18 de juny, 2017

"MODELS DE GESTIÓ" - Levante-EMV - 17.06.17

Segons la UE, i jo ho compartisc, hi ha tres tipus d'accions que poden servir per a millorar l'ocupabilitat dels joves, i reduir les taxes d'atur. Formació, orientació i ajudes a la contractació. Al Servei Valencià d'Ocupació ens hi dediquem. Centenars de cursos (molts d'ells millorables), milers d'accions d'orientació, i incentius econòmics per a la contractació. Estos darrers no funcionen massa bé en el sector privat, per això estem treballant amb els agents socials per redefinir les ajudes i fer-les més útils.
Totes estes accions s'emmarquen dins del programa de Garantia Juvenil, i només aquells joves que hi estan inclosos, són susceptibles de beneficiar-se de les diferents accions i ajudes.
Quan el Govern del Botànic va prendre possessió en maig del 2015, hi havien inscrits en Garantia Juvenil 3.500 joves. Un nombre ínfim, comparat amb les xifres d'atur de menors de 30 anys. No s'hi inscrivien, per desconeixement, per manca d'incentius (pensaven que no servia per a res) i per la immensa dificultat d'inscriure's-hi.
Actualment són prop de 40.000 els joves inscrits. La cosa va començar a canviar quan en maig de l'any passat vam presentar les accions d'AVALEM Jove, que va començar a interessar als beneficiaris. I sobretot, es disparà (i continua creixent) en gener-febrer d'enguany.
Just quan davant d'un govern central debilitat electoralment i necessitat de vots a la Conferència Sectorial, va haver d'acceptar la relaxació dels requisits per inscriure's. Per quina raó el PP no ho havia fet abans? Doncs perquè la inscripció computa com a joves aturats, i l'estadística no els ajudava electoralment. Una irresponsabilitat que deixava al descobert milers i milers de joves.
Totes estes accions estan sufragades molt majoritàriament per fons de la UE, que fa programes quadriennals. Ara estem en el 2014-2017. I el cas és que el Consell del PP no va invertir ni un sol euro els anys 2014 i 15. I això vol dir que si els diners no són correctament invertits, els perds. I més encara, la UE et requalifica a la baixa per als propers exercicis. Terrible. El PP ja ens havia fet perdre 40 milions en altres programes, per la seua inacció.
Davant la urgència d'haver d'invertir bé eixos diners, hem creat AVALEM Joves +, un programa d'ajudes a la contractació per ajuntaments, mancomunitats i diputacions, perquè contracten joves titulats o no, per períodes de 7 o 12 mesos. Això els permet adquirir experiència, i tindre temps per aportar efectivament als ajuntaments. Un programa que donarà treball des de juliol, a 4000 joves a tot el País Valencià. A tots i cadascun de l'ajuntament que n'han demanat. Una inversió de gairebé 60 milions d'euros. 17.000 euros per a cada contracte de 7 mesos, i 26000 per a cada contracte anuals. La més ambiciosa de la història de la Generalitat. Els agents socials estan contents, els joves estan contents, els ajuntaments estan contents. Treball, experiència, i cotitzacions per als joves; i suport als ajustaments que són qui donen treball a l'espectre més ample d'oficis (peons, jardineres, periodistes, biòlegs, informàtiques, arquitectes, socorristes, administratius, fusteres...)
El Ministeri fa uns mesos ens havia proposat que per a «gastar ese dinero y no perderlo» donàrem un xec a cada jove perquè es formés en el que volgués, a l'acadèmia que tries. M'hi vaig negar en nom de la Generalitat, i la majoria dels altres governs autònoms, també. Era un despropòsit que maquillava xifres. Gastava però no invertia.
Ahir la Ministra va anunciar que ja sabia com gastar-se la seua part dels fons. Volen suplementar amb 430 euros mensuals, cada contracte de Formació i Aprenentatge destinat a joves de menys de 30 anys. Una mesura de difícil comprensió, perquè no saps si complementa els sous miserables que la seua reforma laboral permet. I si és això, no s'entén per quina raó eixa «ajuda», no passa a ser salari real, i així cotitza a la seguretat social, i a IRPF. Sincerament, crec que no quallarà, entre altres coses, perquè arriben tard, tardíssim. No podran executar massa diners dins del 2017, i Espanya perdrà milions d'euros.
Són dos models de govern, el del PP improvisant i fent tard a tot, i el del Botànic, amb propostes reals i consensuades amb els agents socials, que ajuden als joves, i eviten perdre els milions que el PP valencià no va executar. I esta colla encara tenen les penques de dir que no sabem gestionar. Que som el Titànic… Ho dieun ells, un iceberg que ensenya la corrupció, però que amaga la incompetència que és igual de greu. 

10 de juny, 2017

"IGUAL SÓC UN IL·lLÚS" Levante-EMV- 09.06.17

Com sóc guineo, el Castália sempre ha format part del meu paisatge immediat. A la porta de Casa Glória, Pepe Mozún va intentar ensenyar-me a regatejar, sense massa èxit. Com jo era nadador del Club Natació Castàlia, cada dia m'hi passava hores a la piscina, i he de confessar que em cabrejava sobre manera que mentre estàvem entrenant, els futbolistes del primer equip, suats i cridaners, es tiraren a la piscina amb els pantalons amb els quals havien entrenat fins feina 5 minuts. Els hi vaig agafar un poc de ràbia, ho confesse. Però en realitat crec que és perquè a totes les nadadores que m'agradaven a mi els hi agradava el porter Racic, encara que crec que és perquè tenia un SEAT 600 i jo una bici. Perquè guapo, ell no ho era.
Cada dia, al balcó d'una de les casetes del costat de l'estadi veia les samarretes albinegres esteses al balcó de la senyora que els hi rentava la roba. Estic parlant de coses que sonaran a molt antic. I és que sóc majoret, ja.
El CDCS forma part de la meua infància. I encara que el futbol no m'agrada, els únics partits que he vist en la meua vida han sigut a Castàlia. Bé, excepte dos que els vaig vore a Vila-real, però que no s'escaroten els conspiranoics, que va ser per vore jugar al Castelló aquell any que ens van tancar l'estadi dos partits. Records. Com aquell We are de Champions que sonava a Castàlia la darrera vegada que el Castelló pujà de categoria. Vaig acabar a La Pau, prenent una copa amb Ximo, Vicent i Lidón, si mal no recorde. Des d'aquella nit, cada cop que escolte la cançó al meu cap em ve gent feliç, molt feliç, a Castàlia, o a la font...
Sempre he mantingut que la política ha d'estar lluny del futbol, perquè eixa barreja va crear a Jesús Gil i a altres personatges similars. Però és cert que el CDCS forma part de la història de la ciutat, de la memòria de generacions, de la sana distracció de milers d'aficionats. I és per eixa gent, de pedra picada, incansable, il·lusionada, i en els darrers anys mal tractada, que m'he sentit en l'obligació d'aportar el que pogués.
Mentre vaig estar a l'ajuntament, buscant la complicitat d'alguna empresa, perquè compraren les accions a un President, el Sr. Curz, que trobe desprestigia el club, embruta la història i ofén a l'afició. No vaig tindre èxit. Vaig parlar amb molta gent. Individuals i col·lectius. Alguna persona molt activa a les xarxes i que sempre es queixa, va estar al meu despatx en dues ocasions dient que ell sí que tenia un comprador seriós... Ja fa temps que vaig deixar d'esperar-lo. Molta gent es presenta sempre amb més retretes que solucions, amb més preguntes que respostes, amb més il·lusió que cartera. Uns demanant que no permetérem al club jugar a Castàlia, que és municipal; altres advertint que si fem això i el club no es presenta a un partit, l'estaríem rematant. Té molta raó l'alcaldessa quan diu que no es pot prohibir l'entrada al club al President i facilitar-la als jugadors. L'acord o no acord, és amb la societat, no amb un personatge per molt nefast que siga.
Cruz ha d'eixir del club, però l'ajuntament no pot obligar-lo. És una societat. Siguem seriosos. L'ajuntament està molt limitat en les seues capacitats. I així les coses... Què fer? Hi ha dues opcions, esperar que aparega un inversor meravellós amb 4 o 5 milions d'euros gastadors i ja està... Però això és difícil que passe, de fet, no ha passat. I no ha passat perquè l'immens patrimoni del club consisteix en la seua història i la seua afició, tot intangible, res cotitza en borsa.
L'altra opció és intentar facilitar les coses si apareix una oferta creïble i sòlida. Al cap i a la fi, és un poc això el que ens exigeix l'afició, que "fem alguna cosa". Que dit siga tot passant és una petició molt còmoda i que ningú no sap concretar en res factible.
Vaig mantenir algunes reunions sent Vicalcalde, amb possibles compradors, amb venedors de fum, amb grups d'aficionats als quals respecte enormement i que tenen tota la solvència moral...i poca solvència econòmica. En fi. I després vaig marxar.
Jo ja fa molt de temps que no puc parlar en nom de l'ajuntament, ni se m'acudiria fer-ho. Per respecte a Enric Porcar que em consta es desviu per trobat una solució, i per respecte a Amparo Marco que en el seu paper d'alcaldessa comprenc que diga que ella es reunirà amb els propietaris, no amb possibles compradors. Les dues coses són complementàries. El treball de Porcar, pot facilitar el de l'Alcaldessa. Perquè sense el treball silent, discret i sovint malentés i criticat per part d'alguns, serà més difícil que el club canvie de mans,
Tot el que jo he fet en els darrers mesos, i el que puga fer encara, ho faig en la meua condició d'individu que es sent afectar en vore una creixent massa de conciutadans i conciutadanes, fer equilibris entre l'esperança i la frustració.
És per ells, i en eixa condició, que quan un possible comprador, vincular al club, del "món del futbol", acompanyat per exjugadors que s'estimen la ciutat i el club fins al punt de jugar-se el seu patrimoni emocional i econòmic em demana fer unes gestions, les faig. Només pose una condició, i és que Cruz isca del club, i garantit això, faig el que em demanen. Facilitar alguns contactes. Amb l'IVF, que diu públicament que no participarà de l'operació, i amb algunes empreses locals que ja diran el que hagen de dir quan ho creguen oportú i si ho creuen oportú. Ni més ni menys.
És possible que jo peque d'optimista pensant que davant la pressió social, judicial i econòmica, Cruz s'avinga a negociar la venda de les accions, o dels drets d'ús de les accions. És possible que jo siga un il·lús, però els meus nebots són del Castelló, la meua veïna és del Castelló, el mecànic del meu cotxe també, i el meu amic Ximo no para de preguntar... Per a centenars i centenars de persones de la meua ciutat, el club és part del seu paisatge emocional, i a mi em toca molt allò que no sona, vore a algú que no s'estima ni el club ni a la ciutat, cabrejar i fer mal a persones que s'estima la ciutat i el club. I com jo ja no he de ser candidat a res, puc fer les gestions sense que ningú m'acuse de fer electoralisme. I si m'acusen, també m'és igual. Allò que paga fer ho faré, sempre a títol particular. De la mateixa forma que donaré suport al meu ajuntament, al treball constant de Porcar, i al paper més institucional de l'Alcaldessa. Perquè a mi el futbol ni fu ni fa, però tot el que afecte la gent de Castelló, m'ho prenc seriosament.

03 de juny, 2017

"HISTÒRIA D'UNA LLAGOSTA" Levante-EMV 03.06.17

Les llagostes, que estan emparentades de lluny amb els crancs, tenen també allò que els saberuts en diuen un exoesquelet, i que els qui parlem «d'anar per casa» en diem closca. El bon cas és que sembla que les llagostes, senten com la dura closca que protegeix el seu cos tou, és alhora un impediment físic per al seu creixement. Si la cosa es quedés així, les llagostes serien menudes com carabiners, o poc més. Però sembla que quan la closca els hi queda com a mi els pantalons després de Nadal, estreta, els animalons proven de desfer-se d'ella.
El procediment és el següent. El mateix cos va generant el que ha de ser un nou exoesquelet, i les llagostes es desfan del que ja tenien, refregant-se a les roques del fons del mar. Aleshores, i durant un temps relativament breu, i mentre la nova closca s'endureix, són francament vulnerables, raó per la qual es mouen poc.
I així van fent un cop i un altre. Quan la closca els hi torna a anar menuda i els impedeix seguir creixent, tornen a desfer-se d'ella, i a esperar que la nova es vaja fent dura. I torna-li un altre cop.
Fem un resum que faria enrogir al Comandant Cousteau, per imprecís. La llagosta té una closca exterior que la protegeix dels seus depredadors, però que al mateix temps actua com a element que limita el seu creixement. Sense la closca, sense la limitació, sense l'impediment, la llagosta no creixeria.
Si jo fora La Fontaine ara d'esta història faria una faula ètica (si fóra Lafuente, com a molt faria una faula). I la cosa vindria a ser que de vegades allò que neix per protegir-nos, esdevé una limitació. I més encara. Les limitacions són sovint allò que ens obliga a evolucionar i pensar estratègies intel·ligents, per seguir creixent.
Es pot associar «llagosta» i «política»? Sí, sempre que no siga a la factura d'un restaurant, pagada amb diners públics. Així que som-hi. Hi ha una relació entre estacaracterística descrita per les llagostes, i l'administració pública valenciana. I és que després dels anys dels 100 grams de caviar, els vestits a mida, els sobre, i el «pitufeo»; esta administració va haver de crear una closca, un exoesquelet dur, que protegira l'administració dels seus depredadors. Que eren molts, i més que menjar-se la seua víctima d'un mos o dos, actuaven com a sangoneres, com paràsits que li xuclaven la sang cada dia, fins a deixar-la gairebé seca com un capellanet al sol.
Eixa «closca» es materialitzava en desenes d'informes, de controls, de lectures i relectures, de vistiplaus dels vistiplaus anteriors... Tota una cadena de controls que pretenien garantir la seguretat jurídica del personal funcionari que actua, i dels càrrecs polítics que signem. I això era i és necessari. Ara bé, com sempre que s'aplica irreflexivament la llei del pèndol, es corre el risc que tants controls acaben impedint el creixement de l'administració. En este cas concret, a més a més, hi havia una clara (mala)intencionalitat política per part d'un PP, que sabedor que anava a perdre el control del Consell, va promulgar el darrer ple de la passada legislatura, una llei d'Hisenda que anquilosa i constreny la marxa normal de l'administració.
Això genera retards insuportables en la cadena administrativa de lleis, ordres i convocatòries. Retards, que no només desesperen als qui les signem, sinó sobretot a aquelles persones que n'han de ser beneficiaries. Que esperen la llei, o l'ajuda, o la subvenció, i no poden entendre per quina raó tarden setmanes i setmanes. I la veritat és que resulta francament difícil d'explicar.
És per això que per a poder créixer com administració, per a poder arribar a més gent, a més àmbits, comença a ser hora de canviar de closca. Este govern fa dos anys que pateix els entrebancs administratius creats pels qui van fer trampes, i pensats per dificultar fer més trampes. Res en contra. Sóc partidari dels controls i de la transparència. Però també de l'eficàcia i eficiència. Toca començar a crear una nova closca, que protegisca l'administració dels atacs dels seus depredadors, però que al mateix temps li permeta créixer, avançar, i moure's amb major agilitat. Cas contrari l'administració, com la llagosta i el llamàntol, només serà bona per a fer una caldereta, i ja saben qui se la tornarà a menjar. No alimentarà a qui més fam té.

28 de maig, 2017

"LA POLÍTICA ÉS AIXÒ" Levante-EMV 27.06.17

M'haureu de disculpar si hui recicle algunes ratlles. Però no crec que ara sabés descriure millor els sentiments d'aquell moment. Era el 21 de maig del 2015, campanya electoral en què jo em presentava a les eleccions municipals de la nostra ciutat. Vaig escriure això:
"L'anècdota del dia. Una d'aquelles que t'emociona i et fa pensar. A quarts de huit repartíem informació de Compromís per Castelló, a la porta de l'estació de trens.
S'ha aturat un cotxe i han baixat el que hem suposat eren mare i filla. La filla amb una gran bossa de viatge i una immensa motxilla. S'han abraçat. Molt fort. Molt llarg. Semblava obvi que la jove no agafaria la rodalia per tornar esta nit. Quan s'han acomiadat he vist llàgrimes. Tot i això, li he oferit publicitat nostra a la xica. L'ha agafat, m'ha regalat un somriure trist...i segons més tard ha girat sobre els seus passos i ha tornat.
"Nomdedéu" -m'ha dit- "mira, els sobres i les paperetes te les torne perquè ja vos he votat per correu. Però crec que gasteu molts diners i recursos en això, i no hauríeu de fer-ho. En el vostre programa parleu de microcrèdits, i en sobres i paperetes vos heu gastat un microcrèdit que podria anar a algú com jo".
Li he confessat que no sabia que dir. Li he donat les gràcies. Li he desitjat bon viatge (em tem que lluny i em tem que per a treballar). Ens hem acomiadat. Ara érem els dos els que teníem els ulls anegats. Afortunadament a mi em continuen emocionant molt estes coses.
No he parat de pensar en ella tot el matí. En ella. En elles. En ells. En totes i tots els joves que han de marxar".
Fa ben pocs dies, Facebook m'ho va recordar. En estos dos anys han passat moltes coses. També en la meua vida pública. Vaig dimitir com Vicealcalde de Castelló i vaig acceptar l'encàrrec de ser Secretari Autonòmic d'Ocupació. El dia 23 d'este mes, el passat dimarts, vaig tenir l'honor de comparéixer al Palau de la Generalitat,  al costat del Secretari Autonòmic d'Educació, acopanyant al President Puig.
Presentàvem un programa que hem anomenat GenT, com una mena d'apocop de Generació Talent. Un conjunt de mesures transversals, que abasten diferents accions de les quals en són responsables diferents Conselleries. Notablement Educació, que és també Investigació, i Economia, que via el Servei Públic d'Ocupació del que en sóc Secretari General, té competències en formació.
El programa dotat amb accions que sumen més de 61 milions d'euros, pretén ajudar a crear condicions de treball estables i de qualitat a casa nostra, perquè anar a treballar a l'exterior siga una opció i no una forçada necessitat. I també, per intentar recuperar el talent (en el sentit més ample, des de le elevades competències investigadores, a les habilitats de qualsevol ofici, passant per la formació professional) que amb un esforç econòmic familiar i públic, han adquirit estes persones en la seua vida acadèmica o professional.
Amb importants beques per atraure investigació d'alt nivell (alguns estudis confirmen que per cada lloc de treball altament qualificat es creen fins a 4'2 llocs de treball de qualificacions més baixes), ajudes per a doctorands (tant en universitats com en empreses), ajudes a contractació en ajuntaments per a planificació i modernització d'entitats públiques, formació presencial i a distància, competències lingüístiques, ajudes econòmiques per al trasllat... Un pla tant ambiciós com realista.
Perquè no es tracta només de què a estes persones els hi devem una oportunitat, es tracta també de què la nostra economia necessita el valor afegit de les seues actituds i aptituds, de les seues capacitats i habilitats, dels seus coneixements.
Quan hem presentat este programa, dos anys i dos dies després d'aquella anècdota, he pensat en aquella xicota que no sé com es diu ni on és ara, però que podries ser tu. I amb la mateixa emoció que aquell matí, m'he dit que la política és això.

20 de maig, 2017

"SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS" - Levante-EMV - 20.05.17




Si tot va com previst, ahir vaig tornar de París. Ho dic així perquè per qüestions d'agenda i operativitat, sec a escriure este article en dijous a l'habitaciò de l'hotel, pressuposant que l'agenda marcada es complirà. Tot i que és cert que París bé val una missa, i un parell de passejades a la vora del riu, no és menys cert que quan hi vas per feina, no hi ha temps per a estes coses. Un altre dia serà.
A París hi ha la seu permanent de l'Organització de Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la que formen part 35 països, i que té per objecte fundacional promoure les polítiques destinades a millorar el benestar econòmic i social de les persones en tot el món. Un dels nombrosos programes que ha posat en marxa esta prestigiosa organització és el Local Economic and Employment Development (LEED), que estasetmana ha reunit en sessió plenària el seu Comité de Direcció. L'ordre del dia és molt densa i molt extensa. Durant dia i mig es presentaran conclusions d'accions anteriors, s'avaluaran programes que estan en marxa, i també hi ha un espai per a presentar iniciatives noves, que puguen ser adoptades i adaptades per altres estats.
En esta ocasió hi ha quatre ponències. Les que presenten els governs de Mèxic, Japó, Noruega, i el País Valencià. Nosaltres acudim acompanyant al Ministerio de Empleo, que és qui té la representació de tot l'estat davant este organisme. El cas, però, és que ja fa uns mesos, a Madrid, en la Conferència Sectorial on estan representades totes les comunitats autònomes, vaig tenir l'ocasió d'explicar al Secretari d'Estat, els fonaments del nostre programa «AVALEM Territori». El mes passat, en el mateix fòrum, li'l vaig explicar a la Ministra. I ara, hem convençut al Ministeri que ens permeta presentar-lo davant els 35 països membres de l'OCEDE.
AVALEM Territori és un programa estratègic que té per objectiu mobilitzar i implicar els agents regionals i locals, en la creació de les noves polítiques d'ocupació. El programa neix d'una profunda reflexió que ens fa adonar-nos-en del fet que cal adaptar la formació destinada a les persones que busquen un lloc de treball, a les necessitats reals de les empreses. Cosa, que val a dir, no passava fins ara.
L'administració pública oferia centenars de cursos, molts dels quals no milloraven necessàriament l'ocupabilitat dels alumnes, mentre que les empreses reclamaven personal format en matèries o especialitats, que no s'oferien des del servei públic, ni des de les empreses col·laboradores. És per això que vam reviscolar els Acords per l'Ocupació, dotant-los de nou contingut, i que vam conveniar amb tres universitats públiques la coordinació dels treballs de camp. Es tracta del primer mètode de diagnòstic participatiu, fet sobre més de 300 indicadors, que ens està permetent identificar les variables d'especialització, la localització de nous nínxols d'ocupació, o fins i tot noves dinàmiques funcionals.
En paral·lel hem creat un grup de treball amb empreses de diferents sectors, amb les que ens reunim mensualment a les seues pròpies instal·lacions, i amb les que estem dissenyant millores al SERVEF, i adequació de formació ocupacional. Tot, mentre destinem una important inversió a projectes innovadors i experimentals en matèria d'ocupació. Un total de 16 projectes estan ja en marxa a tot el territori. Podríem destacar el que busca l'èxit en la successió generacional en les empreses familiars, o el defineix nous mètodes d'orientació per a persones en situació d'atur, o el de suport a l'emprenedoria social.
Estic molt satisfet d'este programa, perquè neix de la casa, amb el talent i capacitat dels nostres tècnics i funcionaris, i creix, abastant tot el territori amb les aportacions d'ajuntaments, ADLs, sindicats, i associacions empresarials.
La meua inervenció ha anat molt bé. Ha despertar l'interés de l'OCDE, i Ens ha valgut les felicitaciones públiques de la Presidència (em permet subratllar-ho, perquè ha estar l'unica exposició que merescut la pública felicitació.) I països con Dinamarca, Letonia o la gegant Austràlia, ens han manifestat el seu interés i la seua felicitació. És possible que algun dia l'oposició valenciana valore allò que fa el seu Consell, i que tan ben valorat està fora d'ací. És possible. I si no, sempre ens quedarà París.

13 de maig, 2017

"EL CRANI DE SCHILLER"Levante-EMV- 13.05.17


Friedrich von Schiller, hui gairebé un autor maleït i desaparegut dels canons de l'ensenyament, era un poeta, filòsof, historiador i professor alemany, que va dir que «les casualitats no existeixen». Sí, ja sé que això ho ha dit molta més gent, i que no cal acudir a finals del segle XVIII per fer una citació tan vaga. Però que Goethe hagués robat el crani del difunt Schiller i l'hagués tingut en la seua casa, li dóna també al personatge una peculiar rellevància. I què carai, que m'agrada fer-me el saberut. Com un fals enciclopedista capaç de quedar mig bé en converses de saló, tot i que incompetent a l'hora d'aprofundir en quasi cap tema. Jugador de Trivial, li'n podríem dir.
Divague com sovint. El bon cas és que Schiller creia que les casualitats no existeixen, i jo també ho crec. De fet fa temps que em vaig convéncer d'això. És massa casualitat que passen coses o situacions significatives i no estiguen dins d'un marc general, connectades, relacionades...
La setmana passada el PP de Castelló va amagar amb abandonar el ple extraordinari. El ple l'havia proposat i forçat reglament en mà, el mateix Partit Popular. El vaig vorel'endemà al web de l'ajuntament. He conegut a Castelló diferents portaveus del PP. AlbertoFabra, Javier Moliner, Miguel Ángel Mulet i ara mateix no sé si me'n deixe cap. Cadascú amb un estil. Unes habilitats i unes febleses, si se'm permet fer jutjaments. L'actual és amb diferència la més conflictiva. En això l'ajuda el seu adjunt, que ja ho havia estat abans d'adjunt i mai titular, que també és molt donat a l'escenificació i a remugar des del seu seient. La portaveu té el mal costum parlamentari de comentar en veu alta i replicar des de l'escó a qui siga que està parlant des de la trona. Mai abans, des del 2003 que és el que puc certificar, cap grup municipal popular s'havia comportat així. Buscant la gresca i la baralla permanent. Segurament té a vore amb el fet que estan a l'oposició, clar. Però fins i tot quan estaven al govern, jo mateix els he dirigit discursos duríssims, que els han molestat i han replicat també amb duresa, quan tocava i on tocava. En el seu torn de paraula i en la trona. Ara no, ara, seguint el rastre de la seua portaveu actuen com hooligans convertint els escons en una grada. En una ocasió li vaig dir «chonija», «choni» per dins, per fora «pija». Em disculpe. No vaig estar elegant. Només encertat.
A les Corts passa el mateix. Bonig fa arengues per als seus, no intervencions per convéncer als altres. I es mou i remuga des de l'escó. I protesta, i alça els braços, i riu. Riu molt la bona senyora, tot i que ningú no acabe d'entendre de què riu. I parla a crits. Quan puja al faristol, sembla ben bé un d'aquells predicadors evangelistes que feien fugir al dimoni per por. Bonig és com una exorcista que trau del cos malalt del PP valencià la sensació de derrota... Però a qui no li demanaries mai que et bateges un nebot. I ella que ho sap, continuar fent campanya a crits i renecs; a l'espera de què Madrid la ratifique. O no.
Després està el parlament de Madrid, on el PP ha fet portaveu a un senyor amb traça de «niño pera» (que antic sóc!) que es va fer famós quan va intentar agredir en el Parlament a Rubalcaba. Un poc com Ruíz Mateos Boyer. «Que te pego leche», però no li va encertar. Si per fallar l'han fet portaveu del grup, em pregunte que si arriba a tindre la punteria que va tenir Jesús Gil amb Fidalgo Caneda, no l'hagueren fet Ministre de l'Interior, amb porra honorífica. Jo no sé el que serà Rafael Hernándo, perquè no el conec, però a mi em sembla un xulo de barri bo, un macarra pentinat i ben planxat, i un insubstancial intel·lectual.
I dic jo que si el perfil es repeteix en totes les cambres parlamentàries, no deu ser casualitat. Dic jo que no sé si de forma parlada o no, el PP ha arribat a la conclusió que en l'oposició estant (o en minoria com a Madrid) el paper no ha de ser constructiu i propositiu, sinó destructiu i prepotent. No pot ser casualitat, ja ho deia Schiller, que va viure al final de l'absolutisme, un poc com el que li passa al PP. Perdut el seu poder absolut, busquen un espai que no troben. La sort és que quan falten (que déu i la concertada vulga que siga molt tard!) ningú no robarà els seus cranis. Que en farien de tal vacuïtat òssia!

06 de maig, 2017

"ÉS CULPA SEUA" Levante-EMV 06.05.17

Hui és quasi obligatori parlar dels pressupostos generals de l'estat, però no patisquen, que no em posaré a comparar territoris, ni xifres invertides, ni uns anys amb els altres... No, la idea és parlar de com s'aproven els pressupostos generals de l'estat. Amb el suport de qui i a canvi de què.
És una vella tradició en la política espanyola que quan no hi ha majoria absoluta, els partits que han governat els darrers 30 anys (PSOE i PP) acaben pactant amb els grups nacionalistes. Habitualment amb els catalans, que sempre han sigut per una qüestió demogràfica molt més nombrosos que els bascos. I no cal dir res dels gallecs o valencians, per exemple, que durant anys, tot simplement no hem existit.
El PP va guanyar les eleccions, però amb un resultat insuficient per governar. PSOE i Ciudadanos van pactar una proposta d'alternativa al govern del PP. Però no van seduir a altres socis necessaris. Davant l'impossibilitat de formar govern, es van repetir les eleccions. Tornà a guanyar el PP amb millor resultat, però novament molt lluny de tindre una majoria suficient. Este cop, però, van assumir que no hi hauria més remei que governar en minoria.
Ciudadanos, que havia repetit per activa i passiva, que com ells volien canviar la política, no donarien suport de cap manera a Mariano Rajoy, van decidir donar suport a Mariano Rajoy. Amb un pacte que el PP ja va dir que compliria si podia, i que si no podia, tal dia faria un any.
Configurat el govern, calien uns pressupostos, no es podia seguir governant amb pressupostos prorrogats. Afortunadament per al PP, eixe pacte amb Ciudadanos incloïa, "por el bien de España", el suport als pressupostos a canvi de què inclogueren algunes partides, francament, no gaire ambicioses.
Però tot i això al PP li faltaven vots. El PSOE que amb la seua abstenció (gairebé unànime) havia permés a Rajoy ser elegit President, va vore que les bases s'emprenyaven, i van haver de fer com si foren d'esquerres i dir que no als pressupostos. I ja se sap que quan el PSOE de Díaz diu que no, pot voler dir "que si, que no, que caiga un chaparrón que proteja los artículos de la Constitución", o tot el contrari. Així que al PP li calien alguns vots més.
Les franquicies d'Astúries i Navarra, un diputat canari amb ganes de negociar, i... I el PNB. Un partit al qual no massa mesos enrere el PP considerava poc menys que padrí d'ETA (en pau descansem!), i uns estripa mapes que volien acabar amb l'Espanya castellana.
Però ara tot això ja els hi és igual. I si els hi ha desquadrat fins i tot abans de la primera votació uns pressupostos que Montoro presentava com els millors del món mundial, també. Necessitaven uns vots, i el PNB els ha oferit a canvi d'uns 4.000 milions d'euros. Cinc vots, 4.000 milions.
Això ha reviscolat un cert debat sobre el paper que podien jugar o no, els quatre escons de Compromís. Alguna gent creu que havíem d'haver negociat amb el PP, tal com ho ha fet el PNB. Jo diré la meua. Per tarannà personal sóc partidari dels pactes. Per això entenc als que diuen que Compromis podria haver fet com el PNB. Però més enllà del rebuig a mantenir el partit més corrupte de la història al govern, alerta que hi ha una diferència substancial.
El PNB, que recapta impostos al seu territori, ha pactat pagar menys. Té les claus de la caixa. Nosaltres hauríem d'haver pactat "cobrar més", i la clau de la caixa la té el partit més corrupte...i més trampós.
No és el mateix. En absolut. Tot això obviant que el PP no hagués negociat amb el valencianisme! Si ha obligat als seus a fer marxa arrere en les crítiques al pressupost que unànimement votaren les nostres Corts!
La culpa d'uns pressupostos que es massacren, ens impedeixen ser competitius, no és de la no negociació de Compromís, ni de la negociació del PNB. La culpa és dels diputats i diputades valencians del PP i Ciudadanos.

29 d’abril, 2017

·EL MISTO I LA CAIXA" Levante-EMV 20.04.17

Alexis Marí, el diputat de Ciudadanos, és molt aficionat a les frases i les sentències. Amb certa freqüència en puja alguna al seu compte de Twitter, convidant a la reflexió. N'hi ha una del dramaturg occità Marcel Pagnol, que a mi sempre m'ha agradat molt, i que em ve de gust regalar-li després del que ha passat estos darrers dies: "L'honor és com els mistos, només serveix una vegada." Ell ja m'entén.
Va ser en gener quan el President Puig va convocar al seu despatx als síndics dels diferents grups de les Corts. Es tractava d'intentar bastir una unitat d'acció de cara a l'elaboració dels pressupostos generals de l'estat, que el PP de Mariano Rajoy preparava. Va anar bé. Amb matisos, però tots els partits es conjuraren per fer un front comú en la defensa dels interessos econòmics valencians. Diuen les cròniques que el President anà més lluny i buscà la complicitat dels seus antecessors al càrrec. Alberto Fabra, Eduardo Zaplana i Joan Lerma. A Olivas i a Camps sembla que no els va cridar, no tenen massa ascendent sobre el PP espanyol. El que sí que el tenia aleshores era Zaplana. Aleshores. Perquè ara sembla que aquella frase de "yo estoy en política para forrarme" que mai no va pronunciar, sí que l'havia pensat.
Vist el projecte de pressupostos, es va generar un enorme desencís a tot el país. En tots els estaments. Els síndicats, les patronals, els grups polítics… La majoria dels mitjans de comunicació van publicar anàlisis que posaven en evidència el maltracte malaltís que se n'infligia. Tant és així que aleshores va ser el President de les Corts, Enric Morera, qui va posar en marxa una segona iniciativa buscant allò que deia "L'art de la guerra", de Sun Zi: "Qui és capaç d'organitzar un exèrcit unit, resultarà victoriós."
El document que demanava que els pressupostos foren justos amb el País Valencià, i deixaren de restar-nos oportunitats de ser competitius, va comptar amb el vist i plau de tots els grups de la cambra. 
El que va passar després, és que les cúpules del PP i de Ciudadanos, van cridar a l'ordre a les seues franquícies. Isabel Bonig sap que a Madrid no li tenen gaire confiança. Allí creuen que ha anat bé per pujar la moral a la tropa després de la davallada de Fabra, però que no guanyaria unes eleccions encara que tornaren a fer trampes amb el finançament de la campanya. Per això, i perquè ja en té prou amb el bony que té a la provincial de València, i l'ambició d'un Barrachina zapalanista a Castelló; es va fer arrere. Es va desdir. I va fer que el seu grup deixés de donar suport a aquella declaració. A l'hora de l'acte reivindicatiu a les Corts estaven al bar. Els vaig vore. I a Castelló, per exemple, els seus han vetat la declaració a l'ajuntament.
Amb Ciudadanos passà el mateix, tret que Alexís Marí, el castellonenc de Miguel i dos diputats més, es van presentar a les Corts i van donar suport a la declaració, amb un discurs encés del mateix Marí. Per això el van destituir. Per això Bonig no va fer el mateix, per por a ser destituïda també.
Per al PP i gran part de Ciudadanos, la defensa dels interessos valencians van quedar en segon lloc, per darrera dels interessos partidistes i personals. La cadireta. És per això que Alexis Marí, encara té un misto. I que Isabel Bonig ja només té la caixa. B.

26 d’abril, 2017

"QUAN EL MAL VE DE GÈN0VA" aCTUALIT5AT VALENCIANA 26.04.17

Amb una freqüència massa insistent, apareixen als mitjans queixes de persones que expliquen que en una relació amb membres d’alguns dels cossos de seguretat, han tingut problemes per expressar-se en valencià. No pergam massa temps amb això. És un dret. Punt. I els servidors públics, especialment els cossos de seguretat estan per a vetllar pel compliment de la llei. També la llei que ens permet dirigir-nos a ells en valencià. Però no avancem.
El Conseller Marzà que és un home molt pragmàtic i amb una enorme determinació, després del darrer cas conegut, va demanar una reunió al Delegat del Gobierno de España, al país, Sr. Moragues, i li va oferir els cursos que la Conselleria d’educació fa, perquè els membres dels cossos de seguretat pogueren aprendre el valencià. Gratuïtament. El Sr. Moragues comparegué al costat del Conseller dient que estava molt interessant… Han passat les setmanes i res de res. A la Delegació, ja ni tan sols contesten els requeriments de la Conselleria. Així són les coses.
Són tan així, que hui, 25 d’abril, dia de les Corts s’ha produït un fet d’extrema gravetat. El President Enric Morera, havia convocat al poble valencià a la porta de les Corts, per reclamar junt amb els seus representants públics, un millor finançament.
L’acte del matí, de caràcter representatiu, havia estat boicotejat pel PP i gran part de Ciudadanos. Tot i haver signat una declaració reclamant millor finançament, després de rebre estirons d’orelles dels seus amos de Madrid, han fet marxa enrere.
A la porta, unes poques dotzenes de persones, amb tres pancartes i uns quants cartells, de forma ordenada reclamaven un finançament just. Alguns càrrecs públics els hem saludat i hem xerrat una estoneta. Jo mateix ho he fet. Uns minuts més tard, quan jo m’havia retirat uns metres, ha arribat la Policia Nacional. Han començat a preguntar qui havia organitzat allò. Maria Josep Amigó, Vicepresidenta de la Diputació de València, els ha dit que ho havien convocat les Corts, i els ha convidat a preguntar a la policia autonòmica que 8 metres més enllà custodiava la institució. La reacció de l’agent ha sigut exigir de forma poc amable que li parlés en castellà. La Vicepresidenta, forta del seu dret, s’hi ha negat. I la policia l’ha obligat a identificar-se.
Que la policia nacional espanyola, identifique a persones (que fóra un càrrec públic és una circumstància transitòria) per parlar en valencià, és extremadament greu. Els cossos de seguretat estan per fer complir la llei, també la que ens protegeix en l’ús del valencià. No per a coaccionar i atacar la llengua.
Això és greu cada dia. Però especialment significatiu que passe a la porta de les Corts Valencianes, en una concentració convocada des de les mateixes Corts, i un 25 d’abril. Dia que commemorem que els avantpassats polítics del Sr. Moragues, van entrar al Regne de València a sang i foc, derogaren els furs (les nostres lleis pròpies) i prohibiren la llengua. Exactament el que ha passat hui. Han vulnerat els nostres drets i han volgut prohibir l’ús de la llengua. Terrible.
Quan el mal ve d’Almansa és com quan ve de Gènova.

22 d’abril, 2017

"COSTA D'ESCRIURE" Levante-EMV- 22.04.17

Ai.... que difícil és seure esta setmana a fer un article polític sense escriure el nom de Mariano Rajoy. El Primer president del govern espanyol de la història que ha d'anar a declarar (encara que siga com a testimoni) per un cas de corrupció al partit que presideix. Costa de no imaginar a Bárcenas enviant un whatsapp «Sé fuerte Mariano». Costa no parlar de Rato, que ha passat de ser l'estendard del miracle econòmic de la gestió política del PP, a un empestat, estafador, lladre... «El señor del que usted me habla». 
És difícil no parlar d'Ignacio González. Ex President madrileny, que en una entrevista antiga deia: «hace tiempo que no pongo la mano en el fuego por nadie, ni por mi mísmo», i l'entrevistadora sorpresa retrucava: «¿No pondria la mano en el fuego por si mísmo?», i ell contestà amb un «no». Costa no parlar del personatge que assegura haver-ho aprés tot d'Esperanza Aguirre. I costa no recordar que Esperanza Aguirre té ja camí de la presó al que fou la seua mà dreta. Presó en la qual es pot trobar a Granados, que va ser la seua altra mà dreta. Aguirre mai no ha tingut mà esquerra. Aguirre que va deixar momentàniament la política per a ser caçadora de talents per una consultoria. Quina ironia! Ha confós talent amb talego.
Ella sí que havia dit reiteradament que posaria la mà al foc per González. Pobra! Mira-te-la ara que ha de deixar el cotxe en el carril bus de l'Audiència Nacional, mentre va a declarar. I la molt cínica ix plorant!!! Ella, que li va dir a Carmena que "a la política se viene llorada de casa".
Costa no escriure res de Marhuenda. Imputat ell i el seu editor (vinculat també a La Sexta i Cuatro, no ho oblidem) per un seguit de delictes a quin més esgarrifós. Marhuenda. El Professor que dóna lliçons de periodisme i ètica, fent xantatge a Cifuentes en una trama organitzada de poder polític i periodístic.
O costa no escriure sobre Indra. Una empresa que finança il·legalment al PP, i que en paral·lel era l'encarregada tècnicament del vot dels espanyols residents a l'estranger. Recorden que més d'un milió d'eixes persones es quedà sense poder votar? Recorden que dels que ho van aconseguir, el percentatge de gent que votava esquerra, era infinitament superior als votants residents a Espanya? Traguen conclusions. Financen il·legalment al PP, i aconsegueixen que centenars de milers de vots que no van al PP, no computen. El PP guanya. Indra s'enriqueix. La democràcia s'esfuma.
És difícil no parlar de Zaplana (El retorno). Un Zaplana que apareix en una gravació telefònica tranquil·litzant a Iganacio González dient-li mesos abans que siga nomenat, que el que serà nou fiscal és de confiança. Que no li cal patir. Costa no parlar d'eixos telèfons punxats. De la filtració a Gonález de que l’estaven gravant.
Com costa no cabrejar-se i recordar que quan el PP valencià estava en els telediaris es parlava de «corrupció valenciana», i ara que és el de Madrid, es parla del PP, i no de «corrupció madrilenya», o «espanyola». Deien allò de què «com la paella, enlloc com a València es fa la corrupció», però ara no diuen el mateix del «bocata de calamares», tot i que en el moment d'escriure això, tots els qui han estat secretaris generals del PP madrileny estan detinguts, condemnats o empresonats. Com estan sent investigats tots els tresorers del PP espanyol. Tots!
També costa no fer brometes amb el PP, i recordar que han passat de l' «Agua para todos, a «el agua del Canal Isabel II, pa'nosotros». Costa no recordar allò que el PP en digué «el eje de la prosperidad», que ben bé podria haver estat el de la «nóosperidad». Mallorca, València, Madird. Matas, Camps, Aguirre. Matas ja està en presó. Els altres fora del govern, i escalfant per la banda.
Costa molt no fer-ho, però en fi, canviem de tema. Què tal les Pasqües?

17 d’abril, 2017

SOBRE LA FE I LA HIPOCRESIA. 17.04.17

Em ve de gust dir que he esperat que s'acabe la Setmana Santa i comencen les vacances de Pasqua per vore si l'ambient ja està més tranquil, tot i que no tinc gens de confiança. La irracionalitat, per definició, no entra en raó. I la fé, també per definició, i ho dic sense cap to pejoratiu, és irracional.

Una nit, a París estant, sopava a casa d'Ofra, una amiga jueva, i em va deixar glaçat quan va explicar dos acudits de camps de concentració. Em vaig trobar molt incòmode, molt. I ella que em coneixia bé, en adonar-se'n, em va dir: "tu saps, Enric? Es pot riure de tot, però no amb tothom".

Esta frase m'ha acompanyat des d'aquell dia, sempre que hi ha debats sobre els límits de l'humor. A mi personalment, algunes portades de Charlie Hebdo no em fan gràcia, encara que siga Mahoma tocant el banjo, però no trobe justificació per a fotre una bomba al setmanari. Com la que van posar a El Papus l'extrema dreta cristiana per fer bromes sobre la religió i el feixisme, que tampoc no els feien riure. Em sembla indecent que la Monarquia espanyola puga fer segrestar El Jueves, perquè a la portada es veu al Rei fornicant amb la Reina, com si no hi hagués demà. A mi no em va fer gràcia, de fet, fa anys que no llig El Jueves perquè no em diverteix, però crec que el mal gust, no és un delicte. I per a ser franc, em sembla de més mal gust pagar-li les meuques al Rei ara emèrit.

Miren, el debat sobre l'autobús dels integristes de "hazteoir.org" m'obligà a pensar molt. No ho tenia tan clar com altres, d'acord amb les reaccions virulentes, perquè em costa de trobar quin és el límit de la llibertat d'expressió. Fins i tot quan allò que s'expressa, em desagrada profundament, crec en eixe dret. Si que és cert però, que la llibertat d'expressió té alguns límits, i la incitació a l'odi, que és un delicte tipificat, n'és un. Per això, finalment, vaig entendre que aquella campanya havia d'acabar. No perquè no compartís el que deia. Que no ho faig, però això no té gens d'importància.

I així més i més. I molt i molt. Però vull tornar a l'humor. Molta gent creu que els Morancos fan humor, a mi em sembla que fan vergonya, però no els prohibiria. A alguna gent Faemino i Cansado els hi resulten absurds, i per això jo els admire profundament. Hi ha qui riu amb "Aqui no hay quien viva", a mi em fa més gràcia "Ilustres ignorantes". Però saben que... Jo no prohibisc, canvie de canal.

A mi el que va escriure Casandra sobre Carrero Blanco em va deixar fred. No vaig riure (eren acudits molt vells, que és possible que feren riure entre 1973 i 1977, per exemple, però ara ja no). Em desagradaven més altres tweets d'esta xicota, per això no la seguisc en Twitter. Tan simple com això. Hi ha perfils racistes, de diferents ortodòxies religioses, profundament masclistes... N'hi ha molts, que jo, si no m'agraden, no seguisc. És fàcil.

Ací hi ha hagut qui ha volgut muntar una polèmica perquè una persona pública va pujar un meme a Facebook, que va ofendre a alguns cristians. A altres els sembla un desencert. Altra gent es va fer un tip de riure. Hi ha agnòstics que també van considerar que sobrava.

"Es pot riure de tot, però no amb tot el món". Tinc alguns amics cristians que en privat haguéren dibuixat un somriure en vore allò. Fins i tot un conegut capellà em va dir que li semblava de mal gust, però que no n'hi havia per a tant. Altra gent, però, s'ha indignat moltíssim. Molt. 

De tota esta gent, no he vist a ningú queixar-se, per exemple, de l'arenga feixista amb la qual va començar l'altre dia una processó a la nostra ciutat. No els he llegit. I no és que no ho saberen, perquè algun il·lustre personatge local que es va sumar a les violentes crítiques a qui va pujar el meme al·ludit, jugava un paper protocol·làriament molt rellevant, en aquella cerimònia. I ni piu.

Jo gràcies al fet que el PP local em va portar als tribunals, he aprés bastant d'això de la llibertat d'expressió. La sentència que em dóna la raó, parla precisament d'això. D'eixe dret, i malgrat reconéixer límits, diu de forma clara, que jo no els vaig vulnerar. Més. Diu que la llibertat d'expressió és un dret superior fins i tot a la llibertat de premsa. Perquè esta darrera està sotmesa al principi de veracitat, la d'opinió no.

Així que un pot pujar un acudit a una xarxa, sobre Carrero Blanco, sobre Crist clavat en la creu, sobre Mahoma mantenint sexe anal amb un porc, o sobre la Reina Leticia menjant macarrons amb les mans. Ni ha de ser veritat, ni elegant, ni tan sols graciós.

Es pot molestar alguna gent? Clar. Legítimament? Sí, clar. Per evitar la censura és bona l'autocensura? No sé. Demanem que la gent que fa política semblem persones normals, i quan actuem com persones normals se'ns diu que no tenim dret perquè som persones públiques. No sé. Complex.

Ara... Jo comprenc la gent molèsta, la gent ofesa. A mi hi ha un munt de coses que m'ofenen cada dia. Per exemple, que no hi haja una emissora en valencià, però que el dial estiga ple d'emissores que es passen el dia de pregaria en pregaria, i amenacen en voler salvar la meua ànima (desconec si en tinc) en nom d'un déu i una religió que no compartisc! Canvie l'emissora i au. No demane que els hi lleven la llicència... Si és que en tenen.

Però bé. Qui va pujar el meme famós, en el que alguns veien un Tetris, i altres una cosa tètrica, a la vista de la reacció violentíssima d'alguns, i de la utilització política d'altres, el va despenjar i es va disculpar públicament.

No he vist disculpar-se a qui ha insultat greument a eixa persona, i a la seua família. Ni tan sols he vist a alguns polítics locals, propietaris dels murs on tot això passava, exigir a la gent que retirés els insults. Personalment he bloquejat més gent per insultar als altres que a mi mateix, qüestió de sensibilitats. O de falta d'ella.

Però he vist molta hipocresia, molta. He vist algú pontificant sobre la fe, sobre el respecte, etc, que signa amb freqüència articles faltant al respecte a persones físiques amb qui no coincideix políticament. Es veu que troba més justificable insultar a persones, que a personatges dels quals no tenim ni tan sols, garantia de llur existència. Persones defensant la fé cristiana, que viuen o han viscut d'esquena als manaments d'eixe déu i de la seua església. "No desitjaràs la dona -o l'home- de l'altre". Xa, no m'estireu de la llengua que teniu molt poca vergonya. Igual al vostre déu  l'ofén més que els creients no complisquen els seus manaments, que no pas que algú que no hi creu, puga fer un acudit. 

He vist ofesos cristians escriure una perorada en contra del perdó. En nom d'un déu que clavat en la creu digué "perdona'ls pare, no saben el que es fan". Però ells no perdonen. Diuen que el perdó és una trampa. Posant en solfa un pilar bàsic de la religió que diuen defensar, aquell que et permet pecar tant com vulgues, sempre que després te'n penedisques i et confesses davant un capellà. Penedir-se i confessar l'error en públic no els val... Tot i que en la mateixa missa cristiana hi ha un moment per al "jo pecador" en el que es convida als fidels a fer un acte de constricció i demanar perdó davant déu, i la seua església, pels pecats comesos.

I no només això. Han creat un text que envien com un spam més exigint disculpes, a qui ja s'ha disculpat. No busquen el penediment, busquen la punició. No la penitència cristiana, busquen el càstic polític. Usen la fe, una fe, per fer calaix a les urnes. No es nou. És el nacionalcatolicisme. 

En nom d'una fe que no practiquen. En nom d'una moralitat que vulneren. En nom d'unes tradicions que deixen prostituir-se. Legionaris en Setmana Santa? Els únics legionaris que hi havia, eren els de la legió romana. El centurió Longí que clavà la llança al costat del Jesús en la creu, n'era un. I fins i tot a ell se'l perdonà! Què dic perdonà? De tan penedit com n'estava el van fer Sant.

Si hagueren de ser ells els que tiren la primera pedra, viurien rodejats de grans construccions de la nostra fantàstica arquitectura de pedra seca. Seca com la seua ànima. De pedra com la seua cara. 

En nom del més gran dels cinismes, mals cristians, defensen una fe que no honoren, perquè pensen en política. Tan humana ella! Tan allunyada dels déus!