31 de maig, 2014

"MESTRETS ET MAGISTERS" - Levante-EMV - 31.05.14


Pirros era fill d’Aquil·les, el del taló. I marit d’Antigona, però la de Macedònia, no la filla d’Edip. Bé, el cas és que el tal Pirros fou rei d’Epir entre el 307 i el 302 abans de la nostra era. I va lluitar ferotgement contra els romans, aconseguint importants victòries a Heraclea i Asculum, tot i que hi va perdre el gros del seus exercit. Fins a tal punt, que s’atribueix a Pirros una frase que hauria pronunciat a la vista de l’escampall de cadàvers al camp de batalla: “un altra victòria com esta i tornaré sol a l’Epir”.
Des d’aleshores, aquelles batalles guanyades a costa de grans pèrdues les coneixem com “victòries pírriques”. Alguna gent li diu victòria pírrica a guanyar per poc, però no és això. Es tracta d’una victòria cara, caríssima.
Estic pensant en Mestrets. Que ben bé podria ser l’aldea gal·la que lluita contra els romans populars i el seu urbanisme depredador. No és només la victòria de David contra Goliat; és la victòria de la raó contra l’estupidesa; de la justícia contra l’avarícia; de la societat civil contra la pitjor política; de la ciutat de les persones contra la no-ciutat.
A Mestrets, convertit el PAI per una mala llei, hi havia tres tipologies de propietaris. Els que hi vivien tot l’any, els que hi anaven de tant en tant o hi tenien un hortet, i els que ho tenien abandonat. Davant la possibilitat de fer negoci, un agent urbanitzador va començar a comprar. Era l’associació de les principals constructores de la ciutat. Hui són propietaris de la major part del sòl, que ha disparat els preus fins a fer-los incompatibles amb la VPO. Però el principal obstacle no deriva de la propietat, si no del il·legal plantejament urbanístic del PP.
Onze anys ha durat la batalla judicial, perquè el PP va voler carregar sobre els veïns de la zona, no les dotacions que els corresponien, com seria lògic; sinó les derivades de dos projectes que s’havien de construir a milers de metres d’allà. Dues icones de la política que ha portat a este país a la fallida econòmica, el Centre de Convencions de Calatrava i la seu de la VIU de Gerhy. Fa anys que sabem que cap de les dues es farà, i el PP, amb una crueltat mental digna d’estudi psicològic, ha seguit recorrent les sentències que donen la raó als veïns.
Eixa defensa numantina (tornem al llenguatge bèl·lic) que fa el PP de la seua postura, espere que tinga la resposta electoral que acompanya al significat real del concepte. És a dir, a Numància el que va passar és que veient que no podien guanyar, van acabar per suïcidar-se. I confie que siga el que el PP ha fet amb el tema, suïcidar-se políticament.
I ara el que toca és extraure conclusions, i semblen obvies. L’estúpida, dolosa, cruel i innoble cabuderia del PP ha aconseguit que es disparen els preus dels terrenys, i que els qui eren propietaris ja no ho siguen. També ha aconseguit que les empreses que els van comprar, pensant en fer calaix, es queden ara sense expropiació i amb un milió de metres quadrats de terra campa. En resum, les polítiques depredadores del PP no han fet feliç a ningú i han deixat cadàvers emocionals i econòmics en el camp de batalla de Mestrets. Caldria que els empresaris i els inversors reflexionaren, el PP els ha arruïnat. Caldria que els ciutadans i ciutadanes reflexionaren, el PP els ha arruïnat.
I finalment un record emocionat per als herois de les batalles. La gent de Mestrets (alguns han mort amb l’ai al cor) assetjats per la cobdícia, per les màquines i per la incompetència, que han donat una lliçó de dignitat i de sentit comú, a la ciutat. Gràcies, eixa és la ciutat que alguns defensem.

29 de maig, 2014

"BRANDING I NAMING" - Mediterráneo - 28.05.14

Dimarts vaig anar a la presentació del nou projecte de gestió de l'Aeroport. L'empresa SNC-Lavalin va fer la seua posada de llarg, acompanyat per tota la plana major (i la menor) del PP. Van parlar els responsables de l'empresa i els Presidents Moliner i Fabra. Ah! També l'alcalde Bataller. Sempre m'oblide d'ell. 
Moliner va dir bàsicament que tant de bo tinguérem aeroport des del 67, com el de L'Altet. I Fabra va pronunciar un tirallonga de xifres. Confesse que vaig desconnectar un poc, perquè em semblava més rellevant la conversa que tenien dos hotelers al meu costat sobre l'increment de reserves. I això era la millor notícia del dia. 
El que van dir els nous gestors va ser molt interessant. També van donar xifres, basades totes en esperances, que vull creure que tenen suport en la llarga experiència internacional de l'empresa. I van dir que el primer que anaven a fer seria canviar el logo i la imatge de l'empresa. El discurs, tot i que correcte, no va deixar dubte sobre que volen desempallegar-se de l'actual mala imatge de la instal·lació. Cosa que puc comprendre, però que posa encara més en evidència com es van tirar milions publicitant una marca que ara hem d'amagar. Diuen els del PP que la culpa és de l'oposició, que amb les nostres crítiques hem vençut a la seua potent i caríssima campanya d'imatge. Doncs que inútils són, no? Una campanya que val milions, vençuda per bromes a Facebook.
I parlant d'ocultar marques... dues paraules que no es van pronunciar: Carlos Fabra.

27 de maig, 2014

"DESPRÉS DEL DIUMENGE..." www.castelloninformación.es- 28.05.14

Arribes dilluns a l’Ajuntament, baixes a les 10 a la sala de comissions, i fas una ullada a les cares i actituds dels altres membres de la comissió. El llenguatge corporal és tan eloqüent! El PP està com en un vetllatori, i això que diuen que han guanyat. El PSOE parla poc, i l’única referència a la jornada electoral té a vore amb el cansament de les hores de mesa electoral i escrutini (i això que dels seus en van haver de comptar menys que mai), la companya d’EU està exultant, i nosaltres tenim instal·lat al rostre el somriure i la clucada d’ull còmplice del nostre logo. Ens ha anat bé. Molt bé de fet.
Compromís i els seus socis teníem com objectiu aconseguir un eurodiputat, i hem superat la prova amb escreix. Mil gràcies a tota esta gent que ens ha prestat el seu vot, i ens ha encomanat que gestionem els seus interessos i les seus il·lusions. Que la política també són emocions.
Els resultats han tingut bàsicament dues sorpreses. La davallada molt més enllà del que pronosticaven les enquestes trucades, de PP i PSOE, i per tant del sistema; i la irrupció de nous grups, entre els que mereix un lloc destacat, el sorprenent (per la dimensió) èxit de Podemos. Més d’un milió de persones hi han confiat, i això no és una broma. No és només un grapat que es deixa dur per un telepredicadors amb fortuna; no és només un munt de gent emprenyada amb el PP i PSOE que els vota per donar un avís; no és només milers d’antics abstencionistes que han vist en la candidatura el mateix que els italians en Bepe Grillo; no és només els antisistema que volen canviar-lo des de dins… És un enorme toc d’atenció a tothom. En que es pot traduir una cosa així en altres eleccions, ni ho sé jo, ni ho saben la majoria dels analistes que pontifiquen, i em tem que no ho saben ni ells. Siguen qui siguen. Que eixa és l’altra. 
És un avís per als partits més sistèmics, i també per a partits com el nostre. Compromís faria bé si analitza fredament el que pot significar. Jo mateix em vaig precipitar la nit electoral restant-li importància. Error. Quan Compromís es presenta davant tothom dient que fem la política de forma diferent, trencant esquemes de la partitocràcia, obrint-nos a la participació pública en la redacció del programa, celebrant primàries obertes... Estem llançant un missatge que hauria d’arribar a una bona part d’eixe electorat. Però quan al final resulta que els aparells dels partits de la coalició, es reserven el dret de corregir el resultat de les primàries, potser el missatge que enviem resulta desestabilitzador per a qui aposta per una nova política. 
Haurem de reflexionar sobre això, i sobre moltes altres coses. Nosaltres, però sobretot, altres, que no han acabat de copsar la magnitud del canvi que s’ha produït en l’arquitectura de la representació popular. EU es consolida amb fermesa com pla B de molts socialistes definitivament decebuts. UPyD, creix, però ja molt poc a poc, llastada, possiblement per haver perdut frescor i haver fracassat ja a prou conteses electorals, i per la irrupció de C’s fora de Catalunya; un competidor amb qui no comptava. El PSOE sembla que reacciona. Saben que els lideratges antics ja no valen, el que falta saber és si tenen algú per liderar el que queda, que no és poc; però sobretot, que no és suficient. Que el principal partit de l’oposició perda quasi tant com el del govern, és per a fer-s’ho mirar.
I el PP, clar. Tan descol·locats han quedat que s’han llançat a una orgia de xifres per demostrar allò que no és demostrable. Que si han tret alguns punts percentuals per sobre de la mitja espanyola (tot ocultant que la seua caiguda ha sigut més pronunciada que la mitja, perquè venien d’uns resultats millors); que si guanyaven al segon d’un diputat, i ara de dos (ignorant que n’han perdut 8 respecte a fa 5 anys). O en clau de més proximitat, Moliner dient que les comarques de Castelló han donat millor resultat que la resta, i cometent una imprudència impròpia d’ell. Quan algú li va preguntar per la translació dels resultats a unes municipals, tot senyalant que significava la pèrdua de la majoria absoluta a la ciutat, Moliner va respondre que amb els resultats del 2009 també hagués passat. Confiant que ningú no ho comprovaria. Però va i sí. S’enganya i ens enganya Moliner. Amb els resultats del 2009 l’ajuntament hagués quedat PP 15, PSOE 12. I en canvi, el PSOE es quedà en 9, nosaltres a 34 vots del tercer i EU aconseguí una regidora. Això demostra com la translació és improbable, i com el PP no ha entés res.
Històricament, nosaltres sempre hem tingut els millors resultats a les municipals i autonòmiques, pitjors a les generals i pèssims a les europees. En tot el cicle electoral encetat el 2011, no hem fet més que créixer. A les generals vam aconseguir un resultat històric que escurçava en molt les diferències amb els que ens precedien. I diumenge passat, en les europees, vam superar els resultats de les generals. Un èxit sense pal·liatius.
Al País Valencià, comparant amb les passades generals, el PP ha perdut 881.000, el PSOE 319.000, EU n’ha guanyat 11.000, UPyD 2.000 i Compromís 13.000. Som qui més ha crescut, entre els prèviament existents. I té importància. Perquè aconseguir que et voten quan no et coneixen té valor, però que continues creixent quan ja et coneixen, és un mèrit indiscutible.

24 de maig, 2014

"REFLEXIÓ O GENUFLEXIÓ" -Levante.EMV- 24.05.14

Si les coses són com han de ser, hui és la jornada de reflexió. Els confessaré que no acabe de trobar-li sentit a esta treva electoral a 24 hores de les votacions. Cada país ho fa d'una manera. Uns prohibeixen fer propaganda 24 hores abans, altres prohibeixen l'alcohol. Això em sembla més raonable. Altres països, però, permeten donar propaganda electoral a peu d'urna, per si no t'ho has pensat prou bé. 
Insistisc en que no li acabe de vore la utilitat a callar 24 hores, després de les bestieses que hem sentit dir durant 14 dies. És més, jo crec que a la vista dels resultats històrics, a este país la jornada de reflexió hauria de ser el dilluns després de les votacions. Perquè és com a per a fer-s'ho mirar. Així que ara sec a escriure l'article, amb una certa por, perquè encara que no vulga fer electoralisme per respecte, el cert és que tot és política.
Tot. També és un acte polític no participar de la política. I ja no em referisc només a no anar a votar, sinó a la gent que diu no interessar-se per la política, que diu que no l'interessa els que diem, o qui som, els qui fem política. Que ve a ser com si un senyor pugés a un autobús, i digués que no l'importa saber on va, ni quantes parades farà, ni si el conductor té carnet, o li pega a la barreja de bon matí. Tot plegat una miqueta irresponsable, perquè al final, amb el seu interés o sense, el seu destí, el seu temps i la seua vida, depén de tot això que diu que no l'interessa. 
I conste que en part entenc a esta gent, però si mires el termos de casa, és més que probable que tinga una xapeta metàl·lica amb uns quants números i les sigles CE, semblant a la que hi ha a l'ascensor de casa on consta la data de la darrera revisió tècnica...Tot això, totes eixes CE amb estrelletes, vol dir que depén de directives europees. No sé si som del tot conscients de com afecta a les nostres vides pertànyer al club de la Unió. 
Hi ha una xifra que defineix l'Europa comunitària, i la xifra és el 70%. Es calcula que un 70% de la legislació estatal, autonòmica i municipal, ve derivada de directives europees. Les ordenances municipals que poden semblar més puerils, tenen sovint un grapat d'articles que venen de l'eurocàmera. Un 70% és també el que sumen aproximadament els eurodiputats del PP i el PSOE dins del conjunt dels que es trien a Espanya. Sincerament confie en que eixa xifra baixarà ara substancialment. I per últim, el 70% torna a aparéixer, quan calcules les vegades que els dos partits grans voten junts a Estrasburg. 
Confie, que el 70% no siga el guarisme que representa l'abstenció en estes eleccions, perquè això seria una molt mala noticia. Pensen que l'Europa comunitària, no és res. O dit altrament, és allò que decidim que haja de ser. No està predeterminat, no està escrit amb foc sobre pedra... Quasi tot està per fer. 
El desencís també l'entenc. Fa 20 anys el País Valencià era objectiu 1 de la UE, i arribaven diners per inversions (un altra cosa és que els nostres governants els gestionaren com qui gestiona una timba il·legal a un tuguri ple de fum); i ara des d'Europa només arriben exigències i retalls.
No s'enganyen, la culpa no és de Merkel, o no només és de Merkel. Les polítiques de la UE les han estat decidint fins ara els dos grans grups de l'Eurocàmera, socialdemòcrates i populars europeus. I ja saben qui són les franquícies a casa nostra. Precisament el beefeater amb pinta de barrufet emprenyat, i la senyora que es volia despullar per guanyar vots, demostrant així la seua superioritat intel·lectual.
Reflexionen, decidisquen. El que trien (o deixen de triar) dirigirà el 70% de les seues vides. Que no s'hagen de penedir. Tinc el convenciment, que l'únic vot útil, és aquell que no et fa passar vergonya.

22 de maig, 2014

"VAN A LA SEUA..." Mediterráneo - 22.05.14

El Sr. Cañete, del PP, després d'un decebedor debat, va dir: “El debate con una mujer es difícil. Si demuestras superioridad intelectual, es machista”. I des d'eixe moment el PSOE, i la seua candidata Elena Valenciano, han aconseguit que tota la campanya europea pivote al voltant de si Cañete és tan masclista com demostra, o encara en guarda una miqueta més per a la intimitat.
Sorprén que el PP no haja recordat que va ser precisament Valenciano qui l'estiu passat va afirmar contundent: «Me desnudaría para pedir el voto si fuera imprescindible». Un comentari tan o més masclista que el del popular. Una dona oferint el seu cos nu com argument de superioritat intel·lectual. 
Mentre parlem d'això, no es debat sobre la realitat europea. Lamentable, perquè des de que ens alcem pel matí i posem en marxa la cafetera estem sotmesos a les directives europees. La nostra vida està, cada colp més, governada pel que decidim, o decideixen a Europa.
I aleshores, com és que PP i PSOE s'esforcen en desmobilitzar a la gent? Per dues raons. La primera perquè l'abstenció beneficia als dos grans partits, que es reparteixen més escons. La segona, perquè  Angela Merkel, ja ha anunciat el pacte entre socialdemòcrates i conservadors per la composició de la Comissió Europea. 
A Compromís-Primavera Europea que formarà part del quart grup de l'Eurocambra pensem que Europa és alguna cosa més que els pactes ocults dels que van canviar l'article 135 de la CE, per salvar als bancs i arruïnar les persones.

20 de maig, 2014

"DESPROTEGITS" -www.castelloninformación.es - 21.05.14

“Vamos a ver como es de fina tu piel:

¡¡¡QUEDAS AMENAZADO DE MUERTE HIJO DE PUTA”

Ajústate tus gafitas de maricón porque vamos a por ti y tarde o temprano nos vas a sentir en tu piel.

Te recomendamos que tengas ojos en la nuca y mires debajo de tu coche antes de arrancarlo.

Puede que dures un tiempo aún, pero tienes tus días contados porque vamos a por ti, no nos olvidamos de ti.

¡¡¡ESTAS MUERTO HIJO DE PUTA!!! Vete rezando lo que sepas”.

BAF PULE – Batallón Antifascistas Por Una Limpieza de España

Este és el text literal que va rebre al seu correu personal, Josep Maria Pañella, Diputat de Compromís a les Corts. Un text molt similar al que van rebre els també diputats de Compromís, Enric Morera i Mónica Oltra. Com és lògic, els tres van presentar denúncia davant l’autoritat competent. Es tracta de greus amenaces de mort. Les denúncies es van formular el 15 de març del 2013. Es a dir, fa més d’un any. 
A data de hui, em confirmen els meus companys, que no hi ha hagut cap mena de resposta. La Delegada del Govern calla. La Guàrdia Civil calla. La Policia calla. Els jutjats no actuen.
La mateixa Delegada però, com a comandament de les forces de seguretat, fa una batuda i arresta fins a tres menors, per haver escrit a les xarxes socials estúpids comentaris sobre la mort d’altres persones. No dic que no siga punible l’actuació d’estos xavals, dic que no es comprensible la desproporció. La celeritat amb la que es detenen joves twitaries per comentaris sobre un assassinat de una política del PP a mans de militants del PP; i la més escandalosa inacció davant les amenaces de mort directes i denunciades de dos diputats i una diputada de Compromís.
Que el PP privatitza tots els serveis públics que el PSOE es va oblidar de privatitzar, es una obvietat. Però ara la cosa va més lluny, no es tracta de privatitzar, sinó de patrimonialitzar els serveis policials en benefici propi. El PP, a través del govern i les seues delegacions territorials usa la policia i la fiscalia amb clara intencionalitat política.
Ja ho he dit i escrit mes vegades. A les seus de Compromís, ens fan pintades amb tanta o més freqüència que a les del PP. Però ningú no actua. A la seu del BLOC de València ens van posar una bomba que van desactivar els TEDAX, i la policia, enlloc d’investigar l’extrema dreta que era qui ens havia (i continua) estat fent pintades amenaçadores, va considerar oportú investigar al propi partit, perquè segons ells, en el Congrés d’uns mesos abans hi havia un sector descontent. No és només fastigós i poc professional, no, ralla el delicte. El delicte d’injúries i el de desassistència i desprotecció.
És greu. Es molt greu vore com actua el PP en estos casos. I això que ara relate és possible que els hi semble un fet aïllat. No. A nivell local passa el mateix. Mentre es sanciona a una Colla per fer paelles sense autorització, es permet que un altra Colla extorsione als bars de la plaça on instal·la la seua carpa, cobrant un impost revolucionari (300€) per a “permetre” que l’Ajuntament els autoritze una barra al carrer durant les festes. Ho vaig denunciar personalment, ho sabien, i no va passar res. Clar que la Colla en qüestió any sí, any també, dona el seu  màxim guardó a un membre del PP.

17 de maig, 2014

"VÍCTIMES I BOTXINS" - Levante-EMV - 17.05.14

Pere Navarro, el secretari general dels socialistes catalans, va anar un dia a una comunió i en va eixir confirmat. És a dir, que li van etzibar una bona nespla sense necessitat de dir-li “para que te acuerdes del Papa de Roma, toma!”. En canvi sí que li van dir “fill de puta”. Navarro va tardar a reaccionar. Aparentment, el temps que als seus assessors els va costar inventar una estratègia per treure’n redit polític. Va ser aleshores quan Navarro va vincular l’agressió (d’altra banda, del tot injustificable) al procés sobiranista i a una hipotètica escalada de tensió. Així, jugant amb un perillosíssim victimisme, pensava alimentar el seu discurs de la tensió social a Catalunya. Una irresponsabilitat enorme, que ha quedat en evidència amb la investigació policial.
Localitzada l’agressora, i segons el relat de la investigació, la senyora es va acostar a Navarro en la seua condició d’ex-alcalde per recriminar-li un fet del 2004. I el senyor Navarro el primer que li va dir va ser: “Ja t’has pres la pastilla?”  Òbviament això no mereixia una bufetada, però molt educat no sembla.  En tot cas la senyora ho desvincula absolutament del procés sobiranista i deixa en evidència Navarro.
El condemnable assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó ha fet escriure i parlar a molta gent. Al final, i també segons el relat de la investigació policial, una mare i una filla, reconegudes militants del PP, el mateix partit que la presidenta, la van matar a trets. La mare ha acabat confessant que li va disparar perquè la Presidenta maltractava laboralment la filla. 
Es veu que la història és que la diputació havia col·locat a dit a la xiqueta en una plaça de tècnica de Telecomunicacions, i que quan la Presidenta volia treure la plaça a concurs. I la mare va exigir que es quedés la xiqueta “porque ella era del partido”. I una cosa dugué a l’altra. Que la Presidenta fos coneguda pel seu mal caràcter no resulta rellevant. Però que la història té un rerefons polític és una evidència. Política de la pitjor. De la caciquil. De la de favors a la gent del partit, pessebres… D’això en sabem molt ací també. Afortunadament per tothom, ací els acomiadats per Moliner dels col·locats pel fabrisme semblen més pacífics. El més cínic s’apunta a VOX. I això no mata. 
Però això sí, des del community manager de l’ajuntament de València (militant popular, posa't a dit, amb sou de 4000€ al mes), passant pels periodistes més cavernaris i indecents, en les primeres hores s’acusà als que fan escratxes, als “radicals”, a Wyoming, o fins i tot a El Jueves. I clar… als que diuen barbaritats a Twitter. Fastigós. Usar l’assassinat d’una persona pública per intentar treure rèdit polític! A falta d’ETA cal buscar un altre enemic (la portada d’un veterà diari madrileny amb una @ convertida en la serp d’ETA era tan paradigmàtica com deontològicament inacceptable). 
Però l’enemic és el resultat de la mala praxi política. La d’usar  les institucions per donar llocs de treball interins a gent, com és el cas, que després no pot superar l’examen. I clar…”nosotros somos del partido”, en boca d’algunes persones sona com una exigència, en boca d’altres, com una amenaça. I si a sobre estan mig desequilibrades, acaba en mort.
El Ministeri d’Interior, però, diu que vol perseguir a qui en les xarxes socials diu bestieses. Però ser un estúpid no és delicte. El que sí que és delicte i el Ministeri no persegueix, ni controla, és la prevaricació, l’ús en benefici propi de les institucions, i tot el que hi ha com rerefons d’este, repetiré, lamentable i execrable assassinat. 
I després això de les pintades. Han fet pintades a la seu del PP de Borriana, i a altres llocs. També se n’han fet a les d’EU o del PSOE; i els puc ben assegurar que es compten per desenes les que es fan als locals del BLOC o Compromís. A Castelló, ens trobem creus gamades i amenaces, tirant per baix, un colp al més. Però el PP apareix en les portades amb el seu victimisme, a vore si rasca vots.  Jo he criticat públicament i he lamentat en privat tots i cada un d’eixos atacs. Quan són a la seu del meu partit, el PP calla. 
Fa quasi deu anys, a la seu central del BLOC a València, hi van posar una bomba. La van desactivar els TEDAX. Era un artefacte casolà, que segons la policia hagués pogut fer mal. Plovia sobre banyat. Les pintades havien estat constants, i sempre venien de l’ultradreta, i del nacionalisme espanyol. Però la policia encarregada d’investigar, va dir que la primera línia d’investigació ens afectava directament, perquè: “hace unos meses ustedes tubieron un congreso muy movido, y un sector, los de Castelló, no quedaron muy contentos”. Per enviar-los a cagar!
És com quan un policia es va presentar al meu despatx a l’ajuntament, perquè algú havia deixat un anònim xenòfob a una família de no sé quina escala, usant un full d’uns blocs d’eixos per a prendre notes, que duien el nostre logo, i que havíem repartit per centenars en les passades eleccions. Ens investigàvem a vore si érem tan imbècils que a sobre de xenòfobs deixàvem anònims amb el logo. 
No sé si se n’adonen del que vull dir. La violència és sempre condemnable, però alguns no és que només la condemnen quan els hi toca a ells, sinó que l’usen immoralment per treure’n benefici electoral. Uns sempre van de víctimes, a altres ens toca ser sempre sospitosos. 

14 de maig, 2014

"S'ASSEMBLEN MASSA" - Mediterráneo . 15.05.14

Els socialistes s'indignen cada colp que algú diu que PSOE i PP són iguals. Ho entenc. És de justícia recordar els evidents avanços en matèries socials que s'han produït amb governs socialistes. La Llei de Dependència era un instrument fonamental de justícia social que a sobre feia emergir un nou nínxol laboral. Llei justa, per bé que tècnicament mal dissenyada. Envaïa competències autonòmiques i no tenia finançament suficient. El reconeixement dels drets al matrimoni i adopció per a parelles del mateix gènere, també estan al seu actiu. I n'hi ha més exemples.
Però també greus errades. Regalar diners per naixement de fills sense tindre en compte la renda familiar i altres mesures socialment demagògiques i econòmicament desencertades. O ignorar tossudament una crisi que trucava a la porta.
No són el mateix. Es diferencien en moltes coses, però s'assemblen en altres. Els ERO andalusos s'assemblen massa al Gürtel popular. En un dia, han imputat al Vicealcalde de València Alfonso Grau (PP) i al portaveu socialista a la Diputació de València, José Manuel Orengo. I tots dos continuen al seu lloc, deixant sense discurs als socialistes de  Castelló pel que fa a la imputació d'Alfonso Bataller.
Quan González parla de Große Koalition, no fa de futuròleg, fa de notari. Explica el que ja està passant. A l'euro-càmera PP i PSOE han votat junts el 70% de les vegades. Van modificar junts la CE per salvar als bancs. Es reparteixen els tribunals... No són el mateix, però s'assemblen massa. 

12 de maig, 2014

"TRAM" EL DEPREDADOR - www.castelloninformación.es - 14.05.14

Tot i que acadèmicament es defineix l’ecologia com aquella part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb el medi ambient; col·loquialment entenem que una cosa és ecològica quan genera poc o nul impacte en l’ecosistema. Així de simple. Sense més complicacions.
I socialment ens hem acostumat a usar el cognom “ecològic” per a les coses més inversemblants, i sovint, sense gaire criteri. Per exemple,  quan diem que un mitjà de transport és ecològic, hauríem de dir que ho és des del seu origen, durant el seu funcionament, i en la seua capacitat de reciclatge quan acabe la vida útil.
Alguns polítics, però, necessitats de titulars, venen com “ecològica” qualsevol cosa que no siga radioactiva, o que no tire més fum que la planxa de la meua iaia, que encara funcionava amb carbó. És una manipulació matussera del llenguatge, que perjudica conceptes amb bona imatge social, i enganya a la ciutadania. I no és casual. Ho fan amb eixa voluntat.
El TRAM n’és un bon exemple. Han batejat el TRAM com el transport ecològic més modern de la cristiandat. Però ningú no ens ha explicat que té d’ecològic el procés de fabricació a Polònia, o els materials usats per construir-lo. Procés industrial altament contaminant; i metalls, plàstics de tota mena i condició… No està fet de closques d'ametlla reciclades precisament! El final de la seua vida, tampoc serà de fàcil reciclatge. Aleacions metàl·liques de difícil recuperació i quilos de bateries (terriblement contaminants, per cert), i altres materials poc “verds”.
Li’n diuen “ecològic” perquè en alguns trams anirà amb electricitat. I quin origen té l’electricitat? Nuclear? Hidràulic? El que és segur és que no serà solar i eòlic. De fet, més del 91% del consum elèctric a l’Estat, té origen en energia nuclear, en el petroli, al gas natural, o al carbó. i diràs que això no és precisament el que es consideren energies netes. I per tant, tampoc ecològiques.
Els materials de la via per on ha de transcórrer, o les parades, tampoc no són del tot innocents en este judici a la sostenibilitat de la dotació. I pel que fa al traçat …és més que obvi ha resultat agressiu. Per al comerç, diuen molts. Per a l’estètica de la ciutat, pensen altres. Per a la mobilitat, afirmen els més. Però també per al medi ambient.
Convindria no oblidar que totes les sentències judicials dictades fins a la data, ens donen la raó als que mantenim que el traçat del TRAM travessant el Ribalta és il·legal. No és un debat sobre si és bonic o lleig el que han fet. O sobre si abans estava millor o pitjor. El debat és sobre la legalitat de la decisió de la Conselleria, amb el vist i plau entusiasta del PP local, i el resultat és també obvi. És il·legal. La llei no permet fer eixe tipus d’obres dins un BIC, com ho és el Ribalta. I mira que el PP ha intentat donar-li cobertura legal a la malifeta, autoritzant des de Conselleria el pas, amb determinats condicionants. Però ni així. La justícia diu que és il·legal. Afecta la unitat del Parc, i no és legalitzable.
Però si vostés creuen que la cosa acaba ací, s’enganyen. De les desenes de rotondes que té la ciutat, la més frondosa, la més verda, i la que té uns vegetació més sana i exuberant, és segurament la de la cruïlla entre l’Avinguda del Mar i el carrer Columbretes. La de les palmeres. La que sembla escapada de Borneu, per com n’és de espessa. Doncs bé, el PP li ha signat la pena de mort. Ara volen fer passar el TRAM pel mig, la qual cosa obligarà a tal·lar arbres i desforestar la rotonda. Ecologia en estat pur. 
Hi ha solució? I tant que sí! La mateixa que al Ribalta, vorejar la zona verda. Però el PP ha preferit en tots dos casos, tirar pel camí del mig, fent que el TRAM siga el principal depredador ecològic d’esta ciutat, en la darrera dècada. El TRAM competeix en impacte ecològic amb el morrut roig, que ha malmés desenes de palmeres al terme municipal. 
Contra el morrut roig resulta difícil actuar, contra el PP l’antídot són les urnes. Les urnes en última instància, però com tractament preventiu, no hauríem de descartar la pacífica mobilització popular. 
I ja no es tracta només de respecte mediambiental, que ja seria prou; sinó també per una qüestió econòmica. Es volen carregar una rotonda que va costar un cabàs de diners, que ens ha costat un dineral en manteniment, i ara tirarem els diners al poal del fem. De l'orgànic. El que no reciclem.

10 de maig, 2014

"UNA D'INFILTRATS" - Levante-EMV- 10.05.14











Un  dia vaig llegir que la televisió és l'única cosa del món que contra més cadenes té, més lliure és. Si és cert, estem perdent llibertat a marxes forçades. Després del tancament de la RTVV, de la prohibició de recepció de TV3, ara han tancat alguns canals més. Jo que en gustos televisius sóc bastant friki, trobaré a faltar programes de cases de penyores, de subhastes i el mític “Mil maneras de morir”. Afortunadament, a la tele, encara queden programes xorres. De vegades en veig un que es diu: “El Jefe”, consistent en que un alt directiu fingint formar part d'un programa de TV, es disfressa (normalment de forma molt ridícula) i es fa passar per un treballador en pràctiques a la seua pròpia empresa. Així, estira de la llengua als treballadors sobre la impressió que tenen del seu treball i la direcció de l'empresa. 
Com diria aquella senyora que es pixa a la dutxa, és quasi bé un experiment sociològic. Sobretot, si compares la versió canadenca amb la casolana. Al Canadà, els caps infiltrats sempre acaben descobrint que tenen una treballadora mare soltera de dos fills amb necessitats especials, i un antic “homeless” que les ha passat molt magres; i al final del programa, l'empresa li paga 6 anys d'hipoteca, li regala un viatge en premier classe per vore jugar als Bostons Reds Sox; i la teràpia de per vida per als dos xiquets. En la versió espanyola no són tan generosos. En el millor dels casos el cap infiltrat descobreix que el treballador beu birra en hores de treball, fa més hores de les que diu el contracte, i és del Logroñés. Les diferències en les “recompenses” també ho són de substancials. 
A mi se m'ha acudit un format televisiu que podria donar molt de joc. Infiltrar al secretari general, disfressat de becari, en les diferents seus del seu propi partit. M'imagine per exemple a Cospedal amb un leggins, unes rastes postisses i una samarreta de Ziggy Marley, a la seu del PP de Guadalajara, preguntant “oye Paco, ¿y todos esos sobres?”. I el Paco, clucant-li l'ullet dient-li “ya sabes, cosas de los de arriba. Aqui si la cagas te empapelan, pero si cumples te ensobran”.
O a Rubalcaba amb el cap i la barba afaitats i unes ulleres Dolce & Gabbana a la seu del PSC de Terrassa, preguntant...”aquello de la señora que le dió una torta a...a... uy! ¿Cómo se llama el chico este...? Navarro, el Pere Navarro este. ¿Aquello cómo quedó?" I el de la taula del costat, que és un bromista dient “Això ho està portant Método 3”.
En el cas d'UPyD seria més difícil, perquè no ho tinc confirmat, però em diuen que a les seues obliguen a tothom a anar disfressat de Rosa Díez, amb la qual cosa seria complicat que ella pogués passar desapercebuda. És més, “Rosa Díez” i “desapercebuda” en la mateixa frase, és un oxímoron. I per a que no se'n riga el dimoni, també a casa meua. Estaria bé que Enric Morera anés pels diferents col·lectius disfressat de Mònica Oltra, i que Mònica Oltra fes el mateix disfressada d'Enric Morera.
Seria molt interessant, que els líders dels partits, pogueren escoltar anònimament, el que la militància anònima té a dir. Perquè al final, la política ha de ser una cosa molt més transversal, filla de mil opinions. Bàsicament, perquè la pluralitat és sempre un plus, i perquè no diré que tots els partits igual, clar, però hi ha una certa tendència en les estructures de “protegir” als líders de la gent. Quan el que caldria fer és tot just el contrari. A més a més, això impediria eixa innoble resposta de “no me consta” darrera la que s'amaguen molts dirigents quan es descobreixen les malifetes dels seus.
Els últims minuts del programa ens deixarien moments mítics, com la treballadora de la seu de Pamplona del PSOE, esperant a Rubalcaba, més nerviosa que un iogurt caducat a la nevera de Cañete. I que Rubalcaba li diu, ¿Sabes quién soy? Soy tu Secretario General. Así que eso de dejar gobernar a la derecha en Navarra compite en estupidez con lo del 135 de la CE, no?”

08 de maig, 2014

"JUAN SUBERCASE KRETS" - Mediterráneo - 08.05.14

Encara que no ho semble este senyor que dóna títol a l'article, era valencià. Enginyer que per encàrrec del govern del General Narváez, va redactar el 1844 l'informe amb les condicions generals que havien de tenir les autoritzacions a les empreses “dels camins de ferro.” I entre altres coses va determinar que l'ample de via fos de “seis pies castellanos” (els valencians sempre oferint glòries!), el que ara es coneix com “ample ibèric”.
Una controvertida i polèmica decisió, que ens ha aïllat durant decennis de la resta d'Europa. En el cas de Castelló la cosa és encara més greu. Patim el coll de botella ferroviari més vergonyós i antic de tot el Corredor Mediterrani. La connexió entre les nostres comarques i les de Tarragona, amb via única, ens ha fet perdre competitivitat, i per tant, diners i ocupació, durant més d'un segle i mig.
Malgrat els intents del PP d'apostar pel Corredor Central, la UE investit de lògica econòmica i social, va forçar la construcció del Corredor Mediterrani. Però el PP ha adjudicat el tram, només amb ample ibèric. De fet, els trams ja s'estan construint amb “seis pies castellanos” d'ample. Un despropòsit majúscul, que ens mantindrà aïllats. Especialment a PortCastelló, porta d'entrada i eixida de tones de mercaderies, i tones de futur. 

Ara en campanya els del PP diuen que ho arreglaran, però la seua credibilitat és minúscula en infraestructures. Ens volen fer creure que les vaques volen, i ací no volen ni els avions.  

06 de maig, 2014

"VOLDRÀ MOLINER?" - www.castelloninformación.es -

Fent un resum matusser, però fidel a la realitat històrica, podríem escriure que el Regne de València va ser fundat pel Rei En Jaume, el segle XIII de la nostra era. Mentre que la divisió en les tres províncies que hui la composen, és una invenció administrativa del segle XIX. És a dir sis-cents anys posterior.
Per tant és evident que la divisió provincial esquartera una realitat administrativa, política i de pertinència, molt anterior. Anterior i que ha sobreviscut al pas del temps. Com diu Iglesias Carreño, aquella identitat regional sobrevisqué a la divisió provincial, prenent carta de natura jurídica en la Constitució del 1931, i plena vigència amb l’Estat de les autonomies de la CE de 1978.
Com en esta Espanya actual, el sistema tributari depén de l’Estat i de l’autonomia, és un fet que els valencians i valencianes paguem els mateixos impostos siguem d’una província o d’un altra. En canvi, no rebem els mateixos serveis. I això és un gran despropòsit.
Les Diputacions decideixen (i amb la reforma de la llei d’administracions locals que pretén el PP augmentarà la discrecionalitat en detriment de municipis i autonomies) en que gastar desenes i desenes de milions d’€. I mentre la Diputació de Castelló aposta per exemple per dotar de Wi-Fi als municipis, o per aprofitar la massa forestal; la de València implementa polítiques socials per complementar les minvades per la Conselleria. Dit d’un altra forma, una valenciana d’Elx, de Burjassot o d’Onda, paguen el mateix, i reben serveis diferents. Això no té cap sentit. Absolutament cap sentit. I encara menys si la diferència es deu a les polítiques de les Diputacions, que són les institucions amb un nivell de democràcia representativa més baix. Les úniques, convé no oblidar-ho, d’elecció indirecta. Als diputats provincials ens trien els partits, no la ciutadania. Hem de ser regidores o regidors, sí, però ens trien les estructures de partit. Partitocràcia en estat pur.
Als nacionalistes no ens agrada la divisió provincial, i conseqüentment pensem que les Diputacions són un organisme a suprimir. I l’ordre en el que ho dic és important. Perquè les Diputacions són útils, presten serveis…però des del nostre punt de vista són cares i prescindibles. L’estructura de les tres diputacions valencianes (quasi 100 diputats, més stafs i despeses associades) per administrar uns diners que venen d’altres administracions, i que altres administracions podrien administrar. De fet, no inventem res de nou. A les autonomies uniprovincials, ja han desaparegut les Diputacions, assumint les competències i el personal, l’estructura autonòmica. 
Però fins que puguem plantejar eixe escenari organitzatiu, cal una transició. És imprescindible coordinar les polítiques provincials, estandarditzar els serveis, els programes, les prestacions. Treballar cap a la unificació de l’oferta. Com a valencianes i valencians, tenim els mateixos deures, hem de tenir els mateixos drets. És de lògica, fins i tot de lògica jurídica. 
Això no només permetria anar reduint les diferències i unificant els drets, per una qüestió de mera justícia, sinó que també facilitaria en el futur l’assumpció per part de les diferents Conselleries, de les competències ara repartides, i diferenciades per províncies. Des de Compromís apostem per la creació d’un organisme estable, on estiguen representades les diputacions (part tècnica i part política) i la Generalitat (també en les dues vessants), que puguen treballar en la direcció apuntada. 
Que Javier Moliner siga en este moment President de Partenalia, organització europea que engloba governs intermedis d’alguns països de l’Europa Comunitària, i notablement les tres diputacions valencianes, és una oportunitat que hem d’aprofitar.
Javier Moliner hauria de liderar eixe procés, hauria de convocar la primera sessió conjunta de treball de les tres Diputacions, i hauria d’oferir, per què no?, a Castelló com seu d’eixa primera trobada.
L’administració pública ha d’obeir als principis d’eficàcia i eficiència, i ara estem molt lluny de fer-ho. Ens hi posem? Serem capaços de fer una transició organitzada, ordenada i racional cap a un nou model administratiu més simple i efectiu? 

03 de maig, 2014

"CADASCÚ A SA CASA" - Levante-EMV - 03.05.14

Fa temps, en parlava amb un destacat socialista castellonenc. Ell mantenia que el fet de que algú use el valencià com llengua vehicular en la seua vida pública i privada, serveix per identificar algun tret progressista. Jo negava la major. Això és una visió reduccionista i ideologitzada de la llengua, que no s'adiu amb la realitat. La llengua és molt més transversal que no ho sembla. El meu company dubtava, i li vaig posar l'exemple de la pròpia corporació local. Hi ha més populars que socialistes que usen el valencià en les seues intervencions. És més, hi ha més socialistes que usen el valencià en les converses, però que quan intervenen oficialment es passen al castellà. Al PP no passa tant. Uns parlen sempre en castellà, altres sempre en valencià.
Eixa errònia identificació de la llengua amb una ideologia crea falses expectatives i després frustracions. En els dos últims mesos, Vicent Sales ha fet algunes intervencions plenàries amb una càrrega ideològica molt potent, que el situa on sempre ha estat, a la dreta. Alguns es fan els sorpresos, i diuen que no saben que li ha passat, que s'ha venut al poder, que era nacionalista... Sales? Sales és un senyor de dretes. Intel·ligent, preparat, amb una visió una miqueta més plural d'Espanya que altres del seu partit (o del PSOE), però de dretes. No se li coneix més militància prèvia que a les joventuts de Suárez. Home, això no és precisament troskista, diria jo. Ni nacionalista. 
És veritat que Alberto Fabra, per justificar el fitxatge del secessionista i regionalista dretà, Gonzalo Romero, va presentar a Sales com a contrapunt. Però només estava dient: “este segon, sap escriure sense fer faltes”. Res més. Sales mai no ha sigut nacionalista ni res que se li assemble. De fet ho és tan poc, que és l'únic polític que tant en un article sobre la Constitució de 1812, com en el darrer plenari de la diputació, “m'ha acusat” de ser nacionalista. Veges tu!
L'altre cas és el del recentment desaparegut Miquel Soler (que el seu déu tinga en la seua glòria). No sé si és de bon gust parlar-ne ara, si no és per fer un laudatori, però com algú ha aprofitat el seu particular obituari per fer política de la més lletja, supose que puc contestar. Sobretot perquè no era una persona qualsevol, era Anar Rosa Sanfeliu. Ara columnista, i fins no fa tant totpoderosa responsable de comunicació política del PP local (després d'haver-ho estat del PSOE d'Onda), i que va exercir un desmesurat poder en matèria comunicativa a l'ajuntament i al PP, fins que Alberto Fabra la va destituir, convençut que li estava fent el llit amb Moliner. 
Doncs bé, AR acomiadant-se de Soler a les xarxes el situava en “eixe nacionalisme del bo, del que sent el valencià com a propi i llengua per unir i no per separar”. Deixant de banda això de nacionalismes bons i roïns, de gent que usa el valencià per unir o per separar, perquè d'estúpid com és no paga la pena entretindre's, parlem de l'adscripció “nacionalista” de Soler. Miquel era un senyor espanyol que parlava en valencià. Que va defensar la llengua amb solvència en molts àmbits culturals, i que la va usar amb orgull també en la seua vida pública. És això, que és molt, i personalment guardaré sempre un record afectuós i reconeixent, per la seua sincera actitud en favor de la llengua i les tradicions. Però Soler no era un nacionalista. Mai no ho va ser. Ell mateix mai s'ho va considerar. Com Sales. 
Soler deia a qui el volia sentir, que ell estava en el PP perquè Carlos Fabra va ser l'únic que li va proposar entrar en política. Però mantenia que podria haver estat en el PSOE, o en el BLOC. Una de les moltes vegades que li ho vaig sentir dir, li vaig contestar que al BLOC no. Que no s'enganyara, que si a algú com ell, tan conegut i reconegut, no li ho vam oferir mai, era per alguna raó. I la raó, era evidentment de caràcter ideològic. Compartíem amb ell l'amor per la llengua, per les tradicions... però no el model de societat ni de país.
I ja està, no passa res. Jo ni done ni lleve carnets. Ni vull fer maniqueisme dient que ser nacionalista és millor o pitjor. És el que és. I la llengua, no és ni d'uns ni d'altres, és del poble. Un altra cosa és l'impuls o la cobertura política que se li done. I el partit de Sales i Soler, malgrat ells probablement, la deprecia i menysprea. 

01 de maig, 2014

"LA BANCA GUANYA" - Mediterráneo - 01.05.14


En el primer trimestre d'enguany, Bankia hauria aconseguit uns beneficis de 199 milions d'euros. No està gens malament  per a una entitat rescatada amb diners públics que han eixit de l'estat de benestar i de la pujada d'impostos que ens ha regalat el PP.  
A la porta de la OP de Bankia a Castelló, s'hi concentren des de fa dies, un grapat de persones de la PAH que ens recorden que mentre la banca guanya, la resta perdem. El rescat de la banca ens va costar a cada ciutadà 1.846'67 €.  Estic disposat a renunciar a que ens tornen els de la meua família (5.540'-) si em garanteix Bankia que els destinarà a rescatar persones. És a dir, a no deixar al carrer a les 20 famílies de la meua ciutat, que la PAH està defensant.
Prop de ma casa, hi ha un altre banc. El banc d'aliments de Càritas, que reparteix aliments a desenes de famílies cada setmana. La cua que s'hi fa és tan llarga com dolorosa. L'altre dia em va caure l'ànima als peus en vore a la cua a un company de carrera, excel·lent professional, i pare de dos fills. La seua empresa va tancar va per a tres anys. Donaria per bona la pujada d'impostos si salvés de la misèria a les famílies, però no és així.
Diuen que la macroeconomia millora, però les millores no arriben a les persones. Per mil raons, la més fastigosa és que PSOE i PP van canviar el 135 de la CE per garantir que qui primer havia de cobrar era la banca. La que deixa sense crèdit les empreses, i sense casa les persones. Hui és 1 de maig. Al carrer!