30 de novembre, 2019

"NO EM FAREU ODIAR" - El Mundo- 30.11.19


"Al nostre país tenim llibertat d'expressió. A tots aquells que diuen que ja no poden expressar les seues opinions els hi dic això: Si dones la teua opinió, has d'assumir que el fet que et puguen dur la contraria. Expressar una opinió no té un cost zero. Però la llibertat d'expressió té els seus límits i estos límits comencen quan s'exté l'odi. Comencen quan la dignitat d'altres persones és violada. Este parlament ha de plantar cara als discursos extremistes. Si no ho fan, la nostra societat deixarà de ser una societat lliure".

Després del que hem vist estos dies a l'Assemblea de Madrid, o a les Corts, potser algú crega que estes paraules les ha pronunciat el Conseller Vicent Marzà. Però va ser al Bundestag, i les va pronunciar Angela Merkel. Ja podria aprendre alguna cosa la Sra. Bonig, o el Sr. Cantó. Però ells prefereixen pactar amb els socis ideològics de l'extrema-dreta alemanya, a qui es dirigia la Cancellera. Els sembradors d'odi.

Deia Joan Fuster: "M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té." En això tampoc no estic d'acord amb Fuster. Jo no els odie. L'odi exigeix el mateix esforç emocional i intel·lectual, i produeix el mateix desgast intel·lectual i emocional, que l'amor. Amor i odi són bessons contraris, són igualment absorbents. I francament, prefereisc dedicar tota eixa immensa quantitat d'energia, i esmerçar el meu temps, a estimar, que al contrari. Resulta molt més gratificant, i més productiu, i et fa sentir millor.

Però que quede també molt clar, que no els odie, no vol dir que els estime. Per molt que sóc plenament conscient que sovint la frontera entre l'amor i l'odi és fina com un tel de llet, no és el cas. Jo simplement els menyspree.


He pensat en Casablanca, la icònica pel·lícula de Michael Curtiz, on, com a la història amb la qual comença l’article, també hi ha nazis. Tot passa al local que Rick Blaine (Humphrey Bogart) té a Casablanca. Al "Rick's Café Américain" s'hi juga, s'hi beu, s'escolta música, i hi conviuen malament, l'exèrcit nazi, la gendarmeria a les ordres de Vichy, i alguns membres de la resistència que intenten fugir de la França ocupada. Ugarte (Peter Lorre), és un jugador, un borratxot, un delinqüent de baixa estofa, que després d'assassinar dos correus alemanys, s'ha fet amb uns salconduits que permetrien al portador, fugir a Amèrica, via la neutral Portugal. La seua idea és vendre’ls, però és arrestat.

Però poc abans, Ugarte, que se sent profundament menyspreat per Rick, li diu: "Em desprecies, veritat Rick?", i Rick li respon: "Si algun cop penses en tu, possiblement sí".

23 de novembre, 2019

勤労感謝の日- El Mundo - 23.11.19

Tal dia com hui, al Japó se celebra el «dia de donar les gràcies per tindre treball». Japó és una societat fascinant, i amb una escala de valors molt diferent de la nostra. Molt. A mi personalment em semblaria més raonable celebrar el dia de donar les gràcies per tindre temps lliure, o una casa on viure, o la nevera plena, o una escola pública de qualitat, una bona sanitat universal, o autovies gratuïtes... Encara que sé que per això he de pagar impostos. I per pagar-los, sé que hauré de treballar. Crec que este és l’ordre de prioritats lògic. El que situa el lloc de treball com un instrument per aconseguir un model de vida sostenible, amable, amb temps per a tot; no el que situa el treball com l’objectiu. El treball és un medi, no un fi.


Jo ho veig així, i per com és la nostra manera de poder accedir a la resta de béns i serveis que ens permeten tindre un projecte de vida, crec que és un dret, no un privilegi o una sort per la qual donar gràcies a ningú. De fet, no ho crec jo sol, l’article 35 de la Constitució estableix l’obligatorietat de treballar i el dret a fer-ho. En general, la Constitució i el seu ulterior desenvolupament, no sempre ha estat capaç de garantir els drets, però és que en este cas no garanteix ni tan sols l’obligació que determina. I això que hi ha qui veu la Constitució com la Bíblia. 

Al primer llibre del Pentateuc, el Gènesi, es defineix el treball com una expiació pel pecat original. Després amb l’aparició de l’ètica protestant, passà a considerar-se un senyal de pietat i de predestinació. Ho explica molt bé Max Weber parlant de la sacralització religiosa del treball. I fent un salt en el temps, podríem atribuir a Walter Benjamin la idea que el capitalisme s’havia sacralitzat, convertint-se en una nova religió: l’economicisme.


Etsuo Yoneyama explica que al Japó «el treball va passar a ser la via espiritual mitjançant la qual els homes obtenien la salvació. La qualitat del treball demostrava la qualitat espiritual de l’home». Tot això és sense dubte fruit de l’adopció de les doctrines sintoistes i budistes allà pels segles V i VI. I la conseqüència és que a Miwa Sado, periodista nipona de 31 anys, la van trobar els seus pares morta a casa, amb el telèfon a la mà i el cor infartat. Cada mes feia més de 160 hores extres.


Espere que el nou govern emprenga les reformes necessàries per reequilibrar els usos horaris de les nostres vides. Treballar per a viure. No viure per a treballar...i acabar morts amb un telèfon a la mà.


16 de novembre, 2019

"EL STISFAYER" - El Mundo - 16.11.19


Un amic em confessava l'altre dia, que el millor regal que mai li havia fet a la seua parella, era un Satisfayer Pro 2 Next Generation. El més versàtil de la gama. En color rosa palo, crec que em va dir. Googlejant he aprés que el Satisfayer compta amb 11 velocitats que poden canviar-se a gust de cadascú. És silenciós i fins i tot funciona sota de l'aigua. Només s'ha d'encendre, apropar-lo al clítoris i deixar-lo fer màgia. Funciona a través d'ones expansives i pulsacions d'aire, que creen una sensació de buit i palpitacions que estimulen la zona. Segons ell, no només ha millorat la vida sexual de la seua dona, sinó que ha millorat infinitament la seua vida de parella. Perquè afirma que mentre ella frueix, ell pot mirar la tele tranquil·lament.

És molt probable que quan el Director d'este diari em va oferir una columna, pensés que jo escriuria de política. I no anava mal encaminat, perquè de fet, he començat amb esta història que a alguns els hi pot semblar grollera, però encara pot empitjorar, perquè pense lligar-la a una opinió política vibrant.

I és que jo diria que amb massa freqüència les negociacions per formar un executiu, s'afronten tal com este amic es plantejava resoldre un problema, fent un regal per a la seua parella, i desentenent-se'n per sempre més. Cal suposar que els actors tenen un projecte comú (vida de parella o la governabilitat), i una relació no del tot satisfactòria en alguns punts (siga la vida sexual, siga la visió de l'Estat de Benestar). La seua determinació és seguir junts (perquè no tenen més remei, o per convicció), però han de fer front col·legialment als problemes, si de veres els volen resoldre.

El que mai no funcionarà és este sistema pel qual el dominant en la relació, ofereix un regal per a satisfer a l'altre, a canvi que el deixe tranquil per seguir fent allò que li ve de gust. Honestament no crec que siga la millor solució.

D'una parella s'espera alguna cosa més que cadascun dels membres puga satisfer les seues necessitats, les seues dèries personals, les seues prioritats. Una relació de parella (i ja no dic res si és un trio!), siga emocional o siga política ha de perseguir un grau d'implicació molt més gran. Ha de compartir tots els aspectes de la relació. Ha de fer i deixar fer. Ha de confiar i generar confiança. No poden ser compartiments estancs, no poden desentendre's del que fa l'altre. Totes les parts han de cedir, i han de ser generoses alhora. La desconfiança mútua és un problema. I això no ho arregla un electrodomèstic afectuós, ni una abraçada.

09 de novembre, 2019

"ESCAPE ROOM" - EL MUNDO - 09.11.19

La legislació espanyola estableix l'obligatorietat de reflexionar un dia abans de votar. En altres llocs això no passa (EUA, Regne Unit, Alemanya, Holanda, Suècia...) potser perquè reflexionen més sovint. Clar que en altres llocs és pitjor, a Mèxic el dia previ a les eleccions no es pot vendre alcohol. Supose que la gent tenia una certa tendència a abusar de la PRIva.

Jo tinc la sensació que ara mateix, esta jornada de hui, este dia dedicat a la reflexió prèvia ens situa en una mena d'«Escape Room». Saben de què parle no? És un joc en el qual els jugadors, estan tancats en una habitació i han de fer servir els elements que troben per resoldre una sèrie de trencaclosques i escapar-se abans que se'ls esgote el temps de què disposen.

No tenim un govern central estable fa anys. Bèlgica va sobreviure aquella vacuïtat durant molt més temps que nosaltres, i va ser gràcies al fet que els governs való i flamenc, sí que funcionaven. Un poc el que passa ací. A casa nostra hem entés que els governs, per ser estables, necessiten una majoria suficient en el legislatiu. Per això ací tenim el Botànic. El PSOE no guanyarà la Medalla Fields de matemàtica, mentre no entenga que 123 no és la meitat més un, de 350. I mentre no entenga que necessita socis de govern. I ha de decidir quins. Perquè els socis condicionen les polítiques.

Ara mateix vivim en eixa habitació tancada, i respirem aire viciat, com d'habitació de malalt, i per escapar, per a eixir d'este atzucac, s'ha de construir un trencaclosques que sume. I una de les portes que vol obrir, aparentment Sánchez, és la de l'abstenció del PP... Però el PP no gosarà fer-ho si com sembla la seua dreta, que és la dreta de la dreta, creix berenant-se la Ciudadanos. Eixa eixida no sembla a hores d'ara possible. I en tot cas, seria socialment un drama, i una escapada en fals. El PP li aprovaria uns pressupostos? Quins?

L'altra opció és obrir la porta a un govern de progrés com el valencià. Per eixir de l'Escape Room, cal triar una porta. La de la dreta s'obre a una mena de Jardí de les Delícies d'El Bosco, que és una orgia de pecats i animals mitològics desproporcionats. La de l'esquerra és un Jardí Botànic. Com el que hem construït al Consell. Un govern que crea ocupació, recupera drets, rescata hospitals, construeix escoles, posa en marxa Xarxa Llibres... I per això, la gent l'ha revalidat fa només uns mesos. 

Tenim govern, perquè la política és acord. La política ha de ser útil. I jo em quedaria amb esta reflexió.

02 de novembre, 2019

"GAFA" - El Mundo - 02.11.19















Ulleres. Ulleres. Ja sé que "gafas" en valencià es diu ulleres. Però no parlava d'això. GAFA és el nom de la banda organitzada de malefactors més gran que mai hi ha hagut. Ja pot riure de la Tríada, de l'Hampa (l'AMPA és una altra cosa i mereix un parell d'articles... Que mai no faré!), de les bandes de kosovars que actuen a les autopistes (un lloc on et roben dues vegades), de la Màfia calabresa, de la Camorra napolitana, o de les Mares (no les de l'AMPA) de Salvatrucha. Són els pitjors. Els més voraços.

GAFA és un acrònim. Està format per les inicials de quatre companyies Google, Appel, Facebook i Amazon. Quatre companyies investigades per la Unió Europea per les seues més que dubtoses pràctiques empresarials. El seu èxit comercial ha fet créixer a GAFA fins al punt que més que multinacionals són empreses-Estat amb milers de milions de súbdits-clients que no considerem la nostra vida sense entrar a Google, sense utilitzar l'iPhone, sense penjar una foto a Facebook o comprar l'últim gadget a Amazon. Els clients ens mostrem encantats amb els serveis que ens ofereix GAFA i amb els seus nous productes i eines, creats, en definitiva, per fer-nos més i més dependents. GAFA trafica amb les nostres dades. Tenen un control absolut sobre els nostres gustos, les nostres talles de roba, sobre la nostra ubicació física, sobre les nostres preferències sexuals, creences, ideologies... I ho saben tot, perquè els ho regalem tot. Cada intro, és una transferència que els hi fem. Comprem la seua informació, els seus serveis, amb la nostra informació, la informació sobre nosaltres mateixos.

Ara hem sabut que l'INE ha signat un acord amb les tres principals operadores de telefonia, pel qual podran rastrejar durant quatre dies de novembre, un diumenge i tres dies de vacances, on estan físicament els nostres telèfons. Això sí, l'acord garanteix l'anonimat. Sabran on està el telèfon, però no de qui és. L'estudi hauria de permetre esbrinar quins són els desplaçaments habituals de la població i per tant, saber on cal prestar serveis públics o reforçar infraestructures. Té riscos, clar, com que en les zones despoblades hi haurà poc moviment i algú podria pensar que per tant, no calen reforçar infraestructures... Quan és precisament al revés. Però confiem que darrere de la recopilació freda de dades, hi haja intel·ligència política i empatia social.

El cas és que això ha sollevat a molta gent. Ara que es dóna un ús social a les TIC, que la informació circula anònimament a fi de bé, es preocupa per la pèrdua d'intimitat, i va i ho explica a Facebook des de l'iPhon.

01 de novembre, 2019

"Los muertos que vos matáis, gozan de buena salud". Els pressupostos valencians. 1.11.2019

Hui, dia de Tots Sants (un dia més al nostre país en el qual els qui celebren Halloween disfressats de vés a saber que, diuen que la Muixeranga -el ball dels valencians- és una celebració forastera imposada per la pressió de la pèrfida esquerra valenciana), tenim pressupostos de la Generalitat.
Hui, dia de Tots Sants, de l'Espanya castellana ens ve la tradició de representar el Tenorio de Zorrilla, a qui s'atribueix erròniament la frase del títol.
Els pressupostos els havien donat per morts, molt abans del seu naixement. No havia estat Compromís qui va defensar la pròrroga dels actuals, ni havia estat Compromís qui defensà el creixement zero. Els pressupostos que Cantó volia esmenar abans de conéixer-los, no eren els de Compromís (de fet no eren de ningú, tot simplement no eren). Cantó és la carabassa del Halloween patri.
Els pressupostos que havien donat per morts, gaudeixen de bona salut.
Llegeixo als diaris interpretacions d'enorme originalitat, de cuidada literatura fantàstica. Es parla d'amenaces, de reptes... Com Don Juan Tenorio i Don Luís Mejías a la Taberna del Laurel (llorer i glòria als vencedors!) posant sobre la taula els seus respectius morts, com un pols entre PSOE i Compromís. I cal furonejar en els diaris per saber el paper del tercer soci, UP, al que atribueixen el del "convidado de piedra" de la versió de Tirso de Molina.
És lícit, supose. Ho seria més si la intrahistòria s'ajustés a la realitat, però ja he dit que darrerament la premsa política fa literatura fantàstica, no narrativa realista. J.R.R. Tolkien s'imposa a l'imprescindible Balzac, a l'incommensurable Stendhal. Tant se li fa. A mi eixa lectura de si guanyen les Conselleries que dirigeix Compromís o dirigeix el PSOE, em sembla poc útil per a la ciutadania, si en paral·lel no s'explica quines polítiques es fan en eixes Conselleries.
A mi el que em sembla una gran cosa que amb independència de qui dirigisca els departaments d'educació o del que es coneixia com a serveis socials, siga ací on es concentren els increments. Perquè són dues de les Conselleries més transformadores de la realitat. Que han recuperat i ampliat més drets socials. Que més ajuden a recuperar la reputació de la nostra terra i el nostre govern. No són les úniques, clar. Sanitat ha fet avanços en els darrers anys, i hem estat l'únic govern europeu en revertir una privatització de la sanitat pública, que era una fuga de diners, talent i drets. Però juguen un paper fonamental. Com en la transformació del teixit industrial del país, hi juga un paper determinant IVACE.
Potser el que caldria preguntar-se és perquè Compromís assumeix algunes de les competències més transformadores, si té a vore amb una voluntat determinant, que jo sempre he explicat dient, que uns volen governar bé, i els altres volem canviar el món.
Supose que posar el focus sobre les competències i no sobre qui les dirigeix, trencaria el relat que alguns han volgut vendre estes setmanes, convençuts d'eixe nou mantra del fet que "qui guanya el relat guanya la partida". Terrible tesi.
No són els pressupostos que voldria Compromís. Clar que no. Però tampoc no són els que volien els socis. Ni de bon tros. I això és el resultat d'un govern plural. Als qui hui llegireu la premsa vos demane esperit crític. Que mireu "en què" invertim els diners, i "en quines competències" creix el pressupost. No en "qui" dirigeix cada una de les Conselleries. Plantejar això com Don Juan i Don Luís, per vore qui la té més llarga (la llista de morts, conquestes sexuals i barrabassades vàries) ni és útil ni té sentit.
"Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí, yo los claustros escalé y en todas partes dejé memoria amarga de mí".
Nosaltres no som d'eixe món.
Tenim pressupostos. Els havien donat per morts, i són ben vius. I ara el més important és gestionar-los, i gestionar-los bé. I també que les discrepàncies, lluny d'acabar amb drama com al Tenorio de Zorrilla, acaben en amable reconciliació... "Construirem mil ponts, mil vegades..." que ho diu, precisament la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports.
I això s'ha de fer des de la veritat, perquè hi ha mentides instal·lades a l'imaginari col·lectiu que no per tradicionalment acceptades, són més veritat.
"Los muertos que vos matáis, gozan de buena salud", no ho va escriure mai Zorrilla, ni tampoc Tirso de Molina. Ho va escriure Corneille, a la seua obra "Le menteur" (no deu ser casual!): "Les gens que vous tuez se portent assez bien". Un fet sembla segur: al passatge d'anada i tornada entre castellà i francés, ha passat dels alexandrins de Corneill a l'octosil·làbic castellà, des de Ruiz d'Alarcón fins Corneille, i des de Corneille fins a no sabem qui, les dues llengües afins van forjar el proverbi que recurrentment citem sense conéixer-ne ben bé l'autoria. Un poc com acabarà passant amb estos pressupostos.