29 de maig, 2016

"S'HA TRASPASSAT" Mediterréno 29.05.16

Està a punt de complir-se el primer aniversari de la constitució del primer govern municipal de progrés en un quart de segle. I no tinc cap intenció de fer-ne un balanç ara i ací, bàsicament perquè vam acordar que faríem eixe debat en setembre per evitar contaminar la campanya electoral, o més encara, per evitar que tan interessant debat es contamine per la campanya. I sí, ja sé que el PP no ha complert l'acord i va fer una roda de premsa, però la meua paraula i la de Compromís, té valor. La seua no, cas contrari ja els hi hauria embargat l'estat per pagar la seu.
El que si que faré serà explicar mínimament com ho hem viscut. Paraules clau seran treball, il·lusió, dedicació, transparència, legalitat... Segur que amb un exemple s'entén millor. Quan nosaltres vam arribar l'ajuntament ja existia, evidentment. I s'havien fet moltes coses durant molts anys. Per tant, no seria un bon exemple plantejar-ho com si haguérem posat en marxa una organització des de zero.
Fóra més ajustat parlar de "traspàs". Sí. És com si ens haguérem traspassat una xarcuteria per exemp...No esperen, m'ha guanyat el subconscient. Xarcuteria no. Diguem que és com si ens hagueren traspassat un bar per exemple. I que nosaltres haguérem dit que per donar-li força a la nova etapa, teníem la intenció de canviar de música, posar alguna cosa més animada, més moderna. I que la carta d'entrepans i tapes fóra més plural, per acontentar el gust de més persones.
Però quan entres al local et diuen que en realitat no pots posar música, perquè no està ben insonoritzat, i que has d'invertir temps i diners en legalitzar la situació. I fins i tot t'adverteixen que ni tan sols té permís d'audició musical. I tu et sorprens perquè recordes perfectament que de música en posaven. Antiga, sí. Una miqueta casposeta, també. Però en posaven. Per què mai no els havien tancat el local o sancionat, no s'enten gaire bé, però el cas és que és així. El local no té permís ni està insonoritzat. I els primers mesos t'has d'ocupar d'això, perquè tu vols fer les coses bé.
I després està tot allò de la carta. Resulta que el microones funciona a mitges, i no tens contracte de gas, i la campanya extractora no compleix la normativa...i a sobre, la teua llicència diu que pots fer cafés però no calamars a la romana, ni croquetes de pollastre, ni res de cuina. I et tornes a preguntar com és possible que els anteriors inquilins ho feren. I la resposta és obvia, vivien instal·lats en la irregularitat administrativa. No havien fet manteniment. Faltaven permisos...
I quan els pares que t'han avalat et comencen a preguntar com és que encara no han sentit música ni tastat l'entrepà de tarmeneta, els hi has d'explicar tot això. Però no passa res. Els permisos ja estan, els contractes de subministrament també, i la sala ja està insonoritzada. No patiu avaladors que anirà bé. Hem fet molta feina opaca, poc lluïdora, però absolutament imprescindible per al funcionament normatiu, correcte i bo, de la institució. Obrim ben aviat. Segur que els agraden els canvis. La música. El menú. Segur.

28 de maig, 2016

"ATRACO A LAS TRES" Levante-EMV - 28.06.16

La gent del grup municipal de Compromís dinem per ací pel centre, prop de l'ajuntament. No sempre tots, però gairebé cada dia. Un mos ràpid i a seguir (i per si algú està interessat en saber, no, no passem dietes ni tiquets a l'ajuntament). Però els darrers dijous de més sí que és un dinar una miqueta més institucionalitzat, perquè són les hores prèvies al ple ordinari, i ens agrada alimentar la sensació d'equip, i alimentar també la panxa, què carai!
Bo, el cas és que eixe dia sí que no pot faltar ningú a taula. Tot l'equip, el polític i el tècnic. I este dijous dinàvem a una terrassa del centre al voltant d'una taula allargada. En un moment determinat, jo diria que entre la tercera i quarta forquillada de fideuà, va passar per darrere nostre un senyor (que és cert que després mirant-lo més fixament, era més sospitós que una gavardina en una platja nudista).

El cas és que el tipet va ensopegar lleugerament amb la cadira d'una de les companyes es disculpà i seguí ruta. Ruta curta, ben mirat, perquè no va fer altra cosa que vorejar la taula i enfilar cap a la porta; i va ser aleshores que la companya s'adonà que senyor en qüestió duia a les mans la seua bossa. La d'ella vull dir! Amb la cartera, documentació, telèfons, claus, i tot el que hi pogués portar. I saltà cap a ell per enxampant-lo just a la porta. I darrere d'ella vaig saltar jo sense saber encara massa bé què passava, i com l'equip que som, totes i tots.

La nostra companya va recuperar les seues coses i quan el senyor intentava marxar, jo li vaig requisar la bandolera que duia ell, mentre demanava que telefonaren a la policia i l'advertia que no li tornaria les seues pertinences fins que arribés el cotxe patrulla. La situació es va fer tensa, la veritat, perquè el tipet es va anar posant nerviós i de més en més insolent. Fins i tot amb amenaces físiques, que afortunadament no van anar a més.
Però el més peculiar del cas, i que dóna peu a què explique ací l'anècdota és que en un moment donat l'home que em mirava desfiant mentre gesticulava massa prop de la meua cara, sembla que em va reconéixer. I en eixe moment es van produir dos fets singulars. El primer, la incorporació de paraules en valencià, llengua que molt evidentment li era aliena, a la seua absurda diatriba. I el segon, el més fascinant, és que en adonar-se'n que jo era polític es va sentir amb el dret, i possiblement la necessitat, d'assenyalar-me amb la punta del dit, i començar a cridar "la mayoria de vosotros si que sois ladrones lladres". I repetia "ladrones lladres", o "tu eres una ladrón lladre", així en bilingüe de manual. No sé si pensava que dient-m'ho en valencià m'agradaria més.
Es fan càrrec de l'escena? Un paio que entra a una terrassa amb l'única intenció de robar, s'emporta les pertinences d'una comensal, i quan l'atures i denúncies, és ell, qui t'escridassa i et tracta de lladre per la teua condició de polític!
Esta és la societat que hem creat? Ara jo què hauria de fer? Dir: "Gracias Cotino contigo empezó todo?", i qui diu Cotino diu Barberà, Blasco, Costa, Betoret, Campos, Rambla, Fabra, Castedo, Díaz Alperi?

No m'havia sentit tan insultat d'ençà que al banc em van explicar que la meua era una professió de risc pel que fa a la fuga de capitals i tràfec de divises. Gràcies a Bárcenas, Pujol, Rato, Blesa, Sória... Quin fàstic tot plegat! Quin fàstic!

21 de maig, 2016

"DETRITUS POLÍTIC" Levante-EMV 21.05.16

Dimarts passat, compartíem tertúlia radiofònica els portaveus de CSenM, PSOE, PP i jo mateix. El conductor va posar sobre la taula el tema de la Residència Lledó. De seguida el portaveu popular va intentar posar-se la bena abans de tindre la ferida, excusatio non pedida accusatio manifesta que diu aquell. I el bon home va argumentar que no li podíem carregar les culpes del que passava a l'anterior govern perquè, atenció: era veritat que ells havien encomanat l'informe que recomanava les obres en profunditat, era veritat que ho havien arribat a pressupostar en tres milions d'euros i tres anys de duració de les obres; però...i alerta que ara ve quan la maten, mai no havien consignat la quantitat als pressupostos.
No em vaig poder estar de remarcar-li a Pérez que el que acabava de dir era d'extrema gravetat, perquè de facto reconeixia que hi havia un informe que instava a la demolició i a la reconstrucció, i que fins i tot el tenien pressupostat; però que havien pres la decisió política de no fer-ho, en afirmar tot cofoi, que no havien posat mai la partida als pressupostos. Deia poc menys que s'havien passat l'informe tècnic per l'arc de triomf. I a mi em semblava que manifestar públicament això era la mostra més gran de cinisme possible. Em semblava una irresponsabilitat majúscula. Ho trobava insuperable. Però m'enganyava.

El dijous, Carrasco, la portaveu popular, registrava una declaració institucional sobre el mateix tema, en el que proposava textualment "instar a la Generalitat Valenciana a no escometre les obres de remodelació de la Residència de Majors Dependents "Lledó" de Castelló". És a dir comminava a la Generalitat a ignorar els informes que puguen aconsellar les obres. Sense preocupar-se del que puguen dir. Obviant la seguretat de les persones ingressades en la Residència.

I seguia: "Instar a la Generalitat Valenciana a facilitar informació escrita i precisa als afectats sobre l'expedient que ha donat lloc i suporta la decisió administrativa (iniciativa, informes tècnics, resultat de proves o controls de qualitat o altres, etc.)."
És a dir, que reconeixen, o com a poc pressuposen l'existència de tot un expedient amb informes tècnics, controls i proves; i insten a la Generalitat a què els ignore, però volen que s'entreguen a les famílies i treballadors. Que ve a ser com convidar a la Generalitat a assumir l'enorme risc no només de prevaricar (prendre una determinació en contra dels informes tècnics) o posar en perill la vida de les persones residents; sinó que demanen que es donen les proves d'eixe comportament als afectats per tal que puguen interposar querelles i demandes de responsabilitat, en cas que acabés passant alguna cosa.
I enfront d'això, ja no sabria dir si el PP és pura escòria, detritus del sistema democràtic; o els qui dirigeixen el grup municipal de Castelló són estúpids. Tinc dubtes. Ho confesse. Els estaria del tot agraït si em donaren la seua opinió. Detritus o estúpids?

I nosaltres, la serenitat, el seny i el treball. L'equip de govern municipal ha estat molt actiu en este tema d'ençà que el regidor de l'àrea ens el va plantejar. Tant jo per la meua banda, com l'Alcaldessa, n'hem parlat amb Conselleria. Els grups municipals als quals representem s'han reunit amb els sindicats, hem parlat amb famílies afectades. La Vicepresidenta del Consell i Consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, ha visitat el centre. S'ha reunit amb famílies, pacients, sindicats... S'ha reunit amb l'Ajuntament... I s'ha pres la decisió d'ajornar la licitació de les obres que havien estat projectades pel PP, pressupostades pel PP, però que el PP no va fer per manca de diners, o ves a saber per què. I tot mentre es busca la millor solució possible.
Una solució que té una condició bàsica, la seguretat i el benestar de les 45 persones que actualment viuen a la residència. I si finalment s'han de fer les obres, i estes resulten del tot incompatibles amb el funcionament del centre, caldrà garantir l'allotjament menys traumàtic, més còmode i més pròxim a totes i cadascuna de les persones. En llocs que faciliten a les seues famílies poder visitar-los i atendre'ls, poder seguir compartint temps amb ells. I per descomptat, garantir els llocs de treball.
És això el que fan els governs seriosos. No enganyar a les famílies, no jugar amb els sentiments dels usuaris, negociar serenament amb els sindicats. I després està el PP i el "trio de la benzina". Piròmans uns i altres, que mai no s'han preocupat de res de tot això. Però que els he de dir! A esta ciutat ja ens coneixem tots.

15 de maig, 2016

"UNA ADMINISTRACIÓ MODERNA" Mediterráneo 15.05.16

"On van els teus impostos" és un de les aplicacions informàtiques que forma part del Panell de Govern Obert que ja fa uns mesos vaig presentar. En el panell està, amb un grau de detall impensable fa només un any, tota la informació dels pressupostos municipals, amb un accés senzill i un buscador potentíssim que facilita saber al cèntim, on van a parar els impostos que paguem.
Fa només un any, l'oposició rebia els pressupostos en format Pdf, la qual cosa no et permetia treballar-los. Hem fet un salt espectacular. Un aposta per la transparència, però també per eficàcia i eficiència de l'administració local. Posar en marxa este sistema ha significat un important esforç per part d'un grup de funcionaris a qui en públic torne a donar les gràcies. Però és que ara ens estalvia desenes de documents i hores de treball. Un elevadíssim nombre de preguntes de l'oposició es pot contestar amb un "està al web". I la resta de departaments troben allí la informació que abans calia elaborar específicament per a ells.
El Panell de Govern Obert incorpora altres webs, per exemple la de Transparència on podem trobar les subvencions atorgades i les rebudes, les comandes de gestió, les estratègies de planificació, els convenis, la comptabilitat, la contractació pública, normatives, memòries, reglaments...
O un web que anomenem Observatori, on hi ha vora 800 estadístiques diferents sobre la ciutat. I una de participació, en constant millora, que permet fer consultes a la ciutadania. Ja n'hem fet en diferents àrees, i actualment n'hi ha en marxa una respecte a les espècies arbòries que volem replantar, o sobre el cartell que ha d'anunciar Sant Pere.
No fa gaires setmanes vam ampliar el sistema d'informació ciutadana que fins ara s'atenia telefònicament al 010, amb el mateix servei via WhatsApp, que permet enviar enllaços i facilitar la informació. I just unes setmanes abans presentàvem el Geoportal que permet localitzar geogràficament esdeveniments, accions, dotacions, sobre el mapa de la ciutat, i que a banda de donar informació puntual, és un instrument d'anàlisi potentíssim.
I esta setmana, coincidint amb el desé aniversari del SMC que era un web on la ciutadania podia informar de desperfectes que manteniment havia de resoldre, hem presentat la seua nova versió. Una ferramenta d'avantguarda, amb aplicació gratuïta, que permet a tothom fer una fotografia geolocalitzada de, per exemple, una paperera trencada, i enviar-la a l'ajuntament. La incidència arribarà a una de les 25 empreses que treballen en el manteniment de la ciutat, en funció de l'àrea específica. I un colp resolt, el ciutadà rebrà la foto del problema resolt.
Ara treballem en aplicacions informàtiques per a patrimoni, serveis socials, gestió policial, organització de tasques de govern, seu electrònica... La modernització és això. I ho fem amb el talent dels treballadors públics, i amb el suport extern d'empreses locals sempre que és possible. La fantàstica aplicació del SMC de la que els parlava, n'és un bon exemple.

14 de maig, 2016

"QUÈ ELS HI SEMBLA?" Levante-EMV 14.05.16

S'ha convertit en un lloc comú en els estudis de Dret públic utilitzar l'expressió "Fugida del Dret administratiu" per referir-se a les conseqüències de la creació de diferents fórmules organitzatives en l'àmbit del sector públic que, malgrat perseguir fins d'interés general, la seua personalitat és privada o que, tot i ostentar la condició d'organisme públic, es regeixen en major o menor mesura pel dret privat. L'expressió és molt gràfica per això la fortuna que ha fet.
La idea és escapolir-se dels controls al que està sotmesa tota administració. Es parla d'agilitzar les contractacions i procediments diversos, però això es fa obrint la porta a la discrecionalitat. I la discrecionalitat, en estes coses, és el forat per on es cola tota la corrupció. L'econòmica, l'administrativa, la funcionarial, i no cal dir-ho, la política. I de tot això n'hem vist dramàtics exemples els darrers anys. Dramàtics i costosíssims exemples. I crec que tothom està ja familiaritzat amb eixe concepte de la "fugida del dret administratiu", però des de fa algun temps, professors com José Pascual García, del Tribunal de Comptes, mantenen que la fugida va a més, es tracta també de fugir del Pressupost i dels controls financers. Afirma i argumenta que totes les institucions hisendístiques es veuen afectades, tot i que no totes en la mateixa mesura.
En l'àmbit del Dret financer la fugida no és total sinó atenuació dels controls públics. De fet, de fugida total només es pot parlar quan es dóna una privatització plena de serveis o activitats públiques, com en el cas de les diferents fórmules extrapressupostàries que es vénen englobant sota l'expressió "col·laboració publico-privada" , mentre que en altres casos la fugida és parcial. Però també hi ha discrecionalitat. I ja saben què en pense.
I ara, i això és de la meua collita, i òbviament sotmet la meua, a millor opinió en dret, intentaré argumentar que també s'ha produït la fugida del dret laboral.
També en això, desgraciadament, el cas valencià és paradigmàtic. Els vint anys de poder omnipresent dels popular a la Generalitat, els ha servit, també, per construir en moltes àrees de gestió una administració paral·lela, no sotmesa a les regles i normes de l'administració pública. Ni el dret administratiu, ni el pressupostari, ni tampoc, insistisc, el que regula la funció pública.
En efecte, el PP ha creat organismes com Castelló Cultural, o fundacions públiques, per fer una feina que en puresa haurien de fer funcionaris. Per quina raó? Doncs perquè eixos organismes no estan sotmesos a les mateixes normes de gestió o elecció de personal. Siguem clar, a una Fundació, per molt que siga pública, s'hi pot accedir després de fer una entrevista personal. Per a ser funcionari has de ser capaç de preparar una oposició, aprovar-la i guanyar la plaça.
Això no vol dir necessàriament que ningú que estiga treballant en estos organismes tinga la preparació adequada, o l'actitud, o l'aptitud, ni tan sols que tothom tinga el carnet del PP en la boca. Però el que sí que és segur, és que el mètode de contractació és immensament més discrecional, que no pas un concurs oposició (amb tots els defèctes que puga tindre este sistema).
I clar, un no pot oblidar aquella conversa que li van enregistrar d'amagat a Carlos Fabra on es vantava d'haver col·locat a qui sap quanta gent. I és segur que no va ser l'únic. Una administració en paral·lel per poder col·locar discrecionalment a qui vols, amb el sou que vols, i generant una estructura de poder incontrolada per la societat.
I saben que? És més greu encara, i més incomprensible és que l'arquitectura d'una administració paral·lela i "incontrolada" organitzada pel PP ha durat tants anys, que algunes d'estes persones podrien acabar consolidant la seua plaça de treballadors públics, sense aprovar una oposició. Això han determinat ja alguns tribunals. Què els hi sembla?

07 de maig, 2016

"UNA ENTESA AL SENAT" Levante-EMV 08.05.16

No tinc gaire temps per escriure este article, així que ja em perdonaran si no m’entretinc en florilegis i figures retòriques. Vull parlar del Senat.
El Senat és eixa càmera de la qual gairebé ningú no sabria  explicar amb detall quines en són les funcions, i fins i tot, generaria dubtes a l’hora d’explicar com es trien els seus membres. Perquè d’una banda hi ha un sistema dual de tria, ja que per sufragi universal s’elegeix una part dels membres i als altres els trien les comunitats autònomes.  
Però bé, el que jo venia a dir, és que mentre en estos quatre mesos en els que hem estat sense govern central (ha governat el Tribunal Constitucional contra catalans primers, i contra el nostre dret foral després) els partits no trobaven fórmula adient de col·ligar-se per formar un executiu, alguns anàvem recordant que en el Senat hi havia una majoria absoluta i absolutista del PP. I que actuant com actua en la pràctica com càmera de segona lectura, podia esmicolar sense problemes, tot el treball legislatiu d’un hipotètic govern progressista, i del Congrés.
Així que la mala traça  en abocar-nos a noves eleccions ens donen una possibilitat de repensar una estratègia guanyadora per al senat. Parle de fer una “entesa” de progrés. I ja sé que ara eixirà el PP a dir que una tal pretensió l’única cosa que pretén és sumar esforços per evitar que guanye el PP. I la resposta és que sí. Exactament d’això es tracta. Podria argumentar que la dreta va sumar AP, PDP, UL, UV... i restes de poda de l’arbre del franquisme, i de les deixalles d’UCD i CDS, per construir el PP. I que si és lícit que la dreta puga fer això, lícit és i seria, que ho puga fer l’esquerra. Però ho faré més senzill, no necessite excuses, propose una entesa de progrés perquè no vull que el PP tinga la capacitat de modular polítiques. I ja està.
En este moment a nivell de País Valencià el PP té  9 senadors, el PSOE 2, i Compromís 1. Per circumscripcions, a Alacant són 3 del PP i un del PSOE, com a Castelló. I a València 3 del PP i un de Compromís-Podemos.  I això es pot subvertir fàcilment. Només cal un acord win-win, un d’eixos acords on guanya tothom. 
Mirem el cas de Castelló. Ací el PP va aconseguir 3 senadors amb uns resultats d’entre 92.000 i 95.000 vots, i el PSOE un amb 68.000. Compromis-Podemos que en el Congrés va guanyar nítidament al PSOE, al Senat es quedà 5.500 vots per davall. Entre d’altres coses perquè no vam enviar paperetes al Senat a les cases, per estalviar. Això que ara volen fer tots. Doncs és fàcil. El PSOE sap que podria perdre el seu senador, només amb que nosaltres tinguérem idèntic resultat al Congrés i al Senat. Però per a nosaltres eixe no és l’objectiu ara mateix. No ens preocupa tant sobrepassar al PSOE, com sindicar vots per fer perdre al PP el seu poder.
Si férem una llista on hi hagués un candidat socialista, un de Compromís i un de Podemos, i sumarem vots, estariem parlant de 120.000 vots per cada candidat (més si EU vol sumar els seus 6.000-10.000) i això garantiria tres escons, i deixaria al PP amb un de sol.
És tan senzill com això, matemàticament parlant, clar. Políticament ja és tot una altra cosa. Comprenc les dificultats, però a Catalunya fa temps que funciona, i a les illes sembla que l’acord ja està quasi tancat, i a l’Aragó també. Serem tan incapaços que regalarem al PP una victòria que li permeta bloquejar el treball del Congrés? Hi haurà qui serà tan curtterminista que pensarà que guanyar al PSOE és més important que derrotar al PP? Espere que siguem prou intel·ligents, per presentar al Senat un acord, com “el del Botànic”, ampliat. És temps de guanyar.

01 de maig, 2016

"TOTS ELS DESASSOSSECS" Mediterráneo 01.05.16

"Em cabien tots els desassossecs en aquella hora", ho ha escrit la poetessa Susanna Lliberós, però ho pogués haver dir el dimecres passat. Perquè el dimecres passat una companya em va confessar que tenia com una mena de neguit, perquè havia d'intervenir al ple, i era molt conscient que no parlava en nom seu, ni tan sols del seu grup municipal o partit, sinó dels milers de persones que havien dipositat la seua confiança en ella. Més encara, explicava la pressió que representava saber que en el fons, parles en nom de molts, però et dirigeixes a més. A tothom. Als milers que t'han votat i als que no ho farien mai.
Li vaig confessar que a mi, afortunadament, encara em mossega eixe cuquet a l'estómac cada cop que he d'eixir a la trona a defensar una moció, o a contestar una pregunta, o que comparec en roda de premsa per parlar en nom del govern plural de la nostra ciutat. Quasi res! Coincidíem tot dos en què al neguit per la responsabilitat s'hi suma una certa excitació intel·lectual que t'obliga a treballar molt bé cada intervenció, cada proposta, cada frase que vas a pronunciar o dir.
És això el que té de fascinant la política, crec. Això i un enorme grau d'exposició pública que ben gestionada té una part molt positiva. Perquè t'arriba el retorn d'allò que dius i fas. Crítiques, moltes i moltes crítiques. I òbviament no totes són amables, ni són constructives, i de vegades, gosaria dir que fins i tot algunes no són justes. Però si no et deixes vèncer per eixa pressió, aprens. Aprens molt, moltíssim, de tu mateix, i de la resta. Aprens de la teua ciutat, de la gent que representes i d'aquella que preferiria que no ho feres. I això, eixa disposició a l'aprenentatge, és indiscutiblement una virtut en qualsevol persona que es dedique a la res publica.
Ser un càrrec públic implica, entre moltes altres coses, això; estar obert a les crítiques, i saber-les usar en benefici propi, per créixer i millorar. Ser un càrrec públic reclama que mai et relaxes, que el cuquet de la responsabilitat t'obligue a estar sempre alerta. Ens hem de guanyar cada dia el nostre lloc de representació. La democràcia no és una meta, és un viatge, s'ha de construir cada dia.
Ahir era l'aniversari de la mort de Clara Campoamor. La diputada del Partit Radical, que va aconseguir que la Constitució de 1931 incorporés per primer cop a Espanya, el dret de vot femení. Però el seu propi partit la va deixar caure, i l'any 1933 no va poder revalidar el seu escó. Ningú no ha dit que la política siga justa. Pensar en clau de partit, o de currículum personal és un camí cert al fracàs.
Per això em va agradar tant la confessió de la meua companya, i m'agrada tant perquè m'hi reconeixia a mi mateix. Aquell neguit, aquella responsabilitat d'intentar fer les coses bé en nom de tota la gent que representes i pensant en tota la ciutat.
És fantàstic saber que forme part d'un grup que té tan clara la responsabilitat que hem assumit. Ali, Enric, Vero, Ignasi, Sara, Nuri.. I encara que de tant en tant m'enfade, és un honor haver assumit amb ells i tant gent més, este compromís. I ho volia escriure. 
Hi torna Lliberós: "Digues: per què hauríem de fer l'últim esforç?" Per Castelló.