"FUKUYAMA I RIVERA" - El Mundo - 26.10.19

Fukuyama és bàsicament conegut pel gran públic, per haver escrit aquell polèmic llibre, "La fi de la Història i l'últim home", l'any 1992. La tesi principal és que el motor de la història ja no serien les ideologies, perquè la lluita entre elles hauria conclòs, donant pas a una política econòmica neoliberal, que segons el seu punt de vista, hauria superat les utopies i ideologies, just en acabar la Guerra Freda, i certificar-se el fracàs del socialisme. Segons ell, no hi hauria més opció viable que el liberalisme democràtic. Obviant que això no deixa de ser una ideologia.

Cinc anys després va ser fundador del think tank neoconservador que va servir de suport intel·lectual al poder polític de Washington. L'any 2006, i després de no poques discrepàncies públiques amb la política nord-americana, publicà "Amèrica en la cruïlla", que era una esmena a la totalitat a la seua trajectòria pública, i on afirmava que "El neoconservadorisme ha evolucionat en alguna cosa a què jo ja no puc donar suport". Aquell mateix any, el think tank "Project for the New American Century" es va dissoldre.

La volatilitat del criteri de Fukuyama quedà en evidència. Tot el que havia teoritzat no funcionava. Què és precisament el que ell opinava del pensament marxista. Ell que havia menyspreat l'Escola de Frankfurt d'Adorno, Horkheimer, Marcuse, Wlater Benjamin, Erich Fromm, o fins i tot Habermas, per la seua errada analítica, ell, només 14 anys després qüestiona el seu criteri intel·lectual. I això en política genera una gran desconfiança.

Jo crec que a Rivera li està passant això. Va crear un partit català per a oposar-se al catalanisme, i es definí com centreesquerra. Poc després va voler presentar-se a les europees, i ho va fer de la mà de l'extrema dreta de Libertas. Després va fer el salt a la política espanyola, amb un munt de voltes i giragonses ideològiques que semblen haver acabat per confondre al seu electorat. Va tenir a la mà ser Vicepresident amb Sánchez, però un miratge demoscòpic li va fer creure que podia guanyar al PP, i l'ambició el va fer veure's vestit de President. Des d'eixe moment, la desorientació absoluta. Rivera s'esmena a si mateix permanentment i irreflexiva.

Ciudadanos és un kebab. Està fet de trossos de coses diferents d'incert origen. I gira i gira sobre si mateix, sense solució de continuïtat, mentre va aprimant-se. I UPyD és la seua salsa de iogurt per tractar de dissimular el color i el sabor. No crec que Rivera haja llegit a Fukuyama, com tampoc no havia llegit a Kant segons pròpia confessió. Però jo diria que és l'últim home i està al final de la història.

"LA SENTÈNCIA" - El Mundo - 10.10.19

A la facultat em van ensenyar el sentit etimològic de la paraula sentència. Ve del sententia llatí, vinculat als conceptes de «sentir i pensar». Que vindria a ser analitzar amb els sentits, i racionalitzar després. Segons el diccionari, és una opinió expressada de manera dogmàtica. I des del punt de vista jurídic, s'entén per sentència la decisió formulada pel jutge o pel tribunal en acabar-se una instància del procés judicial. Tot quadra. El Tribunal analitza amb els sentits, racionalitza i després emet una opinió de manera dogmàtica.

I és exactament el que ha passat amb la sentència del Tribunal Suprem publicada estos dies. De les 493 pàgines que té la sentència, només 36 es dediquen als fets provats. Un percentatge sorprenentment baix, respecte al que és habitual. I el que encara resulta més sorprenent, només 2 pàgines fan referència als fets de l'1-O, que cal recordar és l'objecte del judici. Aquell referèndum declarat il·legal, per molt que el codi penal no ho recull com delicte. En canvi, hi ha 193 pàgines dedicades a explicar que segons el parer del Tribunal, durant la instrucció i el judici, s'han preservat totes les garanties processals de defensa dels acusats. I això podria dur a algú a pensar que hi ha més preocupació en explicar-se, i protegir-se davant posteriors recursos al TC i al TEDH, que en justificar el fons de la qüestió.

També només dediquen 6 pàgines a argumentar el delicte de malversació de cabals públic, que va ser reiteradament negada pel Ministeri d'Hisenda, poc sospitós de col·laboracionista. I creen jurisprudència en dir que encara que no hi hagués despesa la voluntat no concretada, ja és punible. O una sorprenent taxació del metre quadrat de l'espai públic de les escoles, com si s'hagués llogat.

No hi ha rebel·lió, per unanimitat. Però la mera acusació d'un delicte que no ha existit és la que va permetre alterar el resultat de les eleccions catalanes, espanyoles i europees; per la via de la inhabilitació. La sedició, però, i això també és nova doctrina, i crearà jurisprudència, s'amplia a fets que fins ara no ho eren. I obren la possibilitat de tipificar com sedició qualsevol manifestació o protesta popular.

És això el que em preocupa personalment, més enllà del que es jutja en este cas. Les conseqüències per als drets públics i col·lectius, protegits i consagrats a la Constitució, que esta sentència puga tindre.

I que ningú no crega que intente dir que el Tribunal no sap prou de dret. Tot el contrari. El seu President és un excel·lent jurista, per això la sentència està tan treballada i argumentada, perquè no semble que és «una opinió expressada de manera dogmàtica».  

"L'ACTUALITACIÓ INFINITA" - El Mundo - 12-10-19

Els valencians vivim en una instal·lació permanent d'una actualització Windows. Els qui ho han patit segur que saben del que parle. L'ordinador no funciona massa bé, i et baixes la darrera actualització que t'hauria de permetre un millor rendiment, i un increment de l'eficiència i l'eficàcia del sistema. I quan li dónes a intro apareix un rellotge que diu que trigarà aproximadament una hora i 27 minuts. I a tu et sembla realment excessiu, perquè ja fa temps que Windows havia d'haver actualitzat la darrera versió, què havia deixat de ser operativa. Però bé, vas mirant el rellotge que marca el progrés de l'operació. 1 hora 21 minuts.

I mentre això va en marxa, tu et preguntes si no t'aniria millor amb un Mac. I el rellotge continua. 1 hora 11 minuts. I després 58 minuts, i 46, i tu estàs com hipnotitzat mirant, perquè mentre esperes que s'instal·le l'actualització tu no hi pots fer res. L'ordinador està bloquejat, no pots escriure un text, no pots llegir correu, no pots fer una cerca d'informació. Absort, immòbil, mires el rellotge. 32 minuts, 26. Si ho han viscut, segur que coneixen la sensació. Tot aturat esperant que una força invisible resolga per fi el problema. Sensació d'injustícia. Frustració. 17 minuts. I de cop i volta... De nou 57. Però... Però si anava baixant, si quedava poc més d'un quart d'hora! I ara una altra vegada 57 minuts? I mires astorat la barreta que marca la progressió i veus que torna a baixar fins a senyalar que només queden tres minuts, i quan ja sembla que ho tens a tocar, torna a dir que encara en falten 23. Avant i arrere. Sense cap sentit, sense cap explicació, sense cap lògica, i tu, que has pagat de sobra i per avançat el servei, bloquejat i sense poder fer res. Desesperant. Això quan no et toca reiniciar. Apagar i tornar a començar.

Això és el que passa amb el nostre dèficit fiscal. Que la valenciana és l'autonomia més injustament finançada ja no ho discuteix ningú. Que aportem molt més del que rebem és un fet. Que som l'única autonomia pobra que aporta, una evidència científica. Que l'actualització del sistema ens la porta prometent el bipartidisme històric del PP i el PSOE fa dècada i mitja una lamentable realitat. I quan sembla que ja està, torna a començar l'espera. Legislatures bonsai. Dissolució del Congrés quan tocava parlar del finançament. Governs en funcions.

Hi ha una paràlisi absoluta en este tema. I les noves eleccions les ha decidit el PSOE per a reforçar el bipartidisme. Precisament el culpable que estem com estem. Personalment crec que només més Compromís permetrà actualitzar el sistema.

"DOS CULS DE CAVALL" -El Mundo- 05-10-19

 

Vostés no s'han preguntat mai per quina raó la distància entre els raïls del traçat ferroviari dels Estats Units és de 8'5 polzades? No? Va, els hi done un punt i apart perquè s'ho pregunten o este article no tindrà sentit. 


Doncs ho són perquè els primers els van construir a Anglaterra els mateixos  enginyers que hi havien construït allà els tramvies. I ara la pregunta seria saber per quina raó utilitzaven eixes mesures per als vagons, i és de fàcil resposta. Doncs per herència de la mesura que tenien els eixos entre rodes de les carretes habituals. I estes tenien eixa mesura, perquè era la que permetia rodar sense contratemps en algunes de les antigues carreteres de llarga distància d'Anglaterra. Carreteres empedrades, que venien de l'època de la Roma Imperial, que en construí per tot Europa, incloent-ne Anglaterra. I aquelles vies tenien de tant en tant passos de vianants, que no eren més que grans blocs de pedra en superfície, que creuaven la via. Imaginen un pas de zebra com els coneixem ara, on cada ratlla blanca, era un bloc de pedra més alt que un pam d'un home. I per tant els eixos de les carretes havien de tenir la mida exacta que permetés que les rodes passaren entre bloc i bloc. Més juntes o més separades, indefectiblement acabarien estavellant-se contra algun d'aquells pedrots.

Però encara no sabem per quins set sous, eixa era la distància entre blocs de pedra, i també és fàcil de saber. Tot deriva de les especificacions originals d'un carro de guerra romà. Eixa era la mida entre rodes, que va condicionar les calçades, i esta la resta d'eixos fins als ferrocarrils americans. I no era una mesura capriciosa, tampoc, era l'amplària de dues gropes de cavall. Els dos cavalls que estiraven dels carros de guerra.

I per si els sembla poc curiós, ara el remat. Els transbordadors espacials de la NASA, porten al costat del dipòsit principal de combustible, dos grans coets reforçadors (SRB). Els enginyers que els fabriquen a Thiokol (Utah), els voldrien més grans, però com han d'anar en tren de la fàbrica al lloc de llançament, s'han d'atendre a les mesures ferroviàries perquè el tren travessa un llarg túnel. Així que fa més de dos mil anys es va determinar la característica important del disseny del transbordador espacial, del sistema de transport més avançat del món, per l'amplària del cul d'un cavall. O de dos.

Tot això que explica brillantment Bill Holohan, per a demostrar que les decisions que prenem hui condicionen el futur. Per això també, demà LABORA organitza al Passeig Ribalta una reflexió pública sobre el futur del treball. Estan convidats.