardament i ridícula, compareix en rodes de premsa sense preguntes, a través d’una pantalla de plasma.  Ni acceptem lliçons del partit que volia fer més jutjats per alleugerir els desnonaments, i ara a l’oposició estant, intenta fer surf sobre l’ona ciutadana d’indignació. I no cal dir-ho, no acceptem lliçons d'un partit que té tans càrrecs públics imputats, que amb dues mans no pots comptar-los. Així que de bromes les justes. 

01 de maig, 2013

"UN DOS DE MAIG" - Mediterráneo -02.05.13


El dos de maig de 1808 ocupa un lloc en la història espanyola perquè fou aquell dia, que la població va dir prou. Va ser el següent i lògic, a l’escalada d’indignació sorgida de la situació d’incertesa política. Reprimides les protestes polítiques per un govern il·legítim, es va extendre per tot la geografia hispana una onada de proclames d’indignació i crides públiques a la insurrecció armada que van desembocar en la dita, Guerra de la Indepencència.
Obviament que la situació no és la mateixa. Aquells qui ens governen han estat triats a les urnes i això ho canvia tot. O quasi tot.  Perquè sent cert que ara no és el francés qui imposa les seues normes de govern, no és menys cert que Napoleó ara és diu Merkel. I no és menys cert que este govern germànic que ens exigeix al sud d’Europa esforços econòmics impossibles, és el mateix o similar, que el govern germànic que es beneficià de la generositat dels països dels sud d’Europa que li van perdonar els milions d’€ que com compensació per la reconstrucció havia d’haver pagat després de la Segona Guerra Mundial.
Però el govern titella del PP, ha guanyat fent trampes amb finançament il·legal; ha governat fent trampes contra el seu propi programa; i ara s’ha rendit davant la magnitud de la tragèdia. I com únic programa té demanar paciència a qui demana pa i ciència. 
És obvi que no reclame una revolta violenta. Reclame un presa de consciència col·lectiva. No demane un Daoíz i un Velarde. Demane a un govern cada colp més il·legítim, que convoque eleccions, per tal que torne la veu al poble. 

"ENTRE LA FISCALIA I LA MENTIDA" -Castellóninformación.com - 01.05.13


Anem a vore si deixem les coses claretes, que com la llengua no té os, ací cada u diu el que
li sembla sense cap respecte al rigor, ni cap voluntat de no ofendre a la veritat.
Fa uns anys, tampoc no gaires, el PSOE local de Castelló, davall de batuta de Calles, van demanar una comissió d’investigació local, per tal d’esbrinar si el PP d’Alberto Fabra s’havia finançat il·legalment a Castelló. Concretament va demanar investigar la relació de l’Ajuntament amb tres empreses concretes en un  període concret. Des del primer moment jo vaig tenir clar que el PSOE va presentar la proposta amb vocació de desgastar políticament al PP, però convençuts que este es negaria a convocar la comissió. Van errar. Alberto Fabra, conscient de que allò que el PSOE buscava, no estava en eixe període amb eixes empreses, va acceptar la comissió investigadora.
Abans que esta es poses en marxa, el Vicealcalde Moliner va enviar un públic avís al PSOE. En un plenari va deixar teatralment sobre l’escó de Calles un sobre on figuraven, segons Moliner, el nom de les empreses que havien finançat irregularment la campanya socialista. 
Mai no sabrem el que hi havia dins del sobre, però com a poc hi ha dos comentaris a fer. D’una banda, si Moliner coneixia del finançament il·legal del PSOE ho havia d’haver posat a disposició de la fiscalia anticorrupció. No ho va fer. Esdevingué còmplice. I d’altra banda, no sabem fins a quin punt l'advertència serví o no per tal que el PSOE afluixés en la seua vocació fiscalitzadora. 
En tot cas, el PP va proposar que jo, en representació del tercer partit, presidís la comissió. Regal enverinat. Vaig posar condicions. Accés il·limitat a quanta documentació sol·licités la comissió, silenci mediàtic per poder treballar tranquils, col·laboració de funcionaris, capacitat per citar a declarar a tècnics i empreses, i tot el temps que la comissió necessités per fer el seu treball. Se’m va concedir, i totes les condicions es van complir fins el dia abans de fer públiques les conclusions, en que el PSOE trencà l’acord de silenci mediàtic, anunciant unes conclusions pròpies, abans de conèixer les de la comissió. Lamentable. Constatació de que jo tenia raó en pressuposar que només volien soroll, no investigar. De fet el PSOE aprovà els més de 50 folis dels precedents de la Comissió, però es negà a votar el foli de conclusions. Peculiar. Davant la Comissió es van produir més de 25 compareixences, des del propi Alcalde, fins als responsables de les empreses, passant per tècnics (també alguns ja jubilats). El PSOE no va trobar absolutament res, tot i canviar fins a tres vegades de “regidors investigadors”. 
Per la meua banda vaig dedicar moltes hores a investigar, moltes. I usant el mateix sistema que les auditories externes vaig triar a l’atzar algunes desenes de factures de les tres empreses i vaig confirmar que complien amb tots i cada un dels requisits, que informe sol·licitat per mi, afirmava la Secretaria General de l’Ajuntament, que hi havien de figurar. 
Les conclusions afirmaven que sent cert que hi havia molt de marge de millora en el procediment administratiu i de contractació (i en eixe sentit com President de la Comissió vaig fer recomanacions), no s’havia trobat cap indici d’irregularitat que pogués dur a pensar que en el període estudiat, i per part de les empreses estudiades, hi hagués finançament irregular del PP. El PP i les empreses, quedaven lliures de sospita. En el període investigat, insistix.
Dic tot això, per evidenciar que tot no val en política. I que en el seu moment, tot i suportar les crítiques d’uns i altres, vaig defensar el que considerava era la veritat jurídica. I no cal dir, que políticament m’hagués resultat molt rendible descobrir com President de la Comissió, que el PP cobrava comissions, o feien enginyeria comptable per fer pagar a l’ajuntament factures del partit. Però no ho vaig trobar. I vaig dir en veu altra i vaig firmar, que no ho havia trobat.
I ara Bataller. La imputació de l’alcalde per la seua gestió en l’època en que era un dels principals responsables de la Conselleria de Sanitat, ha estat la noticia que ha somogut la política municipal. Nosaltres no l’hem acusat de res. Absolutament de res. No hem qualificat l’acte que s’investiga, no hem tipificat com delicte ni com falta, l’acció per la que se l’imputa. Res. Res de res. Res de res de res. Tot simplement hem dit, que seguint la doctrina del President Fabra havia de dimitir. I això és així. Fabra va dir que cap imputat podia estar en càrrecs de direcció (i Bataller és president provincial), ni de gestió (i Bataller és alcalde). I del President provincial Moliner, que fa 14 dies deia que Camps no podia tornar a la política perquè, textual, “no es suficiente con ser inocente”.
Nosaltres no acusem de res a Bataller, però posem en evidència que les grans paraules de Fabra i Moliner perden tot el valor en funció de qui és la persona imputada. I això, la combinació d’un Alcalde imputat, i un President provincial i un de la Generalitat, posa en evidència que el PP viu entre la fiscalia i la mentida. I gent així, no ens hauria de governar. És tot.